TEMES SOBRE SANT BENET    Josefina Rabella
 

COMENTARI AL C. 73 DE LA REGLA DE St. BENET
 

St. Benet va escriure aquest capítol a tall d'epíleg, com valorant sòbriament l' obra escrita.

És un text molt discutit pel seu estil, el seu vocabulari i per la valoració que fa de la pròpia Regla. Encara que afirmi que la R. és "només un començament de vida monàstica",  és conscient de la riquesa de les fonts en les quals s'inspira i que aplica a la vida concreta d'un monestir amb bon sentit pràctic.

No podem dubtar que la R. posseeix la gràcia de presentar-nos amb vigor les grans línies del pensament monàstic dins d'un equilibri humà que és abans que res el secret de la seva atracció. S. Benet ha comprès que l'amor perfecte és la humilitat perfecta i  confiada. Acabant així la R. eleva encara més l'autoritat de la mateixa.
La veritable humilitat no rebaixa l'home, sinó que li confereix la seva plena grandesa.

SB parla d' "un principi de vida monàstica". Resulta fàcil si es viu amb fidelitat i bon ànim "aquesta mínima Regla", ja que llavors es viu en una profunda alegria. Si es regateja amb Déu, es fa difícil i aclaparador ser monjo i monja.
L' arribaràs als cims més elevata de perfecció, és una promesa que, per St. Benet, esdevé realitat, quan es corre pel camí del compliment monàstic amb perseverança i sense girar la vista enrere. 

Com hem dit al principi, aquest capítol està escrit a tall d'epíleg, per això no conté cap prescripció legal. És sols una extensa ullada sobre el que pertany a l'àmplia esfera de la perfecció. Però tampoc St. Benet no pretén compondre un tractat de perfecció, sinó donar clares orientacions a una comunitat que aspira a la perfecció i que al seu torn condueix a l'adquisició de la santedat.

Podríem dir que hi ha com tres línies d'orientació: Les Sagrades Escriptures; els Sants Pares de l'Església, i els Sants Pares del monaquisme. Tenint en compte, sobretot, la vida humana.

L'home i la dona que s'esforcen per viure segons la Paraula de Déu, són modelats per Crist, i participen de la seva humanitat.

Els Sants Pares es preocupen, no tan sols de descobrir el sentit dels Llibres Sants, sinó de deduir-ne les normes de virtut per anar a Déu. Aquí hem de situar els monjos, al costat de tots els cristians, davant del seu Creador.

La doctrina i els fets dels monjos i monges dels primers temps monàstics, ens donaran embranzida per continuar el camí.

Encara que sigui una "pobra R. per a principiants", perquè és un "principi" conté en germen el fi últim que és la "perfecció". Per això contínua essent Llei i Forma de VIDA per als monjos d'avui.

"Compleix bé aquesta mínima R... i arribaràs als cims més elevatas". Compleix-la, sí, amb l'ajuda de Crist, però sobretot, tingues la seguretat que arribaràs, St. Benet ho afirma amb aplom i seguretat impressionant, comptant amb la protecció de Déu.
 

COMENTARI AL C. 72 DE LA REGLA DE St. BENET
 

El capítol 72 de la Regla de St. Benet, és el fruït de l'home madur en anys i en fidelitat, que s'orienta cap a l'essencial.

Per a St. Benet el més important és el foc interior que anima totes les dimensions de la vida. És l'amor enginyós que es fa tot per a tots. Només aconseguirem això, estant convençuts, que hem de servir els altres i situar-nos per sota d'ells.

Sense humilitat no es pot estimar, i això significa pràcticament: perdonar sempre, renunciar a tot judici temerari, i no excloure ningú de la caritat. Aquesta és l'actitud decisiva, gràcies a la qual, la vida del monjo es converteix en camí de foc cap a la plenitud de la caritat.

La vida de comunitat és exigent i requereix un llarg aprenentatge. Els membres de la comunitat no són ni àngels ni dimonis, són persones humanes, i cada una d'elles està en creixement, Déu la treballa i ella viu en l' esperança. Per això, cada membre s'integra a la comunitat, quan accepta viure i caminar conjuntament i a qualsevol preu.

