Gna. Maria Regina Goberna i Julià |
Novembre del 2014 CURS SOBRE LA TRINITAT de la Gna. Teresa Forcades |
RESUM D’UN ARTICLE SOBRE L’AMOR EN LA TRINITAT |
Gener del 2012 CURS SOBRE LA TRINITAT de la Gna. Teresa Forcades Resum de la 4a classe |
LA TRINITAT COM A FONAMENT I INTERLOCUTORA DE LA LLIBERTAT HUMANA Teresa Forcades 2011
(Resum) 4ª classe: La “persona” en St. Agustí |
Desembre del 2011 CURS SOBRE LA TRINITAT de la Gna. Teresa Forcades Resum de la 3a classe |
LA TRINITAT COM A FONAMENT I INTERLOCUTORA DE LA LLIBERTAT HUMANA Teresa Forcades 2011 (Resum) 3ª classe: La Trinitat en Agustí d' Hipona (sIV)
Mentre Basili parla de la Trinitat com a
COMUNIÓ o coordinació, a partir de la distinció (no subordinació); i
Gregori de Nazianz parla de RELACIÓ, tot i les propietats
intransferibles de cada Persona; Agustí explica les relacions de la
Trinitat en tres conceptes: un “ESSE AD” (ser en relació a l’ altra
persona) i un “ESSE IN” (ser en tu mateix), i aquest ser alhora enfora i
endins, ho defineix com a un “ESSE CUM”. Així la comunió o relació entre
les Persones de la Trinitat queda dignificada pel reconeixement de la
distinció entre elles, constitutiva de la Persona. |
Novembre del 2011 CURS SOBRE LA TRINITAT de la Gna. Teresa Forcades Resum de la 2a classe |
LA TRINITAT COM A FONAMENT I INTERLOCUTORA DE LA LLIBERTAT HUMANA Teresa Forcades 2011 (Resum) 2ª classe: El ser de Déu i la nostra Divinització (segueix St. Basili sIV)
Pel que fa a les persones divines,
Basili ensenya que entre elles hi ha distinció (no subordinació), en el
si de la COMUNIÓ. Pel que fa a les persones humanes diu que l’
objectiu és la DIVINITZACIÓ. Cal adonar-nos, però, de la insuficiència del nostre llenguatge en parlar de Déu i de les persones. Per això Basili ataca els qui defensen fórmules fixes, i així pretenen encapsular Déu i els altres. Per Basili, doncs, les persones humanes han de viure “en referència” a Déu. I això no els pren la LLIBERTAT, sinó que a través de l’ Esperit, els fa participants de la REIALESA divina. És que la llibertat personal és inseparable de la noció d’ ESTIMAR, i juntament amb aquesta noció, és constitutiva del nostre ser imatge de Déu (“divinitzats”)
Exemple de Macrina. Després de viure amb Macrina, i per bastir una teologia de la “divinització”, Basili afirma que la nostra vocació és COMUNITÀRIA, “essent com Déu, segons les possibilitats de la humana mesura”. Ja que en el Déu Trinitat, cap de les Tres Persones divines no s’ atribueix a si mateixa altra Vida que la que tenen en comú. D’ aquesta manera en la constitució de comunitats plurals (dones i homes, aristòcrates i esclaus, jueus i pagans, llatins i bàrbars), cada membre contribueix al bé comú, d’ acord amb les pròpies possibilitats, i ningú no es considera superior als altres. I aquest estil evangèlic, precedeix i prefigura el dogma de la Trinitat, tot fent present, entre nosaltres, la vida “divinitzada”. És que la col·laboració amb Déu és fonamental per a la persona, en siguem conscients o no. Diu St. Agustí: “Has estat creat sense tu, però no et salvaràs sense tu”. Així Basili diu que la persona ha de desitjar “fer-se Déu”” per mitjà de l’ intercanvi amb Ell i amb els altres.
