|
ÍNDEX |
|
Crist, pel misteri de l'encarnació, (Prefaci) |
MISSA DE LLIURE ELECCIÓ QUARTA
SETMANA
Mi 7,7-9
Jn 9,1-41
Introducció
Tal com dèiem la setmana passada, que la introducció sigui feta tenint en
compte la raó per la qual ha estat decidit de prendre aquestes lectures “de
lliure elecció” enlloc de les que són proposades pel leccionari per al dia
que sigui. Si això passés l’Any “A”, o allà on el diumenge ja ha estat
proclamat Jn 9, potser no s’haurien de prendre aquestes lectures de lliure
elecció.
Per l’homilia
Miquees, contemporani d’Isaïes, parla de tenir els ulls posats,
d’aixecar-se, de fosca, de llum en sentit teològic. En relació amb
l’evangeli, això seria una aplicació espiritual de la curació física de la
qual el cec ha estat afavorit. El lector, o el que medita, o el que escolta
Miquees, potser es troba en una situació precària i se serveix de la
pregària del profeta amb la certesa de ser escoltat, atesa la misericòrdia
que Crist ha exercit en favor del cec.
Cal assenyalar que
ningú no va demanar res en favor del cec... Jesús ha actuat com en reacció
contra la interpretació errònia dels deixebles (però habitual a l’època)
sobre les causes que havien provocat la ceguesa del malalt. Atès que Mentre
sóc al món, sóc la llum del món (v. 5) bé cal que il•lumini la mirada
d’aquest malaurat. Al final del relat Jesús provocarà que l’antic cec físic
adquireixi també la mirada de la fe en Jesús: Creus en el Fill de l’home?
~ Hi crec, Senyor.
Pas al ritus
El jueus llavors ja havien acordat expulsar de la sinagoga tothom qui
confessés que Jesús era el Messies. Jesús, en l’esperit d’aquests excloents,
ja és condemnat. Perquè Jesús ha volgut il•luminar – donar gratuïtament la
llum de la fe – ha estat condemnat a la foscor de la mort. Malgrat això, el
tercer dia se l’ha vist glorificat. Vet aquí el Misteri Pasqual que fem
present sobre l’altar per tal que nosaltres puguem creure i puguem veure.
Per al Pare
Nostre
Jesús ens ensenya a resar perquè reconeguem que sempre tenim necessitat de
créixer en la fe. Que creixem en humilitat davant Déu; que no caiguem en el
defecte dels Jueus de l’evangeli que es pensaven veure-hi (saber-ho tot de
tot), quan en realitat eren cecs del tot. Preguem, doncs, tot dient:
retorn
DILLUNS DE LA
QUARTA SETMANA DE QUARESMA
Is 66,17-21
Jn 4,43-54
Introducció
Entrem en una mena de segona etapa de Quaresma. Des d’ara serà sempre sant
Joan que sentirem a l’hora de l’evangeli. Llevat del text d’avui, els de
tots els altres dies són més aviat polèmics. Ve a ser com si el procés de
Jesús hagués durat tot el seu ministeri. Entrem realment en la Passió de
Jesús: la seva fidelitat, l’estupidesa obtusa i tossuda dels seus
adversaris. I nosaltres al mig, havent d’escollir. Reconeguem que sovint hem
escollit malament.
Per l’homilia
La descoberta del tema.- Sense entrar en els detalls del text (sobre tot de
l’evangeli) es podria dir que el lligam entre les dues lectures és clar: el
Tercer Isaïes anuncia un cel nou i una terra nova on el benestar serà
perfecte. Jesús fa present aquest benestar anunciat amb la curació del fill
del funcionari reial; anticipació i signe del benestar escatològic, més que
perfecte en relació al que havia anunciat Isaïes.
Excepte la
referència a allò que un profeta no rep cap honor al seu poble, jo no
descobreixo res que tingui relació amb la Passió de Jesús. Aquesta manca
d’honor pot ser duta al límit amb la injusta condemnació a mort. Potser faig
dir al text el que no vol dir.
