Pagina nueva 2

BLOC · BLOC · BLOC · BLOC · BLOC · BLOC · BLOC · BLOC · BLOC · BLOC · BLOC · BLOC ·

Gna. Maria Regina Goberna i Julià

Novembre del 2014
CURS SOBRE LA TRINITAT de la Gna. Teresa Forcades

RESUM D’UN ARTICLE SOBRE L’AMOR EN LA TRINITAT
Teresa Forcades

Avui crec que hem de parlar de la Trinitat de manera pràctica, o sigui com a horitzó últim de l’ara i
l’ aquí. No podem pensar que la nostra vida és només un preàmbul del final, ja que no és anant més enllà dels continguts terrens que podem trobar els béns eterns, sinó que és aquí, en les realitats humanes que Déu se’ns manifesta.
Jesús, el Déu amb nosaltres, ens fa mirar els detalls de la vida d’ara, a fi de trobar Déu en el quotidià, un Déu invisible, de tant present, fins el dia que aquesta proximitat se’ns revelarà, i trobarem la seva imatge reflectida clarament, en totes les coses creades, inclús en la nostra experiència d’amor, on hi ha un vestigi trinitari, ben a prop nostre (St. Agustí).

Hi ha tres formes d’ amor:

1- L’amor de reciprocitat, que dóna i rep.
És l’Amor del Pare, el Fill i l’ Esperit, entre Ells. Amb accents diferents: el Pare dóna (engendra) el Fill rep (és engendrat) i l’Esperit relliga aquests dos Amors.

2- L’amor de donació, que dóna però no rep.
Aquest és l’ Amor de Déu per nosaltres, i l’Amor que Jesús ens proposa a l’ evangeli: ” Si només estimeu els qui us estimen, feu com els pagans. Vosaltres heu d’estimar als qui no us estimen, fins i tot als enemics. Així SEREU FILLS del Pare del cel”, que ens estima encara que no l’ estimem. Encara que no li corresponguem, el Pare és Aquell que no deixa mai d’esperar la nostra conversió, com el Pare del Fill pròdig.

3- L’amor de recepció pura, que rep però no dóna.
És l’amor que nosaltres tenim per Déu, i pels altres, quan demanem perdó: no donem res, sinó que només rebem el perdó fet misericòrdia que perdona.

D’aquests tres amors, només el de reciprocitat, que dóna i rep, crea relacions lliures i alliberadores.

Els tres Amors en el Déu Trinitat

Els accents recauen de manera diversa en les tres Persones:
1- El Pare és donació Pura, engendrant el Fill
2- El Fill és recepció pura, rebent la vida del Pare. I a la vegada, fet Home, es fa tan pobre, que ens demana a nosaltres que el tractem com als POBRES: “el que feu a un d’aquests, m’ho feu a mi”.
3- L’Esperit és l’amor de reciprocitat entre el pare i el Fill.
Aquests tres amors, malgrat la diversitat, en realitat no es poden separar.

Introduïts en l’ Amor trinitari de Déu

Jesús, com a Home, a la creu, lliure l’ Esperit, i retorna al Pare. Aquest és el gest suprem que ens salva, perquè ens introdueix per sempre, dins l’espai i el temps, en la dinàmica de l’ Amor trinitari. L’Amor trinitari és aquell en què la Donació pura, i la Recepció pura, són inseparables de l’ Amor de reciprocitat. Arribar a aquesta reciprocitat en l’ AMOR és la finalitat de la nostra vida. Un Amor ple a vessar, que ens duu a la plenitud de l’ ésser.

Malgrat aquest és el cim, creiem que tots els amors no correspostos, de donació pura o de recepció pura, aquí a la terra, estan guardats en el si de Déu, i trobaran un dia, en Ell, la plenitud.

Però la plenitud i la joia que experimentem quan vivim una relació de reciprocitat, és el Do de
l’ Esperit que, a través de Jesús, rebem ja aquí a la terra, i que ens permet entrellucar la plenitud que ens espera al cel.

Regina Goberna

Gener del 2012
CURS SOBRE LA TRINITAT de la Gna. Teresa Forcades
Resum de la 4a classe

LA TRINITAT COM A FONAMENT I INTERLOCUTORA DE LA LLIBERTAT HUMANA Teresa Forcades 2011

(Resum) 4ª classe: La “persona” en St. Agustí

Algunes dades històriques del temps d’ Agustí

A l’ any 330 es funda la “nova Roma” que és Constantinoble, i al 430, quan mor Agustí, cau l’ imperi romà d’ occident. A l’ orient, però, es manté l’imperi fins al s XVI, amb la capital a la mateixa Constantinoble, que ara pren el nom de Bizanci. Al 430, doncs, quan mor Agustí, comença l’ època mitjeval a occident.

Context del Tractat de la Trinitat d’Agustí

Agustí l’ escriu quan ja és gran, i la major part del seu llibre és un càntic d’ enamorat. Ell està fascinat pel misteri de Déu, amb la fascinació del poeta.
Podríem dir que Basili i Gregori Nazianzè s’aturen davant el misteri, ja que creuen que nosaltres no podem entrar-hi, ni entendre’l. En canvi Agustí sap, igualment, que no hi arribarà, però continua donant-hi voltes, perquè li agrada, i prova d’anar-hi fent aproximacions.
Parlant de Déu, Agustí no s’ atura. Sap que les paraules són insuficients, però fa com els enamorats, fascinat davant Déu, es delecta en anar-ne parlant, tot volent transformar el propi cor. L’ objecte de la teologia és transformar la vida d’acord amb el que vas pensant, a fi que les paraules no et siguin mai indiferents.

Ser “persona” en Agustí

Per Agustí ser persona és “ser amb”, i això té dues dimensions intrínseques: “ser tu mateix” (esse in) , i ser “en relació amb l’ altre” (esse ad).
I aquí tindríem el nervi d’ aquest curs, quan diem que el ser tu mateix (llibertat), és indissociable del ser amb els altres (amor). Encara que en parlem amb expressions diferents, les dues dimensions, ben enteses, creixen alhora: com més lliure, més estimes, i com més estimes més lliure ets. L’ “esse in” és en relació a l’ interior, i l’ “esse ad” és en relació a enfora, perquè per a estimar has de ser lliure per dintre, i si tens un interior alliberat sabràs estimar.

L’ error de la modernitat va ser posar la raó (esse in) per sobre de la relació (esse ad), i ara els postmoderns posen la relació per sobre de la raó. Veurem que Tomàs d’ Aquino accentua la raó, i que Ricard de St. Víctor posa l’ accent en la relació. En canvi, la teologia trinitària que proposo és la de no separar raó de relació, ja que les dues es completen.

Hi ha persones més dotades per a una vida interior (pregària) “esse in”, i d’ altres per a una vida de servei (donació als altres) “esse ad” , però les dues dimensions són alhora necessàries. “No pots estimar Déu que no veus, si no estimes el germà que veus”, diu St. Joan. Ni pots estimar els altres, si no tens capacitat de solitud interior.

Però com que nosaltres hem estat fets per a un Amor Absolut, hem de ser conscients que sempre hem d’ anar més enllà de la persona a qui estimem. Ens hem d’ estimar del tot, amb el cor obert, però sabent que en mi i en l’ altre hi ha límits. Aleshores descobrim la meravella de sentir que hi ha un AMOR més gran que el nostre.

Deia el P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat: “els monjos (cristians) hem de ser els més
humils, perquè estimem un Amor MÉS GRAN que el nostre”.

I això demana el treball d’un peregrinar de cada dia, durant el qual Déu et troba allà on estàs, en el teu procés. I allà on ets, Déu en té prou amb que faci’s el que pots, tant si és molt, com si és poc. Nosaltres voldríem sempre ser els que fem més, però per a Déu, que ens ha fet a tots diferents, no és important. Per a Ell és tan diví ser “donació” com el Pare, com ser “recepció” com el Fill. No és millor tenir, que no tenir. Rebre que donar. Tenir poder, que no tenir-ne. Jesús, el Fill, justament a través del camí del NO-PODER ens ha salvat. No és casualitat que Jesús hagi nascut pobre, i s’ hagi acostat als pobres, Ell que és el Fill (el “Pobre”), que tot ho rep del Pare.

Aquest és el nucli de la nostra CONVERSIÓ: donar el que puguem, tant si podem molt, com poc, perquè és tan diví DONAR com REBRE.

Missions i processions

Mentre els Capadocis (Basili i Gregori) deien que després de parlar del Misteri, el millor és callar, Agustí pensa que la millor manera d’acostar-se al Misteri és tirar-s’hi de cap, i continuar obrint portes.
Dels 6 autors que estudiarem, diria que: Agustí i Tomàs neden a l’ Oceà, anant sempre més enllà. Basili i Gregori neden al Mediterrani, aturant-se davant el Misteri. I Ricard de St. Víctor i K. Rahner neden en una piscina, posant el seu sistema per sobre de la realitat de Déu, com si ja ho haguessin dit tot sobre Déu.