M’agrada que es parli de “divinització”
com d’un estil de vida segons l’ evangeli. Penso que en aquest estil hi
entra tothom, ja que el tarannà de l’ evangeli deu ser Totes aquestes paraules, pels Pares, ens porten a viure el “MISTERI”, no a voler esbrinar-lo, quedant-nos en la pura especulació. Regina Goberna |
1 de
Novembre del 2011 CURS SOBRE LA TRINITAT de la Gna. Teresa Forcades Resum de la 1a classe |
LA TRINITAT COM A FONAMENT I
INTERLOCUTORA DE LA LLIBERTAT HUMANA
(Resum) 1ª classe: Diversitat i
comunió en la Trinitat i en nosaltres |
31 de
Gener del 2010 La Professió Solemne de tres monjos de Montserrat |
Per a mi trobar-me amb la comunitat dels monjos, em provoca repassar un tram llarg de la història. Les nostres dues comunitats crec que vivim unides amb una relació sòbria però profunda. Aquell Cor amb un centenar llarg de monjos de qui vàrem rebre tant, ara ha canviat els rostres i el nombre. Els seients buits m' han recordat molts homes de Déu que havien estat puntals per a nosaltres. Quin goig, doncs, veure que d' altres segueixen començant el camí !
L' eucaristia de la
Professió, semblant a la nostra, ens ha posat JUNTS a les mans de Déu,
en el Crist. I units als qui Al rengle del davant teníem dos dels professos, i a l' hora de la pau hem intercanviat sentiments, quasi sense paraules. Les cares són canviants, però la unió entre les comunitats de monjos i monges es manté. Quan vaig entrar al monestir, l' exemple dels monjos em va ser decisiu. En ocasions ells ens han dit que també la fidelitat de la nostra comunitat els aguanta.
Tot i que a vegades la
vida fa giragonses, caminar al costat dels monjos crec que és un DO ben
especial. Avui, prop de |
Gener 2009 Em van demanar que expliqués de manera personal, com llegim la Bíblia en el monestir. Ho comparteixo, com tantes altres experiències monàstiques, per si a algú pot interessar |
Quan van venir els dos germans Tena (avui
un d’ ells bisbe) a la parròquia de St. Joan d’ Horta de Barcelona, vaig sentir
parlar per primera vegada de la Litúrgia, sense entendre’n massa
l’abast.
Amb l’ arribada del Concili Vaticà II,
que tant de bé ens ha fet a les monges, junt amb molts altres aspectes,
la litúrgia es va enriquir enormement a través del nou “lectionari
litúrgic” amb uns cicles bíblics de lectures molt més rics i complerts. Així, el que en començar va ser un viure la litúrgia en sentit global, després es va anar convertint en un viure, a través de la litúrgia diària, els textos bíblics, fent-ne un sagrament de la presència de Jesús, ara i aquí. Amb l’ estudi dels salms, un a un, he anat descobrint un color particular per a cada un. Qualsevol hora de l’ Ofici Diví, queda enormement potenciada. L’ocasió en què possiblement va ser escrit el text, el títol que la versió hebrea li dóna, el grup al que pertany el salm, la posició que ocupa dins el conjunt del salteri, o la intenció per la que es va posar a cada hora de l’ Ofici, són tot un reguitzell de dades que faciliten endinsar-te més en el contingut. A mi personalment m’ agrada usar uns fulletons que m’he fet per a cada pregària de l’ Ofici, que em recorden totes aquestes dades de cada salm concret. Els textos de l’ Antic Testament, els tinc treballats no sols servint-me d’ introduccions més o menys especialitzades, sinó que m’agrada imprimir-me el text català, deixant espais per a afegir-hi notes i comentaris. I en molts casos els escrits són en forma de pregària o responen a situacions o a llocs en què van ser redactats, o fins a vegades en els moments en què els vaig meditar. Recordo per exemple, la conclusió del profeta Miquees relacionada amb una experiència important de pregària vora l’ estany Gento, o la carta als Efesis dalt del Montsant, o les negacions de Pere de Lluc vora els estanys de les Boulloses...etc etc. Bé, és que normalment aprofito les vacances per llegir amb més detall algun llibre de la Bíblia. Aquest mètode em fa sentir com si tingués el privilegi de “menjar-me el text”, sense deixar de digerir fins i tot els detalls. Si alguna gràcia tenen aquestes pàgines malgirbades, és la de ser escrites sense cap més finalitat que la d’ entretenir-me en el contingut, a fi que penetri en la vida. M’és completament igual que hi hagin repeticions, o tatxades, o afegits que pugen i baixen. L’ únic que m’ interessa és que jo mateixa l’ entengui. I la veritat és que cada dia, de fa anys, me’n serveixo per a preparar els fragments corresponents a la pregària litúrgica. Sobretot els de l’ Eucaristia. Ja hi estic tant acostumada, que si un dia, per les raons que sigui, m’ ho salto, tinc la impressió de viure descentrada. Aquest mateix mètode em serveix pel Nou Testament, però en aquest cas molt més ampliat. Les carpetes que ocupen les cartes de Pau són bastant gruixudes, i estan força rebregades per l’ us. Una a una, amb l’ ocasió en què Pau la va escriure, i els continguts subratllats i ampliats. Tinc el convenciment que les cartes de Pau són un dels menjars més sòlids pels qui ens diem cristians.
