LA  VIDA  MONÀSTICA  EN  L'ESGLÉSIA  DEL  2005 
per  Mª Regina  Goberna  Julià

Introducció

Abans d'entrar en el tema, voldria dir dues paraules testimonials, ja que des del primer moment vam estar d'acord que presentaria la matèria de forma "vivencial". Quan ja has arribat als 70 anys, t'adones que l'important és la vida, no els pensaments o reflexions,
tan fàcils d'intuir però tan difícils de practicar. Per això mirant enrere, vull començar donant una llista de llibres que han estat bàsics per a la meva vida monàstica.

Comentaris als evangelis.

En primer lloc he d’esmentar els comentaris sobre els Evangelis. Estic d'acord que tots hem d'escriure el nostre propi evangeli. I quan dic això no penso en impremtes, sinó en papers plens de notes que només tu te’ls entens, però en els quals tu comentes els passatges bíblics amb tota llibertat.

Els llibres serveixen de punt de partida, per saber la interpretació correcta, però després crec és imprescindible entrar en el text i posar-hi els teus títols en els grups que et semblen amb un mateix tema, les seves relacions amb el tema anterior, etc. És com si així t’anessis menjant el text, PERSONALITZANT-LO segons la teva forma de ser i de comunicar-te amb Déu.

De l'evangeli de Marc recomano "El Evangelio segun San Marcos". Joachin Gnilka. Ed. Sigueme 1966 (2vol). Encara que resulta llarg seguir pas a pas tots els texts, un any et fixes més en un fragment i un altre en un altre. Així, al cap d'un temps ja has entrat en la dinàmica pròpia de l'evangelista.

"Evangelio segun San Mateo". Pierre Bonnard. Ed Cristiandad 1976. Encara que l'autor és protestant, té la particularitat de ser un bon "pastor", i els seus comentaris sovint van cap a la vida.

"Evangelio segun San Lucas". Joseph A. Fitzmyer. Ed Cristiandad1986 (3Vol). Malgrat falta la traducció del quart volum, que correspon al final del text de Lucas, l'autor és un molt bon exegeta catòlic nord-americà i gran coneixedor de la Bíblia.

Sobre el quart evangeli em veig obligada a citar més llibres pel fet de ser un text més teològic, i per tant de més discutida interpretació. Mentre alguns pensen que en aquest evangeli tot és simbòlic, d'altres, com el meu professor (P. Guiu Camps, monjo de Montserrat, ja traspassat), creïn que alhora que teològic, és el més històric per ser testimoni ocular, suposant que identifiquem Joan amb el "deixeble estimat", encara que alguns no estiguin d'acord en això. Fins al moment, les altres conjectures al meu entendre o em resulten tan convincents.

Així doncs, sobre aquest evangeli em sembla molt bonic: "El 'Evangeloi segun San Juan". Raymond Brown. Ed Cristiandad 1979 (2vol) A part de ser considerat un dels millors coneixedors del text de Joan, per ser religiós, Brown resulta molt espiritual.

"El evangelio segun San Juan" de Rudolf Schnackenburg. Ed Herder 1980 (3 vol), fa una exegesi més que exhaustiva de cada fragment, amb molts arguments i disquisicions, com a bon germànic. Per això jo no en recomanaria una lectura massa seguida. Sembla que et treu de la realitat per entrar en conjectures intel·lectuals. Però llegit a petites dosis, com per exemple per Setmana Santa entrar en el comentari al text del Sant Sopar, pot donar molt fruit.

La "Interpretación del cuarot evangelio" de C.H. Dodd Ed Cristiandad 1978, té, en la tercera part (pàgines 291-443) una estructura del quart evangeli que em sembla magnífica, i que pot servir de molta ajuda per entendre el conjunt del llibre. (L'altre llibre de Dodd: "Tradición histórica en el cuarot evangeloi", em sembla més per a especialització que per treure’m fruit en una lectura espiritual).

Llibres de Teologia
La "Teologia dogmática vol.V. La gracia Divina". De Michael Schmaus. Ed Rialp 1962, va ser un llibre capital per a mi.
L'entrada al Monestir, als 20 anys, i d'una família molt liberal, va ser un xoc important per a la meva vida. Jo no era "humil" com les altres, ni molt menys "submisa", ni silenciosa, sinó al contrari: moguda, pertorbadora, potser envejosa... és a dir que enredava les meves companyes de noviciat. Això em feia mereixedora de moltes "repulses", cosa que em bloquejava enormement. En aquestes circumstàncies va caure a les meves mans el llibre de teologia de Schmaus, que vaig llegir amb entranyable fruïció. Al cap d'un temps jo m'havia descentrat de mi mateixa, per començar a obrir-me a la lloança de Déu que, amb la seva GRÀCIA, havia posat tantes coses bones a l'abast de la meva mà.