La genialitat d’ Agustí és que, seguint l’ Escriptura, diu que el que Déu fa en el temps, no pot ser res més que el que Ell ÉS eternament. Per tant, si l’ evangeli ens diu que el Pare ha enviat el Fill, vol dir que eternament el Pare l’ envia, encara que no hi hagi canvi de lloc. Agustí creu que cal concebre la relació eterna, com la que hi ha en l’ espai i el temps. Així, amb una dinàmica paral•lela a la d’ enviar (quan diem que el pare “envia” el Fill) ell afirma que a l’ eternitat el Pare engendra (el Pare “processa”) el Fill. Així, el que les “missions” són en el temps, segons Agustí, és el que les “processions” són eternament.

I això és com “esqueixar el vel” del temple. És parlar de Déu en termes humans.

Quan Jesús mor, Mateu diu que la cortina del Sant dels Sant, la que separava el sagrat del profà, s’esquinçà. Volent dir que ja n’ hi ha prou de separar el reialme diví de l’ humà, ja que aquests dos regnes, en Jesús, i per Jesús, estan units, des d’ ara, i per tota l’ eternitat. El que Déu És al cel, a través de Jesús és el mateix que fa a la terra, ja que en Ell, Déu s’ha unit a nosaltres.

Segons l’ evangeli de Joan, Jesús prega dient: “Pare, que tots siguin u, com Tu i Jo som u”. I això suposa la participació en la vida divina, la “divinització”. Això és néixer de nou, és el baptisme, és entrar en una vida que no ve del voler dels homes, una vida on no hi ha home ni dona, sinó que, amb una personalitat única, cadascú és fet a imatge de Déu. Tots som una operació única i intransferible, en l’ espai i en el temps, de l’ Amor i la Llibertat infinits i absoluts de Déu.

I Agustí no s’ atura, perquè se sent atret vers aquestes alçades que l’ han enamorat, tot i saber que no ho sap tot, ni ho controla tot.

La generació en Déu (la processió)

Des de tota l’ eternitat el Pare engendra el Fill, i el Fill és engendrat perquè vol, hi dóna el consentiment. En la vida humana això és impossible, nosaltres no podem preguntar al fill si vol néixer, però en la vida de l’ esperit, cal que diguem sí, cada vegada.
La llibertat no és una il•lusió moderna, sinó que existeix en l’amor, quan donem el nostre sí a l’ Amor.

La litúrgia cristiana, en els sagraments, ens demana el consentiment lliure. I si avui diem sí a l’ amor, demà podrem fer un gest més lliure i més gran, durant el nostre caminar. En cada moment de l’ espai i el temps, tenim la dignitat existencial, que ens permet respondre a Déu. Dient sí o no, podem tancar-nos o obrir-nos com a persones.

Per això jo dic que la Trinitat és fonament i interlocutora de la llibertat humana. Ja que el ser Persona, en Déu, té una dignitat irreductible de voluntat de ser. Déu existeix com a Trinitat, per voluntat del Pare, del Fill, i de l’ Esperit sant. I per això són Persones que s’estimen amb un Amor que sempre és bidireccional, i per això tenen tres voluntats, en el misteri de la seva simplicitat.

Sabem que tot això són formes insuficients per parlar de Déu. Però serveixen per a tenir oberta la ment a un Déu que sempre està més enllà.

Diem que el Pare engendra perquè vol, i que el Fill és engendrat perquè vol. I quan això ho apliquem a nosaltres en diem “néixer de nou”, ja que néixer espiritualment vol dir néixer lliurament. I aquest néixer de nou l’has d’ anar fent constantment, per AMOR. Cada vegada que dius sí a Déu, et “cristifiques”. És així que som convidats a ser fills en el Fill. I com que som conscients que no sempre hi responem, allò que no sabem fer, ho llancem confiadament, humilment, a l’ Oceà de Déu.

És fonamental creure que en Déu no hi ha ordre jeràrquic. Malgrat hi ha una precedència lògica en el Pare, les tres Persones són simultànies. Quan dius Pare, vol dir que hi ha un Fill, per tant: no hi ha Pare (engendrador), sense Fill (engendrat), i sense Esperit (reciprocitat d’ Amor).
El ser del Pare és donació completa al Fill, el ser del Fill és recepció completa del que li dóna el Pare, i el ser de l’ Esperit és la reciprocitat de l’Amor que es donen el Pare i el Fill.

La Trinitat interior

St. Agustí creu que essent imatge de Déu, que és Trinitat, també nosaltres hem de tenir un caràcter tripartit. I d’ això en diu la Trinitat interior, o psicològica. I ell troba dos caràcters trinitaris al nostre interior, un de relacional i un de racional.

La nostra Trinitat relacional (que ve de l’ “esse ad”)

Nosaltres, diu, participem de la vida de Déu, perquè Déu ens ha convidat a endinsar-nos en Ell, sense dir-nos mai “aquí no hi pots entrar”. El Sant dels Sants ha estat trencat. Des de la humanitat nova, a la qual Jesús ens convida, estem en Déu sense privatitzacions.
Agustí diu: “Oh home, has estat creat sense tu, però no et salvaràs sense tu”. Déu ens passa la responsabilitat de salvar-nos. Ens convida a Ser, si ho volem. Aleshores, per la Gràcia, som unitat entre nosaltres, i un sol Esperit amb Ell, a través de l’ AMOR.

L’Amor, per Agustí, és la Gràcia de Déu. Ell en diu CARITAT, que ve de “jaris”, que vol dir “gràcia”. L’amor fa que Déu estigui present en la nostra relació, ja que Déu ÉS Amor. I en l’ Amor de Déu, igual que en el nostre, tenim:
1- El qui estima (AMANS) que és el Pare, i que és, també, la nostra capacitat d’ estimar.
2- El qui és estimat (AMATUM) que és el Fill, i la nostra capacitat de ser estimats.
3- I l’amor (AMOR) que és l’ Esperit, i el nostre amor recíproc.
I a aquesta analogia trinitària, Agustí l’ anomena relacional.
La forma d’ estimar del Pare és Amor pur. La del Fill és recepció pura, deixant-se estimar plenament. I la de l’ Esperit és aquest Amor de reciprocitat que es donen el Pare i el Fill. Per tant, quan estimem, és perquè Déu està en nosaltres que, com Ell, tenim una capacitat d’ Amor relacional. La Trinitat relacional, en l’Amor, l’ aprofundirem més amb Ricard de St. Víctor. En canvi St. Tomà d’ Aquino aprofundeix més la nostra trinitat racional. I la genialitat d’ Agustí és d’ unir-les totes dues.

La nostra Trinitat racional, o psicològica (que ve de l’ “esse in”)

Agustí diu que nosaltres tenim:
1- La memòria (MENS) que ve del pare, i que està a l’ origen de tot coneixement.
2- La intel•ligència (NOTITIA) que ve del Fill, i que ens dóna la comprensió del coneixement.
3- I tenim la voluntat (AMOR) que ve de l’ Esperit, i que s’ activa voluntàriament, quan desitja el coneixement.

Veure, només, les coses externes, és deixar-se arrossegar per les passions. En canvi, integrar la visió del coneixement interior, o espiritual, posant-hi amor, ens fa viure la “Trinitat integrada”.
L’ànima racional es prostitueix, quan viu d’ acord amb l’ home exterior, pendent dels afalacs dels sentits corporals, i arrossegada per les passions. En canvi, viu integrada a la Trinitat, quan uneix la memòria (el Pare), al coneixement o reflexió de la imatge (el Fill), i ho fa perquè li agrada, amb voluntat amorosa (l’ Esperit). Aleshores podem dir que, psicològicament, la persona humana és “capax Dei”.

Però qui no ha rebut aquest DO, de tot això que estem parlant, no n’ entendrà res.

Regina Goberna

Desembre del 2011
CURS SOBRE LA TRINITAT de la Gna. Teresa Forcades
Resum de la 3a classe

LA TRINITAT COM A FONAMENT I INTERLOCUTORA DE LA LLIBERTAT HUMANA Teresa Forcades 2011

(Resum) 3ª classe: La Trinitat en Agustí d' Hipona (sIV)

Mentre Basili parla de la Trinitat com a COMUNIÓ o coordinació, a partir de la distinció (no subordinació); i Gregori de Nazianz parla de RELACIÓ, tot i les propietats intransferibles de cada Persona; Agustí explica les relacions de la Trinitat en tres conceptes: un “ESSE AD” (ser en relació a l’ altra persona) i un “ESSE IN” (ser en tu mateix), i aquest ser alhora enfora i endins, ho defineix com a un “ESSE CUM”. Així la comunió o relació entre les Persones de la Trinitat queda dignificada pel reconeixement de la distinció entre elles, constitutiva de la Persona.
La relació suposa, sempre, un SÍ lliure i responsable de cada ésser que existeix en si mateix i enfora d’ ell mateix.

La llibertat, tant entre les persones divines, com entre les humanes, és indispensable. Tots som agents, amb voluntat pròpia, i això és el que ens constitueix en unitat. En Déu, doncs, tenim tres voluntats que s’uneixen lliurement, malgrat alguns teòlegs ho neguin (com per exemple K. Rahner).