I, naturalment, el centre d’ interès el
tenen els 4 evangelis. Cadascun d’ ells té una carpeta curulla d’
apunts. Durant molts anys vaig estar llegint comentaris de cada evangeli
en particular: Bonnard (Ed. Cristiandad 1976) per Mateu, Gnilka (Ed.
Sígueme 1983) per Marc, Fitzmyer (Ed. Cristiandad 1986) per Lluc, i
Brown (Ed. Cristiandad 1979), Schnackenburg (Ed. Herder 1980), i Dood (Ed.
Cristiandad 1978) per Joan. A part d’ aquests llibres bàsics, he anat
recollint comentaris diversos, de manera que per cada dia de l’ any tinc
de 5 a 10, folis de resums plens d’ explicacions. Així doncs, durant la
llarga estona de “lectio” de la vigília (1 hora i mitja diària), repasso
els que m’ atreuen més, o n’ escric de nous. Aleshores, a més d’entrar
en el fragment del dia, em fico en el context en què el posa l’
evangelista. Sobretot per Setmana Santa la lectura d’ aquests comentaris als evangelis s’intensifiquen, de manera que l’ atmosfera de la Passió de Nostre Senyor, pren un relleu ben especial. Com que les lectures d’ aquests dies són tan cabdals, en moltes ocasions he aprofundit els temes ja des de l’ inici de la quaresma. I que bonics que els he trobat! Aquesta és la síntesi entre litúrgia i bíblia que alimenta el dia a dia monàstic. I sense això, la vida al monestir em semblaria superficial. Passant a la tasca missionera, mai m’ hauria pensat trobar el camí a través d’ internet i sobretot de la pàgina web del monestir. Després d’ anys d’intuir que aquest fora un bon mitjà per a compartir la vida amb altres persones que hi estiguessin interessades, per fi al 2001 la iniciàrem. Quan vaig dir les intencions que tenia, al noi que ens la va començar, em va respondre literalment: “Jo no crec amb tot això vostre, però penso que totes les webs haurien de ser així. No sols dir qui som i què fem, sinó com pensem, i el que ens sembla important per a viure".
De fet és amb sorpresa que constatem la
bona acollida que té, no sols pels molts visitants, sinó de tants països
diferents (entre 30 i 35 països, ja que la tenim en 8 idiomes).
No guardo els correus que constantment
rebo, però certament que fan impressió. I no només de creients
convençuts, sinó àdhuc de joves o grans, més o menys allunyats de l’
església.
És veritat que molt sovint quedo
insatisfeta per la impotència de dir amb paraules allò que és tant
important per a mi, però ho faig amb bona voluntat, pensant que el
mateix Jesús hi posarà la resta. |
Nadal 2008 En la mort d' un amic (Comparteixo el que vaig llegir al funeral) |
|
Vacances del 2007 Explicació de la festa de meves Noces d'Or |
Aprofitant
els dies de vacances, em proposo complir la promesa d’explicar la
festa de les meves Noces d’Or, el passat 17 de març. Alguns m’ho
van demanar, i ho faig molt de gust. M’hi poso, doncs, en aquests
moments de repòs, encara que hagin passat tants mesos. Després
de la Pregària de la matí del dia 17, tal com és costum, vam fer una
reunió comunitària. Es l’hora de parlar amb sinceritat d’allò que
et motiva la vida, i et fa feliç. Va ser un moment privilegiat del dia,
on familiarment vam compartir el que vivim juntes. Després
vaig anar desgranant els dons que he rebut de Déu, ja des de la infantesa, i els que
he rebut també de la Comunitat: I,
sobretot, sóc molt conscient del dia que el Do de la FE va esdevenir MEU.
