El laic abans i després del Concili  per Domènec Bardolet i Pujol

(30.4.1924 – 24.7.2009)

Lumen Gentium  Constitució dogmàtica sobre l’Església del Concili Vaticà II

Capítol IV, ns. 30-38: Els seglars

Teatre Kursaal de Manresa, març de 1966 

__________________

(El conferenciant és presentat per Mn. Josep Rovira i Tenas)

...

Avui per iniciar, ens parlarà el senyor Domènec Bardolet, que no té altre títol que aquest gran títol de ser un pare de família.

Un home que ha reflexionat sobre el Concili, que viu el moment de l’Església, i que ens pot dir coses interessants sobre els seglars en el moment actual.

Ell té la paraula.

___________________

Estimats germans i germanes:

El primer que em cal fer en començar aquesta comunicació amb tots vostès és manifestar-los la meva alegria i la meva por. Alegria, perquè en el moment que el Concili, per decidida voluntat del nostre bisbe, pretén iniciar una catequesi general per fer arribar les seves llums a tot el poble de Déu, sigui un laic, un home qualsevol, el qui té l’oportunitat de manifestar-se a tots vostès; no per ensenyar, ja que aquesta funció ordinàriament no és específicament dels seglars, sinó més aviat per donar testimoni de la veritat que trasllueix, que hauria de traslluir en les nostres vides. En aquest sentit, amics, estic de debò content. Un laic fa el que ha de fer dins l’Església.

Per altra banda, un servidor personalment tinc por. M’espanta una mica, doncs, el micro, l’auditori, l’ambient... tot. Jo no m’imaginava amb bona fe que la nostra condició laïcal em dugués precisament a mi el compromís de trobar-me avui aquí essent vostès aquí. Perdonin, si els plau, la meva presència. Una cosa els vull demanar: que per la xerrada d’avui no jutgin, per favor, les conferències de demà i de demà passat. M’imagino que això és com una processó, que al davant hi van els escolans i al darrere hi van les dignitats, el sant. En aquest cas l’amic Mn. Rovira [Tenas] de Sant Vicenç [de Castellet] i el famós bisbe auxiliar de Lió, Mons. [Alfred] Ancel –crec– seran “els sants” d’aquesta processó. Jo seré un petit escolà. Ja serà molt si no faig els gegants davant la processó.

Recepció del Concili

Bé. El Concili ens ha apassionat. Des del  moment del primer NO que va ressonar a la basílica de Sant Pere ja en la primera sessió, crec que el Concili ens ha interessat a tots. Si en tot s’hagués dit que SÍ, si tots els temes haguessin estat acceptats sense cap mena de discussió, per dir un Amén unànime, jo crec que el Concili no hauria estat res per a les nostres vides, ni en la nostra història ni en el nostre món. Hauríem cregut que l’Església seguia essent una entitat extrahumana, tan neutra de tensions que potser tal vegada com a homes hauria deixat d’interessar-nos tot el de l’Església.

Però, no podia ser d’altra manera. Ja des del començament apareix una dimensió, si no del tot nova, sí almenys desacostumada. El món, nosaltres, vam descobrir en el cos jeràrquic de l’Església les seves profundes tensions humanes; l’apassionament (jo crec que és lícita la paraula) dels nostres bisbes per a una encarnació del transcendental en la missió temporal i humana de l’Església; l’afany de voler respondre a un món i a una humanitat concreta amb paraules de sinceritat i de simplicitat, les úniques que el món d’avui sap traduir.

El Concili –torno a dir– ens ha apassionat a tots –repeteixo. I així, tema per tema, sessió darrere sessió, cadascú amb els mitjans que ha tingut a la mà, hem anat seguint les polèmiques més o menys intenses en què els Pares conciliars defensaven llur opinió davant les qüestions que el Concili proposava. Però d’aquesta pugna, d’aquest contrast d’opinions, d’aquesta competició (diríem) de veure quin d’ entre tots era més fidel a l’Església, n’ha sortit el verdader exemple, la verdadera força del Concili. La mesura que Déu es proposava l’hem vista pujar i baixar, com el fidel de la balança fins al moment que el Concili ha donat el punt de síntesi, la mesura equilibrada de la voluntat de Déu, assolida a força de fe i de caritat mitjançant la voluntat d’uns homes.

I així tenim que l’obra tan divina i tan humana del Concili, com deien els bisbes d’ Holanda en la seva primera carta pastoral abans del Concili, ha acabat ja a nivell universal per a començar-lo a nivell de les nostres comunitats diocesanes. Ara ja no per a discutir els nostres punts de vista, no; sinó per aprofundir en la doctrina que ens ha deixat formulada.