Si partim de la necessitat d’ exercir actes lliures de la voluntat, hem de dir que les persones humanes no som una perllongació de Déu, sinó que estem fonamentades en un acte lliure de l’ Amor de Déu, que ens fa totalment LLIURES. O sigui que, perquè ens estima, en crear-nos Déu es replega per a deixar-nos espai.

        (Recordo que el P. Evangelista Vilanova sovint deia que Déu, per crear, fa com els
      oceans que es retiren a fi de deixar emergir la terra. Una idea que sempre vaig
      trobar magnífica)

Així, també nosaltres estem cridats a aquests “actes lliures d’ amor”, deixant espai pels altres, mai dominant-los o abassegant-los. Aquest seria el fonament de tota democràcia.

En les relacions trinitàries, d’ aquesta forma de relacionar-se en diem “pericorètica”, de “peri”= al voltant, i “coreo”= espai. És com si parléssim de la “dansa divina” que Déu té en el seu Si, i al seu voltant, davant de tot el que ha estat creat. Aquesta és la veritable COMUNIÓ, no l’ uniformisme.

Els Pares capadocis (Basili i Gregori) parlen d’aquest moviment com a divinització de les persones (theiosi), i que vol dir, igualment: deixar, en nosaltres, espai a Déu. Sabem que conèixer Déu és impossible, en canvi podem deixar-nos habitar per Ell, a través del seu Esperit que constantment ens és regalat. Això esdevé per un coneixement basat en l’ amor, no en la intel•ligència. Per això podem dir que Déu es reconeix per la relació “pericorètica” de l’ amor, i aquesta és la base de la nostra divinització.
És en cada moment que tenim la possibilitat d’ auto determinar-nos per acollir lliurement la llibertat d’ acceptar de ser estimats i d’ estimar així.

En Déu i en nosaltres hi ha tres formes d’ amor, i totes tres tenen la mateixa qualitat d’ amor (encara que no suposin el mateix grau de felicitat).
1- L’ Amor que és TOT donació (com el del Pare)
2- L’ Amor que és TOT recepció (com el del Fill)
3- L’ Amor que és TOT reciprocitat (com el de l’ Esperit)

Tots sabem que no sempre l’ amor és plenament correspost, i no per això deixa de ser amor de menys qualitat.

L’ amor que es dóna sense rebre res a canvi, és el que té el Pare, que és com el pare del fill pròdig, que, cada dia espera, allarga la mà, malgrat pugui rebre rebuig. No voler rebre res de l’ altre seria paternalisme o maternalisme, que en realitat són amors falsos. Déu, en canvi, com el pare de la paràbola, vol rebre l’ amor del fill petit, i l’ estima, encara que aquest no li correspongui. La bíblia posa en boca de Déu aquella lamentació: “poble meu, què més podia fer per tu? Respon-me!” Fins en la frustració és possible estimar del tot. Això és el que fa el Pare.

L’ amor que rep i no dóna, no perquè no vulgui, sinó per pobresa filial, és el del Fill. El Fill retorna al Pare el mateix que el Pare li ha donat, “de tuis donis ac datis” que diem a l’ Eucaristia. Un exemple d’ aquest amor, en nosaltres, el podem trobar en el demanar perdó. Quan demanem perdó sincerament, ens sentim realment pobres, i sentim que el perdó és un do que ens regalen, sense que en aquell moment el mereixem, com el fill que ha marxat de casa, de la paràbola. Aquest és l’ amor de pura recepció. És l’ amor del Regne que rebem amb POBRESA, ja que Déu ens el regala sense que l’ haguem merescut.
Ni rics ni pobres, ni savis ni ignorants, no mereixem el Regne, és Déu qui ens el regala gratuïtament, independentment de les nostres capacitats.
En Déu les nostres diferències no són un problema. Tots som estimats amb el mateix amor. Tots som esperats o desitjats per Ell, amb el mateix amor, com el pare estima al seu fill pròdig.

Finalment l’ amor de reciprocitat és tan gratuït com els altres dos, ja que no es tracta de donar per a rebre, o de rebre perquè després et donin, això no és amor. L’amor de reciprocitat dóna i rep lliurement, gratuïtament.

Entendre això és MOLT IMPORTANT. Ens és essencial entendre que en totes les situacions pots estimar. Ens cal entendre que el Déu trinitari no està format per tres amics que estimen igual, sinó per un Pare que dóna, per un Fill que rep, i per una Esperit que és amor de reciprocitat. I que, així, Déu ens és model de tres formes d’ estimar. Per això parar l’ altra galta, des de la llibertat, pot ser, també, amor ple.

Hi ha, doncs, tres formes d’ estimar: en reciprocitat, o donant sense rebre, o rebent sense donar. Com Déu, les persones no som totes iguals. Les capacitats o talents són diferents, però tots tenim el dret i el deure d’ estimar i ser estimats. I la gratuïtat està en totes tres formes. La vida té sentit en tots tres casos. La plenitud de l’ amor humà és arreu, ja que ens cal entendre que en l’ amor hi ha també pobresa, i situacions que costen. També parar l’ altra galta, des de la llibertat, és humanitzador.

En realitat, sabem que durant la vida, tots els amors es queden a mig camí, i un dia, en Jesús, arribaran a plenitud. Ja que tots els amors estan guardats en el Si de Déu.

Fent-se batejar en el Jordà, Jesús és l’ exemple del Pobre, arrenglerat a la fila dels pecadors, i esperant-ho tot de Déu, que és donació pura. I aquest rebre de Jesús no és passiu, ja que escoltar i respondre, demana tanta activitat com parlar. Déu i nosaltres ens realitzem en activitat.

Si Basili va escriure sobre la Trinitat, arran d’una pregària litúrgica (després d’ haver dit el ”glòria al Pare, i al Fill i a l’ Esperit Sant”); i si Gregori parla de la Trinitat arran d’ un moment polèmic (a fi de convèncer els qui havien de definir-la al Concili de Calcedònia); Agustí, en canvi, es proposa fer un tractat sobre el tema, que li dura els darrers 20 anys de la seva vida. I, com els dels Pares, és un llibre mistagògic, on et convida a entrar en el Misteri, no a voler-lo entendre.

Regina Goberna

Novembre del 2011
CURS SOBRE LA TRINITAT de la Gna. Teresa Forcades
Resum de la 2a classe

LA TRINITAT COM A FONAMENT I INTERLOCUTORA DE LA LLIBERTAT HUMANA Teresa Forcades 2011

(Resum) 2ª classe: El ser de Déu i la nostra Divinització (segueix St. Basili sIV)

Pel que fa a les persones divines, Basili ensenya que entre elles hi ha distinció (no subordinació), en el si de la COMUNIÓ. Pel que fa a les persones humanes diu que l’ objectiu és la DIVINITZACIÓ.
La divinització, segons ell, es realitza pel baptisme que compromet a viure un estil de vida evangèlica, o sigui viure com a “ressuscitats” en Déu. Aquest és el DO de l’ Esperit. I els qui tenen l’Esperit, comuniquen la “semblança” de Déu als altres, i allò que és més cobejable: el desig de “fer-se Déu”.

Cal adonar-nos, però, de la insuficiència del nostre llenguatge en parlar de Déu i de les persones. Per això Basili ataca els qui defensen fórmules fixes, i així pretenen encapsular Déu i els altres.

Per Basili, doncs, les persones humanes han de viure “en referència” a Déu. I això no els pren la LLIBERTAT, sinó que a través de l’ Esperit, els fa participants de la REIALESA divina. És que la llibertat personal és inseparable de la noció d’ ESTIMAR, i juntament amb aquesta noció, és constitutiva del nostre ser imatge de Déu (“divinitzats”)

Exemple de Macrina.
Per a viure la vida divinitzada (la vida que és reflex i participació de la mateixa vida de Déu), Macrina, la germana gran de Basili, emprèn una vida comunitària, plenament fraterna. Ella és la primera en fer les feines pròpies de les esclaves, a qui concedeix la llibertat. Prescindint dels privilegis que li donaria el seu naixement en una família aristòcrata, posa tots els seus béns i forces a disposició d’una vida en comú.

Després de viure amb Macrina, i per bastir una teologia de la “divinització”, Basili afirma que la nostra vocació és COMUNITÀRIA, “essent com Déu, segons les possibilitats de la humana mesura”. Ja que en el Déu Trinitat, cap de les Tres Persones divines no s’ atribueix a si mateixa altra Vida que la que tenen en comú.

D’ aquesta manera en la constitució de comunitats plurals (dones i homes, aristòcrates i esclaus, jueus i pagans, llatins i bàrbars), cada membre contribueix al bé comú, d’ acord amb les pròpies possibilitats, i ningú no es considera superior als altres. I aquest estil evangèlic, precedeix i prefigura el dogma de la Trinitat, tot fent present, entre nosaltres, la vida “divinitzada”.

És que la col·laboració amb Déu és fonamental per a la persona, en siguem conscients o no. Diu St. Agustí: “Has estat creat sense tu, però no et salvaràs sense tu”. Així Basili diu que la persona ha de desitjar “fer-se Déu”” per mitjà de l’ intercanvi amb Ell i amb els altres.

