DILLUNS TRENTA-TRESENA SETMANA
Lc 18,35-43

Introducció
            Cada matí, a missa, fem el camí amb Jesús cap a Jerusalem per celebrar-hi el Misteri de la fe. Avui se’ns ajunta un personatge molt simpàtic. Gràcies a Marc sabem com es diu: Bartimeu. Que sigui el nostre model en el seguiment de Jesús. Ell li va curar la ceguesa. Que el Senyor ens curi els nostres pecats.

Per a l’homilia
            Context. En Mt 20,29 i en Mc 10,46 aquest miracle té lloc quan Jesús surt de Jericó, en Lc quan hi entra. És probable que Lc anticipi aquest episodi perquè hi vol posar després la conversió de Zaqueu i la paràbola del príncep que fa investir rei.

            ◊ v. 37.- Jesús de Natzaret (Leccionari i BCI). Jesús Nazaraios (Grec), forma semítica rara en els sinòptics fora de Mt 2,23 i 26,71, però feta servir vuit vegades per Lc en Ac (Cf. nota a Ac 2,22). Aquest epítet l’origen i la significació del qual resten obscurs és aplicat a Jesús en els Ac (2,22; 3,6; 4,10; 6,14 ; 10,37 ; 22,8 ; 24,5 ; 26,9).

            ◊ v. 38.- Fill de David. Aquesta aclamació messiànica prepara la escena de Lc 19,27-40: la entrada messiànica de Jesús a Jerusalem.

            ◊ v. 43.-Tot el poble, en veure-ho, donà lloança a Déu. Lc conclou el relat amb un final habitual que prepara 19,37 (Quan ja s'acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels deixebles, plens d'alegria, començaren a lloar Déu amb grans crits per tots els miracles que havien vist.)

            El cec captaire, l’home assegut a la vora del camí evoca doblement els convidats de la darrera hora al banquet del Regne (Lc 14,21: Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat i fes venir pobres, invàlids, cecs i coixos.)

            El relat d’aquesta curació és el darrer d’una sèrie de dotze des del començament del ministeri de Jesús:
            1) 4,38:     la sogra de Simó;
            2) 5,12:     un leprós;
            3) 5,17:     el paralític perdonat;
            4) 6,6:       l’home de la mà seca a la sinagoga;
            5) 7,1:       el criat del Centurió;
            6) 8,26:     el possés del país dels Genesarens;
            7) 8,48:     la dona amb pèrdues de sang;
            8) 9,37:     l’epilèptic tornant de la Transfiguració;
            9) 13,10:   la dona corbada a la sinagoga;
            10) 14,1:   l’hidròpic en l’àpat a casa d’un fariseu;
            11) 17,11: els deu leprosos.

            L’ensenyament de l’episodi sembla ser triple: 1) Per darrera vegada Jesús fa servir una fórmula que paradoxalment sembla que obtingui la salvació, obra de Déu, per la fe de l’home, i que la curació resulta un senyal important d’aquesta salvació: La teva fe t’ha salvat. 2) El cec “A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu”, com el leprós que, guarit, “seguia Jesús” . 3) Finalment, també tot el poble, havent vist això donà lloança a Déu.

Pas al ritus
            Un cec proclama la seva fe amb els ulls del cos tancats, però amb els de l’esperit ben oberts. Segueix Jesús. Nosaltres també, amb els ulls del cor ben oberts, volem seguir Jesús en el Misteri. I continuar a seguir-lo durant tot el dia, un cop la celebració acabada. Que el Senyor ens ho concedeixi.

Per al Pare Nostre
            El poble donava lloances a Déu; santificava el Pare. Nosaltres tenim les mateixes raons per dir i per complir Sigui santificat el vostre nom. Així, doncs, com ho hem après...





DIMARTS TRENTA-TRESENA SETMANA
Lc 19,1-10

Introducció
            Sant Lluc havia dit en 9,9 que Herodes “tenia ganes de veure Jesús”. Tot seguit veurem que Zaqueu també el volia veure. I fins i tot nosaltres mateixos, hem vingut a buscar, en la fe, qui és Jesús. Que ell endevini la nostra recerca per convidar-se a casa nostra.