◊ v. 45.- Així,
doncs, quan va arribar a Galilea, els galileus el van acollir, perquè ells
també havien anat a la festa a Jerusalem i havien vist tot el que Jesús hi
havia fet en aquella ocasió. L’al·lusió a què uns Galileus també havien
anat a la festa, permet de comprendre, d’acord amb el pensament joànic, el
problema posat per l’al·lusió a la manca d’honor, d’un cantó, i, d’altre, el
bon acolliment. Aquesta al·lusió tendeix efectivament a suggerir que aquest
“acolliment” dels Galileus, predisposició favorable, com pel cas de Nicodem,
“a causa dels senyals” (3,2: Rabí, sabem que ets un mestre enviat per
Déu, perquè ningú no podria fer aquests senyals prodigiosos que tu fas si
Déu no estigués amb ell), no és encara la fe veritable (2,23-24:
Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient
els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom. Però Jesús no es
fiava d'ells, perquè els coneixia tots). El relat de la curació del fill
del funcionari il·lustrarà el que és veritablement creure; que no es funda
sobre la verificació dels senyals, sinó fent confiança solament en la
paraula de Jesús.
◊ v. 50.53.- Vés, que el teu fill viu. Aquell home va creure en la
paraula que Jesús li havia dit i es posà en camí. ~ Llavors el pare s'adonà
que era exactament l'hora en què Jesús li havia dit que el seu fill vivia. I
van creure ell i tota la seva família. Cal remarcar que la confirmació
no ha tingut lloc per la constatació visual de la curació, sinó que succeeix
en el moment d’acceptar la paraula dels servidors. Cal tenir en compte també
la repetició del verb “viure”, i que la paraula “curar” de la demanda
inicial (v. 47: ...li va demanar que baixés a guarir el seu fill), no
es repeteix en tot el relat.
A
contrario de l’accés a la fe del funcionari, ¿podria dir-se que la falta
de fe en la paraula de Jesús serà el que el conduirà a la passió?
Pas al ritus
Jesús havia dit al funcionari Vés... i ell emprengué el camí creient. Jesús
també ens ha dit Feu això que és el meu memorial, nosaltres som aquí per
fer-ho; però, ¿quina mena de fe habita el nostre cor en relació al que estem
fent? Que el Senyor ens concedeixi la intel•ligència de la fe (ho havíem
demanat fa uns dies) per tal que la nostra participació no sigui vana.
Per al Pare
Nostre
L’home va creure la paraula de Jesús, a la paraula dels seus servidors.
Nosaltres també volem creure la paraula de Jesús, en la dels qui ens han
catequitzat; tots els qui ens han ensenyat a resar dient...
retorn
DIMARTS QUARTA
SETMANA DE QUARESMA
Ez 47,1-9.12
Jn 5,1-16
Introducció
La pregària d’obertura ens fa demanar que tinguem en nosaltres mateixos com
dos registres, en el sentit musical del terme, que hem de tocar al mateix
temps: el registre del millorament personal i el de la transmissió als
altres del que fa la nostra joia. És també l’esquema de la missa: des d’ “El
Senyor és amb vosaltres” fins l’ “Aneu-vos-en en pau”.
Per a
l’homilia
La descoberta del tema.- És l’aigua. Però aparentment contradictori:
per un cantó l’aigua que dóna la vida de sota el llindar del santuari, que
té la façana a l'orient, naixia una font d'aigua que baixava cap a l'orient,
pel costat dret del temple, al sud de l'altar; per un altre cantó, l’aigua
que esdevé inútil, que no pot guarir... ¿podríem dir que és substituïda pel
Crist? La que hauria hagut de banyar el paralític, però que Jesús ha suplert
amb la seva gràcia.