Fins fa poc, quan els nostres bisbes tenien encara a la mà el llapis i la fitxa del vot, un es podia afiliar als corrents d’una o altra tendència. En bona hora, si un es volia dir progressista, i en bona hora també si l’altre quedava tranquil essent integrista. Ara ja no. Uns i altres hem de deixar la nostra postura personal, encara que en alguns casos sigui a desgana; uns hauran de frenar, tal vegada; altres, sens dubte, hauran d’alleugerir el seu pas. Però tots junts hem de caminar ja al pas de l’Església. El camí és traçat. A qui vulgui ser fidel només li cal una cosa: caminar.

I així ens trobem en una oportunitat ja de veure algun aspecte concret –com ho serà veure la nostra condició de laics– sota les llums noves amb què el Concili ha volgut il·luminar-nos.

Els laics abans del Concili

La primera pregunta, doncs, serà aquesta: Què érem els laics a l’Església, fins fa poc temps?

Algú (jo no recordo ara en aquest moment qui, però sé que s’ha llegit) deia que els laics érem com aquells pobres xaiets, dòcils, mansois, de mirada trista, que per santa Agnès eren presentats al sant Pare. El sant Pare els beneïa i després, ben esquilats, amb la seva llana en feien les capes de festa dels canonges de Roma. Si eren beneïts i esquilats, jo no ho sé; que érem com uns beneitons, o que se’ns tenia en alguns casos com uns beneitons, aspirants a sagristans, jo crec que sí.

Se’ns reconeixien certes aptituds per passar la safata a l’església quan la capta era de compromís; per ser pabordes de tal o tal altra festa, ja que llavors el rector quedava tranquil perquè tenia la seguretat que no s’acabaria amb ball... Érem sol·licitats per organitzar la processó del Dijous Sant, portar el tàlem a la de Corpus, i a la fi trobar-nos segregats totalment del poble, compromesos ridículament en un testimoni del tot clericalitzat.

Fins aquí tot marxava com una seda. Les nostres relacions amb la jerarquia eren excel·lents. Crec que tots fèiem cara de ciri i olor de cera. No podíem estar més identificats. Però, gràcies a Déu, va començar a punyir-nos una sant espina.

Quan en alguna ocasió... (I aquí permetin-me un parèntesi: Totes les coses que aquí puguin sortir en desacord amb certes mentalitats, en cap cas no puc ni vull referir-me a persones concretes, sinó més aviat a unes estructures de les que tots n’ erem culpables potser, però que tots hi estàvem immersos.)  Quan en alguna ocasió, doncs, gosàvem opinar de certes coses que afectaven a l’Església; quan en les assemblees demanàvem, per exemple, que es posessin en clar situacions religioso-polítiques que perjudicaven i feien malmirar l’Església; quan ja una mica il·lusionats per certes innovacions i experiències d’altres llocs, gosàvem dir-hi la nostra en les celebracions litúrgiques, en les classes dels enterraments, en l’administració parroquial; en una paraula: quan començàvem a trobar que el roquet ens feia nosa i volíem començar a fer de laics, perquè també teníem capacitat d’estimar i sofrir per l’Església, en aquest moment (i també aquí hem de fer esment de certes actituds de comprensió i d’estímul a la nostra condició), en aquest moment generalment parlant deixàvem de ser persones grates; i jo crec que se’ns considerava com uns vulgars saltejadors de canongies i d’arxiprestats.  

Eren evidents en l’Església aquests dos móns tan distints: els qui malgrat tot havien de manar, i els qui malgrat tot havien de creure. Però l’Esperit Sant “que repartint els seus dons a tot el poble de Déu feia acta per emprendre una varietat d’obres profitoses per a la renovació i una major edificació de l’Església”, l’Esperit Sant començava a preparar els camins del Concili.

Per l’any 1950 el papa Pius XII, no sense l’escàndol de moltes personalitats, havia dit que seria desconèixer la vertadera naturalesa de l’Església i el seu caràcter social, voler distingir en ella, per una banda un element actiu: les autoritats eclesiàstiques; i per l’altra, un element purament passiu: els seglars. De molts indrets responsables s’aixecaren veus d’alarma en veure com l’Església s’anava reduint a la seva estructura jurídica i clerical. Una frase: “La clericalització de l’Església és el llevat de la descristianització del poble”. Una altra: “O de veritat volem que l’Església vivifiqui la massa del poble, i llavors hem d’admetre que el poble actuï en l’Església; o bé mantinguem l’Església apartada del moviment popular; però llavors també la vida del poble creixerà així apartada de l’Església”.