Per a l’homilia
            Context. Aquest relat propi de Lc il·lustra el tema de la conversió, que ell aprecia especial-ment. Lc insistirà sobre la crida de Jesús a la conversió:
          (13,1-5: amb l’ocasió dels assassinats de Pilat en el Temple; la caiguda de la torre de Siloé;
           cap. 15: les tres “paràboles de la misericòrdia”;
           16,30: el pobre Llàtzer i el ric indiferent;
           24,47: discurs als Onze després de Pasqua)
i sobre l’eficàcia d’aquesta crida:
          (7,36-50: la pecadora a casa de Simó;
           19,1-10: el nostre text;
           23,40-43: “el bon lladre”).
Aquesta crida s’adreça a tothom; no hi ha verdaders justos.

            ◊ v. 4.- S’enfilà en un arbre (Leccionari); Es va enfilar dalt d'un sicòmor (BCI i Grec). Aquest arbre pot ser bastant gran, però les seves primeres branques són poc elevades.

            ◊ v. 7.- ...que s’hagués quedat a casa d’un pecador. Segons les idees pròpies dels jueus, la freqüentació de gent pecadora comporta una impuresa (5,30: Els fariseus i els seus mestres de la Llei ho retreien als deixebles de Jesús i els deien: Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors? ; 7,34: ...ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i dieu: Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors ; 15,2: Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.)

            ◊ v. 8.- Ara mateix dono... els restitueixo... Zaqueu anuncia la decisió que pren ara: compartirà els seus béns amb els pobres, per liberalitat; els qui hauria pogut perjudicar, els restituirà quatre vegades més, cosa que sobrepassa les exigències de la llei jueva (en general calia donar el que havia estat pres més el doble del seu valor; o una cinquena part. No obstant: Ex 21,37: Quan un home roba un bou o una ovella i els mata o els ven, ha de restituir cinc bous per bou i quatre ovelles per ovella ; 2 S 12,6: [David a Natan] Pagarà l'ovella quatre vegades, perquè no li ha dolgut gens ni mica això que ha fet! ; Pr 6,31: I si és atrapat, ho pagarà set vegades: haurà de donar tot el patrimoni), i correspon a la pena del dret romà per un robatori manifest. Per part de Zaqueu es veu que es tracta d’una generositat manifesta.

            ◊ v. 9.- Jesús digué a propòsit de Zaqueu. El Leccionari i la BCI diuen: Jesús li digué; però les paraules que segueixen s’adrecen als assistents.

            ◊ v. 9.- Avui. Lc ha subratllat sovint l’avui de la salvació.
             (2,11:    avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor ;
             3,22:     Tu ets el meu fill, avui, jo t’he engendrat ;
             5,26:     [Després de la curació del paralític] Tots quedaren molt sorpresos i donaven glòria a Déu. Plens de temor, deien: Avui hem vist coses extraordinàries ;
             13,32 : Ell [Jesús] els respongué: Aneu a dir a aquella guineu [Herodes Antipes]: Avui i demà trec dimonis i curo malalts, i el tercer dia arribaré al terme ;
             19,9:     el nostre text d’avui;
             23,43:   Jesús li digué: T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís.)

            ◊ v. 9.- ...s’ha salvat aquesta casa (Leccionari); Avui ha entrat la salvació en aquesta casa (BCI i Grec). La generositat de Zaqueu manifesta que ha rebut el perdó i la salvació. Es pot comparar amb l’amor de la pecadora a 7,47 (Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.)

            ◊ v. 9.- També ell és un fill d’Abraham. Aquí no es tracta de la filiació carnal (3,8: Doneu els fruits que demana la conversió, i no comenceu a dir-vos que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres) sinó de la seva pertinença al poble escollit. Malgrat el seu ofici, que el col·loca com un home pecador, Zaqueu és un digne fill del pare dels creients, degut a la seva generositat.

            ◊ v. 10.- És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar... La conclusió subratlla el paper de Jesús en la conversió de Zaqueu.

            Onzena i darrera menció del cobradors d’impostos (en singular [4]: 5,27; 18,10.11.13; en plural [7]: 3,12; 5,29.30; 7,29.34; 15,1; 19,12). Jesús a l’alçar els ulls cap a Zaqueu penjat a la branca, ha degut interpretar el seu gest com una verdadera i profunda demanda. Pren la iniciativa de fer-se convidar a casa d’aquest “pecador” públic, continuant en la lògica d’una pràctica denunciada com subversiva pels seus adversaris.

