DILLUNS VUITENA SETMANA
Mc 10,17-27

Introducció
            De la mateixa manera que Jesús va posar la seva mirada sobre el personatge de l’evangeli, també l’ha posada damunt nostre, al venir a missa. També és segur que ens ha mirat amb afecte. Tant de bo que puguem respondre, amb el nostre amor, al seu, començant per reconèixer-nos pecadors.

Per a l’homilia
           Context.- (Quesnel) La història trista d’una vocació fallada. L’home ha comprès que la crida li venia de Déu mateix: es posa genolls en terra, gest quasi litúrgic: “Bon mestre”... El drama de l’home que Jesús té davant seu és que ja és un bon jueu però no està disposat a ser-ne més. Al demanar-li llavors d’esdevenir pobre i de seguir-lo, Jesús posa en valor l’originalitat de la moral evangèlica. No es redueix a preceptes que cal observar, molt menys encara à una codificació de coses manades i prohibides. Aquesta moral que proposa Jesús és, per a cadascú, sigui on sigui, de fer un pas més. Per un home ja just i piadós com el ric que vol posseir la vida eterna, l’única possibilitat de tirar endavant, és de l’ordre de la despossessió: cal que abandoni les riqueses terrenals per un tresor invisible.

           En el mateix sentit del refús de l’home ric, el deixebles tampoc comprenen res. En nombrosos textos bíblics les riqueses són considerades com una benedicció de Déu. ¿Per què el Mestre les considera com una dificultat, com un destorb? L’entrada al Regne de Déu és difícil (v. 24), i per als rics particularment (v. 25).

            ◊ v. 19.- El Decàleg. Doble versió en EX 20,12- 16 i en Dt 5,16-20. La frase No facis cap frau és una sobrecàrrega al Decàleg de Mc, absent en Mt i en Lc.

           ◊ v. 25.- El forat d’una agulla. Nota a Mt 19,24 v) : Al·lusió probable al petit forat d’una agulla de cosir i no a una porta baixa en la muralla que protegeix una ciutat. Aquesta dita, del camell i de l’agulla, ha de ser mirada tal com és dita: una exageració del tot oriental que no fa altra cosa que fer comprendre la dificultat del problema.

           ◊ v. 27.- Déu ho pot tot. Al·lusió a Gn 18,14: Hi ha res impossible per al Senyor? L'any vinent tornaré per aquest temps i Sara haurà tingut un fill.

          (Michel QUESNEL). Viure de l’Evangeli és passar necessàriament per una certa forma de mort; la que Jesús demana al seu interlocutor no és de l’ordre del martiri. És en la mort als seus béns que l’home trobarà el camí del Regne de Déu. Per Mc, tota vida cristiana és una Pasqua. Cadascú hi pot participar a la seva mida, ja que és estimat de Déu: la mirada de tendresa que Jesús adreça a aquell que havia vingut a ell situa aquest procés en un diàleg d’amor amb el Crist.
Haver-ho comprès i refusar, és condemnar-se a la tristesa.

Pas al ritus
            La vida és més que una benedicció. Donar-la, totalment, fins al final (la creu), creient recuperar-la glorificada, ¿és possible per als homes? Jesús hi va creure... davant l’exemple de Jesús, ¿quin comportament tenim?

Per al Pare Nostre
            Resar el Pare Nostre tal com caldria, ¿ens és possible? Que el Pare mateix vingui a ajudar-nos enviant-nos el seu Esperit, perquè puguem dir i viure de veritat...    retorn




DIMARTS VUITENA SETMANA
Mc 10,28-31

Introducció
             El Senyor no es deixa vèncer en generositat. Alguna cosa hem deixat per venir aquí, a la seva presència. No és cap cosa el que ell ens donarà, se’ns donarà ell mateix. Demanem perdó d’haver estat mesquins amb ell.

Per a l’homilia
            ◊ v. 29.- Ningú dels qui per mi i per l’evangeli (Leccionari). Tothom qui per mi i per l'evangeli (BCI). Per causa de l’evangeli (Grec). Menció pròpia de Mc.

