DILLUNS TRETZENA SETMANA
Mt 8,18-22

Introducció
           No s’hauria de treure la conclusió, de les lectures d’avui, que Déu no és generós i gratuït en els seus dons, principalment en el seu perdó? Si posa condicions, és perquè nosaltres comprenguem: ja sigui el seriós que és seguir Jesús, ja sigui la gravetat del pecat.

Per a l’homilia
            ◊ v. 18.- El fet que Jesús vulgui abandonar la regió de Cafarnaüm explica la pressa dels interlocutors i subratlla el sentit de les respostes.

            Donà l’ordre. Verb d’autoritat reial. Feia falta tota una autoritat imperativa per trencar amb Cafaranaüm en el moment en què hi havia molta gent al seu voltant.

            Ell verb que diu marxar (passar) descriu sovint trencaments personals greus i dolorosos (cf. Mt 19,22: ...se n’anà tot trist).

            L’altra riba és territori pagà.

            ◊ v. 19.- Res no indica que la resposta de Jesús hagi desanimat l’escriba (Mestre de la Llei). Tot i que habitualment formen part del opositors de Jesús aquí no apareix res de negatiu.

            Mestre (διδάσκαλε, didàscale), o rabbí, és dit de Jesús perquè revela el verdader sentit de la Llei donada als pares.

            ◊ v. 20.- El Fill de l’home no té... En aquest context l’expressió s’aplica a la vida itinerant i dramàtica del Messies sofrent fins la creu. L’expressió “fill de l’home” pot designar l’home, un home particular, com sovint a l’AT (sobre tot en Ez); però també aplica a Jesús, en els Evangelis, la dignitat de Jutge suprem dels darrers dies de Daniel (7,13: Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d'home; arribà fins a l'ancià carregat d'anys, el van presentar davant d'ell). En el pensament evangèlic els dos sentit no s’exclouen.

            ◊ vv. 21-22.- Deixa que els morts... En el judaisme palestí, la pietat filial fundada sobre el 5è manament del Decàleg, obligava els fills, com un deure absolut, a ocupar-se dels funerals dels pares; cap paraula de Jesús no deuria ser més difícil d’acceptar que aquesta, ja fos per als seus oients immediats, ja fos per als jueus convertits de l’església de Mt. Hom enterrava els difunts immediatament després de la mort. La paraula de Jesús no està, en principi, contra la validesa de les cerimònies funeràries, que eren llargues i complicades; afirma solament que la presència i la crida de Jesús són una exigència encara més urgent que els mateixos deures funeraris.

            Els primers “morts” del v. 22 (Deixa que els morts) designen tots aquells que no han trobat la vida del Regne de Jesús Crist (cf. 7,13-14: Entreu per la porta estreta, perquè és ampla la porta i espaiós el camí que condueix a la perdició, i són molts els qui hi entren. Però és estreta la porta i dur el camí que condueix a la vida, i són pocs els qui el troben).

Pas al ritus
            Nosaltres, que participem en el Misteri Pasqual a cada Eucaristia, som cridats a no morir de mort eterna, perquè l’Eucaristia es llavor de vida eterna.

Per al Pare Nostre
            La mort física forma part de la vida física. No té res de càstig en ella mateixa. No obstant aquesta mort física anuncia la possibilitat d’una vida sense Déu... vida sense vida eterna; és a dir, mort eterna. El pa que Déu Pare ens dóna és pa de vida eterna. Demanem-lo dient...    retorn




DIMARTS TRETZENA SETMANA
Mt 8,23-27

Introducció
            Amb els deixebles en perill de naufragi, implorem la misericòrdia de Déu per mantenir-nos ferms en les proves o per demanar perdó dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            Som encara a l’interior del context que fa aparèixer l’ “autoritat” de Jesús: sobre la Llei; sobre els malalts; sobre la natura mateixa... sobre tota força hostil a Déu i a l’home (¿simbolitzada pel mar?).