            Jesús, que és un pobre, fa al ric Zaqueu l’honor de demanar-li hospitalitat, oferint-li així ocasió de posar en pràctica les recomanacions fetes no fa gaire a casa d’un hoste fariseu (14,12ss). Nosaltres [Charles L’Eplattanier] hem senyalat sovint que la casa i la joia van unides en Lc a l’acció salvadora de Déu o de Jesús, en l’avui dels homes. Per exemple: la casa de Zacaries quan la visita de Maria a Elisabet; la casa de Simó Pere quan és curada la seva sogra; la casa de Cafarnaüm quan és curat el paralític perdonat; la casa del Fariseu quan és perdonada la dona pecadora; el possés de Gerasa que és enviat a casa seva quan ell no hi vivia; la casa de Marta, Maria i Llàtzer; l’home exorcitzat com una casa ben netejada; la casa dels Jueus (el Temple) és abandonat desèrtic, al mateix temps que “casa meva” serà plena; el germà petit que pensa “a casa del meu pare...”; la casa de Zaqueu! Quina síntesi més colpidora en les paraules de Jesús: Avui m’he de quedar a casa teva i en la reacció de Zaqueu que l’acull tot content.

Pas al ritus
            Avui també Jesús s’ha convidat a casa nostra, amb perill de la seva vida, del seu bon nom. ¿De quina manera el rebrem? ¿De quina manera arrisquem la nostra vida en el seu seguiment?

Per al Pare Nostre
            Jesús ha justificat la seva presència a casa de Zaqueu perquè era fill d’Abraham. Amb més raó, per a nosaltres que hem esdevingut “fills del Pare”. Plens de joia i de senzillesa, gosem dir...




DIMECRES TRENTA-TRESENA SETMANA
Lc 19,11-28

Introducció
            Els servidors de la paràbola no sabien quan tornaria el seu amo. Per a nosaltres no és així: Jesús ens convoca a cada Eucaristia. Estiguem a punt per rebre’l. Si cal, demanem perdó.

Per a l’homilia
            Context. Aquesta paràbola correspon a la dels talents de Mt i deu provenir de la mateixa font. Però Lc l’ha modificat profundament: primer, col·locant-la justa abans de l’entrada reial de Jesús a Jerusalem; després barrejant-hi alguns trets reials trets de la història d’Arquelau [vegeu les notes dels vv. 12.14.27]; finalment tractant-la d’una manera fortament al·legòrica. En aquest lloc i d’aquesta forma, la paràbola anuncia el Judici Reial que Jesús exercirà en el seu retorn, quan vingui definitivament el Regnat de Déu.

            ◊ v. 11.- Ells es pensaven que el Regne de Déu arribaria en forma visible d’un moment a l’altre. Tal com els jueus del seu temps, els deixebles esperaven el Regne de Déu per molt aviat (cf. Ac 1,6: Ells, doncs, que es trobaven reunits, li preguntaren: Senyor, és ara que restabliràs el Regne a favor d'Israel? ; Mc 10,37: Ells li respongueren: Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra.) La paràbola de Jesús és presentada per Lc com un avís contra aquesta impaciència; ensenya que els deixebles tenen una llarga activitat a exercir abans del retorn del seu Senyor (Lc 17,23: Us diran: "És aquí" o "És allà". No correu pas a buscar-lo. Nota: és una advertència contra la creença d’una vinguda imminent de la Fi.)

            ◊ v. 12.- ...I tornar després. A l’Imperi romà, tota investidura d’un rei vassall havia de ser ratificada per Roma. El v. 14 mostrarà que aquest tret s’inspira en la història d’Arquelau que, a la mort del seu pare Herodes el Gran, l’any 4 abans de J. C., va anar a Roma a sol·licitar la confirmació del testament patern. Aquest relat està particularment ben situat a Jericó on Arquelau havia edificat un magnífic palau.

