/\/\/\ Monestir de Sant Benet /\/\/\

VIDA VIDA
MONÀSTICA MONÀSTICA
SANT BENET DE MONTSERRAT SANT BENET DE MONTSERRAT

REGLA
St.BENET

Història
MONÀSTICA

PARES
i MARES

MONESTIRS
ANTICS I ACTUALS

VIDEOS

VOCACIÓ

DOCTRINA

TEMES

NOTÍCIES
monàstiques

TU PREGUNTES

CERÀMICA visiteu l' exposició

SANT BENET · SANT BENET · SANT BENET

TEXT DE LA REGLA DE SANT BENET (sVI)

En els dos hipervincles de sota trobareu el text íntegra de la Regla de Sant Benet. Un escrit del sVIè que demana, en molts casos, ser interpretat d'acord amb la societat actual. Però també un text que, en moltes ocasions, crida l'atenció per la profunditat del seu missatge, i per la comprensió en el tracte amb les persones.
Entre els capítols més doctrinals, podríem citar:
El Pròleg (inspirat en una antiga catequesi baptismal),
els cc 2, 4, 5, 7, 19, 20, 27, 31, 36 (diu que hem de valorar els malalts perquè ens augmenten l'estimació),
49, 52, 53, 64 ( que, ja vell, Benet matisa el que havia escrit al c2, sobre el comportament de l'abat),
i sobretot el c 72.

REGLA DE SANT BENET
en català (clic)

REGULA SANCTI BENEDICTI
en llatí (amb notes) (clic)

A Montecasino St. Benet va escriure la REGLA,
al final de la seva vida

VIDA DE SANT BENET (segons l'esperit de la Regla)

Nascut al 480 i mort al 547, Benet de Núrsia ha estat un dels homes més influents en la història Europea.
Ell que creia haver escrit només una "mínima Regla" per a principiants, que volen entrar a l'escola de Déu, ha tingut un paper més rellevant en la història d'Europa, que no pas moltes altres persones amb molt més poder a les seves mans.
Davant la dificultat de resumir la figura de Sant Benet, pot ser bo deixar-lo parlar a ell mateix a través d'un dels capítols més importants de la seva Regla. El cap. 72, fruit de la seva edat madura, pot presentar, millor que cap altre text, el seu pensament central.
"Així com hi ha un zel amarg, que allunya de Déu, també n'hi ha un de bo que ens hi acosta. Aquest és el que cal que practiquem els monjos, o sigui que tinguem paciència davant les febleses dels altres (tan físiques com morals), i que busquem sempre allò que ells necessiten, no el que a nosaltres ens agradaria. Llavors ens estimarem mútuament amb un amor sincer i humil, i sense posar res al davant d'aquest amor al Crist (que es fa present a través de l'abat i els germans) un dia arribarem JUNTS a la Vida."
¿Enmirallar-se en l'esperit i la simplicitat d'aquestes paraules, podria ser el millor camí per continuar RENOVANT avui la nostra vella Europa?
Un desig ben ACTUAL.

SOBRE LA REGLA DE SANT BENET

Sembla que Sant Benet va escriure la Regla en diverses etapes de la seva vida, fins que al final hi va posar els darrers capítols plens de seny.

L'actualitat d'aquest document del segle Vè crec que no sols prové de la maduresa del sant, sinò de què, essent un escrit tan antic, l'ordre benedictina sempre l'ha volgut interpretar, sense agafar-lo al peu de la lletra. Mentre hi ha capítols clau per a l'espiritualitat monàstica, n'hi ha molts d'altres que estan completament fora d'us. Per això és recomenable llegir el text acompanyat de glosses que el facin més entenedor.

Deixant de banda aquests capítols avui impracticables, segueix una al·lusió a alguns que són importants:

El capítol 7è, que tracta de la humilitat, una de les grans virtuts monàstiques, és d'aquells que mai passa de moda, potser per la dificultat de fer-ne vida. Crec que posant a la base el viure sota la mirada de Déu, deixa obert el camí perquè tothom el recorri amb LLIBERTAT. La humilitat mai vindrà de comparar-te amb els altres, sinó de veure't als ulls d'Aquell que és més íntim a tu que tu mateix (com diu St. Agustí).

Els capítols 19 i 20 tenen tota la grandesa d'una pregària feta amb sinceritat, davant d'Aquest Déu que sempre ens està mirant. I recomana defugir les moltes paraules, per pregar amb intensitat des del nostre cor.

La pobresa benedictina és radical en el capítol 33. Sant Benet la centra en el compartir comunitari, sense que hi puguin entrar les exigències de capricis personals. Als monjos, diu, no els és lícit de fer el que volen ni en el seu cos. És clar que per això vol que l'abat o l'abadessa, proveeixin de tot el que ells creuen necessari.

Malgrat es podríen comentar molts altres capítols, potser aquests ja fan veure una mica el to de fons de la Regla de Sant Benet. I sobretot queda omès el cap. 72, perquè es pot trobar en els temes anteriors.

ALTRES TEMES SOBRE SANT BENET
Preparats per la Gna. Josefina Rabella

Llibre "El PARE SANT BENET" ( 3a edició) Regina Goberna

"El SILENCI"
Per St. Benet el SILENCI serveix per a ensenyar-te a ESCOLTAR. Per això comença la Regla dient "escolta fill"...
És que el monestir et fa veure que "les moltes paraules" no són més que xerrameca. Mentre que hi ha una PARAULA, la de Déu, que ressona cada dia en l'AVUI del temps (He.) a la que cal que estiguis atent. Si fent el sord, la deixes passar de llarg, el cor se t'anirà fent insensible a tu i a tot.
Cada dia has d'aprendre a dir, tot inclinat l'oïda interior: "Parleu, Senyor".

Retorn

HISTÒRIA MONÀSTICA · HISTÒRIA MONÀSTICA

SANT BENET I L'ORÍGEN DEL MONAQUISME

Quan Sant Benet va escriure la Regla, el monaquisme cristià ja tenia 200 anys de vida. Els grans models bíblics: Elies, Joan Baptista i les primeres Comunitats dels Fets, havien suscitat ja, molts seguidors.
Cert que, abans de Crist, el Desert de Judà havia tingut el "Essenis" i Egipte els "Terapeutes", però aquestes sectes jueves, havien desaparegut ja feia temps, a l'època dels primers monjos cristians. I tampoc els filòsofs pagans van ser la font d'inspiració de la nostra vida monàstica.
Antoni (any250), vora el Nil, és el pare de l'expansió monàstica que ben aviat es va estendre per Síria, Palestina, i Mesopotàmia (Irak), on es practicaven austeritats encara més fortes que les dels monjos egipcis.
A Capadòcia (Turquia) al sIV, St. Basili posà unes bases sòlides a aquest tipus de vida, que St. Benet va recollir i concretar al sVI.
Nascut a Nòrcia (any 480), el jove Benet va estudiar a Roma. Però adonant-se de la vida libidinosa dels seus companys, abandonà, ben aviat, la ciutat per retirar-se a la solitud de Subiaco (prop de Tívoli).
Després d'uns anys de vida solitària, alguns camperols se li van unir, i amb ells va fundar 12 petits monestirs.
Més tard consolidà la seva obra a Montecassino (a mig camí entre Roma i Nàpols), on acabà d'escriure la darrera redacció de la Regla, i on morí el Dijous Sant del 547, mentre pregava, dret, a l'oratori.