La precisió
pel costat dret suggereix als Pares de l’Església comprendre aquest costat
dret com si es tractés del Crist, travessat per la llança del soldat romà,
d’on en sortí sang i aigua. Crist crucificat (Però ell es referia al
santuari del seu cos; cf. Jn 2,21) de moment destruït, però que seria
reconstruït en tres dies. A través d’aquesta lectura, Jesús mateix és el
verdader temple nou de la visió d’Ezequiel, que fa viure el que es deixa
tocar [no per una aigua qualsevol sinó] per la seva paraula... com el
paralític: Aixeca't, pren la teva llitera i camina. La traducció del
leccionari malauradament no guarda una certa “curiositat” simbòlica de
l’original: l’home és declarat sà cinc vegades (vv. 6, 9, 11, 14, 15) i
curat dues vegades (vv. 10, 13). Total: 7 vegades, és a dir, plenament
curat.
Atès que som
a Quaresma i prop de Pasqua, ¿podríem pensar també que aquesta aigua, la que
cura – la que brolla del Temple/Crist – és el significant de l’aigua
baptismal i del tot el que ella aporta al neòfit?
A propòsit
del No pequis més, que no et passin coses pitjors.- Vet aquí una
paraula pertorbadora si la nostra lògica entén en aquesta afirmació una
teologia de la retribució, que fa de la malaltia el càstig del pecat. Jesús
a propòsit del cec de naixement (Jn 9) va rebutjar formalment aquest tipus
de causalitat. Aquí, com allà, Jesús no judica el passat, sinó que crida
positivament a una vida alliberada. Hom podria transcriure la idea amb
aquest joc de paraules: “Fixa’t que estàs sà, ara esdevé sant” . La
curació del paralític s’hauria de confirmar com amb una vida sana i santa,
en la fe en Déu i l’obertura als altres. Jesús tem, potser, que els antics
costums de solitud amarga d’aquest home durant la seva llarga malaltia, no
l’empenyin a quedar-se tancat en ell mateix, en una satisfacció egoista que
seria culpable. Un semblant “No tornis a pecar!” serà ordenat a la pecadora
a qui Jesús va aconseguir salvar-li la vida (cf. Jn 8,11). (Ch.
L’Eplattanier, « L’Évangile de Jean », Labor et Fides, Genève, 1989,
p. 119).
El paralític
es planyia prop de Jesús, quan ell li va demanar si volia ser guarit: No
tinc ningú que em baixi a la piscina. (Hominem non habeo). Jesús ha
estat aquest home. ¿Estem disposats a ser “l’home” del qual els nostres
“proïsmes” tenen necessitat per sortir d’un mal pas?
Deixo pels
dies que vénen el fet que la guarició s’hagués fet en dissabte.
Pas al ritus
A la humanitat sencera li calia “l’home” per poder ser salvada. Pau és clar
en la carta als Romans. Jesús ha baixat fins a la vora de la piscina
mundial. I s’ha compromès de tal manera en la salvació que ho ha pagat amb
la seva vida. Ara participem en aquest esdeveniment que ens ha salvat la
vida. Siguem fidels a la salvació rebuda.
Per al Pare
Nostre
“Vingui a nosaltres el vostre Regne”. I ha vingut. No oblidem el preu pagat
per aquell que l’ha fet arribar. Pregar, d’acord; però actuar al mateix
temps. Demanem el coratge necessari, tot dient...
retorn
DIMECRES
QUARTA SETMANA DE QUARESMA
Is 49,8-15
Jn 5,17-30
Introducció
Encara que ja entrem en la contemplació del Misteri de la Redempció (és a
dir, de tot el que Jesús ha hagut de suportar per fer-nos saber la Bona
Nova) no podem oblidar de mantenir-nos en humilitat – és a dir en la nostra
veritat – perquè tots som més o menys pecadors. La confessió de les nostres
faltes permet que el perdó entri en el nostre cor.
Per l’homilia
La descoberta del tema.- El Segon Isaïes considera el retorn a Israel
dels exiliats a Babilònia com una mena de Nou Èxode, com una mena de
resurrecció: Veniu a fora! [de la presó]; Sortiu [del sepulcre] a la llum!;
s’han acabat els inconvenients del clima, hom entra en una mena de nou
paradís. Déu no pot oblidar la seva Aliança: molt menys que una mare no pot
oblidar el fruit de les seves entranyes! Tot això gràcies al Servidor
anònim, posat a part per a ser l’home de l’aliança divina amb el poble
alliberat.