            ◊ v. 13.- Deu subalterns (Leccionari); Deu dels seus servents (BCI); Deu esclaus (δούλους) seus (Grec). Lc indica que hi ha deu servidors; Mt no en diu la quantitat. Però tant l’un com l’altre només en mostraran tres a l’hora de donar comptes, seguint la regla usual en les paràboles (cf. 14,18-20: els convidats a l’àpat de noces; 19,16-24: el nostre text; 20,10-12: el vinyaters homicides.)

            ◊ v. 13.- Els distribuí una quantitat igual de diners (Leccionari i BCI); Els donà deu mines (Original). La mina és un pes semític d’1/60 de talent [talent: 34.272 gr: mina: 571 gr.], O sigui al voltant de dues lliures. En els comptes de diners equival a cent dracmes o diners (el diner és el sou d’un dia de treball d’un obrer agrícola). El dipòsit confiat pel pretendent reial als seus servidors és, doncs, molt més petit que en Mt (on l’amo dóna 5, 2 i 1 talents). Sens dubte Lc vol subratllar que la tasca dels servidors és sense proporció en relació amb la recompensa que rebran: es tracta “d’una cosa molt petita” (16,10: Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans). En Lc cada servidor rep la mateixa quantitat de diners per a negociar-hi i es distingeixen pel resultat diferent, cosa que fa aparèixer l’eficàcia de cadascun; en Mt, els dipòsits són diferents però els rendiments són iguals per als dos primers servidors.

            ◊ v. 14.- Enviaren una ambaixada declarant que no el volien per rei. Això és el que va passar l’any 4 abans de J. C. quan Arquelau va ser seguit a Roma per una delegació de cinquanta Jueus que anaven a demanar l’abolició de la seva reialesa. Lc evoca aquests records per descriure el refús de la reialesa de Jesús per l’Israel oficial.

            ◊ v. 15.- Quan ell tornà... Aquí s’obre l’escena de la rendició de comptes, bastant semblants tant en Mt com en Lc, ja que tots dos pensen en el judici final; però Lc, en el seu context, mostra que també pensa en la reialesa de Jesús i en el drama d’Israel.

            ◊ v. 16.- Es presentà el primer i digué: Senyor... Títol reial que convé al pretendent finalment investit, i més encara, a Jesús en la seva glòria escatològica. En el text paral·lel de Mt, on no es tracta d’un rei, la mateixa paraula es podria traduït per: Mestre, Amo.

            ◊ 21.- Tenia por de vós... sou un home exigent. Apareix l’opinió d’un servidor peresós i maliciós. Però el rei prendrà aquesta opinió com el criteri del seu judici: serà exigent.

            ◊ v. 25.- Senyor, ja en té molt! (Leccionari); Ja en té deu vegades més (BCI); Ja té deu mines (Grec). Aquest verset falta en alguns testimonis antics, sens dubte perquè no apareix en Mt. Però està ben atestat en Lc, on ell fa aparèixer el caràcter paradoxal del judici reial.

            ◊ v. 26.- Us ho asseguro, als qui tenen, els en donaré... (Leccionari); Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran ... (BCI); Us ho dic, al qui tingui se li donarà... (Grec). Aquesta sentència ha degut existir independentment de la paràbola, ja que no correspon exactament a la situació i, per altra banda, apareix en 8,18 (Mireu, doncs, com escolteu. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que es pensa que li queda, on apareix una mica diferent) i en els paral·lels Mt 13,12 i Mc 4,25. Estableix el caràcter provisional de tota possessió temporal: cal fer-la valer si no es vol perdre.

            ◊ v. 27.- Els qui no em volien per rei... (Leccionari); I a aquests enemics meus, que no em van voler per rei (BCI i Grec). Conclusió cruel (com la de 14,24: Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet) que pot fer al·lusió a la venjança d’Arquelau contra els adversaris de la seva investidura. En la paràbola de Lc, aquest final indica el rigor del judici que es farà a l’Israel infidel i deu referir-se sobre tot a la destrucció de Jerusalem que tindrà tantes referència en la continuació d’aquest evangeli (Lc 19,43-44: Vindran dies que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t'encerclaran i t'atacaran per tots costats. Et rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava ; 21,20-24; 23,29-31).