M’agrada que es parli de “divinització” com d’un estil de vida segons l’ evangeli. Penso que en aquest estil hi entra tothom, ja que el tarannà de l’ evangeli deu ser
l’ ideal religiós de tota persona que vol ser bona, de qualsevol creença religiosa.
M’agrada que se’n parli com a Amor i Llibertat, constitutives del ser de Déu i nostre.
M’agrada que s’ identifiqui la “divinització” amb la vocació de viure, com Déu, en COMUNITAT , prescindint de privilegis, per posar-nos a disposició d’una vida en COMÚ, rics i pobres. (Regina)

Totes aquestes paraules, pels Pares, ens porten a viure el “MISTERI”, no a voler esbrinar-lo, quedant-nos en la pura especulació.

Regina Goberna

1 de Novembre del 2011
CURS SOBRE LA TRINITAT de la Gna. Teresa Forcades
Resum de la 1a classe

LA TRINITAT COM A FONAMENT I INTERLOCUTORA DE LA LLIBERTAT HUMANA
Teresa Forcades 2011
El que em proposo en aquests resums de les classes és, deixant de banda les dades més tècniques, fixar-me en aquelles afirmacions que poden enriquir el nostre pensament sobre Déu i sobre nosaltres mateixos. I explicar-ho amb el llenguatge que em surt del cor. (Regina)

(Resum) 1ª classe: Diversitat i comunió en la Trinitat i en nosaltres
És evident que el primer que ens cal dir en parlar de Déu és que el llenguatge sempre és insuficient, encara que no irrellevant. Déu i nosaltres som més del que volen dir les paraules, i per això tenim el llenguatge de l’ art. Els mots són, només, indicadors que senyalen les realitats que estan sempre més enllà.
Penso que és tan interessant descobrir qui és Déu, com qui sóc jo. I sobre tot aprofundir en el sentit de la LLIBERTAT, que és el gran do que tenim, a semblança del nostre Déu.
La fórmula antiga amb què es volia definir la Trinitat, era: “Glòria del Pare, pel Fill, i en l’ Esperit Sant” seguint Plotí (i Plató), amb un sentit subordinacionista (el Pare més gran que el Fill, i el Fill més gran que l’ Esperit). La fórmula de Basili de Cesarea (sIV) és: “Glòria al (amb) el Pare, i al (amb) el Fill, i a (amb) l’ Esperit Sant, amb un sentit de coordinació o comunió (totes tres persones divines són igualment Déu)
El que és important en parlar de la Trinitat, és mantenir la Unitat sense perdre la Diversitat. És que en realitat per a estar units cal que siguem diferents. Dues gotes d’ aigua es fusionen per a formar una massa més gran d’ aigua, però amb tan poca unió, que tot seguit es poden tornar a separar. Els membres d’un cos, en canvi, s’uneixen tan estretament per a formar un ésser, que és impossible tornar-los a separar sense destruir el mateix ésser. La diversitat, doncs, és constructiva de la unitat. Cada persona humana té una unitat i diversitat irreductibles, no sols en el temps present sinó que la mantindrem tota l’ eternitat. Eternament units a Déu, serem únics.
Basili possiblement arriba a aquesta idea de Déu Diversitat-Comunió, influenciat per la seva germana gran Macrina, que 10 anys abans que ell, ha fundat dos monestirs (de dones i d’homes), on es viu la comunió eliminant esclavituds, i diferències de rols entre rics i pobres, a l’ estil de l’ evangeli de Jesús. La Diversitat de cadascú es torna Comunió, a través del servei mútuu.
Sembla que aquesta praxi evangèlica ha portat a Basili a la formulació trinitària de Mt 28,19: “bategeu en nom del Pare, i del Fill, i de l’ Esperit Sant”.
Si el mot “persona”, en el sentit que l’ usem avui (substància de l’ ésser), neix de les discussions teològiques sobre la Trinitat ( Tertul•lià (llatí) seguint Orígenes (grec) sII-III), vol dir que en la Comunió entre el Pare, i el Fill i l’ Esperit sant, trobem el fonament del nostre ésser únics i complementaris.
Si tots poséssim la nostra diversitat al servei de la unitat-solidaritat, segurament la nostra societat seria molt diferent.
Regina Gogerna

31 de Gener del 2010
La Professió Solemne de tres monjos de Montserrat

Aquest matí algunes monges hem assistit a la Conventual dels monjos acompanyant els 3 joves que s' han integrat definitivament a la comunitat dels monjos.
Com que l' església era plena de gom a gom, a nosaltres ens han fet seure al cadirat dels monjos, envoltant l' altar al costat d' ells.
Malgrat fa 55 anys que sóc monja de St. Benet, puc dir que aquesta experiència no l' havia viscut mai.

Per a mi trobar-me amb la comunitat dels monjos, em provoca repassar un tram llarg de la història. Les nostres dues comunitats crec que vivim unides amb una relació sòbria però profunda. Aquell Cor amb un centenar llarg de monjos de qui vàrem rebre tant, ara ha canviat els rostres i el nombre. Els seients buits m' han recordat molts homes de Déu que havien estat puntals per a nosaltres.

Quin goig, doncs, veure que d' altres segueixen començant el camí !

L' eucaristia de la Professió, semblant a la nostra, ens ha posat JUNTS a les mans de Déu, en el Crist. I units als qui
s'ho miraven des de "Dalt", després d' haver cantat el "Rebeu-me" per sempre, del qual avui n' hem fet un assaig.

Al rengle del davant teníem dos dels professos, i a l' hora de la pau hem intercanviat sentiments, quasi sense paraules. Les cares són canviants, però la unió entre les comunitats de monjos i monges es manté.

Quan vaig entrar al monestir, l' exemple dels monjos em va ser decisiu. En ocasions ells ens han dit que també la fidelitat de la nostra comunitat els aguanta.

Tot i que a vegades la vida fa giragonses, caminar al costat dels monjos crec que és un DO ben especial. Avui, prop de
l' Altar ho he tornat a agrair a Déu.
...I no perquè la família d' un d' ells hagi volgut que també les monges en participéssim a l' hora de dinar !

Gener 2009
Em van demanar que expliqués de manera personal, com llegim la Bíblia en el monestir.
Ho comparteixo, com tantes altres experiències monàstiques, per si a algú pot interessar

Quan vaig entrar al monestir, ara fa més de 50 anys, en realitat jo volia ser missionera. Però el fet que Teresa de Lisieux fos patrona de les missions, em va decantar per la vida monàstica tot i que no sabia gran cosa de la vida i espiritualitat que hi trobaria.
Actualment són moltes les persones a qui sorprèn que hagi esdevingut missionera des del monestir. Com he arribat aquí, i el paper que hi ha jugat la bíblia, és el que em proposo explicar en aquestes ratlles.

Quan van venir els dos germans Tena (avui un d’ ells bisbe) a la parròquia de St. Joan d’ Horta de Barcelona, vaig sentir parlar per primera vegada de la Litúrgia, sense entendre’n massa l’abast.
En entrar al monestir, la litúrgia es va convertir en el centre de la meva vida. De seguida em vaig adonar que era una de les riqueses que donava varietat al nostre ritme de vida. Des de l’ Advent i Nadal a la Pasqua i Pentecosta, i fins a reiniciar el cicle, cada dia era diferent.

Amb l’ arribada del Concili Vaticà II, que tant de bé ens ha fet a les monges, junt amb molts altres aspectes, la litúrgia es va enriquir enormement a través del nou “lectionari litúrgic” amb uns cicles bíblics de lectures molt més rics i complerts.
També en obrir-nos més a nivell d’ estudis, vaig tenir l’ oportunitat, durant quasi 10 anys, d’unes classes particulars de Bíblia amb un monjo savi i sant, el P. Guiu Camps, que han estat un dels puntals més ferms de la meva vida. No sols vaig aprendre a llegir la Sagrada Escriptura a partir de l’ exegesi, i l’ estudi i reflexió personals, sinó que durant anys hi he buscat les meves pròpies conclusions vitals.

Així, el que en començar va ser un viure la litúrgia en sentit global, després es va anar convertint en un viure, a través de la litúrgia diària, els textos bíblics, fent-ne un sagrament de la presència de Jesús, ara i aquí.

Amb l’ estudi dels salms, un a un, he anat descobrint un color particular per a cada un. Qualsevol hora de l’ Ofici Diví, queda enormement potenciada. L’ocasió en què possiblement va ser escrit el text, el títol que la versió hebrea li dóna, el grup al que pertany el salm, la posició que ocupa dins el conjunt del salteri, o la intenció per la que es va posar a cada hora de l’ Ofici, són tot un reguitzell de dades que faciliten endinsar-te més en el contingut. A mi personalment m’ agrada usar uns fulletons que m’he fet per a cada pregària de l’ Ofici, que em recorden totes aquestes dades de cada salm concret.

