|
ÍNDEX |
|
|
MISSA DE LLIURE ELECCIÓ CINQUENA
SETMANA QUARESMA
2 R 4,18b-21
Jn 11,1-45
Introducció
Igual que la setmana passada, que la introducció sigui feta en funció de la
raó per la qual ha estat decidit de prendre aquestes lectures “de lliure
elecció” en comptes de les que el Leccionari proposa per avui. Si això
passés l’any “A” (o bé on ja s’hagués llegit el diumenge anterior Jn 11)
segurament que no s’haurien d’agafar aquestes lectures de lliure elecció.
Per a
l’homilia
La descoberta del tema.- Eliseu “ressuscita” el fill de la Sunamita,
Jesús “ressuscita” el germà de Marta i de Maria. Caldria, no obstant,
senyalar la disparitat de mitjans: per a Eliseu, gestos més o menys màgics;
per Jesús la paraula solament. Aquesta diferència ens ha de fer comprendre
la distància que separa l’un de l’altre.
El
vocabulari, al meu entendre, és problemàtic. Dintre de poc celebrarem el
Memorial de Pasqua. També parlarem de la “mort i de resurrecció” de Jesús.
La paraula és la mateixa que fem servir per dir el que li va passar al fill
de la Sunamita, a Llàtzer i a Jesús; no obstant la realitat significada per
la paraula és totalment diferent.
El fill de la
Sunamita torna a la vida per morir novament, més endavant. Igual que per a
Llàtzer. Aquests dos han fet “marxa enrere”. Mentre que Jesús fa “marxa
endavant”, passa a la vida en plenitud... no solament “eterna”. Entre les
qualitats que hom pot imaginar per a aquesta “plenitud” hi ha d’haver la que
duri sempre... felicitat inacabable. Absolutament diferent del que, el fill
de la Sunamita i Llàtzer, han tornant a la vida mortal.
Jn ens “fa
l’ullet” per insinuar aquesta diferència, fent sortir Llàtzer de la tomba:
El mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara
lligada amb un mocador. Surt de la tomba vestit amb la indumentària de mort.
En canvi, quan ens parlarà de la visita de Pere i Joan al sepulcre buit,
heus aquí el que descobreixen: Després arribà també Simó Pere, que el
seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però
el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó
que continuava lligat a part. És a dir, Jesús se n’ha anat del lloc de la
mort deixant-hi la indumentària, perquè no l’haurà de tornar a fer servir
mai més.
No obstant,
tant la victòria d’Eliseu com la de Jesús sobre la mort (tot i que “en grau”
ben diferent) poden anunciar en profecia la vida en plenitud que Déu fa
compartir als seus fills: donada ja, com en llavor, en el Baptisme, nodrida
per l’Eucaristia, guarida per la Reconciliació...
Sobre aquest
problema de vocabulari de “resurrecció”, que acabo de senyalar, és aclaridor
el llibre de Marie-Émile BOISMARD, «Faut-il encore parler de
“résurrection”?» (Les données scripturaires), a les Éditions du Cerf,
Paris, 1995, 178 pàgines. Col•lecció Théologies.
Quan al final
de la “primera edició de Jn”, l’evangelista ens fa saber la finalitat de la
seva obra, diu que ha estat feta perquè Jesús va fer en presència dels
seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en
aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús
és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom
(Jn 20,30-31), és justament la professió de fe de Marta: Jo crec que tu
ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món (Jn 11,27).
Fe que des d’ara ja dóna accés a la vida en plenitud: Qui creu en mi,
encara que mori, viurà (Jn 11,25). Nosaltres també som convidats a
creure.
Pas al ritus
La Litúrgia és celebració de la fe. Principalment la Litúrgia de
l’Eucaristia. Entrem-hi plenament per viure, amb V majúscula.