            ◊ v. 23.- Jesús pujà a la barca i els seus deixebles el seguiren. Jesús davant, deixebles darrere: tret característic de Mt. És possible que aquests deixebles siguin tant els cristians de l’Església de siriopalestina com els companys de Jesús. Des dels orígens del cristianisme, l’Església ha estat figurada per una barca sacsejada per una tempesta (¿Persecució de Domicià, 81-96?) i salvada pel Crist (Tertul·lià).

            ◊ v. 24.- Les onades cobrien la barca. Mt parla primer de perill de la barca que dels deixebles: es l’Església que està en perill.

            Una gran tempesta (El grec diu: σεισμός, seismós : sisme, terratrèmol). ¿Per senyalar el caràcter catastròfic de la situació?

            Ell dormia. No vol dir que era perillosament inconscient del que passava, sinó que roman totalment confiant i amo de la situació.

            ◊ v. 25.- Senyor (Κΰριε, salva![‘ns]). Mt és l’únic en fer servir aquesta paraula, probablement influenciat pel culte de la seva església. Mc i Lc, fan servir la paraula Mestre (έπιστατα, epistata), que no és paraula “litúrgica”. És la pregària, no d’uns mariners espantats, sinó de deixebles que recorren a qui els pot salvar.

             ◊ v. 26.- [Homes] de poca fe. (όλιγόπιστος, oligopistós: petita fe). En Mt Jesús s’adreça primer als deixebles abans de calmar la tempesta; il•lògic, però eclesiàstic. “Petita fe” vol dir “el que és contrari a la fe a l’interior de la mateixa fe”; sempre adreçat als deixebles en Mt, també als cristians de la seva Església. Cosa particularment greu ja que estan en presència del mateix Revelador. L’estructura del relat de Mt fa pensar que és sobre això que Mt vol insistir més que no pas en el miracle en si mateix.

            Va renyar el vent i l’aigua (Leccionari). Va increpar (BCI). Va amenaçar (Grec). Actuant com un exorcista (mateixa paraula que per al possés de Cafarnaüm en Mc), però adreçant-se a les forces de la natura, Jesús mana com a Senyor. El mar era considerat com l’amagatall de les forces malèfiques.

            ◊ v. 27.- Aquells homes... ¿De qui es tracta? ¿Els deixebles o bé tots els testimonis i oients del relat? Segurament tots dos grups.

            ¿Qui és aquest home...? (Leccionari i BCI). De quina mena és aquest home (Grec). La pregunta expressa la profunditat del dubte però, estant adreçada al qui és davant seu, és una pregunta que pot conduir a la fe. El mar de Galilea dóna exemple d’obediència als deixebles dubtosos.

Pas al ritus
            Jesús es va adormir en pau sobre la creu i se’n va desvetllar el tercer dia per ordenar amb autoritat de fer callar la tempesta de la mort eterna. ¿Seríem, per desgràcia, homes de poca fe, nosaltres?

Per al Pare Nostre
            Demanem de saber fer sempre la voluntat del Pare, com Jesús la va fer i, aleshores, també nosaltres, com ell, estarem segurs enmig de totes les tempestes.    retorn



 

DIMECRES TRETZENA SETMANA
Mt 8,28-34

Introducció
            Aquest relat tan inhumà de l’expulsió de casa de Sara i el seu fill, deu ser veritat, justament perquè és tan poc exemplar. No tot eren flors i violes a l’AT. Jesús, en canvi, ens parlarà de l’acolliment d’un fill que se’n va voler anar de casa lliurement, no sabem gaire perquè. Demanem que el Senyor vulgui perdonar les nostres escapades.

Per a l’homilia
            Vista de conjunt. Un cop arribats a l’altra riba, els deixebles “desapareixen”; només queden Jesús, els exorcitzats, poques paraules de les reaccions públiques; manera característica de Mt. La principal originalitat és la frase dels endimoniats Abans d’hora.