Els textos de l’ Antic Testament, els tinc treballats no sols servint-me d’ introduccions més o menys especialitzades, sinó que m’agrada imprimir-me el text català, deixant espais per a afegir-hi notes i comentaris. I en molts casos els escrits són en forma de pregària o responen a situacions o a llocs en què van ser redactats, o fins a vegades en els moments en què els vaig meditar. Recordo per exemple, la conclusió del profeta Miquees relacionada amb una experiència important de pregària vora l’ estany Gento, o la carta als Efesis dalt del Montsant, o les negacions de Pere de Lluc vora els estanys de les Boulloses...etc etc. Bé, és que normalment aprofito les vacances per llegir amb més detall algun llibre de la Bíblia.

Aquest mètode em fa sentir com si tingués el privilegi de “menjar-me el text”, sense deixar de digerir fins i tot els detalls. Si alguna gràcia tenen aquestes pàgines malgirbades, és la de ser escrites sense cap més finalitat que la d’ entretenir-me en el contingut, a fi que penetri en la vida. M’és completament igual que hi hagin repeticions, o tatxades, o afegits que pugen i baixen. L’ únic que m’ interessa és que jo mateixa l’ entengui. I la veritat és que cada dia, de fa anys, me’n serveixo per a preparar els fragments corresponents a la pregària litúrgica. Sobretot els de l’ Eucaristia. Ja hi estic tant acostumada, que si un dia, per les raons que sigui, m’ ho salto, tinc la impressió de viure descentrada.

Aquest mateix mètode em serveix pel Nou Testament, però en aquest cas molt més ampliat.

Les carpetes que ocupen les cartes de Pau són bastant gruixudes, i estan força rebregades per l’ us. Una a una, amb l’ ocasió en què Pau la va escriure, i els continguts subratllats i ampliats. Tinc el convenciment que les cartes de Pau són un dels menjars més sòlids pels qui ens diem cristians.

I, naturalment, el centre d’ interès el tenen els 4 evangelis. Cadascun d’ ells té una carpeta curulla d’ apunts. Durant molts anys vaig estar llegint comentaris de cada evangeli en particular: Bonnard (Ed. Cristiandad 1976) per Mateu, Gnilka (Ed. Sígueme 1983) per Marc, Fitzmyer (Ed. Cristiandad 1986) per Lluc, i Brown (Ed. Cristiandad 1979), Schnackenburg (Ed. Herder 1980), i Dood (Ed. Cristiandad 1978) per Joan. A part d’ aquests llibres bàsics, he anat recollint comentaris diversos, de manera que per cada dia de l’ any tinc de 5 a 10, folis de resums plens d’ explicacions. Així doncs, durant la llarga estona de “lectio” de la vigília (1 hora i mitja diària), repasso els que m’ atreuen més, o n’ escric de nous. Aleshores, a més d’entrar en el fragment del dia, em fico en el context en què el posa l’ evangelista.
És clar que de fa anys no llegeixo res més que la Bíblia, a banda dels llibres que ens llegeixen al refetor, que normalment donen aprofundiments interessants sobre la vida i el pensament de la societat actual.

Sobretot per Setmana Santa la lectura d’ aquests comentaris als evangelis s’intensifiquen, de manera que l’ atmosfera de la Passió de Nostre Senyor, pren un relleu ben especial. Com que les lectures d’ aquests dies són tan cabdals, en moltes ocasions he aprofundit els temes ja des de l’ inici de la quaresma. I que bonics que els he trobat!

Aquesta és la síntesi entre litúrgia i bíblia que alimenta el dia a dia monàstic. I sense això, la vida al monestir em semblaria superficial.

Passant a la tasca missionera, mai m’ hauria pensat trobar el camí a través d’ internet i sobretot de la pàgina web del monestir.

Després d’ anys d’intuir que aquest fora un bon mitjà per a compartir la vida amb altres persones que hi estiguessin interessades, per fi al 2001 la iniciàrem. Quan vaig dir les intencions que tenia, al noi que ens la va començar, em va respondre literalment: “Jo no crec amb tot això vostre, però penso que totes les webs haurien de ser així. No sols dir qui som i què fem, sinó com pensem, i el que ens sembla important per a viure".

De fet és amb sorpresa que constatem la bona acollida que té, no sols pels molts visitants, sinó de tants països diferents (entre 30 i 35 països, ja que la tenim en 8 idiomes).
Però el que dóna cada setmana la volta al món, són els Powers Points sobre els evangelis. Entre salms i evangelis n’hi poso 17 de nous cada setmana. Els envio a 2.000 adreces electròniques, que a la vegada, són molt sovint reenviats.

No guardo els correus que constantment rebo, però certament que fan impressió. I no només de creients convençuts, sinó àdhuc de joves o grans, més o menys allunyats de l’ església.
Aquests Pps, presentats amb imatges de Terra Santa, dels llocs on els evangelistes situen les paraules de Jesús, vénen a ser el resultat d’ aquelles reflexions que durant anys vaig anar escrivint. No tant directament copiant els textos que podrien resultar massa llargs o especialitzats, com ficant-los en l’ ambient evangèlic que després de tots aquests anys procures que et vagi penetrant.

És veritat que molt sovint quedo insatisfeta per la impotència de dir amb paraules allò que és tant important per a mi, però ho faig amb bona voluntat, pensant que el mateix Jesús hi posarà la resta.

Nadal 2008
En la mort d' un amic
(Comparteixo el que vaig llegir al funeral)

No.

No hem vingut a acomiadar-te,

Josep (...el nom).

Som aquí per sentir ben viva la teva presència.

Som aquí per rebre

el millor de tu mateix

com a herència.

No és pas el teu record,

ets tu mateix que estàs al nostre costat.

El teu cor tendre,

la teva amistat,

el teu somriure d' infant,

els sentim a dins com quelcom que ens pertany.

La vida continuarà fent giragonses

pels nostres camins, sempre sorprenets, inesperats,

però tu,

i tots els qui ens han deixat,

estareu sempre formant-ne part.

Vacances del 2007
Explicació de la festa de meves Noces d'Or

Aprofitant els dies de vacances, em proposo complir la promesa d’explicar la festa de les meves Noces d’Or, el passat 17 de març. Alguns m’ho van demanar, i ho faig molt de gust. M’hi poso, doncs, en aquests moments de repòs, encara que hagin passat tants mesos.

Abans de la festa acostumem a fer uns dies més intensos de reflexió. Se’t dóna, en aquesta ocasió, l’oportunitat d’escollir el lloc on t’agradaria anar. Jo no vaig dubtar ni un moment, ho faria dins de casa mateix. Recordo que un dia d’aquests una germana em va preguntar com m’anava el recés, i la resposta va ser ràpida: “Crec que en el món no hi ha un lloc millor que el nostre bosc”. I ella hi va estar d’acord.
Aquest retall de muntanya que forma el clos del nostre Monestir, ha estat sempre per a mi un lloc privilegiat. En els primers anys de vida monàstica, l’ample horitzó que ens envolta, em va ajudar a superar les crisis que anaven apareixent. Era just que ara el retrobés, ens hores de més serenitat i pau.

Després de la Pregària de la matí del dia 17, tal com és costum, vam fer una reunió comunitària. Es l’hora de parlar amb sinceritat d’allò que et motiva la vida, i et fa feliç. Va ser un moment privilegiat del dia, on familiarment vam compartir el que vivim juntes.
Jo vaig començar per agrair, sobretot, el perdó que les monges em donen cada dia, perquè al monestir resulta més fàcil adonar-te dels propis defectes i sentir la necessitat de demanar-ne perdó. Fet que jo ho visc com un dels millors dons. Penso que no et deixa viure en l’engany de creure’t una persona excepcional, sinó semblant als altres, amb defectes i incoherències com tothom, i aquesta sinceritat davant la vida et dóna una felicitat, realista, per a mi molt estimada.

Després vaig anar desgranant els dons que he rebut de Déu, ja des de la infantesa, i els que he rebut també de la Comunitat:

Vaig agrair els primers “exercicis espirituals” de la meva vida, quan tenia 9 anys, i en els que jo ja vaig dir a Déu que volia consagrar-me a Ell del tot. Ho recordo com si fos ara.
Vaig recordar amb agraïment la formació que vaig rebre al col·legi de les Dominiques d'Horta, on, a més de donar-me bases sòlides per a la vida, em van obrir a l’amor als més pobres i marginats. Quan em prou feines tenia 13 o 14 anys, jo ja tenia infants i famílies pobres a qui protegia amb els meus estalvis, o donant-los el que més m’agradava de les meves “possessions”: nines, jocs... També la família m’hi va educar, i com que jo volia ser de Déu, m’ho vaig prendre amb una radicalitat que a vegades a ells els sorprenia. Quan vaig entrar al monestir, molts anàven a casa dient "tan buena que era, coño..."

I, sobretot, sóc molt conscient del dia que el Do de la FE va esdevenir MEU. Deixant d’obrar empesa pel que em deien, vaig entrar en un compromís amb Déu ben personal. Fent les mateixes coses que havia après, ara hi vaig posar en joc la Llibertat. Ho feia perquè “jo volia”.
L’ambient de pietat de la meva família, amb Misses domèstiques molt sovintejades m'hi empenyia. I sobretot em va calar molt a fons la Fe de la meva mare.
També Déu se’m va comunicar a través de la Parròquia. Jo seguia les activitats amb interés, però sobretot vivia molt intensament les Misses que deien els Mns. Tena (avui un és el bisbe auxiliar de Barcelona).