            ◊ v. 28.- Un cop Jesús hagué dit això, seguí davant d’ells pujant cap a Jerusalem. Lc aprofita aquí, sens dubte, Mc 10,32 (Mentre feien camí pujant a Jerusalem, Jesús els anava al davant i ells n'estaven molt sorpresos: els qui el seguien tenien por. Llavors Jesús tornà a prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir) per descriure la darrera etapa de la pujada de Jesús cap a Jerusalem. Lc hi presenta el Mestre amb la mateixa decisió del punt de partença (9,51: Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem).

Pas al ritus
            El rei de la paràbola se’n va anar a fer-se nomenar rei. Jesús n’ha estat: coronat d’espines, entronitzat sobre la creu; els soldats pensaven burlar-se d’ell, però deien la veritat. Tot això li va passar perquè va voler fer-nos arribar el seu Regne de veritat, justícia, pau i amor. I ho va pagar amb la seva vida. Entrem amb ell en el seu Memorial.

Per al Pare Nostre
            Els personatges parabòlics refusaven la reialesa del rei parabòlic. Nosaltres, en canvi, preguem, “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Justament així ens ha ensenyat a pregar el nostre Rei, dient:




DIJOUS TRENTA-TRESENA SETMANA
Lc 19,41-44

Introducció
            Celebrar l’Eucaristia, després d’haver escoltat la Paraula de Déu, es esdevenir contemporanis del que ha estat proclamat. Penso en un certa prioritat pel que fa al qui ha estat dit o fet per Jesús. El seu amor per al seu poble i per la seva capital li provoca les llàgrimes. Plorem sobre nosaltres i sobre els nostres pecats, com ell ho havia aconsellat mentre feia Camí cap al Calvari.

Per a l’homilia
            Context. En la lectura semi contínua, ens hem saltat la recerca de l’ase sobre el qual Jesús pujarà i les aclamacions de la gent durant la pujada i baixada de la muntanya de les Oliveres cap a Jerusalem. El nostre text, propi de Lc, sembla fora de context.

            ◊ v. 42.- Tant de bo que haguessis conegut avui... Ve a ser la sentència del rei sobre la ciutat que l’havia refusat. Lc posa aquí el primer dels tres anuncis de la ruïna de la ciutat (19,43-44; 21,20-24; 23,28-31). Dóna gran importància a aquest judici històric que prefigura el judici escatològic.

            ◊ v. 42.- Alguns testimonis afegeixen si al menys haguessis conegut...

            ◊ v. 43.- Obriran trinxeres al voltant teu (Leccionari); Construiran al teu voltant un mur de setge (BCI i Grec). Es tracta de les obres de setge amb el qual atacaran la ciutat.

            ◊ v. 43.- T’assaltaran de tots costats. Lc descriu el setge de Jerusalem pels romans de l’any 70. (Cf. 21,20-24; dijous de la setmana 34).

            ◊ v. 44.- Perquè no has conegut l’oportunitat que Déu t’oferia (Leccionari); Perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava (BCI i Grec). La visita de Déu a la ciutat es compleix aquí amb la vinguda reial de Jesús. És ara que Jerusalem l’hauria d’acollir.
            L’A. T. parla sovint de la visita de Déu per dir les seves intervencions de gràcia (p. e. Gn 21,1; Gn 50,24-25); Lc és l’únic evangelista que fa servir aquesta imatge (Lc 1,78: Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel; 7,16: Tothom va quedar esglaiat i glorificaven Déu dient: Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres. I també: Déu ha visitat el seu poble; 19,44: Et rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava.)

            Jesús es veu obligat a anunciar amb dolor commovedor el destí dramàtic de la ciutat reial que ignora la visita del seu sobirà. Aquest dia és l’avui (...haguessis conegut avui...) de la salvació encara possible, que la ciutat no sap reconèixer. Ha estat el gran oferiment de pau que li ha fet el seu Senyor, que Jerusalem rebutja, traint el simbolisme del seu nom “ciutat de pau”.

Pas al ritus
             Cada celebració sagramental és una visita del Senyor. No s’ha de quedar solament en espectador; cal deixar-s’hi “atrapar”. Actuem ara, dins el nostre cor, en conseqüència.

