Í N D E X
    La pregària monàstica
   Espiritualitat benedictina
   Vida comunitària
   El darrer lloc (anècdota)
   Els monjos i l'evangeli
  Els monestirs benedictins
  La música en la nostra pregària
  Semblances amb els monestirs de l'Edat Mitjana
  Per què viure aïllats
  Com pregar en un món indiferent?
  La direcció espiritual
  Comprendre l' expressió: "vida eterna"

 

Tornar

        LA  PREGÀRIA  MONÀSTICA              

Aquestes ratlles volen ser, només, un breu resum d’aquest tema central en les nostres vides.

 Repassant els eixos principals de la pregària al monestir, podríem dir que a Matines el Salm 94 és cabdal. Havent convidat tota la Humanitat en el “veniu” del començament, sentim que al llarg del salm adorem Déu amb tot el món creat. Impossible esmentar els salms un a un, però que bonic és fer passar pel cor tots els sentiments i reaccions que cadascun ens aporta! I, com recomana St. Agustí, dir-los no sols en clau “personal”, sinó units a Jesús i per tota la Humanitat.
La 1ª lectura bíblica és la que dóna el tema a la 2ª, que generalment és dels Pares de l’Església. En l’una t’endinses en la Paraula de Déu, sempre rica, “viva i eficaç”. I la 2ª és el “testament espiritual” que ens han deixat els grans homes de l’Església. Recollir-lo et fica dins la llarga i rica tradició eclesial.

Les Laudes a trenc d’alba, generalment mentre els cims de Montserrat del nostre finestral agafen els colors més rogencs i bonics de la jornada, podrien quedar centrades en el final del “Benedictus”: “ens visitarà un sol que ve del cel”. Perquè realment en aquella hora prèvia a l’Eucaristia, Jesús està ja “pròxim” com diu un dels himnes (“vigilate iam sum proximus”).

En l’evangeli de cada Eucaristia, Jesús ens fa reviure trosset a trosset el misteri de la seva vida, i l’anàfora ens situa al peu de la Creu redemptora d’aquell primer divendres Sant de la història. Misteri que acaba amb la COMUNA-UNIÓ quan, menjant el seu Cos i bevent la seva Sang, repetim el gest central de GERMANOR.

De la pregària del migdia és important el fragment del salm 118, que diem diàriament. Diuen que és el salm que toca el cim de la mística jueva. I, resant-lo, t'adones  que és veritat.

De les Vespres en podriem ressaltar el Magnificat, amb la bella imatge de la Mare de Déu de la nostra església, il·luminada, i el Parenostre, dos moments molt significatius.

Les Completes romanen, només, com un “Bona nit”, donat a Déu abans del descans.

En fer la professió monàstica se'ns dóna el llibre de la Pregària perquè en fem el nostre "ministeri" especial: parlar a Déu dels homes i parlar als homes de Déu. Això és el que intentem fer per tots els mitjans, àdhuc virtuals.

  

Tornar

        ESPIRITUALITAT  BENEDICTINA              

És difícil explicar en poques ratlles l'espiritualitat benedictina. Em fixaré, sobretot, amb com la vivim avui. Penso que té dos eixos principals: Jesús i els Germans.

Pel que fa a Jesús, St. Benet diu: "no avantposar res a l'amor de Crist" i també "no avantposar res a l'Ofici Diví (la pregària litúrgica)".
A Jesús el trobes sempre i arreu, perquè tot l'ambient del Monestir t'hi porta. La cel·la, principalment, esdevé no sols el teu àmbit personal, sinó un lloc privilegiat per a viure el diàleg a soles amb Ell.  
Però el trobes, també, quan ets a l'església pregant comunitàriament. Els salms, les lectures dels evangelis, les paraules del Pares de l'Església, l'Eucaristia de cada dia, són unes hores quotidianes indispensables per a anar-te amarant del seu Esperit.

Els Germans són l'altre pol on arrela la vida benedictina. St Benet recomana "que practiquin castament la caritat fraterna", aguantant-se mútuament "les febleses tan físiques com morals".
Pels benedictins l'estimació per la comunitat és la forma més real de demostrar que estimes a Jesús. I quan et trobes assumit tal com ets, amb els propis defectes, sents que tens una família al costat, a les bones i a les males. I això és un valor difícil de trobar en aquest món. 

D'aquests dos eixos penso que ve, especialment, la FELICITAT i la PAU, que un troba als monestirs.

 

Tornar

        VIDA COMUNITÀRIA


S'explica d'una comunitat que passava un moment de crisi molt forta. Els monjos no es podien relacionar entre ells. Tot eren crítiques i divisions.

Un dia es va presentar un foraster, i tot seguit es va adonar de la situació. Llavors els va dir: aquest matí, pregant, Jesús m'ha fet sentir que està present en un de vosaltres, però no m'ha dit en qui.