L’evangeli
d’avui és, amb el de demà, el discurs justificatiu de Jesús per haver curat
el paralític en dissabte, per haver gosat dir que Déu era el seu Pare,
fent-se ell mateix l’igual a Déu. Els adversaris de Jesús no intervenen,
però hi són presents en tant que interlocutors que ell tracta de convèncer,
i que ell interpel·la fins el final del discurs, parlant en segona persona
del plural (us dic : vv. 19. 24. 25. 28. 33ss. 37s. 42-47). Hom hi pot
distingir com tres etapes: a) L’apologia de l’obra del Fill (5,19-30, el
text d’avui); b) El recurs als testimonis (5,31-37a, el text de demà
juntament amb l’apartat c)); c) Jesús capgira l’acusació contra els seus
adversaris (5,37b-47, text de demà amb l’apartat b)).
Jesús actua
com l’enviat de Déu en íntima dependència amb aquell que l’envia (tal com el
Servidor), que fa sortir de la mort per donar la vida eterna; de moment amb
les curacions, però també, quan arribi el moment, amb el judici definitiu.
Jesús no fa sinó el que veu fer al Pare. Per això pot donar la vida eterna,
de la qual, la curació del paralític és una anticipació. Per aquesta raó té
tot el dret d’exigir-nos a nosaltres, els seus deixebles, que l’escoltem per
adherir-nos al seu ensenyament i a seguir els seus exemples, si és que volem
tenir part en aquesta vida en plenitud.
◊ v. 19-20a.
La paràbola de Jesús aprenent.- L’actuació de Jesús en dependència
del Pare ve reforçada per una imatge que pot haver estat inspirada pel seu
aprenentatge a Natzaret prop del seu Pare humà, Josep el fuster:
aprenentatge pràctic, mirant com treballa el mestre artesà, després imitant
els seus gestos. La referència a aquesta experiència humana és probablement
el que va conduir Jesús a expressar aquí l’amor d’aquest pare amb el verb
philéo, que porta un matís d’amistat, lligat a la transmissió d’una
habilitat: Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora
d'allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El
Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa (Jn 5,19-20). (Ch.
L’Éplattanier,
« L’Évangile de Jean », Labor et Fides, Genève, 1993, p. 120ss)
◊ v.
20b.- I encara li mostrarà obres més grans que aquestes, i en quedareu
meravellats. Les obres de la vida pública de Jesús quedaran
sobrepassades per les que es referiran a l’esdeveniment Pasqual: el judici i
el do de la vida eterna que s’expandirà en la resurrecció dels morts.
Nosaltres
estem tots en exili mentre vivim a la terra; de nosaltres mateixos, estaríem
condemnats a morir per sempre. Solament escoltar – doncs, també adherir-se –
a la paraula de Jesús ens pot alliberar per poder entrar en la terra
promesa, solament ell ens pot donar la vida en plenitud.
Pas al ritus
En l’Eucaristia Jesús ens crida des del més enllà d’aquesta vida mortal per
atreure’ns cap a ell a la Vida eterna. Anunciem la vostra mort, proclamem la
vostra resurrecció... Responguem, des d’ara, a la crida, per poder-nos unir
a ell en la glòria.
Per al Pare
Nostre
Jesús en ha transmès tot el que ha sentit dir al Pare... ¿Li hauria ensenyat
com pregar? ... En tot cas, Jesús ha fet això a favor nostre. Per això gosem
dir:
retorn
DIJOUS DE LA
QUARTA SETMANA DE QUARESMA
Ex 22,7-14
Jn 5,31-47
Introducció
Continuem avançant cap a Pasqua. Fem un pelegrinatge cap a Pasqua. El
caminar pot esdevenir molt més pesat si anem carregats amb pesats farcells
damunt nostre. Que el Senyor ens alliberi del pes dels nostres pecats per
poder avançar lleugers en el coneixement, en l’amor fidel.
