DILLUNS ONZENA SETMANA
Mt 5,38-42

Introducció
            El “moment favorable” del qual es parlarà en la primera lectura significa un moment privilegiat totalment favorable que no es pot deixar passar. Aquest “moment” ha estat la presència salvadora de Jesús i, al seu interior, la seva Pasqua de la qual fem memòria cada missa. No perdem pas aquest moment. Aprofitem-lo per obtenir el perdó dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            Cinquena antítesi. El plural (jo us dic) és el principi a retenir. El singular (si algú et pega) és un exemple explicatiu; sistema típic dels ensenyaments rabínics de l’època, que volien tractar de fer complir la voluntat de Déu en la vida quotidiana. Els exemples no són imaginaris sinó molt reals i possibles.

            El judaisme coneixia les exhortacions a la paciència i a l’ajuda mútua, però ignorava una condemna tan massiva a l’esperit de protocol i a la disponibilitat al sofriment injust.

            ◊ v. 38.- La llei del “Talió”, de talis (tal) en llatí. La reparació exigida al criminal havia de ser proporcional al mal causat. Aquesta norma subratlla el rigor necessari però, al mateix temps, constituïa un progrés en relació al sistema anàrquic de la venjança personal.

            ◊ v. 39a.- No us hi torneu, contra els qui us fan el mal (Leccionari i BCI). No resistiu al dolent (Grec). Si “el talió” era destinat a protegir al criminal (enfront d’una venjança exagerada), “no resistir” radicalitza “el talió”. Si “el talió” se suposa destinat a castigar el criminal tal com es mereix, “no resistir”, s’hi oposa obertament. Aquest darrer deu ser el sentit de la paraula de Jesús “no resistiu”.

            Aquesta instrucció no s’adreça a magistrats que hi haurien de trobar una manera nova d’aplicar la llei; s’adreça, al contrari, a l’home ferit, per ensenyar-li el comportament que cal tenir com deixeble del Crist. “El qui et fa mal” (Leccionari i BCI), “el dolent” (πονηρώ) en el Grec, aquí, no és el Maligne, sinó l’home que em vol fer mal. “Resistir”, “Tornar-s’hi” : ja sigui per un acte de violència individual, ja sigui duent l’adversari davant el jutge.

            ◊ v. 39b.- Si algú et pega... És un exemple per evitar “l’espiral” de la violència. (Cf. Jesús davant d’Anàs, Jn 18,19-24). Aquesta és la “llei” de sempre en el Regne.

            ◊ vv. 40-41.- Un plet. Portar plet, era habitual a Palestina. La túnica (vestit en el Leccionari), era la peça de vestit de sota; el mantell, indumentària de sobre de tot, la Llei prohibia de prendre’l al pobre, ni com a penyora més d’un dia.

            Una hora de camí (Leccionari). Un kilòmetre (BCI). Grec: Μίλιον (mílion) = mil (dobles) passos (= 8 estadis = 1485’5 m), al voltant d’un kilòmetre i mig. Els soldats i els funcionaris romans tenien el dret d’obligar a fer aquest servei (p. e. el cas de Simó de Cirene a la Passió).
 
            ◊ v. 42.- Dóna a qui et demani. Et demani... què? El text deixa comprendre que es tracta petició violenta, no fundada en el dret. Deixar-se manllevar més que un acte d’amor o de caritat, significa aquí d’apaivagament.

Pas al ritus
            Jesús a la passió: “Pare, perdoneu-los”; a la Resurrecció: “La pau a vosaltres”. Ara ens disposem a entrar en aquest memorial. Jesús no “s’hi torna” mai... Acollim la seva pau i creiem en el seu perdó.

Per al Pare Nostre
            El Pare nostre ens fa recordar i dir, cada vegada que el resem, aquest ensenyament de Jesús de l’evangeli d’avui: “Perdoneu-nos, com nosaltres perdonem...” Així doncs:    retorn




DIMARTS ONZENA SETMANA
Mt 5,43-48

Introducció
            Jesús ens dirà tot seguit que siguem “perfectes” com n’és el nostre Pare. Aquesta “perfecció” no és res més que l’amor sense distinció. Com Jesús. Perquè puguem fer com ell, comencem per demanar-li perdó de les nostres manques d’amor.