Per al Pare
Nostre
El nostre Déu i Pare no és el Déu dels morts sinó dels vivents. Vivents de
vida en plenitud. Invoquem-lo com cal, tot dient...
retorn
DILLUNS
CINQUENA SETMANA DE QUARESMA
Dn 13,1-9.15-17.19-30.33-62
Jn 8,1-11 (Per als anys A i B)
Introducció
Sant Pau deia als Corintis (2 Co 4,16): Per això no ens acovardim: encara
que físicament ens anem consumint, interiorment ens renovellem cada dia més.
Potser aquest pensament ha inspirat la pregària d’obertura i el sentit que
podem donar a la nostra Quaresma i a la nostra missa: passar a la novetat de
la vida, com millorament de tota la vida. El pecat és vetustat; que el
Senyor ens l’esborri.
Per a
l’homilia
La descoberta del tema.- Una dona justa és acusada injustament
d’adulteri i el Senyor, a través de Daniel, proclama la seva justícia, la
seva honestedat i ella ha vist salvada la seva vida. Una altra dona,
adúltera, esdevé justificada pel perdó d’Aquell el nom del qual és “El
Senyor Salva”, ja que ha vingut a salvar-nos dels nostres pecats i aquesta
segona dona també ha vist salvada la seva vida.
No em puc
estar de copiar aquesta pàgina del llibre “Jours du Seigneur, 2”
(Temps de Carême), p. 214. “ ‘Jesús quedà sol amb la dona davant seu’. Sant
Agustí ha expressat extraordinàriament bé el sentit d’aquest cara a cara
silenciós i dramàtic que la dona va haver de viure amb intensa emoció
comunicativa sense saber el que li passaria: Relicti sont duo, miseria et
misericordia. [Sóc jo qui cita: Jesús havia afirmat: Aquell de
vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. La dona hauria
pogut témer que Jesús, el Just, complís la seva pròpia paraula!]
“Jesús es
redreça, mira la dona, i li pregunta: Dona, on són? ¿Ningú no t'ha
condemnat? – Ningú, Senyor. Són les dues soles paraules que
pronuncia la dona pecadora. Potser s’atreveix fins i tot a aixecar la seva
mirada cap a Jesús que li diu: Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara
endavant no pequis més.”
"Què dius,
Senyor? Així, doncs, tu aproves els pecats? Res de res. Escolteu el que
segueix: Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més. El Senyor també ha
condemnat, però el pecat i no pas la persona; ja que si hagués aprovat els
pecats hauria dit: “Jo tampoc no et condemnaré, ves-te’n, viu com et sembli,
segura que seràs perdonada; per gran que sigui el teu pecat...” Ell no ha
dit res d’això, sinó: “Jo tampoc no et condemno” ; malgrat tot,
segura del teu passat perdonat, vigila l’esdevenidor; t’he perdonat els teus
pecats: guarda els meus manaments, per tal de posseir també les meves
promeses." (Tractat sobre sant Joan, 33)
Simbolisme de l’ ”ajupir-se” / “redreçar-se” (Segons Xavier
Léon-Dufour)
v. 6:
Jesús es va ajupir, es va posar a escriure a terra
v. 7: es
va posar dret i els digué: Aquell d’entre vosaltres...
alliberament de la mort física
v. 8 :
Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra
v. 10 : Jesús
es posà dret i li digué: Jo tampoc...
alliberament de la mort eterna
Pas al ritus
Jesús es va haver d’ ”ajupir” en la tomba; també “es posà dret”, glorificat
pel Pare. Es va ajupir fins nosaltres, pecadors; per “posar-nos drets”
juntament amb ell. És Pasqua. És la nostra missa. Donem gràcies al Senyor,
Déu nostre!