No discutiré sobre si els llibres de psicologia ajuden a molta gent, però la meva experiència ha estat que per alliberar-te dels teus egocentrismes, és molt bo omplir-te de la grandesa dels dons de DÉU.

Llibres de Monástica
San Doroteo de Gaza. "Conferencias". ECUAM. Argentina 1990. Ha estat un llibre clau en la meva última etapa monàstica. San Doroteo et deixa nu/a de tu. No et permet dissimular les teves faltes. I això és important, perquè et trobes sincer/a davant de Déu.

" Les sentences des Pères du Désert "t. Abbaye Solesmes 1966. S'han escrit bastants llibres sobre les dites dels Pares del Desert, però no n'he trobat cap altre com  aquest volum recollit pels monjos de Solem, encara que està en francès.

"Starets Silouana"- escrit per l'Archimandrita Sophrony. Ed Presence. 1973 (Està traduït a l'espanyol). Aquesta lectura llarga i reposada sobre la doctrina espiritual del Starets Silvà, de la Muntanya de l’ Athos, mort el 1934, no solament em va fer entrar en comunió amb la doctrina ortodoxa, sinó que em va semblar endinsar-me en la meva pròpia experiència monàstica, on a través d'Esperit Sant, la COMUNIÓ UNIVERSAL forma part integrant de la nostra vida.

La "Vissioni Attuali sulla vita monàstica" - Montserrat 1966. M'ha ajudat molt a valorar la nostra vida, junt amb els actuals homes d'Església. Una vida que a vegades sembla que  infravalorem, influïts/as per unes crítiques superficials.

Finalment, en aquests últims dies, el "Congrés de Vida Religiosa", Roma octubre 2004. Ponències sobre: "La vida religiosa en el futur" per Sandra Schneiders IHM. "La vida religiosa després de l'11 de setembre" per Timothy Radcliffe OP. "Cercadors de pous i camins" per Dolors Aleixandre RSCJ. Llegides al refetor, ens han donat una il·lusió actual, sempre important per caminar al ritme de la nostra societat. A Catalunya, fruit d'aquest Congrés, s'està pensant en la forma concreta de portar a la pràctica algunes de les seves conclusions.

MISSIÓ ECLESIAL DE LA VIDA MONÀSTICA

Segons Fitzmyer (seguint a Brown), el Magníficat de Maria, el Càntic de Zacaríes, i el de Simeó, serien himnes judeocristians sortits de les primeres comunitats que trobem en els "Resums" dels Fets dels apòstols.
(2,42-47: Tots estaven junts i tenien totes les coses en comú; venien totes les seves propietats i els seus béns, i els compartien, segons les necessitats de cada u. Dia rera dia continuaven unànimes al temple i partint el pa en les llars, menjaven junts amb alegria i senzillesa de cor, lloant Déu).

M'agrada pensar que aquestes comunitats, juntament amb Joan i la Verge (solitaris a Éfes), estan a l'inici de la nostra vida monàstica. Perquè és evident que aquestes comunitats unides per a la lloança, amb alegria i senzillesa, formen el primer nucli cristià del monacat.
No és bonic trobar l'Esperit impulsor de la nostra vida, en aquests cants de la nostra pregària diària?. Uns cants que des de l'inici de l'era cristiana, han servit per lloar Déu, donant-li gràcies per haver-nos "visitat com un Sol que ve de l'alt" (Laudes), mirant benevolent "la humil condició dels seus servents/es" (Vespres), i fent-nos viure i "morir en pau" (Completes).

Sabem que aquestes comunitats van sofrir de seguida persecucions (ens ho narra l'Apocalipsi). Després, en sortir de les catacumbes, el model monàstic va emergir, fort i radical, a Egipte, Palestina, Síria...etc. I molt aviat va passar, també a occident. Primer amb Sant Benet sVI, després amb la renovació de Sant Bernat, Sant Bru, o Santa Clara. I en segles posteriors, a través de totes les ordres Carmelites, al costat d'un llarg etcètera.
És, doncs, tan important la vida monàstica, que omple tota la història de l'Església, des del principi fins als nostres dies.
Si ara entrem una mica en la doctrina que ha sostingut aquesta vida monàstica dins de l'Església, al llarg dels segles, podem distingir dues parts:

A-Doctrina monàstica antiga
Del ja citat Doroteu de Gaza, reprodueixo la idea que em sembla central de la seva doctrina: "Si ve un germà, et fereix, i tu t’irrites, no donis la culpa al germà. T'has enutjat perquè el teu cor està podrit". Perquè monjo/a és el sincer amb si mateix en una societat on es dóna massa la culpa a l'altre. No és el que constatem diàriament en els mitjans de comunicació?.

