DILLUNS VINT-I-CINQUENA SETMANA
Lc 8,16-18

Introducció
            Nosaltres, els fidels, som com acumuladors. Aquests aparells que emmagatzemen energia elèctrica per donar-la on no n’hi ha, per exemple, per il·luminar. La nostra font d’energia és l’Esperit de Jesús que ens és transmès per la seva paraula, per la celebració dels sagraments, principalment per l’Eucaristia. Purifiquem els nostres cors pel penediment per tal d’acollir el do ofert.

Per a l’homilia
            Context. Tres versets que constitueixen la conclusió del discurs en paràboles segons Lc: la metàfora del llum per dir que la salvació és oferta a tothom; i conclusió en forma d’advertiment. Una vegada més la paraula escoltar ressona en les de Jesús.

            ◊ v. 16.- Ningú no encén un llum... Com ho suposa el v. 17, Lc oposa l’obscuritat actual de la qual està envoltada l’activitat de Jesús, a l’esplendor futura de l’activitat apostòlica. Completa, d’aquesta manera, l’afirmació del v. 10: A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del seu Regne; als altres, en canvi, se'ls parla en paràboles per tal que mirin bé, però no hi vegin; escoltin, però no entenguin.

            ◊ v. 18.- Fixeu-vos com escolteu... diferent de Mc (4,24: Fixeu-vos què escolteu. Tal com mesureu sereu mesurats, i encara hi afegiran.) Lc fa caure l’accent de la sentència sobre l’actitud del qui escolta. En ell, això és la conclusió del discurs en paràboles.

            ◊ v. 18.- Allò que pensen tenir. Afegint-hi aquestes paraules Lc redueix la paradoxa de la sentència. Però no ho farà en el paral•lel de 19,26 (Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.)

            ◊ v. 18.- Als qui tenen. Tenir, creient en Jesús, el coneixement del Regne; a aquest li serà concedit un coneixement encara més complert.

            En aquesta perícopa (8,16-18) trobem per primera vegada dues d’aquestes grans afirmacions en forma de sentència que conviden el lector a la reflexió. (N’hi haurà catorze en tot l’evangeli). Aquestes afirmacions comencen sempre per una fórmula generalitzant, positiva o negativa: Tothom que... o bé Ningú que... [Ningú no encén...;  Aquell qui...].

            Correntment expressen el misteri del Regne servint-se d’oposicions de termes o anunciant una paradoxa. Aquí apareixen dues oposicions: amagar/posar al descobert ; donar/prendre. (No hi ha res d’amagat... Als qui tenen...).

            Lc ha atenuat l’original de la frase allò que es pensen tenir..., subratllant, contràriament als paral·lels sinòptics la il·lusió de tenir (Mc 4,25: Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda; Mt 13,12: Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda.) Aquesta il·lusió, segons el context, s’ha de referir a l’escolta superficial de la Paraula de Déu.

            Fins i tot, en la paràbola del llum, que demanaria el verb veure, l’exhortació és formulada: Fixeu-vos com escolteu.

Pas al ritus
            Jesús ha estat amagat al fons del sepulcre. S’ha manifestat també a partir de la Pentecosta. Nosaltres celebrem aquesta realitat, aquest misteri. Entrem-hi per estar amagats amb ell i poder esdevenir els seus testimonis.

Per al Pare Nostre
            “No hi ha res d’amagat que tard o d’hora no sigui conegut”. És el que demanem quan diem Sigui santificat el vostre nom. És Jesús qui ens ha ensenyat a demanar-ho; diguem doncs...    retorn





DIMARTS VINT-I-CINQUENA SETMANA
Lc 8,19-21

Introducció
            Com cada mati ens hem tornat a reunir al voltant de Jesús. Presentem-li els nostres problemes per descobrir com viure’ls d’acord amb la seva voluntat. Que l’escolta de la seva paraula no trobi inconvenients en el nostre cor, ni per la distracció, ni pel pecat. En tot cas, demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            Context. Des del dissabte passat (8,4: paràbola del sembrador) estem dins una unitat literària com caracteritzada pel verb escoltar, que surt 9 vegades. Avui escoltem aquesta paraula per la novena vegada. El seu abast és molt profund.