Per al Pare
Nostre
Ezequiel havia escrit: ¿Us penseu que m'agrada la mort del malvat? De cap
manera. Jo, el Senyor, Déu sobirà, us ho asseguro: el que jo vull és que
abandoni els mals camins i que visqui (18,23). Jesús ha complert el que el
Pare volia i ens ha ensenyt a demanar i a col•laborar en aquest compliment,
fent-nos dir...
retorn
DIMARTS
CINQUENA SETMANA DE QUARESMA
Nb 21,4b-9
Jn 8,21-30
Introducció
Quaresma és conversió però no solament això. Quaresma també és Catecumenat.
L’Església es purifica però també creix. Tots estem compromesos en els dos
aspectes. És justament el que demanarem a la pregària d’obertura: Que el
poble que us serveix augmenti als nostres dies en nombre [Catecumenat] i en
santedat [Esforç quaresmal].
Per a
l’homilia
La descoberta
del tema.- * Per una part, Nombres: El Senyor li respongué:
Fes-te una imatge d'aquestes serps i posa-la dalt d'un estendard. Tothom qui
hagi estat picat, si la mira, salvarà la vida. (Però cal tenir en compte
la precisió teològica de Sv 16,5-7: És cert que també el teu poble va
sofrir l'envestida terrible d'uns animals, i moria picat per serps
verinoses. Però la teva indignació no va durar fins a l'extrem. El trasbals
es va perllongar just el temps d'escarmentar-los, ja que els vas donar un
símbol de salvació que els recordava els manaments de la teva Llei. El qui
es girava a mirar-lo, quedava guarit; però qui el salvava no era allò que
contemplava, sinó tu, Senyor, que salves tothom).
** [Ezequies]
Va suprimir els recintes sagrats, va esmicolar els pilars i va tallar els
bosquets. També manà de trossejar la serp d'aram que Moisès havia fet,
perquè fins llavors els israelites li cremaven ofrenes i li donaven el nom
de Nehuixtan (2 Re 18,4).
Per altra
part, en Jn: Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir. ~ Vosaltres
sou d'aquí baix, jo sóc d'allà dalt; vosaltres sou d'aquest món, jo no sóc
d'aquest món. ~ Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que JO
SÓC, i que no faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m'ha
ensenyat. ~ Molts van creure en ell.
Una mena
de tema binari: els mossegats per les serps són de baix, la seva salvació és
enlaire. Jesús és de dalt; aquest món es considera pertànyer a baix; no
pertànyer a aquest món és pertànyer a dalt (no hi ha situació intermèdia);
Jesús és elevat a l’estendard de la Creu; però també elevat a la glòria del
Pare – vet aquí la revelació del misteri de la seva personalitat, que els
adversaris tracten de desxifrar: ¿Qui ets tu? Si ell actués per si mateix,
seria de baix; actua en canvi segons l’ensenyament que ha rebut del Pare
(que és de dalt) ell, doncs, també és de dalt. Sense entrar a discutir quina
mena de fe tenien els que se suposa que van creure en ell, l’únic mitjà per
passar de baix a dalt, es el de mirar enlaire, és a dir, de creure en Aquell
que és de dalt, acceptar que ell és JO SÓC. No hi ha altre remei.
Cal fer notar
aquest anunci típicament joànic de la Passió gràcies al doble sentit de la
paraula “enlairar”. Aspecte (el del doble sentit de certes paraules) que no
es pot oblidar llegint el 4rt evangeli.
Per
naturalesa, nosaltres som de baix; per gràcia som de dalt. Però encara
toquem de peus a terra, en el sentit dolorós i perillós de la paraula. Sense
separar els peus de terra (en el sentit realista de l’expressió) ens cal
passar contínuament per l’ascesi (porta oberta a la gràcia que ve de dalt) a
aquest món de dalt on es possible de viure en plenitud. (Alliberats de
l’Antic Serpent). Vet ací un nou aspecte de l’esforç de Quaresma.
Pas al ritu
Ens disposem a celebrar el sagrament de l’enlairament de Jesús a la Creu i a
la Glòria. Anunciem la vostra mort. Proclamem la vostra resurrecció... A tu,
Déu Pare omnipotent, tot honor i tota glòria. Tant de bo que hi participem
de tot cor.