Per a
l’homilia
La descoberta del tema.- D’entrada hom diria que es tracta d’un tema “en
positiu” – Moisès que intercedeix el poble pecador al peu del Sinaí – i d’un
tema “en negatiu” – Moisès que acusarà el poble contemporani de Jesús.
Però malgrat
tot – malgrat el durs retrets de Jesús al seus adversaris – Jesús també
intercedeix per ells: No és que jo necessiti cap testimoni humà; només ho
dic perquè us pugueu salvar (v. 34). ...Però vosaltres no voleu venir
a mi per tenir vida (40). Però si no creieu els seus escrits [de
Moisès], com creureu les meves paraules? (47).
Si, per un
cantó, nosaltres no ens podem identificar al 100% ni als pecadors
contemporanis de Moisès, ni al pecadors contemporanis de Jesús... per altre
cantó, no podem pas negar que també som pecadors, possiblement amb altra
mena d’infidelitats. És a dir, nosaltres també tenim necessitat d’un
intercessor: nosaltres tenim absoluta necessitat de la intercessió de Jesús.
Aquesta
intercessió ens és oferta sempre en la celebració eucarística: el meu cos
[jo mateix]... per vosaltres ; la meva sang [la meva vida]... per vosaltres.
“Vosaltres” eren els comensals històrics de Jesús; “vosaltres” som els
comensals de cada celebració eucarística.
Per altre
cantó, estem en ple procés religiós contra Jesús. Jesús demana l’ajut de
testimonis que el defensin de la persecució dels seus adversaris: 6 vegades
apareix el verb “donar testimoni”; 4 vegades el substantiu “testimoni”
(versió de la BIC). Els testimonis als quals Jesús s’acull són: a) Joan
Baptista, el qual és, malgrat tot, testimoni de “segona” qualitat; b) les
obres; ja que elles (com la curació que ha provocat la discussió), són, pel
seu cantó, les que testifiquen que Jesús actua per ordre del Pare; c) el
Pare, testifica així també a favor de Jesús; d) Moisès i, finalment, les
Escriptures que ell ha redactat, també testimonien a favor de Jesús.
Jesús, pel
seu cantó, desqualifica els seus adversaris perquè no cerquen la veritat de
Déu, perquè no tenen en ells l’amor; estan doncs com impossibilitats de
tenir les condicions que farien d’ells testimonis creïbles ; a més a més, no
fan sinó buscar la glòria (la credibilitat) que es donen els uns als altres
i no pas la que és donada per Déu!
Finalment, atès que Moisès, en les Escriptures, ha testimoniat a favor de
Jesús i, contràriament, ells refusen de creure en Jesús ─ com a
conseqüència, refusen el testimoniatge de Moisès; aleshores Moisès
esdevindrà els seu acusador davant el Pare de Jesús, el dia en què caldrà
donar comptes.
Pas al ritus
En la “descoberta del tema” – la intercessió – ja ha aparegut de quina
manera la intercessió forma part de la celebració. Unim els nostres esperits
a l’Esperit de Jesús que intercedeix per nosaltres mateixos i pels homes de
tot el món.
Per al Pare
Nostre
Jesús manifesta que és el Pare qui l’ha enviat; que les seves obres son les
del Pare. Creient fermament en Aquell que ens ha ensenyat a resar,
adrecem-nos a Aquell altre que vol la nostra salvació, a Aquell altre que
ens ha enviat el seu Fill, a Aquell altre que ens ha fet fills seus, tot
dient...
retorn
DIVENDRES
QUARTA SETMANA DE QUARESMA
Sv 2,1a.12-22
Jn 7,1-2.10.25-30
Introducció
L’oració d’obertura ens fa demanar “d’acollir amb alegria els efectes de la
vostra gràcia”. ¿Que podria ser d’una altra manera? Però la demanda apareix
necessària perquè tot seguit també demanem “que els reproduïm en el nostre
capteniment”. El que se’ns fa difícil és ser coherents. Demanem humilment la
força per l’esdevenidor i el perdó per al passat.
