|
La contemplació en el Claustre, com en tota altra circumstància vital,
és una manera de viure la vida humana. És viure-la com a resposta a un
amor, des del desig cap a la possessió, des de la fe cap a la visió. Dos
esdeveniments destacats en la meva vida em van ensenyar, molt abans de
consentir a la crida de Déu al Carmel, que la meva existència seria una
existència predominantment contemplativa.
El primer esdeveniment em va obrir a l'AMOR, el segon en el CONEIXEMENT,
encara que els dos es fonen en el primer.
Tenia 12 anys. L'experiència de la vida, fins llavors, era la d'una
infantesa corrent, amb les seves soledats i els seus sofriments, amb els
seus desconcerts i també amb la seguretat d'un ambient normal, sense
grans dificultats. L'encontre amb un mestre de llavors, el descobriment
del cor humà en el seu últim misteri, en la seva enyorança de Déu, em va
llançar a l'abisme d'un desig d'amor total, absolut. Va obrir en mi la
ferida essencial de l'amor i la consciència clara, com un llampec
sobtat, no modificada, encara que sí aclarida i eixamplada després, que
només Déu podia ser el meu amor, que Ell és l'única mesura que correspon
al cor que busca a l'amor que ho desitja. Des d'aquella experiència,
puntual en la seva aparició, tot se m'ha tornat transparent, ja res no
està fora de l'amor, ja no hi ha res profà, res que no sigui dins del
misteri d'amor, res que no deixi traslluir la llum de l'amor diví.
El segon "esdeveniment" interior va ser quan tenia 16 anys. Recordo que
un dia, anant al col•legi, al mig del renou del carrer de la gran
ciutat, em vaig sentir de sobte il•luminada o penetrada per una veritat,
per un fet, una certesa que ja mai m'ha deixat: "tots els pensaments que
jo pugui pensar en tota la meva vida tenen i tindran sempre per terme a
Déu". Em va sorprendre llavors aquella constatació sobtada, inesperada.
L'anava rumiant en endavant i em portava a un altre convenciment: que
tot pensament començava també en Déu.
Aquestes dues experiències il•lustren o expliquen per a mi el que és la
contemplació en el Claustre. És una vida en la que l'amor i el
coneixement, el desig i el pensar, totes les energies més profundes de
la persona, convergeixen en l'actitud del que mira i es deixa mirar per
Déu, del que surt de Déu sense sortir, per tornar a Ell a tota hora, del
que està en continu moviment de donar i rebre; en una paraula: del que
participa amb tot seu ser, lliurement i conscientment, en la comunicació
de l'amor, en la dansa de la Trinidad. Crec que per a la contemplació en
el Claustre es necessita "la vocació", és a dir, la ferma i infrangible
convicció que Déu truca de manera concreta i explícitament, amb signes
inconfusibles, a aquesta manera de vida cristiana i a aquest mode de
contemplació cristiana.
Els signes varien en cada persona, però han d'existir per donar solidesa
a tota una vida en aquest marc concret, que redueix al mínim l'espai
vital sense atemptar contra l'amplada i el vast món interior. Això només
és possible viure-ho quan realment Déu ha eixamplat aquest món interior,
donant una facultat peculiar, natural i sobrenaturalment, per participar
en aquesta propietat divina. Sense aquesta vocació concreta, el "més
petit" de la vida monàstica ofega, i "el més gran" dispersa i dilueix.
Recordo que un sacerdot ens va dir, parlant de Santa Teresa, que es
necessitava "un món interior ric d'imatges" per omplir la vida que la
Santa d'Àvila havia inaugurat. Això com a "equipatge" natural d'aquesta
vocació contemplativa.
No crec que es desconegui més la contemplació en el Claustre que la
contemplació per si mateixa, ja que és la mateixa que en qualsevol altra
vida cristiana. Essencialment, és la que tot cristià ha de viure: la
recerca de Déu, l'estar amb Jesús, el seguir-lo i anunciar-lo, el
saber-se enviat pel seu Esperit, el romandre en unió d'amor amb Jesús.