O sigui: el clergat era l’Església. Els laics, com va dir un pare darrerament en el Concili, érem només el combustible de la gran locomotora eclesiàstica. Era evident que quelcom havia de canviar.

Fa uns anys, no massa, quan llegir Karl Rahner era símptoma de desviacionisme, ja se’ns obriren els ulls i l’esperit amb les seves especulacions teològiques. Avui, que aquest famós teòleg ha esdevingut si no pare conciliar potser sí pare del Concili, permetin-me un text que gairebé llegíem tímidament fa uns anys. Deia: “L’opinió pública ha esdevingut el mitjà útil, i en els nostres dies necessari, perquè l’autoritat eclesiàstica arribi a un ampli coneixement de la situació real.” I afegia aquest bon senyor amb la seva respectuosa cruesa: “En les qüestions en les que escau tenir en compte una opinió pública, l’autoritat eclesiàstica, malgrat l’assistència de l’Esperit Sant, no pot ser que posseeixi el do de la infal·libilitat. En no tenir en compte la veu del poble, existeix la possibilitat d’equivocar-se, d’ometre i d’acabar arrabassats per les mutacions de la situació històrica”. I com un profeta del nostre temps, subratllava: “L’opinió pública en l’Església té la força de manifestar l’estat d’ànim dels homes en l’Església, a fi que l’autoritat eclesiàstica sigui capaç de governar d’acord amb la situació concreta”.

Els temps maduraven. La reforma litúrgica tímidament, gairebé d’amagat, prenia peu. La gloriosa i dolorosa experiència dels sacerdots obrers potser ens va deixar veure fins a quin punt calia reivindicar l’Església, el clericalisme, en el món obrer. Els llibres religiosos començaven a parlar, per fi, un llenguatge menys clerical. Alguns seglars tenien ja a les mans les regnes de certs moviments d’apostolat. Els clergues començaven a semblar-nos més sacerdots, menys clericals. L’episcopat de certs països ja no temia mostrar-se més dialogador, més pastoral, menys jurídic.

Els laics després del Concili

I per fi, l’hora de Déu en la nostra Església contemporània. Rere la figura senyera de Pius XII, autèntic pioner dels nostres temps, apareix en l’Església la humanitat plena d’amor i d’audàcia de Joan XXIII. I en aquest moment sona per tot el món la campana del Concili.

“I aquells que presideixen l’Església (són paraules del Concili), als quals competeix d’una manera particular de no extingir l’Esperit, sinó d’examinar-ho tot i retenir allò que és bo”, el dia 21 de novembre de l’any 1964 deixaven promulgat el document més important del Concili: Constitució dogmàtica sobre l’Església, Lumen Gentium.

En aquest primeríssim document, el de més profunditat teològica i, per tant, també el més ferm trampolí per llençar-nos a tots a la idea ecumènica i universal de l’Església, el Concili ha estat fidel als ideals dels papes que l’han presidit.

Església, què dius de tu mateixa? Quin és el pla de Déu sobre els homes? Qui és el poble de Déu? Quina és en el ministeri de l’Església la missió del papa, dels bisbes, dels preveres, dels diaques? Què són els laics? Què és i per a qui és la santedat? Què és la vida religiosa? Quina és la nostra comunió amb els sants? Què suposa la Mare de Déu en el misteri de Crist i de l’Església?

I el Concili, responent a totes aquestes preguntes, ha donat al món d’avui el seu més fidel autoretrat. I és precisament en això, en aquesta intra-reflexió, en aquest ficar-se a dins per descobrir-se a si mateixa, que l’Església ha trobat paraules d’amor i de confiança, quan ha sonat l’hora de definir-se ella, l’Església, a través de l’estament laïcal.

Els laics ja no som ara el residu d’una divisió en mala hora començada. Ja no som una espècie de mal definir. Ja no som uns xais beneïts i esquilats. Ja no som els sagristans de confiança, ni els saltejadors d’arxiprestats i rectories, o el combustible que dèiem que es cremava estúpidament per moure la locomotora que no marxava.

Amb les paraules del text, diguem ja que són “els fidels que incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en poble de Déu i fets partícips a la seva manera del ministeri sacerdotal, profètic i reial del Crist, per la seva part compleixen la missió de tot el poble cristià en l’Església i en el món” (n. 31). Ja som germans –diu el Concili– amb els ministres que pasturen la família de Déu. Serà tan sols més gran la nostra dignitat, quant més gran sigui el nostre servei al poble de Déu.