COM VA COMENÇAR LA VIDA MONÀSTICA

Quan es van acabar les persecucions, que van fer tants màrtirs entre els primers cristians, van començar els monjos a portar una vida cristiana radical. Volien ser els "nous màrtirs" a través de la vida quotidiana.

Els primers monjos van començar a l'Egipte, al voltant de St. Antoni abat (251). Ben aviat es van estendre cap a Palestina, pel fet de ser la Terra de Jesús. Les primeres comunitats es van instal·lar a Gaza ( avui tan martiritzada). Doroteu de Gaza és un home extraordinari, els seus llibres ens fan conéixer molt a fons les reaccions de la persona humana. També a Jerusalem i Betlem s'hi van fundar molts monestirs.

De Palestina el monaquisme es va estendre cap a l'Assia Menor, on St. Basili va començar la vida "cenobítica", comunitària, a l'estil de com ho vivim ara. St Benet (sVI), va instaurar aquesta vida a Itàlia. Per això se'l considera el Pare dels monjos d'occident.
Els fills de St Benet van evangelitzar Europa als sVII i sVIII. Primer ho va fer St Agustí de Canterbury, i després St Bonifaci. La seva característica era expandir no sols la Bíblia, ensenyant a llegir als camperols, sinó la cultura i agricultura.
Als sX i sXI, l'abadia de Cluny (molt a prop de Taizé), i a través de 5 abats que van ser "Sants", va tenir una gran influència en aquella societat mitjeval.

Al sXIII St Bernat, abraçant la vida benedictina, la va transformar, accentuant el treball agrícola, enlloc de l'intel·lectual. Així va néixer l'Orde de Císter.

Al sXV, a l'occident, es van aprovar altres regles, fora de la de St. Benet, i això donà peu a la formació de diferents ordes conventuals: Clarisses, Carmelites, etc.
A l'orient es practica una sola forma de vida monàstica dita de "St. Basili".

SANTA ESCOLÀSTICA I EL MONAQUISME FEMENÍ

Joan Cassià tenia una germana que dirigia una comunitat de dones a Marsella, al costat del monestir de monjos. Aquesta mena de "monestirs bessons", sortits d'un germà i una germana, es remonta als orígens del cenobitisme (sIII). És el cas de St. Pacomi, St. Agustí, o St. Benet, quan s'aplica a les monges la Regla dels monjos.

Al sV, St. Cesari d'Arle pren la iniciativa d'escriure una Regla especial per a la comunitat de monges que havia fundat la seva germana. D'aquesta "Regla de les verges" (obra que li demanà 20 anys de dedicació), després en feu un breu resum pels monjos.
A la mort del bisbe d'Arle, el monestir que dirigia la seva neboda, que succeí com a abadessa a la germana del sant, tenia 200 monges.

De la vida de Sta. Escolàstica (sVI), segons la tradició germana bessona de St. Benet, se'n sap poca cosa. Estudis recents asseguren que formava part d'un grup de verges que vivien en "cel·les", o en les pròpies cases, una vida semblant a la dels monjos.

L'única font històrica que tenim són els caps. 33 i 34 del 2n Llibre dels Diàlegs de St. Gregori el Gran, Papa i antic monjo benedictí, que escriu 100 anys després dels fets.
Per ell sabem que va ser consagrada a Déu des de la jovenesa. I ens assegura que ella va ser una gran "contemplativa". La seva llibertat interior anava més enllà de qualsevol llei que se li volgués imposar. I el motiu és que "estimava molt", diu el Papa.

Seguint encara la mateixa font, sabem que el dia de la seva mort, el seu germà Benet, veié que "una coloma blanca" pujava cap al cel. D'aquí que la iconografia la pinti amb un colom. St. Benet, llavors, va menar que el cos de la seva germana fos posat al costat de la tomba que tenia preparada per a ell mateix.
Encara avui es venera el lloc on reposen els dos Sants bessons.

ORÍGEN DEL MONAQUISME A CATALUNYA

ELS PRIMERS MONJOS D'OCCIDENT
Ja abans de St. Benet, St. Agustí (a l'Àfrica romana), St. Martí de Tours i St. Cesari d'Arles (a França), i St. Columbà i St. Patrici (a Irlanda) havien començat la vida monàstica a Europa. A la nostra península també hi trobem regles pels "Monachorum" al sIV. El concili de Saragossa (385) i el de Toledo (400) ja parlen de monaquisme. Sembla que a la Catalunya del 385 també ja hi ha arribat.

A CATALUNYA
1- Època visigòtica.
Al 514, quan St. Cesari d'Arles és nomenat vicari apostòlic, als països catalans tenim 4 germans monjos nomenats, també, bisbes: Justinià de València, Elpidi d' Osca, Just d'Urgell, i Nebridi d'Egara- Terrasa. I els monestirs d'Alaò, Gerri de la Sal, St. Sadurní de Tavèrnoles, i St. Cugat del Vallès, ja seguien Regles visigòtiques.

2- Època carolíngia.
Juntament amb el domini de Carlemany, entrà al nostre país la Regla de St. Benet que havia suplantat, a tot Europa, la de St. Columbà. La Regla benedictina va representar el seny, en contra de les extravagàncies de les Regles orientals, i els rigors de la irlandesa.
L'autoritat deixa de ser arbitrària, com en les regles visigòtiques, obrint-se al diàleg comunitari. De fet a nosaltres ens arriba la reforma de St. Benet d'Aniana (778), que, deixant el tarannà agrícola dels primers monjos benedictins, s'obre a la vida intel·lectual de les ciutats a través del treball dels "Scriptoria".