Deixant d’obrar empesa pel que em deien, vaig entrar en un compromís
amb Déu ben personal. Fent les mateixes coses que havia après, ara hi
vaig posar en joc la Llibertat. Ho feia perquè “jo volia”. Jo
imaginava la vida monàstica com un lloc on viuria a soles amb Déu,
sense que res més m’importés. Em veia darrera una finestra on miraria
només el cel... I em vaig trobar amb una família, amb les dificultats
normals de la convivència, i potser aquí augmentades pel fet de portar
una vida més tancada. Mai vaig pensar en la possibilitat de fer-me
enrera, però certament que en moments m’hi vaig ofegar: “Vd. No és...
Vd. No fa...” i l’excusa era mirar les altres per trobar que:
“tampoc no eren... tampoc no feien...” L’Ofici
Diví, amb els salms que jo estimo tant, les lectures bíbliques
reflexionades i les dels Sts. Pares, per a mi d’un valor immens, és
un REGAL diari. A més de l’Eucaristia que és veritablement
el CENTRE del dia. També el
fet de llegir en veu alta durant els àpats, jo trobo que enriqueix molt.
Sovint seguim llibres culturals que altrament no llegiríem. I les Músiques
que escoltem els diumenges i festes, tan ben preparades, amb una
introducció sobre el tema i el text a l’abast, fàcilment et fan
entrar dins el que podria ser el nucli de la inspiració musical. El treball
de ceràmica, per a mi tan important i realitzador, i actualment l’elaboració
de la pàgina web que tantes recompenses em dóna, també són DONS que
constantment estic agraïnt i que realment em fan feliç. Crec que
entre les gràcies més valuoses que he rebut al monestir, hi ha també
el viatge a Terra Santa, al 1997. Encara que l’estada va ser curta,
m’hi vaig preparar tant, que la geografia de la Bíblia ha entrat a
formar part de la meva vida, sempre tan plena de textos Sagrats. I, encara
a nivell més interior del monestir, he de dir que formar part, quasi
constantment, d’algun “minigrup” de reflexió, és una cosa que
m’ha ajudat molt a treballar per a allunyar-me de la superficialitat i
la rutina. La
CONCLUSIÓ és fàcil de preveure, gràcies a Déu, vaig dir que em
sento MOLT ESTIMADA de les monges grans i de les més joves, DO que
trobo molt important. A les 12
vam tenir l’EUCARISTIA, on a més de la Comunitat hi vaig convidar els
familiars més pròxims: germans, i nebots amb els seus fills. Transcric
les paraules del començament:
Havia
demanat al P. Andreu Marquès, monjo de Montserrat, si volia presidir
aquesta meva Eucaristia, i va ser un do l’alegria amb què va venir. El seu
pensament sovint em fascina, i aquell dia tampoc no em va pas
decepcionar. Li vaig demanar que no parlés de mi. Mai m’han agradat
els sermons “de compromís”. Resumeixo el seu sermó sobre l’evangeli
de la Samaritana: “Veiem
que Jesús es pren seriosament la samaritana, volent deslliurar-la de
l’embull de la seva vida. Per això la interpel·la delicadament. Amb
la seva presència ha tocat la llaga vital de la dona per guarir-la.
Després, ella es converteix en la primera evangelitzadora dels
samaritans, molt abans que el diaca Felip (Fets 8,4-8). És una de les
primeres dones evangelitzadores de l’evangeli. De
llagues espirituals o mentals tots en tenim, sigui quina sigui la nostra,
l’evangeli d’avui ens convida a acostar-nos confiadament a Jesús
que ens vol donar l’Aigua de la Vida. Els
monjos i les monges tenim les mateixes febleses que tothom, però
justament la nostra vida vol ser una opció per aquesta PETITESA que
prové de la confessió de la nostra realitat. Nosaltres, segons m’ha
dit la germana Maria Regina, estimem la KENOSIS de l’abaixament de Déu
en el Crist. És
que quan
Déu se’ns va apropar, entrant al món, no va desplaçar l’home que
amb les seves idolatries, no deixava lloc per a Déu, sinó que va triar
el lloc que ningú no vol: la menjadora de Betlem que simbolitza la Creu.