            ◊ v. 28.- Territori dels gadarencs. País pagà; la presència del ramat de porcs ho confirma i la curiosa reacció de la gent del poble. (Tan diferent a la del centurió). Les coves sepulcrals, fetes servir o no, servien de refugi per a gent miserable que podien ocupar una mena d’antecambra que estava davant del petits llocs on dipositaven els cadàvers. Cap detall sobre la seva força: solament “perillosos”.

            ◊ v. 29.- El relat està concentrat en aquest verset. Els possessos expressen una certa por, al mateix temps que una clara confessió de Jesús com Fill de Déu. Les paraules ώδε (ode, aquí) i πρό καιροϋ (pro kairu, abans del temps) no són accidentals de cap manera: “Aquí, en país pagà, ens véns a fer sofrir ja els turments que ens esperen al darrer judici?” La salvació no és solament una promesa, ja ha arribat!

            ◊ vv. 30-32.- Aquests estranys versets expressen que acostant-se l’Adversari decisiu, els dimonis, per evitar l’anorreament immediat, demanen de ser enviats al ramat de porcs, refugi natural dels esperits impurs. Cal adonar-se que Jesús parla amb els dimonis i no amb els endimoniats. Tot el relat està centrat en els esperits malignes.
El verb que diu van morir ofegats fa referència, al mateix temps, als porcs i als dimonis.

            ◊ vv. 33-34.- A Mt només li interessa l’ofegament dels porcs i la reacció de la gent, que té por perquè és pagana i fa marxar el salvador. ”Hom veu en aquesta gent un signe de dolenta estupidesa, ja que la pèrdua dels porcs els fa més por que no pas joia els podria portar la salvació de l’ànima“ (Calví).

Pas al ritus
Jesús ens allibera (la meva sang... en perdó dels pecats). Ell vol quedar-se amb nosaltres... ¿que potser el voldríem fer marxar com el gadarencs?

Per al Pare Nostre
Ens disposem a combregar. Que la presència eucarística ompli tot l’espai (de fe i d’afecte) del nostre cor, de manera que s’acompleixi també per nosaltres “veure’ns lliures del Dolent/πονηρος”. Diguem, doncs...    retorn




DIJOUS TRETZENA SETMANA
Mt 9,1-8

Introducció
            El paralític, els pecats del qual van ser perdonats, havia estat conduit a Jesús per amics. Conduïm-nos els uns als altres en la celebració – “i a vosaltres, germans” – per tal que el Senyor també ens perdoni els nostres pecats en el moment d’entrar en l’eucaristia.

Per a homilia
            El conjunt dels capítols 8 i 9, presenta deu relats de miracles “signes característics del paper messiànic del Mestre, com de la missió que ell delega als seus deixebles” . Aquests signes es podrien considerar com il•lustracions de l’autoritat de Jesús subratllada al final del Sermó de la Muntanya (7,28): sobre la llei, sobre els dimonis i les malalties; sobre tot home; ara, sobre el mateix pecat.

            El Regne de Déu “arriba” a la terra pels gestos d’autoritat de Jesús, autoritat que Déu li ha delegat, i que ell delegarà als deixebles (cap. 10). Malgrat les probables modificacions del relat primitiu, el relat actual té un real valor documental: el problema de l’autoritat, típicament palestí, va ser un dels elements del conflicte mortal que va oposar Jesús als seus adversaris.

            El relat de Mt és tan breu que resulta obscur; cal recórrer als paral•lels per adonar-se del que passa. Aquest sistema serveix a Mt per centrar l’atenció sobre els ensenyaments doctrinals.

            ◊ v. 1.- Al seu poble. És a dir Cafarnaüm (poble de Nahum); probablement perquè hi estava inscrit i hi pagava l’impost.

            ◊ v. 2.- Paralític. El relat deixa entendre que ho era de les cames; impedit per caminar. És admirable que els tres sinòptics estiguin gairebé totalment d’acord en dir el que fa i el que diu Jesús. Aquesta constatació demostra que la tradició oral donava valor sobre tot a les paraules i als gestos de Jesús però que tenia gran llibertat en l’ús dels altres elements del relat.