            ◊◊ vv. 19-21.- La verdadera família de Jesús. Mt i Mc col·loquen aquest episodi abans del discurs en paràboles. Lc el posa al final per fer-ne l’aplicació del seu discurs.

            ◊ v. 19.- I els seus familiars (Leccionari). I els seus germans (BCI i Grec). A la Bíblia, com avui a l’Orient, la paraula germans pot designar els fills d’una mateixa mare, o parents pròxims. (Per exemple a Gn 13,8: Davant d'això, Abram digué a Lot: no ha d'haver-hi discussions entre tu i jo, entre els teus pastors i els meus; som germans ; Gn 14,16: Va recuperar tots els béns i alliberà Lot, el seu germà, amb tots els seus béns, les dones i els altres captius.)

            ◊ v. 20.- Et volen veure. Diferentment que Mc 3,21, Lc no diu que vinguin amb intenció d’endur-se’l. 

            ◊ v. 21.- Els qui escolten... En Mt, aquest episodi (12,50), al venir després de la controvèrsia amb el fariseus (12,22-45, arran d’un exorcisme), serveix de contrapartida positiva; Jesús constitueix amb els seus deixebles una família espiritual, l’únic origen de la qual és el Pare celestial (cf. Mt 7,21: No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel). Lc precisa, en la línia del discurs precedent, que cal escoltar la paraula en la fe per a posar-la en pràctica (vegeu el v. 15 de la paràbola del sembrador: La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i amb perseverança arriben a donar fruit.) Repetirà aquesta idea a propòsit de la mare de Jesús (11,28; dissabte de la 27a setmana).
 
            El nostre passatge d’avui forma part del conjunt (vv. 4-21) en el qual hi trobem la paràbola del sembrador i la seva explicació, la metàfora de la llàntia, i el curt episodi sobre la veritable família de Jesús, la conclusió de la qual posa de manifest la línia de força d’aquest petit conjunt: La meva mare i els meus germans, són aquells que escolten la paraula de Déu i que la posen en pràctica. D’aquest manera queda subratllat que l’ensenyament de Jesús és constitutiu d’una comunitat nova, la característica de la qual és l’escolta de la Paraula de Déu, identificada al propi missatge de Jesús.

Pas al ritus
            La mare de Jesús i els seus germans havien vingut per trobar-lo. Nosaltres també, però en un altre sentit. El trobarem escoltant-lo i en la comunió; resultaria impossible trobar-lo en “la comunió sacramental” si no hi ha hagut abans “la comunió en la Paraula de Déu”. Anem-nos-en a trobar Jesús.

Per al Pare Nostre
            Som família de Jesús. Ell mateix ens ha concedit de dir a Déu la mateixa paraula que ell feia servir, Abbâ, Pare, Pare nostre. Per això, gosem dir...    retorn




DIMECRES VINT-I-CINQUENA SETMANA
Lc 9,1-6

Introducció
            Com de costum, però no per costum, nosaltres que tractem de viure com deixebles, hem vingut a trobar Jesús. Hem “vingut” per a ser “enviats”: “Germans, aneu-vos-en en pau”. Alliberem el nostre cor i el nostre pensament de qualsevol prejudici i de qualsevol pecat per esdevenir disponibles. Descobrim també de què tenim necessitat de ser perdonats.

Per a l’homilia
            Context. Entrem en una part del relat de Lc que ve a ser com el cim del seu ministeri a Galilea, abans de començar el seu llarg viatge fins Jerusalem. Els deixebles que l’han seguit, són equipats i ensenyats per a ser enviats.

            ◊ v. 1.- Els donà... poder de guarir malalties. Exorcismes i curacions provenen del mateix poder. La malaltia és un senyal del regnat de Satan i del pecat; curar és un senyal de la victòria sobre Satan. (Mt 17,18: Aleshores Jesús increpà el dimoni, que va sortir del noi, i el noi quedà curat des d'aquell mateix moment).