Llavors tots van començar a pensar qui podia ser Jesús: potser el porter, o el majordom, o l'hortolà, o el cuiner....
I van encetar un diàleg fratern entre ells, no fos que els mals tractes els fessin al mateix Jesús.

Al cap de poc temps la comunió havia retornat al monestir. Jesús era present en TOTS.

  

Tornar

        EL DARRER LLOC    (anècdota)


S'explica d'un abat que un dia va fer aquesta confessió:

Quan vaig entrar al monestir - digué- jo volia ser el primer en tot: el més savi, el més sant, el més humil, el més bon monjo. 

Després, amb els anys, vaig anar descobrint que havia d'aprendre a estar content d'ocupar el darrer lloc. O sigui no refusar de ser molestat, servir sense esperar res a canvi, alegrar-me dels èxits dels altres com si fossin propis, i no ensorrar-me massa pels propis fracassos sabent que formen part de la trama de la vida.

Un dia, pregant, em va semblar que Jesús, em deia:
El darrer lloc és el que jo vaig escollir, i no el cedeixo pas a ningú.
Si vols, l'únic que pots fer, és COMPARTIR-LO amb mi.

  

Tornar

ELS MONJOS I L'EVANGELI

Encara que St. Benet no cita moltes vegades l'evangeli, és molt clar que l'ensenyament de Jesús està a la base de la seva doctrina.

El "Pròleg" de la Regla, que és una pàgina important, està escrit a l'entorn del final del Sermó de la Muntanya: la vida del monjo/a ha de consistir en "escoltar les paraules de Jesús i complir-les, a fi d'edificar sobre la roca". És per això que St. Benet comença aquest Pròleg amb un "ESCOLTA fill"...
És que el Patriarca dels monjos reconeix que la primera Paraula no és pas nostra, sinó de Déu que no sols ens ha creat, sinó que ens ha cridat al monestir.

De l' escoltar en ve l' OBEIR. I aquesta obediència per St. Benet té un fonament cristològic "qui us escolta a vosaltres m'escolta a Mi", repeteix per dues vegades al capítol 5è. 
L'altre, sigui l'abat o l'hoste, o qualsevol germà, és el Crist. Per això recomana al final de la Regla: "que s'obeeixin mútuament amb gust (c72).

I sobretot l' escoltar ha de portar a "l' ESTIMAR Déu amb tot el cor, tota l'ànima, i totes les forces. I a l' estimar els altres com a un mateix". St. Benet detalla aquest estimar en una llarga sèrie d' "Instruments de les bones obres" (c4), on, entre molts d'altres, trobem les obres de misericòrdia de Mt. 25,36 i l'amor als enemics de Lc. 6,27ss. Pels qui a l'hora de practicar aquest "manament més gran" no sàpiguen com començar, aquests consells curts i concrets de St. Benet, poden servir de mirall. Senzill, però exigent.

Finalment, St. Benet fa de la humilitat el cim de la vida monàstica, ja que els seus 12 graons porten a "la veritable caritat que traient fora totes les pors, actua amb la força que li dóna l'estimació al Crist." 
Troba el model d'aquest cap 7è en el  publicà de l'evangeli, quan Jesús diu que "tot aquell qui s'exalça serà humiliat, i el qui s'humilia serà enaltit".
No sé si fora agosarat afirmar que a l'ideal d'humilitat que St. Benet proposa aquí, només hi ha arribat el Crist. I que si algun monjo/a s'hi ha acostat, ho ha fet gràcies a "Ell que li ha donat la força".

Pels benedictins, doncs, aquest és un programa que, "fent-nos començar avançant una mica cada dia, ens vol arribar a fer córrer A PLE COR, pels camins de l'evangeli" (Prol 49-50).

Tornar 

QUÈ SÓN ELS MONESTIRS BENEDICTINS?

El monestir és l'edifici on viuen els monjos/es.
Els monestirs acostumen a tenir un claustre (lloc de silenci), on convergeixen les altres estances: l'església, el refetor (menjador), la cuina i les cel·les (habitacions individuals on fem la "lectio" i dormim). 
Pels monestirs també és molt important la biblioteca, per ser un mitjà de formació, i també "la sala capitular" que és el lloc on fem les reunions comunitàries, comentant conjuntament la doctrina dels diferents capítols de la Regla de Sant Benet, que és la nostra norma per a interpretar la vida evangèlica.
Les sales de treball depenen de la feina a què es dedica cada comunitat.

Els monestirs benedictins, doncs, són les cases on vivim els monjos/es que seguim el guiatge de St. Benet. I normalment tots tenen una estructura similar.