La comunitat és el lloc on es posen al descobert les limitacions i els egoismes de cada u. Quan vius en companyia, t'adones que ets incapaç d'estimar a tots a fons, i d'estar constantment disponible per a ells. Però si realment acceptes als altres com són, viure en comunitat es converteix poc a poc, en lloc de progrés i de llibertat.

Per viure aquest camí cap a la plenitud de la caritat, St. Benet ens dóna uns consells:

- "que s'anticipin a honorar-se uns als altres". Posa l'accent fonamental en el RESPECTE a l'altre, valorant en ell, en l'esperança, la seva semblança amb Crist.

- "que se suportin amb la major paciència les seves debilitats, tant físiques com morals." Amb paciència que és una forma de fidelitat en l'amor. Però aquesta actitud no pot mantenir-se a base de sentiments, sinó per una actitud de fe, que ens porta a l'heroisme.

- "que s'obeeixin amb emulació els uns als altres". Es tracta d'una disponibilitat activa l' emulació, assumida amb esperit de fe i d'abnegació.

- "que ningú no busqui el que li sembli útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui pels altres". Disponibilitat fins a l'heroisme.

- "que practiquin desinteressadament la caritat fraterna". És a dir, amb desinterès, gratuïtat, sense exigir gens a canvi, sense barreja d'egoisme.

- "que temin Déu amb amor". Temor que no és por, sinó acceptació amorosa de Déu com a Senyor de la pròpia vida. El temor per amor és propi dels qui han arribat al cim de l'amor.

- "que estimin el seu abat amb afecte sincer i humil". Sincer, és a dir, que prescindeixin de l'adulació i de tot càlcul d'utilització de la seva persona. Humil, perquè el monjo no ha d'oblidar que l'abat és per a ell sagrament de la persona de Crist.

- "que no anteposin absolutament res al Crist", dit d'una altra manera: "No anteposar res a Crist, perquè ell no va anteposar res a nosaltres". 

I St. Benet acaba amb un desig en forma d'oració : "que ens porti tots JUNTS a la vida eterna", com a valoració de les relacions fraternes entre els membres de la comunitat.

EL QUE NO SAP ESTIMAR ELS ALTRES, NO POT TENIR NI IDEA DEL QUE ÉS ESTIMAR DÉU
 

ETAPES D' INTEGRACIÓ A LA COMUNITAT
(resum de les glosses de l' abta Cassià)
 

 
La vida de comunitat és exigent i requereix un llarg aprenentatge. A grans trets podem distingir-ne dues etapes abans d’assolir la tercera, que consisteix en la vivència del bon zel amb amor ferventíssim.

Un primer temps feliç idíl•lic. Encara no coneixíem a fons la comunitat. Gairebé érem incapaços de veure’n els defectes. En l’eufòria de l' opció que havíem fet sincerament per Déu, tot ens resultava nou i meravellós. Tendíem a veure els membres de la comunitat com persones excepcionals, que havíen realitzat l’ideal que nosaltres cercàvem. Només veiem qualitats.

Després –i generalment ben aviat- segueix un temps de decepció, normalment lligat a un període de fatiga, a un sentiment de solitud, a algun fracàs o a alguna frustració relacionada amb la autoritat. Durant aquest temps de depressió tot esdevé tenebrós. Només veiem els defectes dels altres i de la comunitat. Tenim la impressió o bé d’estar submergits en un món encarcarat en el qual domina la hipocresia del reglament i les ganes de pujar, o bé que ens les havíem amb gent que no toca de peus a terra, incompetent i desorganitzada. I la vida esdevé insuportable, i hi entra el desencís greu i amarg.

Ara bé, si per la gràcia hem arribat a superar aquesta segona etapa, entrem en una tercera que dura tota la vida, i que cada vegada esdevé més bella i més autèntica. És l’etapa que jo qualificaria del realisme i de l’amor crucificat. És quan ens adonem que, si havíem entrat a la comunitat cercant de realitzar un ideal i de ser personalment feliços, ara ens hi quedem, pensant més a fer feliços els altres a partir de la fidelitat radical a Déu: “tot allò que fareu a un d’aquests petits m’ho feu a mi”.

