TEMES SOBRE HISTÒRIA MONÀSTICA    Josefina Rabella
 

LES MONGES MÉS DESTACADES DE L’ EDAD MITJANA

 

 
A començaments del segle XII es van fundar les Canonesas Agustines que es dedicaven a la cura del malalts. Més tard quan els monestirs cistercencs i benedictins es multiplicaren, es va demanar als fundadors d’aquests monestirs que creessin la branca femenina. Així es van iniciar els monestirs de monges que es dedicaven principalment a la Litúrgia i a la contemplació.
L'any 1120 es va fundar a prop de Dijon un monestir de l'Ordre Cistercenca: "Les Bernardes", que aviat es van estendre per Alemanya i França, i van donar a l'Església moltes Santes. Alfons VIII va fundar a Espanya el Monestir de "Les Vagues".
A mitjans de l'Edat Mitja Sta. Brígida de Suècia va fundar un Monestir anomenat "Les Brígidas". Les monges pel que sembla professaven els 16 anys, però no podien rebre la consagració virginal de mans del Bisbe fins als 25.
Al principi del s. XIII es noten signes de cansament, hi ha menys vocacions, desapareixen algunes abadies, d'altres es passen a ordes més recents. S'arriba a un gran extrem de relaxació. A finals de segle, intervé l'autoritat eclesiàstica en els monestirs femenins. Al 1298, Bonifacio VIII publica un decretal de gran ressonància. Posa la Clausura.
Però al llarg del segle, comença un ampli moviment, eminentment femení -i feminista- que va començar als Països Baixos.
Primer se'ls va dir "Beguinas", paraula que significa "Heretge". Eren anomenades així per denigrar-les, després aquest mot ja no va tenir cap matís pejoratiu. Foren les hereves de les pietoses dones, assedegades de Déu del s.XII. La seva vida era senzilla, modesta, mortificada, pobra, caritativa i orant. La més significativa va ser Hadewijch que va morir en 1269, dona humil i digna. En el seu temps també Beatriu de Nazareth va fer escola.
Beatriu va néixer a Tirlemont. Als set anys el seu pare la va confiar a les Beguinas de Léau. Al 1236 el seu pare va fundar el monestir cistercenc de Nazareth. Allà va viure amb tota la seva família, i allà van transcórrer els anys més feliços de la seva vida. Va morir en 1268. Havia estat afavorida amb moltes visions en grans moments de contemplació. Va escriure obres espirituals molt importants.
L'admirable vigor del monacat femení del s. XIII resideix als monestirs incorporats al Cister. S'ha dit amb tota raó que el s. XIII va ser el gran segle de les monges. El que més molestava a certs barons era el tarannà intel•lectual i literari de no poques "dones religioses".
La més coneguda i documentada va ser, una monja de nom IDA:
IDA de Nivelles. Als 9 anys vivia amb les Beguinas de la seva vila natal. Als 16 va ingressar al Monestir de Keckom de l’ Orde del Cister. Va tenir grans visions de l'infern, del purgatori i del cel. Va morir en 1231. Tot el que es coneix d’ella és a través del seu hagiògraf.

Una de les cistercienses més simpàtica i admirable, va ser Lutgarda de Aywières,
Déu l'havia dotat d'una capacitat intel•lectual poc comuna, i ella era concient de la funció que Déu li havia encomanat. El mateix Senyor se li va aparèixer i li va manar entrar al Monestir d'Aywières, ja que ella preferia entrar a Heekenrode, a causa de l'idioma. Era l'any 1306, i tenia 24 anys.
La seva vida monàstica cada vegada era més intensa i eminentment litúrgica. Va ser una gran mística. La seva espiritualitat estava orientada cap a la Passió redemptora. Els 12 últims anys de la seva vida els va viure sumida en les tenebres d'una ceguesa total. Era indiscutiblement una gran santa.