Per nosaltres aquestes parets són importants, ja que aquí és el lloc normal on passem tota la vida. Quan ja hi portes molts anys, la seva mateixa estructura ja et disposa, en cadascuna de les estances, pel que hi vas a fer. Tenir un lloc destinat, el teu, sempre el mateix, amb el temps resulta un privilegi. 
Sents que allà Déu t'hi espera, i tot et convida a trobar-lo. 

Tornar

PER QUÈ ÉS TAN IMPORTANT LA MÚSICA EN LA VOSTRA PREGÀRIA?  
El cant, com l'art, la filosofia o la poesia, donen profunditat a la vida. Expressen, d'alguna manera, els sentiments més interiors de l'ànima humana.

La pregària personal, a la cel·la, gairebé sense paraules, acostuma a ser instantània. St. Benet diu que és "breu i pura a no ser que s'allargui per un do especial de l'Esperit Sant". La pregària individual, doncs, acostuma a ser feta de multitud de petits instants, en què et sembla que "toques Déu". Però a l'Ofici Diví, i en comunitat, el cant fa que cada paraula s'allargui i ressoni en el cor amb una vibració especial. St. Agustí demana que fem de la música la nostra vida, tot oferint-nos, nosaltres mateixos, a Déu fets CANT.

Encara que avui s'ha deixat el cant gregorià, tan lligat al llatí, al menys a Catalunya, i concretament a Montserrat, pensem que les músiques en multitud d'ocasions acompanyen admirablement els textos.
Tots els monjos que ens han fet els assaigs de cant, sempre han posat l'accent en posar tot l'ènfasi en el text. 

Sempre s'ha dit que "cantar és pregar dues vegades".

Tornar

SEMBLANCES ENSTRE ELS NOSTRES MONESTIRS
 I ELS DE L'EDAT MITJANA

L'estructura dels nostres monestirs es diferencia dels de l'Edat Mitjana, principalment, en 2 aspectes: en els segles VI-XII es van imposar els dormitoris comuns i ara els tenim individuals, i llavors acostumaven a tenir escriptoris per a copiar llibres i ara cada comunitat fa el treball més adequat als monjos/es que en formen part.
Entre els monestirs de monges alguns tenen imprentes, o enquadernació, o restauració de pergamins... etc. I el que abans es feia amb plomes, ara s'usen els ordinadors. Fora d'aquests aspectes externs, crec que l'espiritualitat monàstica o litúrgica varia al ritme dels temps. Cosa que vol dir que es pot ser bon monjo/a tan aleshores com ara.
I, a fi de comptes, això és l'important.

Una constant en la tradició monàstica de tots els segles és el valor donat a la cel·la. És famosa la qualificació que en fan els Pares antics "cella dulcescit", la cel·la esdevé dolça.
Per entrar a la cel·la d'una germana tenim el costum de picar a la porta. Això ja et diu que en aquesta petita habitació tu t'hi pots sentir ben lliure. Una qualitat que la fa molt estimable, tan a l'hora de pregar com a la d'organitzar-la.

Us ben asseguro que la cel·la pot arribar a ser un dels llocs més entranyables del monestir.

Tornar

PER QUÈ ELS MONJOS HAN DE VIURE AÏLLATS, QUAN REALMENT ON SE'LS NECESSITA ÉS ALLÀ ON NO SÓN?
A part que tradicionalment els monestirs sovint han escollit llocs retirats per trencar amb les atraccions de la vida fàcil i còmoda a la que tendeix la societat (St. Benet acostuma a escollir muntanyes i St. Bernat valls), la facilitat actual de moviments fa que avui sigui menys important que els monestirs estiguin situats al cor d'una ciutat o en plena naturalesa, en barris pobres o envoltats de zones residencials. L'interessant és que en lloc "d'allunyar-se del món, fugin amb el món", sigui allà on sigui.

Si abans els monestirs rurals acostumaven a estar a les vores dels camins a fi de servir d'albergs o d'hospitals, avui també fora de les ciutats és possible acollir persones necessitades material o espiritualment.

Nosaltres creiem que el món ens necessita també en llocs arrecerats, on respirar la pau necessària per a retrobar-se un mateix davant Déu. D'altra banda cada dia és més fàcil entrar en CAMINS SOLIDARIS amb els menys afavorits. La mateixa informàtica ens ho pot facilitar.

Em permeteu posar un exemple molt lligat al nostre monestir actual?
Molts de vosaltres rebeu per un mitjà o altre els Power Points que fem cada setmana sobre els evangelis dels diumenges. Però el que us pot resultar més sorprenent és saber la divulgació que tenen. Diàriament rebem correus amb agraïments o peticions, per a entrar a les llistes. I no només del nostre país, sinó també d'altres continents, entre la "gent de missa" i també per part de grups força marginals o allunyats.

És només pa material el que el món necessita?