I als 20 anys, malgrat una certa oposició dels meus pares que pensaven que la vida monàstica era per persones ja grans i fracassades, vaig entrar al monestir.

Jo imaginava la vida monàstica com un lloc on viuria a soles amb Déu, sense que res més m’importés. Em veia darrera una finestra on miraria només el cel... I em vaig trobar amb una família, amb les dificultats normals de la convivència, i potser aquí augmentades pel fet de portar una vida més tancada. Mai vaig pensar en la possibilitat de fer-me enrera, però certament que en moments m’hi vaig ofegar: “Vd. No és... Vd. No fa...” i l’excusa era mirar les altres per trobar que: “tampoc no eren... tampoc no feien...”
Em va salvar un llibre de Teologia "La Gràcia Divina", de M. Schamus. Si Déu em donava tant, si Ell m’estimava tant, si jo participava tant de la seva Vida, ¿per què entretenir-me en tonteries?

Deu anys de classes particulars sobre la Bíblia, rebudes d’un monjo savi i sant, em van ajudar a endinsar-me més en l’amor gratuït de Déu. Un DO del que em sento plenament deutora. I després, el fet de donar classes jo mateixa, ha estat la causa que els evangelis passessin a tenir un paper molt rellevant en la meva vocació. Un fruit que molts de vosaltres agraïu a través dels Power Point de cada diumenge. Vosaltres i jo, perquè fent-los, també Jesús em continua parlant.

L’Ofici Diví, amb els salms que jo estimo tant, les lectures bíbliques reflexionades i les dels Sts. Pares, per a mi d’un valor immens, és un REGAL diari. A més de l’Eucaristia que és veritablement el CENTRE del dia.

També el fet de llegir en veu alta durant els àpats, jo trobo que enriqueix molt. Sovint seguim llibres culturals que altrament no llegiríem. I les Músiques que escoltem els diumenges i festes, tan ben preparades, amb una introducció sobre el tema i el text a l’abast, fàcilment et fan entrar dins el que podria ser el nucli de la inspiració musical.

El treball de ceràmica, per a mi tan important i realitzador, i actualment l’elaboració de la pàgina web que tantes recompenses em dóna, també són DONS que constantment estic agraïnt i que realment em fan feliç.

Crec que entre les gràcies més valuoses que he rebut al monestir, hi ha també el viatge a Terra Santa, al 1997. Encara que l’estada va ser curta, m’hi vaig preparar tant, que la geografia de la Bíblia ha entrat a formar part de la meva vida, sempre tan plena de textos Sagrats.

I, encara a nivell més interior del monestir, he de dir que formar part, quasi constantment, d’algun “minigrup” de reflexió, és una cosa que m’ha ajudat molt a treballar per a allunyar-me de la superficialitat i la rutina.

La CONCLUSIÓ és fàcil de preveure, gràcies a Déu, vaig dir que em sento MOLT ESTIMADA de les monges grans i de les més joves, DO que trobo molt important.
Fins aquí el repàs de la meva vida que aquell matí de Noces d'or vaig fer.

A les 12 vam tenir l’EUCARISTIA, on a més de la Comunitat hi vaig convidar els familiars més pròxims: germans, i nebots amb els seus fills.
Com que aquella era “la darrera Eucaristia en la que jo em sentia protagonista” (segurament que en la següent ja m’hi portaran), m’hi vaig preparar fent dues Monicions que vaig llegir al començament, i al mig, en iniciar el Cànon.

Transcric les paraules del començament:
“Com que aquesta Eucaristia és la “meva”, m’agradaria que ens hi poséssim bé per viure-la sense presses.
Per començar us volia dir que l’antífona que ara mateix cantarem és un regal que m’ha fet Nostre Senyor. Fa molts anys que desitjava apropiar-me-la en alguna festa, i avui justament és la que ja toca. D’aquest text m’agrada tot, però sobretot la primera frase: “quan jo santificaré el meu nom en vosaltres”... Quan professem solemnement, ens posen un anell on hi ha gravada alguna frase que significativa. L’anell que em va fer en Joan Fontanilles (un cosí) porta escrit: “Propter magnam gloriam tuam”, el que jo vull és la glòria de Déu, la “santedat del seu nom”.
Quan ho vaig dir a Mn. Josep Breu (un cosí prevere, molt estimat de la família) em va comentar: “així amb Déu esteu a lo que tu vulguis”?...

Malgrat el to d’intimitat entre Déu i jo, jo mai ho he viscut com una exclusivitat, sinó que per a mi, com per Ezequiel que va escriure el Cant d’Entrada, la glòria de Déu és que tots nosaltres siguem bons.
I St. Irineu diu: “la glòria de Déu som nosaltres”, i també: “la nostra glòria és Déu”. Per tant, en aquest Cant d’Entrada hi veig una “SANTEDAT” universal, en un compartir “glòries” entre Déu i nosaltres.

A la Lectura de l’Èxode trobem Déu com a font que surt de la Roca. A l’evangeli Jesús promet a la samaritana “riuades d’aigua viva sortint de dins seu”. La Santedat de Déu i la nostra, doncs, són com unes aigües que corren juntes, sense mai esgotar-se".
Fins aquí la 1a monició de l'Eucaristia.

Havia demanat al P. Andreu Marquès, monjo de Montserrat, si volia presidir aquesta meva Eucaristia, i va ser un do l’alegria amb què va venir.

El seu pensament sovint em fascina, i aquell dia tampoc no em va pas decepcionar. Li vaig demanar que no parlés de mi. Mai m’han agradat els sermons “de compromís”. Resumeixo el seu sermó sobre l’evangeli de la Samaritana:

“Veiem que Jesús es pren seriosament la samaritana, volent deslliurar-la de l’embull de la seva vida. Per això la interpel·la delicadament. Amb la seva presència ha tocat la llaga vital de la dona per guarir-la. Després, ella es converteix en la primera evangelitzadora dels samaritans, molt abans que el diaca Felip (Fets 8,4-8). És una de les primeres dones evangelitzadores de l’evangeli.

De llagues espirituals o mentals tots en tenim, sigui quina sigui la nostra, l’evangeli d’avui ens convida a acostar-nos confiadament a Jesús que ens vol donar l’Aigua de la Vida.

Els monjos i les monges tenim les mateixes febleses que tothom, però justament la nostra vida vol ser una opció per aquesta PETITESA que prové de la confessió de la nostra realitat. Nosaltres, segons m’ha dit la germana Maria Regina, estimem la KENOSIS de l’abaixament de Déu en el Crist.

És que quan Déu se’ns va apropar, entrant al món, no va desplaçar l’home que amb les seves idolatries, no deixava lloc per a Déu, sinó que va triar el lloc que ningú no vol: la menjadora de Betlem que simbolitza la Creu. La força de Déu va ser la petitesa, la feblesa, la humilitat: (1Cor 1,23-25). I crec que els monjos també fem una opció d’aquesta mena, comprometent-nos amb la feblesa, la petitesa i la humilitat. I això no ho veig tant en els tres vots de pobresa, castedat i obediència, sinó en el fet que els monjos i les monges no tenim cap missió destacada en la societat. Ni ajudar a establir la justícia social, ni treballar per millorar l’ensenyament, ni la sanitat. Entrem al monestir per millorar el món convertint-nos a nosaltres mateixos. El nostre carisma és el més petit de tots. No treballem per èxits professionals, sinó que, a través de qualsevol feina, com la ceràmica o l’estudi de la filosofia, volem ser bons cristians i així canviar el món.

Amb paraules de la Samaritana, podríem dir que simplement busquem l’aigua de la Vida “decantant-nos del mal i fent el bé, buscant la pau i seguint-la” (Pròleg de la RB). No volem ser generals de cap exèrcit, ni canviar el món amb croades, en tenim prou amb voler arribar a “un començament de vida santa” (RB 73,1). I sovint Déu beneeix aquesta petitesa fent-nos fecunds, amb una irradiació que mai hauríem buscat. Ho veiem avui en aquesta celebració dels 50 anys de vida monàstica de la Gna. Maria Regina, i donem GRÀCIES a Déu amb ella”.

En començar l’Anàfora Eucarística, vaig fer una segona Monició: “Recordo que quan era petita, a la parròquia, vivia la molt la Missa, sobretot la part del Cànon que ara començarem.
En entrar al Monestir em vaig trobar amb una riquesa tan gran de pregàries, que els Cànons de les Misses em van passar més per alt.
Després del Vaticà II, els Cànons s’han multiplicat, per això a vegades resulta difícil seguir-los. Jo sentia que aquesta era per mi una assignatura pendent.
Fa uns mesos que m’hi vaig posar, tot fent-me meu l’itinerari que hi ha en tots els Cànons:
- Comencem recordant el gest de Jesús al darrer sopar,
- demanem que l’Esperit Sant ens faci Cos de Crist,
- juntament amb els Sants i els nostres difunts,
- I finalment, demanem que també nosaltres, un dia, puguem entrar en aquest Regne.