Per al Pare
Nostre
Si allò que dic és el Pare qui m’ho ha ensenyat, és el Pare qui li ha
ensenyat la pregària que Jesús, pel seu cantó, ens ha ensenyat a nosaltres.
Segur de ser escoltats, gosem dir...
retorn
DIMECRES DE LA
CINQUENA SETMANA DE QUARESMA
Dn 3,14-20.91-92.95 (Vg)
Jn 8,31-42
Introducció
Ahir vàrem pensar en els catecúmens que faran créixer l’Església en nombre.
Aquests catecúmens seran sotmesos a escrutinis, perquè aquest creixement
també sigui en santedat. També nosaltres, cristians des de fa temps, hem d’
”escrutar” la nostra vida per examinar la nostra fidelitat. El Senyor sempre
vol perdonar.
Per a
l’homilia
La descoberta
del tema.- Pel que fa al Llibre de Daniel.- El rei vol obligar
a la idolatria els tres joves jueus, amenaçant-los de fer-los morir en el
forn. Ells, però, es mantingueren fidels. Pel que fa a l’evangeli de Joan.-
“El jueus” busquen com fer morir Jesús, que no para de dir-los la veritat
que ha sentit de Déu, el seu Pare. Jesús també restarà fidel a la missió que
li ha estat confiada.
Hom podria
pensar – potser massa senzillament – que la selecció de les lectures ha
volgut fer aparèixer un cert paral·lelisme entre els tres joves jueus i
Jesús, davant el perill. Cadascú pel seu cantó ha romàs fidel a la seva fe,
a la seva missió.
En aquest
sentit aquest tema de la fidelitat enfront del perill – enfront de tota mena
de dificultats – ens hauria d’afectar, i que cadascú fes el seu propi
escrutini.
Alguna
consideració sobre la redacció de l’evangeli.- a) Caldria llegir en el
primer verset ...als Jueus que havien cregut en ell, com una
indicació que ells havien concedit un cert crèdit al discurs de Jesús, sense
voler senyalar adhesió a la seva persona. Ara bé, la qualitat de “deixeble”
autèntic suposa una adhesió permanent a la seva persona: romandre
(mantenir-se). El Si us manteniu... fa comprendre la possibilitat
contrària, que ja ha aparegut al final del discurs sobre el pa de la vida.
b) Si els
interlocutors de Jesús reclamen orgullosament la seva qualitat de
descendents d’Abraham, corren el perill de recolzar-se sobre una falsa
seguretat; poden quedar a l’exterior de la novetat radical del missatge de
la gràcia alliberadora.
c) El fet que
el fill romangui a casa, mentre que l’esclau (o el fill de l’esclava) n’és
expulsat, fa al·lusió a les querelles entre Agar i Sara, entre Ismael i
Isaac, en Gn 21,8 i següents; que Pau, pel seu cantó, explota en la seva
carta al Gàlates. Presumir de ser fill d’Abraham “segons la carn”, és
identificar-se a Ismael, i romandre en l’esclavatge.
d)
L’equivalència entre “la veritat” i “el Fill”. Per Jn, la veritat és la
realitat de Déu en tant que ell és la plenitud de la vida veritable i que
ell hi pot associar els homes que ell ha creat. Aquesta veritat es manifesta
i es comunica en Jesús. Així doncs, la fe en Jesús és també coneixement i
acolliment de la veritat.
e) El
comportament dels adversaris davant d’aquell que els porta la veritat de
Déu, els desqualifica en tant que fills d’Abraham: Però busqueu de
matar-me! (37b). Aquesta acusació sembla inconciliable amb la hipòtesi
avançada, segons la qual aquest passatge es referiria als judeo-cristians
contemporanis de Jn. ¿Com se’ls podria retreure una intenció homicida envers
Jesús? Hom pot considerar aquest desplaçament com deliberat, significatiu de
la crisi que travessa la comunitat del redactor. Aquest renegats (que s’han
passat al judeo-cristianisme) poden semblar a l’evangelista tan culpables
com els Jueus històrics que van voler la mort del Senyor.
