DILLUNS VINT-I-DOSENA SETMANA
Lc 4,16-30

Introducció
            Tal com en temps enrere a Natzaret, Jesús ve ara i aquí a anunciar-nos la Bona Nova, en la mesura que siguem capaços de reconèixer-nos pobres davant seu. Tractem d’acollir-lo com cal perquè puguen beneficiar-nos del que ell ens vol dir. Reconeguem, per començar, les vegades que potser no l’hem acollit.

Per a l’homilia
            Context. Des d’avui fins al final de l’Any Litúrgic proclamarem l’evangeli segons sant Lluc. Tal com per Mt o per Mc, es tracta de capítols, o passatges, que pertanyen el que en diem “la vida pública”. Comencem la sèrie pel capítol 4rt. Ens hem saltat: els anuncis; els naixements; les infàncies; el ministeri de Joan; el baptisme de Jesús; recés en el desert; resum de l’activitat a Galilea. La pàgina d’avui ve a ser com un preludi (en el sentit musical de la paraules) de tot el que seguirà.

            [4,14-15] Llavors Jesús, ple del poder de l'Esperit, se'n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava. El nostre text il·lustra el què i el com d’aquest ensenyament de Jesús. Es tracta de la predicació inaugural de Jesús que marcarà l’extraordinària novetat del seu missatge.

            ◊ v. 16.- Tot jueu adult (de més de trenta anys; vegeu 3,23: Jesús va començar el seu ministeri quan tenia uns trenta anys i, segons creien, era fill de Josep...), rabí o no, podia llegir i comentar lliurement l’Escriptura, és a dir, en general, parafrasejar-la. Joan Baptista havia estat identificat com aquell qui complia Is 40; ara Jesús fa el mateix amb Is 61,1ss.

            ◊◊ vv. 20-21.- Després plegà el volum... tots tenien els ulls posats... La sorpresa dels oients ve de què Jesús fa una cosa ben diferent dels lectors/comentadors habituals: Ell proclama l’acompliment d’aquesta Escriptura al mateix moment en què parla. Tal comentari és d’una densitat inoïda: Jesús s’apropia el programa de salvació definit per la profecia. A dotze anys havia dit: No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?; heus aquí que ara accepta “un contracte” de clàusules explícites: Is 61.

            ◊ v. 18.- L’Esperit del Senyor reposa... L’al·lusió a la unció amb l’Esperit del Senyor, correspon al títol de Crist que el va designar al seu naixement (2,11: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies [BCI] el Crist [Grec], el Senyor); a la vocació de Simeó (2,26: En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies [BCI], el Crist [Grec] del Senyor).

            Aquest programa presenta dos aspectes fonamentals:
            1) Es tracta de la transmissió d’un missatge amb el verb evangelitzar (Portar la Bona Nova), amb precisió dels destinataris: els pobres (primera aparició del terme en Lc -10 vegades, contra 5 en Mt-).
            2) L’acompliment d’aquesta obra: alliberament, no se sap encara de què; i la pràctica de les curacions. Aquest programa, fins aquí només “virtual” (de l’odre de la profecia), és dit que ha passat a l’acompliment en l’avui de la presència i dels actes de Jesús.

            ◊◊ vv. 22-30.- Tothom comentava estranyant-se... L’escena inaugural del Natzaret es prolonga. Lc ¿li vol fer donar l’aire d’una il·lustració de la manera com el missatge serà rebut? Acolliment barrejat: tots li donaven testimoni (Grec); però ensopeguen en la qüestió de la identitat. “És possible que un profeta qualificat sigui aquest fill d’entre nosaltres?"

            Jesús ho interpreta d’aquest manera. Els acusa de no acolliment: Cap profeta no és ben rebut en el seu país natal. El misteri del refús final de Jesús per part del seu poble ja és prefigurat en aquesta forta paradoxa: El portador del gran missatge d’acolliment per part de Déu, no és acollit. Al·lusions a la passió en :
            1) “Metge, cura’t tu mateix” a “Salva’t tu mateix” (Lc 23,35.37).
            2) El tragueren fora del poble... com en la paràbola dels vinyaters homicides.

            La còlera sembla provocada perquè Jesús ha gosat oposar el mal acolliment rebut del seu poble al record històric, evidentment provocador en aquest context, en el comentari que acompanya: En temps d’Elies...moltes viudes; en temps d’Eiseu... molts leprosos. Va ser en benefici de pagans que Déu, per mitjà del profetes va acomplir gestos de salvació

            La viuda de Sarepta, Naaman, el siri : Figures paral·leles (home/dona) que Lc fa servir sovint; vídua i leprós, figures de pobres, d’exclosos.

