Crec que es una gosadia imperdonable voler resumir en poques pàgines un tema tan ric i tan important. El meu desig és que hi vulgueu veure tan sols unes pinzellades del que podria ser la història de l’aportació espiritual, al llarg dels segles, de les diferents Ordes monàstiques vinculades a l’Església de Barcelona.
M’ha semblat interessant agrupar-ho per segles. Fàcilment hi situes  el rerefons de cada època. 

Segle X

L’esperit de St. Benet, el Patriarca d’occident, a l’albada de l’Edat Mitjana, té a Barcelona un monestir de monges. Al 945 consta, ja, l’existència de la comunitat de St. Pere de les Pul·les.
           St. Benet fa viure el monjo, la monja, ”pels camins de l’evangeli”, “sense anteposar res a l’amor de Jesucrist”. I al costat d’aquest esperit, posa unes normes de seny humà, i de respecte per la persona, que poden haver estat la causa de la perennitat de la  Regla benedictina, que trobem viva des del s.VIè fins als nostres dies.
Aquesta Regla va ser la única aprovada pels monestirs femenins, fins al segle XV. La Comunitat de les Puel·les, doncs, va romandre l’únic monestir femení de la Barcelona dels segles X al XIII. Potser per això ha estat des de sempre un monestir fortament vinculat a la ciutat.
Fundat pels comtes de Barcelona Sunyer i Riquilda (la noblesa catalana comptava amb els monestirs per a edificar la societat) ben aviat va donar fruits de santedat. La famosa abadessa Sta. Madrui (40 anys després de la fundació) va tenir un fort influx espiritual sobre l’església de Barcelona, i fins enllà de les terres catalanes. La interrelació del Monestir amb la nostra Església, podem dir que ha estat al llarg d’aquests 10 segles, una constant. I encara avui el Monestir esdevé un fort centre de vida espiritual per la Ciutat. 

Segle XIII

El Monestir de St. Antoni i Sta. Clara de Barcelona fou el primer de monges Clarisses que es fundà a la península (1232). Enviada per Sta. Clara d’Assís, la seva neboda Sta. Agnès de Peranda, inicià a la ciutat comtal l’ideal del Poverel·lo, però seguint la Regla de St. Benet. Acollides pel bisbe Berenguer de Palou, ben aviat conmocionaren la ciutat. De Sta. Agnès sabem que fou preceptora de Sta. Maria de Cervelló. La seguí en l’abadiat Sta. Clara de Porta. Tenim, doncs, en els monestirs de la Barcelona antiga, un important centre de santedat.
Al 1327 van sortir 14 monges per la fundació del monestir de Pedralbes. I al 1513, en ser aprovada la Regla de Sta. Clara, la Comunitat va preferir seguir amb la Regla de St. Benet, passant així a Benedictines. Al 1952 s’uniren a la Comunitat de St. Benet de Mataró, ja que les ambdues havien quedat sense edifici a causa de la guerra del 1936. Juntes van formar l’actual monestir de St. Benet de Montserrat. 

El monestir de Sta. Maria de Valldonzella s’inicià al 1237 a la vall que va dur el seu nom, vora la parròquia de la Sta. Creu d’Olorde, però Jaume el Conqueridor l’acostà a la ciutat, perquè estigués més protegit. Detall que fa veure el pes que tenien els Monestirs en la societat d’aquell temps. Sabem que el rei Martí l’Humà hi sojornava sovint, fins al punt que, acollit per les monges d’aquesta comunitat, hi trobà la mort.
L’espiritualitat de St. Bernat, fonamentada en l’amor a l’Església a través de l’amor ardent a Jesucrist, en pocs anys, va omplir Europa de “monjos i monges blancs”. Els fets esmentats ens diuen la importància que aquesta comunitat va tenir a Barcelona.  

Fundada a Alguaire (Lleida) per la marquesa de la Guàrdia i traslladada, segles més tard, a Barcelona, l’Orde de les monges Sanjoanistes anava destinada a les filles de la noblesa catalano-aragonesa. No serà fins al 1860 que es deixarà d’exigir el requisit de pertànyer a una família distingida.
Seguint l’ideal de St. Joan Baptista, les monges volgueren “preparar els camins del Senyor” entre l’aristocràcia de la nostra ciutat comtal.
La creu blanca de 8 punts recorda les 8 benaurances, missatge central en l’evangeli. Aquest és l’esperit que l’Orde intenta transmetre a l’Església de Barcelona. 