Pas al ritus
Jesús hauria pogut dir a la creu, com els tres nois: Però, encara que no
ho fes... (de fer-me baixar de la creu)... em confio a les seves mans.
Aquesta seguretat absoluta, que no ha estat decebuda, és el que nosaltres
fem present en la nostra celebració. Tant de bo que puguem compartir aquesta
fidelitat a tota prova.
Per al Pare
Nostre
Hem esdevingut fills pel Baptisme, i romanem a casa. Preguem per viure-hi
sempre, dient la pregària dels fills, tal com Jesús ens l’ha ensenyada:
retorn
DIJOUS DE LA
CINQUENA SETMANA DE QUARESMA
Gn 17,3-9
Jn 8, 51-59
Introducció
Nosaltres venim a celebrar l’Eucaristia cada matí de Quaresma. Ens anem
adonant que el cercle mortal es va estrenyent cada vegada més al voltant de
Jesús. Tractem d’entrar en el drama sense jutjar ningú, sinó jutjant-nos a
nosaltres mateixos. Les nostres infidelitats són tan culpables com les
d’aquells que encerclaven Jesús fa dos mil anys. Demanem-ne perdó.
Per a
l’homilia
La descoberta del tema.- Aquest tema hauria d’aparèixer al voltant
del nom d’Abraham. Ell és el protagonista de la primera lectura: rep de part
de Déu l’oferta de l’Aliança. El seu nom apareix també vàries vegades en la
controvèrsia de Jesús amb els “Jueus”. ¿Quin seria l’aspecte comú que
caldria retenir d’aquestes mencions d’Abraham?
Abraham rep
la promesa d’esdevenir pare de molt pobles i de tenir per sempre la
possessió perpètua del país dels cananeus. Vàries vegades apareix que la
teva descendència heretarà la promesa feta a Abraham. El primer sentit
d’aquest paraula seria de comprendre-la com referint-se als hebreus/jueus.
¿Podríem comprendre-la com ho fa sant Pau en la carta als Gàlates 3,16?:
Doncs bé, les promeses van ser fetes a Abraham i a la seva descendència. No
diu: «i a les descendències», com si fossin molts, sinó que es refereix a un
de sol: «i a la teva descendència», que és Crist.
Aleshores
caldria reconèixer que Jesús tenia raó dient: Abraham, el vostre pare,
s'entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se'n va alegrar.
Abraham va tenir esperança (en el sentit fort de la paraula: va estar segur
que la paraula de Déu es compliria i veuria arribar el Dia del Descendent).
I que també tenia raó dient : des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc : el
Fill preexistent s’ha fet present en l’esperit d’Abraham quan Déu li oferí
de fer aliança amb ell.
Jesús no
podia guardar en silenci “la seva veritat”... encara que hagués de pagar
aquesta confessió amb la seva vida; però no a qualsevol moment, sinó quan
hagués arribat la seva hora i no abans.
Aquests
adversaris que refusen d’acceptar la seva paraula i que s’arrisquen a tastar
la mort per sempre, aquests Jueus adversaris de Jesús, ¿són els Jueus de
l’any 30? ¿Són potser els Jueus de Jàmnia que discuteixen amb els cristians
de la comunitat de Joan, els anys 90? Més enllà d’aquestes referències
històriques possibles, cal rebre aquesta dolorosa polèmica de Jesús amb
aquests Jueus, com un advertiment per als lectors de totes les generacions.
Pas al ritus
Som aquí perquè volem romandre fidels a la paraula de Jesús. La mort que
Jesús ens promet de no tastar, és la mort per sempre. És la segona mort que
el mateix Joan dirà a l’Apocalipsi. La mort física la travessarem tal com
Jesús ho va fer a la seva Pasqua. Renovem i reafirmem la nostra voluntat de
ser fidels al Crist tot participant a la seva Eucaristia.