El que es desconeix sovint és la forma de viure aquesta contemplació en
una vida claustral. Moltes vegades hem estat les monges mateixes les que
hem dificultat el coneixement de la nostra vida per mantenir formes i
aparences inintel•ligibles per a la mentalitat d'avui. D'altres han
estat i són la superficialitat i la indiferència les que han posat
barreres que impedeixen conèixer i comprendre la vida contemplativa
claustral.
2. QUIN TIPUS DE VIDA ENCORATJA?
La vida del Claustre, o del Carmel en concret, és una vida en ORACIÓ,
SOLITUD i FRATERNITAT, conjugades en un sa equilibri que ajuda a
fomentar la contemplació, la "respiració" de l'ànima en la presència de
Déu.
2. 1 – L’oració, en les seves diverses formes, revela aquesta manera d’
existir de la persona contemplativa. La litúrgia ens introdueix en el
misteri de Déu, en la Salvació; ens anticipa la lloança perenne del cel;
ens fa tocar ja amb el dit la felicitat del cel, la benaventurança
definitiva. La litúrgia alimenta la contemplació fent present la persona
de Crist, l'amor cap al que tendeix tot el nostre ésser; ens introdueix
"sensiblement", en la fe, a través dels signes sacramentals, com en la
festa de la Trinidad, i dóna de pregustar la possessió de Déu,
eminentment la litúrgia eucarística.
En l'oració silenciosa, l'actitud contemplativa es fa sentir o es fa
conscient en el silenci de la fe, en l'escolta perseverant d'aquest
silenci de Déu, que és la seva Paraula i que és l'únic que l'ànima
desitja, que espera i que escorcolla. El que se sap, les paraules
humanes, de la teologia o d'altres fonts de ciència o saviesa, són
servidores d'aquesta única Paraula, i en l'oració contemplativa solen
cessar, es queden en el llindar, no entren al santuari de l'ànima, han
fet la seva funció al seu temps i deixen després l'espai del cor lliure
i il•luminat, net i buit, per rebre i acollir la Paraula. Jesús és
l'oració del contemplatiu Ell és l'única paraula que penetra els cels,
"l'oració curta" de què parla San Juan de la Creu.
Sovint, l'oració silenciosa i solitària del contemplatiu és lloc i espai
de passió, de mort i resurrecció. La perseverança en el buit
experimentat, el silenci insistent de la Paraula, el desig de sentir la
seva resposta a la nostra angoixa, solitud o por, és una mort que pot
durar anys i anys, pot ser l'ambient corrent i prolongat de la
contemplació en el Claustre. La resurrecció viscuda en una concreta
"visita" del Senyor que fa experimentar el goig i l'anticipació de la
unió amb Déu, alhora incrementa el desig, aviva la fe i l'amor, però no
fa desaparèixer la foscor habitual. Fa viure l'oració com una enyorança
que augmenta cada vegada que s'ha gustat alguna cosa de la Presència.
L'oració no es limita als temps explícits de la litúrgia i l'oració
particular. Omple tota la vida. Dia i nit s’està meditant la llei del
Senyor quan un se sap cridat a la contemplació en el Claustre. L'oració
és aire que es respira; és l'activitat que ho omple tot, que dóna sentit
a tot; és la manera de ser del qui viu en el Claustre. Totes les
ocupacions de la vida no poden arribar a apagar o enterrar aquesta llum
sempre ardent en l'interior i sempre desperta, perquè és Déu mateix qui
la manté encesa, és el seu Esperit el que prega dins de nosaltres i
irromp en la consciència quan vol i com vol, encara que no s'estigui en
explícita actitud orant.
