LA MORT I RESURRECCIÓ DE JESÚS

NOTA EXPLICATIVA DEL DIBUIX        

Al disseny de dalt  hi ha una reconstrucció aproximada del paisatge tal com podia ser quan Crist morí i resuscità. 
El N1 correspondria al sepulcre nou, excavat a la roca, que Josep d'Arimatea s'havia fet construir. En aquell temps les tombes de la gent important solien ser familiars, amb diversos corredors plens de ninxols, tal com es pot veure en les anomenades "tombes reials" de Jerusalem.
El N2  seria el lloc del Calvari (Gòlgota), o pedra en forma de calavera. Si les dones "s'ho miraven de lluny", hauria estat perquè dalt del petit montícul només hi cabien unes poques persones, per fer la feina. Segons el evangelis és després, quan ja només cal esperar el moment de la mort, que la Mare se li acostà, amb Joan, el deixeble que la rebrà a casa seva. 
El N3  pertocaria a la fossa que els romans acostumaven a fer servir, per llençar les creus quan ja s'havien usat. En aquest cas podien haver aprofitat una antiga cisterna que hi havia al lloc.
El N4  vol ser la porta de les muralles del temps de Jesús, bastant més al sud de les actuals. Sembla que va ser Herodes Agripa I qui, en engrandir Jerusalem a l'any 42, les va desplaçar. 

L'esboç de baix és la simplificació d'un planell de la basílica actual del St. Sepulcre. Les numeracions dels dos dibuixos es corresponen. 
El N1 és el lloc de l'edícula o petit recinte dividit en dues petitíssimes parts, corresponent la primera a la capelleta on es diu que l'àngel va anunciar a les dones la resurrecció. La segona és el lloc on es venera la Tomba Santa. La ratlla feta de punts que té senyalats els llocs dels diferents nínxols, vol suggerir el que seria el sepulcre sencer de Josep, el d'Arimatea. A l'extrem s'indica el punt on actualment n'hi ha una part visible. 
El N2 és on hi ha la pedra del Calvari. A la planta baixa, en l'anomenada capella d'Adam, una obertura deixa descoberta la roca per poder-la besar. Pujant al pis de dalt, a sota l'altar dels ortodoxes, es posa la mà al que pot ser el forat on van clavar la creu. I als costats de l'altar, actualment, es veu part de la mateixa pedra.
Al N3 s'hi arriba baixant diverses escales per a situar-te a nivell de la "cripta" on la tradició diu que Sta. Elena trobà la creu de Jesús, i que no seria res més que la fossa utilitzada pels romans per a llençar-hi les fustes sobreres després d'haver-ne tret els cossos dels crucificats.
La fletxa del N4 va en direcció al convent de les monges russes, on s'ensenyen les restes de l'antiga porta d'Efraïm.

EL SANT SEPULCRE I LA TRADICIÓ

A partir de la  basílica de Constantí  fins al  dia d'avui, la tradició del lloc del St. Sepulcre no  ha canviat.  Ningú no en té cap dubte. El que cal provar és la localització anterior, a partir del moment en què els fets van passar fins a aquest s.IV. I havent consultat una àmplia informació, penso que es pot fer sense massa dificultat. 

Després de la resurrecció de Jesús, els escrits del Nou Testament i altres fonts, donen fe d'un  naixement del cristianisme a la Ciutat Santa ple de persecucions. Coneixem els noms concrets dels bisbes de Jerusalem, després de St. Jaume, el "germà" del Senyor, fins al s.II. I sabem que aquesta església va estar  estretament lligada a aquest grup de "parents de Jesús". 

Perquè, malgrat el cop brutal, passada la destrucció de Jerusalem, l'any 70, el retorn de  jueus i cristians és ben documentat. Va ser justament la insurrecció jueva de Barkoba i les lluites constants, el que va provocar l'arrasament complet de la ciutat, dut  a  terme per l'emperador Adrià al 135. Per esclafar els  jueus edificà un temple dedicant-lo a Júpiter al lloc on hi havia l'antic de Salomó, i per esborrar la petjada dels  cristians construí el de Venus a l'indret on ja es venerava la mort i resurrecció de Jesús.
Aquesta era una tàctica constant en temps  antics. Per ofegar un culte n'implantaven un altre a sobre mateix.

Fet que paradoxalment, resultava una forma indirecta, però clara, de guardar la tradició dels llocs que  ells volien amagar. 

Si al començament la comunitat de la Ciutat Santa va ser presidida per bisbes del grup de "parents del Senyor", a partir d'ara apareixerà una nova comunitat cristiana guiada per bisbes grecs que, segons els historiadors, "fan germinar de nou la creu, en el lloc on havia estat plantada" (Daniel Rops). 

Ens consta que cap a l'any 200, Llucià, que  és enviat des de Roma com a detractor d'aquesta església palestina, dóna fe de la seva vitalitat evangèlica reconeixent  que de criminals no en són pas. Que en tot cas se'ls pot  titllar d' una mica curts, perquè a ell que no el coneixien de res, li han ofert una acollida desproporcionadament generosa, pròpia de persones més aviat rudes, segons ell. Nosaltres diriem "cristianes convençudes". 

Al 215 sabem que l'església de Jerusalem es mantenia activa pel fet que el bisbe Alexandre (grec), dóna carta blanca al jove Orígenes, encara laic, per a predicar. I al  230 l'ordena prevere. D'altra banda, en aquest temps ja se'ns parla de pelegrinatges a Jerusalem. Vol dir que ja s'hi devien venerar els llocs principals. 

No és estrany, per tant, que en venir St. Elena, la mare de Constantí, al 334, es proposés  recuperar els llocs Sants que tingueren, llavors, dues basíliques independents: una pel Calvari i l'altra pel Sepulcre, però que els croats al s. XII unificaren en el que és ara una gran construcció romànica, malgrat les moltes modificacions que ha sofert amb els anys.