LES  MARES  DEL  DESERT 

INDEX

1- Primeres Ammes cristianes
No citades al Nou Testament (tradicions diverses)
Sta. Petronel·la, deixebla de St. Pere
Stes Felícula i Prisca, seguidores de Petrone·la
Sta. Irene deixebla de St. Timoteu
Stes. Ceneida i Filònia, cosines de St. Pau
Sta. Marcel·la, criada de Marta i Maria
Sta. Ifigènia, reina d'Etiòpia, deixebla de St. Mateu
Verges documentades
Sta. Tecla, deixebla de St. Pau
Sta. Macrina la vella, deixebla de St. Gregori Taumaturg
Sta. Macrina la Jove, néta de l'anterior, i germana dels Sts. Basili i Gregori de Niça

2- Ammes famoses del Desert d'Egipte
Amma Synclètica, la més famosa de totes (té 27 apotegmes: "sentències")
Ammes Mara, Cirina i Domnina (en parla Teodoret de Cir)
Amma Sara (10 apotegmes)
Amma Teodora (10 apotegmes)
Amma Maria, germana de St. Pacomi (3 apotegmes)
Amma Isidora (any 365)
Amma Talida abadessa

3- Ammes menors
Amma Talis (4 apotegmes)
Amma Alexandra (4 apotegmes)
Amma Bassa (va a Palestina)

4- Ammes anacoretes
Amma Domnina (4 apotegmes)
Ammes Mapana i Cira (5 Apotegmes) en parla Teodoret de Cir
Amma Eufrasia (filla de Constantinoble)

5- Amma diaconessa 
Amma Olimpia, diaconessa bizantina (any 408)

6- Ammes que són pecadores convertides
Amma Taís (any 290) en parla Pafnufi
Amma Maria egípcia (va a Palestina) en parla St. Sofroni, bibe de Jerusalem
Amma Maria siríaca, en parla St. Efrem
Amma Paísa
Amma Pelagia siríaca
Amma Eudoxia (s II) samaritana

7- Ammes que es disfressen de monjos
Amma Eufrosina (Egipte)
Amma Teodora
Amma Anastàsia (filla de Roma, va a Egipte)
Amma Marina
Amma Apolinària (filla de Roma va al desert de Judà)
Amma Matrona (Constantinoble)

8- Amma profetessa i miraclera
Amma Piamun

9- Matrones romanes
Sta. Elena (272) mare de Constantí
Amma Melània la vella (Jerusalem)
Marcela i Fabiola (Roma)
Amma Paula (Betlem)
Amma Eustòquia, filla seva (Betlem)
Amma Paula la jove, néta de Paula (Betlem)
Amma Melània la jove, néta de l'altra Melània (Jerusalem)

Conclusió

Aquestes són les primeres arrels del que després en direm la "Matrologia".

Verges documentades
Sta. Tecla d'Iconi (Turquia) és deixebla de St. Pau, i considerada "mare" de les verges que després van marxar al Desert. Segons la tradició és la primera dona màrtir a causa de la fidelitat a l'evangeli. Parlen d'ella St. Agustí, St. Ambrós, i molts d'altres.
A Catalunya, l'Associació bíblica de Tarragona organitza viatges a Turquia, "seguint les petjades de Sta. Tecla". I a la revista de l'Associació es pot veure la documentació arqueològica sobre els llocs de la Sta.