            ◊ v. 30.- I també persecucions (Leccionari i BCI) Amb persecucions (Grec). Precisió també pròpia de Mc: seguir Jesús és exposar-se sempre a ser perseguit com ho va ser el mateix Mestre.

             ◊ v. 31.- Molts que ara són primers... A diferència dels essenis que prometien la glòria als seus i enviaven tots els altres homes à la perdició, Jesús no classifica els seus contemporanis en dos categories: el seu advertiment i la seva promesa es refereixen a tots els homes.

            (Michel QUESNEL). La resposta de Jesús ("ningú dels qui...") sobrepassa la pregunta de Pere “que ho ha deixat tot”: Tothom que hagi donat rebrà, i no solament els deixebles. I el que rebrà és molt més considerable del que haurà deixat (Literalment): hom deixa una casa “o” un pare “o” una mare (v. 29)... i hom rep cases “i” mares... (v. 30).

             [Advertiment: hom no rep “Pares” , perquè només n’hi ha un de sol!] No hi ha comparació possible (cent vegades més) entre allò al que l’home renuncia i el que Déu li dóna.

            A l’insistir en aquest punt sobre deixar “per Jesús i per l’evangeli ” (¿senyal d’afegitó post pasqual?), Mc s’adreça visiblement a la comunitat de Roma per a la qual ell ha escrit: les persecucions s’endureixen, el qui s’adhereix al Crist sovint ha de prendre separacions doloroses en relació a la seva gent propera. Però una nova família ha arribat, l’Església, que l’ajuda a suportar les dificultats i anuncia ja el benestar de la vida eterna.

            Jesús mateix ha fet, des de temps enrere, aquesta experiència quan, deixant els seus parents per predicar l’Evangeli, ha trobat una nova família: El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare. (Mc 3,35).

Pas al ritus
            L’existència de Jesús, d’un cap a l’altre, no ha estat altra cosa que el do de si. Nosaltres fem present aquest do sobre l’altar... amb “les cent vegades més” de la glorificació. Participar-hi ens hauria d’ajudar a fer com ell va fer, sense regatejar.

Per al Pare Nostre
           Jesús ens ha ensenyat a demanar... amb certes prioritats... tractem de guardar-les en els nostres esperits tot dient una vegada més la pregària del Senyor.    retorn





DIMECRES VUITENA SETMANA
Mc 10,32-45

Introducció
            Jesús puja a Jerusalem acompanyat dels deixebles. Els anuncia per tercera vegada la seva Passió i la Resurrecció. Ells, demanen qualsevol cosa. Venir a missa és participar en aquest Misteri de Mort i Resurrecció amb Jesús... ¿Què li demanarem? Per començar, el perdó!

Per a l’homilia
            Context. Al primer anunci, hi va haver la incomprensió de Pere. Al segon, la incomprensió dels deixebles en grup. Ara, al tercer anunci, són els fills de Zebedeu; i el altres deu darrera seu. A les tres malenteses dels deixebles segueix una instrucció, per part de Jesús, sobre el servei.

            ◊ v. 32.- Jesús anava al davant. El detall no és solament d’ordre narratiu (costum rabínic). Per a Mc, l’actitud de Jesús caminant primer, segur de la seva missió, contrasta amb la incertesa i el temor des deixebles davant del que els pot esperar a Jerusalem.

            Feien camí. El camí és una característica de Mc; tal com Jesús va davant, els deixebles segueixen.

            Pujant a Jerusalem. Per anar a Jerusalem cal pujar sempre, sigui d’on sigui que s’hi vagi. Jericó estava a – 250 m., i Jerusalem a + 800 m., un desnivell de 1.050 m. en uns 30 km. de camí entre les dues ciutats.

