|
|
|
|
DILLUNS VINT-I-UNENA SETMANA
Mt 23,13-22
Introducció
El primer gran ensenyament de Jesús en la muntanya començava amb nou vegades
la paraula “Feliços”. Avui escoltarem tres vegades “Ai de vosaltres”.
Escollim quina volem per a nosaltres. Si fes falta, demanem perdó.
Per a
l’homilia
El conjunt del versets 13-31 ens presenten set “queixes” contra els escribes
i fariseus: tres avui; dues demà; les altres dues demà passat.
◊ vv. 13-14.-
La interjecció ούαί (uai!, ai de...) pot expressar el dolor o la
indignació; de vegades els dos sentits es completen en la mateixa expressió
(Mt 11,21: Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó...).
Aquí el sentit es decanta més aviat cap a un fort accent de condemnació
messiànica. Des d’ara, en el relat de Mt, Jesús ja no exhorta més; sinó que
afronta i condemna adversaris irreductibles.
La seva
hipocresia és simple: diuen i no fan; ensenyen i no practiquen. Aquest
sentit està perfectament d’acord amb el conjunt de Mt que subratlla
constantment la importància de les obres.
En el Regne
del cel, el context recomana de veure-hi el sentit escatològic. Per les
seves exigències intractables els fariseus desanimen els homes a engatjar-se
en la fidelitat que condueix al regne; i ells mateixos tampoc no hi entren.
◊ v. 15.-
...que recorreu mar i terra... El sentit general sembla ser el següent:
el Crist retreu als fariseus que, en el seu proselitisme acarnissat, no
converteixin els homes al Déu verdader, sinó a les seves pròpies idees, ja
sigui fent-ne fanàtics del legalisme rabínic, ja sigui impedint-los d’entrar
en el Regne per aquesta intransigència legalista.
Prosèlit
: pagà d’origen completament engatjat en la fe jueva i circumcís. Temorós de
Déu és qui només observa algunes de les pràctiques jueves: el sàbat,
l’impost del Temple, les prescripcions alimentàries. El proselitisme jueu
havia experimentat un gran creixement en el segle primer, creixement que la
destrucció del Temple, el 70, no havia pas dificultat.
◊◊ vv.
16-22.- Ai de vosaltres, guies cecs... Construcció acurada: a les
tesis del rabinisme, expressades en dues afirmacions antitètiques, segueix
l’apreciació vehement del Crist que es resumeix en aquestes dues paraules:
necis (μωροί, moroi) i cecs (τυφλοί, tyfloi). El sentit és
probablement el següent: en definitiva, tot jurament es fa pel nom de Déu i
davant seu, encara que es tracti d’evitar-ho. De manera que: el que cal és,
ja sigui no jurar de cap manera, per tal de no emprar en va el nom de Déu;
ja sigui de no fer cap mena de distincions subtils entre juraments vàlids i
invàlids, com ho feien els rabins.
Jesús ataca
els fariseus en tant que guies (όδηγοί, odegoi) i no en tant que
individualitats religioses.
L’or del
Temple és probablement el de la mateixa construcció, del qual n’estava
recoberta en diferents llocs. L’error fariseus és de concedir un valor més
gran a aquest or, que al propi Temple; quan l’or del Temple només té valor
religiós pel Temple mateix.
Des del v. 20
(I qui fa una prometença pel santuari, jura pel santuari i per aquell qui
hi resideix) apareix la sobirania de Déu sobre totes les coses; així,
doncs, jurar pel que sigui, del Temple o del cel, és jurar per Déu mateix.
Pas al ritus
El jurament ha estat inventat perquè els homes menteixen. Jesús no ha jurat
mai perquè només ha dit la Veritat; essent ell mateix la Veritat de Déu. El
servei d’aquesta Veritat el va dir a la mort... i a la resurrecció. La
Veritat no pot morir. Si poguéssim unir-nos de tot cor a Jesús – Veritat de
Déu... ...!
Per al Pare
Nostre
Jesús ens va ensenyar a pregar. Tant de bo que creguéssim el que diem, i
actuéssim tal com parlem.
retorn
DIMARTS
VINT-I-UNENA SETMANA
Mt 23,23-26
Introducció
Jesús reclama dels fariseus que purifiquin el seu interior. Nosaltres ens
hem d’aplicar la lliçó al moment d’entrar en la celebració. Obrim els
nostres cors al penediment per tal que el perdó purificador de Déu ens pugui
envair.