Tornar

COM PREGAR EN UN MÓN INDIFERENT?
És clar que pregar és dialogar amb Déu, i totes les circumstàncies, bones o adverses, ens hi poden ajudar.

També la indiferència del nostre món, per tant, ens pot dur a un acostar-nos a Déu, posant a les seves mans de Pare la superficialitat de tots aquells que Ell estima "amb un amor immens". A part que la indiferència dels altres també pot ser mirada com un estímul per acostar-nos a Déu o a Jesús, tot lloant i agraint el que ha fet per nosaltres, en nom de tants que se n'obliden. 

Quan estimes, no sols et dol que els altres no valorin la persona estimada, sinó que encara tens més interès en dir-li, una i mil vegades, la teva predilecció per ella. És que la PREGÀRIA no depèn tant del que diuen o fan els altres, sinó de la capacitat d'amor a Déu que Ell ha posat en el nostre cor, i que nosaltres hem d'anar avivant cada dia. Qui no dedica temps a la pregària, àdhuc quan li sembla que no troba Déu, fàcilment es deixarà endur pel que li pot resultar més "divertit".

Tothom sap l'anècdota que està a l'inici de la conversió de St. Ignasi de Loyola. Diu, ell mateix: "quan llegeixo llibres de cavalleries, de moment m'ho passo molt bé, però després em queda un buit immens. En canvi després de pensar en les coses de Déu sento un goig inexplicable". 
Abans de posar-te a pregar és possible que tinguis ganes de fer moltes altres coses aparentment molt més necessàries, però després en sents la insatisfacció. I al contrari, tots sabem el goig intens, i la pau que sentim, després d'haver parlat una estona amb Déu.

Amb tot, val la pena dir-ho, aquesta tan estesa indiferència de tanta gent, pot ser més aparent que real. Sota una capa de "bon viure", s'hi pot amagar un cor ple d'amor desinteressat, que en definitiva ve d' Ell, en siguin conscients o no.

Tornar

LA DIRECCIÓ ESPIRITUAL
Avui més que de "direcció espiritual", parlem d'acompanyament. I no és qüestió només de vocabulari, sinó de diàleg fratern antre persones que cerquen conjuntament la voluntat de Déu.
És que el fonament de l'obediència, passant pels homes/dones que són els seus representants, el tenim en Déu, que és el Senyor de tots. 
Això no treu  que a nivell comunitari, la decisió final quedi en mans de l'abat/abadessa.

Els monestirs benedictins acostumem a practicar el "guiatge" a través del propi abat/abadessa. I Sant Benet diu que els monjos/es han de trobar gust en què ell/ella els regeixi. Vol dir que entre subordinats i superiors hi ha una relació de cordialitat i confiança. No massa diferent del que en podríem dir "amistat".

És que en el propi monestir, l'abadessa té la mateixa autoritat que té l'abat entre els monjos. Vull dir que els afers de la pròpia casa, tan espirituals com materials, es decideixen a l'interior de la comunitat. No per imposicions de fora. Sense menys valorar els consells que puguin arribar de l'exterior.

El guiatge, doncs, és afer de l'abadessa. Sense excloure que hi hagin germanes de seny, de qui també siguin molt estimades les correccions, o els mots d'encoratjament.

Nosaltres ens inclinem a pensar que l'acompanyament entre persones del mateix sexe, i amb qui comparteixes el dia a dia, és millor que no pas a través de persones més llunyanes que desconeixent el teu propi context fàcilment poden ser enganyades.
O no?

Tornar

 COMPRENDRE L'EXPRESSIÓ "VIDA ETERNA" 

A partir de la Pentecosta, tots sabem que la vida eterna ja ha començat en aquest món.
Jesús ho diu clarament a l'evangeli de St. Joan "la vida eterna és que us coneguin a Vós (el Pare), i a Aquell que Vós heu enviat (Jesús)". Conèixer, doncs, encara que només sigui en la Fe, el Déu de Nostre Senyor Jesucrist, és començar a posseir, ja ara, la vida eterna. I el camí per conèixer Déu, no passa per fer molts estudis i reflexions, sinó per ESTIMAR MOLT.

Diu Jesús: "si estimeu tothom, fins els qui no us estimen o us odien, sereu fills del Pare celestial que fa sortir el sol sobre bons i dolents".

Encara que la vida eterna comenci en aquest món, sabem que ara només és un tast del que ens espera, i que arribarà a plenitud quan, després de la mort, "veurem Déu tal com és".

Segons St. Agustí: "És molt més gran el que Déu ens ha donat que el que ens espera. Un dia, realment, conviurem amb Déu, però ja ara Déu conviu amb nosaltres. Déu ha establert ja ara amb nosaltres un intercanvi admirable. Ell ha pres de nosaltres la font de la mort, i ens ha donat d'Ell la font de la VIDA"

Tornar