El Monestir d'Helfta ocupa un lloc absolutament únic en la història monàstica del s. XIII, el qual, segons uns pertanyia a l'Orde del Cister i segons altres a la Benedictina. L'origen de la Comunitat esdevé al 1229.
El Monestir va prosperar ràpidament gràcies als afanys de l'abadessa Gertrudis de Hackebon (+1291) que exercí l'abadiat durant 40 anys, Era una dona de grans dots, notable per la seva humilitat, la bondat del seu cor i el seu viu interès per la vida espiritual i la cultura. Va morir després d'una malaltia llarga i penosa.
El Monestir d'Helfta va donar grans místiques, entre elles podem citar:

MATILDE de Magdeburgo, va cridar a les portes d'Helfta a l'edat de 60 anys, era una beguina famosa que deixava darrere seu una llarga història d'ascesi i fenòmens místics.
Allà va trobar l'ambient espiritual i intel•lectual que necessitava. Per ordre del seu confessor va escriure una obra extraordinària "La llum font de la divinitat". Va morir entre el 1282 i el 1294. Durant la seva vida havia criticat obertament als membres de l'Església, per això s'havia guanyat grans enemics, i sofert a causa d'això.

MATILDE d'Hackeborn. Va ser una flor humil i amagada. Va néixer en 1241. Als 7 anys va ingressar al monestir d'Hackeborn, on es va distingir per la seva intel•ligència, la seva aplicació a l'estudi, i per la seva veu i dots musicals. La malaltia la va obligar a romandre al llit els últims vuit anys de la seva vida. Llavors va començar a relatar als seus confidents les visions i revelacions amb què havia estat afavorida. D'amagat d'ella les van posar per escrit i quan se li van explicar, la malalta va confirmar l'exactitud del seu contingut. Va morir el 19 de novembre de 1299. És un bonic exemple de mística benedictina. La seva espiritualitat presenta tres característiques rellevants: la dimensió trinitaria, la cristológica i l’ eclesiológica.

GERTRUDIS la Gran. Va néixer el dia de l'Epifania de 1256. Ignorem el lloc, així com tot el referent a la seva família. Als 5 anys va ingressar a Helfta. Posseïa un enginy agut, una memòria feliç, "plena de saber i d'eloqüènci per captar amb facilitat totes les coses, és a dir vivor d'esperit i agudesa d'intel•ligència", com diuen els seus apologistes. Als 16 anys va professar, segurament "al principi va viure amb mediocritat la vocació forçada", servint a Déu per deure, no per amor.
Passava per ser una bona monja, però no tot anava bé en la seva vida. Gertrudis estava descontenta de si mateixa. Als 25 anys va començar la crisi (1280). El 27 de gener de 1281 va viure una experiència en el més profund de seu ésser. Va tenir una gran visió : Jesús, jove, li va mostrar les seves nafres.... Des de llavors es va trobar apaivagada per una alegria espiritual enterament nova. Un trastorn total es produeix en la seva vida.
Gertrudis per la seva falta de salut sovint va sofrir. Va morir el 17 de novembre del 1301 o del 1302.
Ella va escriure moltes obres interessants, entre elles sobresurt el "Memorial". L'"Herald" és la vasta compilació de tots els seus escrits: consta d'un pròleg general i de cinc llibres .
Després de la seva mort hi va haver dos segles i mig de silenci, si bé el seu nom no s'havia oblidat per complet. Però el 1536, Gertrudis "va ressuscitar". Els cartoixans de Colònia, van fer imprimir l'Herald en la seva versió llatina. Els espirituals de l'època el van acollir amb gran interès. Els dels temps posteriors, sobretot els del s. XVII, no es van quedar enrrera. El nombre de traduccions a diferents llengües constitueix el millor testimoni de l'èxit tardà de la mística d'Helfta.
Ja en el s. XX, la tradició gertrudiana no cessa. Es publiquen les obres de la santa en llatí i a diverses llengües modernes. Això manifesta la universalitat i l'actualitat del seu missatge.
 

DOS FUNDADORS SEMBLANTS I DIFERENTS:
St. BENET I St. BERNAT
 

St. BENET va néixer cap a l'any 480 a Norcia (Itàlia). Els seus pares el van enviar a estudiar a Roma. Però aviat, Benet, es va cansar de l'ambient pagà que es respirava a la ciutat i se'n va anar a viure a Enfide (Itàlia) amb la seva dida. El miracle del sedàs refet el va fer popular, i deixant la dida es va refugiar en una cova a Subiaco (Itàlia), on va viure tres anys. Romà, un monjo d'un Monestir proper, li portava menjar cada dia.