            En Mt Jesús veu la fe en el sol fet que li porten el malalt. La fe també és, en certa manera, una mena de “clima social”; no solament simple acceptació, sinó també moviment dels homes cap a Aquell que primer ha vingut cap a ells.
Confiança, fill, els teus pecats... Jesús, fort de l’autoritat de Déu, comunica a aquest home un perdó personal i actual. Els jueus veien en la malaltia un senyal, per no dir una prova individual, del pecat, de manera que Jesús socorre el malalt en la seva desgràcia més profunda.

            ◊ vv. 3-4.- Aquest blasfema. Aquest pecat consistia ja sigui pronunciant irreverentment el nom de Déu, ja sigui atribuint-se el que només ell te dret a fer, en aquest cas perdonar els pecats. Jesús sap què passa pel cap dels seus adversaris.

            Aquests pensaments dolents en els vostres cors. És en els cors dels escribes que s’agiten aquests pensaments dolents.

            ◊ vv. 5-6.- ¿Què és més fàcil... Jesús es posa en el punt de vista dels seus interlocutors. Què és més fàcil: o bé, “dir” (perdonar) sense que es pugui verificar; o bé “ordenar” (aixeca’t), que pot ser verificat per tothom. Tot és igualment difícil, és a dir, seriós: tant comunicar el perdó de Déu; com curar-li el cos. Doncs, ara sabreu... Jesús ve a dir: “Faré un miracle que us obligarà a reconèixer, més que la meva paraula de perdó, a acceptar o refusar la meva autoritat divina”.

            L’expressió El Fill de l’home sembla que no es pot dir ni que signifiqui el jutge de la fi dels temps segons Dn; ni simplement un home qualsevol. En tot cas, en el context de Mt, vol dir que un home qualsevol no pot comunicar el perdó de Déu.

            Sobre la terra. És a dir el lloc de l’Església de Mt i el de l’activitat de Jesús.

            vv. 7-8.- Tal poder als homes. Aquest final sorprenent (plural en comptes de singular) evoca possiblement el medi eclesial on Mt ha estat redactat: el poder de perdonar els pecats estaria atribuït a la pròpia autoritat de Jesús.

Pas al ritus
            Paraula de Jesús que no podem verificar, però que creiem eficaç, tant per perdonar com per fer present la seva existència salvadora entre nosaltres. Entrem-hi convençuts.

Per al Pare Nostre
            Quan nosaltres perdonem depèn solament de la nostra paraula... i fa possible l’eficàcia de la paraula del perdó de Déu en favor nostre.    retorn





DIVENDRES TRETZENA SETMANA
Mt 9,9-13

Introducció
            En certa mesura reproduirem en veritat l’escena de l’evangeli: Jesús a taula rodejat de pecadors. El seu gest d’asseure’s amb nosaltres significa el perdó que ens ofereix. ¿L’acollirem?

Per a l’homilia
            Com ho anotàvem ahir, avui també, malgrat les modificacions aportades al relat original, Mt s’ha cuidat de transcriure exactament totes les paraules de Jesús contingudes en aquesta perícopa. Coherència catequètica de la perícopa:
            1) el cridat és un pecador, un malalt;
            2) la crida de Jesús a Mt és el do de la seva comunió i de la seva misericòrdia (compartir la taula);
            3) és com una mena de “miracle d’autoritat” en el conjunt dels cc. 9 i 10; el perdó ofert és una comunió segellada amb un àpat.

            ◊ Lloc de recaptació d'impostos. El personal subaltern encarregat de percebre’ls era reclutat, el més sovint, entre la gent del país, del qual era menyspreat i odiat, no solament perquè col·laborava amb el poder ocupant sinó també perquè la seva feina el posava sovint en contacte amb els pagans impurs; origen del binomi “publicans i pecadors”. Mateu no deuria estar al servei directe dels Romans sinó d’Herodes Antipas.