La força de Déu va ser la petitesa, la feblesa, la humilitat: (1Cor
1,23-25). I crec que els monjos també fem una opció d’aquesta mena,
comprometent-nos amb la feblesa, la petitesa i la humilitat. I això no
ho veig tant en els tres vots de pobresa, castedat i obediència, sinó
en el fet que els monjos i les monges no tenim cap missió destacada en
la societat. Ni ajudar a establir la justícia social, ni treballar per
millorar l’ensenyament, ni la sanitat. Entrem al monestir per millorar
el món convertint-nos a nosaltres mateixos. El nostre carisma és el més
petit de tots. No treballem per èxits professionals, sinó que, a través
de qualsevol feina, com la ceràmica o l’estudi de la filosofia, volem
ser bons cristians i així canviar el món. Amb
paraules de la Samaritana, podríem dir que simplement busquem l’aigua
de la Vida “decantant-nos del mal i fent el bé, buscant la pau i
seguint-la” (Pròleg de la RB). No volem ser generals de cap exèrcit,
ni canviar el món amb croades, en tenim prou amb voler arribar a “un
començament de vida santa” (RB 73,1). I sovint Déu beneeix aquesta
petitesa fent-nos fecunds, amb una irradiació que mai hauríem buscat.
Ho veiem avui en aquesta celebració dels 50 anys de vida monàstica de
la Gna. Maria Regina, i donem GRÀCIES a Déu amb ella”. En començar
l’Anàfora Eucarística, vaig fer una segona Monició: Si
tots els Cànons tenen aquest mateix itinerari que va de la terra al cel,
el Cànon III, que direm avui, té algunes paraules que trobo molt
expressives per aquest dia: En acabar
l’Eucaristia vam compartir junts l’altra Taula, al refetor del
Monestir. Monges i familiars, fins i tot els més menuts de la colla
que, en aquest dia van alterar el “silenci” monàstic. I en acabar
vam esperar les 4 de la tarda passejant una mica pel nostre bosc. Tot un
plaer pels no avesats a viure “en clausura”. A la tarda
estava previst un compartir “CAMINS ENCREUATS”. Ara sí,
amb l’església plena de gom a gom de velles i noves amistats, vam
intentar enriquir-nos mútuament escoltant altres camins i opcions de
vida, que encreuats al nostres, també col·laboren en la construcció
de la societat. Com que
amb molts ni ens havíem saludat, vaig iniciar jo els testimoniatges
donant gràcies de sentir-me tan ESTIMADA, tan de Déu, com de la
Comunitat i dels amics. Vaig agrair, en aquest sentit, el fet de
rebre moltes “declaracions amoroses” sobretot per internet. Tothom
va riure... Vaig
explicar que de molt petita Déu havia entrat en la meva vida, tant a
través de la família, com de les Misses, i dels pobres del barri d’Horta: els
infants tan estimats de les barraques de “La font del gos”, els qui
vivien al que era “La Guineueta-Verdum” i els del barri de les
“Cases barates” a sota el turó de la Peira. I vaig dir
que Déu, evidentment, havia omplert la meva vida al monestir,
sobretot a través de la Vida comunitària, la Pregària i el treball. Finalment
vaig agrair el do de l’amistat, que ara, a través d’internet,
s’ha eixamplat travessant els continents. I vaig acabar llegint la
“felicitació” rebuda dels meus amics del Perú, de la que ara en
transcric alguns fragments: “En
este 17 de marzo celebramos la dicha de su llamada y su sí generoso a
Dios y a la Humanidad. Només hi
vaig afegir que estava sorpresa de lo bé que entenen la nostra vocació
que jo sempre he sentit UNIVERSAL. I sobretot, vaig dir que els seus
testimonis moltes vegades m’han fet plorar per l'amor que traspúen, i
la seva sinceritat. Després
va parlar el meu cunyat, Mariano Morera, que, emocionat, va explicar com
va conèixer la meva germana Maria, i la impressió que li va fer que
nosaltres reséssim el rosari i l’àngelus en família. Havia
demanat a en Jordi Rossell (invident) i a la seva esposa Ilda, que ens
expliquessin el seu compromís com a joves cristians, molt actius en
molts moviments. I ho van fer amb la simpatia que els és pròpia. També
em va agradar comprometre en Jordi, a explicar que malgrat la seva
discapacitat, cada matí s’aixeca a les 4 de la matinada, i amb el seu
gos ensinistrat, agafa el tren i altres mitjans, per anar a treballar
d’informàtic a Barcelona. Malgrat la
resistència que hi tenia, la nostra Gna. Conxita també hi va
participar exposant el pas de la seva conversió, abans d’entrar al