Pas al ritus
            Els signes sacramentals mostren i amaguen al mateix temps. També va ser així amb Jesús. Que la nostra fe ens ajudi a fer la síntesi d’aquesta paradoxa al moment de celebrar el memorial de la mort i resurrecció de Jesús.

Per al Pare Nostre
            Un element essencial de la Bona Nova que Jesús ens ha dut, ha estat el de revelar-nos que Déu ens és Pare. Plens de joia, gosem dir...    retorn




DIMARTS VINT-I-DOSENA SETMANA
Lc 4,31-37

Introducció
            La nostra assemblea no és una reunió sinagogal. Es tracta de la trobada ordenada per Jesús per celebrar el seu memorial. Atès, doncs, que estem reunits en nom seu, segons la seva paraula, ell és enmig nostre. Deixem-nos atrapar per l’admiració del Senyor i lloar-lo pel seu poder. Tal com expulsa els dimonis que expulsi també els nostres pecats.

Per a l’homilia
            Context. Amb l’evangeli de demà, el d’avui forma la unitat que se’n diu “La jornada de Cafarnaüm”. Sembla que el centre geomètric dels dos relats sigui el poder de la paraula de Jesús, ja sigui ensenyant, ja sigui exorcitzant.

            ◊ v. 32.- La gent s’estranyava... (Leccionari); admirada (BCI); sorpresa (Grec). Lc mostra l’autoritat de la paraula de Jesús en el seu ensenyament (v. 32) i en els seus exorcismes (v. 33).

            ◊ v. 33.- Un home que tenia l’esperit maligne d’un dimoni (Leccionari); Un home posseït d'un dimoni, un esperit maligne (BCI) ; Un home que tenia un esperit de dimoni impur (Grec). Lc uneix aquí el terme d’impur al de dimoni; cosa habitual en ell.

            ◊ v. 34.- ¿Per què et fiques amb nosaltres? (Leccionari i BCI); ¿Què tenim amb tu? (Grec). Expressió que serveix per refusar una intervenció jutjada inoportuna o per manifestar el refús de tota relació amb alguna persona. El dimoni, que se suposa que parla per boca del malalt i en nom dels seus congèneres, comprèn que el seu poder arriba al final.

            El Sant de Déu. Solament Déu és sant i la seva santedat s’uneix a tot el que li pertany o li és consagrat. Jesús és el sant de Déu per excel•lència ja que és l’Ungit i el Fill de Déu.

            La paraula de Jesús no és un senzill fer saber, la seva eficàcia s’exerceix d’entrada en la pràctica de l’exorcisme. El refús oposat per Jesús a rebre el poder del diable (al desert) li ha conferit l’autoritat i el poder per a fer recular el seu poder malèfic sobre els homes.

            Els testimonis de l’exorcisme, també quedaren sorpresos i, pel seu cantó, es fan la pregunta sobre la identitat de Jesús. Aquesta forma interrogativa està com enquadrada entre dues afirmacions demoníaques (vv. 34 i 41).

            ◊ v. 36.- Què vol dir tot això...? Dóna ordres amb autoritat (έξουσία, exusia) i poder (δυναμις, dinamis)... La resposta queda en suspens, però el fet que Jesús provoca la pregunta sobre la seva pràctica poderosa es va escampant àmpliament.

Pas al ritus
            La credibilitat s’adquireix quan els actes segueixen i confirmen les paraules. Jesús va dir i va fer. Ha vingut a alliberar-nos: ho va anunciar i ho va complir, encara que li costés la vida. La victòria a la Sinagoga de Cafarnaüm anunciava la de Pasqua després de la Creu.

Per al Pare Nostre
            “Deslliureu-nos del Mal”. Si Jesús ens va fer dir aquesta demanda, vol dir que ens vol concedir el que demanem. Per ser lliures com l’home de la sinagoga, gosem dir...    retorn

 

DIMECRES VINT-I-DOSENA SETMANA
Lc 4,38-44

Introducció
            Completem la jornada apostòlica de Jesús a Cafarnaüm que ell va començar a la sinagoga el matí del dissabte. Nosaltres també, en tant que cristians, comencem cada dia amb la celebració de l’Eucaristia. Tant de bo poguéssim estar en comunió amb el Senyor mort i ressuscitat. Demanem perdó per les nostres manques de fidelitat.