Segle XIV

Per obra de la reina Elisenda de Montcada i un grup de monges del Monestir de St. Antoni i Sta. Clara, entre elles la  neboda de la mateixa reina, va néixer el monestir de Clarisses de Pedralbes. Un Monestir tan unit a la nostra ciutat que al 1357 els Consellers decidiren prendre’n la custòdia. Compromís que en certa manera encara continua.
L’estil gòtic més pur, parla clarament de l’elevació de l’esperit a Déu. Un missatge que es manté ben actual.
Seguint Francesc d’Assís, la seva espiritualitat ha estat sempre fonamentada en l’estimació POBRE i HUMIL, i en una abraçada que enclou tots els éssers creats. Quan han desaparegut del Monestir els títols gloriosos, diuen elles, ha quedat per a les monges Clarisses el do més autèntic: el Crist crucificat com a instrument de veritable Pau. 

En prou feines 20 anys després (1351), el rei Pere el cerimoniós posà la 1ª pedra del Monestir de monges Dominiques de Mont Sió. Un monestir pensat perquè 100 monges hi trobessin “un lugar rico de afectos i mansedumbre, apto para la soledad” (escriptura fundacional). El 1er monestir fou edificat prop de les Drassanes reials, però avui estan a Esplugues del Llobregat.
La “torxa lluminosa” de Domènec, en lluita contra les heretgies, trobà més aviat filles seguidores, que no pas fills. La seva missió serà pregar per mantenir la puresa de la Fe, en la nostra Església. Aquesta tasca no sols demana una gran preparació teològica i bíblica (encomanada als Dominics), sinó una pregària fervorosa a fi que esdevingui realitat el “contemplata aliis tradere”.  

Si al segle XIII l’Orde Santjoanista es fundà de cara a la noblesa, al segle següent (1358) prenent Sta. Maria Magdalena i St. Agustí per models, un grup de dones convertides, provenint de la prostitució, introdueixen a Barcelona l’Orde de les Agustines Ermitanes. El rei Pere IV les omple de privilegis, i els és concedit seguir la Regla i l’hàbit de l’Orde de St. Agustí. Com que molt aviat s’uní a aquestes Penitents Sor Francesca de la Cerda, cosina de Ferran el Catòlic, una dona molt honorada que hi morí en olor de santedat, l’orde es veié obligada a deixar l’exclusivitat a candidates Penitents.
Així l’ideal d’un dels més grans Pares de l’Església, ha amarat aquesta branca Agustina contemplativa. Amb una contemplació que no es fonamenta en les mortificacions pròpies d’una vida casta i pobra, sinó sobre la LLIBERTAT de l’AMOR. És que l’ideal “d’estimar per a veure” et posa davant d’Aquell que el cor anhela, i amb un amor “fort per dintre però suau per fora”. 

Segle XV

Al 1454, tornant de Terra Santa (d’aquí el nom de “Sta. Maria de Jerusalem”), Rafaela Pagès funda el Monestir de Clarises que actualment està situat a Vallvidrera. Del Monestir de la Trinitat de València on hi visqué Sor Isabel de Villena, la primera gran feminista que ha tingut Catalunya, van venir a Barcelona 4 monges portant la famosa “Verge de l’Estrella”. Els reis Catòlics van obtenir del Papa el permís per observar la 2a Regla de Sta. Clara, llavors aprovada.
De resultes d’un viatge a la Terra de Jesús, aquesta nova Egèria barcelonina, va voler mantenir el record de la Ciutat Santa a la nostra metròpolis, a través d’unes vides consagrades a la pregària. D’ara endavant, doncs, “l’Altíssima pobresa”, i la “Fraternitat universal” que ofereix una acollida “humil i senzilla”, es fa doblement present a l’Església de Barcelona. 

