DILLUNS VINT-I-SISENA SETMANA
Lc 9,46-50

Introducció
            Celebrar l’eucaristia és acollir Jesús per unir-nos a la seva ofrena. Ell, que era “el més gran”, s’ha fet el servidor de tots. Tant de bo que poguéssim compartir aquesta disminució davant els homes per créixer davant de Déu. Reconeguem, potser, els nostres pecats de vanitat.

Per a l’homilia
            Context. Jesús acaba d’anunciar per segona vegada la seva passió. Els deixebles, pel seu cantó, discuteixen sobre precedències. No han comprès res.

            ◊ v. 46.- Es posaren a pensar (Leccionari). Es posaren a rumiar (BCI). Sorgí una discussió entre ells (Grec). El v. següent suggereix que es tracta més aviat d’un debat interior.

            ◊ v. 47.- Què pensaven dintre seu (Leccionari i BCI). Sabent la discussió del seu cor (Grec).

            ◊ v. 48.- Aquest noi (Leccionari); Aquest infant (BCI); Grec: παιδίον, paidion: no es tracta d’un petitó; en altres llocs apareix νηπιοις, nepiois, que pot ser traduït per petitó. En Mt, dient cridant un noi es tracta d’un xicotet que és capaç de respondre la crida de Jesús. No és presentat com model d’innocència, de puresa o de perfecció moral; contràriament als deixebles, és algú que no té pretensions, sinó que està en situació de dependència. (Nota de la TOB/NT a Mt 18,3)

            ◊ v. 49.- Es valia del vostre nom (Leccionari i BCI). En el teu nom (Grec). Lc dirà en Ac 16,16 (...fins que Pau, enutjat, es girà i digué a l'esperit: En nom de Jesucrist et mano que surtis d'aquesta noia. I a l'instant l'esperit en va sortir) i en 19,3 (Alguns jueus, exorcistes ambulants, van provar d'invocar el nom de Jesús, el Senyor, sobre els qui estaven posseïts pels esperits malignes. Els deien: Us conjuro per aquell Jesús que Pau predica) de quina manera Pau expulsava dimonis pel nom de Jesús.

             ◊ v. 49.- I li dèiem que no ho fes més (Leccionari); I hem mirat d’impedir-ho (BCI); I li ho impedíem (Grec).

            ◊ v. 50.- Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres. Aquest pensament optimista contrasta amb el que, en un context polèmic, Jesús dirà: Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa (Lc 11,23).

            Els deixebles no han comprès les conseqüències ètiques de la seva qualitat de deixebles davant el mateix camí del Mestre: ell, s’abaixa; ells, busquen saber “qui, d’entre tots ells, era el més important”. “Jesús que sabia el que pensaven en el seu cor”, amb aquesta expressió l’evangelista col·loca els deixebles en el terreny de l’Adversari incapaços de copsar la novetat de l’esperit que Jesús vol introduir en les relacions humanes (5,22: Jesús s'adonà dels seus pensaments i els replicà: Què és això que penseu dins vostre?; 6,8: Però Jesús, que coneixia els seus pensaments, digué a l'home que tenia paralitzada la mà: Aixeca't i posa't aquí al mig. Ell s'hi va posar).

            És el moment de tornar a insistir sobre l’exigència del renunciament a si mateix, en tant que voluntat de poder o de vanitat personal, amb aquest judici de Jesús que capgira els valors habituals : ”El qui es el més petit d’entre vosaltres, aquest és el més gran.”

            Jesús finalment posa en guàrdia contra una forma de fanatisme. Per Jesús, no és necessari d’estar oficialment integrat en el grup dels deixebles per tenir el dret d’actuar en nom seu, si aquesta acció va en el sentit de la seva pràctica d’alliberament; aquí, “expulsar dimonis” (vv. 49-50). (Possible inclusió amb 9,1: i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties).