Per a l’homilia
            Context. Heus ací els moments sobresortints de la jornada de Jesús. A cada un, un gest significatiu de salvació que ell ens ve a portar.

            ◊ v. 38.- A casa de Simó. Simó apareix aquí per primera vegada. No el seguirà fins 5,1-11.

            ◊ v. 39.- Manà a la febre (Leccionari); Increpà la febre (BCI i Grec). Jesús s’adreça a la febre com a una potència demoníaca. (Cf. vv. 35;41).

            ◊ v. 41.- Perquè sabien que era el Crist. Lc identifica el títol de Fill de Déu amb el de Crist. Presenta aquests dos títols com en gradació: tant en 1,32.36: Anunciació; com en 22,67.70: procés religiós.

            ◊ v. 43.- Regne de Déu. Aquesta fórmula usual en Jesús, que apareix aquí en Lc per primera vegada, està lligada al pensament bíblic i jueu que hi expressa la reialesa permanent de Déu sobre el món i anuncia la manifestació triomfal del temps de salvació.

            Aquesta és la missió (Leccionari); Per això he estat enviat (BCI i Grec). En Lc Jesús explica la seva sortida de Cafarnaüm per la missió que ell ha rebut de Déu. Vegeu també Is 61 (M’ha enviat a portar...), en el discurs de Natzaret.

            ◊ v. 44.- I predicava a les sinagogues del país dels jueus (Leccionari i BCI). ...proclamava a les sinagogues de Judea (Grec). Proclamava (κηρύσσώ, kerissô) paraula “tècnica” que significa “proclamació de la bona Nova”. Judea, és la manera de parlar de Lc, ja que es tracta de la regió de la Galilea.

            Complement d’informacions
            Atès que a l’època, la malaltia era considerada com una forma més de l’acció malèfica de l’adversari, la curació és un dels aspectes de l’obra de la salvació.

            La casa de Simó. La casa on és rebut el benefici de la curació, és marcada com el lloc del servei acomplert tot seguit per la sogra de Simó.

            Sumari de curacions. Jesús va amenaçar el dimoni del possés (4,36); va amenaçar la febre (4,39); va amenaçar els dimonis expulsats (4,41). Poder de la paraula de Jesús.

            Pel que fa a l’ordre de silenci: Per un cantó Lc fa aparèixer la “veritat” del títol de Crist per a Jesús; per altra, Lc mostra que Jesús era reticent envers aquest títol tan carregat d’ambigüitats. Jesús vol allunyar el risc que representa l’èxit davant la gent. La marxa de Cafarnaüm era, doncs, obligada.

Pas al ritus
            “Per això he estat enviat”. “Això” era proclamar la salvació amb paraules, amb actes, amb fidelitat malgrat la mort. “Això” és també la missa. Jesús ha estat enviat perquè ens poguéssim unir a ell en el seu misteri pasqual, celebrat senzillament cada matí.

Per al Pare Nostre
            Jesús ha estat enviat per dur a terme els interessos del Pare: santificar el seu Nom; fer venir el seu Regne; complir la seva voluntat. Tot dient la pregària de Jesús, demanem-li de saber interessar-nos també per als desitjos/interessos de Déu Pare.    retorn




DIJOUS VINT-I-DOSENA SETMANA
Lc 5,1-11

Introducció
            També avui hem vingut a missa a escoltar i veure Jesús. Naturalment, en la fe. El sentirem parlar, el veurem actuar. Més que d’una pesca miraculosa, serà la seva pròpia mort i resurrecció. Traiem del nostre cor el que pogués impedir de creure profundament en els gestos sacramentals.

Per a l’homilia
            Context. Lc col•loca l’engatjament dels primers deixebles després dels miracles a Cafarnaüm, diferentment que Mt i Mc (4,19 i 1,17 respectivament) per millor motivar la resposta dels deixebles. És l’únic a unir-hi una pesca miraculosa, que Jn col·loca després de la resurrecció. Apareixen dos relats, en certa manera, paral·lels: la crida del pescador (vv. 4-11) i la crida del leprós (vv. 12-16, que no serà proclamat).

            ◊ v. 1.- ...vora l’estany (Leccionari); ...vora el llac (BCI i Grec). Lc no dona mai el nom de “mar” a aquest embassament d’aigua de Galilea.

