|
"La Història Religiosa" de Teodoret, bisbe de Cir (423), pot dir-se que
és el text base per a l'estudi del monacat de Síria del Nord. En ella
ens ofereix una sèrie de vides de monjos ascetes: uns eremites i altres
cenobites. Són ascetes sovint estranys, excèntrics..., però tots ells
plens de zel i bona voluntat per servir Déu.
Les arrels del monacat sirià han que buscar-se al propi terreny en el
qual es va desenvolupar. Avui ningú no ho dubte. El que es discuteix són
les influències en la seva aparició i en la seva personalitat. Alguns
autors diuen que existeixen vincles que els relacionen amb les cultures
orientals: persa, i India...
En el s. II el corrent ascètic procedent del judeocristianisme i del
judaisme de Síria, va influir poderosament en el monacat naixent.
L'ascesi cristiana es desenvolupa a Síria i Mesopotàmia a partir d'una
lectura interessada dels Evangelis , particularment el de Lluc, més
radical en el concernent a l'ascesi. També l'"Evangeli de Tomàs", escrit
gnòstic, està estretament relacionat amb l'ascesi cristiana de Síria, la
qual considera Tomás com un asceta itinerant, un "estranger" que ho ha
deixat tot per seguir Crist. Així gradualment va anar-se passant de
l'ascetisme evangèlic al monacat.
Aquests personatges estranys, viuen en les muntanyes i els erms. Són
homes i dones que volen viure sols, rarament s'esmenten grups de dos o
tres, absolutament separats del món. Alguns s'han construït cabanyes;
d'altres habiten en grutes i cavernes.
Oposat al dels anacoretes que per motius ascètics no paraven enlloc, era
l'estil de vida dels reclusos, que va ser molt floreixent a Síria, eren
monjos i monges que van passar gran part de la seva vida entre quatre
parets.
Però la forma d'ascetisme més vistosa i original que va inventar el
monacat sirià va ser la dels estilites. Els estilites - de stylos
(columna) - van ser relativament nombrosos a tot l'Orient cristià, fins
i tot Bizanci va tenir el seu estilita, sant Daniel. Però van abundar
sobretot a Síria i Mesopotàmia. El més conegut és sant Simeó. La fama
dels seus dejunis i de les seves estranyes penitències es va estendre
per tota la regió. El seu prestigi d'home de Déu li va conferir una
autoritat indiscutible.
Aquest ascetisme excèntric va marcar tot el monacat sirià, fins i tot el
de formes més normals, com va ser el cenobític. Dejunis prolongats,
lluita acèrrima contra la son, austeritats naturals i artificials,
omplen les pàgines de Teodoret.
Un altre mitjà de mortificació molt comuna era la falta d'higiene: la
brutícia. Es molt ardu per a la nostra mentalitat entendre un monacat
així. Però una cosa és certa: els sirians sentien debilitat per les
austeritats extremes, excèntriques i moltes vegades repel•lents, que no
ho eren per a la sensibilitat del poble, al mig del qual floria aquest
ascetisme. L'aurea popular que envoltava els "atletes de la pietat",
n'era la prova més convincent.
El monacat es va anar domesticant, normalitzant, estructurant, però van
continuar bufant aires de llibertat. La vida comunitària o cenobitisme
procedeix de dues fonts. Una, l'ascetisme premonàstic, és a dir, les
verges i els ascetes cristians, que gradualment van anar formant
comunitats de vida. Una altra, el magisteri espiritual, que anava
aglutinant entorn d'un abba, de santa vida i sana doctrina, a un grup de
deixebles fins a culminar en la fundació d'un monestir. A Síria la més
antiga forma de cenobitisme va néixer de la simple necessitat de comunió
entre els membres d'una església local que practicaven el mateix grau
avançat d'ascetisme. La realitat de comunió és tan essencial i
constitutiva que n'hi ha prou per si sola, en l'absència de superior,
per mantenir la cohesió del grup. Aquests ascetes romanen sota la
jurisdicció immediata de la jerarquia local, amb la qual cooperen.
L'altre cenobitisme procedeix de l'eremitisme. Van anar apareixent a poc
a poc en molts llocs, agrupacions més o menys cenobítiques entorn de
famosos ascetes.
Els sirians, individualistes i enamorats de les formes més extravagants
de monacat, continuaven fidels al seu ideal primitiu: la solitud del
desert, les muntanyes, les grutes, amb plena llibertat per dedicar-se a
les mortificacions més terribles. Ni s'avenia, el cenobitisme, amb el
característic sentit de la pobresa dels monjos. Tanmateix, va acabar per
arrelar i ja en les última dècades del s. IV es van aixecar molts
monestirs. Al principi van ser molt modestos però després van anar
prosperant.
El cenobitisme triomfava, però era un cenobitisme “sui generis”. La
falta de regles monàstiques és un indici important; denota que els
cenobites no renunciaven completament a la seva llibertat. L'ideal
monàstic va continuar essent en ells la vida anacorètica.
Els monjos sirians començaven per un període d'aprenentatge sota la
direcció d'un pare espiritual clarivident i exigent. Arribats a certa
maduresa, es comprometien a la pràctica de la castedat perfecta i de
totes les virtuts, segons el que requereix l'estat monàstic; Déu, en
canvi, es comprometia tàcitament a concedir al nou monjo les gràcies
necessàries per complir les obligacions que acabava de contreure.
Cadascú disposava del temps al seu gust, però tenint en compte la
voluntat de Déu, i, en la majoria de casos, la voluntat del pare
espiritual. Lògicament, més tard van haver d'establir-se horaris.
Gràcies a les obres de sant Joan Crisòstom, podem conèixer una mica la
vida quotidiana dels monestirs. Era una vida senzilla, pacífica i
silenciosa. Sota la direcció d'un superior, els monjos preguen, mengen i
dormen junts. No hi ha "meu" ni "teu": menjar i vestit són comuns a tots.
Tota la jornada es reparteix bàsicament entre el treball manual i la
lectura; alguns monjos s'ocupen en ministeris pastorals, i en
l'ensenyament.
Tenen tres oficis litúrgics comunitaris - tèrcia, sexta i nona -
interrompen el treball o la lectura. Cap al tard es canten Vespres.
Després prenen l'únic menjar del dia que no és obligatori. Els que
treballen es dediquen principalment a l'agricultura i l'horticultura, a
trenar cistells i a copiar llibres. Les monges, molt nombroses, s'ocupen
especialment de filar i cuidar malalts, d'aquest mode poden subvenir a
les seves pròpies necessitats, sense dependre de ningú.
En contrast amb l'ambient monàstic hel•lenista, les línies
característiques del monacat sirià el distingeixen pel seu
individualisme, les mortificacions i la tendència a les experiències
místiques.
El monjo sirià era lliure. No optava una vegada per sempre per un gènere
determinat d'activitat. No se sentia presoner de sistemes, esquemes o
reglaments. No estava subjecte a la tremenda divisió entre vida activa i
contemplativa, que acabarà per imposar-se amb tant rigor a l'Església
llatina. Simplement, havien optat per la vida monàstica, això és, pel
servei total i exclusiu a Déu. Buscaven Déu de tot cor: en l'ascesi
duríssima, en l'oració, en l'Escriptura. Però sobretot essent dòcils a
les mocions de l'Esperit, que els conduien per camins, a vegades nous, i
sovint variats.
AQUESTA ÉS LA GRANDESA DEL MONACAT SIRIÀ
|