3- Època comtal.
Aquest fou el segle d'or del benedictinisme a Catalunya (del 890 a finals del sXI). Cuixà és el pol d'atracció del Conflent, Ripoll i St. Joan de les Abadesses són el centre de la repoblació de tot Catalunya (de Ripoll en sortiran: Sta. Maria de Montserrat, St. Maria de Gualter i la transformació de St. Cugat). Al segles X-XI tenim St. Pere de Roda, St. Feliu de Guíxols, Sta. Maria de Serrateix, Sta. Cecília de Montserrat, St. Benet de Bages, St Pau del Camp, St. Pere de les Puel·les, St Daniel de Girona.... etc. etc. Més de 50 abadies i prop d'una 70ena. de priorats.
Per això sembla que no és equivocat parlar dels monestirs com de les nostres ARRELS. (vegeu "El cor de Catalunya" M. Regina Goberna)

Per qui vulgui més informació:
"Temps de Monestirs". Els monestirs catalans entorn l'any mil. Ed. Pòrtic 199

LA REFORMA MONÀSTICA DELS ss X-XI

Sant Benet d'Aniana (sVIII-IX) fill de Montpellier, es va fer monjo després d'haver servit a la cort de Carlemany.
Home de cultura, i coneixedor de moltes Regles monàstiques que ell mateix recopilà en el "Códex Regularum", enriquí notablement l'ensenyament de St. Benet. Gràcies al zel intel·ligent d'aquest monjo carolingi, la Regla benedictina va esdevenir universal.

Aquesta doble "paternitat" dels dos Benets, ha fet del benedictinisme un dels creadors de l'Europa mitgeval. El monaquisme va experimentar una expansió tan gran, que podem dir que la Regla de St. Benet va formar la majoria dels qui regirien els destins d'aquella Europa.
Al voltant del sX tenim, sobretot, la influència de Cluny, amb 5 Sants abats que se succeiren durant 2 segles. Cluny va arribar a comptar 1450 monestirs sota la seva juridicció.

Al final del sXI St. Bernat fundà l'Orde Cistercenc que es proposava seguir la Regla de St Benet amb una fidelitat nova.
La societat dels inicis del moviment cistercenc era majoritàriament camperola. Una situació semblant a la del sVI, quan St. Benet va escriure la Regla.
Així, mentre Benet d'Aniana va sintonitzar la doctrina del Pare dels monjos, amb l'ambient cultural de les ciutats, St. Bernat la va tornar al món rural d'on havia sortit. Aquest va ser el motiu del gran creixement dels monjos blancs durant els sXII-XIV. Deixant els "scriptoria", els fills de St. Bernat es van dedicar a treballar les terres.

Una reforma, doncs, fruit d'una època i d'una cultura, però que va crear una distinció entre les dues ordes, que potser avui ja no té massa sentit.
Es pot dir que la diferència en aquest moment és més formal que real, ja que, gràcies a Déu, després del Vaticà II, les nostres ordes se senten plenament GERMANES.

ALTRES TEMES SOBRE HISTORIA MONÀSTICA
Preparats per la Gna. Josefina Rabella

Retorn

PARES I MARES DEL DESERT · PARES I MARES DE DESERT

	LES MARES DEL DESERT En l'hipervincle de baix trobareu el resum, força extens i interessant, sobre aquesta pàgina desconeguda de la història. Extret del llibre "Madres del Desierto" de M. Sira Carrasquer i Araceli de la Red. Ed. Monte Carmelo 2.000, (500 pàgines)
LES MARES DEL DESERT (veure resum del llibre)

MAPES DELS ORÍGENS DELS MONESTIRS D'EGIPTE

PENSAMENTS
DELS PARES
DEL DESERT

¿ QUI SÓN ELS PARES DEL DESERT ?

Parlar dels Pares de Desert és com anar a les arrels més pròximes a l'EVANGELI.

Anomenem Pares del Desert, als qui començaren la vida monàstica a l'Egipte entre els anys 350-450, que és l'edat d'or d'aquest moviment.
El fundador fou St. Antoni Abat. Neix al 252, es fa monjo al 271, i mor al 300. D'ell diu el seu biògraf (St. Atanasi), "va fer de l'evangeli la seva vida, practicant la justícia, la fortalesa, l'amor als pobres, la mansuetud i l'hospitalitat". Crea un estil de vida on les persones "respiren el Crist".

D'entre els molts apotegmes (anècdotes) que s'expliquen d'ell, n'escullo una.
Una vegada hi van anar uns universitaris a preguntar-li quin llibre de la Bíblia considerava més important. Senyalant l'horitzó, amb els braços estesos de llevant fins a ponent, els va respondre: "si no sabeu llegir el llibre de la naturalesa, no sereu capaços d'entendre cap altre llibre". Perquè qui no troba Déu en les coses que Ell ha creat, tampoc el trobarà en la Paraula que d'Ell s'ha escrit.

Els seus seguidors ocuparen tres Deserts de l'Egipte:
- El de NÍTRIA (prop del delta del Nil) fundat per l'abbà Ammón. Es diu que després de viure 18 anys amb la seva muller, van decidir abraçar tots dos la vida ascètica. Ella va convertir la seva casa en un Monestir, i ell se'n va anar a Nítria on se li uniren molts altres monjos.
- El desert d'ESCETE, 18 Kms al sud de Nítria, té com a monjo més famós a Macari el gran (390). Malgrat ser un rigorós asceta (fent molts dejunis i penitències), sempre va practicar una gran comprensió envers els altres. Es diu d'ell que una vegada hi va anar un noi amb el desig de unir-se-li, però a l'hora de treballar, el jove va dir que era un escàndol que els monjos treballessin, que lo propi dels monjos era pregar. Macari li va respectar la decisió, però en ser l'hora de dinar va dir que el deixessin pregant. En adonar-se que ja era vespre, el jove va preguntar com és que no l'havien avisat per l'àpat. Llavors Macari li va respondre que ell era un monjo massa perfecte per anar a menjar...
Deixebles de Macari són l' abbà Sisoes, l'abbà Moisès, l'abbà Poimén, i molts d'altres.
- I el de Les CEL·LES o de la Tebaida a 60 Kms d'Escete. El monjo més cèlebre és Evagry. D'ell hem tret una de les millors definicions de la vida Monàstica: "són els qui viuen separats de tothom, però units a TOT".

I el més sorprenent d'aquests homes de Déu és l'esperit amb què apliquen l'evangeli a la vida. Tenen una obertura desconcertant, pròpia d'aquells qui viuen guiats per l'ESPERIT d' AMOR.
Cal distingir entre els "Pares del Desert" (monjos) i els Pares de l'Església (pensadors, sovint bisbes, que van del sIII al XII). També molt estimats per nosaltres.

Els pensaments que trobareu clicant a baix
són fruit de molts anys d'intentar fer-ne vida.