Pas al ritus
            “Va prendre la condició d’esclau... fins acceptar la mort...” Nosaltres celebrem aquest misteri d’humiliació i de glorificació per associar-nos a ell a cada circumstància de la nostra vida.

Per al Pare Nostre
            Tractem de mantenir-nos davant del Pare com infants, sabent també que d’altres, si encara no en són, estan cridats a ser-ne. Diguem, dons, com Jesús ens ha ensenyat...    retorn




DIMARTS VINT-I-SISENA SETMANA
Lc 9,51-56

Introducció
            Les nostres vides només són camins que cal recórrer per arribar a la Jerusalem celestial. Tant de bo que poguéssim caminar sempre seguint Jesús, fent la ruta com ell. Demanem perdó de les nostres desviacions.

Per a l’homilia
            Context. Des d’avui, dimarts de la vint-i-sisena setmana, fins el dimecres de la trenta-tresena setmana, acompanyarem Jesús en el camí (més teològic que geogràfic) que l’ha conduit de la Galilea a Jerusalem on s’acomplirà el Misteri Pasqual. És una mena de catecisme que Lc proposa per ensenyar a viure com a deixeble.

            ◊ v. 51.- Lc obre aquí la llarga secció de la pujada de Jesús a Jerusalem (9,51 – 19,28). Hi abandona el pla de Mc i de Mt que tornarà a prendre en 18,15 (la benedicció dels nois petits). Presenta en aquesta secció nombrosos elements que li són propis, d’altres que li són comuns amb Mt, alguns que es troben en Mc.

            Aquesta part està dominada per la perspectiva de la Pasqua que s’ha d’acomplir a Jerusalem, i per la preocupació de preparar els seus deixebles per a la missió, per quan Jesús ja no hi sigui.

            ◊ v. 51.- ...els dies en què Jesús havia de ser endut al cel (Leccionari i BCI). ...els dies de la seva assumpció (Grec). La darrera paraula pot referir-se a la mort i a l’ascensió de Jesús. (Cf. 9,31: [a la Transfiguració] ...parlaven del seu èxode: Jesús ha de realitzar un nou èxode amb la seva mort, resurrecció i ascensió, que permetrà als seus d’arribar a Déu amb ell. Aquest misteri s’acomplirà a Jerusalem, centre de la Història de la Salvació).

            ◊ v. 51.- Ell resolgué decididament (Leccionari); Resolgué fer camí (BCI); Endurí el seu rostre per anar a Jerusalem (Grec). (Cf. Is 50,7: Però el Senyor, Déu sobirà, m'ajuda, i per això no em dono per vençut; per això paro la cara com una roca i sé que no quedaré avergonyit).

            ◊ v. 51.- La solemne formulació d’aquest verset marca la importància d’aquesta partença de Jesús cap a la ciutat on s’acomplirà el Misteri Pasqual.

            ◊ v. 52.- Alguns que s’avancessin (Leccionari); Va enviar missatgers davant seu (BCI) ; Davant la seva cara (Grec). Aquesta expressió que evoca l’al·lusió a Isaïes del verset precedent serà represa encara al v. 53 (perquè la seva cara es dirigia a Jerusalem) i en 10,1 (Després d'això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant la seva cara...) Aquest llenguatge bíblic marca la significació sagrada del viatge a Jerusalem.

            ◊ v. 52.- Per buscar-li allotjament (Leccionari); Per preparar la seva arribada (BCI i Grec). Els Jueus evitaven les relacions amb els Samaritans que ells menyspreaven a causa dels seus orígens ètnics mestissos i dels seves divergències religioses. Jesús es desmarca d’aquestes querelles (p. e., la paràbola del “bon” samarità; la curació dels deu leprosos). Lc hi deu veure un preludi de la missió de Felip a Samaria (Ac 8,5-25).