Per al Pare Nostre
            Siguem conseqüents: demanarem, tal com ens ha estat ensenyat, “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. És impossible no estar vigilant per acollir “les vingudes” del Senyor. Una vegada més, gosem dir:




DIVENDRES TRENTA-TRESENA SETMANA
Lc 19,45-48

Introducció
            Hom diria que Jesús s’ha auto-constituït en l’executor de la sentència de condemnació del Temple. Però ara, el Temple de Déu som nosaltres. Aprofitem “les visites” del Senyor per convertir-nos. Que Jesús no es vegi obligat a executar contra el temple que som nosaltres, cap sentència definitiva.

Per a l’homilia
            ◊ v. 45.- Jesús anà al Temple (Leccionari); Llavors Jesús va entrar al recinte del temple (BCI). Tant en Lc com en Mt, aquest episodi passa el mateix dia de l’entrada de Jesús a Jerusalem (en Mc, l’endemà). Acaba així la seva entrada solemne i manifesta el sentit de la seva reialesa: està tota al servei del seu Pare, per proporcionar-li un culte digne d’ell.

            ◊ v. 45.- Es posà a treure els venedors. Lc es fixa menys que Mt i Mc sobre els detalls de l’esdeveniment (¿Per atenuar una mica la violència de Jesús?). Nota a Mt 21,12 x): El gest de Jesús pot ser comprès com: ja sigui
            1) un acte d’autoritat abolint els sacrificis del Temple; ja sigui
            2) com un gest simbòlic de purificació del Temple, purificació esperada pels Jueus després de les profanacions d’Antíoc Epifanès (167 abans de J. C.) i de Pompeu (63 abans de J. C.); ja sigui, encara,
            3) com una protesta contra l’abús del tràfic dels canvistes i dels comerciants. Els canvistes donaven la possibilitat, als Jueus vinguts de l’estranger, de canviar els seus diners, ja sigui per comprar una ofrena, ja sigui per pagar la didracma o impost del Temple. Canvistes i venedors havien d’estar-se en el porxos de l’atri dels pagans.

            ◊ v. 46.- La meva casa serà casa d’oració. Cf. Is 56,6-7: I als estrangers que s'han unit a mi, el Senyor, per adorar-me i estimar el meu nom i ser els meus servidors, que guarden el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la meva aliança, jo els faré entrar a la meva muntanya santa, i prendran part en les festes dins la meva casa d'oració. Acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i sacrificis, perquè el meu temple serà anomenat "casa d'oració per a tots els pobles". Per a Jesús com per a Isaïes , aquesta és la funció del Temple.

            ◊ v. 46.- Vosaltres n’heu fet una cova de lladres. Cf. Jr 7,9-11: Robeu, mateu, cometeu adulteri, jureu en fals, cremeu encens a Baal, seguiu altres déus que mai no havíeu conegut, i després veniu a presentar-vos al meu davant, en aquest temple que porta el meu nom. ¿Penseu que això us salvarà i que podreu continuar cometent coses tan abominables? Aquest temple que porta el meu nom, ¿us penseu que és una cova de lladres? Doncs sí, això és el que jo veig! Ho dic jo, el Senyor. Com els contemporanis d’Isaïes, els de Jesús pervertien la destinació del Temple. Aquest els havia estat donat com un lloc d’intercessió i de perdó; ells en van fer un amagatall contra la còlera de Déu, una mena de garantia que els assegurava la impunitat.

            ◊ v. 47.- Cada dia ensenyava al Temple. Aquí, com en 20,1 (Un d'aquells dies, mentre Jesús instruïa el poble en el recinte del temple i anunciava la bona nova, es van presentar els grans sacerdots i els mestres de la Llei amb els notables...) i en 21,37-38 (De dia, Jesús ensenyava en el temple, però després sortia per passar la nit a la muntanya anomenada de les Oliveres. De bon matí, tot el poble es reunia amb ell al temple per escoltar-lo), Lc sembla referir-se a un ensenyament de Jesús a Jerusalem la durada del qual va més enllà de tres dies de Mc 11,12.20 (L'endemà, quan sortien de Betània, Jesús va tenir gana – Al matí, tot passant, van veure que la figuera s'havia assecat de soca-rel) i els dos de Mt 21,18 (De bon matí, tornant a la ciutat, Jesús va tenir gana).