Sta. Macrina la Jove és considerada la primera Amma (Mare) del Desert de Turquia (380). És germana de St. Gregori de Nissa i de St. Basili. (St. Benet considera a St. Basili el seu Pare, per això el cita al final de la Regla benedictina). Sta. Macrina, seguidora de les petjades de Sta. Tecla, és néta de Sta. Macrina la Vella (màrtir a l'època de Dioclecià s. III), i deixebla de St. Gregori Taumaturg. Macrina la Vella va haver de fugir al desert amb el seu marit, durant la persecució. Morí al 350.
Aquesta família de "sants" vivia al Pont, vora el Mar Negre, portant una vida ascètica i pobre, malgrat ser de classe benestant. La nora de Sta. Macrina la Vella, també va ser santa, la venerem amb el nom de Sta. Emèlia. Va tenir 10 fills. La gran era Sta. Macrina la jove.
Sta. Macrina la Jove va rebre de Déu la capacitat d'harmonitzar l'activitat i la contemplació. Va ajudar la seva mare, Sta. Emèlia, en l'educació dels seus germans. Tres dels germans també foren sants: Basili, Gregori de Nissa i Pere de Sebaste. Pere, el més petit, va ser educat exclusivament per Macrina. Devem la "Vida de Sta. Macrina" a la ploma del seu germà, St. Gregori de Nissa, en agraïment a tot el que ella ha fet per ell, a qui anomena "segona mare, forta i benvolent, i mestra de la seva vida".
La jove Macrina estava molt compenetrada amb la seva mare, Emèlia, i quan ja aquesta era vídua, la que va convèncer de convertir la seva llar en un monestir, duent vida monàstica junt amb les seves serventes, i sense que hi hagués cap diferència entre elles.
A diferència dels monjos d'Egipte (i dels cenobis de Pacomi), el monacat capadoci era més culte, i les austeritats eren menys espectaculars que les dels monjos coptes i siris. Hi podia haver influït també el paisatge. La duresa del desert d'Egipte no tenia res a veure amb la bellesa de les vores del riu Iris, on hi havien els monestirs turcs.
Quan Basili el gran va iniciar la vida monàstica (356), el monestir de la seva germana Macrina ja era floreixent.
La darrera pregària de Macrina, abans de morir va ser: "Tu, Senyor, m'has pres la por a la mort. Jo sé que nosaltres som de fang, i que Tu ara el tornes a la terra. Però després faràs que aquest fang es revesteixi d'immortalitat."
En morir totes les monges ploraven dient: "s'ha extingit la llàntia dels nostres ulls...".
Entre les monges sabem els noms de la diaconessa Lampadion, que era mestra de cor. I de Veciana, una viuda noble que la va amortallar.
El bisbe Araxios, amb tot el presbiteri, van anar a l'enterrament de Macrina (380). L'església oriental celebra la seva festa el 19 de juliol.

AMMA SYNCLÈTICA
Amma Synclética és la més famosa de les Mares del Desert. La seva vida es va escriure poc després de la seva mort. Anterior a aquest escrit, només hi ha la vida de Sta. Macrina (del 380) i les actes dels Màrtirs.

Synclética va abraçar la vida solitària, en temps de St. Antoni.
El seu nom vol dir "assemblea celestial". Filla de Macedònia, va anar a viure amb la seva família (1 germana i 2 germans) a Alexandria , llavors una gran ciutat cosmopolita. Després de Roma, la més gran de l' Imperi. 
Tot i ser d'una casa benestant, volia viure segons els ensenyaments de Sta. Tecla. Per això evitava les converses, per romandre en la profunditat interior. Malgrat estimava les penitències com a mitjà per a enfortir la seva vida en Déu, obrava amb tanta discreció que ningú no notava les seves renúncies.
En morir els seus pares, va abandonar la seva casa, va donar les seves possessions als pobres, i, junt amb la seva germana cega, se'n va anar a viure al Desert, prop d'un sepulcre. Com que ho va fer tot amb molta humilitat, ben aviat la van rodejar moltes joves deixebles.  Algunes vivien en comunitat amb ella, i altres soles. 
Quan les deixebles li preguntaven sobre el camí de salvació, ella acostumava a respondre: "si voleu instruir-vos, aneu a la Font, el Crist".
La seva doctrina esta molt centrada en l'estimació, d'on prové tot, i on va tot, deia. Segons ella l'amor és doble: cal que donem el que rebem. I ensenyava a mantenir l'ànima LLIURE, enmig de les riqueses espirituals.
Als 84 anys va morir destrossada per la malaltia, que va suportar amb goig.