            ◊ v. 53.- Perquè s’encaminaven... (Leccionari i BCI); Perquè la seva cara s’adreçava a Jerusalem (Grec). El mateix estil solemne d’abans.

            ◊ v. 54.- Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? Era el càstig que Elies havia fet als seus adversaris (2 R 1,10-12: Elies li respongué: Si sóc home de Déu, que baixi foc del cel i et consumeixi amb els teus cinquanta homes. I va baixar foc del cel, que el va consumir amb aquells cinquanta homes. Ahazià va enviar un altre oficial amb els seus cinquanta homes. De lluny estant li va dir: Home de Déu, el rei t'ordena que baixis de pressa. Elies li respongué: Si sóc home de Déu, que baixi foc del cel i et consumeixi amb els teus cinquanta homes. I un foc de Déu va baixar del cel i el va consumir amb aquells cinquanta homes.)

            ◊ v. 55.- Els renyà. Nombrosos testimonis afegeixen: I els digué: No sabeu de quin esperit sou, (perquè) el Fil de l’home no ha vingut per perdre vides (d’homes), sinó per salvar. (Cf. 19,10: El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar el que estava perdut).

            Jesús puja a Jerusalem per ser mort i no per matar. Els seus deixebles, assimilats per l’expressió de 9,47 (Jesús, que sabia què pensaven dintre seu, va agafar un infant, el posà al seu costat ) als adversaris de Jesús, encara estan aquí al nivell de la no conversió, o de la perversió de la fe. Le seva crida al poder diví és al servei de la venjança plena d’odi i de la violència assassina. Temptació que, malauradament, ha travessat els segles de “religió cristiana” on s’ha matat tantes vegades “per a la major glòria de Déu”.

            Jesús caminant cap a la creu, només pot reclutar homes disposats a abandonar totes les seves assegurances materials o morals.

Pas al ritus
            “El temps en què havia de ser endut d’aquest món” és ara: l’enlairament a la creu, l’enlairament a la glòria del Pare. I nosaltres aquí, al seu costat, per fer-nos prendre amb ell. Tant de bo que no oferim resistència.

Per al Pare Nostre
            Com nosaltres perdonem; com Jesús perdonà. Que les paraules de la pregària es facin realitat en la nostra vida. Així doncs, gosem dir...    retorn




DIMECRES VINT-I-SISENA SETMANA
Lc 9,57-62

Introducció
            Preparem-nos a celebrar l’Eucaristia, és a dir, a participar, tot fent present, el Misteri del Crist: tot el que ell va fer per salvar-nos. No és res d’automàtic, hi ha quelcom a fer per part nostra. Comencem per obrir els nostres cors per rebre el perdó dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            Context. Tres diàlegs en el camí cap a Jerusalem. Els dos primers també es troben en Mt; el tercer és propi del Lc. Aquest dóna a tots tres un sentit particular al col•locar-los en la perspectiva del camí de Jesús, tot just abans de l’enviament en missió dels setanta-dos deixebles.

            ◊ v. 58.- No té on reposar el cap. Contràriament a Mt i Mc, Lc no mostra mai Jesús en una casa que li sigui pròpia o del seu grup (5,29: Després Leví va preparar un gran banquet en honor de Jesús a casa seva, i molts publicans i altra gent eren a taula amb ells; en Mt 9,10 i Mc 2,15 es podria comprendre que la casa era la de Jesús. Però en Lc, Jesús no té mai casa pròpia).

            ◊ v. 59.- Segueix-me. En Mt 8,21-22 és el deixeble que es presenta (Un altre, un dels seus deixebles, li digué: Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare. Jesús li respon: Segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts.) En Lc, és Jesús qui pren la iniciativa de cridar-lo, com en Mc 1,17 (Jesús els digué: Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes; i l’envia a anunciar el Regnat de Déu.

            ◊ v. 60.- Deixa que els morts enterrin els seus morts. Seguir el Crist és fer passar al darrer terme els deures i les cerimònies funeràries (Mt 10,37: Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi). Els primers morts serien els qui no han trobat encara la vida del Regne.