De la doctrina dels Pares del Desert, en citaré alguns apotegmes:
Abba Moisés es nega a jutjar un germà.
Expliquen que en una ocasió un monjo va deixar el desert per anar a Alexandria i allà va viure disolutament amb una dona. Després s’en va penedir, i va demanar tornar a ser admès amb els altres monjos. Llavors els Pares es van reunir per discutir la penitència que se li havia d'imposar. Van anar-hi tots, menys abba Moisés. Llavors van insistir a demanar la seva presència en l'assemblea, fins que, al final, es va presentar carregat amb un sac foradat a l'esquena, ple de sorra que s'anava perdent pel camí. Quan els altres li van preguntar que expliqués aquella actitud seva, va respondre: "jo porto els meus pecats a l'esquena i no els veig, mentre que tothom els veu. I jo que no veig els meus pecats he de venir a jutjar els pecats d'un germà? Llavors li van respondre: tu tens raó.
No és veritat que monjo/a és el que no jutja als altres, sinó que es mira a si mateix als ulls de Déu, davant del qual vivim? No és només per a Ell que "vivim, ens movem i som"?

Déu diu a Abba Antoni que una pastoreta el sobrepassa en el do d'oració. (Aquest apotegma es conte de molts altres Pares del desert)
En una ocasió en la qual abba Antoni estava resant, Déu li va dir que la seva oració no li era tan agradable com la d'aquella pastoreta que era a la muntanya. Abba Antoni va anar a trobar-la, i li va preguntar com ho feia per resar. Ella li va objectar que no sabia resar. Però tant va insistir l'abba, que a la fi va respondre la petita: Doncs jo li dic Déu "si tinguessis porcs jo te'ls cuidaria".
Monjo/a no és el que parla a Déu com a un Amic? No es tracta de trobar les paraules adequades o de buscar els mètodes més eficaços, sinó de posar-te davant d' Ell tal com ets, i dir-li el que et surt del cor. Aquesta pregària crec que sempre és escoltada, encara que pot ser que tu no quedis "satisfet/a". No és aquesta la finalitat, sinó la FELICITAT de respondre a la teva vocació.

Un deixeble pregunta com es fa per mantenir-se sempre fidel.
Un altre apotegma conta que una vegada un deixeble va preguntar a un Abba com ho feia per mantenir-se fidel, ja que a ell li costava molt caure i aixecar-se diàriament moltes vegades. I l'Abba li va respondre que era el mateix que ell feia sempre que era necessari: caure i aixecar-se, caure i aixecar-se, caure i aixecar-se...
És clar que el monjo/a, igual que els altres, és un pecador/a. I que, sense dramatitzar, lluita cada dia per mantenir la seva vocació amb un cor sincer.
Deixem, ara, parlar un moment a alguns testimonis actuals:

B-Doctrina monàstica actual

a/ Doctrina oriental:

Diu Silvà de la Muntanya de l’Athos: "Tan gran és el coneixement íntim que els monjos tenen de Jesucrist, que si, per atzar, els evangelis haguessin desaparegut, ells els podrien tornar a escriure". Ni més ni menys que el dit al principi. La vida monàstica ha d'estar tan impregnada de l'evangeli, que cada un de nosaltres, hem DE SER un evangeli personalitzat, davant del nostre món.
Afegeix també Silvà: "Deixar-se omplir per l'humil Esperit Sant, és deixar entrar tot el món dins de tu. Ja res no et resulta exterior". Perquè és evident que el claustre et porta al món, però de forma diferent. Ara l’estimes en l'amor de Déu, no amb interessos massa humans.

b/ Doctrina occidental:

Vet aquí alguns testimonis que em semblen importants del llibre citat: Vissioni Attuali sulla vita monàstica- Montserrat 1966:

P. Chenu OP
"Dins de la varietat d'ordres religioses que van naixent i desapareixent, la vida contemplativa ens parla dels valors permanents. Aparentment és la més discordant al ritme i mentalitat del món. Per això és un testimoni admirable de la presència de l'evangeli". Una presència evangèlica, doncs, discordant amb el pensar mundà. No és, doncs, que haguem d'adaptar-nos als temps sinó "confrontar-nos amb el moment, per aportar justament el que pensem que li fa falta."