Per a
l’homilia
Context. És el mateix d’ahir. Segon i tercer “Ai de vosaltres!” adreçat als
escribes i fariseus.
Per a
l’homilia
◊◊ vv. 23-24.- Sobre el delme i sobre colar un mosquit. Els dos versets es
completen perfectament; el segon resumeix i amplia en una imatge sorprenent
allò que el primer verset afirma sense imatge. El delme, significava que Déu
era el propietari de totes les coses; el delme li era ofert (per al
sosteniment dels sacerdots, dels levites i dels pobres) sobre els principals
fruits; els fariseus l’havien ampliat fins als productes més insignificants.
El plural neutre les exigències més importants, són les coses més importants
als ulls de Déu.
La
justícia, la misericòrdia (Leccionari i BCI); La justícia (καί)
i la misericòrdia (Grec) és el respecte jurídic que cal concedir a
tothom; aquest dret, en definitiva, és acte de misericòrdia. Aquest primer
“i” és més explicatiu que additiu.
Pel que fa
a la lleialtat, és la submissió joiosa a les ordenances fonamentals de
Déu consignades en les Escriptures. L’obediència pot baixar fins als detalls
més petits de la vida quotidiana a condició, no obstant, que no faci
negligir el que és essencial, ni que això no tranquil•litzi l’home religiós,
sempre inclinat a confondre el rigorisme religiós i la fidelitat a Déu.
Jesús els revela i al mateix temps exerceix l’autoritat de l’Intèrpret
esperat des últims temps.
◊ v. 24.-
...que coleu... Hom passava l’aigua i el vi per un filtre per por
d’empassar-se una impuresa en el sentit de la llei. Així doncs, poden ser
acusats,
*) ja sigui
de negligir conscientment el que és essencial (hom no s’empassa un camell
sense adonar-se’n!);
**) ja sigui
que els retreu de fixar-se fins a tal punt en detalls, que obliden les
exigències essencials. Els fariseus són víctimes, no solament de negligència
o d’inconseqüència sinó d’una perversió religiosa que els fa prendre el que
és secundari pel que és essencial.
◊◊ vv.
25-26.- Vasos (Leccionari); Copes (BCI i Grec). La “copa” és
aquí la imatge de l’home tot sencer. Les paraules [coses] robades i
intemperància (falta de domini de si mateix), mostren que purificar primer
l’interior no consisteix a fer exercicis purament interiors sinó a obeir de
tot cor i totalment els ordenaments essencials de la llei. L’interior és
l’home moral i total. L’exterior, és el que els altres veuen. L’home tot
sencer, tal com Déu el veu, només apareixerà pur als homes per la fidelitat
sincera a les prescripcions fonamentals de la Llei. Purificar l’interior de
la copa significa, doncs, obeir sincerament la llei de Déu tal com “ara” ha
estat reinterpretada pel Crist.
Pas al ritus
Jesús ho ha donat tot al Pare durant la seva vida. Jesús ha estat l’únic que
ha tingut la copa de la seva vida totalment pura. Aquesta puresa li ha donat
la força de travessar la Creu. Al celebrar ara aquest sagrament, que el
Senyor ens concedeixi de saber donar-li tot i de mantenir-nos nets de tot
pecat.
Per al Pare
Nostre
Amb tota confiança ens adrecem al nostre Pare, tal com Jesús ens va
ensenyar. Pare, ple de justícia i de misericòrdia, tot dient...
retorn
DIMECRES
VINT-I-UNENA SETMANA
Mt 23,27-32
Introducció
Preparem-nos a celebrar l’eucaristia. Reconeguem els nostres pecats, no
busquem excuses. Confiem la nostra veritat a la misericòrdia del Senyor.
Per a
l’homilia
Context. Avui proclamem les dues darreres queixes de Jesús als
escribes i fariseus. Sembla també que la tonalitat de les acusacions pugi de
to.
◊◊ vv.