            ◊ vv. 61-62.- Aquests dos versets [dir Adéu, primer, als de casa] són propis de Lc. Evoquen la crida d’Eliseu feta per Elies (1 Re 19,19-21: Elies se'n va anar a trobar Eliseu, fill de Xafat. Eliseu havia de llaurar dotze jovades de terra i ara llaurava la darrera. Elies passà pel seu costat i li va tirar el seu mantell al damunt. Eliseu deixà els bous, va córrer darrere d'Elies i li digué: Deixa'm anar a besar el pare i la mare, i després et seguiré. Elies li va respondre: Vés! Torna-te'n! A què t'obligo jo? Eliseu se'n tornà de darrere d'Elies, va agafar la parella de bous, els immolà i, amb el jou per llenya, en va bullir la carn. I convidà tothom a menjar-ne. Després va seguir Elies i es quedà al seu servei); però Jesús és més exigent que Elies que deixava el seu deixeble acomiadar-se dels de casa seva.

            ◊ v. 62.- ...no és apte per al Regne de Déu. Si es tradueix per Reialme, es farà servir per entrar ; per al Regne, pot entendre’s per anunciar-lo com en v. 60 (Tu vés a anunciar...).

            “Deixar-ho tot per seguir Jesús”. (Cf. 5,11.28: Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir... Ell ho deixà tot, [Leví] s'aixecà i es posà a seguir-lo.) Reapareix i es concreta. A tres interlocutors successius, Jesús exposa el radicalisme de les condicions que cal acceptar per seguir-lo : deixar el confort per compartir l’existència d’aquell que ha escollit el ser pobre entre els pobres, solidari de tots els desarrelats (v. 58). Transgredir les tradicions mes sagrades, per tal que cap retard no entorpeixi l’anunci del Regne de Déu: la urgència de la missió és prioritària davant de qualsevol altre deure; l’arribada del Regne és una insurrecció de vida que fa tornar ridículs el ritus funeraris interminables (vv. 59-60). El deixeble de Jesús ha de ser un llaurador amb la mirada adreçada sempre al davant; per tal de fer recte el solc, cal cuidar-se de tota mirada nostàlgica en darrere (vv. 60-61).

Pas al ritus
            Jesús nu a la creu. Jesús enterrat en una tomba que no és seva. Jesús mirant les mans del Pare a través de totes les desgràcies. És el Misteri de Crist mirat del cantó de la Creu. Jesús assegut a la dreta del Pare; és el Misteri de Crist mirat del cantó de la glorificació; inseparable del cantó de la Creu. Ara el celebrem sencer. Entrem-hi amb confiança i coratge.

Per al Pare Nostre
            Santifiquem el nom de Déu, no solament amb paraules, sinó també amb obres, com Jesús. Per això preguem...    retorn




DIJOUS VINT-I-SISENA SETMANA
Lc 10,1-12

Introducció
            Com de costum però no per costum ens hem reunit al voltant de Jesús. De la mateixa manera que Ell ha estat enviat, ens envia a nosaltres. Comunió de ministeri i d’acció amb el Crist, però també comunió de destí, quan arribi el moment. Demanem perdó si mai ens n’haguéssim separat.

Per a l’homilia
            Context. Molts testimonis porten setanta, d’altres setanta-dos deixebles (igualment al v. 17, al retorn de la missió). Totes dues lectures volen indicar sens dubte el nombre de nacions paganes, tal com el judaisme ho troba en Gn 10, segons el text hebreu (70) o segons el text grec (72). Lc segueix aquest darrer. Ell ja sap que la missió als pagans no començarà fins després de Pasqua i Pentecostès (Lc 24,47: ... i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem; Ac 1,8: Però vosaltres, quan l'Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra), però aquí tracta de fer-ne una prefiguració simbòlica.