            Mateu. En les quatre llistes dels Dotze apareix Mateu. En els relats paral·lels al nostre, el nom del cobrador d’impostos cridat és: Leví, (fill) d’Alfeu, en Mc; i Leví en Lc. Cosa que fa dubtar del seu nom, o de si en tenia dos.

            Segueix-me. Significa “uneix-te a mi definitivament per escoltar-me i servir-me”. La resposta ha estat immediata; no hi ha res que ho expliqui per part de Mt, és la sola autoritat de Jesús la que pot transformar tota una vida.

            ◊ vv. 10-11.- A casa seva (Leccionari i BCI). A la casa (Grec). No és dit que aquesta casa sigui la de Mt, però el context ho imposa.

            A taula. A causa del verb grec (άνάκειμαι) estar reclinat per menjar a taula. No era la manera popular d’estar a taula a Palestina; però sí, en casa de rics o en ocasions solemnes. Compartir la taula amb publicans significa que Jesús es fa com solidari d’una societat totalment pervertida als ulls dels jueus fidels.

            Molts publicans i altres pecadors. A Palestina, les invitacions sovintejaven; així doncs aquesta reunió improvisada no té res d’estrany. El que cal subratllar és la significació general dels àpats en el món oriental i palestí en particular; constituïa el moment de comunió més íntim, sota els dos aspectes principals: l’àpat és el moment del servei ofert i celebrat; i també el de la participació comuna i joiosa dels mateixos béns. És en un àpat que culminarà la vida religiosa; hom imaginava el Regne de Déu com un gran festí. Jesús no podia concedir més profundament la seva comunió a Mateu que acceptant la seva invitació de “reclinar-se” a casa seva.

            “Sis coses són inconvenients al deixeble d’un savi: sortir perfumat al carrer, sortir sol durant la nit, sortir amb les sandàlia apedaçades, reclinar-se a taula en un àpat amb gent ‘ammé ha-arès’ (el poble baix inculte de pagès; inculte pel que fa a la interpretació farisea de la llei)...” (Del tractat jueu sobre les benediccions, Berakot). Jesús no solament no evita el contacte, sinó que el busca, no solament per simpatia personal sinó perquè tenia consciència de ser enviat a tothom.

            ...amb pecadors? La parauleta era feta servir, sobre tot pels fariseus, per designar els qui no seguien la interpretació rabínica de la Llei. Aquest “pecador” no ho és perquè transgredeixi cap manament, sinó perquè no se sotmet a la interpretació que en donen els fariseus.

            ◊ v. 12.- ...sinó els malalts. Jesús assimila els cobradors d’impostos a malalts; són malalts. Aquests pecadors no se senten malalts, però Jesús sap que n’estan. Una malaltia que consisteix en una situació o condició davant Déu. Jesús, en general, ha respectat la legislació jueva sobre el pur i l’impur, però se l’ha saltada conscientment i públicament en certes ocasions per testimoniar la seva autoritat sobre la Llei i el seu amor als pecadors.

            ◊ Aneu a aprendre... Jesús invita irònicament els seus adversaris a estudiar les Escriptures. Dit d’una altra manera, compreneu el sentit de les Escriptures veient el meu comportament amb els pecadors.

            Misericòrdia ...i no sacrificis. L’observança de la Llei segons la interpretació dels fariseus (sobre tot pel que feia a la puresa ritual) era considerada com “un sacrifici”. Aquest sacrifici és condemnat en la mesura que posa entre els justos i els pecadors una barrera de menyspreu que Jesús vol fer desaparèixer. Jesús pren seriosament l’existència dels pecadors; però se sap enviat justament per a ells.

Pas al ritus
            Ara presentarem “l’ofrena” de tot el que Jesús ha fet per salvar-nos; però, sense misericòrdia dels uns per als altres (i per a nosaltres mateixos), aquesta ofrena no serà acceptable a Déu.