La seva fama de santedat va atreure molts deixebles. Per a ells va construir dotze Monestirs amb dotze monjos a cada un. Però per diverses causes va haver d'abandonar Subiaco i es va establir a Cassino (més al sud d’Itàlia), on va fundar el cèlebre Cenobi de Montecassino. Allà va morir el 21 de març de l'any 547.

Aquestes i moltes altres dades de la seva vida es poden trobar al II Llibre dels DIÀLEGS, escrit per St. Gregori.
L'obra de St. Benet continua a través dels segles, gràcies a la Regla, és a dir, el codi de vida que va escriure pels monjos de Montecassino.

Després de la segona guerra mundial, el Papa Pau VI el va proclamar Patró d'Europa (1964) 

El seu lema és : PREGA ET TREBALLA 

St. BERNAT va néixer l'any 1090 a la Borgonya (França). Era de salut molt delicada, però d'intel·ligència penetrant i molt reflexiu. De temperament tímid. Quan va morir la seva mare, després de vèncer i afrontar moltes dificultats, als 22 anys, va fer opció per la vida monàstica, i va entrar al Monestir de Citeaux (França)

L'any 1115, el seu Abat junt amb dotze monjos li va manar fundar Claravall (Vall-Clara). Però com que a la seva timidesa unia una gran humilitat, va acceptar, i va ser el fundador dels monjos Cirtercencs.

A la seva època, la seva influència va ser molt gran. Va treballar políticament a favor de la pau i es va preocupar dels problemes de l'Església del seu temps. Va predicar la segona Croada. I va ser un gran mestre d'Espiritualitat. Va deixar una empremta personalíssima a l'Orde Monàstica.

El Papa Alexandre III el va canonitzar al 1174, i Pius VIII el va declarar Doctor de l'Església el 1830. Va escriure la famosa "CARTA DE LA CARITAT". 

COM VIVÍEN LES MONGES DEL S. XI
 

Al s. X el Monestir benedictí de Cluny havia assolit una gran esplendor: riqueses, poders i fama. A més era al capdavant d'un imperi monàstic: un grup estructurat i dinàmic de monestirs reformats. El seu esperit, els seus ideals i els seus costums s'infiltraven a tot arreu.
Els monestirs cluniacencs van ser durant molt temps centres de vida d'oració i d'unió amb Déu, mentre la reforma monàstica va anar estenent-se per tot l'Occident.
D'altra banda l'Abadia de Gorze a la Lorena també treballava per a la reforma. Ambdues coincidien en els oficis litúrgics summament llargs.

Els ss. X - XI va ser una època en què la història del monacat es va distingir per les reformes i agrupacions de monestirs. La paraula ORDE no apareix fins al 1012, però la realitat era anterior.
A la península Ibèrica, a excepció de l'antiga Marca Hispànica, en la qual hi va haver monacat benedictí des de principis del s. IX, el monacat va seguir fidel a la tradició hispana.

L'any 976, el prebere Enneco Garseani va transcriure per al monestir femení de les Santes Nunilo i Alodia, a prop de Nájera, la Regla de St. Benet.

Al s. XI per influència dels cluniacencs es va arribar a extingir l'esperit del monacat autòcton. Entre els monestirs reformats pels cluniacencs, hi ha Sahagún, fundat al 1079 per Alfons VI, econòmica, cultural i litúrgicamente es va posar al capdavant dels monestirs peninsulars.

Cluny, Orze i d'altres, van influir igualment en la reforma del monacat femení. La seva situació a la segona meitat del s. XI, era igual o pitjor que la dels monestirs de monjos abans de la Reforma.