Per a l’homilia
            Context. Sisena i darrera antítesi. És una mena de conclusió de la sèrie començada al v. 21 (sobre l’assassinat). Hom buscaria en va, en l’AT, l’ordre explícita d’avorrir (Grec); de no estimar (Leccionari i BCI) els enemics. Aquesta instrucció suposa la idea àmpliament estesa en el baix judaisme que tots els qui no formen part de la comunitat nacional són enemics.

            L’enemic en aquest context, no és ni l’adversari personal a l’interior de la comunitat religiosa, ni l’enemic de la nació en el sentit polític i militar, sinó el perseguidor de la fe, l’enemic de la comunitat messiànica. En conseqüència el proïsme ha de ser comprès en el sentit de membre de la mateixa comunitat religiosa. Didaché : “Pel que fa a vosaltres, estimeu els qui us odien i no tindreu enemics” (1,3). Mt vol dir que els cristians sempre tindran enemics; la Didaché, que els cristians han de tractar de no tenir-ne, estimant-los. [Al meu entendre, altra possible comprensió: nosaltres no podrem impedir que algú esdevingui enemic nostre (llevat que ens comportem malament), però nosaltres podem impedir-nos esdevenir enemics de qui sigui: “no serem enemics de ningú”].

            ◊ vv. 43-44.- Sembla que els cristians del segle Ier van haver de ser exhortats sovint a la paciència en relació als adversaris. L’amor (l’estimació) del qual es tracta aquí no és solament l’absència de odi o de venjança, sinó l’acció concreta, la comunió vivent significada per gestos precisos.

            ◊ v. 45.- Όπως : per tal que sigueu. Així sereu (Leccionari i BCI). Ja sigui la intenció que han de tenir els deixebles a l’estimar, ja sigui el designi de Déu o del Crist pel que fa a ells. Par tal que sigueu. Així esdevindreu. És a dir per que us mostreu, que esdevingueu per als homes el que ja sou; o bé: per tal que esdevingueu el que encara no heu arribat a ser del tot. Sembla que s’hauria de preferir el segon matís. Una idea corrent en el baix judaisme era que la misericòrdia divina s’havia de trobar en els fidels (Cf. Ef 5,1: Sigueu imitadors de Déu, com a fills seus estimats).

            ◊ vv. 46-48.- L’amor a l’enemic no mereix cap recompensa però, atesa la fe en la paraula del Crist, la pot esperar. L’amor no té res d’extraordinari en si mateix: el que és l’extraordinari evangèlic és que trenca l’egoisme de clan o de classe, per estimar l’enemic. Els deixebles han d’estimar els enemics com els pagans saben estimar-se entre ells. El que és extraordinari de l’amor evangèlic consisteix menys en la intenció d’aquell que estima, que no pas en l’objecte, el beneficiari/enemic, d’aquest amor.

            ◊ v. 48.- Sigueu (més aviat sereu) expressa una ordre però també una promesa del Messies als seus fidels. El tema de la perfecció en els escrits bíblics, no expressa tant la idea de perfecció moral, com la de compromís total, la pertinença total a Déu, fins i tot enmig del pecat. Lc ho ha comprès fent servir l’expressió “sigueu misericordiosos...”

Pas al ritus
            Jesús ha dut a la pràctica els seus ensenyaments d’un cap a l’altre de la seva vida, sobretot a la Passió i a la Resurrecció, que ens disposem a fer presents. Que el Senyor mateix ens transformi en profunditat.

Per al Pare Nostre
            Sigueu “perfecte com”... “Perdoneu com...” Diguem doncs com el Senyor en ha ensenyat...    retorn




DIMECRES ONZENA SETMANA
Mt 6,1-6.16-18

Introducció
            El sembrador mesquí tindrà una collita mesquina. Però si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit (Jn 12,24). Jesús ha sembrat abundantment; nosaltres mateixos som la collita... ¿bona? Que Jesús mateix ens perdoni els nostres pecats que, potser, han fet una mica estèril la collita del Senyor.

Per a l’homilia
            Context. Una altra part del Sermó de la Muntanya; fins ara es tractava de la vida moral; des d’ara, de la vida religiosa (almoina, pregària, dejuni). La finalitat de l’ensenyament de Mt és d’oposar l’estil de la pietat evangèlica al de la pietat jueva del seu temps, caracteritzada pel terme “hipocresia”: fer-ho “davant” de Déu o “davant” dels homes.