Per al Pare Nostre
            Que els nostres pensaments vagin d’acord amb les nostres veus a l’oferir i al demanar perdó amb la pregària que Jesús ens va ensenyar, tot fent-nos dir...    retorn




DISSABTE TRETZENA SETMANA
Mt 9,14-17

Introducció
            La nostra missa és el banquet de les Noces de l’Anyell. Supliquem el Senyor que ens vulgui vestir de festa amb el seu perdó.

Per a l’homilia
            Ahir es tractava de la legitimitat de prendre (o no) un àpat amb “pecadors”; avui, el problema és l’àpat en si mateix. Els interlocutors han canviat: ara hi ha deixebles de Joan. Tres nivells de problema:
            1) ¿Es tracta del dejuni en general, cosa que suposaria que ni Jesús ni les deixebles dejunarien mai?
            2) ¿Es tracta d’un dejuni particular oposat a l’àpat de Mt?
            3) ¿O del dejuni en les primeres comunitats cristianes?

            La resposta de Jesús es troba en el v. 15, il·lustrada amb dues imatges (els vestits; el bots). El dejuni s’ha acabat perquè Jesús és aquí.

            El problema important és el de saber a què corresponen els adjectius vell i nou.

            La llei només prescrivia un sol gran dia de dejuni, el del dia de les Expiacions (Nb 29,7: El dia deu d'aquest mes setè, us reunireu en aplec sagrat, dejunareu i no fareu cap mena de treball); els Fariseus havien recarregat considerablement les ordenances tradicionals; ells dejunaves dos dies cada setmana (cf. Lc 18,2: Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo), el dilluns i el dijous.

            ◊ v. 14.- “Els deixebles de Joan” era una comunitat constituïda al voltant de Joan Baptista després de la seva mort. El verb està en present (dejunem): que es pot entendre com un present d’actualitat (“ara mateix estem dejunant”); o bé, com un present de durada (tenim el costum de dejunar). Però Jesús i els deixebles observaven les regles generals del dejuni. Els deixebles de Jesús no ho fan com els grans dejunadors del seu temps, els fariseus i els deixebles de Joan; aquest dejuni era incompatible amb la fe en el Messies Jesús. Era un dejuni d’aflicció, de tristesa perquè el Messies encara no havia arribat i per demanar que arribés.

            La perícopa no tracta doncs del dejuni en si mateix, sinó del dejuni com aflicció per la falta del Messies. Cosa que no encaixa amb els temps messiànics caracteritzats per la joia del Regne ja inaugurat per la presència de Jesús. Els deixebles de Joan i el Fariseus no han comprès res de Jesús com “espòs messiànic” ni del seu missatge.

            ◊ v. 15.- Els convidats a un casament (Leccionari). Els convidats a noces (BCI). Els fills del tàlem nupcial o amics de l’espòs (Grec). Eren els joves del seguici nupcial. Dies en què l’espòs els serà pres, al·lusió a la passió.

            ◊ v. 16-17.- Aquest dues petites paràboles expliquen el que passa quan es refusa Jesús. Són les desgràcies que succeeixen el refús.

            Els bots nous en els quals la novetat podria guardar-se, ¿què són? ¿L’Església del Crist? ¿Noves formes de pietat jueva? No cal prémer massa aquesta doble paràbola; el sentit general sembla ser: els Fariseus i els deixebles de Joan, atacant els deixebles de Jesús sobre el tema del dejuni, mostren que no han comprès gran cosa de la novetat que Jesús aporta; la religió jueva haurà de deixar-se renovar pel Crist, sense la qual cosa, la nova fe, no farà sinó precipitar-los a la seva pèrdua.

Pas al ritus
          Nosaltres som com els amics de l’espòs. Estiguem-ne contents. L’única font de tristesa – el pecat – ha estat estroncada per “la sang vessada pels nostres pecats” que ara farem present.

Per al Pare Nostre
           Demanem, tal com se’ns ha ensenyat, el pa del cel, el pa dels àpats de festa. Festa de tenir l’Espòs entre nosaltres. Diguem, doncs...    retorn