S'havíen registrat abusos greus: presa d'hàbit forçosa, eleccions irregulars d' Abadesses, visita de monjos massa freqüents. Fins i tot va haver de prohibir-se el matrimoni amb monges, que aquestes es vestissin amb vestits masculins i es tallessin el cabell... etc

Les monges depenien dels Bisbes i dels Abats, que influïen normalment de manera nefasta en les comunitats femenines. Però no tot era negatiu, el monacat femení de l'època ha estat poc estudiat i pot reservar-nos sorpreses. En els ss. XI i XII els cenobis, sobretot a França eren poc nombrosos, les monges pertanyien a l'alta noblesa i tenien un nivell de cultura notable. 

Els primers abats de Cluny no es van ocupar de les monges. Però St. Hug es va adonar de l'estat dels monestirs femenins, i va crear un Cenobi ideal. El 1061 es va iniciar la vida regular a Marcigny (Borgonya) i va tenir un gran èxit. Van ingressar allà joves del llinatge més alt.

Al costat del monestir vivia una petita comunitat de monjos, el Prior de la qual venia a ser el superior immediat, no solament dels monjos sinó també de les monges: responsable de la seva vida moral i espiritual, manteniment de la disciplina, administrador dels seus béns .

Monges i monjos vivien a l'estil de Cluny. Les monges guardaven una clausura absoluta, practicaven l'abstinència, no rebien educandes (noies nobles per a ser-hi educades). Passaven al cor hores i més hores. La mateixa observança es practicava als monestirs sotmesos a Marcigny, i les monges d'aquestes comunitats eren considerades lluitadores

Estaven repartides en dues ordes: una de claustrals i l’ altre de recluses. Les primeres imitaven Cluny i les altres, competíen amb el desert: unes eren les cenobites, i les altres les ermitanes.
En certs claustres femenins havia florit una notable cultura humanista. Les monges eren capaces de llegar els autors de l'antiguitat pagana i delectar-se amb les meravelles del seu estil. Però aquestes lectures eren altament perilloses.

És molt difícil establir amb certa exactitud l'horari vigent en les comunitats, ja que no tenien rellotges mecànics. Els monjos i les monges medievals, per molt que estimessin l'oració comunitària, se'ls havia imposat una càrrega que superava la capacitat humana, "l'oració en comú era tan llarga i tan pesada que les monges es troben sense ganes per a altres mortificacions diferents de les imposades per la vida comuna".

"La vida comuna era de gran rigor en una clausura estricta i que posava la monja en contacte continu amb les seves germanes al cor, al refector, al claustre, al dormitori, sense més treva que us moments d'oració privada que podia ferse en el secret de l'Església o de l'Oratori; la dependència de tots els instants d'una superiora i d'oficials nomenades per ella, sense perspectiva de canvi d'ambient, era per si mateixa una vida dura, que havia d'espantar les ànimes més fortes, diu Usmer Berlière.
D'altra banda, és cert que, respectant l'abstinència, es menjava i bevia cada vegada millor als monestirs, i sobretot amb més abundància. Calia refer forces per continuar cantant.

El treball manual productiu pertanyia al passat. Les monges artistes: pintores, escultores, miniaturistes, eren les úniques que treballaven amb les mans.
Hi havia també a tots els monestirs el "capítol de culpes", possiblement cada dia, en el qual les monges reconeixien les seves culpes, i després seguia la imposició d'una penitència proporcionada. En certs ambients, l'abat començava per la humil confessió de les seves pròpies culpes, abans de convidar els monjos o monges que fessin el mateix.

Els monestirs aleshores van ser focus de vida espiritual per als qui s'apropaven a ells. La pietat monàstica va ser catòlica en les seves aplicacions i una deu de llum, amor i consol per a tots.                    
 

LES DIFERENTS ORDES RELIGIOSES DE L’EDAT MITJANA
 

Són incalculables els serveis que el monaquisme, i més en concret el benedictisme,  ha fet a la cristianització d’Europa, a la conservació  de la cultura antiga i moderna,  i a la mateixa educació civil i política d’Occident.

 Al s. VIII va començar ja un moviment de restauració del monacat. Alguns monestirs d’ avantguarda van evangelitzar abundantment, promovent l’agricultura  i la cultura a les escoles. La vida dels monjos, però, s’anava esllanguint.
Fou St. Benet d’Aniana  qui posà tot el seu esforç per tornar als monjos a la vida austera i senzilla, així alguns monestirs com St. Gall, Ferrières, Corbie, Tours... van reflorir. Però per desgràcia, poc temps després, molts monestirs van patir calamitats sota la violència dels normands, hongaresos i sarraïns.