            L’estructura literària revela la tradició oral:
            a) descripció irònica del que no cal fer;
            b) fruits que se’n treuen;
            c) la verdadera manera de practicar.

            ◊ v. 1.- Mireu de no fer (Leccionari i BCI). Vigileu que... (Grec) fórmula freqüent en Mt; sempre amb un sentit polèmic i negatiu. Senyal d’un moment en què el cristianisme primitiu es dessolidaritzava de les formes religioses de l’ambient per crear el seu propi estil de vida.

            Fer el bé (Leccionari). El que Déu vol (BCI). La vostra justícia (Grec). Aquesta justícia no és una qualitat religiosa que s’ha d’adquirir sinó un conjunt d’actes, de gestos concrets. No s’han de fer, ja sigui en privat o en públic, per ser vistos dels homes. Davant els homes – expressió capital – en els escrits bíblics, l’home es caracteritza no per les qualitats intrínseques que pugui posseir sinó per la seva situació davant de Déu, és a dir, davant del judici de Déu. “La sinagoga era el teatre on es construïen les reputacions de santedat” (Lagrange).

            ◊ v. 2.- Instrucció sobre l’almoina. Comencen advertiments a tenir en compte per no caure on se’ns deia al v. 1. L’almoina constituïa des de molt de temps enrere un deure sagrat. Sentències rabíniques, com la de Jesús, recomanaven la discreció: “Val més no donar res que obligar un pobre a ruboritzar-se del do que li ha estat donat.” Un cec a qui ell havia fet l’almoina va dir a Eleazar ben Jacob: “...tu has mostrat la bondat a qui és vist però que no pot veure: que aquell que veu sense ser vist et retorni la misericòrdia i et concedeixi la seva gràcia.” (Pea, 21b).

            Hi ha dues classes d’hipòcrites: els qui aparenten ser piadosos i no en són; els qui estan tan convençuts de la seva pròpia pietat, de manera que són inconscients de la seva vanitat religiosa. Han cercat l’admiració dels homes; l’han trobada! (Dit irònicament).

            ◊ v. 3.- ...quan tu dones...: l’almoina ha de ser feta en favor del pobre, no per a la satisfacció interior d’aquell qui dóna. Solament el qui ha estat alliberat de tot legalisme per l’amor gratuït de Déu pot, pel seu cantó, estimar amb aquesta simplicitat.

            ◊ v. 4.- L’expressió έν τώ κρυπτώ (en to kriptó) (en secret): ja sigui, que ningú no ho sàpiga; ja sigui (més radicalment): fins i tot en públic, pensant solament que és Déu qui et veu i que t’ho ordena.

            ◊ vv. 5-6.- Instrucció sobre la pregària. Mirada de conjunt. Hi havia tres menes de pregàries: les del Temple; les de les sinagogues o en altres llocs públics; les privades o domèstiques. Aquestes pregàries tenien dues característiques aparentment contradictòries: Gran consciència de la misericòrdia divina (cosa que provocava la “benedicció”); i l’extraordinària proximitat de la vida quotidiana: cada gest, cada situació, tenia la seva pregària. (Pregar a l’excusat era “abominació”). Els rabins lluitaven també contra el formulisme: “El qui fa de la pregària un deure que cau a cada hora fixa no prega de cor”.

            ◊ vv. 16-18.- Instrucció sobre el dejuni.- Jesús no s’oposa en principi a la pietat jueva però sí a la vanitat religiosa que sovint l’ocasiona.

            Concepció jueva del dejuni: intuïció de la sobirania absoluta de Yahvé; el dejuni prepara el fidel, en una espera despullada, a l’esdeveniment de la revelació; marca un temps d’humiliació i de pregària en el destí dolorós d’Israel i dels seus fills. Malgrat Mt 9,14-17, i = (Discussió sobre els dejunis del fariseus i dels deixebles), cal pensar que molt probablement Jesús i els seus deixebles no trencaven, en principi, la reglamentació jueva sobre els dejunis.

            ◊ v. 16.- Posat trist. El sentit és que ells (els hipòcrites) no fingeixen estar tristos, però que, estant-ne realment, se’n serveixen per atreure l’atenció damunt seu, gràcies a procediments tradicionals precisos: escampar-se cendra a la cara, barba sense afaitar, bruta, sàviament cuidada. “Fer-se notar” és prendre a Déu la glòria de jutge que li pertoca.

