|
Dilluns quarta setmana |
|
|
DILLUNS DE LA QUARTA SETMANA
Mc 5,1-20
Introducció
La primera lectura ens farà l’elogi dels creients fent-nos el resum del que
ells van obtenir gràcies a la fe. La nostra fe ens permet de ser
contemporanis del Misteri Pasqua fet present a cada missa. Que el Senyor
vulgui perdonar els nostres pecats.
Per a l’homilia
◊ v.1.- El
país dels Gerasencs. Gerasa és massa allunyada del llac per ser la casa
del poble del v. 14. El país dels Gerasencs potser designa per a Mc tota la
regió oriental del llac. Aquest relat vol mostrar que l’autoritat de Jesús
sobre els dimonis també es porta a terme en terra pagana. Vegeu les notes
dels vv. 2; 11; 20.
◊ v. 2.-
Que venia de les coves sepulcrals. Cavats en la roca o fent servir coves
naturals, aquests sepulcres podien oferir refugi. Apareixien com lloc
d’impuresa. (Is 65,3-4: És un poble que em provoca adorant altres déus
sense parar: en els jardins sagrats immolen víctimes i cremen perfums sobre
altars d'encens; s'asseuen dins les coves sepulcrals, passen la nit en
aquests antres, mengen carn de porc sacrificada i suquen en plats de carn
impura).
◊ v. 7.-
¿Per què us fiqueu amb mi... Vegeu la nota a 1,24, el dimarts de la
primera setmana.
Fill de
Déu Altíssim. Vegeu les dues notes: a 1,24, dimarts de la primera
setmana; 1,34, dimecres de la primera setmana. La prosternació (v. 6) de
l’endimoniat ja expressava la dominació irresistible del Fill de Déu. Aquí
Jesús no imposa silenci al dimoni, però tampoc no hi ha altre públic que els
Dotze.
◊ v. 9.-
Em dic legió, perquè som molts. Segons els exorcistes de l’època el
coneixement del nom d’un dimoni conferia poder sobre seu. Jesús força
l’enemic a dir el seu nom. Legió vol suggerir que tot un regiment de dimonis
hi està instal·lat (una legió romana comprenia 6.000 homes). La pluralitat
de dimonis indica la gravetat de la possessió. (Lc 8,2: Maria,
l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis.) Això vol
ser una representació jueva per marcar el poder de la possessió de Satan
sobre el possés; sobre tot el nombre de set que significa plenitud. Aquí el
relat va més enllà del cas del malalt i vol il·lustrar la victòria de Jesús
sobre el regne de Satan.
◊ v. 10.-
Que no l’enviés fora del país.- Aquet tret senyala l’origen popular del
relat: hom creia que un dimoni expulsat havia de cercar un altre refugi (Mt
12,43: L'esperit maligne, quan surt d'un home, vaga pels llocs erms
buscant repòs, però no en troba). Adonem-nos de la fluctuació entre el
singular i el plural per designar Legió.
◊ v. 11.-
Un gran ramat de porcs. La presència dels porcs, animals impurs per als
jueus, il·lustra aquí la impuresa de la terra pagana.
◊ v. 13.-
El remat es precipità ~ al llac.- Aquest ofegament expressa el final del
poder demoníac sobre la regió i el seu alliberament de la impuresa.
◊ v. 18.-
Li demanava que el volgués amb ell. El fet d’estar amb Jesús és el que
caracteritza els Dotze (Cf. 3,14: en designà dotze ~ perquè estiguessin
amb ell).
◊ v. 19.-
Anuncia'ls tot el que el Senyor t'ha fet i com s'ha compadit de tu.
L’absència de l’odre de silenci aquí i en els vv. 7-8 només contradiu en
aparença el secret messiànic. Aquí Jesús deixa el país, i l’odre de parlar
no es refereix a la seva persona, sinó a l’obra de Déu.
◊ v. 20.-
...I proclamava (Leccionari i Grec). ...I pregonava (BCI).