            ◊ v. 2.- I els envià. [Vegeu el Dimarts de la 23 setmana]. Nota a 6,13: I els donà el nom d’apòstols : Lc subratlla que els Dotze han estat escollits d’entre els deixebles i que reben el nom d’apòstols. Lc utilitza sis vegades aquest títol en el seu evangeli (aquí; 9,10; 11,49; 17,5; 22,14; 24,10). Mt i Jn, 1 vegada. Mc, 2 vegades. A diferència de Pau, Lc reserva aquest nom als Dotze (llevat d’Ac 14,4.14)

            És a aquest mateix verb (απέστειλεν, apesteilen) que correspon a la paraula apòstol-enviat, encarregat de missió. La sinagoga jueva coneixia enviats oficials per als quals valia el principi: “l’enviat és igual al qui l’envia”. En Mat 15,24: Jesús els digué: Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel ; però, sobre tot en Jn, Jesús es presenta com l’enviat del Pare; per exemple, 3,17: Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell ; 5,36-37: Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat. I el Pare mateix que m'ha enviat, continua donant testimoni a favor meu. Però vosaltres no heu escoltat mai la seva veu ni heu contemplat el seu aspecte.

            ◊ v. 5.- Espolseu-vos la terra que porteu als peus. Gest de ruptura conegut en el món antic. Hom no es vol endur res d’una ciutat o d’un poble considerats indignes – en el nostre cas – de rebre l’evangeli. (cf. Ac 13,51: Pau i Bernabé, en senyal de trencament amb ells, s'espolsaren la pols dels peus i se n'anaren a Iconi.)

            Els apòstols són “enviats” amb un programa idèntic al del Mestre: “proclamar el Regnat de Déu – anunciar la Bona Nova – curar”, incloses les curacions demoníaques. Els apòstols multiplicaran la missió del mateix Jesús duent el seu mateix missatge i els senyals que l’autoritzen: un dir i un fer, per als quals han rebut del Mestre la competència necessària, que no és altra que la d’ell mateix. Els donà autoritat (exousia) i poder (dynamis)... Aquell que, en el desert, va rebutjar l’oferiment del fals donador, pot esdevenir, de part de Déu, l’autèntic donador d’un poder que permet de vèncer les forces demoníaques que oprimeixen els homes. Lc ens recorda que la missió evangèlica és un combat alliberador.

Pas al ritus
            El poder i l’autoritat de Jesús no li han estalviat la mort. És precisament aquí (acceptant la mort) que es manifesta el seu poder i autoritat. El meu cos lliurat per vosaltres, la meva sang vessada per vosaltres. Entrem en la comunió del misteri acomplert per Jesús.

Per al Pare Nostre
            “Vingui a nosaltres el vostre Regne” gràcies als enviats... que som nosaltres. Preguem doncs, tot dient...    retorn
 

DIJOUS VINT-I-CINQUENA SETMANA
Lc 7,7-9

Introducció
            “Herodes tenia ganes de veure Jesús”. Simple curiositat. Nosaltres també el voldríem veure. Som aquí justament per això: per veure’l. Si tenim fe, el nostre desig serà acomplert. Que el mateix Senyor ens purifiqui la mirada interior.

Per a l’homilia
            Context. Estem en una part del relat de Lc on, a partir de preguntes que la gent de l’època es feien sobre Jesús, descobrim de mica en mica el misteri de la seva persona.

            ◊ v. 7.- El tetrarca Herodes. Es tracta d’Herodes Antipas, governador de la Galilea i de la Perea des de l’any 4 abans de J. C. fins l’any 39 després de J. C. Se l’anomena tetrarca per a distingir-lo del seu pare el rei Herodes el Gran.

            ...Estava intrigat. En Mt (14,2: ...digué als seus cortesans: Aquest és Joan Baptista: ha ressuscitat d'entre els morts, i per això té el poder de fer miracles) i en Mc (6,16: Herodes, sentint tot això, deia: És Joan, el qui jo vaig fer decapitar, que ha ressuscitat), Herodes creu que Joan Baptista ha ressuscitat. Per a Lc, aquest monarca hel•lenista deu ser massa escèptic per admetre aquesta possibilitat.

            ◊ v. 8.- ...que havia comparegut Elies, tal com ho anunciava Ml 3,23 (Abans que arribi el dia del Senyor, dia gran i temible, jo us enviaré el profeta Elies.)

            ◊ v. 9.- Tenia ganes de veure’l. Lc prepara aquí 23,8 (Herodes es va alegrar molt de veure'l. Feia temps que ho desitjava, perquè sentia a parlar d'ell i esperava veure-li fer algun prodigi.)