nostre monestir. Essent no creient, la va atreure la idea de fer el Camí
de St. Jaume a peu. I entrant, sense gaires ganes, a una petita església
hi va trobar una oreneta tancada que donava voltes inútilment, picant
contra les parets a fi de trobar la sortida. I va sentir que aquesta era
ella. En sortir de l’ermita, va adonar-se que se sentia una altra persona,
que TOT ho veia diferent d'abans, i
que es trobava LLIURE. Finalment
la Lluïsa Geronès ens va compartir un retall minúscul de la seva
generosa vida, d’ençà del dia que va obrir-se al Crist. El seu fill
petit, del Nepal, va marcar el seu compromís amb Déu i amb la societat, i la va fer entrar en
complicades situacions de xarxes de prostitució, a fi d’alliberar-ne
els infants que hi han quedat atrapats. Intercalant
els testimonis, vaig demanar a alguns músics que ens ajudessin a
alegrar la trobada: No cal dir
que els aplaudiments varen ser constants, i que l’ambient es va fer
molt agradable. En acabar
tothom va passar a prendre un refresc i a visitar el taller de ceràmica,
on hi havia algunes de les meves obres “pòstumes”: un Crist de 2
metres, alguns fragments de murals de grans dimensions... etc. Val a dir
que tothom va marxar molt content, i, encara que no ho haguessin dit, es
veia en les cares. També les monges van estar d’acord en què havia
estat una festa molt emotiva. Per a mi
és un gust compartir-ho avui amb els amics d'internet, encara que ja hagin passat tants mesos. I
m’agradaria que també vosaltres hi palpéssiu els DONS de Déu, tan
generós en la vida de cadascú. |
27
de febrer del 2007 Noces d'OR 17-3-07 |
És
gairebé amb sorpresa que arribo a les Noces d’Or. En
entrar al Monestir, als 20 anys i d’una família liberal, els coneguts
van dir als meus pares: “tranquils, que abans d’un any tornarà a
ser a casa”. I puc dir que, malgrat totes les incoherències, no sols
hi he perseverat, sinó que hi estic més feliç que mai. Recordo
haver passat moments “negres”, sobretot al començament, fins el dia
que vaig descobrir que jo era important per Déu, i que Ell em valorava.
Una experiència cabdal per a tot cristià. Aquest va ser el punt de partida d’una nova existència que m’ha portat
fins aquí. A
part d’això, que per a mi és el que té més valor, també la feina
em resulta molt gratificant. Potser com mai, puc treballar a ple pulmó
a la ceràmica, no sols en la tasca del dia a dia, sinó fent grans
murals on la inspiració hi juga un paper més important. Aquest
voldria que fos el to de la trobada “CAMINS ENCREUATS” del dia
17 de març. A través del testimoni de diferents persones,
m’agradaria adonar-nos que la vida és bonica, i que val la
pena saber que la construïm JUNTS. |
26
de febrer del 2007 Cantates de Buxtehude |
Ahir,
diumenge 1er de Quaresma, vam escoltar, mentre dinàvem, les cantates de
Buxtehude, que podeu trobar a
la pàgina de Música d'aquesta web. Una preciositat!
La
lletra tan piadosa i tan repetitiva, i la música tan bonica i ben
cantada, et feien sentir l'agraïment davant Jesús, pel seu AMOR tan
generós i íntim. Quan
ho vaig posar a la web no sabia si realment resultaria interessant. Avui
no puc fer altra cosa que recomanar-ne l'audició. Crec que pot ser un
gran vehicle per a la pregària quaresmal. |
9
de febrer del 2007 El sentit de la vida en el Nou Testament |
Un
psicòleg explica que, essent ell jueu, estava pres en un camp de
concentració, i els guàrdies nazis els volien ensorrar fent-los sentir
que no valien per a res. Amb
tot, Jesús ens diu que som "servents inútils". Som inútils
perquè en les coses importants de la vida no ens en sortim, i aquest és
el miracle. Aquí hi ha la Bona Notícia. Déu ens demana que col·laborem
amb Ell fent el bé als altres, no a causa de la nostra poca traça, sinó
per la seva Gràcia. Jesús,
ve a nosaltres a través dels altres, i quan menys ho pensem. I el que
fem als altres ho fem a Jesús. I això té valor ABSOLUT, fent-nos
entrar en una tasca DIVINA. El que fem pels altres, doncs, és el que dóna
sentit a la nostra vida. |
28
de gener del 2007 L'existència de Déu |
Descartes diu que per demostrar l’existència
de Déu no hem de partir de la contingència del món, sinó de la
finitut de l'home. Si em sento finit es perquè aspiro a la perfecció i
entenc que ha d’existir l'Infinit.