Per al Pare
Nostre
Siguem fidels a aquesta paraula privilegiada que Jesús ens ha ensenyat.
Diguem-la, creguem-la, posem-la en pràctica. Gosem dir, doncs, perquè és
així que ens ha estat ensenyat...
retorn
DIVENDRES DE
LA CINQUENA SETMANA DE QUARESMA
Jr 20,10-13
Jn 10,31-42
Introducció
Desfeu-nos dels lligams pecaminosos... a causa de la nostra feblesa... la
pregària és benèvola; però som culpables. Acudim a la vostra benignitat –
que no és “tova” de cap manera – perquè s’expressa a través de la fidelitat
de Jesús passant per la Passió. La llibertat que Jesús ens ha guanyat, la va
pagar amb la seva vida. Reconeguem els nostres pecats per acollir-ne el
perdó.
Per a
l’homilia
La descoberta del tema.- Pel que fa a Jeremies, es tracta d’un
passatge de “les confessions”; diari íntim del profeta en el qual s’expressa
en primera persona per explicar el que li passa; i per adreçar-se a Déu
obertament. Per un cantó parla del complot que es trama contra seu; per
altre, expressa la seguretat que té en el Senyor –Però el Senyor és al meu
costat com un guerrer poderós–; està segur que la seva justícia es
manifestarà per les penes amb les quals els seus perseguidors seran
castigats. Canta per endavant el seu cant de victòria.
Pel que fa a
Jesús. Acaba de proclamar la seva unicitat amb el Pare. Jo i el Pare som u
(Jn 10,30). Els seus adversaris tracten de lapidar-lo; volen passar a
l’execució que mereix el crim de blasfèmia que acaba de cometre.
M'heu vist
fer moltes obres bones, que venien del meu Pare. Per quina d'elles em voleu
apedregar? Els jueus li respongueren: No et volem apedregar per cap obra
bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un home, et fas Déu.
L’evangelista ja havia anunciat aquest projecte dels Jueus quan Jesús va
justificar la curació del paralític de la piscina dient: Els jueus, amb
més afany, buscaven de matar-lo, perquè veien que, a més de violar el repòs
del dissabte, afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu
(Jn 5,18). Ara el veredicte ja és explícit: és la conclusió del procés
contra Jesús. No obstant, Jesús es defensa dient que són les obres del seu
Pare que ell compleix, amb esperança que puguin arribar a creure: Així
sabreu i coneixereu que el Pare està en mi, i jo, en el Pare (v. 38b).
Novament les pedres amenacen Jesús; i aquesta vegada Jesús ja no discuteix
més; se’ls escapa a Transjordània, allà on havia estat amb Joan Baptista;
allà on l’havia conegut; allà on havia començat el ministeri que està a punt
d’acabar.
El tema,
doncs, podria ser “El just perseguit per haver complert la voluntat de Déu”.
Jeremies i Jesús en “paral·lel”. Però també “divergents”. El profeta reclama
venjança, Jesús tracta de convertir. L’un només coneix “la retribució
temporal”; Jesús proclama la Vida que no mor. L’un és de l’AT, l’altre del
NT.
Pas al ritus
Ens disposem a dur a terme l’obra de Jesús – Feu això que és el meu memorial
– de la mateixa manera que ell va acomplir les obres del Pare.
Mantinguem-nos-hi fidels. Complir l’obra de Jesús en l’Eucaristia, sí; però
complir-la també durant tot el dia... siguin quines siguin les dificultats.