            ◊ v. 1.- De dos en dos davant seu (BCI). Davant la seva cara (Grec). Vegeu la nota al v. 9,52, de dimarts passat.

            ◊ v. 1.- On ell mateix havia d’anar. Lc és l’únic que explica aquesta missió, però pot tenir-la de bones fonts. Les paraules que transcriu aquí, més desenrotllades que en les discurs als Dotze (9,2-5), es troben en la major part en Mt en el discurs als Dotze (9,37-38; 10,7-16.40) i en l’oracle contra les ciutats del llac (11,21-24). La intenció de Lc transcrivint aquesta missió sembla doble: vol mostrar que la missió no està reservada als Dotze, i també que la missió a Palestina prefigura la missió als pagans (vegeu el “Context”). Aquestes dues perspectives són evidentment suggerides a Lc per la seva experiència ulterior de la missió evangèlica.

            ◊ v. 2.- ...que enviï més homes a segar-los (Leccionari). ...que hi enviï més segadors (BCI) …que enviï més obrers a la seva collita (Grec). Els profetes de l’A. T. han descrit sovint el Judici de Déu amb la metàfora de la collita (Jl 4,13: Empunyeu la falç, ja és el temps de segar; trepitgeu el raïm, que el cup n'és ple: les tines sobreïxen. És enorme, la maldat dels pobles), del batre a l’era (Is 41,15: Faré de tu un trill tallant, nou, armat amb dents: trillaràs les muntanyes i les trinxaràs, els tossals es tornaran palla fina), i del ventar a l’era (Is 41,16: Els ventaràs, i se'ls endurà la marinada, la terbolina els dispersarà. I tu t'alegraràs de l'obra del Senyor, et gloriaràs del Sant d'Israel ; Am 9,9: He decidit d'escampar els d'Israel per totes les nacions, els sacsejaré com qui garbella blat i no en perdré ni una engruna); era, per als profetes, l’obra de Déu per excel·lència.

            Joan Baptista en feia la tasca del Més Fort (Lc 3,16-17: Joan respongué dient a tothom: Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga.) Aquí, Jesús associa els seus deixebles, per la pregària i la predicació, a aquesta obra escatològica, que es fa actual en la missió. Pel ministeri de Jesús i dels seus deixebles, es realitza ja el judici, perquè el Regne de Déu ha arribat.

            ◊ v. 4.- No us atureu a saludar ningú pel camí. La salutacions orientals són interminables. Però el missatge és urgent. (2 Re 4,29: Eliseu va dir a Guehazí: Lliga't la roba a la cintura, pren el meu bastó i vés a Xunem. Si trobes algú, no el saludis, i si algú et saluda, no li responguis. Quan hi arribis, posa el meu bastó sobre la cara de l'infant.)

            ◊ v. 5.- Quan entreu en una casa... A diferència de Mt (10,11-14: Quan entreu en una vila o en un poble... Quan entreu a la casa), Lc distingeix la conducta dels missioners en una casa (vv. 5-7) i en una ciutat (vv. 8-11).

            ◊ v. 5.- Digueu primer: Pau! Lc, i no Mt, reprodueix aquí la salutació usual de l’A. T. (1 Sa 25,6: Digueu-li [a Naval]: "Que tinguis encara una anyada com aquesta, bona per a tu, bona per a la teva família i bona per a les teves propietats) que és un vot de prosperitat, de salut i de benestar, una benedicció. En el nostre text es tracta de la pau messiànica que comporta l’evangeli (cf. Lc 1,79: ...per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau), és eficaç per a aquell qui la rep.

            ◊ v. 6.- Si hi viu un home de pau (Leccionari); Si allí hi ha algú que n'és digne [de la pau] (BCI); Si allí hi ha un fill de la pau (Grec, semitisme). És a dir un home que acull la pau de Déu i que li pertany.