            A partir de la pregunta de la gent de Natzaret (1)4,22: Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien: ¿No és el fill de Josep, aquest? ) la pregunta sobre la identitat s’ha manifestat 9 vegades: 2)4,31, possés de Cafarnaüm; 3)4,39, possessos a la porta de casa de Pere; 4)5,21, la pregunta dels fariseus a propòsit del perdó dels pecats; 5)7,16, la gent després de la resurrecció del fill de la viuda de Naïm; 6)7,19, la pregunta de Joan Baptista que expressava el seu dubte; 7)7,49, els convidats a casa de Simó, quan Jesús perdona els pecats de la dona; 8)8,25, els deixebles després de la tempesta apaivagada; 8)8,28, el de Gerasa; 10)9,7, el nostre text; 11)9,18, els deixebles al dir de la gent; 12) Pere en nom dels Dotze.

            La llarga recerca de la identitat de Jesús conduirà a la confessió de Pere, escena “frontissa” del relat evangèlic en els tres evangelis sinòptics. El text de Lc fa una aproximació molt clara entre la perplexitat d’Herodes (vv. 7-9) i les respostes a la pregunta feta per Jesús als deixebles (vv. 18-21: Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà: Qui diu la gent que sóc jo? Ells respongueren: Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes. Ell els preguntà: I vosaltres, qui dieu que sóc? Pere li respongué: El Messies de Déu. Però ell els manà severament que no ho diguessin a ningú.)

Pas al ritus
            Herodes volia veure Jesús. Nosaltres el veiem amb els ulls de la fe: fent miracles, crucificat, mort, glorificat, donador de l’Esperit. Entrem el més profundament possible en comunió amb ell.

Per al Pare Nostre
            La temptació de la qual demanem veure’ns alliberats, és la de perdre la nostra fe en Jesús. Ell és el nostre únic Salvador; fora d’ell ningú no ha d’omplir aquest espai del nostre cor.    retorn




DIVENDRES VINT-I-CINQUENA SETMANA
Lc 9,18-22

Introducció
            Jesús està en un lloc apartat amb els seus deixebles. Com nosaltres, ara. Ens demanarà què creiem de la seva persona. La nostra presència és ja una resposta. Però si hi haguessin hagut incoherències entre la nostra fe i la nostra conducta, demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            ◊ v. 18.- Ell es trobava pregant. Actitud sovint mencionada en Lc: 5,16, al final de la jornada de Cafarnaüm; 6,12, abans d’escollir els Dotze; 9,18, avui; 9,28-29, a la Transfiguració; 10,21, després del fracàs apostòlic a les viles de Galilea; 11,1, abans de l’ensenyament del Pare Nostre; 22,32, pregant per la fe de Pere; 22,40.46, a Getsemaní; 23,34, al ser clavat a la creu; 23,46, en el moment de morir.

            En un lloc apartat. Segons Mt 16,13 i Mc 8,27, l’escena passa a la regió de Cesarea de Filip; Jn 6,59 la col·loca a Cafarnaüm. Lc es limita a anotar l’aïllament de Jesús amb els deixebles.

            ◊ v. 20.- El Messies, l’Ungit de Déu (Leccionari); El Messies de Déu (BCI); El Crist de Déu (Grec). Lc repetirà aquest títol a 23,35 (El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se'n reien dient: Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit.) Lc ja havia mostrat Jesús proclamat Crist pels àngels (1,32-33: [Gabriel a Zacaries] Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi; 2,11, [als pastors] Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor ; 2,26.30, [per Simeó] En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor... Els meus ulls han vist el Salvador); 4,41 [pels mateixos dimonis], De molts en sortien dimonis cridant i dient-li: Tu ets el Fill de Déu! Però Jesús els increpava i no els deixava parlar, perquè sabien que era el Messies), però Pere és el primer dels deixebles a donar aquest títol a Jesús.

            Sobre la traducció de "el Crist": El grec Cristos, literalment aquell que ha rebut la unció [de Déu], correspon a l’hebreu Mashiah. La TOB tradueix per Messies quan aquest títol és pronunciat per Jueus que li donen un sentit nacional i polític (tal com en 3,15; 22,67; 23,2.35.39 i 20,41). En canvi tradueix el mateix mot grec Cristos per Crist en els textos on apareix la novetat cristiana (2,11.26; 4,41; 9,20; 24,26.46).