2.2 - Solitud. La contemplació fa la persona solitària. Ella omple
l'ànima, omple totes les facultats de la persona, sobre tot l'amor,
l'enteniment i la memòria. Ser contemplatiu és saber-se sempre en
companyia de l'Amat, del Senyor; és alhora experimentar el creixent
desig d'aquesta companyia, gaudir-la, aprofundir-la, deixar-se omplir
per ella. I això porta el desig de la solitud. Hi ha una zona dels
desigs, de les aspiracions, de les energies del cor, que només s'obre en
la solitud, davant de Déu mateix; en la que fins i tot som estranys a
nosaltres mateixos, però pressentim que en ell som totalment coneguts i
transparents i, per tant, estimats en la seva mateixa llum i la seva
mateixa veritat. Des d'aquesta solitud, a la que ens condueix la
contemplació de l'Únic, escoltem de lluny, però amb immediatesa, la
solitud i el silenci de la creació; ens donem compte de seu existir en
el mateix misteri que ens embolcalla i ens anima a nosaltres. El marc
petitíssim de la vida del claustre afina la sensibilitat per la
presència silenciosa i solitària de totes les coses. El cel, els ocells,
les plantes, les pedres, la terra, les flors, el mar, els núvols, la
pluja i el sol, els animals, el dia i la nit, el fred i la calor, el
vent i la tempesta, són presències que simbolitzen la nostra solitud, el
nostre propi silenci, i alhora els donem sentit en solidaritat amb ells
davant del Creador. La contemplació deuria despertar en nosaltres un
respecte gran davant de la creació, una veneració que no és ecologisme
de moda, sinó que veu amb aquella transparència que tenen totes les
coses, que tot ha estat mirat per Déu i mira amb els ulls de Déu.
2.3 - Fraternitat. La contemplació en el Claustre encoratja en grau
eminent la fraternitat, sense la qual la contemplació no seria una
activitat cristiana. Fraternitat en Jesucrist, és el contingut de la
contemplació. Des d'ella mirem el món i la història, i ens apropem a
ells. Crist, Déu, és el camí més curt entre els éssers humans. Això es
viu, es realitza, en la contemplació cristiana. El marc del Claustre no
pot ser mai un impediment a aquesta fraternitat. No podem estar a la
presència de Déu com a cristians si no estem en ella amb tots els
germans i germanes de tots els temps, sobretot del nostre. No hi pot
haver res que interessi o angoixi o esperanci els homes (al terreny de
la ciència, de la cultura, de l'art, de la convivència) que ens sigui
indiferent. La contemplació és, en cert sentit, ignorància, perquè només
vol saber una cosa: "Crist, i aquest Crucificat". Però això entès com a
últim contingut de tot altre saber, penetrant tot saber, fins a arribar
a aquest nucli que és Crist Crucificat i Ressuscitat. Res no serveix com
a finalitat, però tot pot ser camí, tot pot ser penetrat per la llum de
l’ actitud contemplativa, amorosa i respectuosa, per trobar en tot el
misteri de Crist present i operant. La nostra participació en la
ciència, en la cultura, en l'art, és nul•la si se la valora amb criteris
d'eficàcia i utilitat immediata i materialista. La història del Carmel
té les seves pàgines fosques en les quals s'ha entès al revés l'actitud
de Santa Teresa davant la cultura. Avui crec que estem en un moment
decisiu per viure, reviure des de la contemplació i redescobrir des d'
ella, la profunda fraternitat amb tots els homes i la seva destinació i
la nostra inserció en la cultura, a la nostra manera modesta.
Ens poden ser exemple els monjos de l'Edat Mitjana, que sabien conjugar
"l'amor a les lletres amb el desig de Déu" d'una manera admirable. Es
tractaria d'una cultura que es podria definir com la saviesa de la
persona humana, com l'existir al món en harmonia amb tota la creació,
tornant-la transparent per una relació desapegada i informada pel
constant diàleg amb el Creador, el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist.
Així ho van viure San Joan de la Creu i Santa Teresa, i així ho
testifiquen les seves vides i les seves obres. Si afinem la intel•ligència
i la conreem; si ens fem sensibles a les expressions artístiques dels
homes, a la recerca del transcendent de tants germans nostres, això no
ens apartarà de l'únic necessari, sinó, ben al contrari, ens avivarà el
desig de Déu. La cultura no sadolla, sinó que estimula aquest desig.
Està orientada a l'amor de Déu, sorgeix del despreniment total que
purifica el cor i el fa capaç de veure Déu en la bellesa, en la veritat
amagada en la Creació. Cada pensament, cada estudi o activitat
artística, estarà així al servei de Déu per comunicar la Veritat i
l'Amor, pertanyerà a l'Esperit, que és Comunicació. En aquesta cultura,
el que no es pot dir o expressar està sempre present com a rerefons del
que s'expressa i es comunica.