Al s. X, un noble de Borgonya, Bernon, va demanar al Duc d’Aquitània un terreny per fundar un monestir, en un petit llogaret rodejat de boscos, a Cluny.  Va fundar-hi el monestir, i a fi que estigués exempt de jurisdicció civil i eclesiàstica el construí  com a propietat de St. Pere i de St. Pau, comprometent-se a pagar un cens al Pontífex.  Els Abats St Odó, St. Mayol, i St. Odiló, havien donat a Cluny un gran renom i els seus monjos s’havien estès per tot Europa. Però a principis del s. XII, Cluny sofria una certa decadència  religiosa i cultural, a causa de la seva Litúrgia que donava massa importància a les formes  en detriment de l’esperit.

EL període entre els ss. X –XII  fou una època de reforma  del món monàstic. Els monestirs havien acumulat possessions grandioses; donatius i herències havien  multiplicat els béns  dels monestirs ; això portava a una vida dissoluta.
En començar el s.X,  Montecassino brillava de nou i Subiaco era ric i influent . Els reformadors de Cluny havien treballat  i fundat a Farfa, Roma i Itàlia del nord. Malgrat havien sofert destruccions per part dels sarraïns,  continuaven la vida monàstica.

La Regla benedictina, doncs, anava estenent-se per Itàlia. Però al mateix temps es buscava un tipus de vida més austera i també eremítica. St. Nil va fundar l’Abadia de Grottaferrara, de ritus grec i regida per la Regla de St. Basili.  Així també,  Romuald, Joan Gualbert i Pere Damià.        

Romuald de Ravena  (950-1027) va projectar restaurar la vida monàstica del desert. Va deixar dos grups d’ermitans: Fonteavellana i Camàldula, a la Vall del Po. Joan Gualbert de Florència (990-1073) va fundar Vallombrosa , amb una vida molt estricta.  Damià de Ravena  va influir molt en la vida monàstica pels seus escrits.. En tots aquests monestirs la vida monàstica era molt austera, i ha estat molt fecunda fins als nostres dies. Però la seva austeritat no l’ha deixada estendre i només subsisteix a Itàlia. 

Altres monestirs van sorgir seguint la Regla benedictina en la seva interpretació rigorosa: St. Esteve de Muret, per anacoretes, St. Robert d’ Arbussel funda Fontevrault al s. XII per a monjos i monges, sota el mandat d’una Abadessa.  St. Silvestre Gozzolini, funda els Silvestrins i Pere de Morrone (Celestí V), els Celestins, que unia benedictins i anacoretes.
També  a Gales, Escòcia i França, hi van florir monestirs. 

Molt a prop de Glenoble,  St. Bru  amb un grup deixebles es va retirar al “desert dels Alps”, i va fundar la Gran Cartoixa, però poc després va morir a Roma.  Malgrat això, la Cartoixa va continuar la seva vida i  poc a poc per etapes va adquirir l’estatut d’ Orde pels Cartoixans.  Era molt semblant a la Camàldola . Estava format per  petites cel·les al voltant d’un claustre, formant un conjunt monàstic. Era una vida tan austera que només eren acceptats els aptes per portar-la: vida espiritual, psicológica, i física, que fos plena. No van caure en la relaxació. Són famoses les Cartoixes de Florència i de Pavia  del s. XIV.
Des de l’any 1147 també hi ha monges cartoixanes.

St. Robert de Molesme, juntament amb St. Alberic i St. Esteve  Harding i alguns monjos es dirigiren a Citeaux  lloc desert i pantanós, ple de joncs. Sembla que no volien fundar cap orde nova, però no fou així. D’aquí en sortiren els cistercencs.