Congar OP:
"Una certa separació del món és per aconseguir una concentració en Déu a través de la pregària, i una obertura i disponibilitat total cap al món. Perquè el monjo/a porta a la seva manera el drama espiritual de la seva generació”. Una certa separació no és el mateix que "clausura" o que "reixes". Més aviat crec que es tracta d'un desenganxament interior, que t'eixampla el cor perquè hi hagi "tot el drama" de la nostra generació.

A.Drupont:
"El monaquisme és l'"altra societat" d'homes i dones que viuen de forma diferent, i ho fan de forma sana i equilibrada. Les nostres societats necessiten aquesta vida per descobrir els veritables valors". Aquesta forma "sana i equilibrada" em sembla molt important. Sense encongiments, ni minusvaloracions. Senzillament aportant amb naturalitat el que som. Cadascú únic/a en el pensament de Déu.

René Esnauld (protestant)
" Hi ha una cosa més urgent, i més eficaç, que estar atents a les persones a través de Crist? Quan la preocupació pel món envaeix l'Església, és necessari que ella retrobi el camí de l'EVANGELI", com ho fa el monaquisme". Estar atents a les persones no és refugiar-se en la comoditat de tenir temps per a "les meves tasques". Crist és el centre de la nostra vida quan ho és el germà. Les seves necessitats, evidentment, no els seus capricis. També Jesús "va perdre" temps, atenent els malalts, o les multituds. En Crist, està clar que ningú no ens és aliè.

Le Guillou OP.
"La necessitat actual més urgent és la de tornar a la vida monàstica el sentit ECLESIAL. L'"aggiornamento" ha de consistir a trobar el cor del Misteri de Crist, a través del seu Esperit." Sí, els errors de l'Església són també nostres, ja que potser no hem trobat el veritable "aggiornamento".

Härring
"L'Església d'avui necessita que la vida monàstica estigui en la part davantera, no en la posterior, buscant la unitat entre el culte i l'amor fratern. " Ens sentim en la part davantera de l'Església? Plenes/ns de Déu, i ho comuniquem amb llibertat interior? La pregària litúrgica realment ens uneix als Germans/es?. Una manera molt pràctica de saber si vius de veritat l'Ofici Diví és comprovar si surts d'ell amb ganes renovades de "servei" als altres, o desitjant "fer les teves coses" i que ningú no et molesti.

Maritain
"L'immens servei que els monestirs poden fer al món, és el d'ajudar la PERSONA HUMANA, amenaçada avui d'alineació i de massificació." Endinsar-se en l'ésser PERSONES està a la base del nostre ritme de vida, ja que l'evangeli en realitat porta a plenitud el projecte humà.

De les conclusions del CONGRÉS SOBRE LA VIDA RELIGIOSA celebrat l'octubre a Roma, voldria fer ressaltar les paraules de J.B. Libâno, del Brasil: "Tot el que es fa a l'Església, tot l'institucional, tot el jurídic, tot el sacramental, tota paraula, tota acció, realitzada sense "egolatria", és oferta al món d'alguna cosa diversa". Aquest ha de ser el cor del ser persona, i de l'ésser cristià/na: el descentrament d’un mateix. En una societat altament competitiva, on el desig màxim és triomfar, tota acció a favor d'un altre/a, és evangèlica. I la nostra vida si no és majorment "altruista", ja no serveix per a res. No som al Monestir per donar-nos, a través de Déu, més plenament al món, com el mateix Jesús?

Estabilitat
En un món, doncs, on tot és provisional, usar i tirar, ho vull mentre em serveix...L’ESTABILITAT és un repte: Una estabilitat del cor, no de "clausura" amb reixes i torns.
Expliquen els Pares del Desert que un monjo molt sovint canviava de Monestir. I a tot arreu trobava puces, que no el deixaven descansar, ni un minut, tranquil. Allò no podia ser, havia de trobar un lloc on viure una mica més assossegadament. Al final de la seva llarga peregrinació es va adonar que les puces eren al seu coixí.
Diu el refrany que "en tots llocs es couen faves i a casa a calderades". Trobar defectes en l'ambient on vivim és el termòmetre que mesura la nostra capacitat de donació, i, evidentment, de superar els defectes que tots portem a la nostra pròpia esquena.
L'estabilitat, doncs, ha d'estar centrada en Jesús i en la meva Comunitat, que certament no és ni millor ni pitjor que les altres. L’estabilitat ha d'aprofundir el gust de viure diàriament el mateix. Doncs per treure profit de les situacions que et presenta la vida, res millor que anar transformant-les des de dins. Es tracta d'una estabilitat que et porta a estimar veritablement les persones que tens al costat, en les hores bones i en les males. La NOVETAT està a dins, no ens ve de l'exterior.