            ◊ v. 47.- Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els dirigents del poble. A diferència de Mc, Lc cita expressament els caps de l’aristocràcia laica, membres del Sanedrí, entre els responsables de la mort de Jesús. (Cf. Lc 23,13: Pilat va convocar els grans sacerdots, els altres dirigents i el poble ; Lc 23,35: Pilat va convocar els grans sacerdots, els altres dirigents i el poble ; Lc 24,20: [Els deixebles d’Emaüs] ...els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar.)

            ◊ v. 48.- Tot el poble estava pendent del que ell deia (Leccionari); Tot el poble estava pendent d'ell i l'escoltava (BCI i Grec). Lc insisteix sobre les bones disposicions del poble (λαός, laos : el poble sant) pel que fa a Jesús, en contrast amb els projectes assassins dels seus caps (cf. Lc 20,19: Els mestres de la Llei i els grans sacerdots van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, i volien agafar-lo en aquell mateix moment, però van tenir por del poble; 21,38: De bon matí, tot el poble es reunia amb ell al temple per escoltar-lo ; 23,27: El seguia una gran gentada del poble; moltes dones feien mostres de dol i el planyien ; Lc 23,35: El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se'n reien).

            “Es va posar a treure”: la mateixa paraula que fa servir per expulsar els dimonis o per expressar l’exclusió final del Regne (13,28: Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora). Abans de la pregunta sobre l’autoritat que li ha permès allò, Jesús senyala que la pregària està per damunt dels sacrificis rituals: “La meva casa serà...” Jesús ensenya: tot el poble pendent del que ell deia (v. 48) i encara a 20,45: Mentre tot el poble escoltava.

            Des del sumari narratiu dels vv. 47-48, Lc farà aparèixer una oposició decidida entre “tot el poble que escolta” i els Grans sacerdots, els escribes i els caps del poble “volien matar Jesús”.

Pas al ritus
            El poble que escolta acabarà per demanar la mort de Jesús. Nosaltres volem ser dels qui escolten i duen a la pràctica; com Jesús. Ell escolta la voluntat del Pare i la posa en pràctica, fins i tot pagant-ho amb la seva vida. És el misteri de la Pasqua, el de la nostra salvació. Entrem-hi i restem-hi fidels.

Per al Pare Nostre
            Tot i que tinguéssim consciència d’haver fet actes propis de bandits, el Pare ens mira sempre com els seus fills. Amb el cor verdaderament dirigit a ell, diguem la pregària ensenyada per Jesús:




DISSABTE TRENTA-TRESENA SETMANA
Lc 20,27-40

Introducció
             Una dita antiga establia: Talis vita, finis ita. Tal és la vida, tal la mort. És el que ens serà dit a la primera lectura referent a la mort del perseguidor siri dels Jueus. Som aquí per fer present la mort de Jesús: lliurament de la seva vida en mans del Pare. També en Jesús s’acompleix la dita: Talis vita... Tant de bo que puguem viure de tal manera per poder morir de la mateixa manera.

Per a l’homilia
            Context. El Leccionari ha saltat alguns esdeveniments succeïts en el Temple, abans d’entrar en el “discurs escatològic”.

            ◊ v. 27.- Els Saduceus, que pertanyien a les classes superiors del sacerdoci, no admetien la creença en la “resurrecció”, apareguda dos segles abans amb Daniel (12,2-3: Molts dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran, els uns per a la vida eterna, els altres per a l'oprobi, per a la reprovació eterna. Els assenyats resplendiran com la llum del firmament, els qui n'hauran portat molts per camins de justícia brillaran com les estrelles per sempre). Jesús l’admet com els Fariseus (cf. Ac 23,8: En efecte, els saduceus no accepten que hi hagi resurrecció, ni àngels, ni esperits, mentre que els fariseus creuen en totes tres coses). Per contradir aquesta creença, els saduceus oposen a Jesús un “cas d’escola” que tracta de ridiculitzar-la. En la seva resposta, Jesús no es pot recolzar en Daniel, que no tenia autoritat per als seus adversaris. Es funda en la Llei (el Pentateuc), paraula de Déu incontestada: si Déu s’ha fet l’amic dels Patriarques, se n’ha fet per sempre, viuen, doncs, per sempre. Amb una senzilla al·lusió, refusa la concepció massa material que alguns Fariseus es fan de la resurrecció: els ressuscitats seran semblants al àngels [en el sentit que no moriran mai i, per tant, no tenen necessitat de reproduir-se – objectiu únic dels casaments en aquella època – per perdurar en l’existència de l’espècie, i de si mateixos, en la descendència.]