A Esteve se li deu la primera organització per mitjà de la “Charta Charitatis” “Carta de l’Amor”, que demostra com fer de cada monestir una escola d’Amor.. Però la fundació del Císter fou compartida amb St. Bernat de Claraval, home intel·ligent i de caràcter ardent i amable. El Císter va créixer molt aviat. Com a reacció contra els de Cluny, els del Císter van tornar a l’estricte observança  religiosa de la Regla benedictina.
Al 1120 a prop de Dijon es va fundar  un monestir de monges de l’Orde cistercenc, les “Bernardes” que molt aviat es van estendre per Alemanya, França i van donar a l’Església moltes Santes. A Espanya el rei Alfons VIII va fundar un monestir a Burgos:  “Las Huelgas”.

 St. Norbert, després de la seva conversió, va portar una vida penitent i va rebre l’ordenació sacerdotal. Llavors va dedicar-se a la reforma de clergues i canonges. Entenent, per un somni que va tenir, que havia de construir un monestir, va demanar permís al bisbe per fer-ho tal com se li havia “pre-mostrat”, d’aquí el nom de Premostratencs (1120). Aquesta Orde no és de monjos, sinó de canonges regulars amb una vida de comunitat contemplativa i apostòlica al mateix temps. La seva Regla es la de St. Agustí, tan general i ambigua que pot adoptar-la qualsevol  institut religiós.

Des del s. XI van aparèixer canonges regulars en tots els països, primer sense cap vincle d’unió, més tard formant congregacions. Tenen importància les següents canongies: Canonges Lateranencs, Congregació de St. Ruf, Congregació de la Sta. Creu, els canonges del Sant Sepulcre, per atendre els hospitals de pelegrins, Congregació de St. Víctor, els Hospitalaris de l’Esperit Sant, els Canonges o “Monjos de St. Bernat”, que tenien hospitals als ports dels Alps, els Canonges de St. Eloi, que tenien cura dels pelegrins malalts,  i moltes més.
Al S. XII es fundaren les Canoneses Agustines que seguien la vida contemplativa sota la Regla de St. Benet.

Entre els canonges regulars de St. Agustí hi va haver molt diverses formes de vida; una d’elles foren els Trinitaris, fundats a França per St. Joan de Mata, dedicats a la redempció de captius.  També l’Orde de la Mercè, fundada a Barcelona per St. Pere Nolasc, (1222) estava consagrada a rescatar els cristians  esclaus dels serraïns i dels moros.

Quan els cistercens i el premostratencs  s’estengueren,  van demanar  als fundadors que creessin la branca femenina . Primer s’hi oposaren, però acabaren obrint convents per a les monges que portaven una vida litúrgica i contemplativa.
No oblidem, que als primers segles de l’edat mitjana existien grups de dones sacrificades que no eren ni formaven cap Orde, però que tenien cura dels malalts dels hospitals, i dels hospicis.

La difícil situació religiosa dels cristians d’Orient va fer que al s. XIII es fundés l’Orde dels Carmelites, tot agrupant els eremites que venien de Palestina. St. Simó Stock  li va donar la seva constitució definitiva i va fer que s’estengués per Europa.  El Papa Inocenci IV la va transformar en cenobítica, però dedicada a l’apostolat.

A finals de l’Edat Mitjana van aparèixer dues Ordes femenines, les Carmelites, que començant a Itàlia s’estengueren per Espanya, i un segle després  foren reformades per Sta. Teresa.  L’altra Orde fou la de les Brígides, fundades per Sta. Brígida de Suecia.

També aparegueren altres Ordes de monges i terceres Ordes. Entre les Congregacions, la més significativa fou la dels Servites ( Servents de Sta. Maria), formada per laics, que acabaren  vivint en convents com el de St. Antoni de Pàdua.

Sota la inspiració dels cistercencs  van aparèixer les “Ordes de Cavalleria” a la vegada religioses i  militars a fi de protegir els Llocs Sants. Foren els “Templers” i els “Cavallers de l’Hospital”, anomenats més tard “Cavallers de Malta”, dedicats a la cura dels pelegrins malalts que anaven a Terra Santa. Foren molt útils en aquella època i donaren relleu a un aspecte important de la missió de l’Església. A Espanya foren fundats els Cavallers de Calatrava per ajudar a la Reconquesta del país, que estaba a les mans dels moros. 