Per a
l’homilia
La descoberta del tema.- El tema del just injustament perseguit
apareix clarament tan en el Llibre de la Saviesa com en la pàgina de sant
Joan. No obstant, hom diria que (a) els impius de la Saviesa són com ateus a
l’any 50 av. de JC. Aquests s’acarnissen contra el just amb la intenció de
dur-lo a la mort perquè aquest Just esdevé per a ells un retret vivent i
constant. Aquest Just podria ser un individu determinat, el destí del qual
es pot comparar al del Mestre de Justícia de Qûmram o al del Servidor
sofrent d’Is 53. Però el singular també pot designar els justos en general,
bo i més que l’autor considera tot seguit el destí col•lectiu dels justos
(3,1-9: Les ànimes dels justos estan en mans de Déu, etc.).
Al revés (b)
els perseguidors del Just/Jesús són Jueus, que cal comprendre com les
autoritats religioses del Temple. En el nostre context – i una mica fora de
context perquè han estat saltats alguns versets en el text del leccionari –
les raons per les qual Jesús és perseguit serien: (1) la pretensió de ser
l’íntim de Déu i (2) el seu únic representant legítim, juntament amb el
retret d’haver estat acusats per Jesús, no solament de (3) desobeir la Llei,
sinó també de (4) no conèixer Déu. [El problema de la possible identitat
messiànica de Jesús i el del coneixement del seu lloc d’origen, es comprèn a
partir de la tradició popular del Messies amagat que hauria d’aparèixer
sense que se sàpiga d’on ve.]
Està clar que
els capítols 7 i 8 de Jn formen una unitat: de lloc; de temps; de tema. Vet
ací una mirada de conjunt sobre aquests textos.
|
A |
Introducció narrativa |
7,1-14 |
Div/4 : 7,1-2.10.25-30 |
|||
|
|
B |
Dos diàlegs a partir de les reaccions de la gent |
7,15-24 |
Dis/4 : 7,40-53 |
||
|
|
|
C |
Dues respostes a preguntes dels Jerosolimitans |
7,25-36 |
Dill/5 : 8,1-11 |
|
|
|
|
|
D |
Crida solemne de Jesús i les seves conseqüències |
7,37-53a |
Dima/5 : 8,21-30 |
|
|
|
C’ |
Sèptuple diàleg entre Jesús i els Jueus |
8,12-30 |
Dime/5 : 8,31-42 |
|
|
|
B’ |
Sèptuple diàleg entre Jesús i Jueus “que han cregut” |
8,31-58 |
Dijo/5 : 8,51-59 |
||
|
A’ |
Conclusió narrativa |
8,59 |
|
|||
1 (A i A’) La
introducció i la conclusió narratives, encara que desproporcionades, formen
inclusió pels elements paral•lels oposats següents: Jesús és amenaçat de
mort (7,1 i 8,59) – Va a la festa “d’amagat” (en criyptô), i “s’amaga”
(criyptô), (7,10 i 8,59) – Puja al Temple, surt del Temple (7,14 i 8,59).
2 Algunes
afirmacions paral•leles es llegeixen en els primers i darrers diàlegs (B i
B’): Jesús no parla pas per ell mateix, sinó en tant que “enviat de Déu”
(7,16 i 8,42) – Es diu “verídic”, i lliure d’injustícia i de pecat (7,18 i
8,45s) – Els seus interlocutors no obeeixen Moisès, o no fan les obres
d’Abraham (7,19 i 8,42) – Jesús els acusa de voler-lo matar (7,19 i 8,37) –
Ells l’acusen de tenir un dimoni (7,20 i 8,45-52).
3 Les
correlacions entre els elements C i C’ també són curioses: el debat sobre la
identitat de Jesús o sobre el seu origen (7,25-29 i 8,25-29) – El malentès
sobre l’anunci de la seva sortida (7,33-36 i 8,21-24) – El retret de
desconèixer Déu (7,28 i 8,19) – La no detenció de Jesús perquè la seva hora
encara ho havia arribat (7,30 i 8,20) – El fet que, en aquest ambient tens,
molts van creure en ell (7,31 i 8,30).