Tenim 27 apotegmes (dites famoses) d'Amma Synclética. En copio algunes que, evidentment, penso que són força assenyades:
1- Es pot viure sol entre la multitud, i viure amb la multitud estant sol.
2- Al començament del camí cap a Déu hi ha dificultats, però després s'arriba a un goig inefable (St. Benet diu al final del Pròleg: "Amb el progrés en la vida monàstica, s'eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor").
3- Quan passis dificultats alegra't de què Déu et visiti, i no deixis de cantar. L'ascesi consisteix en dominar-se en el sofriment  i continuar adreçant a Déu accions de gràcies.
4- Si les finestres de casa teva estan obertes, entraran els lladres i t'ho prendran tot (vol dir que no podem viure a la "galeria", exhibint la nostra virtut) 
5- La teva actitud davant dels enemics depèn dels teus progressos en la virtut.
6- Per la mesura i la discreció, coneixeràs si la teva ascesi ve de Déu o del teu orgull. 

AMMES MARA, CIRINA I DOMNINA
Les Ammes comencen a omplir el desert al 250, però sense fer soroll. Com els grans esdeveniments que canvien la història, malgrat sovint passen desapercebuts. Estimar la tradició, vol dir ser conscients de tot el que hem rebut de molts homes i dones que ni coneixem, però que ens han deixat el llegat de les seves vides santes.
Diu St. Joan Crisòstom: “si visites el desert d’Egipte hi trobaràs una multitud de màrtirs i de verges que hi tenen les seves tendes.
Teodoret de Cir, en la “Història dels monjos” (444), junt amb la vida de 23 monjos, ensexplica la vida de 3 monges: Mara, Cirina i Domnina. Entre els Pares, diu Teodoret, també a aquestes 3 Ammes se’ls pot aplicar el qualificatiu de “renunciants”, car per seguir el Crist cal “renunciar” a d’altres interesos:
1-       Elles van renunciar al materialisme, a través de la virginitat
2-       Van renunciar als vicis que duen al desordre
3-       Van renunciar a les coses sensibles, per arribar a la puresa de cor
Aquesta renúncia, diu Teodoret, és necessària per aconseguir la pregària contínua, fonamentada en l’amor. I les Ammes practiquen, sobretot, aquesta oració de l’amor. Diuen: “qui estima recordant sempre a l’Estimat, esdevé rumiant de la seva Paraula en la soledat i el silenci”.

Segons elles: “és millors viure amb la gent i desitjar la soledat, que portar una vida solitària i desitjar constantment la companyia.”
Sovint l’espiritualitat de les Ammes, contrària a la tendència d’alguns mals monjos que buscaven amb delit la fama, es centrava en la sinceritat de la vida. 

AMMA SARA
És contemporània de Pafnufi (finals del sIII). Va viure prop d’Escete (a la vora d’Alexandria). Durant 60 anys estigué en una cel·la prop del Nil. Tenia costum de mantenir la vista baixa i per aquest motiu el dimoni la temptava durament, però veient que no la vencia va voler fer-la caure amb la vanaglòria. Un dia li digué provocativament: “Sara, tu m’has vençut”. Però ella li va respondre: “T’ha vençut el Crist que viu en mi”. Així, Amma Sara va romandre sempre humil.
Es conta que en una ocasió en què 2 anacoretes de fama l’anaren a veure perquè els hi donés un consell, ella va respondre: “jo no sóc més que una dona esforçada i tenaç, fonamentada en Crist que és la meva Roca”. De manera que ells quedaren profundament admirats de la seva virtut. La humilitat és un dels dons més estimats per la tradició monàstica.
El desig d’Amma Sara era de ser oblidada de tothom, a fi que el seu centre fos només el Crist.
Va arribar a ser una de les Ammes més austeres.

Igual que dels Pares, també d’ella es recorden algunes dites:
Deia: “la meva naturalesa és de dona, però l’esperit no té sexe”, responent als que s’admiraven de la seva fortalesa.
I demostrant una gran llibertat interior afirmava: “si vulgués que tothom lloés la meva conducta, hauria d’agenollar-me a la porta de totes les cel·les, però el que jo vull és mantenir el cor LLIURE per a Déu. Hem de fer bones obres, però no per ser lloats pels altres, sinó per agradar a Déu”. 