És molt bonic que el Concili hagi recollit en el seu text aquesta frase de sant Agustí: “Quan m’esbalaeixo de pensar allò que sóc per a vosaltres, em consolo de pensar allò que sóc amb vosaltres; perquè per a vosaltres sóc el bisbe, i ensems amb vosaltres sóc cristià. Aquell, “bisbe”, és el nom del càrrec; aquest, “cristià”, el de la gràcia; aquell, el del perill; aquest, el de la salvació” (n. 32, final).

Ja estem definits.

Breument, per aturar-nos més endavant en alguns aspectes concrets de la nostra condició laïcal, anem a resseguir una mica, una mica tan sols, el document.

El laic, sacerdot i profeta

Quin és el nostre sacerdoci universal? El nostre sacerdoci no és el dels ministres ordenats per oferir el pa i el vi. Nosaltres no som, per estat ni per sagrament, els ministres del culte i de la paraula. El nostre sacerdoci, però, es consuma en l’ofrena de tota la nostra vida. Som sacerdots en el nostre estat laïcal, en tots els nostres actes. Quan estimem la nostra esposa, quan sentim el goig, el neguit i la preocupació dels fills, quan els negocis van bé i quan no hi van tant, quan el treball ens allibera o ens és angoixa, quan suportem molèsties i privacions, quan som colpits pels bons i mals exemples, quan volem fer el bé, quan obertament oferim la nostra amistat, quan som estimats i quan som rebutjats,... és a dir: quan tota la nostra vida la convertim en ofrena espiritual acceptable a Déu per Jesucrist, nosaltres som els sacerdots idonis d’aquest singular ofertori. Ningú més no pot suplir-nos en l’expressió d’aquest sacerdoci, quan volem oferir-lo a Déu partint de la nostra humanitat i de la nostra vida.

També el Concili ens parla del nostre profetisme. Quan som profetes? Ho som, si a la vida segons la fe hi afegim la professió decidida d’aquesta fe. Evangelitzarem amb el testimoni de la nostra vida i de la nostra paraula. El sacerdot ordenat no té sempre aquesta oportunitat. A vegades predicarà allò que el seu estat de vida no li permetrà viure precisament. Nosaltres, sí, sempre! El nostre testimoni, el nostre exemple serà el nostre sermó. En aquest aspecte el text puntualitza: “Els seglars, per tant, fins i tot ocupats en les coses temporals, poden i han de realitzar una acció de molta importància per a l’evangelització del món... Per això, s’han de dedicar amb interès a aprofundir en el coneixement de la veritat revelada i han de demanar a Déu constantment el do de la saviesa” (n. 35, final).

No sé si això voldrà dir que hem de ser teòlegs. En aquest aspecte m’ha fet molta gràcia particularment un acudit que Mons. John C. Heenan (o com es digui), arquebisbe de Westminster, va explicar o va comentar durant la sessió del Concili. Deia aquest cardenal anglès que en francès i en anglès la paraula “clergue” és sinònim de savi; i en italià “laic” vol dir idiota. I deia aquest bon senyor: “Permetem als laics que no siguin tan idiotes; deixem-los ser més teòlegs”.  Sigui com sigui, el cert és que els seglars potser sí que haurem de ser tan savis com els clergues...

I ara, anem al punt que jo crec més important.

Fins aquí potser hem hagut de llegir moltes cites, molts textos; bé calia, és clar, a tot el que comentàvem tot el suport doctrinal. Però també serà interessant aportar el nostre punt de vista vital a tot això.

Es tracta de la participació dels seglars en la instauració del Reialme de Jesucrist. Això que en el document conciliar diu “el nostre servei reial”. Som allà on el seglar no necessàriament s’ha de ficar i de confondre enmig de les estructures humanes i allà i precisament allà ser llevat de la presència i l’acció de l’Església.

És el punt crític i és també el moment del risc. Tot aquest món que se’ns manifesta a través d’unes estructures polítiques, econòmiques, religioses, culturals... el que sigui, a tots els nivells i en totes les derivacions, és el món on el seglar hi ha d’intervenir com a testimoni i instrument viu alhora de la mateixa missió de l’Església. I el nus està en què la missió salvadora i sobrenatural de l’Església ha de realitzar-se a partir d’uns homes concrets immersos en la història del nostre món.