Estan agrupats per
temes a fi de facilitar-ne
la reflexió.

Són extrets del llibre:
"San Silouan el Athonita" escrit per
l'Archimandrita Sophrony
Ed. Encuentro 1996

PENSAMENTS DEL MONJO SILVÀ DEL MONT ATHOS

ALTRES TEMES SOBRE PARES I MARES
Preparats per la Gna. Josefina Rabella

Podem visitar aquesta Muntanya Santa de Grècia, on, avui, només hi poden entrar uns pocs privilegiats

Vistes dels MONESTIRS de l'ATHOS
en pps

Retorn

MONESTIRS · MONESTIRS · MONESTIRS · MONESTIRS · MONESTIRS

ALGUNS MONESTIRS D' ESPANYA

Vistes dels MONESTIRS

en pps (clic)

ELS MONESTIRS BENEDICTINS D'ESPANYA

MONESTIRS FEMENINS
Dir que la vida monàstica benedictina està a les arrels de la història d'Espanya i l'omple de gom a gom, no és cap imprecisió. Mirant una mica la geografia dels nostres monestirs, ho constates aviat.

Als segles VI-VIII ja trobem 4 monestirs de monges: Palacios de Benaver (Burgos) sembla ser el més antic. Després es va fundar el de Leyre, prop dels monjos (actualment les monges estan a Alzuza, prop de Pamplona), després el de Jaca (llavors a Serós, prop de S. Juan de la Peña), i finalment el d'Oviedo, fundat al 781 pel rei Alfons el Cast.

Als segles IX-XIII es funden 7 monestirs: El de les Puel·les de Barcelona, el de Girona, el de Valfermoso de las monjas, el d'Alba de Tormes, de Lleó, de S. Pedro de Dueñas (prop de Sahagún) i el d'Estella (Navarra), actualment canviat de lloc.

Als segles XV-XVIII hi han 7 nous monestirs: a Conca, Madrid (monestir de St. Plàcid), Toledo, Sahagún, Santiago de Compostela, La Guárdia (ara a Trasmañó), i el que ara està a Sargossa.

Als segles XIX-XX es comencen 8 monestirs més: el de Cuntis (Galícia), el nostre de Sant Benet (provinent de les monges de Sta. Clara i de Mataró), el d'Aranda del Duero, d' El Tiemblo, de Zamora, de Manacor, de la Nativitat (Madrid), i el de Fuensanta (Múrcia).
Els 29 monestirs actuals, tenen un total de 616 monges (any 2.000)

MONESTIRS MASCULINS
El monestir més antic sembla que és el de Samos (Lugo). Després vénen els de Silos (sVIII), Valvanera (Logroño) i Montserrat (1.025).

Les fundacions més recents són: El Paular, Lazcao i Estíbaliz (País Basc), Leyre (ara de monjos) i El Valle de los Caídos.
Els 9 monestirs, amb les seves filials, tenen 90 monjos.

La vida de totes aquestes monges i monjos forçosament té un ressò en la nostra societat, encara que no facin soroll en els mitjans de comunicació. Els que hi vivim, i sense cap mèrit per part nostra, constantment rebem mostres d'estimació, i no sols de part dels qui són més coneguts.

Només una anècdota. Fa poc ens va visitar la mare del noi que a vegades revisava els comptadors d'electricitat. Havia mort d'accident als 25 anys, i com que parlava amb tant d'afecte de les monges (mai se li havia notat res d'especial...), ella va voler conèixer-nos per trobar-hi l'amor del fill desaparegut. Vam compartir el seu dolor, realment sorpreses.

ALGUNS MONESTIRS DE CATALUNYA

LA BIBLIA DE RIPOLL i L' ABAT OLIBA

HISTÒRIA DE LA BÍBLIA
I DE L'ABAT OLIBA
(clic)

LES IL·LUSTRACIONS
BÍBLIQUES
en Power Point
(clic)

EL MONESTIR DE SANT PERE DE RODES
I EL CAP DE CREUS

HISTÒRIA DEL MONESTIR
de RODES

(clic)

EL MONESTIR DE SANT BENET DE BAGES

HISTÒRIA DEL MONESTIR
del Bages

(clic)

ORDES MONÀSTIQUES FEMENINES DE BARCELONA

HISTÒRIA DELS MONESTIRS de BARCELONA (clic)
Monestir de les monges Monestir dels monjos
http://www.bibliotecademontserrat.net/catala/exposiciones.htm En aquest enllaç trobareu les pàgines miniades d' alguns incunables de la Biblioteca dels monjos de Montserrat
http://visita3d.com/vv/montserrat/index.php En aquest enllaç podreu fer una molt ample visita virtual a diversos indrets de l' Abadia dels monjos de Montserrat (cal esperar que es carreguin les imatges)

Monestirs del sud de França:

- Abadia de Ntra. Sra. de Sénanque
- Monestir de Ntra. Sra. de l' Anunciació (Le Barrou) monges
- Monestir de Sta. Maria Magdalena (Le Barrou) monjos
- Monestir de Ntra. Sra. de Aiguebelle
- Monestir de Ntra. Sra. de Tamié
- Monestir de Hautecomble
- Monestir de Ntra. Sra. de Citeaux
- Abadía de Sta. María de la Pierre-qui-Vire
- Monestir de S. Benet Sur Loire
- Monestir de Cluny
- Monestir de Taizé (veure l'enlaç inferior)

Itinerari monàstic
peregrinació a Taizé

INFORMACIÓ SOBRE ALTRES MONESTIRS
Preparat por la Gna. Josefina Rabella

A L' ENLLAÇ SEGUENT PODEU TROBAR INFORMACIÓ SOBRE MOLTS MONESTIRS CATALANS

http://www.monestirs.cat/monst/monestir.htm

ALGUNS MONESTIRS DEL MÓN
en Power Point (clic)

Retorn

VIDEOS · VIDEOS · VIDEOS · VIDEOS · VIDEOS

JOVES AMB IVA
Entrevista a Gabriel Soler monjo de Montserrat

CIUTADÀ ESCARRÉ
Reportatge de l'Abat Aureli M. Escarré de Montserrat

VOCACIÓ · VOCACIÓ · VOCACIÓ · VOCACIÓ · VOCACIÓ

LA VOCACIÓ (fragment de vídeo)

Per a veure´l sencer: "UNA VIDA DIFERENT"" (CLIC)

PER A TOTES AQUELLES PERSONES QUE SENTIN LA VOCACIÓ DE VIURE L' ESPERIT DE ST. BENET DES DE CASA SEVA

A l' enllaç de baix, trobareu la pàgina dels oblats de MONTSERRAT

http://www.oblatsmontserrat.cat/

ALTRES TEMES SOBRE LA VOCACIÓ
Preparats per la Gna. Josefina Rabella

Retorn

DOCTRINA · DOCTRINA · DOCTRINA · DOCTRINA · DOCTRINA

CONSELLS PER A LA VIDA COMUNITÀRIA

Conviure dialogant

Les dificultats són normals en la convivència, però aquestes ens han d’unir, ja que cal l' aportació de tots per a superar-les.