“Proclamar” designa habitualment en Mc la predicació de l’evangeli. Aquest
verb sol és suficient per designar en Mc la predicació de la Bona Nova.
La
Decàpolis.- Grup de ciutats situades a l’Est del Jordà, que fruïen des
del temps de Pompeu d’una certa autonomia política. Estaven poblades en
major part per població pagana.
Pas al ritus
"Mors et vita duello conflixere mirando : dux vitae mortuus, regnat
vivus". Lluitaren Vida i Mort en lluita sense mida. El Rei de vida,
mort, ja regna amb nova vida.
Per al Pare
Nostre
També nosaltres hem estat alliberats per proclamar el que Jesús ens ha
ensenyat: Pare nostre...
retorn
DIMARTS QUARTA
SETMANA
Mc 5,21-43
Introducció
Un dels prefacis per a les festes dels sants ens fa dir: Nosaltres,
envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, correguem invencibles la cursa
que tenim proposada. La idea està presa de la pàgina de la nostra primera
lectura. Aquesta pàgina ens convida també a nosaltres, per tal de poder
córrer a desfer-nos del farcell del pecat. Que puguem córrer ben bé la prova
de la celebració eucarística.
Per a
l’homilia
◊ v. 22.- Un dels caps de la sinagoga. El títol de cap de la sinagoga
designava el responsable del culte a la sinagoga, però també s’aplicava als
membres eminents de la comunitat.
◊ v. 25.- En
aquests dos relats de miracles, Mc insisteix en la fe (vv. 34 i 36) i la
salvació (vv. 23 i 28) obtinguda pel contacte físic de Jesús. Per altra
banda, els miracles són secrets, el primer per la mateixa naturalesa de les
coses, el segon per la voluntat de Déu.
◊ v. 28.-
...em posaré bona (Leccionari). ...em curaré (BCI); ...seré
sanada (Grec). Aquesta reflexió implica la idea d’una energia actuant
per contacte. La continuació del relat insistirà sobre el valor del tocar de
la dona anònima, ben diferent del contacte de la gentada que empeny Jesús
per tots cantons en els vv. 30-32. El contacte de la dona és inspirat per la
fe (v. 34); aquesta descobreix en Jesús el poder diví capaç de salvar.
◊ v.
29.- Se li estroncà l’hemorràgia. Literalment: La font de la sang
s’assecà.
◊ v.
34.- Filla, la teva fe t’ha salvat. Nota a Mt 9,22 f) : En sentit
literal: la teva fe t’ha guarit. El verb sôzein té correntment el
sentit de salvar, mostrant la relació íntima que uneix salut i salvació. La
fórmula és corrent en els evangelis (cf. Mc 10,52: Jesús li digué [a
Bartimeu]: Vés la teva fe t’ha salvat. A l’instant hi veié i el seguí camí
enllà). Es pot comprendre a tres nivells de profunditat que no
s’exclouen pas: *) te teva fe, en ella mateixa, t’ha salvat; **) la teva fe
t’ha salvat perquè ella t’ha posat en relació amb mi, l’únic autor de la
salvació; ***) per la teva fe, ja que és l’única actitud que accepto, humil
acte de confiança en mi, jo et concedeixo el que tu em demanes (cf. 7,50:
Jesús digué a la dona [la suposada pecadora a casa de Simó]: La teva
fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau).
◊ v. 35.-
¿Què en trauràs d’amoïnar el Mestre? (Leccionari i BCI). ¿Per què
molestes encara el Mestre? (Grec). Es pensaven doncs que el poder de
Jesús acabava a la frontera amb la mort (Jn 11,21: Marta digué a Jesús:
Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà; Jn
11,32: Maria va arribar on era Jesús i, en veure’l se li llançà als peus
i li digué: Senyor si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà).
D’aquí doncs la crida a creure (v. 36: Tingues només fe). Mc subratlla
aquesta reflexió per tal de suggerir que el poder de Jesús és una força de
resurrecció. Vegeu la nota del v. 41.