27-28.- ...sou com sepulcres... Les tombes palestinenques estaven
pintades de blanc per tal d’evitar que se les toqués per descuit durant la
nit, cosa que necessitaria purificació ritual. L’aparença piadosa dels
fariseus no podria amagar la seva infidelitat total, interior i exterior, a
la llei; en realitat es tracta d’infidels que cometen la iniquitat i ni se
n’adonen en el seu interior.
◊◊ vv.
29-32.- ...que construïu monuments sepulcrals... La hipocresia
denunciada en aquests versets és més insidiosa: els fariseus són acusats
d’apropiar-se la glòria de les figures religioses del passat. Amb aquests
inútils retorns al passat, els fariseus revelen el que són realment: fills,
és a dir descendents i responsables amb els avantpassats, d’aquestes morts
abominables; i és el que mostraran omplint la mesura dels seus pares amb la
mort de Jesús. (Cf. la paràbola dels vinyaters homicides, Mt 21,33-43; els
discurs d’Esteve, Ac 7,51).
També es
poden comprendre aquest versets de la manera següent: construint aquests
monuments hipòcrites, els fariseus cometen precisament el crim retret pels
profetes als seus pares: només tenen aparences externes de fidelitat. El
verb a l’imperatiu aorist “ompliu” (πληρώσατε, plerosate) no és
irònic; Jesús obliga els fariseus a dur al comble els crims d’Israel contra
el seu Déu refusant el seu Crist. Aquesta expressió fa al·lusió probablement
a concepcions jueves segons les quals el judici final no arribaria fins que
els homes haguessin dut a terme la mesura dels seus pecats.
Pas al ritus
La fidelitat de Jesús per anunciar la Bona Nova, malgrat la clarividència
del que li esperava, ens ha salvat. Nosaltres celebrem – fem present –
aquest misteri de fidelitat: la del Fill fins la mort; la del Pare
ressuscitant-lo.
Per al Pare
Nostre
Jesús, més que ningú, ha santificat el nom de Déu, ha fet tot el que calia
per fer venir el seu Regne, ha acomplert en tot la seva voluntat. Tot dient
la pregària que ell ens ha ensenyat demanem-li de complir-ho tot com ell ho
va fer.
retorn
DIJOUS
VINT-I-UNENA SETMANA
Mt 24,42-51
Introducció
Tant sant Pau com sant Mateu ens parlen de la vinguda del Senyor. Celebrar
la missa és fer present aquí i ara aquesta vinguda. ¿Estem disposats a
acollir-lo?
Per a
l’homilia
Context. Encara estem dins el discurs provocat per la pregunta de ¿Quan?
Jesús no respon directament aquesta pregunta però, atès que no se sap
“quan”, cal vetllar, vetllar sempre. Des del nostre primer verset fins al
final del capítol 25.
◊ vv. 42-44.-
Aquí apareix la idea de la vigilància, vetlleu (γρεγορείτε,
gregoreite). En aquest moment del relat no se sap en què ha de consistir
aquesta vigilància. Què serà el que els deixebles, en estat de vetlla,
hauran de fer. La “punta” d’aquesta paràbola està en les paraules hauria
vetllat (BCI i Grec), no s’hauria adormit (Leccionari) i estigueu a punt. La
vigilància és primer que tot un estat de vetlla i d’espera del Fill de
l’home. (J. Jeremies veu en aquest v. 42 una resta de la paràbola del porter
de Mc 13,33ss = Lc).
◊ vv. 45-51.-
Aquesta paràbola “del servidor” reprèn la idea de la vigilància insinuada
anteriorment. Es tracta d’una vigilància activa, del compliment fidel
(πιστός, pistos), intel·ligent o prudent (φρόνιμος, fronimos) d’una
missió rebuda. Es tracta de temes característics de Mt, que lluita en favor
d’una activitat concreta, fidel i responsable. Alguns advertiments:
(1) Alguns
donen a aquesta paràbola una interpretació individualista en el marc de la
vida de l’església; el servidor és jutjat segons la manera com ha complert
la missió. El context dels capítols 24 i 25 obliga a pensar en el judici
final i universal de la fi del món.
(2) Fins en
Lc 12,41 (¿Dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?)
la resposta de Jesús tracta del comportament de tots els deixebles en vistes
del judici final.