Si tots els Cànons tenen aquest mateix itinerari que va de la terra al cel, el Cànon III, que direm avui, té algunes paraules que trobo molt expressives per aquest dia:
- Diu que Déu ens “aplega de llevant fins a ponent” (m'agrada trobar-nos-hi TOTS, sense excepcions).
- És el Cànon dedicat als Sants, i avui anomenarem St Benet i Sta Escolàstica, i jo vaig professar a la seva festa.
- Diu que som una “Família peregrina”, m’agrada sentir-te caminant en família, com avui.
-I demana que ens puguem reunir al Regne amb “tots els fills dispersos pel món”, altra vegada TOTS.
¿Voleu una cosa més important que deixar entrar aquests sentiments, a fi d’aprendre a viure la FRATERNITAT UNIVERSAL prop de l'Altar de Jesús?

En acabar l’Eucaristia vam compartir junts l’altra Taula, al refetor del Monestir. Monges i familiars, fins i tot els més menuts de la colla que, en aquest dia van alterar el “silenci” monàstic. I en acabar vam esperar les 4 de la tarda passejant una mica pel nostre bosc. Tot un plaer pels no avesats a viure “en clausura”.

A la tarda estava previst un compartir “CAMINS ENCREUATS”.

Ara sí, amb l’església plena de gom a gom de velles i noves amistats, vam intentar enriquir-nos mútuament escoltant altres camins i opcions de vida, que encreuats al nostres, també col·laboren en la construcció de la societat.

Com que amb molts ni ens havíem saludat, vaig iniciar jo els testimoniatges donant gràcies de sentir-me tan ESTIMADA, tan de Déu, com de la Comunitat i dels amics. Vaig agrair, en aquest sentit, el fet de rebre moltes “declaracions amoroses” sobretot per internet. Tothom va riure...

Vaig explicar que de molt petita Déu havia entrat en la meva vida, tant a través de la família, com de les Misses, i dels pobres del barri d’Horta: els infants tan estimats de les barraques de “La font del gos”, els qui vivien al que era “La Guineueta-Verdum” i els del barri de les “Cases barates” a sota el turó de la Peira.

I vaig dir que Déu, evidentment, havia omplert la meva vida al monestir, sobretot a través de la Vida comunitària, la Pregària i el treball.

Finalment vaig agrair el do de l’amistat, que ara, a través d’internet, s’ha eixamplat travessant els continents. I vaig acabar llegint la “felicitació” rebuda dels meus amics del Perú, de la que ara en transcric alguns fragments:

“En este 17 de marzo celebramos la dicha de su llamada y su sí generoso a Dios y a la Humanidad.
Hace 50 años entraste en el monasterio de benedictinas de Montserrat, y tu vocación no te encerró entre las paredes del claustro, ni la altura de la montaña no te impidieron que veas las necesidades de los pobres del océano pacífico.
Son 50 años de intercesión entre Dios y los hombres, 50 años de amor al prójimo, ya que la clausura no es huir del mundo, sino vivir ofreciéndose por la HUMANIDAD.
Le pedimos que salude a sus familiares y amigos, de parte de sus amigos de Chimbote, Perú, que agradecemos sus mensajes de esperanza y amor"

Només hi vaig afegir que estava sorpresa de lo bé que entenen la nostra vocació que jo sempre he sentit UNIVERSAL. I sobretot, vaig dir que els seus testimonis moltes vegades m’han fet plorar per l'amor que traspúen, i la seva sinceritat.

Després va parlar el meu cunyat, Mariano Morera, que, emocionat, va explicar com va conèixer la meva germana Maria, i la impressió que li va fer que nosaltres reséssim el rosari i l’àngelus en família.

Havia demanat a en Jordi Rossell (invident) i a la seva esposa Ilda, que ens expliquessin el seu compromís com a joves cristians, molt actius en molts moviments. I ho van fer amb la simpatia que els és pròpia. També em va agradar comprometre en Jordi, a explicar que malgrat la seva discapacitat, cada matí s’aixeca a les 4 de la matinada, i amb el seu gos ensinistrat, agafa el tren i altres mitjans, per anar a treballar d’informàtic a Barcelona. Tot un repte pels qui vivim tan cómodament.

Malgrat la resistència que hi tenia, la nostra Gna. Conxita també hi va participar exposant el pas de la seva conversió, abans d’entrar al nostre monestir. Essent no creient, la va atreure la idea de fer el Camí de St. Jaume a peu. I entrant, sense gaires ganes, a una petita església hi va trobar una oreneta tancada que donava voltes inútilment, picant contra les parets a fi de trobar la sortida. I va sentir que aquesta era ella. En sortir de l’ermita, va adonar-se que se sentia una altra persona, que TOT ho veia diferent d'abans, i que es trobava LLIURE.

Finalment la Lluïsa Geronès ens va compartir un retall minúscul de la seva generosa vida, d’ençà del dia que va obrir-se al Crist. El seu fill petit, del Nepal, va marcar el seu compromís amb Déu i amb la societat, i la va fer entrar en complicades situacions de xarxes de prostitució, a fi d’alliberar-ne els infants que hi han quedat atrapats.
Com a cofundadora d’ Àkan, va exposar la tasta de l’Associació, per la qual vam recollir donatius.

Intercalant els testimonis, vaig demanar a alguns músics que ens ajudessin a alegrar la trobada:
Primer la Maria Mateu va cantar, amb la seva veu tan dotada, el “Cant dels ocells”. Després en Santi Figueres, un gran guitarrista, va escollir unes peces clàssiques que van fer tanta impressió, que fins la canalla es va quedar muda escoltant com anava desgranant les notes. Per acabar, en Marc Guillem un amic cantautor, acompanyat per una guitarra, va oferir-nos una peça inèdita de Rock.

No cal dir que els aplaudiments varen ser constants, i que l’ambient es va fer molt agradable.

En acabar tothom va passar a prendre un refresc i a visitar el taller de ceràmica, on hi havia algunes de les meves obres “pòstumes”: un Crist de 2 metres, alguns fragments de murals de grans dimensions... etc.

Val a dir que tothom va marxar molt content, i, encara que no ho haguessin dit, es veia en les cares. També les monges van estar d’acord en què havia estat una festa molt emotiva.

Per a mi és un gust compartir-ho avui amb els amics d'internet, encara que ja hagin passat tants mesos. I m’agradaria que també vosaltres hi palpéssiu els DONS de Déu, tan generós en la vida de cadascú.

27 de febrer del 2007
Noces d'OR 17-3-07

És gairebé amb sorpresa que arribo a les Noces d’Or.

En entrar al Monestir, als 20 anys i d’una família liberal, els coneguts van dir als meus pares: “tranquils, que abans d’un any tornarà a ser a casa”. I puc dir que, malgrat totes les incoherències, no sols hi he perseverat, sinó que hi estic més feliç que mai.

Recordo haver passat moments “negres”, sobretot al començament, fins el dia que vaig descobrir que jo era important per Déu, i que Ell em valorava. Una experiència cabdal per a tot cristià. Aquest va ser el punt de partida d’una nova existència que m’ha portat fins aquí.

A part d’això, que per a mi és el que té més valor, també la feina em resulta molt gratificant. Potser com mai, puc treballar a ple pulmó a la ceràmica, no sols en la tasca del dia a dia, sinó fent grans murals on la inspiració hi juga un paper més important.
D’altra banda, també la elaboració de la nostra pàgina web em dóna unes oportunitats impensables. Més de 800 visitants diaris, d’una trentena de països diferents, són l’oportunitat d’uns contactes realment estimulants.

Aquest voldria que fos el to de la trobada “CAMINS ENCREUATS” del dia 17 de març. A través del testimoni de diferents persones, m’agradaria adonar-nos que la vida és bonica, i que val la pena saber que la construïm JUNTS.

26 de febrer del 2007
Cantates de Buxtehude

Ahir, diumenge 1er de Quaresma, vam escoltar, mentre dinàvem, les cantates de Buxtehude, que podeu trobar a la pàgina de Música d'aquesta web. Una preciositat!

La lletra tan piadosa i tan repetitiva, i la música tan bonica i ben cantada, et feien sentir l'agraïment davant Jesús, pel seu AMOR tan generós i íntim.

Quan ho vaig posar a la web no sabia si realment resultaria interessant. Avui no puc fer altra cosa que recomanar-ne l'audició. Crec que pot ser un gran vehicle per a la pregària quaresmal.

9 de febrer del 2007
El sentit de la vida en el Nou Testament

Resumeixo una xerrada que em va agradar:
El desig de felicitat es el que ens mou, el motor del nostres actes. I hi ha tres receptes per trobar la felicitat: omplir la vida de plaers, o omplir-la de virtuts, o posar les virtuts i talents en una causa MÉS GRAN que nosaltres. I és justament aquesta última causa la que dóna sentit a la vida.
Déu dona sentit a les nostres vides dient-nos que ens necessita i donant-nos molta feina. Tothom que ens demostra que ens necessita dóna sentit a la nostra vida.