◊ v. 37.-
I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de... La continuació es
desenrotllarà en secret (vv. 40-43). La qualitat dels tres testimonis (els
mateixos de la Transfiguració; de Getsemaní; de la Pregunta sobre el Temple)
posa més de relleu la importància de la revelació que seguirà en aquesta
manifestació anticipada des del punt de vista del poder de Jesús sobre la
mort.
◊ v. 39.-
Ella dorm. En el llenguatge bíblic, la mort és designada sovint per la
imatge del son.
◊ v. 41.-
Talita, cum. Aquesta fórmula aramea pot indicar que el relat prové d’un
medi que parlava aquesta llengua. La seva conservació en un relat destinat a
lectors grecs atrau l’atenció sobre el caràcter decisiu, eficaç, de la
paraula de Jesús (cf. Mc 7,34: Després va alçar els ulls al cel, sospirà
i li digué: Efatà ! —que vol dir: «Obre't!»).
Desperta’t.
Altra traducció: Aixeca’t. El primer verb correspon al verb ella dorm
(v. 39). L’arameu "Cum" significa Aixeca’t! Els termes grecs fets
servir per expressar la resurrecció dels morts evoquen imatges de
desvetllar-se i de posar-se dret (egeirein : despertar o fer aixecar;
anistanai : posar-se dret).
◊ v.
43.- Prohibí que ho fessin saber a ningú. El secret, ben difícil de
guardar en tals circumstàncies (v. 38, tota la gent que hi havia),
subratlla que aquest relat no podia ser veritable- ment comprès sinó després
de la resurrecció de Jesús.
Pas al ritus
Nosaltres hem compartit la mort i la resurrecció de Jesús en el nostre
Baptisme. Jesús va ordenar als pares de la nena que la fessin menjar. Jesús
ens dóna menjar ell mateix.
Per al Pare Nostre
Preguem
el nostre Déu. Déu de vius, no pas de morts.
retorn
DIMECRES
QUARTA SETMANA
Mc 6,1-6
Introducció
Com “en el seu poble”, Jesús és enmig nostre per ensenyar-nos. ¿Amb quina
mena d’atenció l’escoltarem? En tot cas, demanem-li perdó de les nostres
negligències en obeir.
Per a
l’homilia
El relat, en el qual Jesús topa amb la incredulitat del seu poble, sembla
que estigui relacionat amb 3,20-35 (els conflictes amb la família / la
verdadera família) passant per sobre dels capítols 4 i 5 on manifestava als
deixebles alguna cosa del seu misteri amagat.
◊ v. 3.-
El fuster, el fill de Maria. Nombrosos testimonis llegeixen com en Mt
13,55, el fill del fuster ~ el fill de Maria? Fuster: la
paraula grega (τέκτων, tekton) pot designar un obrer que treballa la
fusta, la pedra o el metall; es pot pensar en un constructor de cases.
◊ L’absència
de la menció del pare és sorprenent, si es tracta d’una fórmula jueva; però
aquí, com en 3,31-35 (la visita de la mare i els germans) i en 10,29-30 (la
llista del que hom deixa per seguir Jesús), Mc ho ha pogut excloure pensant
que Déu és el pare de Jesús (Mc 8,38: Si algú s'avergonyeix de mi i de
les meves paraules davant aquesta generació adúltera i pecadora, també el
Fill de l'home s'avergonyirà d'ell quan vindrà amb els sants àngels en la
glòria del seu Pare; Mc 13,32: D'aquell dia i d'aquella hora, ningú
no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare;
Mc 14,36: Abba, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però
que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols). Déu és també el
pare dels deixebles (Mc 11,25: I quan pregueu, si teniu res contra algú,
perdoneu-ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres
faltes).
◊ El
parent (Leccionari). El germà (BCI i Grec). En la Bíblia, com en
Orient, la paraula germà pot designar ja sigui els fills de la mateixa mare,
ja sigui els parents pròxims.