            ◊ v. 33-34.- Allà el Fill de l’home... Aquest tercer anunci té 8 elements: lliurat als grans sacerdots; condemnació a mort; lliurat als pagans; burles; escopinades; assots; mort; resurrecció. Tots apareixen en el relat de la Passió. Atenció: L’anunci parla solament de mort, no parla de crucifixió. Hi ha la possibilitat de pensar en una elaboració dels detalls per part de la comunitat, però no pel que fa al contingut de l’anunci.

             ◊ vv. 35-43.- Demanda i discussió sobre l’assignació dels primers llocs.

            ◊ v. 37.- L’un a la vostra dreta, l’altre a la vostra esquerra. Aquests dos llocs no són solament llocs d’honor; signifiquen una estreta associació a l’autoritat del qui regna. L’únic moment en què a l’evangeli de Mc dues persones estan instal·lades a dreta i esquerra de Jesús, és quan ell agonitza sobre la creu i que els dos bandits comparteixen el seu suplici.

            ◊ v. 38.- El calze (Leccionari). La copa (BCI i Grec). De vegades la copa simbolitza la joia: quan el cap de casa l’ofereix al seu hoste en senyal de respecte i de benvinguda; de consolació, en els banquets funeraris; i fins i tot copa de salvació. Però també és símbol d’amarg sofriment i, amb un matís de càstig, símbol de la còlera divina: El Senyor té una copa a la mà, plena d'un vi fort, adobat amb espècies, i el fa beure fins a l'última gota a tots els descreguts de la terra (Sl 75,9). El baptisme, per la seva etimologia significa submersió, ofegament dins l’aigua, anuncia també la passió.

            ◊ v. 40.- [Però seure]... és per a aquells a qui Déu ho ha reservat (Leccionari). ...hi seuran aquells per a qui Déu ho ha preparat (BCI). ...per a aquells a qui ha estat reservat (Grec). El passiu del grec expressa l’acció divina; cal comprendre: preparat per Déu (traduccions). Aquesta manera de parlar no satisfà els esperits moderns. Té símptomes de predestinació. Aquí apareix una dificultat del llenguatge bíblic que insisteix de tal manera en la iniciativa amorosa de Déu que sembla negar la llibertat humana. No obstant quan es llegeixen els relats de l’AT o del NT sense aïllar les fórmules, hom s’adona que l’home sempre és lliure i que les eleccions de Déu no tenen res de capriciós ni treuen la llibertat dels homes.

            ◊ vv. 41-45.- Per fer-se comprendre Jesús fa una “excursió” pel terreny de la política. Mirant l’espectacle de la gent que no busca sinó “pujar”, que no busca sinó l’èxit, els deixebles han d’adonar-se que ells estan obligats a fer justament el contrari. El model del deixeble és el servidor (diakonos) i l’esclau (doulos) com el Fill de l’home... (v. 45). Jesús presenta un model de comunitat-sense-poder, però no una comunitat-sense-autoritat... de servei! (Servei, conclusió dels tres ensenyaments després de les incomprensions per part dels deixebles a continuació dels anuncis).

Pas al ritus
            El Fill de l’home ha vingut a servir... i nosaltres donem gràcies perquè hem estat escollits per servir en la seva presència. Units a Crist a la missa; units a Crist durant la jornada.

Per al Pare Nostre
            “Faci’s al vostra voluntat”, que consisteix en servir-nos els uns als altres com Jesús ho ha fet. Preguem per arribar-ho a fer, tot dient...    retorn




DIJOUS VUITENA SETMANA
Mt 10,46-52

Introducció
           Dilluns darrer havíem estat testimonis d’una trobada fracassada de Jesús amb un possible deixeble; avui és el contrari. Aquell que troba Jesús fa tot el que pot per arribar-hi. Tant de bo que el sabéssim imitar. Comencem per demanar-li que ens deslliuri del farcell dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            Context. Darrer episodi abans d’arribar a Jerusalem. Al començament del relat: el cec demana l’almoina a la vora del camí; al final: Bartimeu, veient-hi, segueix Jesús en el camí. ¿Què ha passat entretant?

