La noció d'equilibri entre el parlar i el callar la va expressar la
llengua llatina dels monjos i ascetes mitjançant els mots "silere", o "silentium",
que signifiquen abstenir-se absolutament de parlar; "taciturnitas", en
canvi, és parlar amb moderació, el necessari, discretament.
"Taciturnitas" denota l'hàbit de guardar silenci, la virtut del silenci,
que concedeix a la facultat d'expressar-se mitjançant la paraula,
l'exercici just i degut i no més, i denota moderació, sobrietat,
sensatesa, discreció.
En la regla de St. Benet trobem 4 vegades la paraula "taciturnitas" de
manera destacada en alguns capítols:
En el c.6, dedicat al silenci ens ensenya la "virtut del silenci". En
7,56, ens en parla a través de la humilitat. En 42,9, en relació amb el
silenci de la nit...
S.B. ho demana com a disciplina funcional: a 38,5 al refectori; a 42,1-2
en el descans nocturn; a 48,5 en el descans de la migdiada; a 52,2 en
sortir de l'oratori, per respecte als que volen pregar; i al cap 49
durant la Quaresma, quan es convida als monjos que se sostreguin de la
loquacitat....
El silenci com a "egoisme aïllador", insensible als altres, no és
benedictí. El propòsit del silenci monàstic no és de no parlar, sinó de
respectar els altres, pel sentit del lloc, i per l’esperit de pau.
La veritat sovint es descobreix en el silenci.
El silenci és l'atmosfera que l'amor necessita perquè l’ànima brilli.
Deixa el temor i permet que el silenci et posseeixi, només en aquesta
immensitat podràs escoltar la veu de Déu dins de tu, cridant-te per
donar-te a conèixer els misteris de l'univers, i, no només això, també
vol donar-te a conèixer el secret de la vida eterna, però sobretot, fer
que aquesta es converteixi en la teva única realitat.
Només en profund silenci podràs comprendre que "TENS VIDA"
|