|
2.
Sant Francesc de Pàola, ermità
Quan tenia 13 anys es féu franciscà, però ho deixà al cap de dos
anys, per portar una vida més austera, com a ermità. Tot i la duresa
de vida que havia escollit, amb més ascesi i austeritat, se li van
ajuntar alguns deixebles, pels quals fundà un Monestir. D’aquesta
manera va néixer l‘Orde dels Ermitans de sant Francesc d’Assís,
coneguts com a “mínims”. Fundà també la branca femenina.
5. Sant Vicenç Ferrer, prevere
Eximi predicador, nascut a València (1350), que amb el seu llenguatge
convincent i senzill atreia les multituds, no sols dels països
catalans, sinó per tot Europa. Era tan notable l’èxit que tenia la
seva predicació, que un dia li van preguntar: ”Com va la bufa?”. I
ell, amb la seva bonhomia , respongué:” Va i ve, però no es deté”.
Defensà la unitat de l’Església quan el Papa era a Avinyó.
7. Sant Joan Baptista de la Salle, prevere
Gairebé era un adolescent quan rebé la dignitat de canonge, si
bé molt aviat es desvetllà en ell l’apostolat entre els nois,
cedint-los fins i tot la seva pròpia casa com a residència, treballant
per la seva promoció. Fou un pioner en
el camp pedagògic, fundant els Germans de les Escoles
cristianes. Aquesta és la Congregació religiosa laica més gran de les
dedicades a l’ensenyament.
11. Sant Estanislau, bisbe i màrtir
Nasqué a Polònia (1030). Cursà estudis a París i fou elegit bisbe de
Cracòvia (Polònia). Mentre celebrava l’Eucaristia fou assassinat per
ordre del rei, al qual havia
excomunicat. El rei, molestat, no parà fins a fer-lo desaparèixer, al·legant
ignorar el motiu de l’excomunió (1079). Ell, però, governà l’Església
com un bon pastor, visitant els clergues i ajudant els pobres.
13. Sant Martí, papa i màrtir
El fet que la seva elecció al Pontificat sense el previ beneplàcit
imperial, sempre li causà molèsties i dificultats, fins arribar a
l’exili. En el seu afany per la unitat de la fe, lluità contra
l’heretgia monoteleta, que tampoc no fou de l’agrat de
l’emperador. Acusat de complicitat fou condemnat a mort, però se li
commutà la pena capital per l’exili, on morí al cap d’un any
(655).
21. Sant Anselm, bisbe i doctor
Arquebisbe de Cantorbery; abans havia estat monjo benedictí i abat del
monestir de Bec (Anglaterra). Es potser el teòleg més important de la
tradició monàstica occidental. És
famós el seu principi “Fides quaerens intellectum”, o sigui la fe
que mira de comprendre, fent conviure racionalització i comprensió.
Crea una teologia racionalitzant, amb
tendència a la contemplació.
23. Sant Jordi, màrtir, patró de Catalunya
Malgrat la narració de moltes passions del sant, totes són llegendàries,
si bé el cert és que el màrtir era venerat al segle IV. A Palestina,
(Lidda) hi havia una església dedicada al sant. Són moltes les
nacions, com Catalunya, que el tenen per patró. Així, l’Aragó,
Anglaterra, Portugal, Lituània; etc, Va ser a l’Edat mitjan quan
s’inventà la figura del cavaller que lluita amb el drac.
24. Sant Fidel de Sigmaringen, prevere i màrtir
Originari d’Alemanya (1578-1622). Era un frare religiós caputxí. Es
distingí pel seu esperit de mortificació i de pregària, però també
pel seu zel apostòlic com a predicador i defensor de la fe veritable.
Tot això no agradava gaire als heretges, que veien en ell un acusador.
Mori màrtir a les seves mans.. Hom diu d’ell que era Fidel de nom i
de fets.
25. Sant Marc, evangelista
Un dels quatre evangelistes. Era jueu-cristià de parla grega que
coneixia també l’arameu.
La tradició el presenta com l’intèrpret
de sant Pere, com si el seu evangeli fos un ressò de la doctrina de
Pere. Acompanyà i col·laborà amb Pau i Bernabé en els seus viatges
apostòlics. Marc coneixia bé les tradicions jueves. El
seu evangeli es pot datar entre els anys 45 i 70, a Roma.
26. Sant Isidor, bisbe i doctor
Membre d’una família exemplar, tenia tres germans que van arribar a
ser canonitzats: Leandre, Fulgenci i Florentina. Féu una bona aportació
als estudis eclesiàstics, servint-se dels seus
coneixements enciclopèdics i etimològics. Clergue de Sevilla,
succeí en la seu episcopal al seu germà Leandre. Junt amb Cassiodor i
Boeci és un dels mestres de l’Europa moderna.
27. La Mare de Déu de Montserrat, patrona de
Catalunya
La devoció que el poble català té per la Mare de Déu que anomena la
“Moreneta” és notable. La bella talla romànica, somriu als
innombrables devots que la veneren. Montserrat és tot un símbol per
Catalunya, fogar de pregària i de fe. Centre de constats romeries. Si
alguns hi pugen com a turistes, molts en baixen com a devots. Joan Pau
II digué: “Montserrat és un Magníficat de roca”.
28. Sant Pere Chanel, bisbe i màrtir
Religiós de la Societat de Maria. El seu treball com a missioner a la
Polinèsia, concretament a l’illa Futuna, no fou cap èxit, més aviat
podríem dir que fou un fracàs. Però el gra de blat colgat a terra,
donà el seu fruit. El seu martiri
fou tan eficaç que el que no havien assolit les seves paraules,
ho assoli amb el silenci de la seva mort. És el primer màrtir
d’Oceania . Morí l’any 1841
29. Santa Caterina de Siena, verge i doctora,
patrona d’Europa
Va néixer a Siena l’any 1347 i morí a Roma l’any 1380. la ciutat
entranyable per a ella, centre de la catolicitat de l’Església, per
la qual sempre lluità en defensa del trencament de la unitat; intercedí
pel retorn del Papa i cooperà en la reforma de l’Església, tasca que
la féu mereixedora del títol de doctora. Tot i la seva gran activitat
, se la pot considerar una autèntica contemplativa.
30 Sant
Pius V, papa
Quan tenia 14 anys entrà a
l’Orde de Predicadors, on ocupà diversos serveis
oficis dins la Comunitat. Més endavant li foren confiats
missions importants. Gran
Inquisidor, Comissari
general, bisbe, cardenal, papa. Molt observant fou el més gran
reformador de l’època. Tota la seva vida va ser una lluita constant
per combatre heretgies i errors. Publicà el Missal i el Breviari
reformats. |