            ◊ v. 7.- Quedeu-vos en aquella casa... Pau donarà aquesta regla com una llei de la missió, al mateix temps que renuncia a beneficiar-se’n pel seu compte (1co,9,14-18; 2 Co 11,7-11; etc.).

            ◊ v. 7.- De casa en casa... Jesús vol, sens dubte, que els seus missioners no es preocupin de provar una hospitalitat més confortable, i que es consagrin totalment a la missió.

            ◊ v. 9.- ...és a prop vostre (Leccionari i BCI); ...se us ha acostat (Grec). És la primera vegada que apareix en Lc el tema de l’acostament del Regne de Déu.

            ◊ v. 11.- La pols del vostre poble... Vegeu Lc 9,5, dimecres de la 25a setmana.
(v. 12: vegeu el Context de demà, divendres de la 26a setmana).

            Sota la forma d’aparença contrària – enviar davant enlloc de seguir – l’episodi continua, de fet, marcant la identitat de: recorregut, de condicions de vida i d’acció, que Jesús vol establir entre ell i els seus deixebles. La missió dels deixebles implica la mateixa pobresa voluntària, però no un ascetisme sistemàtic: allà on una bona casa se us obre (casa com a figura d’acolliment i de participació a la taula) no hi ha perquè desdenyar la seva hospitalitat. El missioner és un “segador”, un treballador que mereix el seu sou (vv. 5-7). En aquesta presentació inicial dels missioners, la casa va conjuntament amb la pau: Pau en aquesta casa, un dels termes per dir el contingut de la salvació en els tres càntics de la introducció (Benedictus, Gloria in excelsis, Nunc dimittus). No obstant, cal preveure el refús del missatge, el no acolliment dels missioners.

Pas al ritus
            Comunió sagramental; comunió també de missió i de destí.

Per al Pare Nostre
            “El nostre pa de cada dia...” “El treballador bé es mereix el seu jornal”... si treballa... Doneu-nos de poder treballar; doneu-nos de vèncer la peresa.    retorn





DIVENDRES VINT-I-SISENA SETMANA
Lc 10,13-16

Introducció
            Potser, de vegades, hem caigut en la temptació de mirar una mica altivament altres persones. No hi tenim cap dret. És Déu qui sap el que ha donat, ell el que sap el que pot reclamar. ¿Com ens va això a nosaltres? Demanem-ne perdó; corregim-nos.

Per a l’homilia
            Context. En aquest context de Lc, els vv. 12-15, són una queixa profètica de Jesús sobre qualsevol ciutat que no aculli el missatge dels seus enviats. Aquest oracle es referia a les ciutats de la riba Nord del llac de Galilea i els reprotxava l’haver refusat els senyals de Jesús [en el paral•lel de Mt].

            ◊ v. 13.- ¡Ai de tu! No es tracta d’una maledicció sinó d’una queixa i d’una darrera crida, de la mateixa manera que els Ai de vosaltres de les Benaurances. Corazín, nom desconegut fins el període del N. T., el qual només apareix aquí i en Mt 11,21; ciutat anomenada tres vegades en el Talmud i en Eusebi (265-340) que la situa a 3 km de Cafarnaüm. Bet-Saida, a la desembocadura del Jordà, al Nord del llac de Tiberiades, en la Gaulanítida; reconstruïda al principi de la nostra era per Herodes-Felip amb el nom de Betsaida-Julias.

            ◊ v. 13.- ...S’haurien assegut cobertes de sac i de cendra... (Leccionari); ...s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac (BCI). Una mena de confessió pública mimada, per la qual hom es manifesta pecador (Jr 6,26: Gent del meu poble, vestiu-vos de sac en senyal de dol, rebolqueu-vos a la cendra, ploreu com per un fill únic; que sigui ben amarga la vostra complanta, perquè el devastador ens caurà de sobte al damunt.) Jesús reconeix que els seus miracles no han obtingut la conversió d’aquestes ciutats.

