TEMES SOBRE LA DOCTRINA    Josefina Rabella
 

LA LECTIO DIVINA
 

La Paraula de Déu és la font d' on emana la crida a la vida monàstica i la que nodreix constantment el seu desenvolupament.
El monjo/a es posa comunitàriament en contacte amb aquesta Paraula en les diferents hores de l'Ofici Diví, però a més, d'acord amb la tradició, és absolutament necessari un contacte d'aprofundiment personal amb la Sagrada Escriptura. En això consisteix essencialment la LECTIO DIVINA.
L'home modern està acostumat a altres escoles d'espiritualitat que recomanen la lectura d'un llibre pietós, com a aliment previ per a la meditació i per a l'oració, però és en les fonts del monacat on es dóna una noció justa d'aquest element essencial de la Vida Monàstica.
Segons aquestes fonts la Lectio Divina consisteix en una lectura de la Sagrada Escriptura pausada, gratuïta, assaborida, sense pressa, amb la finalitat única d'escoltar Déu en esperit de fe i amb cor disponible, amb el desig que la seva llum penetri i s'apoderi de la pròpia vida i la configuri totalment, segons el seu designi de salvació. És una lectura que amb freqüència desemboca en l'oració del cor i en la contemplació silenciosa de les meravelles de Déu.
La Lectio Divina és una vivència global de la presència de Déu que ens parla a través de l'Escriptura i suscita en cada un de nosaltres una resposta d'adoració, agraïment i admiració amorosa davant de les meravelles que Ell mateix ha realitzat per mitjà de Jesús, el seu Fill.
En la Lectio Divina és l'home sencer que es posa a l'escolta de Déu, sense condicions, i desprès de tots els mecanismes d'autodefensa, per quedar vulnerable a la Paraula de Déu. (cf. He.4,12-13)
 

SER MONJO O MONJA

Ser monjo o monja es un estat de vida que respon a una crida que dura tota la vida.
La resposta a Déu que crida, sols es pot fer des de la FE, ja que tota crida per part de Déu és sempre un acte creador. La crida de Déu és una proposta concreta per a esdevenir allò que realment estem cridats a SER. La crida es un reclam d’identitat que has d' anar descobrint i realitzant durant el llarg aprenentatge del temps.
La crida assenyala o indica un camí, desperta o invita a caminar, i enforteix la feblesa dels homes. La crida de Déu pren sempre forma d’interrogant, quan s’atansa a la persona, per això és importantíssim prendre consciència de la dificultat de tota vocació humana, i potenciar les possibilitats d’una resposta digna, en cada moment.
Tot comença amb una experiència que és ben real. Hi ha alguna cosa que empeny des de dintre a portar a terme una tasca, una opció, en la qual hom creu. A mesura que ens entreguem a aquesta crida i la portem a terme ens adonem que escurcem el camí cap a la plenitud, ja que esdevé la COSA més important de la nostra vida.
Però la pugna entre la realitat interior que es vol expressar a través de la vida, i una altra que ens fa retreure, dura mentre existim. Es sent una mena de vertigen a l’hora de donar els passos decisius que Déu ens va demanant.
Ens pot il·lustrar l’experiència del profeta Jeremies: 20,8-9.
Per un bon discerniment ens cal buscar L’ACOMPANYAMENT d’algú, amb seriositat, per tal d’ajudar-nos a discernir la veu de la Veritat enmig del concert de veus de tota mena que intenten, constantment, ofegar la veu de Déu.
Ens cal dir cada dia:
“SENYOR, PARLEU, QUE EL VOSTRE SERVENT ESCOLTA”