Perquè hi hagi una bona comunió fraterna, s’han de fer diàlegs a nivell profund, tot i que dialogar és una virtut difícil.
Si no es poden dir les coses que fan patir, les persones es deterioren, i agafen por de parlar. Aleshores tancar-nos ens fa mal.
Sovint no es parla del que es vol, sinó del que es pot.
La flexibilitat és molt important en el diàleg.
L' actitud del cristià no és la del mestre, sinó del deixeble que de tothom sap aprendre.
Escoltant l' altre ens adonem dels seus valors.

La polèmica és agressiva, perquè es vol imposar, mentre que el
diàleg és pacífic, proposa les coses
amb esperit de deixeble.
Del silenci en surt la paraula adequada. I de la
veritable solitud, la capacitat de relacionar-se.
Complementarietat

Tots som diferents i complementaris. Si hi hagués una altra persona com jo, jo no tindria raó d’existir.
La comunió no es fa amb la homogeneïtat (el ser iguals) sinó amb la heterogeneïtat (el ser diferents), afegida a la compatibilitat(no ser incompatibles).
No mirem qui té raó, perquè les raons divideixen, fem la comunió estimant-nos. I quan una persona se sent estimada, cauen tots els prejudicis.

Si tinc aversió a una persona, sempre trobo raons per a justificar-ho, donant-li la culpa.

Per ser nosaltres mateixos, ens cal ser espontanis, però l' espontaneïtat ha de sortir de la pròpia autenticitat, no pot ser el fruit del nostre ser defectuós.
La teva espontaneïtat et dirà quina és la teva autenticitat, el que tu portes a dintre: estimació o rancor.

Confrontacions

És bo ser sensible, però no ser "susceptible" (fer problema de l’actitud de l’altre).
És normal que hi hagin cops de colze, però l' important és com els vivim.
Conscients que som cristians en procés de cristianització, no ens han d' espantar les topades. Sabem que l' ideal evangèlic és el cim al qual ens encaminem. No la meta assolida.
La professió és un punt de partida, no un punt d’arribada.
Ens cal resignar-nos a ser pecadors i a viure entre pecadors, sense excusar els meus pecats, tot acusant els dels altres.
Comunitat cristiana avui

CRISTIANDAT, és ser cristià perquè ho és tothom.

POST CRISTIANDAT (o secularització), és ser cristià perquè un ho vol ser. Llavors es va a Déu gratuïtament, no per a utilitat o comoditat.

En tota comunitat cristiana profecia i creu van plegades.
Per a fer innovacions s' ha de patir.

El profeta viu aquí però està en el més enllà. Aquesta és la interpel·lació dels religiosos enmig del món.

El discerniment espiritual que ens diu com ens hem de comportar en cada moment, no és un acte, sinó un procés. Déu ens fa anar buscant cada dia i en tot, quina és la seva voluntat.

Es bo fer el discerniment amb un o una mestre espiritual. Si ho faig sol, em projecto a mi mateix en les solucions.

Potser està en els designis de Déu la "frenada" actual de
l' església. Així el nostre cristianisme és provat.

Cal lluitar per les idees, per incòmode que sigui, però amb paciència.
Decepcionar-se de la Comunitat és propi dels idealistes, que no es resignen a no ser perfectes.
La meva Comunitat és el millor que Déu em dóna avui a mi.

L’amor fruit de la conversió

La fraternitat no és pot imposar per disciplina, ha de sorgir de l’estimació.

És molt difícil fer canviar el nostre cor a fi d’estimar tothom, per això ha de ser constant la conversió.
L' auto justificació crea complexos irreals, o de superioritat o d' inferioritat.
És molt difícil trobar una persona que reconegui el propi pecat. Nosaltres el diem, però si ens ho diu un altre no ho acceptem.

La comunió no és un contracte, sinó una donació total de les persones. Quan estimes et sobren les lleis, encara que les compleixis totes.
Tenim por quan ens fiem massa de nosaltres mateixos.
És humà barallar-se, però no és cristià viure barallats.

Amb Déu
Déu és l' impossible. Però jo he d' intentar l' impossible, i sempre anar més lluny. Això és la mística.

Rebre el do de Déu demana esforç.

Els consells evangèlics ens fan tendir al millor, sense acontentar-nos en el que està bé.
L' experiència
És té experiència de les coses quan s’han "travessat". ”Expereor” vol dir travessa.
Avui, fins gent bona, més que en l' experiència pensen que les opcions han de ser temporals, a fi que no lliguin per tota la vida.
Però és que l' experiència cristiana sempre canvia.
Ser fidel a l’evangeli suposa ser fidel al desconegut, ja que Jesucrist sempre ens va al davant.
Creixement
El conflicte ens ha de fer créixer. Que ens ensorri depèn de la qualitat de la nostra persona.
Les 24 hores del dia són formadores, perquè tot m' ha d’ajudar a la maduració. Si no ho rebem tot com aliment, ens tanquem.
Hem de mirar les coses amb ulls generosos no amb ulls raquítics. La crisi dels "límits" és la de veure que un es fa vell i no ha arribat allà on volia.
El seguiment de Jesús no sabem mai on ens portarà, perquè ens demana sempre posar-nos “en marxa”.
Hem d' aprendre que ens cal desaprendre principis que ja han caducat.
Només aprenem si som com com esponges.
Amor fratern
L' amor no evita la correcció, però aquesta s' ha de fer dient una quarta part del que pensem.
Cal audàcia en les iniciatives, però no ens ha
d' estranyar que després vinguin incomprensions per part dels germans.
Dir-nos germans és un projecte de vida que hem d’aconseguir, no una realitat ja aconseguida.
Hem de ser guardians i no controladors els uns dels altres.
Les demandes afectives són diferents per a cadascú.
Has d' ajudar el germà amb la correcció fraterna encara
que et tiri cosses. Més val el bé del germà que l' agressivitat que puguis patir. Potser després hi podràs dialogar. És el que diu Sant Benet: "que practiquin desinteressadament, la caritat fraterna”.
Cal acollir i no jutjar.
No és la diversitat el que ens divideix, sinó l’enveja. De cada conflicte n’ha de néixer una nova creació, no males cares ni separacions.
Tots som útils per a alguna cosa, i inútils per a moltes d' altres.
Si em dono del tot, rebré sempre, perquè tot el que em vingui serà d' escreix. El valor no esta en saber renunciar a coses bones, sinó en saber escollir les millors. Ningú no s' ha d' escandalitzar de que hi hagin defectes, sinó de què no hi hagi estimació.
La meva comunitat és un projecte que em fa créixer.
Existir es viure pels altres a través de la paraula, la companyia, i el treball.