            ◊ v. 17.- Renta’t la cara... Jesús vol dir que dejunar no ha de canviar en res els costums de la neteja de cada dia. Res no ha d’atraure l’atenció dels homes sobre el fet de dejunar. El cristià no s’ha de fer notar dels homes pels artificis d’indumentària, sinó per les bones obres acomplertes davant de Déu.

            ◊ v. 18.- Déu recompensarà no el dejuni en si mateix sinó la sincera actitud interior que ell vol expressar. La interpretació espiritualista i interioritzant ens semblen aquí massa curtes.

Pas al ritus
            Nosaltres preguem, nosaltres dejunem (dejuni eucarístic), fem caritat (potser), ho fem en comunitat, els uns davant els altres, però no per fer-nos veure, sinó sempre davant Déu, per agradar-lo.

Per al Pare Nostre
            “Faci’s la vostra voluntat”... faci’s tal com Jesús ens l’ha fet conèixer. Demanem la seva pròpia ajuda amb la pregària que ell ens ha ensenyat.    retorn




DIJOUS ONZENA SETMANA
Mt 6,7-15

Introducció
            Sant Pau assegura no haver estat mai una càrrega per a ningú. Tant de bo poguéssim dir el mateix nosaltres, ni per als germans ni per al Senyor. En tot cas recorreguem a la misericòrdia dels uns i de l’Altre.

Per a l’homilia
            Context.- A l’interior dels ensenyaments de Jesús sobre la seva manera d’entendre la triple pràctica de la pietat jueva (l’almoina, la pregària i el dejuni) Mt hi introdueix una catequesi sobre la pregària dels deixebles.

            S’hi segueix pràcticament el mateix esquema que a les altres instruccions:
            a) quan pregueu, no feu...;
            b) es pensen que...;
            c) la vostra pregària serà... Amb l’afegitó sobre el perdó mutu.

            ◊ v. 7.- No sigui un parlar per parlar (Leccionari i BCI); el verb grec βατταλογειν (battalogein), és diversament interpretat. Alguns tradueixen: dir coses sense sentit; d’altres evoquen papirus màgics que multipliquen les fórmules cabalístiques per obligar la divinitat a fer el que li “demanem”; de vegades es precisa: No digueu “batta”... (mot sense sentit), sinó Pare nostre...
 
            De vegades, cristians del segle XX i XXI, no hem estat gaire lluny d’aquesta manera de fer, amb certes pregàries repetides tantes vegades, o novenes que obtenen..., i fins i tot en certes promeses que arriben al final d’un document d’Internet...

            L’error d’aquesta mena de pregària no és tant de ser llarga (cf. Is 1,15: Quan alceu les mans per pregar em tapo els ulls per no veure-us; ni que allargasséssiu les oracions, jo no us escoltaria, perquè teniu les mans plenes de sang) com de pretendre, amb la seva llargada, fer pressió sobre la divinitat.

            ◊ v. 8.- El vostre Pare ja sap... En la pregària, no és Déu qui ha de canviar, sinó nosaltres.

            ◊ v. 9.- La vostra pregària serà aquesta (Leccionari). Vosaltres, pregueu així (BCI i Grec). La pregària dels deixebles de Jesús s’assembla, pel contingut com per la forma, a les pregàries jueves i en particular a la “Pregària de les Divuit Benediccions” (Chemoneh Esreh) que els Jueus reciten avui encara. Se’n distingeix, però, tant per la concentració sobre l’essencial pel que fa al fons, com per la sobrietat, sorprenent en medi jueu, pel que fa a la forma (Bonnard, 81).

            També se’n distingeix per la senzillesa i per la llibertat amb la qual Déu hi és invocat.

            L’ordre de les demandes també és original i característic de l’ensenyament de Jesús. Després de la Invocació, comença per la triple invocació que és una crida a què Déu actuï per fer venir el seu Regnat; tota preocupació de triomf polític o religiós n’és exclosa. Després ve la sèrie de demandes que expressen les necessitats essencials dels deixebles. En aquesta segona part, com en la invocació, la primera persona del plural (nostre, nosaltres) aplega els creients individuals en la comunitat de pregària.

             ◊ vv. 9-13.- El comentari a aquests versets em resulta impossible de posar aquí.