            ◊ v. 5.- Simó li respongué: Mestre (έπιστατες, epistates). Aquesta paraula només es troba en Lc i sempre en boca dels deixebles, llevat de 17,13 (episodi dels deu leprosos, que també li diuen). Lc deu voler senyalar una fe més profunda en l’autoritat de Jesús que l’habitual διδάσκαλος (didascalos) que també s’ha de traduir per mestre.

            ◊ v.8.- Sóc un pecador. Pere descobreix en aquest miracle el poder diví de Jesús (el tracta de Senyor) i confessa que és indigne d’estar amb ell.

            ◊ v. 10.- Seràs pescador d’homes. La imatge, malgrat l’ús poc favorable que en fa l’AT , principalment com amenaça de càstig , s’aplica aquí a la missió futura dels Dotze: proclamant l’evangeli aplegaran homes en vista del judici i l’entrada en el Regne de Déu.

            ◊ v. 11.- Ho deixaren tot. Lc és l’únic que indica aquí, com en els altres relats de vocació, que els deixebles ho han de deixar tot per seguir Jesús. (5,28: Leví; 18,22: L’home ric; cf. 12,33: tenir tresors al cel; 14,33: calcular les despeses de la torre o de la guerra).

            ◊ ...i el seguiren. Els deixebles dels rabins els devien respecte, obediència i fer-los nombrosos serveis. Jesús canvia en diferents aspectes : és ell qui escull; no es fa servir dels deixebles sinó que cerca col•laboradors; i d’altres.

            L’ordre donada per Jesús, que no és pescador, a un “professional” com Pere, pot semblar absurda. L’obediència de Pere, pel seu cantó, s’assembla a d’Abraham, i expressa bé el que és l’acte de creure. Simó manifesta una confiança total en la paraula del Mestre i la tradueix immediatament en acte.

            La paraula que expressa la reacció dels testimonis davant la pesca és la mateixa que expressa la dels testimonis del primer exorcisme. Aquesta reacció porta Simó (que rep sense explicacions el sobrenom de Pere) a una confessió de ser pecador per les seves paraules i pel seu gest de caure de genolls. Això fa pensar a la reacció d’Isaïes davant la visió del tron de Déu i la proclamació de la seva santedat.

            A aquesta exclamació, Jesús no respon amb cap paraula de perdó, sinó amb No tinguis por, que introdueix el nou programa de vida per a Simó Pere (ser pescador d’homes).

Pas al ritus
            ¿I si sant Pere hagués estat testimoni del que nosaltres anem a celebrar? No es tracta de tenir por, sinó d’admirar i deixar-se sobrepassar pel do de Déu. Que el costum de sentir cada dia les mateixes paraules no ens tregui el que elles tenen per atreure la nostra admiració, la nostra joia, la nostra fidelitat.

Per al Pare Nostre
            Per un cantó Jesús demana “deixar-ho tot” perquè ens ho vol donar tot. És ell mateix que vol venir a nosaltres. Que les paraules i els pensaments del Pare Nostre siguin “tot el que hem de guardar”.    retorn




DIVENDRES VINT-I-DOSENA SETMANA
Lc 5,33-39

Introducció
            No era fàcil comprendre Jesús a certs grups religiosos del seu temps. Els faltava allò que Jesús mateix demanava: “Convertiu-vos”, és a dir, feu-me confiança. Participar a l’àpat eucarístic no té sentit si no estem en comunió de pensament amb Jesús. Per les nostres equivocacions, demanem perdó.

Per a l’homilia
            Context. La nostra pàgina d’avui forma part d’un petit conjunt de controvèrsies de Jesús amb els escribes i fariseus. Perdonar, sí o no; llibertat a taula, sí o no; menjar, sí o no; curar, sí o no. Al centre, com una clau de volta que dóna sentit al conjunt: rebre Jesús en bots nous, sí o no.

            ◊ v. 33.- Els deixebles de Joan dejunen... Si els qui fan la pregunta – ells - són el mateixos de l’escena precedent, per què parlen d’ells mateixos en tercera persona, enlloc de fer-ho en primera del plural?

            Els deixebles de Joan... apareixeran també quan els deixebles demanaran que Jesús els ensenyi una pregària. (11,1)

            ◊ v. 34.- Els convidats a un casament (Leccionari). Els convidats a noces (BCI). Els fills de la sala nupcial (Grec). L’expressió semítica designa els amics del nuvi convidats al seu casament.