Compromís autèntic
En un món de comoditats hem de jugar-nos-ho tot. No menys que l'altra gent.
Per fortuna molts dels nostres germans/nes, tant cristians com no, ho arrisquen tot enrolant-se en Organitzacions Humanitàries. Si ells ho fan amb tanta radicalitat, nosaltres no podem fer menys, quan portem una vida que vol ser de compromís total.
No podem aprofitar-nos de les facilitats que ens dóna el Monestir. La meva superiora em pot permetre certes excepcions, per condescendia, però jo me les he de permetre?.
No viure enganxats a lo transitori: càrrecs de responsabilitat, estudis, temps lliure, feina que m'agrada, una cel·la mes còmoda...
"No anteposar res a l'amor de Crist" és l'eslògan de St Benet, encara que tots sabem que l'ideal sempre queda lluny de la pràctica. I sempre ens queda, almenys, ser conscients del no voler enganyar-nos a nosaltres/as mateixos/as. Una bona manera de saber què és el que realment t'interessa en la vida, és examinar el primer pensament que t'arriba en despertar-te al matí. I, evidentment, el millor és procurar que aquest sigui per a Déu. O per exemple, per a l'evangeli del dia, que és el que hem estat reflexionant abans de començar el descans.

Llibertat
En un món de "servilisme" a les modes, als "fans", a l'aparença... la nostra vida ens ha de portar a la Llibertat plena: fer les coses perquè vull, no perquè ho manen. La nostra obediència ha de ser LLIURE. Com lliure és la nostra donació. No som al monestir per por de complicacions si en sortim, sinó perquè lliurement ho hem escollit, i ens continua atraient aquest ideal.
No és que aquesta sigui l'única vocació per salvar-nos, sinó que és el camí que a nosaltres ens realitza com a seguidores/s de Jesús, ja que a ella ens hem sentit cridades/ts.
 És indispensable que aportem lliurament la nostra col·laboració personal dins de la Comunitat. El que jo penso, des de la meva llibertat, és important no solament per als meus germans/es, sinó per a l'Església i per al món.
Diu Martí Luter King: “on hi ha una persona que pensa millor que les altres, encara que estigui en ple desert, el món s'obrirà un camí fins a la seva porta”. També vivint en el claustre, se'ns demanen reflexions i punts de vista complementaris als de la nostra societat.
Si jo deixo buit el meu lloc, ningú no l'ocuparà, perquè tots som "peça única", i és del conjunt d'on traiem la plenitud de tots en Crist.

Formació personal
Quan t'omple el coneixement de Déu, està clar que els teus problemes perden importància.
Comprendre la PERSONA HUMANA és indispensable per estimar als altres i a tu mateix/a. I de vegades no es tracta tant d'estudiar molta psicologia, com de ser molt sincer/a amb tu mateix/a i amb els altres. Per a això, crec que la donació evangèlica pot donar-te una psicologia "intuïtiva" molt vàlida.
Per dialogar amb el món, hem conèixer-lo més del que ell es coneix. I la nostra vida, una mica retirada, ens dóna una millor perspectiva per valorar més justament les realitats que ens envolten.

Viure la Bíblia
La Bíblia és el més important que tenim. A nosaltres ens toca VIURE-LA. Si no ho fem, qui ho farà?
Una forma pràctica, és intentar viure els texts diaris de l'Eucaristia, o de l'Ofici Diví. Mirar, en qualsevol comentari exegètic, com s'ha d'interpretar cada text, i així posar-lo en el seu context adequat. Llavors resulta fàcil treure-li fruit per a la vida. A mi em resulta també profitós, després, dialogar-lo amb Jesús en l'oració. Si la fem amb autenticitat, crec que Déu acostuma a parlar molt clar.
És que, especialment, la nostra vida s'hauria de centrar en els Evangelis i els Salms, ja que són uns texts que ens acompanyen constantment.