(3) La
interpretació eclesiàstica, en darrer terme, podria recolzar-se en les
expressions del personal de la casa o dels companys de servei. El més
probable és que no es tracti sinó d’elements parabòlics d’una instrucció
d’ètica general.
(4) Segons J.
Jeremias, aquesta paràbola hauria estat destinada als escribes; i després,
el cristianisme primitiu n’hauria fet una instrucció per als responsables
eclesiàstics. Però... la tasca de l’exegesi no és d’imaginar el que Jesús
hauria pogut dir, sinó de descriure el que el text diu.
(5) Aquí
apareix per primera vegada el verb tardar (χρονίζειν, jronitzein)
que confirma la interpretació escatològica. L’amo tarda: és l’eco d’una de
les preguntes més greus que es posava la consciència cristiana dels anys 80.
En la paràbola es pot pensar, o bé que el retard imprevist donava ocasió al
servent de divertir-se perquè l’amo tardava; o bé que el retard qüestionava
fins i tot l’autoritat i l’existència de l’amo: és a dir que és la fe en el
Crist Senyor que és posada en dubte. Aquí com en tot el NT, és l’edat
apostòlica que ens parla, època en què es vivia sota les advertències de la
paraula de Jesús, i no de l’Església posterior que no comprenia ja el seriós
dels seus avisos.
(6) El càstig
infligit al mal servidor anuncia els del capítol 25. El “mal” servidor rep
el mateix càstig que els hipòcrites (Grec) (dels qui l’han enganyat,
Leccionari) (dels malvats, BCI) que designen potser els fariseus de la
generació de Mt.
Pas al ritus
Tots nosaltres som servidors cridats al servei en presència del Senyor: és
tota la nostra vida. De la participació conscient a l’eucaristia n’hauria de
sorgir la nostra fidelitat a servir Déu i els germans durant tot el dia.
Per al Pare
Nostre
Nosaltres demanem que el Senyor vingui cada cop que resem dient Vingui a
nosaltres el vostre Regne. Tornant a fer aquesta pregària, demanem
d’interioritzar verdaderament el que demanem.
retorn
DIVENDRES
VINT-I-UNENA SETMANA
Mt 25,1-13
Introducció
Cada dia diem, potser sense adonar-nos-en massa: “...mentre esperem
l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el
nostre Salvador”. Doncs, vet ací que la nostra esperança s’acompleix a cada
missa. Preparem-nos per acudir ben preparats a aquesta trobada.
Per a
l’homilia
Context. La paràbola torna a prendre el tema de “el mestre que tarda
a venir” per exhortar els deixebles a la vigilància. Bo i més que l’hora de
la tornada queda ignorada. L’hora de la tornada en aquesta paràbola és
absoluta; no hi ha signes precursors. Des de 24,42 (dijous passat) és tracta
d’una exhortació positiva (és a dir “coses a fer”) a la vigilància, sense
que se sàpiga gaire en què consisteix aquest estar atent (vigilant). A 24,45
es tractava de complir fidelment una missió rebuda.
¿Quina seria,
doncs, la punta de la paràbola de les deu verges? Dues orientacions majors:
*) La que
insisteix sobre l’aspecte espiritual de la vigilància representada per l’oli
(símbol de les disposicions espirituals);
**) Ja sigui
que només s’hi llegeixi senzillament aquesta idea: per estar a punt a l’hora
decisiva, l’hora del crit, cal necessàriament preparar-se immediatament ja
que llavors (a l’hora del crit) ja serà massa tard. A nivell de la imatge,
preparar-se significa fer immediatament una provisió suficient d’oli (ja que
l’espera serà llarga). El text no precisa el que això pugui significar en la
vida dels deixebles. Solament la continuació del capítol ens ho ensenyarà
(talents; ajuda als petits). La segona hipòtesi (**) està més d’acord amb el
context.
◊◊ vv. 1-4.-
Llavors amb el Regne de cels passarà... La fórmula introductiva
llavors (Τότε) s’ha d’entendre llavors: al moment de la manifestació darrera
del Regne, passarà amb els homes com va passar amb les verges del paràbola.
El paper de les verges s’ha de comprendre dins el marc de la vida familiar
palestinenca.