EL SILENCI PORTA A LA PREGÀRIA?

És evident que si vivim agitats i neguitosos durant tot el dia, no podrem pretendre que amb 10 minuts de silenci ja entrem en contacte amb Déu a través d'una pregària silenciosa i reposada.
El clima de silenci ha d'agafar tota la vida, no pas pel mutisme, sinó a través d'una pau interior que és fruit de procurar unir el teu voler al de Déu.
Podríem parlar d'un estil de viure que no es queda a flor de pell, on només estàs pendent dels gustos, i on les passions ens traeixen constantment. Sinó un acostumar-te a buscar les motivacions més profundes de les teves actuacions, i on et trobes amb Déu, que és el veritable motor de la nostra existència.
Podríem dir que s'entra en un clima de silenci, quan procures actuar dins l'àmbit de l'AMOR, propi de Déu.
Només cal pensar en la definició de l'amor de 1Cor 13: "l'amor és pacient, és benigne, no s'irrita, no té enveja... tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta".
I aquest amor només pot ser viscut en una atmosfera de SILENCI, de domini d'un mateix, que fa possible ESCOLTAR l'altre... sigui una persona o sigui Déu.
El silenci, doncs, no tindria tant a veure amb el soroll exterior, com amb les "veus" interiors. Podem estar en "silenci" enmig d'una multitud, i podem "cridar esbojarradament" estant sols en una habitació.

LA FORÇA DE VOLUNTAT

M'agrada començar explicant un conte del llibre: "Sí, val la pena viure". Un llibre antic, però molt recomanable.
En una habitació on hi havia uns gats, tot d'un plegat va aparèixer una rata. El gat més jove va començar a perseguir-la, però va haver de claudicar esgotat, perquè la rata se li feia sempre esmunyedissa. Després va prendre el relleu un gat astut, que es va dedicar a posar trampes a la rata, però ella mai no s'hi va agafar, de manera que també hagué de donar-se per vençut. Finalment un gat vell, es va plantar al mig de l'estança i es va posar a dormir tranquil·lament. Després de passar tres dies dormint, la rata, encuriosida, s'hi va acostar pensant que aquell gat no feia res. Llavors ell, d'una engrapada se la va menjar.
És que l'èxit de la força de voluntat no està tant en esforçar-se per fer el que creus que has de fer, fins a l'esgotament, com posar-t'hi tranquil. I si pot ser, "més que fer el que ens agrada, fer que ens agradi allò que hem de fer".
Totes les circumstàncies, per bones o adverses que siguin, poden ser viscudes de gust o a contracor. Perquè en tot podem buscar la part positiva, enlloc de "victimitzar-nos" ancorats en el negatiu.
Diu Martí Luter King que les grans persones han sabut fer de les circumstàncies adverses que els ha tocat viure, el punt de partida de l'èxit personal.
Llavors la força de voluntat no és tant un anar contra corrent d'allò que ens sembla agradable, sinó un esforçar-nos per veure la part BONA de la vida, tot llençant-hi amb tot el cor.
Sant Benet diu que al començament el camí és estret, però que després es corre a ple cor. Al cap de 50 anys de viure sota la seva Regla, estic convençuda que té tota la raó.
Per això aquesta resposta va acompanyada de la imatge CONFIADA d'un pardal que se sent segur a la palma d'una mà.

LA SOLITUD HABITADA DELS NOSTRES MONESTIRS

Era un moment de silenci, poc després de la primera pregària del matí.
Havíem cantat el VENIU ADOREM, convidant la Humanitat sencera.
La llumeta del ciri pasqual, feia sentir la PRESÈNCIA de l' Etern Invisible de carn.
La ment es va omplir de vells mots coneguts, però mai públicament expressats.

Molts homes i dones es pregunten què hi fem, amb tanta solitud, els monjos i monges. Però és que als monestirs no n’ hi ha pas de solitud. Abans de ser una revelació del cel, aquestes muntanyes ens són revelació de la terra, en comunió amb tot allò que té de més profund.
La tradició monàstica mantinguda durant segles, tant d’ ermitans, com de monjos i recentment també de monges, a de la muntanya, evoca totes aquestes generacions de persones que han pregat a la vista d’ aquests cims serrats.
I la carrera ininterrompuda de pelegrins, ens parla constantment dels nostres germans, no sols catalans, sinó d’ arreu del món. Només els qui viuen plens de soroll dins seu, són incapaços de sentir les múltiples crides de la realitat profunda de la vida que aquí se senten.
En el monestir es viu la presència de l’ Invisible, que és la principal. Perquè el monestir se’l fa cada monjo o cada monja en el seu cor, on adora Déu silenciosament. Això es pot fer i s’ ha de fer arreu, però aquí té un àmbit especialment adequat. Nosaltres no fugim a la solitud, sinó que venim a fruir d’ una companyia més personal i propera, que els nombrosos contactes humans viscuts sense cap relació, a les grans ciutats. Estem cridats a fruir de la companyia de Déu per la qual cal saber escoltar tant la Paraula, com la remor del silenci. I és justament a l’ església on nosaltres estem menys sols.
Ja a Matines, encara de nit, el Déu Trinitat és l’ auditori de la nostra lloança, i al cant de
l’ invitatori: “Veniu, celebrem el Senyor amb crist de festa” comença a arribar la humanitat sencera de tots els continents, de manera que junts donem gloria al Pare, que nosaltres resem drets, amb la multitud dels redimits que ens fan costat. Fins les parets de l’ església desapareixen, i cel i terra formen un sol cant.
Per a lloar Déu, prop nostre, hi ha, a més, la Mare de Déu, els àngels, “el cor gloriós dels apòstols, l’ exèrcit escoltant dels màrtirs, les verges innombrables” i tots els sants i santes de tots els temps, països, estaments, edats i categories. Tots aquests elegits, amb la comunitat i els homes de la terra, aclamem Déu, formant un sol cor. Tots presidits per la Mare santa, celebrem la gran festa d’expressar a Déu la nostra alegria, el nostre entusiasme i el nostre agraïment.
De solitud, doncs, en el monestir no n’ hi ha gens, per això, ja des d’ antic, s’han edificat aquests espais per a viure, realment, acompanyats. I nosaltres hem escollit aquests cims impressionants que ens mostren que el temple és sota aquest cel tan vast, que “ens parla de la glòria de Déu”.
Per qui ho sap entendre, el monestir i la muntanya són plens de veus, i el temps s’hi atura d’ una manera diferent de com passa escorredís a la ciutat. Aquí el silenci és una gran PRESÈNCIA. Per això mentre hi hagi ciutats frenètiques que destrossen els nervis, i on el temps desapareix entre el soroll i l’ agitació que porta a viure en la solitud, hi hauran
d’ haver monestirs on aquests pobres solitaris de les grans ciutats, puguin trobar acolliment, encara que sigui només una estona, dins aquestes dimensions solidàries i espirituals.
(Adaptat d’un text del P. Agustí Altisent)