Per al Pare
Nostre
Un salm
(82/81,6) nomena “déus” a certs responsables del poble jueu. Jesús ens
nomena germans; Jesús ens fa ser verdaderament fills de Déu. Diguem, doncs,
plens de fe:
retorn
DISSABTE DE LA
CINQUENA SETMANA DE QUARESMA
Ez 37,21-28
Jn 11,45-57
Introducció
Setmana Santa
està per arribar. Pasqua d’aquí vuit dies. El temps de preparació gairebé
acabat. Intensifiquem la fidelitat per no perdre res del do que ens va ser
ofert. Que siguem batejats de fa molt de temps, que siguem catecúmens,
demanem la protecció del Senyor. Que ens perdoni els nostres pecats.
Per a
l’homilia
La descoberta del tema.- Una paraula apareix clarament tant en
Ezequiel com en Joan: UNITAT. ¿En quin sentit en l’un o l’altre dels dos
textos?
Ezequiel és
el profeta de la restauració, no solament de la ciutat santa (principalment
del Temple –capítols 40-44– que esdevindrà el centre del país), sinó de tot
el país i dels seus habitants amb la unificació dels dos grups de tribus
oposats entre ells. Les imatges que fa servir són evocadores de pau i de
benestar, després del sofriment de l’exili a Babilònia.
Joan ens
porta la definitiva decisió del Sanedrí: Així, doncs, aquell dia van
decidir que el matarien. Hi ha massa gent que creu en Jesús després de
la resurrecció de Llàtzer! Tenen por d’una revolta que posi en perill el
prestigi dels Fariseus i les bones relacions dels Saduceus amb el poder
romà. El que és notable és la raó que dóna l’evangelista per explicar el
sentit de les paraules amb les quals Caifàs decideix que val més que un sol
home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble, perquè Era gran
sacerdot, aquell any.
Caifàs ha
donat la mateixa raó de la mort de Jesús: la que Jesús mateix donaria la
vigília de la seva mort. Caifàs diu que Jesús cal que mori perquè la tot el
poble no es perdi, i Jesús diu: Això és la meva sang, la sang de l'aliança,
vessada per tothom en remissió dels pecats (Mt 26,28). Joan completa el que
Caifàs no podia saber: I no tan sols pel poble, sinó també per reunir els
fills de Déu dispersos.
Per dues
vegades Jn fa aparèixer aquesta expressió: Era gran sacerdot, aquell any.
Caifàs va ser Gran Sacerdot durant 18 anys (del 18 al 36). ¿Quin podia ser
l’interès per senyalar “aquell any”? ¿Què tenia de particular “aquell any”
que no tinguessin els altres 17 del seu pontificat? Doncs era justament
això: L’any de la Redempció, l’any de la salvació, l’any en què Jesús
moriria i ressuscitaria, l’any en què reuniria els fills de Déu dispersos.
“Aquell any” no era un any qualsevol, un any com els altres; calia fer-ho
ressaltar per tal que “aquell any” quedés inesborrablement gravat en les
memòries i en els cors dels deixebles de Jn.
Caldria citar
tot el capítol 17 per comentar aquesta unitat volguda per Jesús que li ha
costat la vida.
Pas al ritus
En totes les Pregàries Eucarístiques el primer do que es demana, com a fruit
principal del Memorial que acaba de fer-se present, és la unitat dels
fidels. Solament, un exemple, l’epiclesi sobre l’assemblea de la 4a Pregària
Eucarística: Mireu l’ofrena que vós mateix heu preparat per a la vostra
Església; i ja que ens doneu un sol pa i un sol calze, concediu als qui en
participaran que, reunits en un sol cos per l’Esperit Sant, siguin en Crist
una víctima viva a lloança de la vostra glòria. Resulta impossible
participar a l’Eucaristia sense tendir a la unitat volguda pel Crist. (Vegeu
també la pregària abans de donar-se la pau).
Per al Pare
Nostre
Som fills de Déu reunits per Jesús, després d’haver estat dispersats. Que la
unitat de les nostres veus expressi la dels nostres cors, dient plegats, com
ell mateix ens ensenyà...
retorn