Queda per dir el més important, potser, en aquest moment: la fraternitat
amb els pobres d'aquest món. La contemplació en el Claustre ha de tenir
una relació estreta amb els pobres. No n'hi ha prou amb la vida senzilla
i austera en la qual es desenvolupa la vida contemplativa. No és
suficient el vot de pobresa, el compartir en casos concrets, l'absència
de luxe material, de comoditat i consumisme. És una pregunta, la de la
solidaritat nostra amb els pobres de la terra, que no té resposta per a
mi i que em deixa sempre amb una dolor i amb un remordiment en l'ànima.
El primer que m'urgeix és viure la meva pobresa radical davant de Déu,
coneguda a través de la contemplació cada vegada més profundament,
deixar-me posseir per Ell i que Ell disposi de mi; i segon, fer
efectivament, materialment, tot el que estigui a la meva mà per viure
compartint-ho tot amb les germanes en la comunitat i amb tots els qui
arriba el nostre contacte. Viure el despreniment radical de tot (que no
és gens fàcil, sobretot en el nostre estil de vida, en contra del que de
vegades precipitadament s'afirma) només és possible en la viva relació
amorosa amb Déu i en el seguiment i comunió amb Jesús pobre i
crucificat. La solidaritat amb els pobres d'aquest món ha de passar per
Crist. Deixar-nos identificar amb Ell; per Ell ens aproparem
veritablement als pobres i percebem la revelació que ens fan de Déu. La
contemplació en el Claustre és una escola en la qual s'aprèn a ser sense
tenir, i a viure sense fer-se veure, amb la ferma esperança que dóna
llum i consol, en la qual Déu pot disposar de nosaltres i ho farà per
amor i en benefici de tots, de la millor manera, inimaginable per
nosaltres.
La fraternitat universal es concreta en la convivència de la comunitat,
vida de treball i de gratuïtat. També aquí la contemplació és el pòsit
des d'on neix i es nodreix tota relació fraterna. La quotidianitat de la
vida monàstica, la seva simplicitat, la seva irrellevància, és l'ambient
necessari per verificar l'autenticitat de la vocació contemplativa, de
la vida d'oració. El viure i conviure es realitza des de l’ experiència
essencial de conviure amb Déu. D'aquí un respecte, una veneració, una
gratitud peculiar al tractar amb els germans, una capacitat de silenci
reverent davant del misteri de l'altre, una generositat davant de la
llibertat de l'altre i admiració per la forma d'estar present Déu en
l'altre. Alhora, és una ocasió d'absoluta veritat en la pròpia vida.
L'estar amb les germanes en comunitat posa al descobert la veritat
pròpia, la que en la contemplació anem coneixent a poc a poc, però que
necessita que ens la trobem com a arribada des de fora, des del contacte
amb el germà, o la germana. Santa Teresa ens ho diu amb tota senzillesa
i claredat: "...perquè poc m'aprofita estar-me molt recollida tota sola,
fent actes d’a mor a nostre Senyor, proposant i prometent de fer
meravelles pel seu servei, si en sortint d'allà, quan s'ofereix
l'ocasió, ho faig tot al revés". (Morades 7, cap. 4,7) i en un altre
lloc: "Com més santes, més conversables". (Camí, cap. 41,7). I es podria
afegir: com més contemplatives, més treballadores. El treball en la vida
del Claustre és el lloc on la monja conjuga el "ja i encara no", el "ja"
de la contemplació en la qual anticipa l'activitat de la vida
benaventurada, la visió en la possessió de l'amor total, i l' "encara
no" de la condició terrena que necessita del suport del cos, de
l'edificació de la ciutat terrena, de la participació en la creació pel
treball.
Santa Teresa volia que el treball no absorbís tota l'atenció de la
monja, sinó que fos de tal naturalesa que deixés l'esperit lliure per
tenir-lo atent a Déu. Avui potser cal afegir que no sigui excessiu; és a
dir, que també en el Claustre cal haver-hi alertes davant del perill de
convertir el treball en una cosa aclaparadora, forçades per la
necessitat o bé per deixar-nos capturar per l'imperatiu de la
"productivitat" que engendra i alhora és filla del consumisme.