La reforma realitzada pels Papes durant els segles XII – XIII no s’hauria pogut fer sense un moviment popular favorable. Sense l’evangèlic entusiasme que va acompanyar les Ordes Mendicants (franciscans i dominics), l’Església hauria tornat a caure, potser, en els desordres. Es tractava d’anar a trobar als homes directament amb una predicació adaptada a les seves a vides, fent-ho, no des de un monestir, ni de les aules d’una escola.
Els mendicants van contribuir no sols a la reforma moral, sinó que foren els instruments d’una nova concepció de l’Església i del seu paper, més universalista que unitari, de tal manera que el poder feudal va cedir el seu lloc a altres interessos: l’Església de les missions, i de les universitats, i a fer una Església més escoltada per la societat,  així el missatge de Crist  va encarnarse en la forma de “Cristiandat”. 

St. Francesc d’Assís fou el fundador dels Franciscans. Per la seva gran personalitat va atreure molts seguidors. Aquesta Orde estava formada per laics i clergues, es a dir, per tots els que volien servir el Crist en pobresa perfecte. Anaven pel món predicant amb la llibertat de Crist, sacrificant l’orgull de la intel·ligència i de la riquesa. Aviat foren nomenats Frares Menors. El seu ideal era la Pobresa. A St. Francesc li va costar molt fer una Regla, que després de moltes esmenes fou aprovada el 1223.

Per la seva part, St. Domènech, havia reunit uns quants companys i fundat un convent de monjos. El Papa li va aconsellar que escollís una Regla. Domènech va elegí la de St. Agustí, però que després la va ampliar. L’orde estava formada per clergues ben formats en Teologia,  i dedicats a la pròpia santificació, i a la predicació de la Doctrina Catòlica. Són  l’Orde dels Dominics o l’Orde de Predicadors.

Vint anys després de la mort de Francesc i de Domènech, quasi es podria dir que les dues Ordes només es diferenciaven pel color dels seus Hàbits.
De cada Orde van sorgir grans personalitats. St. Bonaventura (franciscà) i St. Tomàs  d’Aquino (dominic).  També de cada Orde van sortir branques femenines. De la dels franciscans: les Clarisses fundades per Sta. Clara. De la dels dominics van sorgir les Dominiques, primerament com a Orde contemplativa, però que més tard es va completar amb les “Terceres Ordes Regulars”, dedicades a l’ensenyament i a la cura de malalts.             
Sta. Caterina de Siena en un dels seus escrits diu: “Domènech i Francesc són veritablement dues columnes de l’Església; Francesc amb la POBRESA... Domènech amb la CIÈNCIA...”
 

Història de la VIDA MONÀSTICA i del MONESTIR
 

Un monestir és un lloc on habita un o diversos monjos. Originariament un monestir era la cèl·la d'un ermità o anacoreta. Els monestirs cristians són anomenats també abadies, (regides per un abat) o priorats, (regits per un prior). La vida comuna d'un monestir es denomina cenobitisme, en contraposició amb la vida anacorètica d'un ermità. La paraula "monestir" també s'utilitza per referir-se a aquest tipus de comunitats, d'altres religions

La paraula monestir procedeix del grec "Monasterion", de l'arrel "mones|sol" ("una persona solitària") ja que originàriament tots els monjos cristians eren ermitans. Aquests monestirs servien per allotjar els visitants.

Els primers monestirs cristians.
La vida monàstica per als cristians va començar poc temps després de la mort de Jesús. Els primers cristians compartien les seves possessions i portaven una vida de lliurament a Déu. El segle III, sant Antoni, un cristià egipci, va reflexionar sobre les paraules de Jesús: "Vés, ven tot el que tens i dona-ho als pobres", i llavors ell i després els seus seguidors, van abandonar totes les seves possessions i van marxar al desert d'Egipte i de Síria. D'aquesta manera creien viure més a prop de Crist dedicant-se a l'oració i a la contemplació.

Inicialment van viure sols, però poc després van decidir unir-se i habitar en coves o cabanyes construïdes per ells mateixos, senzilles però suficients com per fer la seva vida d'oració en comunitat.