A mi se m’imagina una mica aquesta imatge com aquella crisàlide que només esdevindrà papallona, si romp tota l’estructura que l’envolta. Semblantment, l’home cristià haurà de fregar moltes vegades –per no dir rompre moltes vegades també– les estructures del seu món abans de trobar-se alliberat.

“Tot allò que és de dret i és de justícia, afirmava el cardenal Duval, forma part del pla de Déu”. L’Església té l’obligació de restaurar totes les coses en Crist. I és feina nostra. Es aquesta la feina nostra.

Com a seglars cristians ens interessa la política, l’economia, l’empresa i els sindicats, la premsa i les associacions, la universitat, la ciència, les arts, el treball, la diversió, la tècnica, la cultura, ...tot! Tot allò que suposa un home, tot allò ens interessa per motius d’amor. “Per això –ens diu altra vegada el Concili– els fidels han de conèixer la naturalesa íntima, el valor de tota la creació i  la seva ordenació a la glòria de Déu, a fi que el món s’amari de l’esperit del Crist i realitzi amb més eficàcia el seu fi en la justícia, la caritat i la pau” (n.36).

Mireu si n’és  de llarg i d’ample l’altar d’aquest nostre sacerdoci. Sacerdoci que també inclou idea d’immolació, de sacrifici. A molts dels nostres seglars ha martiritzat ja l’exercici d’aquest sacerdoci, quan per motius d’amor s’han compromès a penetrar la societat dels fruits cristians de la justícia, de la caritat, de la llibertat, de la pau.

No ens espanti aquest risc. Cap activitat de l’home, ni la que s’ocupa de coses temporals, es pot afranquir del domini de Déu. Doncs, cap allà!

Sols una cosa ens doldria, i diguem-la també.  Ens doldria per nosaltres i per l’Església, trobar-nos allà sols, desemparats. Puig, si bé en tot aquest exercici d’aquest sacerdoci el risc és nostre i de cap manera no hem de comprometre amb la nostra acció temporal la missió transcendental de l’Església, sí però jo crec que ens es lícit urgir dels nostres Pastors que manifestin netament, clarament, els principis morals d’aquest nostre testimoni.

I no ens cal res més. Des del Sermó de la muntanya sabem que serem benaurats, quan siguem perseguits per causa del Regne de Déu (vegeu Mt 5, 10-11). I això ens deu bastar.

Què en farem, els laics, del Concili?

Queda encara un punt interessant per comentar: el de la nostra relació amb la jerarquia. Però abans, exposades ja les idees principals que han de fer-nos veure, jutjar i actuar sobre el món d’una manera molt diferent de com ho fèiem fins ara, permetin-me una parada, per obrir uns interrogants a la nostra sincera consideració.

Nosaltres els que som aquí, laics de l’Església, què en farem del Concili? Si nosaltres volem, tirarà endavant. Si nosaltres volem, tota aquesta doctrina quedarà congelada dintre uns magnífics volums en els nostres empolsinats arxius de mals cristians.

El Concili, el posar en marxa el Concili, ben segur que depèn dels nostres bisbes. Però realitzar-lo, fer-lo carn i vida en l’Església, tinguem la seguretat i la responsabilitat que és cosa nostra. I amb una ben notable diferència: que fins ara, doncs, ens podíem justificar dient allò de “la culpa és del clero”. Jo no diré que en part no fos veritat, però en endavant la frase ja no serveix, ja no valdrà. La culpa serà nostra, dels que tenim a les mans tot aquest món que hem de consagrar, fer apte per a Déu.

¿Fem una mica d’examen de consciència?

¿Com construïm les nostres famílies? ¿Quin criteri tenim del confort, del luxe o de la pobresa? ¿Amb quin estil religiós i social eduquem els nostres fills? ¿Com anem a casa (a casa!) de virtuts evangèliques? En aquesta Església casolana, ¿som els pares els primers nuncis de la fe?

I sortint de casa, (que hem de sortir de casa!), en els nostres pobles i ciutats, ¿a quin nivell cultural, religiós, social tenim les institucions d’ensenyança? ¿Aportem els nostres suggeriments als directors de col·legis i escoles? ¿Tenim ganes de descobrir en la instrucció i formació dels nostres fills una exquisida sensibilitat social?

I d’això, ¿en tenim la convicció que és feina nostra?

En els nostres pobles i ciutats ¿tenim resolt, o treballem amb eficàcia per a resoldre, per exemple, el problema de la diversió i esbarjo dels infants? ¿Hem pensat mai en una associació de pares per resoldre aquest problema?