◊ Les
seves parentes (Leccionari). Les seves germanes (BCI i Grec). És
l’única menció de les germanes de Jesús, llevat de 3,32, segons alguns
testimonis d’aquest text.
◊ I
se n’escandalitzaven (Leccionari i Grec). I no eren capaços
d'acceptar-lo (BCI). Ja que es pensen conèixer-lo i no creuen en ell (v.
6), Jesús esdevé per a ells pedra d’ensopec contra la qual ensopeguen i
cauen.
◊ v. 4.-
Els profetes només són mal rebuts (Leccionari). Un profeta només és
menyspreat (BCI). Només hi ha profeta sense honor en... (Grec).
Nota a Mt 13,57 (=): Jesús sembla que cita una dita, o una part de les
Escriptures (cf. Lc 4,24: Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al
seu poble; Jn 4,44: Ell mateix havia assegurat que un profeta no rep
cap honor al seu poble); ni l’un ni l’altra d’aquestes dues hipòtesis ha
pogut ser comprovada. Si fos un refrany, això implica que Jesús és humà de
tal manera que no escapa a la psicologia que confirma l’experiència: “Ningú
no és profeta a casa seva”.
◊ v. 5.- I
no hi pogué fer cap miracle (Leccionari). I no pogué fer allí cap
miracle (BCI i Grec). Aquesta impossibilitat està lligada a la falta de
fe (v. 6). No es tracta pas d’un lligam psicològic com si la confiança del
malalt condicionés l’èxit de la seva curació. Fora d’un context de fe, un
miracle estaria privat de tota significació i no es podria pas parlar de
miracle. Sobre la fe en els relats de miracles, cf. la nota a 2,25 (Dimarts
de la Segona setmana). El poder de la fe no es limita a la curació de
malalties. Cf. Mt 13,58: I no va fer allí gaires miracles, perquè ells no
tenien fe (Nota y): L’absència de fe fa fracassar, en part solament (amb
diferència a Mc 6,5), el poder miraculós de Jesús.
◊ v. 2.-
¿D’on li ve, tot això? No li ve dels estudis: no en té; no li pot venir
de Déu, perquè és un de nosaltres; així doncs, només li pot venir del
diable... (Hipòtesi meva).
La
incredulitat de la gent de Natzaret és una mena de blocatge irreversible del
qual Jesús mateix se n’admira. Sense aquesta fe Jesús és com privat de poder
miraculós: no es pot establir relació entre dues persones si n’hi ha una que
s’hi nega.
Pas al ritus
Nomé la fe en la persona de Jesús pot donar sentit al que estem fent. Que
ens la guardi; que ens l’augmenti.
Per al Pare
Nostre
Jesús és realment el nostre germà... però també el Fill de Déu. Gosem doncs
pregar, tot dient: ...
retorn
DIJOUS QUARTA
SETMANA
Mc 6,7-13
Introducció
La carta als Hebreus ens recordarà que no som atrets cap a Jesús per la por,
sinó per l’ofrena de la seva vida que ell ha fet per tots nosaltres. Siguem
agraïts pel do de Déu i prenguem consciència de les nostres faltes de
fidelitat. Demanem-ne perdó.
Per a
l’homilia
◊ v. 7.- Llavors cridà els Dotze (Leccionari i BCI). Llavors va
fer venir els Dotze (Grec). La primera part de Mc està puntuada de
relats que es refereixen als Dotze (cf. 1,16-20: la crida dels 4 primers;
3,13-19: la crida del Dotze). La seva missió, vv. 6,7-13; després, el seu
retorn i el relat de la seva activitat missionera (v. 30), faran venir una
sèrie d’episodis on Mc els mostrarà tancats a la revelació del secret de
Jesús (6,30 – 8,21: encegament dels deixebles en la “secció dels pans”).
I
començà... Dues vegades solament en Mc. Aquí, i en 8,31 (introducció al
primer anunci de la passió/resurrecció). És l’expressió d’una nova etapa en
el ministeri de Jesús i en la instrucció dels deixebles.