            ◊ v. 22.- ...i els deia. Lc lliga estretament el silenci que Jesús imposa als seus deixebles sobre la seva dignitat messiànica i l’anunci de la seva propera mort. Serà quan Jesús hagi ressuscitat que els Dotze proclamaran públicament Jesús Messies (Ac 2,36: Per tant, que sàpiga de cert tot el poble d'Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar.)

            Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei (Leccionari i BCI), Els ancians, els grans sacerdots i els escribes (Grec). Aquestes tres categories de personatges són els tres ordes que constitueixen el Sanedrí.

            Lc no dóna la intervenció de Pere per tractar d’apartar Jesús de la mort, però insistirà en què els deixebles no han comprès aquest anunci en 9,45 (Però ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d'aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això [després del segon anunci], i en 18,32-34 (...serà posat en mans dels pagans, l'escarniran, l'insultaran, li escopiran, l'assotaran i el mataran; però el tercer dia ressuscitarà. Ells no van comprendre res d'això: aquell llenguatge els resultava obscur i no entenien què volia dir [després del tercer anunci]).

            Aquesta declaració de Jesús referint-se a la seva Passió és la primera d’una sèrie d’anuncis o d’evocacions de la Passió / Resurrecció i de la seva necessitat, que n’hi haurà 12:
            Sis anuncis (9,22; 9,44; 13,32-34; 17,25. 18,31-34)
            i tres al•lusions evidents (9,31; 9,51; 12,50).
            I, després dels esdeveniments, tres records d’aquests anuncis (24,7; 24,26; 24,46).

Pas al ritus
            El que va ser anunciat; el que va ser acomplert; es fa present com memorial de Jesucrist. Entrem-hi amb fe i agraïment.

Per al Pare Nostre
            El Pare Nostre és una manera de professar la nostra fe en aquell que ens l’ha ensenyat.    retorn
 

DISSABTE VINT-I-CINQUENA SETMANA
Lc 9,43b-45

Introducció
            Estem reunits al voltant de Jesús. No per curiositat, sinó per ganes de progressar en el seu coneixement, en el seu amor, en la seva fidelitat. Una vegada més, ens advertirà de les dificultats. Per tota mena de mancaments, demanem-li perdó.

Per a l’homilia
            Context. Jesús ha anunciat per segona vegada la seva Passió i Resurrecció i la manera de seguir-lo. Ha estat transfigurat. Ha curat el noi epilèptic. És fàcil de comprendre l’admiració de la gent. Jesús els desenganya pel que fa a una mala comprensió: segon anunci de la Passió – [Resurrecció].

           ◊ v. 44.- Que us quedi ben gravat... (Leccionari); Graveu bé aquestes paraules... (BCI) ; Fiqueu-vos bé en les vostres orelles... (Grec). (Cf. 1,44 : Així que ha arribat la teva salutació a les meves orelles… ; 4,21 : Avui s’ha complert aquesta escriptura a les vostres orelles.)

            En mans dels homes. Diferentment de Mt i de Mc, Lc no anuncia aquí la resurrecció. Segurament ho ha fet per marcar que la incomprensió dels deixebles (v. 45) es refereix a la Passió del Crist.

            La “distància” entre Jesús i els deixebles és tan gran que no han pogut curar el noi possés (d’epilèpsia). El contrast és brutal entre la glòria celestial i la misèria dels homes que Jesús troba i alleuja (al baixar de la muntanya de la Transfiguració). (Episodi precedent al d’avui).

            No obstant, l’heroi que deslliura els homes, és el mateix que serà “lliurat a mans dels homes”: nou anunci de la Passió, amb aquest passiu característic (serà lliurat), i la nova incomprensió dels deixebles (evangeli de dilluns que ve).

Pas al ritus
            Igual que ahir (al primer anunci de la passió/resurrecció), igual que avui, hem de dir: el que va ser anunciat temps enrere, acomplert una vegada per sempre, es fa present ara i fins que torni. Entrem animosament en el sagrament, per treure’n els ànims per viure’n quan en siguem fora.

Per al Pare Nostre
            ”Fiquem-nos bé dins les orelles” també nosaltres, les paraules de la pregària que Jesús mateix ens ha ensenyat... i diguem al seu Pare i al nostre: ...    retorn