            ◊ vv. 14-14.- Si perdoneu al altres... Aquest versets no deurien pertànyer a aquest conte; Mt els hi ha posat per subratllar la gravetat del verset 12b, com nosaltres perdonem. Expressen una idea important en Mt i han de ser compresos en el sentit de la paràbola del deutor immisericordiós (Mt 18,23-35).

Pas al ritus
            Si fóssim capaços de fixar-nos-hi, la missa no fa res més que acomplir tot el que és dit al Pare Nostre: tant pel que fa a la Invocació, com pel que fa als “interessos” de Déu; com pel que fa als nostres. Entrem-hi tractant de donar sentit a cada gest, a cada paraula.

Per al Pare Nostre
            Més que mai avui hem de dir: Fidels a un manament del Salvador i seguint el seu diví mestratge, gosem dir:...    retorn
 

 

 

DIVENDRES ONZENA SETMANA
Mt 6,19-23

Introducció
            Per totes les vegades que “hem posat el nostre cor” fora de Jesús, el nostre camí, veritat i vida, demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            Context.- És possible que aquestes tres petites perícopes (19-21 i 22-23, evangeli d’avui; 24 principi del de demà) formessin un tot al servei d’aquesta idea: cal decidir-se (19-21); la decisió cal prendre-la en el sentit de desfer-se de falsos tresors (22-23); cal decidir-se en favor d’un servei exclusiu de tot altre.

            ◊ vv. 19-21.- Formen un tot indiscutible, però original: 19 i 20 son un paral·lel estricte, les mateixes paraules apareixen en l’un i altre verset, llevat de l’oposició terra/cel. El v. 21, inesperat, reforça el significat dels altres dos. El sentit seria el següent: és tant més necessari situar el nostre tresor al cel ja que tot l’home (el seu cor) està lligat al seu tresor.

            La idea que les bones obres constitueixen un tresor prop de Déu era corrent en el judaisme (Tb 4,8-10: Fes caritat en proporció als béns que tinguis. Si en tens molts, dóna més; si en tens pocs, no et sàpiga greu de fer una almoina més petita. Tindràs guardat un bon tresor per al dia de la necessitat. Perquè l'almoina allibera de la mort, et preserva d'entrar prematurament en les tenebres mortals. El tractat Pea porta la justificació de les almoines fetes per un tal rei Monobaze, convertit al judaisme: “...els meus pares han acumulat per als altres i jo ho he fet per a mi mateix; els meus pares han acumulat en aquest món jo he acumulat per al món a venir; això no vol pas dir que la caritat deslliuri de la mort sinó que proporciona no morir en l’esdevenidor que vindrà” , Pea, 15b).

            ◊ v. 19.- ...[no] acumuleu coses de valor aquí a la terra. És fer les bones obres per fer-se admirar dels homes.

            ◊ v. 20.- Acumular-les en el cel, és fer-les davant de Déu, en secret, ni amb ànims de ser recompensat. L’arna, el rovell, els lladres, no designen la precarietat dels béns materials sinó la fragilitat i la vanitat de les apreciacions humanes en matèria religiosa.

            ◊ vv. 22-23.- De la mateixa manera que el cor implica la persona en la vida o la mort; així també l’ull en relació al cos (és a dir tota la persona). ¿Podria dir-se que l’ull simbolitza les intencions? “L’ull és la llàntia que permet al cos de trobar el seu camí”.
 

            Si el teu ull es “bo”. Senzill, simple, en l’original, en el sentit que no hi veu doble.

Pas al ritus
            La celebració de la missa és el nostre tresor. La missa ens proporciona la claror per als nostres ulls, veure-hi clar, correctament, en les nostres intencions.

Per al Pare Nostre
            Un aspecte del tresor que Jesús ens ha fet compartir és la filiació divina. Per tant, amb goig i agraîment, gosem dir...    retorn




DISSABTE ONZENA SETMANA
Mt 6,24-34

Introducció
            La nostra vida cristiana s’aguanta sobre dues columnes aparentment contradictòries: el nostre esforç, per un cantó; la gràcia de Déu, per l’altre. Si per cas haguéssim fallat envers l’un o envers l’altre, en demanem perdó.

Per a l’homilia
            Context. El primer verset del nostre evangeli pot ser considerat, ja sigui com una conclusió o resum dels cinc precedents (19-23 ev. d’ahir), ja sigui com una introducció al text d’avui.

            ◊ v. 24.- No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses (Leccionari). No podeu servir alhora Déu i el diner (BCI). No podeu servir Déu i Mammon (Grec).