Al 1475 es fundà el Monestir de St. Maties, seguint els austers principis d’espiritualitat monàstica de l’Orde de St. Jeroni, que ja comptava amb dos monestirs masculins: el de la Vall d’Hebron (d’aquí el nom bíblic del passeig), i el de la Murtra. Un monestir femení que ha tingut relació amb diversos sants. Ignasi de Loyola freqüentava el cenobi fent-hi un intercanvi singular: mentre ell alimentava espiritualment les monges, rebia d’elles el sosteniment humà que tot pelegrí necessita. Josep Oriol, que hi tenia una cosina, encoratjava especialment la Venerable Magdalena Rialp, a avançar, a través d’un rigorós ascetisme, vers la més alta mística. I St. Antoni M. Claret, en una de les visites usuals, hi tingué una “visió” especial.
Fogar, doncs, per a la vida dels “sants”, aquest monestir, seguint el model de Paula i del solitari de Calcis, convida a “parlar de Déu als homes i als homes de Déu”. I amb “la Bíblia constantment al cor i a les mans”. 

Un nou monestir de Dominiques sota el Patronatge de Ntra. Sra. dels Àngels, s’obre a Barcelona comptant amb l’aprovació de la noblesa i de les multituds, que hi acuden en els trasllats del Monestir al centre de la ciutat. Avui resideixen a St. Cugat.
Font de vida espiritual profunda, l’Església de Barcelona rep la beneficiosa influència de les Venerables Isabel Francesch, Josepa Cervera, i sobretot d’Hipòlita de Rocabertí, que ens ha deixat 24 llibres de literatura mística. Com volia St. Domènec, a través d’aquestes grans dones, el monestir esdevé per a la ciutat una deu d’espiritualitat “ampla i joiosa”. 

Segle XVI  

El Monestir de Santa Isabel, de monges clarisses, va ser fundat el 9 de març de 1564, a Barcelona. La comunitat va professar la Regla en mans del Ministre General de l´Orde Franciscana, Fray Francisco de Zamora, i amb la presència del Rei Felip II i la seva esposa Dña. Margarita de Austria.  Aviat foren conegudes a la ciutat comtal com "les Elisabets", nom que es va donar al carrer del Monestir. En 1835, la Mare Teresa Arguyol, clarissa d´aquest monestir, va sortir per fundar les clarisses de la Divina Providència.  Després de guerres, epidèmies, exclaustracions... la comunitat va edificar un nou monestir a les afores de Barcelona, a Sarrià, l´any 1878.  Finalment, cercant un ambient més favorable per a la vida contemplativa, aquesta fraternitat clarianava traslladar-se, al 1990 a la Comarca del Penedés, al poble de Lavern, on van ser molt ben acollides per la gent de l´entorn.

El primer Monestir de la Reforma Teresiana es fa present a Barcelona, a través de la Mare Caterina, familiar de la mateixa Santa d’Àvila. La fundació del Carmel de la Immaculada esdevé just 6 anys després que morís Santa Teresa. La Venerable Mare Caterina era tinguda per “santa”, havent pouat l’esperit de Teresa en el seu tracte personal amb ella.
Estefania de Rocabertí, filla dels comtes de Peralada, fou la promotora de la fundació, i la primera Carmelita Descalça catalana.
La nostra Església, doncs, rebé ben aviat l’influx beneficiós de Teresa, la gran Doctora. En aquell “palomar”, com en tants d’altres, s’hi vivia en l’oració “el trato de amistad, a solas con el Amado”. I, com volia la “Santa Mare”, les monges havien de ser: com més “místiques” més “fraternes”.  

Al 1599, amb el beneplàcit de Felip III i Margarida d’Àustria, la seràfica Àngela Margarida va fundar el primer monestir de Caputxines d’Espanya, rebent el nom de Sta Margarida la Reial, en memòria de l’esposa del rei. Al 1602 hi entrà la M. Àngela Astorch, beatificada al 1982 per Joan Pau II. Es diu d’ella que ingressà amb el breviari sota el braç i un gran amor a la litúrgia i al llatí. Ben aviat el monestir esdevingué punt de partida d’altres fundacions.
L’esperit de Sta. Clara hi pren l’estil de la “minoritat”, “guardant el Sant Evangeli amb esperit d’obediència, pobresa i castedat”. I sense perdre gens, evidentment, el sentit de FRATERNITAT UNIVERSAL. 