Tot això són aspectes de l'amor fratern en la comunitat, fruits de la
contemplació. La festa ho és d'una manera eminent, perquè en ella la
contemplació i l'amor fratern es fonen en l'esplendor -per senzill que
sigui- del goig de tocar en certa manera, ja des d'ara, l'harmonia de
l'amor indissoluble, diví-humà. És on els sentits participen de la
contemplació, on els sentits expressen l'inexpressable, l'inefable en
petites, modestes, però autèntiques creacions artístiques, literàries,
musicals, etc. No sé dir bé el que és; és alguna cosa que només
vivint-ho s'entén. És un do que es rep de Déu i que, igual com la
contemplació, ens posa directament, dins del clima de fraternitat, en
contacte amb Ell. Les petites festes casolanes del Carmel són
manifestacions de la contemplació viscuda en la foscor de la fe i de
l'amor fratern, viscuda en la fidelitat de cada dia, revestides per
moments de l'esplendor de la glòria definitiva de l'Amor. Això sona
potser molt idealista i poc real. Crec que és real en la mesura que ho
visquem no com a adquisició del nostre esforç i "indústria", sinó com a
do gratuït del Senyor Jesús, que és al mig de nosaltres, gloriós, com a
Ressuscitat, i que ens fa participar, ja des d'ara, d'aquesta glòria en
fe i esperança amorosa.
AMISTAT COMUNITÀRIA:
Dins de la vida comunitària, Déu ens pot fer el regal de l'amistat. La
contemplació i l'amistat són dos dons divins que toquen el més profund
de l'ésser humà, que convergeixen en el més profund, allà on tot està
obert cap a l'altre, on neix l'esperança i l'anhel del Tu per poder ser
plenament jo. La contemplació és l'amistat amb Déu; l'amistat entre els
homes, si és autèntica, és participació de la contemplació divina. Santa
Teresa diu que en les seves comunitats totes han de ser amigues, totes
s'han d'estimar (cf. Camí, 4,7). Des de la contemplació, des de la
comuna mirada cap al mateix Senyor, des de l'experiència del Tu diví que
ens ha cridat, ens apropem a les germanes, a la seva pròpia, única i
irrepetible manera de ser amiga de Déu, i en Ell ens sentim amigues.
Però junt amb això que ha de ser entre totes les germanes i a la qual
cosa ens podem dirigir amb el nostre esforç i amb el desig hi ha aquest
do inefable de trobar, o de retrobar, a l'amic justament en el més
profund de la pròpia experiència de Déu, allà on ningú no pot posar la
mà en la nostra ànima i on, tanmateix, reconeixem la presència del
germà, de la germana. L'experiència d'una amistat que revela alhora que
neix de l'absoluta proximitat de Déu en l'ànima, on l'AMOR absolut
envaeix tot el nostre ésser en presència i a l'uníson de l'ésser de
l'altre, igualment envaït per aquest AMOR. Crec que la contemplació és
la terra privilegiada d'aquestes amistats, perquè és la terra de l'amor
únic i indivisible. Déu és amistat.
3. Quin servei suposa per a l'Església i per al món avui?
La vida contemplativa recorda constantment a l'Església l'únic necessari
avui i sempre.
Pot ser un llenguatge intel•ligible, immediat, que parli de Déu quan la
paraula "Déu" sembla que en alguns desperta desconcert o malestar.
Recorda simplement la vida de fe, esperança i amor; la radical
orientació de l'home cap a Déu seguint Jesús, que vivia en ininterromput
diàleg amb el Pare, l'aliment del qual era la voluntat del Pare, la
solitud de la qual era solidaritat amb el Pare i amb els germans. La
comunitat monàstica presenta a l'Església la seva pròpia sang, reunida
en nom del Senyor Jesús, per anunciar la Bona Nova a tots els homes.