LA VIDA MONÁSTICA EN L'ESGLÉSIA DEL 2005
per Mª Regina Goberna i Julià

UN MONESTIR VIST PER DINS
(CLIC)

Pel fet de tenir diversos temes demanats sobre la vida
d'un Monestir, amb el títol de "UN MONESTIR VIST PER DINS" trobareu un escrit que vol donar resposta
a totes les peticions.

ALTRES TEMES SOBRE LA DOCTRINA
Preparats per la Gna. Josefina Rabella

Retorn

TEMES · TEMES · TEMES · TEMES · TEMES · TEMES · TEMES

Paper dels monestirs al segle XXI

En el segle XXI, la vida monàstica, com qualsevol altra opció en general, crec que ha ser AUTÈNTICA. Ja no serveixen les aparences buides de continguts.

En un món on tot és provisional, usar i llençar, ho vull mentre em serveix... l' ESTABILITAT del cor és un repte. L' estabilitat, al monestir, està centrada en Jesús i en la meva Comunitat, que certament no és ni millor ni pitjor que les altres. L' estabilitat del cor aprofundeix el gust de viure diàriament el mateix. Ja que per treure profit de les situacions que et presenta la vida, res millor que anar transformant-les des de dins. Es tracta, doncs, d' una estabilitat que et porta a estimar veritablement les persones que tens al costat, en les hores bones i en les dolentes. La NOVETAT és a dins, no ve de l' exterior.

En un món de comoditats, t’ ho jugues tot, en un compromís fins al final. Per fortuna també molts dels germans, tant cristians com no, ho arrisquen tot enrolant-se en Organitzacions Humanitàries. Si ells ho fan amb tanta radicalitat, nosaltres no volem fer menys, ja que portem una vida que vol ser de compromís total. "No anteposar res a l' amor de Crist" es l' eslògan de St. Benet, encara que tots sabem que l' ideal sempre queda lluny de la pràctica. I sempre ens queda, almenys, ser conscients del no voler enganyar-nos a nosaltres mateixos. Una bona manera de saber què és el que realment t' interessa a la vida, és examinar el primer pensament que tens en despertar-te al matí. 1, evidentment, el millor és procurar que aquest sigui per a Déu. O per exemple, per a l' evangeli del dia.

En un món de "servilisme" a les modes, als "fans", a l' aparença... la vida monàstica ha de portar a la Llibertat plena: fer les coses perquè vull, no perquè ho manen. L’ obediència ha de ser LLIURE. És indispensable que aportem lliurement la nostra col·laboració personal dins de la Comunitat. El que jo penso, des de la meva llibertat, és important no solament per als meus germans, sinó per a l' Església i per al món. Diu Martí Luter King: "on hi ha una persona que pensa millor que les altres, encara que estigui en ple desert, el món s' obrirà un camí fins a la seva porta". També vivint en el claustre, et demanen reflexions i punts de vista complementaris als de la societat. Si jo deixo buit el meu lloc, ningú no l' ocuparà, perquè tots som "peça única", i és del conjunt d' on traiem la plenitud de tots en Crist.

Quan t' omple el coneixement de Déu, està clar que els teus problemes perden importància. Comprendre la PERSONA HUMANA és indispensable per estimar els altres i a tu mateix. Es tracta de ser molt sincer amb tu mateix i amb els altres. Per a això, crec que la donació evangèlica pot donar-te una psicologia "intuïtiva" molt vàlida. Per dialogar amb el món, hem de conèixer-lo més del que ell es coneix. I la nostra vida, una mica retirada, potser ens dóna una millor perspectiva per valorar més justament les realitats que ens envolten.

La Bíblia és el més important que tenim. A nosaltres ens toca VIURE-LA. Si no ho fem, qui ho farà? Una forma pràctica és intentar viure els texts diaris de l' Eucaristia, o de I' Ofici Diví. Mirar, en qualsevol comentari exegètic, com s' ha d' interpretar cada text, i així posar-lo en el context adequat. Llavors resulta fàcil treure-li fruit per a la vida; també és profitós, després, dialogar-lo amb Jesús en la pregària. Déu acostuma a parlar molt clar. És que, especialment, la nostra vida
s' hauria de centrar en els Evangelis i els Salms, ja que són uns textos que ens acompanyen constantment.

Una religiosa basca que va treballar molt temps a la Unió Europea, ens va explicar que, entre els religiosos/es de Suècia, ha proliferat l' eslògan: "Ja n' hi ha prou". Si tenim dues sabates "ja n' hi ha prou", si tenim dos vestits "ja n' hi ha prou", si tenim el necessari per menjar "ja n 'hi ha prou"... En una societat consumista, on s' acumula molt més del necessari, hem de posar austeritat en lloc
d' hedonisme. Déu ens estima així, amb la nostra pobresa exterior i interior. Es que l' experiència de Déu sempre passa per la pobresa.

RELACIÓ: MONESTIR-ESGLÉSIA-MÓN

Podem donar el que "som", sense paraules. No donem el que "diem", sinó el que vivim. Ho transparentem fins sense adonar-nos-en. En realitat les nostres paraules ens traeixen. Ja que quan parlem molt d' un tema, no es que el practiquem, sinó que justament és el que a nosaltres ens falta. En la nostra condició de pecadors, Déu ens hi espera per ser perdonats.

Cal estar atents al que ens demanen. No podem negar-nos a certes col·laboracions: un article, una xerrada, un simple col·loquí. Sortir alguna vegada a la Televisió, i sobretot atendre els que vénen al Monestir. Ells són el mateix Crist que ens visita. Diu St. Benet que: "l' hoste és el Crist". No hi pot haver rutines, ni discriminacions, en el tracte amb la gent. La carta de St. Jaume ho diu molt clarament: "No pots dir a un ric, asseu-te aquí... i al pobre queda' t allà"... Pels cristians si hi ha d' haver preferències, aquestes han de ser pels pobres. Tant de fora com de dins del monestir.