Segle XVII

Al 1623 arriben les primeres Mínimes a Barcelona, provenint d’Antequera. El nou Monestir és posat sota el Patronatge de Jesús i Maria. La vida abnegada d’aquestes seguidores de Francesc de Paula es fa palesa al 1726 quan, després d’haver escoltat un sermó sobre el moviment desolador de les heretgies imperants, moltes d’elles s’ofereixen a Déu com a “víctimes”. El resultat fou que  moriren dotze monges, cinc d’elles en un mateix dia. També al 1936 Déu rebé el sacrifici de 9 monges, que foren assesinades prop del Monestir.
L’ideal de solitud i silenci de l’eremita de Cantàbria, dóna, doncs, a la nostra Església barcelonina, un toc d’autenticitat abnegada. Tal com vol l’Orde Mínim, es viu “benignament” la primacia de la caritat, la pau, l’alegria i la senzillesa, com a fruits de l’Esperit Sant. 

I aquest segle està marcat, sobretot pels nous Carmels. El primer, ara ja fora de la gran metròpoli, és el de Vilafranca, sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme. Fou fundat gràcies a la gentilesa de la Sra. Isabel d’Aiguaviva i del Pas, filla de la noblesa. El valor de la seva casa-palau va ser suficient per a aixecar el Monestir al 1643. D’aquí en sortiren ben aviat les fundacions d’altres Carmels.
Al monestir es viu l’esperit del Profeta Elies, el solitari de la Muntanya del Carmel, i la Regla de St. Albert, Patriarca de Jerusalem. Aquests Carmels no han volgut donar a ningú el títol de Fundador, sinó que se senten vinculats a un cim Bíblic, on l’Església hi venera la presència de la Mare de Déu. Una “Muntanya Santa” que és vista com a sinònim de vida d’oració.
A partir dels Croats, les comunitats Carmelitanes volen continuar la conquesta no amb les armes, sinó en el propi  convertir-se en persones de PAU. La Regla, tota ella plena de respecte pels altres, reflecteix una “cultura de la pau”. Quin esperó, també, pels homes i dones de l’Església d’avui! 

El Carmel de la Immaculada de Mataró va ser el 3er monestir de Carmelites Descalces, 60 anys després del Monestir de Barcelona. La Reforma de Sta. Teresa volia facilitar la vida interior, amb un equilibri entre la vida eremítica (seguint l’ideal dels ermitans del Carmel) i la vida comunitària, en família, tota impregnada d’humanisme cristià. Tot just nascuda, la Comunitat de Mataró donà un monestir a Lleida, i més tard a Puigcerdà, Terrassa, Sabadell i finalment a Granollers.
L’ideal Teresià és d’arribar a la pregària mística com a essència de la vida de l’Església, dins un CRISTOCENTRISME englobador de totes les altres realitats de la vida quotidiana. 

Fill, en part, del Monestir de Vilafranca, el Carmel de l’Encarnació fou fundat a Barcelona, al 1643. I d’aquests dos Monestirs en neixen els Carmels de Valls i de Vic.
A principis del segle XVIII la Comunitat comptava amb la Mare Eulàlia Mora i Xammar, una monja eminent en virtut i ciència de l’esperit. Els seus escrits es guarden a la biblioteca de la universitat de Barcelona. I en aquest mateix segle XXI s’ha publicat la biografia de la germana Maria Cristina Alonso i Alonso, una jove monja intel·ligent, generosa, i alegra, que ha donat mostres d’una enteresa poc corrent, plena d’amor a Jesucrist.
Tota una riquesa per a la nostra Església que no només s’aguanta per do de pensadors rellevants, sinó també pel testimoniatge d’aquestes vides lliurades pel Regne. 