Per altra
banda elles representen la situació de l’home davant el judici final o la
Parusia. Elles van a trobar l’espòs.
Aquesta trobada només il·lustra la brusquedat de l’aparició del Fill de
l’home. La prudència o la manca de seny d’aquestes verges consisteix en què
unes han previst fer provisió d’oli, i les altres, no.
◊◊ vv. 5-9.-
Com que el nuvi trigava... La referència al retard s’entén molt bé en
el marc dels costums palestinencs: els tractes “econòmics” del casament
entre el pare de la núvia i el nuvi. A les verges no se’ls retreu haver-se
adormit, ja que no era el seu temps d’actuar; era abans de la festa nupcial
que haurien hagut de fer el que havien de fer: prendre bastant d’oli, esser
fidels a la tasca encomanada. Igualment al final (v. 13) vetllar no està en
contradicció amb la son de les deu verges, ja que no es tracta del temps de
preparació de la festa de noces.
L’hora
decisiva de la trobada es produeix en un moment inesperat, sense senyals que
ho anunciïn; el crit del v. 6 no és un avís, és el senyal del moment, a
partir del qual, serà massa tard fer el que sigui (25,45: Us ho asseguro:
tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi).
El refús de les verges assenyades a les desassenyades il•lustra precisament
el “massa tard” característic de l’escatologia de Mt. Tot el sentit de la
paràbola culmina en la violència de la resposta feta a les verges
desassenyades... no es tractava de donar, ni tan sols de deixar, allò mateix
que ens assegura la salvació. Ens trobem en un clima sever, lluny de tot
humanitarisme fàcil, lluny de tot sentimentalisme.
◊◊ vv.
10-13.- El rigor de les verges assenyades pel que fa a les desassenyades és
confirmat pel rigor del l’espòs, encara molt més greu. Cal vetllar ara, és a
dir, prendre la provisió d’oli suficient, o sigui ser fidel i fer el que
s’ha de fer sense tardar. En aquesta segona part del discurs escatològic, Mt
insisteix sobre la ignorància humana de l’Hora i, en conseqüència, no fa cap
més menció dels senyals precursors de la fi.
Pas al ritus
Celebrar l’eucaristia, és trobar-se amb l’espòs que arriba. Estem advertits
de l’hora. Serem, doncs, molt més culpables si no estem a punt per
rebre’l... a través del que fem cada dia.
Per al Pare
Nostre
No permeteu que caiguem en la temptació del “tant se val”.
retorn
DISSABTE
VINT-I-UNENA SETMANA
Mt 25,14-30
Introducció
Una vegada més, des de fa uns dies, estem escoltant Jesús que ens parla del
seu retorn. A cada eucaristia ell hi és. Tant de bo que poguéssim sentir-nos
dir: “Molt bé servent bo i fidel”. Si convingués, demanem-li perdó.
Per a
l’homilia
Context. Fet important en aquestes dues paràboles de la fidelitat (la
de 24,25, del servent que es deixà anar perquè l’amo tardava, i la d’avui),
el cas de la infidelitat és el més desenvolupat, cosa que fa pensar que tot
aquest passatge és polèmic: el Crist de Mt adverteix els seus “deixebles”
contra una infidelitat de la qual ells no preveien seriosament
l’eventualitat. Heus ací les diferents imatges de la infidelitat que
apareixen en aquest passatge: 24,45-51: infidelitat en les violències i la
immoralitat; 25,1-13: infidelitat en la imprevisió; 25,14-30: infidelitat en
la peresa. El tret comú d’aquestes infidelitats consisteix sempre en la
insuficiència d’una activitat concreta. Es confirma, doncs, que la
vigilància de Mt no és mai un fervor, una joia, ni tan sols una fe; és una
espera activa i responsable; aquest tret és típic del pensament de Mt.
◊◊ vv.
14-15.- La paràbola, per descriure el que avui en diem “la responsabilitat
de l’home davant Déu”, se serveix d’una imatge pròpia de l’Orient: un amo
poderós i ric que confia els seus béns als seus servidors ; no es tractarà,
doncs, d’una responsabilitat per contracte, ni d’una responsabilitat mútua,
sinó d’una responsabilitat lliurement i sobiranament confiada per l’amo a
subordinats (no a obrers; sinó a persones de la casa).