◊ v. 9.-
El bastó i les sandàlies són exclosos en Mt 10,10; Lc 9,3; 10,14. Les
paraules de Jesús han estat adaptades a les noves condicions dels missioners
de fora de la Palestina on el bastó i les sandàlies podien ser necessàries
sense menyspreu de la pobresa.
◊ v. 10.-
A la primera casa on us allotjareu (Leccionari). Quan entreu en una
casa (BCI). On sigui que entreu en una casa (Grec). Es tracta de
l’hospitalitat oferta al missioner.
◊ v. 11.-
Espolseu-vos la terra de sota els peus (Leccionari). Espolseu-vos la
pols dels peus (BCI). Espolseu-vos la pols de sota els vostres peus
(Grec). Nota a Mt 10,14 b) : Gest de ruptura conegut en el món antic. Hom no
vol emportar-se res d’una ciutat o d’un poble jutjat indigne, aquí, de rebre
l’Evangeli.
Com una
acusació contra seu (Leccionari i BCI). En testimoni contra d’ells
(Grec). Vegeu la nota a Mc 1,44 (Dijous de la primera setmana).
◊ v. 13.-
Ungien amb oli. La unció amb oli no està destinada aquí com un remei
medicinal (en Lc 10,34, “El bon Samarità”, la unció és medicinal), sinó com
un gest de poder miraculós, tal com tocar o imposar les mans.
En 3,14 Jesús
havia escollit els Dotze perquè estiguessin amb ell (cosa que ha estat feta
fins ara) i per enviar-los a predicar, cosa que comença des d’ara. “Enviat”
= “Apòstol”.
Els Dotze
parlen de conversió, però no del Regne. Sembla que es tracta d’un tema massa
delicat que Jesús es reserva per a si mateix.
Possible
doble lliçó de Mc per als lectors/auditors: 1.- La pobresa de mitjans contra
els qui aposten sobre els mitjans tècnics. 2.- La nostra mediocritat, o
feblesa de les nostres conviccions, no són excuses que ens dispensin de ser
apòstols.
Pas al ritus
Nosaltres ara serem testimonis del que ens caldrà anunciar: la mort i la
resurrecció de Jesús, model de conducta per a tot deixeble.
Per al Pare
Nostre
La nostra casa, feta de pedres vives, no cessa de nodrir els que ella rep,
no solament com a hostes, sinó com a fills. Nosaltres prenem consciència de
la necessitat de ser nodrits i diem:
retorn
DIVENDRES
QUARTA SETMANA
Mc 6,14-29
Introducció
Hom diria que Jesús no sap, o no vol, fer res sense els deixebles. Ells se
n’han anat en aprenentatge evangelitzador i Mc aprofita la seva absència per
explicar el martiri de Joan, el precursor. Preparem-nos a celebrar el
memorial de l’ofrena de Jesús anunciada per la de Joan.
Per a
l’homilia
◊ v. 14.- El rei Herodes. Herodes Antipes governa la Galilea i la Perea des
de l’any 4 abans de JC. fins l’any 39 després de JC. Se l’anomena el
tetrarca perquè només governava una part (1/4 ?) del l’antic regne del seu
pare Herodes el Gran. Mc l’anomena rei, però el títol oficial era el de
tetrarca.
S’havia estès la seva anomenada. L’enumeració de les diverses opinions sobre
Jesús (aquí els vv. 14-18) prepara 8,27-30 (I vosaltres, qui dieu...?), i
vol posar de relleu el caràcter únic de la persona i de la missió de Jesús
com es manifesta a través de 6,31 – 8,30 (Des de “La secció dels pans” fins
després de “La confessió de Cesarea”).
Té aquest
poder d’obrar miracles (Leccionari i BCI). Per això aquests poders
miraculosos actuen en ell (Grec).
◊ v. 15.-
Era Elies. A partir de Ml 3,23: Abans que arribi el dia del Senyor, dia
gran i temible, jo us enviaré el profeta Elies.