¿Parem la deguda atenció als manifestos de la joventut, o és que encara pensem que tot això és feina del clero, o pitjor, de l’ Estat?

¿Com tenim estructurades o pensem estructurar les nostres empreses industrials? ¿Encara volem ser els amos, (amos!), d’una cosa, d’uns béns obtinguts amb un esforç comunitari? ¿Ens anem acostumant a la idea que a cada lloc de treball hi ha un home, un cristià? ¿Ens porta només l’afany de fer diners, o comencem a comprendre les exigències del bé comú cristià? ¿Treballem prescindint de tothom, o sentim la presència de cristians entorn nostre? ¿Anem entenent què serà, què és aquest nostre sacerdoci, el nostre profetisme del que hem parlat?

I en política, com anem? ¿Ens preparem social i políticament en la llibertat dels fills de Déu? ¿Hem pensat ja que potser haurem de deixar de ser de dretes, si ser de dretes vol dir anar missa i fer el salt a les exigències de l’evangeli? ¿Hem pensat que hem d’estimar i potser socialment admirar (i molt!) a molts homes que ens havien dit que eren dolents, només perquè eren d’esquerra? Malgrat les deficiències d’informació, ¿ens preocupem per homes i per cristians, per exemple, quan es promulguen lleis d’associació i de llibertat de premsa? ¿Tenim present –tornem-ho a dir– que tot allò que és de dret i de justícia forma part del pla de Déu?

Quan tenim oportunitat de servir la societat o el país –en el bon sentit en què ho ha de fer el cristià–, ¿busquem excuses per evadir-nos? ¿Com prestem els nostres serveis a les entitats o associacions que tenim pels nostres pobles i ciutats? ¿Procurem per tots els mitjans vitalitzar o crear en els nostres grups socials entitats cooperativistes d’esbarjo, de foment de l’art, de la cultura, de tot allò que en els nivells intermedis de la nostra societat signifiqui una promoció social, cultural i religiosa del poble? ¿Per què tanta gent a missa, i tant poca en la transfiguració cristiana de la societat i del món?

I no vull martellejar més.

En endavant, ¿tindrem present que tot això ens ho exigeix la nostra condició laïcal dintre d’una Església que malda perquè tot l’univers es perfeccioni i arribi a donar a Déu tot honor i tota glòria? En endavant, ¿tindrem present que ja no en podrem donar la culpa al clero? ¿Quedem ben entesos, amics, que el Concili per a nosaltres o és això, o gairebé no és res?

La nostra relació amb la jerarquia

I ja gairebé, a grans gambades, hem acabat de veure algun aspecte del nostre capítol del document conciliar. I ara ens trobem amb el darrer capítol, amb el darrer apartat que també hem llegit amb molta il·lusió: la nostra relació amb la jerarquia.

Una frase de Pius XIIè sembla que hagi inspirat aquest punt del text conciliar. Deia el Papa: “En les batalles decisives és moltes vegades del mateix front de combat d’ on surten les iniciatives més importants”.  Molt ens plau –i diguem-ho sense dissimular-ho- que el Concili ens digui que tenim la llibertat, i a vegades l’obligació i tot, de manifestar als nostres Pastors sagrats el nostre parer sobre les coses que afecten al bé de l’Església. És un aspecte aquest, si bé del tot nou, també del tot necessari i lògic, després d’haver definit l’estament seglar dins de l’Església.

¿Què en faríem d’uns seglars reconeguts Església, coneixedors de la veritat revelada, participants actius en l’obra de l’Església, si ens veiéssim privats de fer arribar a l’estat major les incidències d’una batalla que estem lliurant només per amor a l’Església?

I que ningú cregui que ens afalaga la vanitat. Tenim fins potser el suficient sentit pràctic i volem tenir la humilitat necessària per reconèixer que no tenim pas a les mans la recepta definitiva per guarir per sempre el cos humà de l’Església. Sabem quin és el nostre lloc, i sabem quin és el lloc dels nostres Pastors, als qui precisament –perquè en el seu ministeri representen Jesucrist– considerarem sempre amb reverència i caritat.

Però, donem-ne gràcies a Déu que el Concili hagi institucionalitzat el diàleg amb els nostres bisbes i ens digui que amb veracitat, fortalesa i prudència els fem arribar el nostre parer.