            Servir. Segons l’antropologia bíblica l’home està sempre al servei d’algú; o be servirà l’un i es desentendrà de l’altre. No es tracta de la possibilitat efectiva de fer un treball precís sinó de la disponibilitat total del servidor o esclau pel que fa al seu senyor.

            Mammon. Terme usat una sola vegada a l’AT (Si 31,8) i quatre en els evangelis (Mt 6,24; Lc 16,9.11.13). Personifica “els diners” que dominen el món. Aquest terme en el nostre verset no significa res més que aquest “segon amo” impossible de servir juntament amb el primer.

            Estimar. No és un complement facultatiu de servir. En la terminologia bíblica estimar és servir. Si fa cas, no vol dir una adhesió sentimental o psicològica sinó estar-hi unit, tal com se’l serveix o se l’estima.

            No estimarà l’altre (Leccionari). Avorrirà l’altre (BCI). Odiarà l’altre (Grec). L’odiar original (μισείν, misein) significa separar-se, restar indiferent... és a dir “no estimar”. Encara que no es tracti d’una ira violenta, el NT no coneix ruptura més completa entre dues persones (p. e., entre d’altres, Mt 5,43: Estima els altres , però no estimis els enemics).

            ◊ vv. 25-34.- Estructura d’aquest conjunt:
            1) v. 25: enunciat general de la instrucció;
            2) v. 26-27: il·lustració dels ocells;
            3) v. 28-30: il·lustració de les flors dels camps;
            4) v. 31-32: repetició de la instrucció en termes més precisos: les tres preocupacions fonamentals;
            5) v. 33: conclusió explicant el sentit general de la instrucció;
            6) v. 34 sembla ser un afegitó d’un dita de saviesa popular, el sentit de la qual no pot ser donat fora dels versets precedents.

            Si tots aquests versets estan dominats pel v. 33 (Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més; BCI), cosa que confirma tot el context de l’evangeli, no ensenyen:
            *ni una confiança passiva, mal dita “oriental”, en al Providència;
            *ni el menyspreu de les necessitats corporals oposades a les de l’ànima;
            *ni l’optimisme despreocupat característic de les civilitzacions agrícoles;
            ** aquests versets criden l’home a una recerca del que és essencial i, en conseqüència a una simplificació possible del seu nivell de vida. “Jesús ha volgut oposar dues concepcions de treball, i no oposar el treball a l’ociositat, ni el treball a la confiança inactiva en Déu.”

            ◊ vv. 31-32.- Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, ... Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap... (BCI). Els pagans fent d’aquests béns elementals l’objecte de la seva recerca incessant i inquieta, mostren que ells no coneixen el Creador, si no, ells els rebrien amb agraïment de la seva mà. L’accent polèmic cau sobre el verb (έπιζητοΰσιν, epitzetousin) : cercar amb passió i angoixa (mateix verb en Mt 12,39; 16,4). Encara que l’objecte d’aquesta recerca inquieta no és un fruit prohibit, això és “paganisme”. Déu coneix les vostres necessitats legítimes i les vol satisfer; l’error pagà és doble: ignora aquest amor del Creador i, en conseqüència, fa violència a la creació, per apropiar-se-la (έπιζητοΰσιν), cosa que no va sense injustícies “socials”.

            ◊ v. 33.- El verb que designava la recerca angoixada dels pagans, designa ara l’empenta joiosa i decidida dels deixebles vers el Regne; ζητείν és constant en Mt en sentit bo i en dolent. Els béns escatològics no exclouen el béns terrestres o de la creació.

            ◊ v. 34.- No us neguitegeu, doncs pel demà... Aquesta idea estava estesa per l’antiguitat. Aquí no es tracta solament d’un simple consell de saviesa pràctica: aquí significa que, la fe en Déu-Pare i la recerca exclusiva del seu Regne, deslliuren l’home de les angoixes de l’endemà.

Pas al ritus
            Anem a fer present l’acte suprem de despreniment de Jesús, abandonant-ho tot, sense altra recerca que la predicació del Regne, hi va deixar la vida (v) i el Pare li donà la VIDA. Gosem unir-nos a aquesta confiança absoluta.

Per al Pare Nostre
            Preguem doncs com a cristians: primer “el Regne”; després “la resta”: el pa, el vestit, etc. Com Jesús ens va ensenyar, gosem dir...    retorn