            ◊ v. 35.- Llavors ja dejunaran. Hom dejuna perquè s’està trist, perquè hi ha un esdeveniment que ens afligeix... no per a mortificar-se. Mentre l’espòs és amb nosaltres estem contents, doncs mengem. Quan no hi serà, estarem tristos, és a dir dejunarem.

            ◊ v. 36.- Els deia també... Amb aquesta introducció, Lc separa de l’escena precedent dels tres exemples següents. Aquests imposen escollir entre el que és vell (sens dubte les rutines del judais- me) i el que és nou (l’Evangeli). Lc força la imatge fent esquinçar el vestit nou per apedaçar el vell!

            ◊ v. 39.- No hi ha ningú... L’original diu troba que el vell és bo, que cal entendre com millor, cosa que fan tant el Leccionari com la BCI.

            Menjar o no menjar. El fariseus i els seus escribes (després d’haver retret a Jesús i als seus deixebles de menjar amb els publicans) retreuen ara a Jesús que no prescrigui als seus deixebles una pràctica d’austeritat semblant a la dels deixebles de Joan i dels mateixos fariseus. (L’assumpte, però, no es tant d’austeritat o de golafreria – tot i que acaben de fer un bon àpat a casa de Leví, o potser l'estant fent encara – com el d’ “aflicció” perquè el Messies encara no ha arribat i per reforçar la seva pregària per tal d’accelerar la seva vinguda).

            La resposta, encara metafòrica, uneix dos temes bíblics, el de l’àpat i el del simbolisme conjugal, expressió freqüent de l’aliança de Déu i del seu poble en el profetes d’Israel, ben coneguda dels interlocutors.

            La pràctica dels deixebles de Jesús ha de ser reconeguda com el senyal d’una presència salvífica que convida a la joia i no a l’austeritat, més que no pas a l’ “aflicció”.

            El nou i el vell. La paràbola dels vestits i dels bots és la interpretació que Jesús fa de l’oposició que ja ha aparegut en el context des de 5,27 (la crida a Leví). Aquesta oposició és radical perquè oposa els valors establerts i els valors nous que Jesús vol establir. El perdó i l’acolliment dels pecadors, la comunió que els és oferta, la prioritat de la vida sobre els interdictes provoca efectivament la subversió de l’ordre sòcio-religiós que Jesús no dubta gens de col•locar al cantó de “les antiguitats”.

            És certament amb ironia que designa el refús d’aquesta novetat com apreciació de bevedors experimentats que prefereixen el vi vell: els escribes es pensen ser experts capaços d’estimar el valor relatiu dels manaments divins, però el seu gust és pervertit.

Pas al ritus
            El projecte de Jesús (del Pare) de fer compartir el vi nou a tota mena de persones, el va conduir a la creu. Però Déu no és Pare de morts sinó de vivents: el va glorificar. Som aquí per combregar-hi.

Per al Pare Nostre
            Jesús ens ha ensenyat a demanar quelcom per menjar. El temps d’esperar s’ha acabat. Diguem, doncs,: “El nostre pa de cada dia...”, tot dient...    retorn

 

 

DISSABTE VINT-I-DOSENA SETMANA
Lc 6,1-5

Introducció
            Calmar la gana és una prioritat en la vida dels homes. Jesús ha volgut fer-nos comprendre que la nostra vida depèn de Déu Pare, i ens ha ensenyat a demanar-li el pa de cada dia, tot i que “no siguem dignes que entri a cas nostra”. Reconeguem-ho i demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            Som encara en una discussió amb els fariseus (que aparentment “persegueixen” Jesús per tot arreu; fins i tot quan es passeja enmig de camps) en relació amb el repòs del dissabte... aparentment. Ja que Lc hi deixa entendre algun altre aspecte.

            ◊ v. 1.- Un dissabte (Leccionari). Un altre dissabte (BCI). Un dissabte segon primer (Grec) que cal entendre “un segon dissabte del primer mes” – Nisan o Abib –. Els dos adjectius es troben en nombrosos testimonis. Corresponen a una fórmula jueva ben coneguda. En aquesta data propera a la collita de l’ordi està prohibit menjar grans de la nova collita (Lv 23,14: No menjareu, d'aquesta collita, ni pa, ni espigues torrades, ni gra novell, fins que haureu presentat l'ofrena al vostre Déu. Observeu perpètuament aquesta llei per totes les generacions, arreu on habiteu). Aquesta dada, que correspon als usos del judaisme i està ben bé en el seu lloc aquí, és amb tota seguretat antiga i probablement original en el text. Una altra lectura: seria la del Leccionari o de la BCI.