Deixin-me, si us plau, llegir del text aquests apartats, i vegin amb quina “finura” i respecte per a tots el Concili estableix aquest diàleg. Diu, parlant dels Pastors sagrats:

“[Els laics] han d’exposar [als Pastors] les seves necessitats i desigs amb la llibertat i la confiança que pertoca als fills de Déu i germans en el Crist. Segons el seu coneixement, competència i prestigi, tenen la llibertat, i de vegades l’obligació i tot, de manifestar el seu parer sobre les coses que afecten el bé de l’Església. Si ve al cas, això es farà servint-se de les institucions establertes per l’Església a aquest fi, i sempre amb veracitat, fortalesa i prudència, i amb reverència i caritat envers aquells que, pel seu ministeri sagrat, representen Jesucrist.

Els seglars, igual com tots els fidels, seguint l’exemple de Jesucrist que obrí a tothom el benaurat camí de la llibertat dels fills de Déu amb la seva obediència fins a la mort, seran amatents a acceptar amb obediència cristiana allò que els Pastors sagrats, representant Jesucrist, determinen en l’Església com a mestres i governants. I no oblidaran d’encomanar a Déu els seus Superiors que vetllen sabent que han de donar compte de les nostres ànimes, perquè ho facin amb goig i no gemegant (cf. He 13,17).

I els Pastors sagrats reconeixeran i afavoriran la dignitat i la responsabilitat dels seglars en l’Església; acolliran amb gust el seu prudent consell; els encomanaran amb confiança activitats pel servei de l’Església; i els donaran camp i llibertat d’actuació i àdhuc els animaran a emprendre activitats pel seu compte. Estudiaran atentament davant de Jesucrist i amb amor paternal les empreses, les necessitats i els desigs que proposin els seglars. I els Pastors respectaran aquella justa llibertat que és patrimoni de tots en la societat civil.

D’aquest tracte familiar entre els seglars i els Pastors se’n poden esperar molts béns per a l’Església: D’aquesta manera s’enforteix en els seglars el sentit de la pròpia responsabilitat, se’ls fomenta l’activitat, i és més fàcil d’associar a les obres de la jerarquia l’esforç dels seglars. Els Pastors, ajudats per l’experiència dels seglars, tant en el camp de l’esperit com en el temporal, poden judicar de les coses amb més precisió i justesa. I així tota l’Església, reforçada per tots els seus membres, complirà amb més eficàcia la seva missió per la vida del món.”  (n. 37)

Jo imagino el nostre diàleg amb els bisbes com el filtre de color en les mans d’un fotògraf expert. Quants matisos, quants contrastos que l’objectiu no captaria, tot i essent reals! Que ningú no tingui por! Ja deixarem que la placa sigui revelada per aquell que precisament per això té directa missió de Déu. Però, que se’ns permeti a nosaltres, els seglars, posar el color adequat perquè en realitat surti allò que hi ha en el món. Potser l’aportació del nostre cristall de color a voltes tingui els seus inconvenients, les seves incomoditats. Un dia ens farà veure un núvol negre que hauríem preferit tal vegada no descobrir mai en l’Església. Però també un altre dia, un verd nou, ple d’esperança, ens deixarà somriure en la primavera de sempre.

Preparem-nos, amics! Exercitem-nos en les virtuts de la veracitat, de la fortalesa, de la prudència, per tal de fer-nos mereixedors de la confiança dels nostres Pastors. No hi hem pas d’anar –ja es comprèn– a explicar al nostre bisbe que tenim un degoter a la teulada de l’església, per exemple. Però potser sí que podem dir-los, per ser tots cada dia més fidels a l’evangeli, que volem que els nostres Pastors ens siguin més coneguts i més familiars.

I potser un dia tindrem l’opció de dir-los, per exemple, doncs que nosaltres ja no creiem en les visites pastorals establertes sota unes formes del tot arrugades. Ja no val allò de treure les teranyines de l’església i posar a to els llibres parroquials, i dir que tot marxa bé, com faríem, o com fèiem amb les inspeccions del fisc. No val aquesta festa de nens mudats, de nenes que diuen poesies, d’aplaudiments tímids, d’autoritats amb cares de circumstància, i de general encartronament. No! Volem –podrem dir un dia als nostres Pastors– que la visita pastoral deixi de ser notícia i deixi encara més de ser espectacle, per començar a ser vida, vida!, enmig del poble de Déu.

Em va fer molta gràcia abans d’ahir, un dia d’aquests, llegir en una publicació el que feia el nou bisbe de Roma. El nou bisbe de Roma, en aquest cas el sant pare, un dia surt a conèixer els seus presos; un altre dia, les seves indústries de laboratoris; un altre dia, els seus obrers en unes obres en construcció; un altre dia, els seus escombriaires... Així, amb naturalitat!