Un de
tants profetes (Leccionari). Semblant als antics profetes (BCI).
Un dels profetes (Grec). Es pensava que no hi havia profetes des de feia
molt de temps, i l’autoritat de Jesús (1,21-28: Jesús a la sinagoga de
Cafarnaüm) podia suggerir que un profeta semblant als antics, potser fins i
tot el profeta de la fi dels temps (Dt 18,15-18), havia aparegut. (Lc 9,8 –
d'altres, que Elies s'havia aparegut; i d'altres, que havia ressuscitat un
dels antics profetes – ha comprès: un dels antics profetes ha tornat a la
vida).
◊ v.
17.- Herodes havia fet agafar Joan. Aquest relat 17-29, molt més
detallat que en Mt, pot ser comparat al de Flavi Josep. Segons aquest
darrer, Herodes Antipas va fer desaparèixer Joan, empresonat a la fortalesa
de Machareus (Maqueronte) per motius polítics (massa poder de convocatòria i
temia que provoqués una revolta), i la seva derrota davant el rei dels
Nabateus (del qual havia repudiat la filla per casar-se amb Herodiades) va
ser considerada com un càstig de Déu per l’assassinat de Joan Baptista. El
relat de Mc sense contradir de cap manera aquesta versió dels fets, queda
imprecís en el detall (vegeu la nota següent) però és interessant pel seu
interès religiós. És l’únic relat de Mc que no és consagrat a Jesús, però no
s’aparta tampoc del projecte del llibre de Mc: amb Joan s’ha acomplert el
retorn d’Elies com precursor del Messies i la seva sort prefigura la de
Jesús.
A
causa d'Herodies, la dona del seu germà Filip. Segons Flavi Josep, Herodies
era l’esposa d’un mig-germà d’Herodes Antipes, anomenat també Herodes, que
vivia a Roma. Filip era un altre mig-germà, tetrarca de la Iturea i de la
Traconítide. Aquest Filip va casar-se amb Salomé, la filla d’Herodies.
Herodies, pel seu cantó, era néta d’Herodes en Gran i neboda d’Herodes
Antipas.
◊ v.
18.- No li era lícit (Leccionari). No t'és permès (BCI). No
t’és lícit (Grec). La llei prohibia els casaments entre consanguinis (Lv
20,21: Si un home pren per muller la seva cunyada, comet una immoralitat.
Deshonra el seu propi germà. No tindran fills). Per poder casar-se amb
la seva neboda, Herodes havia repudiat la seva primera muller, la filla del
rei nabateu Aretes.
◊ v.
20.- Quedava molt perplex. Una altra lectura: ell feia moltes coses,
potser semitisme en el sentit de: l’escoltava freqüentment. Una altra
traducció menys probable: li feia moltes preguntes.
◊ v. 22.-
La filla d’Herodies. Una altra lectura: la seva filla Herodies.
Pas al ritus
La fidelitat de Joan Baptista fins el final anuncia la de Jesús. Nosaltres
en fem ara el memorial. Que el Senyor ens concedeixi la fidelitat.
Per al Pare
Nostre
Tal com ho hem après, preguem dient: No permeteu que caiguem en la
temptació...
retorn
DISSABTE
QUARTA SETMANA
Mc 6,30-34
Introducció
Les primeres paraules de la carta als Hebreus ens diuen el sentit de la
nostra trobada per celebrar la missa: Per Jesucrist, oferim contínuament a
Déu un sacrifici d'acció de gràcies, és a dir, el fruit d'uns llavis que
lloen el seu nom. Entrem-hi demanant perdó dels nostres pecats.