Un psicòleg explica que, essent ell jueu, estava pres en un camp de concentració, i els guàrdies nazis els volien ensorrar fent-los sentir que no valien per a res.
Déu, en canvi, ens diu que tenim tasques importants per fer, i així dóna sentit a les nostres vides. Ens diu que ens necessita i que treballem com Jesús i amb Jesús, pel seu Regne. No ens tracta com a nens petits. Vol la nostra col·laboració, ja que Ell ha escollit l’economia de l'encarnació, on Ell parla als homes a través dels altres homes.

Amb tot, Jesús ens diu que som "servents inútils". Som inútils perquè en les coses importants de la vida no ens en sortim, i aquest és el miracle. Aquí hi ha la Bona Notícia. Déu ens demana que col·laborem amb Ell fent el bé als altres, no a causa de la nostra poca traça, sinó per la seva Gràcia.

Jesús, ve a nosaltres a través dels altres, i quan menys ho pensem. I el que fem als altres ho fem a Jesús. I això té valor ABSOLUT, fent-nos entrar en una tasca DIVINA. El que fem pels altres, doncs, és el que dóna sentit a la nostra vida.

28 de gener del 2007
L'existència de Déu

En ocasió de la festa de St. Tomàs d’Aquino, vam assistir a un acte acadèmic on es va parlar de si la filosofia ens pot demostrar l’existència de Déu.
Resumeixo el que més em va cridar l’atenció:
Segons Luter, Déu es Aquell de qui podem esperar tots els béns, i allà on pots penjar el teu cor. Hi ha persones que posen el seu bé en el diner, i en fan el seu absolut, o el posen en fer novenes a St. Antoni. I això són idolatries.

Descartes diu que per demostrar l’existència de Déu no hem de partir de la contingència del món, sinó de la finitut de l'home. Si em sento finit es perquè aspiro a la perfecció i entenc que ha d’existir l'Infinit. Però aquesta és només una prova que necessitem elevar-nos cap a l'Absolut. I que la qüestió religiosa forma part de la persona humana. Però no és una prova de l’existència de Déu.
Com diu molt bé St. Tomàs, una cosa és que Déu existeixi en la nostra ment i una altra que existeixi en la realitat. I és clar que la nostra raó, que és finita, mai no podrà demostrar l’existència de l’Infinit.

St. Agustí, ja ens havia dit que per buscar Déu no cal voltar per fora, ja que Ell és en el nostre interior. I, diu, si et trobes mutable transcendeix-te elevant-te fins a la Llum. I, per ell, aquestes ascensions cap a Déu són filosòfiques per l'origen, però místiques pel final on arriben. I diu que els pressupòsits per elevar-se cap a Déu són la puresa de cor i l’esperit d'adoració. En aquestes anàbasis (elevacions) d' Agustí, hi entra la raó, però també l’impuls superior de la FE.
Igualment St. Anselm comença per la dialèctica i acaba en la pregària.

¿Podem parlar, doncs, de proves filosòfiques de l'existència de Déu? Evidentment que no de proves “more geométrico” (com 2+2=4) sinó que hem de dir que creure en l’existència de Déu és raonable, sempre que hi posem la FE. Reprenent el que deia Luter, Déu és Aquell de qui n’esperem tots els béns. Per tant, creure en Déu, suposa CONFIAR-HI. Per trobar Déu, doncs, ens cal la ment (la filosofia) i el cor (la FE que desitja).

10 de gener del 2007
La Josefina Peralba

Després de molt temps de desitjar-ho, per fi, vaig poder obrir una pàgina sobre Catequesi a la web. Entre el material que tenia recollit hi havien els "Pensaments que fan pensar" de la Josefina Peralba, extrets del Full diocesà de Vic. M'hi havia aturat moltes vegades, preguntant-me qui podia ser aquella Josefina, tan aguda, i amb tant de seny!!!

Aquest dia, després de tancar l'ordinador, vaig obrir la bústia de correus, i casualment hi vaig trobar els nous Fulls diocesans de Vic-Solsona. Em va sorprendre que els PENSAMENTS no portessin el nom de Josefina. En obrir les pàgines interiors, vaig saber que la Josefina havia mort en la residència on vivia, des que quedà vídua.

I vaig donar gràcies a Deu per tantes persones que fan el bé sense ostentació. Vaig donar gràcies pel seny d'aquella Josefina, i pel de tants altres que sense sortir a les primeres planes dels mitjans, comuniquen bondat amb mots ben senzills i casolans. Vaig agrair totes les Josefines del cel i de la terra, que ens ajuden a viure i caminar.

Sempre que pugui, continuaré posant els "Pensaments que fan pensar" a la pàgina de Catequesi, o sigui pensaments que fan VIURE. Qui sap si faran bé, també, a d’altres.

3 de gener del 2007
L'Anyell que pren el pecat

Jesús, tu ets l'Anyell que prens els nostres pecats, i nosaltres encara no ens n'hem adonat. Nosaltres encara vivim encarats davant el nostre mal, i el dels altres. Com si mai no haguéssim rebut l'Esperit de FILLS.
Viure "desculpabilitzats" podria ser el millor do d'aquest Nadal.
Potser llavors naixeria en nosaltres la joia de l'agraïment per tot el que rebem.

2007
VETLLA DE CAP D'ANY

Es fa difícil explicar la Vetlla d'aquesta nit inoblidable del nou any.

Com sempre, hem fet COMUNIÓ amb alguns germans necessitats del nostre planeta. Enguany hem "estat tocats" pels germans de Santa Cruz de Quiché i de Teleman, de Guatemala, a través de la ONG "OBERTS AL MÓN" que va trobar la iniciativa a la hostatgeria del nostre Monestir, ara fa dos anys.

Quatre nocturs van omplir una hora i mitja de pregària que es va fer curta. Si com diuen els antics monjos, els qui vivim als monestirs ens separem del món per a estar-hi més units, ahir, tots els que hi erem, ho vam sentir plenament.

Durant uns silencis llargs es va donar l'opció d'entrar als claustres per contemplar les estrelles...
ALLÀ ENS HI VAM TROBAR TOTS

1 gener del 2007
UN NOU ANY DE GRÀCIA

Acabo de llegir unes paraules del nostre bisbe Agustí Cortés, que m'han donat la tònica pel nou any.

"Ser espiritual no vol dir pensar coses elevades i desentendre's de compromisos. Pels cristians espiritual vol dir transformat de dalt a baix per l'Esperit Sant, ben entès que l'Esperit no deixa res per canviar: intel.ligencia, sentiments voluntat, afectes...

C. Virgil Gheorghin encetava la seva novel.la "De la hora 25 a la hora eterna" dient que la icona mes bella que ell havia contemplat era la cara del seu pare, mostrant-li el camí cap a Deu.

Jesus diu que quan el nostre ull es bo, tot el cos ens queda il.luminat per la llum interior. I aquesta llum és l'ES. que tot ho transforma. Els ulls creients, doncs, transfiguren el nostre ésser. Aleshores la vida es motiu de lloança, el dolor camí de salvació i el treball obra de la meravella de l'ES.

I el motiu mes gran de FELICITAT és rebre del Crist un nou ANY DE GRACIA.

31 desembre del 2006
Una anciana amb cor jove

Avui a l'evangeli, Anna, l'anciana que mai no es movia del temple pregant Deu, ens és un esperó a no cansar-nos de donar gracies a Déu. Ella mira la vida en clau de favor. Per això, després de veure el Nen no para d'explicar-ho a tothom.

La fidelitat ha mantingut JOVE el cor d'Anna...

25 de desembre del 2006
La genuflexió de Nadal

Sovint la festa de Nadal es centra en la llarga vetlla de la nit. Dues hores i mitja cantant salms i pregàries, et comuniquen el misteri amplament. Vius el gust d'agrair a Déu el que fa pel nostre món, tot intentant donar veu als qui no ho fan i repartint-ne els fruits cap a totes les direccions. Els textos i les músiques són tan bonics!
Però aquest any m'ha calat a fons l'eucaristia del dia. M’he aturat més en el Nadal des del Pare que ens envia el Fill. Des del Pare que ens diu Fills en l'Infant. Es per això que m'ha semblat important agenollar-nos a l'hora del "Credo" en dir: "nascut del Pare abans dels segles... davallà del cel, i es feu home."
Malgrat aquestes ratlles ho expressin tan superficialment, el sagrari, l'altar i el Crist del finestral en saben la complicitat

24 de desembre del 2006
Dia de reflexió preparant el Nadal

Avui és un dia de SILENCI, per acollir la PARAULA de Déu que es vol fer carn humana, Cos dins el nostre cos.
Ens deia St. Agustí a Maitines: "Celebrem la festa en què el Déu etern arriba al nostre temps. ¿Voleu Gràcia més gran que el Fill de Déu es converteixi en fill d'home, i així transformi el fill d'home en Fill de Déu?".
Fem SILENCI d'egoïsmes, de set d'autosatisfaccions... i que ressoni el qui és la PARAULA.