            ◊ v. 16.- Qui us escolta... Aquesta sentència conclou el discurs (Mt 10,40: Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat) posant de relleu la grandesa de la tasca dels missioners, de la seva participació a la missió de Jesús. Es troba en altres formes en els evangelis; en positiu: Mt 10,40 (acabat de citar); Mt 18,5 (I qui acull un infant com aquest en nom meu, m'acull a mi); Jn 13,20 (Us ho ben asseguro: qui acull els qui jo enviaré, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat); en negatiu: Lc 10,16, en el nostre text; Jn 5,23 (perquè tots honorin el Fill com honoren el Pare. El qui no honora el Fill, tampoc no honora el Pare que l'ha enviat).

            Tot i ser Bona Nova, aquesta exerceix un judici segons que se s’escolti o que es refusi els deixebles i, a través seu, aquell que els ha enviat, Jesús i, de fet, el mateix Destinatari suprem que l’ha enviat, el Déu el Regne del qual és anunciat.

            Hom troba la mateixa declaració solemne Us ho asseguro (v. 12 de l’evangeli d’ahir) i el mateix estremiment en l’escena inicial de Natzaret on s’havia ja evocat l’escàndol del refús de Jesús per la gent del seu propi poble.

            El simbolisme de l’enlairament i de l’enfonsament funciona aquí en un registre mitològic, per expressar un judici, considerat aquí com a futur : “quan vingui aquell gran dia” (v. 12 de l’evangeli d’ahir).

Pas al ritus
            En la fe som testimonis de l’obra més gran del poder de Déu: la resurrecció/glorificació d’Aquell que havia estat crucificat. ¿Què esperem a convertir-nos? Si la formació que hem rebut hagués estat donada a molts dels nostres conciutadans...

Per al Pare Nostre
            La gran temptació seria de fer el sord, de tancar els ulls a les “evidències” de la fe... No permeteu que caiguem en la temptació... Gosem, doncs, dir...    retorn




DISSABTE VINT-I-SISENA SETMANA
Lc 10,17-24

Introducció
            Quasi cada dia al Prefaci, diem: “Es realment just i necessari, és el nostre deure i és la nostra salvació que sempre i en tot lloc, us donem gràcies...” No és gaire difícil de dir; potser una mica més de fer: sempre i en tot lloc! Jesús ens en donarà exemple. Per si mai haguéssim “fet el bot” davant el Pare, demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            Context. Ens trobem amb el retorn dels setanta-dos de la missió i la reacció de Jesús davant les explicacions dels deixebles.

            ◊ v. 17.- Fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom. Vegeu 9,49, el dilluns d’aquesta setmana.

            ◊ v. 18.- Jo veia Satanàs... És poc probable que Jesús parli aquí d’una visió que hagués tingut; mai no explica experiències d’aquestes. Es tracta més aviat d’una expressió figurada (com en 10,15: Cafarnaüm enlairada) de l’èxit dels deixebles sobre Satanàs amb els seus exorcismes: el Regne de Déu ja és aquí (11,20: Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu).

            ◊ v. 19.- Forces de l’enemic : de Satan.

            ◊ v. 19.- Res no us podrà fer mal. També es podria traduir: No us podrà perjudicar en res.

            ◊ v. 20.- Escrits en [els llibres del] el cel. Allà on són inscrits el noms dels elegits, imatge clàssica en els apocalipsis (Ap 3,5: Els qui surtin vencedors aniran, doncs, amb vestits blancs. No esborraré els seus noms del llibre de la vida, sinó que els reconeixeré davant el meu Pare i els seus àngels; Ap 13,8: Tots els habitants de la terra l'adoraran, tots els qui, des de la creació del món, no tenen escrit el seu nom en el llibre de la vida de l'Anyell degollat.)