Així també nosaltres, d’imprevist, sense pensar-nos-ho, sense poder esteranyinar l’església si convé, voldríem la visita dels nostres bisbes, els voldríem trobar sense pensar-nos-ho en la missa parroquial, en l’homilia de qualsevol missa de qualsevol parròquia. I llavors... doncs, res! Allò de l’evangeli: el pastor coneixerà una a una les seves ovelles, i les ovelles, el seu pastor (vegeu Jn 10,14). El pastor tindrà oportunitat de comptar les que falten. I com que en faltarà més d’una, tots plegats, a taula rodona, poble, sacerdots i pastor, trobarem la millor manera per veure com la veu de salvació, la veu de l’Església, sigui coneguda i estimada per tots els nostres germans.

Hi creiem en el diàleg. El Concili, si hi som fidels, ens mentalitzarà, ens posarà el cap a to. Amb noves llums a l’esperit per a la nostra conversió personal.

El Concili és igual a mentalització. I diàleg també és igual a noves estructures. Si som valents, veraços i prudents en el diàleg, anirem estructurant aquests nous camins que ens han de conduir dreturerament cap a aquest món de l’ Esquema XIII, que tant preocupa l’Església, en aquest món nostre on hem d’encarnar-hi una nova mentalitat, un esperit nou: Tornar-lo apte per a Déu.

Parlarem de tot. Buscarem –amb ganes de trobar-les– totes les deficiències i els anacronismes en les nostres institucions parroquials i diocesanes. Posarem en tot un esperit nou, amb criteri de rendiment, d’eficiència, de funcionalisme.

Xafem tots, ja per sempre, tots els privilegis per canònics que siguin. I seglars, sacerdots i bisbes, bisbes, sacerdots i seglars posem-nos tots a caminar sense pressa però sense parar pels nous camins que l’Esperit ha obert a l’Església.

La responsabilitat dels Pastors

Deixin-me tornar a dir que fa il·lusió comentar aquesta doctrina que obre un tracte familiar entre seglars i Pastors, del que se’n poden esperar –diuen– molts béns per a l’Església. Creiem tant en el diàleg que, si hi som fidels, potser ja mai més no calgui cap més Concili... I no voldria dir cap disbarat!

En endavant el diàleg, ja com a institució normal, creat a tots els nivells de l’Església, farà, com ho diria potser avui Karl Rahner, que l’Església ja mai més no quedi arrabassada, aïllada per les mutacions de la situació històrica.

I aquí no tenim inconvenient en dir com el món seglar (i de quina manera!) espera dels seus Pastors. Si, per una banda, en l’examen de consciència que hem fet suara del nostre sacerdoci laïcal, hem volgut subratllar la greu responsabilitat de la nostra condició, també aquí –i diguem-ho amb santa llibertat, amb respecte i reverència– ens permetem remarcar la gravíssima responsabilitat dels nostres bisbes.

Davant de Déu i davant del poble, quina responsabilitat, si aquella locomotora de la que hem parlat no marxa! Si d’ ella no rebem el que tenim dret a esperar, si la jerarquia ja des d’ara no penetra tot el poble de Déu, totes les seves institucions, amb un diàleg sincer i ple d’amor, com han de tenir els pares i els fills d’una família aixecada sobre el respecte, l’obediència, la responsabilitat, la llibertat, l’amor.

Tornant a l’exemple de la locomotora, jo em permeto dir en nom de tots vostès que tal vegada no ens fa res de ser combustible, no ens fa res de cremar-nos, no ens fa res que continuem essent la llenya i el carbó d’abans del Concili. Tant sols que ara, després del Concili, si nosaltres ens esforcem, si nosaltres fem el foc, si som el foc, jo crec que en nom de Déu tindrem gairebé un dret a exigir que la locomotora marxi.

I em sembla que res més, amics!

+    +    +

He vingut a Manresa –creguint-ho– perquè gairebé m’ho han manat. I com que fins ara els seglars només havíem de creure, vostès han estat les víctimes d’aquesta rabiosa obediència. En endavant ja tindrem alguna cosa més a dir; i el que jo diré en situacions semblants serà que vingui aquí amb vostès algú que no es faci tan pesat com un servidor.

Moltes gràcies, per la seva confiança!

Manresa, març 1966

_______________

Text provisional recentment recuperat, ofrenat a la seva esposa Rosa i als seus fills

_______________

Sant Pere de Torelló, festa de santa Rosa, 23 d’agost de l’any 2009