            Potser també: En paral·lel amb el relat del cec de Betsaida, que hi veia amb dificultat, símbol de la dificultat de creure de Pere, Bartimeu hi veu clarament i segueix Jesús. Bartimeu esdevé model de deixeble.

            ◊ v. 46.- Jericó. Passatge obligat per pujar a Jerusalem. Estava a – 250 m. sota el nivell de la Mediterrània; Jerusalem n’estava a + 800, i a 37 Km de distància. Desnivell de 1.050 m, al llarg de 37 Km.

            Assegut demanant caritat, un cec (Leccionari). Cec i captaire (BCI i Grec). Pobre; “sol” posa un problema perquè, habitualment, anaven de dos en dos. El clima, la pols, la manca d’higiene feia que hi hagués molts cecs. Vet ací un personatge del qual se sap el nom; cosa rara en Mc.

            ◊ 47-48.- L’aclamació Fill de David és un títol popular del Messies. ¿On ho va poder aprendre? S’entossudeix a cridar, expressant la voluntat d’apropar-se a Jesús.

            ◊ v. 49.- La gentada comença essent un obstacle, quan Jesús crida el cec, canvia de parer i anima el cec a trobar Jesús. (La gentada té un paper ambigu).

            ◊ v. 50.- Bartimeu llençà la capa (Leccionari). Ell llançà el mantell (BCI i Grec). El mantell era tota la seva riquesa; el seu únic haver... ¿perquè li impedia córrer? [Cf. Ex 22,25-26: Si et quedes com a penyora el mantell d'algú, torna-l'hi abans no es pongui el sol. És tot el que té per a abrigar-se. Amb què dormiria? Si clamava a mi, jo l'escoltaria, perquè sóc misericordiós]. En relació amb els apòstols, ells han actuat semblantment: “Ho hem deixat tot...” En relació amb l’home ric, ha fet el que aquell no va saber fer... i després va fer el que és més important que tot “seguir Jesús camí enllà”.

            Curiositat: ¿Com pot ser que saltés i corregués per anar cap a Jesús, si era cec? ¿Que potser hi va veure tot anant cap a Jesús, primer a les palpentes i després...?

            ◊ v. 51.- Rabuni: paraula aramea que expressa respecte i proximitat al mateix temps; més o menys: El meu bon Mestre. El diàleg entre Jesús i Bartimeu s’assembla a d’altres: “Si pots...” la curació d’un leprós (1,40ss); amb Jaire (5,21); amb la dona siro-fenícia (7,24); la curació del noi epilèptic (9,14ss). Bartimeu serà el darrer guarit per Jesús abans d’entrar a la Passió.

            ◊ v. 52.- La teva fe t’ha salvat. ¿En què ha consistit la fe de Bartimeu? A més del que Jesús podia saber gràcies a la seva mirada penetrant, és el conjunt de gestos del cec que han manifestat la seva fe.

             Seguia Jesús camí enllà (Leccionari i BCI). En el camí (Grec). “Seguir Jesús” és un dels “leitmotivs” de Mc: Jesús sempre (o quasi) està en camí; s’és deixeble en la mesura en què se’l segueix en el seu camí.

Pas al ritus
            La celebració eucarística és un camí sagramental que condueix a unir-se al Crist en el seu Misteri Pasqual. És això el que és insinuat en el seguiment de Jesús que fa Bartimeu. Tant de bo que ho puguem fer nosaltres ara; cadascú hauria de saber de què s’ha de desfer per seguir-lo millor.

Per al Pare Nostre
            Jesús declara en Jn haver rebut el seus deixebles del Pare. I li demana que els hi guardi. Al dir el Pare Nostre, demanem-li també mantenir-nos-hi units i que el seguim arreu.    retorn




DIVENDRES VUITENA SETMANA
Mt 11,11-25

Introducció
            Hem arribat a un punt del relat de Mc on ens cal ser més contemplatius que buscadors de lliçons per aprendre; tot i que sempre és possible. La “purificació” del Temple es refereix més a la purificació de les intencions dels qui hi van, que no pas a una mena de neteja anti comercial. Demanem perdó pel que, en nosaltres, verdader Temple del Senyor, li hagi pogut desagradar.