L’experiència comunitària és molt dura d’entrada. La comunitat és el lloc de la revelació dels meus límits i dels meus egoismes. En viure amb els altres t’adones com ets incapaç d’estimar-los a fons, com ets incapaç d’estar disponible constantment per a ells. Es també la revelació insospitada dels "monstres" que portes amagats dintre teu. Instintivament busques d’apartar-los, llavors, defuges la vida comunitària. Si acceptes que hi són i els fas sortir a la llum i aprens per la gràcia de Déu a dominar-los , llavors comença l’autèntic creixement vers l’alliberament.
I aquell lloc dur i terrible, esdevé lloc de vida, de creixement i de joia, i és així com la vida de comunitat va creixent a través de la confiança mútua i de l' estimació entre tots.

La comunitat esdevé aleshores sagrament, és a dir, manifestació visible d’una realitat invisible. La comunitat és epifania de la presència invisible del Senyor, en els germans i les germanes, d’aquell misteri que és “Crist en nosaltres, esperança de la glòria” (Col.1,27)
 

QUI ÉS SANT BENET DE NÚRSIA
 

Beneto de Nursia, va fundar l'ordre BENEDICTINA que consisteix en què els monestirs es converteixin en llocs autosuficients organitzats entorn de l'església de planta basilical i el claustre. St Benet és considerat patró d'Europa i patriarca del monaquisme occidental. Va escriure una Regla per als seus monjos, que va ser dita: "La Santa Regla" i que ha estat inspiració per als reglaments de moltes altres comunitats religioses.
La seva festa se celebra l'11 de juliol

Biografia
L'única font amb informació sobre la vida de Sant Benet de Nursia és el llibre segon dels Diàlegs, escrits per sant Gregori el Gran (c. 540-604).
Per aquests relats el pontífex es va basar en el testimoni d'alguns monjos que van conèixer el sant. Aquest llibre, en alguns passatges, manca de rigor històric tal com s'entén en l'actualitat.

Gregori explica que era fill d'un noble romà. La seva infantesa es desenvolupa a Nursia on realitza els seus primers estudis. després és enviat a Roma per a estudiar filosofia i retòrica, però decebut pel desordre moral dels joves de la ciutat i desitjant una vida més espiritual, aviat abandona la capital per retirar-se a Enfide (actual Affile), d'on va fugir, segons la tradició, després de realitzar un miracle.
Amb ajuda de l'abat d'un monestir proper anomenat Romá, es va instal•lar en una gruta de difícil accés, a un lloc proper, anomenat Subiaco, per viure allà com a ermità. Després de passar tres anys en aquest lloc, dedicat a l'oració i al sacrifici, va ser descobert per uns pastors, que van divulgar la seva fama de santedat.

A partir d'allà, i especialment gràcies als seus presumptes dots de taumaturg, va ser visitat constantment per persones que buscaven el seu consell i direcció espiritual. És elegit abat d'un monestir a Vicovaro, al nord d'Itàlia, però com que els monjos no accepten el seu règim de vida exigent, intenten enmatzinar-lo. Segons la llegenda, Benet descobreix les intencions dels monjos perquè, en el moment de donar la benedicció, el vas on hi havia la metzina es fa trossos. Després d'això, Benet decideix abandonar la comunitat.

Torna Subiaco, on, a causa d'una gran afluència de deixebles, funda allà diversos monestirs. Al 529, a causa de l'enveja d'un sacerdot de la regió, es refugia a Montecassino on funda un monestir i des d'on s'estén l'Ordre Benedictina.
Al 540 escriu la seva famosa "Regula monasteriorum" (Regla dels monestirs).
Mor l'any 547.

A Benito se'l representa, habitualment, amb el llibre de la Regla, una copa trencada, i un corb amb un tros de pa al bec, en memòria del pa enverinat que va rebre, i d'un corb que es diu que l' alimnentava quan residia a l' eremitori. Gegori explica que, per ordre del sant, el corb es va emportar el pa on no pogués ser trobat per ningú.