Compartir el que tan gratuïtament rebem. Si vivim el que som, sentirem l' alegria de comunicar-ho. És veritablement un goig poder parlar de Déu als homes i a les dones que s' ens apropen. També una manera bona de compartir, pot ser escriure algun llibre. Un camp que per a nosaltres avui resulta fàcil és el de Internet. Sense sortir de casa pots comunicar-te amb la gent. La nostra experiència sobre la pàgina web ha estat immillorable. Si considerem que el món és NOSTRE, esta clar que li hem de comunicar el que creiem que és important. La societat necessita la nostra set d' un món millor. No podem descartar d' estendre ponts en l' interior de l' Església i del món. Nosaltres no ens separem del món, sinó que vivim en un món que volem diferent, i pel qual donem la vida.

En les nostres vides "només amb Déu n' hi ha prou", les altres coses són importants només en relació a Ell. Déu, que veu el secret, és la nostra recompensa. Els altres ho intueixen, però només Déu veu el nostre secret més interior. "Que sigui per a Ell tot el que fem" , diu una col·lecta litúrgica. Tot ha de sortir de la nostra "complicitat" amb Déu. Si estem convençuts que som importants per a Ell, i ens sentim de gust al seu costat, es perquè Ell és el CENTRE. Llavors les altres coses surten d' aquest eix que portem dins.

Ho demana Jesús en el Sermó de la Muntanya: "que veient les nostres bones obres, tots glorifiquin el Pare del ce". I el salm 113 després de la gran gesta de l' Èxode exclama: "No a nosaltres, Senyor, sinó que sigui per a Tu la glòria". Si esperem recompenses humanes, de reconeixements o regals, ja no podrem esperar-la de Déu, que es l' ÚNIC que omple veritablement les vides.
Vull concloure amb el resum d' un article que em va arribar a través del correu electrònic.

ECLESALIA informatiu. 19 gener 2005. Juan Luis Herrero, teòleg
"Avui el món no suporta una espiritualitat buida i artificiosa. No suporten les nostres Eucaristies rutinàries. Hem de buscar creativament, "signes" concordants amb l' evangeli i la nostra societat, ja que quan descobrim veritablement la perla de l' evangeli, res no és igual que abans. Hem d' unir silenci contemplatiu amb compromís radical cap als altres. L' experiència de vida evangèlica, és "refundant" per a l' Església. Si aconseguim recrear una nova forma de ser Comunitat. demostrarem que "un altre món es possible". Encara que el realment ardu és fer de l’ opció solidària el centre de nostre viure: El que sofreix, o el marginat, són els més importants en la vida"

Només com a comentari afegiria el que diu K. Barth sobre la vida monàstica: "La teva vida, monjo, si és sincera, ens diu a mi i al món, que la teva perla és autentica”. I sobre aquest donar tanta importància a l' amor al germà, diu St. Agustí que: "El primer manament, pel que fa a la importància és estimar Déu, però el primer pel que fa a les obre, és estimar el proïsme".

Germana Regina Goberna

COM ES MANTENEN ELS MONESTIRS?

Si abans molts monestirs tenien com a Regla, el viure d'almoines, a nosaltres Sant Benet diu en el cap. 48 de la seva Regla, que hem d'estar contents "si vivim del treball de les nostres mans". I crec que avui dia no trobaríem cap monestir que encara subsistís només amb almoines.
Si la nostra vida, com la de Jesús, volem que sigui un "servei" a la societat ("no hem vingut pas per a ser servides..."), seria una contradicció viure a costa dels altres.

Recordo que un dia, atenent la porta del nostre monestir, es va deixar caure un curiós que, després d'assegurar que ell no creia en "res d'això", va afirmar sense gaire miraments, que era impossible que subsistisim sense subvencions. I no es volia creure que a bona part dels monestirs es viu, sobretot, de la seguretat social i del treball.
Per contra, un monjo que coneixia bé els monestirs benedictins femenins d'Espanya, estava admirat de com les monges ens havíem espavilat amb treballs remuneratius per guanyar-nos la vida.

Les formes de treball, han anat canviant amb el temps. Sovint s'han deixat les escoles, per retornar a treballs que permetin uns ritmes menys competitius i accelerats, i potser més propis d'una vida de pregària.

Nosaltres, concretament, fa més de 40 anys que ens dediquem a la ceràmica. Una feina que estimem sobretot per dos motius: perquè ens ajuda a compartir el missatge religiós que procurem viure, i perquè, pel fet de ser creativa, ens permet traduir en bellesa allò que constantment rebem de Déu.
Val a dir que en aquest moment estem estudiant com ampliar l'oferta, que degut a circumstàncies diferents, a vegades proporciona uns ingressos insuficients.

Amb tot creiem que podem donar gràcies a Déu pel fet de tenir un treball que no sols ens ajuda a la subsistència, sinó que ens fa solidàries amb la societat en la que vivim. Àdhuc ajudant als qui estan més desafavorits en la mesura que podem.

ALTRES TEMES DIVERSOS
Preparats per la Gna. Josefina Rabella

MÉS TEMES

Pregària monàstica
Espiritualitat benedictina
Vida comunitària
El darrer lloc
L'evangeli dels monjos
La música en la nostra pregària
Semblances amb l'Edat Mitjana
Per què viure aïllats?
Com pregar en un món indiferent
La direcció espiritual
Comprendre l' expressió: "vida eterna"

Retorn

NOTÍCIES · NOTÍCIES · NOTÍCIES · NOTÍCIES

ELS SET MONJOS MÀRTIRS
DEL MONESTIR D'ATLAS ALGÈRIA Clic

Algunes monges de la nostra Comunitat vam tenir la sort de conèixer el Prior, Pare Christian, en una reunió MONÀSTICA. Era un any abans de la seva mort atroç, i realment ens va commoure sentir-li dir serenament:
"ara estem esperant, que qualsevol dia
tornin per matar-nos"
VIDEOS de Thiberine:

Podeu veure un power Point dels monjos de Thiberine

MONJOS DE THIBERINE
en Power Point

El darrer monjo de Thiberine
i Testament espiritual del Prior
Clic

La pel·lícula sencera

Versió en francés, subtitulada en castellà

Retorn

Josep Cuní entrevista a la monja dominica Sor Lucia Caram, per haver rebut el premi "memorial Joan XXIII per la pau"