Per a l’homilia
            ◊ v. 11.- Donà només una mirada (Leccionari). Després de donar una mirada tot al voltant (BCI i Grec). Aquest detall prepara l’expulsió dels venedors del Temple (vv. 15-19). Es tracta del conjunt del lloc sant amb i tots els atris i no solament del l’edifici que en constitueix el cor – el Santuari – l’accés al qual només és permès als sacerdots.

            ◊ v. 13.- Però encara no era el temps de les figues (Leccionari). Perquè no era el temps de les figues (BCI i Grec). Entre els dos episodis situats en el Temple, la figuera pot figurar aquest mateix Temple on el Messies no troba cap fruit. D’altra banda, l’eficàcia de la paraula de Jesús en el v. 15 (Que mai més ningú no culli fruit...) il·lustra, segons Mc, el poder de la fe en la pregària. (Cf. Za 14,21: Totes les olles de Jerusalem i de Judà seran consagrades al Senyor de l'univers. Els qui vinguin a oferir sacrificis les faran servir per a coure-hi la carn de les víctimes. I aquell dia no hi haurà cap més negociant al temple del Senyor de l'univers).

            ◊ v. 16.- I no permetia que ningú traginés res dintre del recinte del temple. Sens dubte l’atri dels pagans servia de “drecera” entre la ciutat i la muntanya de les Oliveres; se’l feia servir sense cuidar-se del trastorn que se’n podria seguir.

            ◊ v. 17.- ¿No diu l’Escriptura que tots el pobles anomenaran el meu temple casa d’oració? (Leccionari). ¿No diu l'Escriptura: El meu temple serà anomenat "casa d'oració per a tots els pobles" ? (BCI i Grec). La “purificació” del Temple adquireix un sentit universal: l’atri dels pagans és tan sant com el de la casa d’Israel.

            Però vosaltres n’heu fet... Jr 7,11. En aquesta capítol el profeta proclama la inutilitat per als Jueus de venir adorar al Temple si la seva conducta no està primer d’acord amb la justícia i el respecte de la Llei: Robeu, mateu, cometeu adulteri, jureu en fals, cremeu encens a Baal, seguiu altres déus que mai no havíeu conegut, i després veniu a presentar-vos al meu davant, en aquest temple que porta el meu nom. ¿Penseu que això us salvarà i que podreu continuar cometent coses tan abominables? Aquest temple que porta el meu nom, ¿us penseu que és una cova de lladres? Doncs sí, això és el que jo veig! Ho dic jo, el Senyor (Jr 7,9-11).

            ◊ v. 19.- Cap al tard, Jesús sortia de la ciutat (Leccionari). I quan es va fer fosc, Jesús i els seus deixebles van sortir de la ciutat (BCI). Quan es va fer tard, sortien fora de la ciutat (Grec). No es tracta d’un fet aïllat, sinó que és un costum.

            ◊ v. 24.- Quan pregueu, creieu que ja teniu... (Leccionari). Tot allò que demaneu en la pregària, creieu ... (BCI i Grec). La paraula sobre el poder de la fe (fer moure muntanyes), aquí és aplicat a la pregària.

            ◊ v. 25.- Així també el vostre Pare del cel us perdonarà... Inhabitual en Mc, aquesta fórmula confirma la dependència en relació d’un recull de paraules de Jesús.

Pas al ritus
            “El zel del teu temple em consumia i ara rebo els insults dels qui t'ultratgen” (Sl 69/68,10). La cita apareix en Jn 2,17. Jesús parla de “La Casa” enlloc de fer-ho d’Aquell qui l’habita. “Consumit” fins morir-ne... però també ressuscitat per la fidelitat del Pare. Nosaltres som l’objecte d’aquest misteri; ell s’ha consumit per nosaltres. Tant de bo que ens poguéssim unir a ell per sempre.