            ◊ v. 2.- Perquè feu això...? Tal com en 5,30 (l’àpat a casa de Leví) Lc fa que el retret dels fariseus sigui adreçat als deixebles. Però és Jesús qui respon. (¿Es constitueix en defensor dels seus?)

            ◊ v. 3.- El que va fer David. 1 S 21,2-7. (Els pans sagrats que va menjar a Nob perquè els hi va donar els sacerdot Ahimèlec).

            ◊ v. 4.- Que només poden menjar els sacerdots. Lv 24,5-9 (Pren flor de farina i fes-ne coure dotze pans en forma de coca, de sis quilos cada un. Col•loca'ls després sobre la taula d'or pur, en dues piles de sis, a la presència del Senyor. Damunt de cada pila, posa-hi encens pur, per cremar-lo després en honor del Senyor. Aquest encens servirà, en comptes del pa, com a ofrena de memorial. Cada dissabte, perpètuament, s'hauran de presentar aquests pans a la presència del Senyor. És un deure dels israelites per sempre. Aquests pans són per a Aaron i els seus descendents; se'ls menjaran en un lloc sant, perquè són una porció molt santa de les ofrenes cremades en honor del Senyor. Aquesta part els és reservada per sempre).

            ◊ v. 5.- El Fill de l’home és amo... Un testimoni posa aquest verset després del v. 10 (la guarició de l’home de la mà paralitzada en la sinagoga, un dissabte). Aquest testimoni insereix aquí aquest petit episodi: “El mateix dia, veient que n’hi havia un que treballava el dia del repòs sabàtic, li digué: Home, si tu saps el que fas, sigues benaurat; però si no ho saps, ets malaurat i transgredeixes la llei.”

            Per a l’evangelista, el Fill de l’home és evidentment Jesús, el qual afirma la seva autoritat sobre la institució divina del sàbat. Aquesta paraula iguala en contingut la de 5,24 (Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té poder aquí a la terra de perdonar els pecats).

            Aquest episodi manifesta que, malgrat l’acusació “passar-se la vida a menjar (?) sense dejunar”, aquest no era el cas. Els deixebles tenien gana; menjar espigues no és golafreria, sinó necessitat.

            La frase del v. 5 David prengué els pans, en menjà i en donà als seus companys, ¿és una al·lusió al darrer sopar?

Complement d'informació

                                                                     Sobre l'assumpte de les espines arrencades
“Una tradició, per altra banda no ben atestada per la tradició manuscrita, contrasta per la seva sorprenent precisió. L’episodi de les espigues arrencades en els camps està datada, literalment, en “un dissabte segon primer”, que cal comprendre com “el segon dissabte del primer mes ‘de Nisan)”, és a dir, en el moment precís en que va a començar la collita de l’ordi, de la qual no se’n pot menjar els grans, segons Lv 23,10-14, abans d’oferir-ne la primera garba l’endemà del dissabte. En realitat, la prescripció del Levític només es refereix a les espigues torrades. Però Lc ha estat atent a aquesta prescripció, arribant fins i tot a fer-la més estricta; d’aquesta manera, al mateix temps, ha donat al seu relat un sentit diferent del que apareix en un lectura superficial. El gest dels deixebles esdevé discutible i criticable pels fariseus no tant perquè viola el dissabte sinó perquè s’apropien menjant el que pertany a Déu [en tant que primícies encara no ofertes]. Al mateix temps, la resposta de Jesús que fa referència a David i els seus homes menjant els pans de la proposició esdevé més adequada i més pertinent.” (Jean-Pierre CHARLIER, « Jésus au milieu de son peuple – III », Cerf 1989, p. 78.)

Pas al ritus
            Jesús va venir a donar-nos el que li pertanyia en propietat: la vida eterna. Ens la va donar pagant-ho amb la seva vida mortal. Nosaltres fem present aquest misteri sobre l’altar: per vosaltres i per tots els homes. La rebrem i la menjarem tot seguit.

Per al Pare Nostre
            No són pas espigues el que Déu ens fa demanar, sinó “el nostre pa de cada dia...”    retorn