            ◊◊ vv. 21-24.- Context. A l’agrupar els vv. 21-22 i 23-24, Lc presenta aquí la paraula més explícita de les relacions de Jesús amb el Pare ; fa ressaltar la gràcia magnífica que serà concedida als beneficiaris d’aquesta revelació.

            ◊ v. 21.- Ple de l’entusiasme de l’Esperit Sant (Leccionari); Ple de la joia de l'Esperit Sant (BCI) ; Va exultar en l’Esperit Sant (Grec). Lc insisteix sobre l’acció de l’Esperit Sant (1,35 : L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu ; 4,1: Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà. L'Esperit el va conduir pel desert ; 4,14 : Llavors Jesús, ple del poder de l'Esperit, se'n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió ; etc.); senyala aquí la seva intervenció en la joia de Jesús tot pregant el Pare.

            ◊ v. 21.- Us enalteixo... [Nota de la TOB/NT a Mt 11,25] Més que veure aquí un llenguatge sapiencial, sembla preferible de reconèixer-hi un llenguatge apocalíptic, com el del Llibre de Daniel. Quan els Savis no han sabut interpretar el somni de Nabucodonosor (Dn 2,3-13), el misteri és revelat a Daniel que ha implorat el Déu del cel i que lloa Déu per haver-li concedit la saviesa : es tracta del Regne aixecat per Déu mateix. En Mt, els petits són els deixebles a qui són revelades aquestes coses, és a dir, el misteri del Regne del cel.

          ◊ v. 21.- Així us ha plagut a vós. En el context de Lc, Jesús reconeix en l’acolliment del missatge proclamat pels setanta-dos, l’obra de la gràcia sobirana del Pare. Tal com en les Benaurances, Jesús proclama la benvolença particular de Déu en favor dels petits, més aviat que per als grans d’aquest món.

          ◊ v. 22.- Alguns testimonis posen aquí la introducció del v. 23: Després cridà a part els deixebles i els digué. Aquest retoc és secundari, però posa de relleu la transició de la pregària de Jesús (v. 21) cap al seu oracle de revelació (v. 22).

          ◊ v. 22.- El Pare ho ha posat tot a les meves mans... Al terme de la missió dels deixebles, aquest oracle indica el centre del missatge evangèlic, que és la revelació del Pare en el Fill (la fórmula de Lc “conèixer qui és... “ marca la manera grega de dir l’objecte del coneixement; la fórmula de Mt és més semítica (Ningú no coneix el Fill...).

            ◊ v. 23.- Feliços els ulls... La fórmula paral•lela només s’adreça als deixebles, testimonis de la revelació de Jesús. Lc l’estén a tots els creients. Aquesta “felicitació” conclou els vv. 21-24, marcant la gràcia feta als deixebles fidels beneficiaris del compliment de les promeses de l’A. T.

            ◊ v. 24.- Molts reis..., Mt 13,17 parla de justos.

            La declaració que desenrotlla les raons de ser feliços, tot agrupant els verbs veure, després sentir (com en 7,22: Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten , els pobres reben l'anunci de la bona nova) sembla la prolongació de la resposta de Jesús al dubte de Joan Baptista. El que passa en el present dels deixebles, correspon a l’espera dels antics profetes, o dels reis, beneficiaris de les promeses messiàniques. La joia dels deixebles, com la de Jesús, va lligada al compliment d’aquestes promeses antigues en l’avui dels actes reveladors del Fill de Déu.

Pas al ritus
            “Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu”. Aquesta paraula de Jesús, ¿per a qui és més real: per als deixebles històrics de Jesús o per a nosaltres aquí al voltant de l’altar?

Per al Pare Nostre
            “Deslliureu-nos del Mal”, que cal entendre com del Maligne. Jesús el va veure caure com un llamp. Nosaltres no l’hem de témer... més aviat ens hem de témer nosaltres mateixos, que tenim la possibilitat de trair. Preguem doncs tot dient...    retorn