Per al Pare Nostre
           Jesús ha complert en tot, en cada gest, el que el Pare esperava d’ell, la seva voluntat. Preguem perquè ens ensenyi a fer com ell; tot dient...    retorn





DISSABTE VUITENA SETMANA
Mc 11,27-33

Introducció
            Com ho deia ahir, contemplem com Jesús desfà una pregunta trampa, potser sense mala voluntat – cosa que no és certa del tot – de part de les autoritats religioses jueves. Ja que ell ha respost amb una altra pregunta trampa, la qual ha posat en dificultats els interlocutors. Jesús ha parlat sempre “sense doble fons”, cosa que l’ha conduït a la Creu... i a la dreta del Pare. Tant de bo poguéssim fer igualment per acabar igualment.

Pera a l’homilia
           ◊ v. 27.- Els Grans Sacerdots que pregunten són els responsables oficials del conjunt d’edificis del Temple i del que hi passa.

           ◊ v. 28.- ...Actues així? (Leccionari). ...Fas tot això? (BCI i Grec). “Això” significa per a Mc “la purificació” del Temple; ja que per a Mt i Lc “això” es podia referir als ensenyaments de Jesús.

           ◊ v. 31.- Si diem que l’havia rebuda de Déu... (Leccionari i BCI). Si diem [que venia] del cel (Grec). “Del cel” per no fer servir el nom impronunciable de Déu.

           Cal encadenar aquest passatge amb aquell altre on Jesús ha exercit la seva autoritat en el Temple. La resposta de Jesús no és una negació a respondre, ni una escapatòria, sinó una prèvia necessària: per tal que el Sanedrí pugui reconèixer l’autoritat de Jesús, calia que estigués disposat a acollir la missió d’un profeta i sobre tot la del seu precursor.

           Aquesta sèrie de preguntes trampa que seran posades a Jesús recorden les cinc controvèrsies del principi del ministeri de Jesús (2,1 – 3,6: perdonar; menjar amb pecadors; no dejunar; menjar espigues collides en dissabte; curar en dissabte).

            (Michel Quesnel). La pregunta posada a Jesús és hipòcrita. Li pregunten si ha rebut algun mandat per actuar com ho ha fet, al mateix temps que ells saben molt bé que són els únics que poden donar aquesta delegació de poder. Jesús no es vol recolzar en cap autoritat humana. Pel que fa a l’autoritat que ve de Déu, ells pensen també que en són els dipositaris; i si Jesús ho posés en dubte, es faria fàcilment acusar de blasfem.

            La pregunta/resposta de Jesús acorrala els seus adversaris. La gent els impedeix de negar que la missió Joan venia de Déu. Ja que l’autoritat que va confiar la missió a Joan (és a dir Déu) és la mateixa que l’ha conferit a Jesús. Si no volen reconèixer el mandatari de Joan... no val la pena que Jesús respongui que la seva autoritat també li ve de Déu; per endavant sap que la seva resposta no serà acceptada com veritable.

            [Si Jesús hagués dit directament que ho havia fet amb l’autoritat que li venia de Déu, hauria pogut fer-se acusar de blasfem: posant-se per damunt de l’autoritat del Sanedrí; o fent-se l’igual de Déu. “Ja que vosaltres no reconeixeu que l’actuació de Joan ‘venia de Déu’, no val la pena que us respongui d’on em ve la meva autoritat que m’ha permès fer això, ja que és la mateixa que va permetre a Joan fer el que ell va fer”.]

Pas al ritus
            Jesús, amb la seva mort i resurrecció, no ha solament “purificat” el seu temple; la seva església; molt més: l’ha santificada. Ens disposem a participar a la celebració d’aquest misteri del qual som beneficiaris i responsables al mateix temps. Siguem-hi fidels.

Per al Pare Nostre
            “Sigui santificat el vostre nom”; és a dir “reconegut com a sant”. Una de les missions de l’Església (=nosaltres), és aquesta. Demanem, amb les paraules de Jesús mateix, de saber-la complir tot dient...    retorn