Aquest anunci es fa d'una manera peculiar des de l'oració, el silenci i
la solitud, i per l'avançar-se, en l'estil de vida, de la realització de
la salvació, la forma de vida escatològica ja des d'ara, encara que
veladament, però visible per a qui ho vulgui veure. Recorda a l'Església
que tota tasca pastoral ha de tenir per meta la unió de les persones amb
Déu, la vida en Ell, la felicitat en Ell, la lloança i l'acció de
gràcies, i la plenitud de totes les aspiracions de l'ànima humana.
El servei que la vida contemplativa pot prestar avui al món nostre
occidental és el de presentar una alternativa a la bogeria en la qual
viu i es desviu la nostra societat. Dir als germans que és possible una
vida humana plenament aconseguida en un marc senzill, i auster, però que
respon als desigs i anhels més profunds de l'home; en definitiva, a la
transcendència que tots tenim com a últim fons dins de nosaltres.
Ser comunitats que acullin a tothom qui s'apropa al monestir, on tots
trobin qui els escolti amb amor, amb atenció, amb proximitat
respectuosa, i els faci pressentir la tendresa de Déu, la calor del foc
de l'amor diví i el refrigeri del diví consol, traduïts en una veritable
solidaritat que és possible en Crist, i que és creativa en els mitjans i
les formes d'expressar-se i realitzar-se. Aquí queda tot un camp d'acció
per explorar, sobretot per a nosaltres, les carmelites. Amb fidelitat al
carisma de Santa Teresa, amb obediència al magisteri de l'Església i amb
la llibertat que dóna l'Esperit de Jesús, hem de ser valentes en buscar
formes noves i deixar les caducades. Segures ja des d'ara que la meta és
Crist, el seu Regne, no hi pot haver error, encara que s'assumeixi el
risc que suposa tot camí.
4. Quin servei suposa per a la causa del Senyor?
La contemplació en el Claustre subratlla l'activitat de Jesús pregant
sol al Pare, durant la nit. És l'activitat que precedeix i acompanya a
tota altra activitat de Jesús: la tramesa dels deixebles, l' acollida de
les multituds, els signes i prodigis que obrava i, finalment, la suprema
activitat de la seva Passió i mort. Si Jesús va culminar tota la seva
acció en la Passió; si en la total inactivitat de la creu va redimir els
homes i els va reconciliar amb el Pare; si va obrar llavors el prodigi
màxim de tota la seva existència, llavors la forma de vida claustral,
pobra, obedient i casta, rep d'allà el seu sentit, comparteix amb Jesús
la Passió, l'ocultació en la creu, el seu aparent fracàs i ineficàcia, i
participa en la victòria sobre la mort en la resurrecció. Des d'allà
col•labora en la causa del Senyor, des de la seva simple existència. Des
d'allà també pot ser cridada pel Senyor i ha d'estar atenta a aquesta
crida, per fer-se present a les joves esglésies, on la vida
contemplativa encara no ha trobat la seva expressió visible comunitària,
sagrament de l'actitud contemplativa de tota l'església local (cf.
Concili Vaticà II, Ad Gentes, n. 18). El fet que Santa Teresa del Nen
Jesús hagi estat declarada patrona de les missions subratlla aquesta
faceta missionera de la vida contemplativa, ja sigui viscuda als llocs
de vella cristiandat, ja sigui al Tercer Món, i també (de manera
peculiar avui) en les societats descristianitzades del primer món
Conclusió.
Tot l'escrit no és més que un pobre intent de transmetre alguna cosa del
viscut i alguna cosa del desitjat; la vida sempre queda darrere del
desig, i el que diuen les paraules queda darrere de la vida. El desig és
tota la riquesa de la vida contemplativa; pel desig ens apropem a Déu,
pregustem la seva possessió i deixem enrere tot el que no és El. El
desig és més que les realitzacions petites i mesquines, moltes vegades
és la llum que il•lumina el gris i el fosc de la quotidianitat i fins i
tot del pecat. I aquest desig es tradueix en totes les activitats de la
vida contemplativa, està present en tot i li confereix una resplendor
secreta i misteriosa que fa d' ella una aventura apassionant i una llum
que brilla en la nit de l'exili.
|