Però
aquesta és només una prova que necessitem elevar-nos cap a l'Absolut.
I que la qüestió religiosa forma part de la persona humana. Però no
és una prova de l’existència de Déu. St. Agustí, ja ens havia dit que per buscar Déu
no cal voltar per fora, ja que Ell és en el nostre interior. I, diu, si
et trobes mutable transcendeix-te elevant-te fins a la Llum. I, per ell,
aquestes ascensions cap a Déu són filosòfiques per l'origen, però místiques
pel final on arriben. I diu que els pressupòsits per elevar-se cap a Déu
són la
puresa de cor i l’esperit
d'adoració. En aquestes anàbasis (elevacions) d' Agustí,
hi entra la raó, però també l’impuls superior de la FE. |
10
de gener del 2007 La Josefina Peralba |
Aquest dia, després de tancar l'ordinador, vaig
obrir la bústia de correus, i casualment hi vaig trobar els nous Fulls
diocesans de Vic-Solsona. Em va sorprendre que els PENSAMENTS no
portessin el nom de Josefina. En obrir les pàgines interiors, vaig
saber que la Josefina havia mort en la residència on vivia, des que
quedà vídua. I vaig donar gràcies a Deu per tantes persones
que fan el bé sense ostentació. Vaig donar gràcies pel seny d'aquella
Josefina, i pel de tants altres que sense sortir a les primeres planes
dels mitjans, comuniquen bondat amb mots ben senzills i casolans. Vaig
agrair totes les Josefines del cel i de la terra, que ens ajuden a viure
i caminar. Sempre que pugui, continuaré posant els "Pensaments
que fan pensar" a la pàgina de Catequesi, o sigui pensaments que
fan VIURE. Qui sap si faran bé, també, a d’altres. |
3
de gener del 2007 L'Anyell que pren el pecat |
|
2007 VETLLA DE CAP D'ANY |
Es fa difícil explicar la Vetlla d'aquesta nit inoblidable del nou any. Com sempre, hem fet COMUNIÓ amb alguns germans necessitats del nostre planeta. Enguany hem "estat tocats" pels germans de Santa Cruz de Quiché i de Teleman, de Guatemala, a través de la ONG "OBERTS AL MÓN" que va trobar la iniciativa a la hostatgeria del nostre Monestir, ara fa dos anys. Quatre nocturs van omplir una hora i mitja de pregària que es va fer curta. Si com diuen els antics monjos, els qui vivim als monestirs ens separem del món per a estar-hi més units, ahir, tots els que hi erem, ho vam sentir plenament. Durant
uns silencis llargs es va donar l'opció d'entrar als claustres per
contemplar les estrelles... |
1 gener del 2007 UN NOU ANY DE GRÀCIA |
Acabo de llegir unes paraules del nostre bisbe Agustí Cortés, que m'han donat la tònica pel nou any. "Ser espiritual no vol dir pensar
coses elevades i desentendre's de compromisos. Pels cristians espiritual
vol dir transformat de dalt a baix per l'Esperit Sant, ben entès que
l'Esperit no deixa res per canviar: intel.ligencia, sentiments voluntat,
afectes... C. Virgil Gheorghin encetava la seva
novel.la "De la hora 25 a la hora eterna" dient que la icona
mes bella que ell havia contemplat era la cara del seu pare, mostrant-li
el camí cap a Deu. Jesus diu que quan el nostre ull es bo,
tot el cos ens queda il.luminat per la llum interior. I aquesta llum és
l'ES. que tot ho transforma. Els ulls creients, doncs, transfiguren el
nostre ésser. Aleshores la vida es motiu de lloança, el dolor camí de
salvació i el treball obra de la meravella de l'ES. I el motiu mes gran de FELICITAT és
rebre del Crist un nou ANY DE GRACIA. |
31 desembre del 2006 Una anciana amb cor jove |
La fidelitat ha mantingut JOVE
el cor d'Anna... |
25 de desembre del 2006 La genuflexió de Nadal |
|
24 de desembre del 2006 Dia de reflexió preparant el Nadal |
|