4 L’element
central (D) posa de relleu el problema (desllorigador) espiritual de la fe
en Jesús. El debat sobre la seva identitat té conseqüències de salvació: al
qui creu se li promet la renovació total del seu ésser per l’Esperit
vivificador (7,37-39).
5 Aquesta
estructura no té en compte el relat de la dona adúltera (7,53 – 8,11).
Aquest text falta en els principals manuscrits. Les seves característiques
l’acosten dels relats sinòptics, alguns dels quals l’insereixen després de
Lc 21,37-38: De dia, Jesús ensenyava en el temple, però després sortia per
passar la nit a la muntanya anomenada de les Oliveres. De bon matí, tot el
poble es reunia amb ell al temple per escoltar-lo – Jn 7,53 – 8,2: I cadascú
se'n va anar a casa seva. Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però
de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell.
S'assegué i començà a instruir-los...
L’hora.-
La paraula “hora”, que apareix 26 vegades en Jn, designa la majoria de les
vegades un temps particularment favorable, en el qual s’acompleix la
salvació. En la primera part de l’evangeli, aquesta hora encara no ha
arribat. A la mare de Jesús, al voler fer intervenir el seu Fill, li és dit
“encara no ha arribat la meva hora” (2,4). La detenció de Jesús és
impossible per la mateixa raó (7,30; 9,20). En diverses ocasions Jesús
prediu la imminència de l’hora a partir de la qual tot apareixerà més clar
(16,25). El culte serà espiritual (4,21-23), la vida vencerà la mort (5,25).
L’enjòlit hàbilment mantingut és aixecat quan Jesús davant els pagans que el
volen veure, anuncia que ja ha arribat l’hora (12,23). Entrat en la Passió,
Jesús proclama que l’hora de la glorificació ha arribat finalment (13,1;
17,1). Aquesta expressió existeix en els sinòptics (Mc 14,35.41). Però
solament Joan ha sembrat tot el seu evangeli de referències a un
esdeveniment històric: la crucifixió de Jesús. Aquest temps no té res a
veure amb la cronologia. Un cop arribat, roman sempre actual i prolonga els
seus efectes en favor de tots els qui s’adhereixen a la Paraula. (Alain
MARCHADOUR, « L’évangile de Jean », Centurion, Paris, 1992, Col.
Commentaires, p. 166).
Pas al ritus
¿Fins on es pot dir que coneixem Jesús? Ara ens disposem a celebrar la seva
hora... i la nostra; la de la nostra salvació. Estiguem en plena acció de
gràcies.
Per al Pare
Nostre
El just presumeix de tenir Déu per pare. En Jesús no era vanitat,
presumpció, sinó veritat. Jesús ens ha permès de compartir aquesta veritat.
Preguem, per viure-hi d’acord, amb les mateixes paraules de Jesús, dient...
retorn
DISSABTE
QUARTA SETMANA DE QUARESMA
Jr 11,18-20
Jn 7, 40-53
Introducció
A mida que la Quaresma avança, que la tenalla de la persecució s’estreny al
voltant de Jesús, ens adonem de les nostres febleses en comparació a la seva
fidelitat. Nosaltres demanem en la pregària d’obertura, com també durant la
celebració, l’ajuda de Déu sense la qual no el podem complaure. Demanem
perdó de les nostres febleses.
Per l’homilia
La descoberta del tema.- Per una part, una pàgina de les “Confessions
de Jeremies”, un just perseguit. Per altra, maniobres per a la persecució
del Just Jesús de Natzaret ; en la nostra pàgina d’avui, ni una paraula del
propi Jesús. El tema de la persecució és aquí, comú a l’un i a l’altre text;
però, de moment no cap “reacció de Jesús”. Contràriament, ens apareix la
manera de reaccionar de quatre grups de persones davant Jesús; davant de la
seva manera de d’actuar, de parlar, del seu suposat origen.