◊◊ vv.
16-18.- El qui n’havia rebut cinc... dos... un... El context dels
capítols 24 i 25 permet fer les observacions següents:
(1) potser no
cal demanar massa què són aquests talents; pertany a cada home prendre
consciència del que ha rebut i el que ha de fer; senyalem, en efecte, que
l’ètica de Mt aquí és estrictament personalista.
(2) No estem
en un context comunitari (com en cap. 18).
(3) Els vv.
31-46 mostraran que la responsabilitat, tal com la concep el Crist de Mt, es
refereix principalment a socórrer els desheretats.
◊◊ vv.
19-23.- Al cap de molt de temps, l’amo tornà... Aquests versets estan
destinats a preparar l’aparició i la condemna del mal servidor (als vv.
24-30). Entra a celebrar-ho... (Leccionari). Entra en el goig
(BCI i Grec). El goig, en el context revesteix un accent escatològic; però
això no autoritza a veure-hi una al•lusió a la recompensa celestial.
◊◊ vv.
24-30.- Heus ací diferències sorprenents entre el tracte dels dos primers i
del tercer personatge. Observacions:
(1) El
servidor “dolent” ha actuat menys per mandra natural que per una mena de
fatalisme religiós oriental; creient en l’omnipotència de Déu capaç de
fer-ho tot sense el concurs dels homes, ¿com podia posar-se a treballar?
(¿Al·lusió a la mentalitat dels deixebles o dels cristians del segle
primer?)
(2) Aquest
servidor no ha fet res perquè sabia molt bé que el seu amo tornaria ben
aviat i que sabria defensar millor el seus interessos que un pobre servidor
podria fer-ho.
(3) Falta
d’amor d’aquest servidor envers el seu amo.
(4) Primera
dificultat: l’amo sembla que aprova la idea que el servidor es fa de la seva
persona. Ho aprova tot menys que ell sigui exigent (Leccionari); dur
(σκληρός, scleros) (BCI i Grec). El Déu de Mt est totpoderós però no
és dur; el seu poder no esclafa ni el treball ni la responsabilitat, els
suscita.
(5) La segona
dificultat (vv. 26-27: ¿Tu sabies que...) són els banquers. Portant els
diners al banc, ¿no hauria estat igualment mandrós que guardant-los en un
clot? La paràbola no defensa pas el treball pel treball. Calia que hagués
fet, si més no, aquest mínim esforç per al seu amo.
(6) El v. 29
(Als qui tenen, els donaré...), deu tractar-se d’una dita popular o d’una
paraula separada de Jesús. Resum bé la paràbola: en el darrer judici, aquell
qui tindrà, és a dir aquell que haurà estat fidel en les petites coses de la
vida terrena, rebrà una gran recompensa; però aquell que no tindrà res, és a
dir el qui haurà estat infidel o mandrós, serà severament castigat.
Aquí no es
tracta d’obres “meritòries”, aquests servidors són servidors d’un amo que,
malgrat ser totpoderós, els associa generosament als seus “assumptes”; però
aquesta gràcia generosa, mesurada segons les capacitats personals, no els
hauria de fer mandrosos; sinó que pretén fer-ne homes actius i responsables.
Estudiant la
paràbola dels talents, no s’ha d’oblidar la del servidor sense entranyes
(cap. 18) que, en un altre context, subratlla dos aspectes de l’ensenyament
de Mt: el perdó gratuït i sobirà del servidor insolvent i la responsabilitat
molt greu que es desprèn d’aquesta gràcia “paulina”.
Pas al ritus
Jesús s’ha atrevit a jugar-se el seu talent – la seva vida, la seva
divinitat – al servei de l’anunci de la Bona Nova. Aparentment va fracassar.
Però ja que no va guardar res per a ell mateix, ho va recuperar tot i més
encara, a la resurrecció. Unim-nos a aquesta confiança total de Jesús al
Pare, ara a la missa, per restar-hi units tot el dia.
Per al Pare
Nostre
“Faci’s la vostra voluntat”. Tot demanant això, demanem també el valor per
complir la seva voluntat el millor que sapiguem.
retorn