Segle XVIII

El Monestir de Caputxines dedicat a l’Assumpció de Maria, és fundat a Mataró al 1729. Felip Vè. en concedí la llicència a petició de l’Ajuntament de la ciutat. Mataró va desitjar “la pobresa de les monges caputxines”, mirada com un “benefici espiritual” per a la vila. La fundació es féu processionalment, amb l’assistència del Bisbe, el Vicari General, els Pares Caputxins, els Regidors, i el poble fidel. Hi intervingueren 11 entitats diferents. Tot un monument de Fe i d’Amor a l’Església.
Consta que durant la guerra del Francès, malgrat l’ordre de matar les monges, veient-les pregar, els soldats es van retirar, desarmats. És sorprenent la força que pot arribar a tenir la “pobresa humil”. El record d’aquestes heroïcitats, a vegades ben ignorades, pot encoratjar també avui la nostra Fe. 

Segle XIX

Aquest segle compta, per primera vegada amb una fundadora catalana. La Mare Teresa Arguyol, filla de Sarrià, religiosa llega del Monestir de Clarises de Sta. Isabel, al 1835 havent de ser exclaustrada, volgué fundar un Monestir seguint les austeritats de la 1ª regla de Sta. Clara. El Bisbe exigí que les monges obrissin una escola gratuïta, degut a la necessitat d’aquell moment tan turbulent. I ella, que quasi era analfabeta, obtingué el títol de mestra. Va posar la nova Orde sota l’advocació de la “Mare de Déu de la Divina Providència”.
El Monestir de Barcelona fou obert al 1849. I després del Concili Vaticà II, la Comunitat decidí, seguint l’esperit de la Fundadora, deixar l’ensenyança, per portar una vida més plenament de pregària.

Quatre anys després de la fundació de Barcelona, l’Orde va obrir el Monestir de Badalona, amb l’assistència de la mateixa Fundadora, que hi morí el mateix any. El dia del seu enterrament, la Mare Teresa guarí miraculosament un pescador que portava les seves despulles a les espatlles. I avui s’està treballant per la beatificació de Sor Francesca Valls (filla de Badalona), ja que són molts els miracles que s’obtenen per la seva intercessió.

Sis anys després d’aquest darrer, s’obrí el Monestir de Mataró pel que ja la mateixa Fundadora havia començat a fer gestions. Aquesta Comunitat cresqué tan ràpidament que poc temps després féu la fundació del Monestir de Castelló de la Plana.

Al 1858 s’inaugurà el Monestir de Vilanova i la Geltrú, que també tenia a les arrels, els desigs de la Fundadora. Les dotze germanes destinades a la nova fundació, que surten a les 3 de la matinada del Monestir de Gràcia (Barcelona), són rebudes solemnement a Vilanova.
La difusió sorprenent d’aquesta Orde, omple de gom a gom el segle XIX. Una petita llavor que, sembrada amb humilitat, no ha deixat de donar fruits per a la nostra Diòcesi. 

Al darrer quart de segle (1874) entra a la nostra Església l’esperit de St. Francesc de Sales, amb la fundació del “Monestir de la Visitació de Maria”, situat a Horta (Barcelona). Segons el St. Bisbe d’Annecy, l’Obra ha nascut del cor obert de Jesús a la Creu. El Jesús “mans i humil de cor” que convida a la dolça humilitat. Arribar a la Caritat, és per a l’Orde la màxima austeritat “corporal”.
Aquest Monestir concret, a més de ser fundat per a dur-hi una “vida devota” d’oració, va voler acollir persones que per dificultats no poguessin entrar a altres llocs, però que fossin aptes per a la vida Monàstica. Una invitació a no deixar ningú a fora de la porta de la nostra Església. 

Segle XX

El primer Monestir del segle XX és el Carmel dedicat a la “Sagrada Família” de Tiana. Per causes alienes a la Comunitat, la fundació s’arrela a la Creu de Jesucrist. Per falta de recursos moriren 4 germanes molt joves, en els dos primers anys. La fundadora, Mare Dolors Recorder, que provenia de les Carmelites Descalces de Barcelona, hi morí santament al 1922. El seu desig era que el Monestir fos “un sagrari on Jesús fos estimat en nom de tots els germans del món”.
Una UNIVERSALITAT ben pròpia dels nostres Monestirs, que volen viure intensament aquesta comunió amb tothom. Sigui quina sigui la seva raça o religió. Sigui quina sigui la seva condició social. 