En relació
al text de Jr.: * L’al·lusió a l’anyell dòcil, pot haver inspirat al
Segon Isaïes en el 4rt càntic del Servidor Sofrent. ** La pregària de Jr
està marcada pel desig de venjança; sentiment comprensible atesa la
concepció de la retribució temporal, ja que més que el desig de venjança es
tracta de demanar que la justícia s’acompleixi en el temps present (l’únic
possible en la mentalitat de l’època). Encara s’ignora la vida en el més
enllà.
Es podrien
comparar, “à contrario”, la pregària de Jeremies per un cantó i, per
l’altre, la de Jesús (en Lc) en el moment de la crucifixió: Pare,
perdoneu-los que no saben el que fan. Aquesta comparació ha de posar de
manifest si el qui prega pertany, o no, al Nou Testament. Vegeu, no obstant,
Jn 5,34.40.47 (Dijous de la 4a setmana) on Jesús tracta d’atraure’s els
Jueus amb tota la dolcesa i fins amb dolor.
En el nostre
evangeli apareixen quatre grups de personatges.
(a) La gent,
que es divideix en relació al reconeixement de la messianitat de Jesús. A
favor: els qui l’han sentit proclamar (en els versets precedents): Jesús es
posà dret i exclamà: Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que
begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua
viva. Deia això referint-se a l'Esperit que havien de rebre els qui creurien
en ell (7,37b-39a). En contra: Els qui diuen que no és nascut en la ciutat
de David (Criteri que contradiria el del “Messies amagat”; cf. Jn 7,27: Quan
arribarà el Messies, ningú no sabrà d'on és. D'aquest, en canvi, sí que ho
sabem).
(b) Els
guardes (probablement levites en funció de “servei d’ordre” o de “policia a
l’interior del Temple”) han quedat convençuts per la manera de parlar de
Jesús.
(c) Els
“grans sacerdots i els Fariseus” que neguen l'autoritat moral de Jesús i que
menyspreen la gent senzilla que segueix Jesús i que ells consideren com
“gent maleïda” perquè ignoren les subtilitats de la interpretació farisea de
la Llei.
(d) Nicodem.
El qual, malgrat la suposada timidesa que el va conduir a visitar Jesús de
nit, gosa fer aparèixer el sentit comú que hauria de guiar la recerca de la
veritat; cosa que no forma part de les intencions de les autoritats
religioses. Nicodem, malgrat la seva autoritat de “dirigent del jueus” (cf.
3,1) i de fariseu, es col·locat pels seus col•legues a la categoria dels
“maleïts galileus”.
Aquests
“savis del Temple” ignoren que hi va haver un profeta a Galilea: [Jeroboam
II] Va recuperar el territori d'Israel des de Lebó-Hamat fins al Mar
Mort, tal com el Senyor, Déu d'Israel, havia anunciat per boca del seu
servent, el profeta Jonàs, fill d'Amitai, de Gathéfer (2 Re 14,25). El
qual no és pas l’autor, sinó aquell a qui va ser atribuït el llibre de
Jonàs.
¿Quina mena
de pregària faig jo: de venjança o de perdó? ¿Amb quin dels grups em voldria
identificar? ¿Als qui accepten la paraula de Jesús? ¿Als qui la refusen?
¿Als guardes que creuen en Jesús sentint-lo parlar? ¿A les autoritats,
segures d’elles mateixes, fins i tot en l’error, i que menyspreen els
inferiors? ¿A Nicodem que no té por de testimoniar de la veritat... encara
que només es tracta de sentit comú?
Pas al ritus
Aquesta sèrie
de preguntes està resolta per endavant per a nosaltres que participem a
l’Eucaristia. La nostra presència testifica la nostra fe en Jesús Crist,
Senyor i Salvador. Que ell ens permeti de seguir-lo ben de prop.
Per al Pare
Nostre
Preguem perdonant, tal com Jesús ho va fer i ens ha ensenyat a fer-ho.
Diguem doncs...