Celebrar la Litúrgia i pregar-la a soles amb Déu
És bo diàriament preparar els texts amb antelació: un any insisteixes més en una celebració i un altre en una altra... i sobretot, viure-la a soles davant de Déu-Jesús. No podem ser "persones resadores" que van repetint els texts de rutina.
Per resar amb atenció en les diferents hores del dia, és un bon mètode l'intentar endevinar el motiu pel qual s'han escollit els salms de cada hora de l'Ofici. O si es vol estar atents/es al color que han volgut donar a cada moment de pregària.
Les Laudes sabem que estan organitzades per a que cada matí donem gràcies per la Salvació que Jesús ens ha portat (Nadal). Ja que el primer salm ha estat escollit per tenir alguna al·lusió al sol que neix, o a la Redempció que Jesús ens ofereix. I l'últim salm és sempre de lloança, agraint a Déu aquesta Salvació.
L'Hora intermèdia té un fragment del Salm 118, que pot ser considerat com el cim de la mística jueva. Quan diu els "teus preceptes", "la teva voluntat"... podem adonar-nos que és com dir "vull el que Tu vols, m'agrada el que a Tu t'agrada"... Y no és això el que es diuen els enamorats?
En les Vespres, els salms expressen sobretot els sentiments de Crist en la Creu-Resurecció (Pasqua). Per això hi tenim els salms més cristològics. Com a exemple, es pot esmentar el preciós salm 109, el més teològic de tot el salteri. I el salm que va servir als primers cristians per definir la seva FE en la Resurrecció, proclamant que a través d'ella, que Crist "està assegut a la dreta de Déu". Però no només aquest, sinó que en tots els altres es troben, també, versicles que encaixen perfectament amb el cor de Jesús posat en la Creu per Redimir al món.
Segons St. Agustí podem dir els salms: des de Jesús que els diu al Pare, o des de nosaltres que els diem a Jesús, o des de l'Església que els prega, en nom de la Humanitat. I les tres formes poden barrejar-se en un mateix salm, segons els diferents fragments de cada salm.
Pel que concerneix a l'Ofici de Lectures, m'agrada donar importància a les lectures dels Pares de l'Església. Em semblen l'herència que ens han deixat aquells que han posat els fonaments del nostre edifici eclesial.
En una ocasió, un professor de Patrística ens va dir que suggeríssim temes per donar-nos un curs. Després que li expressés el desig d'una introducció a les lectures Patrístiques de l'Ofici, va preferir un altre tema. I per omplir el desig, vaig començar a fer-ho pel meu compte. Buscant els comentaris corresponents als fragments diaris que ens dóna l'Ofici, aviat els Pares et resulten no solament familiars, sinó que crec que treus molt més profit de la Pregària. Si nosaltres no fem vida dels seus Sermons, qui ho farà?
L'Any litúrgic, llavors, va donant-nos la VIDA de Jesús dia a dia, a petits fragments. Tal com la viurem a l'eternitat, en l'AVUI de Déu, on tot és Present (Carta als Hebreus c. 4).

L'horari Monàstic font de pau
La inquietud ve quan volem fer més coses de les que podem. I al contrari, realitzar cada cosa a fons en el moment que toca és, crec, una gran font de Pau.
El nostre món, per desgràcia, no té aquest privilegi, sinó que van massa estressats, per voler fer més del que poden, per guanyar més diners, viatjar més, lluir més... A nosaltres doncs, ens toca aprofitar en positiu la petita renúncia que suposa tenir els límits de seguir un horari.
Una bona definició de la PAU podria ser: Viure el que fas, i fer conscientment el que vius. Quan ambicionem el que no tenim o no podem, ens posem violents, i agredim els altres. D'aquí en vénen les guerres, no?

Ser realment pobres
Una religiosa basca que va treballar molt temps en la Unió Europea, ens va explicar que entre els religiosos/as de Suècia, ha proliferat l'eslògan: "Ja n'hi ha prou". Si tenim dues sabates "ja n'hi ha" prou, si tenim dos hàbits "ja n'hi ha prou", si tenim el necessari per menjar "ja n'hi ha prou"...
En una societat consumista, on s'acumula molt més del necessari, hem de posar austeritat en lloc d'hedonisme (el plaer com a finalitat). Déu ens estima així, amb la nostra pobresa exterior i interior, ja que aquestes dues pobreses, solen anar unides.
És que l'experiència de Déu sempre passa per la pobresa. Quan les dones anaven al Sepulcre, sentien la pobresa de no poder moure la pedra, i en aquesta situació desesperada, va ser quan Crist se'ls va aparèixer.
Pau i Agustí, els dos grans sants que mai no ha tingut l'Església, estan plens del "pathos" (sentit de pobresa-indigència) que els dóna la seva condició d'antics "pecadors": Pau l'antic perseguidor de l'Església, i Agustí l'antic heretge-adúlter. Jesús diu clarament en l'evangeli que "Cap ric entrarà en el Regne... " encara que afegeix, per al nostre consol, que "el que és impossible als homes, és possible a Déu".