El segle VI sant Benet va crear una comunitat, els benedictins, i va establir regles de convivència que després van servir de base per a altres congregacions. Els seguidors de sant Benet feien tres promeses: abandonar totes les seves possessions personals (vot de pobresa), no mantenir relacions sexuals vivint al monestir com a monjos (vot de castedat i estabilitat), i seguir les regles de la vida monàstica obeint l'abat (vot d'obediència).

A l'Edat Mitja, molts dels monestirs també servien com a granges, casa d'hostes, centres d'aprenentatge i fins i tot com a hospitals, sempre sota les regles benedictines.

Més tard van aparèixer altres ordres que van establir regles encara més rígides, com els cartoixans o els cistercencs. Els monjos d'aquesta última orde eren coneguts amb el nom de "monjos blancs", ja que utilitzaven hàbits de llana sense tenyir. Aquesta orde va ser fundada al 1098. Construïen els seus monestirs ben allunyats de les ciutats i allà conreaven la terra i criaven el seu propi bestiar. A Anglaterra es va construir, al 1131, l'abadia cistercenca de Rievaulx, a Yorkshire, on els monjos tenien prohibit parlar.

En la segona dècada de segle XIII es van crear dues noves ordres: els franciscans (1210), que es guiaven pels ensenyaments de sant Francisc de Asís; i els dominics (1216) seguidors de sant Domènec. Els franciscans professaven la pobresa i l'ajuda als semblants, mentre que els dominics combatien l'heretgia càtara. Ambdós eren coneguts com "frares".

Després de la Reforma Protestant, molts monjos van abandonar els monestirs per seguir la doctrina de Luter. Després, durant les guerres de religió, molts monestirs van ser saquejats i destruïts.

Més tard es van crear noves ordes, com la Companyia de Jesús, els membres del qual eren coneguts com a "jesuïtes" i dedicaven la seva vida a missionar i predicar per tot el món, especialment a les noves terres descobertes a l'oest d'Europa, on es van fundar molts i importants monestirs.

Regles monàstiques

Les regles eren les ordenances escrites que els monjos de les diferents ordes monàstiques havien de seguir. Es van iniciar quan els cenobis van créixer en nombre de monjos i hi va haver necessitat d'una certa organització. Moltes d'aquestes regles es conserven i gràcies a elles es té notícia de l'arquitectura i disposició d'alguns monestirs ja desapareguts. Figures importants de l'Església Catòlica van ser Sant Agustí, Sant Basili, Sant Benet, el monjo Robert, Sant Bernat, Sant Bru,  i molts altres. Les regles estaven composades per capítols que solien llegir-se als monestirs a la sala capitular. Allà s'anava dictant una sèrie de normes a seguir, tant de caràcter espiritual com pràctic, sobre la vida dels monjos (vestuari, menjar, hores de dormir, treball, etc.).

Construccions principals

L'església, lloc d'oració, és l'edifici principal. Entorn d'ella s'anaven alçant les dependències necessàries. L'església es començava a construir per l'absis i tenia fàcil comunicació amb les cel·les dels monjos a través del claustre.

El claustre era potser el segon element en importància. Estava construït generalment al costat de la nau sud de l'església. L'església tenia una porta d'accés al claustre. En aquest espai estaven distribuïdes les estances de major ús per a la vida dels monjos. El claustre és de planta quadrada. En el centre hi sol haver un pou i en l'espai restant, un petit jardí amb quatre camins. Cada part té una galeria o corredor cobert, amb arcades. En la part est i a prop de l'Església es troba sempre una petita estança que servia com a estudi o biblioteca.

A continuació es trobava la Sala Capitular, peça que es considerava de gran importància i que generalment es construïa amb rica ornamentació arquitectònica. Era el lloc de reunió de la comunitat, on es llegien els capítols de la Regla per l'ordre, i on l'Abat organitzava les diferents tasques que havien de seguir els monjos. En aquesta sala era on s'exposaven les faltes, a fi que el superior imposés la penitència.

A aquesta estructura fonamental s'afegia la part del "scriptorium", l'hort, la infermeria, el locutori i de vegades, estables, premses, molins, tallers, etc.

Igualment el cementiri es trobava sempre dins el terreny del monestir.