Per a
l’homilia
Visió de conjunt. En la secció que seguirà (6,30 – 8,26), l’atenció
és atreta pels dos relats on Jesús nodreix la gentada (6,30-44; 8,1-9) i per
un cert paral•lelisme dels episodis que segueixen cada relat: una travessa
del llac (6,45-56; 8,10), una controvèrsia amb els Fariseus (7,1-23;
8,11-13), una discussió sobre el pa (7,24-30; 8,14-21), una curació
(7,31-37; 8,22-26). Sigui el que sigui l’origen d’aquest dos relats (Mc o
una tradició anterior: compareu la sèrie de Jn 6: multiplicació dels pans,
travessa i marxa sobre les aigües, controvèrsia sobre el pa, confessió de fe
de Pere), hom s’adonarà, des del punt de vista de la teologia de Mc,
l’interès per la revelació del secret de Jesús als deixebles, l’accent, cada
vegada més fort, posat sobre la seva inintel·ligència, l’atenció posada
sobre les relacions amb els Fariseus i amb els Pagans.
◊ v.
30.- Els Apòstols. Els Dotze són anomenats apòstols (en Mc solament
aquí i en certs testimonis de 3,14 –la crida dels Dotze–) en
tant que enviats de Jesús, a qui ells donen comptes de la seva missió.
Els apòstols
es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. El
lligam de la secció que segueix amb l’aprenentatge que els apòstols acaben
de fer de la seva futura missió, suggereix que Jesús va a manifestar-los la
verdadera naturalesa de la seva tasca revelant-los el misteri amagat de la
seva obra i de la seva persona. De fet, Mac insisteix sobre la seva
solidaritat amb ell en relació a la gent (vv. 31-33) i sobre la participació
activa en el seu ensenyament (vv. 30 i 34) i en el deure de nodrir la gent
(vv. 34-44).
◊ v. 33.-
Van córrer a peu (Leccionari i BCI). És a dir rodejant la vora del llac
i seguint amb la mirada la barca en la que Jesús ha pujat.
◊ 34.-
Se’n compadí. La compassió de Jesús està motivada per l’estat de
l’abandonament del poble: la imatge bíblica de ramat sense pastor
estigmatitza la incúria dels caps responsables. [Nota a Mt 9,36: Mt evoca el
comportament de Jesús que se sent considerat com enviat a les ovelles
perdudes d’Israel. Aquesta mateixa evocació es troba en Mc 6,34 (la nostra
pàgina) a propòsit de la multiplicació dels pans.]
Aquesta
imatge suggereix que Jesús es comporta no solament com pastor messiànic (Ez
34,23: Jo els donaré un sol pastor que les pasturi: el meu servent David.
Ell les pasturarà, serà el seu pastor), a imatge de Moisès (Nb 27,15-17:
Llavors Moisès va parlar al Senyor. Li digué: Que el Senyor, el Déu que
dóna l'alè a tots els vivents, designi un home que vagi al davant de la
comunitat, un cap que els guiï en les seves campanyes: que la comunitat del
Senyor no sigui com ovelles sense pastor; Salm 77/76,21: Vas conduir
com un ramat el teu poble sota el guiatge de Moisès i d'Aaron), o David
(Salm 78/77,70-72: Va escollir David, el seu servent, que vivia entre pletes
i ramades, i el prengué de darrere les ovelles, per a pasturar el seu poble
de Jacob, la seva heretat, la casa d'Israel; ell els pasturava amb cor
irreprensible, els guiava amb mà prudent), sinó fins i tot com Déu mateix,
pastor del poble en el desert (Salm 78/77,52-53: Tragué fora com un
ramat el seu poble i els va guiar com ovelles pel desert. Els conduí segurs.
Què els podia fer por? La mar va sepultar els seus enemics).
◊ v.
34.- Es posà a instruir-los llargament. Mc és l’únic a donar tant de
relleu a l’ensenyament de Jesús, manifestació de la seva compassió i de la
seva missió de pastor.
Pas al ritus
La compassió
de Jesús es prolonga per sempre, fins nosaltres. Continua instruint-nos.
Acollim el seu ensenyament manifestat sagramentalment. Guardem-lo.
Per al Pare
Nostre
El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui: el pa que nodreix
la nostra fe; el pa que nodreix el nostre cos. Diguem, doncs...
retorn