Donar el que "som", sense paraules.
No donem el que "diem", sinó el que vivim. Ho transparentem fins sense adonar-nos-en. En realitat les nostres paraules ens traeixen. Ja que quan parlem molt d'un tema, no és perquè en veritat ho practiquem, sinó que justament és el que a nosaltres ens falta.
Fàcilment la gent ens lloa, però a casa, que ens coneixen, fracassem. És la Comunitat la que ens coneix de debò, i val el que som a casa. La nostra condició de pecadors/es, ha de ser una situació assumida i superada, ja que Déu és més gran que els nostres pecats.

Atenció al que ens demanen.
No podem negar-nos a certes col·laboracions: un article, una xerrada, un simple col·loqui (encara que sigui una persona pesada). Sortir alguna vegada a la Televisió, encara que ens molesti. I sobretot atendre els que vénen, encara que trenquin els nostres plans.

Vet aquí una anècdota eloqüent: Fa poc ens va venir a visitar la mare del noi que de vegades revisava els nostres comptadors de l'electricitat. Havia mort d'accident als 25 anys, i com que parlava amb tant d’afecte de les monges del nostre monestir (mai no havíem notat res especial...), ella va voler conèixer-nos per trobar l'amor del fill desaparegut. Compartirem el seu dolor, realment sorpreses.

No hi pot haver rutines, ni discriminacions, en el tracte amb la gent. La carta de St. Jaume ho diu molt clarament: "No pots dir a un ric, asseu-te aquí... i al pobre queda't allà”... Cristianament, si hi ha d'haver preferències, aquestes s'han de donar als pobres. Tant de fora com de dins del monestir.

Recordo que en una ocasió em van demanar que donés una xerrada a un grup d'homosexuals i lesbianes. Quan s'apropava el moment em va agafar una por terrible. Em sentia desconcertada en pensar de trobar-me davant d’ells. Altres vegades havien vingut al monestir, però allò era més que acollir-los. Quan va arribar el moment, em vaig presentar sense molts compliments i els vaig dir planerament, ja que jo de tot això no n’entenc gens, us parlaré simplement com a "germans". El resultat va ser entendridor per a ells i per a mi. Alguns van plorar. De veritat que va ser obra de Déu, i del desig de no marginar ningú que ens demani alguna cosa. Sigui qui sigui.

Compartir el que tan gratuïtament rebem.
Si vivim el que som, sentirem l'alegria de comunicar-ho. És veritablement un goig poder parlar de Déu als homes i a les dones que se'ns apropen.
També una manera bona de compartir, pot ser escriure algun llibre. La meva experiència en escriure "El Pare St. Benet" (1980), va ser sorprenent. Crec que totes compartim el desig de ser missioneres. I aquest llibre, traduït a quantitat d'idiomes, alguns de països de Missió, va ser una resposta inesperada al meu desig de "predicar" en terres del tercer món. I no diguem el que va passar amb la "Història d'una ànima" de la Santa de Lisieux. La simplicitat amb què va compartir els seus sentiments, ha tingut una influència indiscutible, crec, en tota l'Església, i fins i tot en el món.
Un camp que per a nosaltres avui resulta fàcil és el d'"Internet". Sense sortir de casa pots comunicar-te amb la gent. La nostra experiència sobre la pàgina web ha estat immillorable. Actualment estem arribant als 7.000 visitants mensuals. I des del 2001 que a vam obrir, hem d'estar sobre els 70.000 visitants en total. Penso que és molt, si es considera que es tracta d'una pàgina molt particular (d'un sol monestir), i de continguts clarament espirituals. Hi ha en ella uns formularis per demanar temes que interessin als ínternautas. Des del primer dia ens va sorprendre que tots els temes fossin sempre per reflexionar sobre la vida de l'esperit.
Si considerem que el món és NOSTRE, està clar que li hem de comunicar el creiem que és important. La societat necessita la nostra set d'un món millor.