            ◊ v. 28.- Si un home casat mor sense fills, el seu germà... Dt 25,5-6 (Si dos germans viuen plegats i un d'ells mor sense fills, la viuda no es casarà amb un estrany de fora de la família. El seu cunyat té el deure de casar-s'hi i de complir així amb ella els deures legals de cunyat. El primer fill que ella posarà al món perpetuarà el nom del germà mort, i així el seu nom no s'esborrarà a Israel), citat a l’evangeli bastant lliurement.

            ◊ v. 34.- En el món present... (Leccionari); Els fills del món present (Grec: semitisme).

            ◊ v. 34.- Els homes i les dones es casen (Leccionari); Prenen dona o prenen marit (Grec) com en el verset següent. (Cf. 17,27: [En el temps de Noé] ...menjaven i bevien, i prenien muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca. Vingué el diluvi i tots van morir). Alguns testimonis antics afegeixen o substitueixen són engendrats i engendren.

             ◊ v. 35.- ...en el món que vindrà... Cf. Lc 14,14: Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos! Recolzant-se en aquest text (14,14) i en 20,35 (el text d’avui), alguns han pensat que Lc no admetia la resurrecció dels pecadors (aquesta concepció apareix en certs medis del judaisme de l’època).
             Però Lc anuncia en Ac 14,15 una resurrecció de justos i de pecadors (cf. Pau en el discurs al governador Fèlix: ...i tinc posada en Déu la mateixa esperança que ells tenen: que tant justos com injustos ressuscitaran).

            ◊ v. 36.- Pel fet de tenir part a la resurrecció (Leccionari); Però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts (BCI); els Fills de la resurrecció (Grec): semitisme que significa esdevenen hereus del món nou i de la seva vida [en plenitud, per tant imperible].

            ◊ v. 37.- El Déu d’Abraham... Cf. Ex 3,6: I [el Senyor] va afegir: Jo sóc el Déu del teu pare, el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob. Moisès es va tapar la cara perquè tenia por de mirar Déu.

            ◊ v. 38.- Déu no és Déu de morts... Contràriament als Saduceus que ironitzen sobre el sobreviure dels difunts, Déu s’interessa per als vius; és el que mostra la referència d’Ex 3,6: Déu es va revelar a Moisès com el Déu dels Pares, el Déu vivent que condueix la història dels vivents.

            ◊ v. 38.- Per a ell tots viuen. També es podria traduït: per ell tots tenen la vida.

            ◊ v. 39.- Molt ben respost, Mestre. Aquesta felicitació és pròpia de Lc. Els escribes, la major part del quals eren fariseus, aplaudeixen la refutació dels seus adversaris els Saduceus. En Mc 12,32 un escriba adreça una felicitació semblant per la definició que Jesús fa del primer manament (Llavors el mestre de la Llei li digué: És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell , i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis).

             ◊ v. 40.- I ja no gosaven a preguntar-li res més. Aquesta conclusió encaixa malament després del v. 39, a no ser que es refereixi als Saduceus. El seu equivalent en Mt 22,45 i en Mc 12,34 està més ben col·locada com a conclusió de les controvèrsies precedents. De totes maneres, si la controvèrsia continua (amb la pregunta sobre si el Messies és o no Fill de David; estar alerta contra els escribes) sols Jesús en té la iniciativa.

Pas al ritus
            Jesús dirà en l’evangeli de sant Joan que ell és camí, veritat i vida. El Fill del Déu dels vius no pot pas quedar sotmès al poder de la mort. Ha ofert la seva vida per nosaltres; el Pare el glorifica tal com li pertany per naturalesa. Nosaltres celebrem aquesta realitat per participar-hi. L’Eucaristia és “llavor de resurrecció” dirà sant Ireneu (?).

Per al Pare Nostre
            El nom que cal donar al Déu dels cristians és “Pare”: font de vida... en plenitud. Aquesta vida travessa la mort; la vida rebuda de Déu continua més enllà d’aquest esdeveniment, natural i misteriós al mateix temps. Plens de fe en el Crist, diem com ell ens ha ensenyat...