Al 1948, amb el nom de “Jesús Diví Obrer”, es va obrir el Monestir de Carmelites Descalces de Terrassa, per voluntat expressa dels fabricants, que foren els seus principals benefactors.
El moviment industrial tan estès en aquesta ciutat en aquell moment, i llavors tan amarat d’esperit cristià, va desitjar un Monestir on la vida de pregària fes contrapès al pur materialisme de les fàbriques.
La Fundació, filla de la Comunitat de Mataró, va fer-se discretament, evitant qualsevol “espectacle” o aldarull de “festa”. Amb tot, van ser molt ben acollides per la ciutat.
D’aquesta filial n’han sortit, després, altres Monestirs. Seguint l’esperit de Sta. Teresa, i malgrat les mitjanceríes humanes, la Fe fa confessar realment que “estas casas no las han fundado los hombres, sinó la mano de Dios”. És ben clar que Déu vol una presència gratuïta de pregària, en el cor de tants interessos econòmics creats.  

Com a fruit del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona, al 1953 les “Sagramentàries” de Vic obren el Monestir de monges “Adoratrius Perpètues del Santíssim Sagrament” a la nostra ciutat. La Venerable Mare Maria Magdalena havia fundat l’Orde a Itàlia, a fi que Jesús sagramentat fos adorat tan de nit com de dia.
El nou Monestir seguint el mateix carisma, pretén que tothom pugui trobar sempre la porta de l’església oberta, amb Jesús tothora disposat a acollir ple d’Amor. Com Maria de Betania, les monges adoren Jesús fet Paraula de vida eterna a fi que fructifiqui en la seva vida personal. El seu repòs vol ser actiu, i la seva vida  vol ser assossegada. Una “part” que mai els podrà ser presa. 

Inaugurat, també, al 1964, el Carmel de “Santa Teresa de Jesús”, de Sabadell (fill del de Terrassa), va ser fruit de “L’associació de Dirigents Catòlics”. Un grup empresarial que desitjava, igualment, la presència Monàstica a la ciutat.
Que els nostres Monestirs responguin al desig social del moment, indica que entre la vida del claustre i la de la societat hi ha una interacció mútua. I creiem que no sols és fruit de moments passats. Les que hi vivim constatem mil detalls de cada dia que ens parlen de l’estimació que ens envolta, i de com es valora aquest nostre tarannà. Àdhuc, a vegades, entre persones que porten una vida ben allunyada de la nostra. Sovint això resulta una sorpresa ben agradable. 

Fill també del Carmel de Terrassa, el Monestir de la Mare de Déu de Montserrat i St. Josep Oriol de La Roca del Vallès  ha estat obert al 1970 per desig d’alguns preveres dels voltants de Granollers. A causa de la creixent industrialització de la zona, volien tenir prop seu un lloc de “silenci i de pau”. Envoltat de la bellesa del paisatge vallesà, ambicionaven descobrir-hi el misteri de l’Amor generós de Déu, que sempre ens depasa. 

Finalment al 1973 la comunitat de St. Pere de les Puel·les de Barcelona obra una petita filial a Puiggraciós sota l’advocació de Santa Maria, la Verge de la comarca que custodien.
El Monestir–Santuari és un fort centre d’atracció pels cristians de la comarca. Per això els preveres reclamaven una presència monàstica que n’afavorís la vida espiritual. Des del primer dia la Comunitat ha estat una “presència viva de pregària i d’acolliment”, assegurant-hi el culte litúrgic. L’afluència de visitants en les festes, vetlles de pregària, i aplecs, és abundant. 

Resumir aquest doll de vida espiritual feta degoteig constant al cor de l’Església de Barcelona, crec que seria una tasca sobrera, perquè la vida corre per dins sense fer soroll, i és capaç de donar els fruits més inesperats en qualsevol moment.
Ho reconeguin els altres o no, només Déu en veu l’abast. Ell que, fent-se Home com nosaltres, va assumir la nostra debilitat. Ell que va viure, un dia i un altre, sense fer-se notar. 

                                          Maria Regina Goberna