Ponts que uneixen
No podem descartar l'estendre ponts en l'interior de l'Església i del món. Nosaltres no ens separem del món, sinó amb un món que volem diferent, i pel qual donem la vida. Jesús mai no pot separar-se dels germans/es.

Quan el que es dóna és sincer
Encara que t'equivoquis, els altres veuen la teva bona voluntat. Fins i tot de vegades el rectificar, pot ser una forma de fer-nos més pròximes/s als altres. El que sí realment és necessari, és sentir un gran AMOR per tothom. Només podem posar-nos a l'"Àgora", si hi ha una cosa que ens crema dins.

Som el que donem, no el que diuen.
Tots ens complaem en els afalacs, però almenys que no perverteixin el nostre cor amb la inflor. En les nostres vides "només amb Déu n'hi ha prou", les altres coses són importants només en relació a Ell.
Diuen de St. Vicenç Ferrer, un religiós taumaturg a qui les multituds seguien incondicionalment, que algú li va preguntar com li anava això de la "vanaglòria". I ell va respondre: "va i ve, però no es deté". No podem controlar totalment el nostre cor, però sí que hem de lluitar perquè sigui plenament per a Éll.

Déu, que veu el secret, és la nostra recompensa.
Els altres ho intueixen, però només Déu veu el nostre secret més interior. "Que sigui per a Éll tot el que fem", diu una col·lecta litúrgica. Crec que tot surt de la nostra "complicitat" amb Déu. Si estem convençudes/ts  que som importants per a Éll, i ens sentim de gust al seu costat, és perquè Éll és el CENTRE. Llavors les altres coses surten d'aquest eix que portem dins.

Perquè veient la nostra vida, glorifiquin el Pare
Ho demana Jesús en el Sermó de la Muntanya, “que veient les nostres bones obres, tots glorifiquin al Pare del cel”. I el salm 113 després de la gran gesta de l'Èxode exclama: "No a nosaltres, Senyor, sinó que sigui per a Tu la glòria". Si esperem recompenses humanes, de reconeixements o regals, ja no podrem esperar-la de Déu, que és l'ÚNIC que omple veritablement les nostres vides.

CONCLUSIÓ

Vull concloure amb el resum d'un article que em va arribar fa poc, justament a través del correu electrònic.

ECLESALIA informatiu. 19 gener 2005. Juan Luis Herrero, teòleg
"Avui el món no suporta una espiritualitat buida i artificiosa. No suporten les nostres Eucaristies rutinàries. Hem de buscar creativament, "signes" concordes amb l'evangeli i la nostra societat, ja que quan descobrim veritablement la perla de l'evangeli, res no és igual que abans.
Hem d'unir silenci contemplatiu amb compromís radical cap als altres. L'experiència de vida evangèlica, és "refundant" per a l'Església.
Si aconseguim recrear una nova forma de ser Comunitat, demostrarem que "un altre món és possible". Encara que el realment ardu és fer de l'opció solidària el centre de nostre viure: El que sofreix, el marginat (i jo dic: dins o fora del monestir), és el més important en la nostra vida"

Només com comentari afegiria el que diu K. Barth sobre la nostra vida monàstica: "La teva vida, monjo, si és sincera, ens diu a mi i al món, que la teva perla és autèntica".
I sobre aquest donar tanta importància a l'amor al germà/na, diu St. Agustí que: "El primer manament, quant a importància, és estimar Déu, però el primer quant a les obres, és estimar el proïsme". Aquesta puntualització em va semblar molt esclaridora per a la vida pràctica. Sense deixar l'oració, tampoc no podem esclavitzar-nos en ella, si es dóna el cas que algú realment ens necessita.
La mateixa Teresa d'Àvila, a la 5a Morada, té un text que em sembla capital: "quan veig ànimes molt encapotades en l'oració, que sembla que no gosen moure's perquè no s’en vagi una miqueta de gust i de devoció, em fa veure quant poc entenen del camí per on s'assoleix la unió amb Déu. Que no, germanes, que no, obres vol el Senyor i que si veus una germana que et necessita no et faci res perdre la devoció i et compadeixis d'ella. O si té algun dolor, et faci mal a tu. I si fos necessari, que dejunis perquè mengi ella, o si veiessis lloar molt una persona, te n’alegressis més que si et lloessin a tu. Que si hi ha fallida en això, anem perdudes. "

 Això és el que desitjo per a vosaltres/us i per a meu.
                          

                                                                                  Sevilla 6 febrer 2005