AMMA TEODORA
És una dona culta i amb coneixements teològics, de finals del sIV. Com Sara visqué prop d’Alexandria. Tenia una gran penetració psicològica, i era molt delicada i prudent.
Mentre els apotegmes del Pares es centren més en l’ascesi, la renúncia, i la penitència, Amma Teodora, així com les altres Ammes, fan més atenció a Déu i a la vida en Crist, a través de les Escriptures.
Amma Teodora avançava pel camí de l’alliberament interior, per a descobrir el Déu-Misericordiós, que és Pare i Mare.
Les sentències de Teodora són plenes de seny: “com els arbres que necessiten el pas de les estacions per a créixer, a nosaltres ens cal passar l’hivern a fi de donar bons fruits”.I deia :”Ni la rigidesa de l’observança monàstica, ni les austeritats corporals, no ens salven, sinó la humilitat sincera”. Explicava que un anacoreta que treia dimonis, un dia va preguntar als esperits malignes què era el que els feia marxar: El dejuni? Les vetlles? Però ells van respondre que res no els vencia tant com la humilitat”. Llavors afegia ella: “Només la humilitat ens dóna la victòria”.
Un dia va explicar a un monjo que volia marxar del monestir per no haver de passar per temptacions, que en una ocasió un monjo va agafar le sandàlies per marxar, i va veure el dimoni que fent el mateix li deia: “No marxis per mi, perquè allà on tu vagis jo et precediré”.
I recomanava als qui dirigeixen les comunitats que han de renunciar tant a voler dominar, com a buscar adulacions, essent pacients, humils, i rectes. Condescendents amb equilibri, i estimant sense fer distincions.
Ella estava convençuda que les dificultats les portem tots a dins i que ens acompanyaran sempre.

S’explica que un dia Abba Teòfil li preguntà què volia dir “redimir el temps”, i ella li va respondre que era “aprofitar tot el que et ve, per transformar-ho en virtut”. I afegí: “si et fan una injúria, aprofíta-la per a ser humil i penitent. Així el temps es converteix en un guany”.
Segons ella ni l’ascesi, ni les vetlles, ni res no ens salva, sinó la humilitat sincera. La humilitat que prové d’un autèntic coneixement d’un mateix, és, doncs, la principal herència d’Amma Teodora. 

AMMA MARIA (germana de Pacomi)
Malgrat tothom parla de Pacomi com a fundador de la vida comunitària, en realitat quan Pacomi organitza la vida cenobítica a la Tebaida, les monges pacomianes del monestir de Panàpolis, eren més de quatrecentes. Amma Maria va ser la fundadora d’aquests cenobis femenins. Paladi fa d’elles uns grans elogis.
Com les altres Ammes, més que en l’ascesi corporal, ella es fixa en la puresa del cor. Deia: “El propi caprici ha fet caure palmeres ben arrelades en la virtut. Si ens diuen sexe dèbil, hem de posar en el Crist la nostra fortalesa. No són els dejunis, sinó la caritat encarnada en l’amor fratern, el que apaga la supèrbia dels egoísmes”.
Volia que totes les monges aprenguessin a llegir i a escriure. La biblioteca era un element important en els seus monestirs. Així entre les monges també hi havia copistes de pergamins. Amma Maria, però, posava tot l’accent en la caritat fraterna. Tant ella com Pacomi (el seu germà), imposàren la netedat del cos, cosa innovadora, ja que els monjos i monges solien anar bruts, considerant-ho com una font d’ascesi.

Amma Maria procurava que les monges sentissin una gran reverència per la pregària. El fervor en la pregària va ser la característica de les seves monges, a més d’una gran estima per la Bíblia. Cada dia, al captard, reunia les monges exhortant-les a complir les Escriptures. 

Característiques i organització dels monestirs pacomians
Els monestirs semblaven poblets, ja que les monges vivíen en cel·les indepenedents  però formant un sol llogaret, cada 3 o 4 conjunts de cel·les. Així l’església tenia diferents edificis al voltant, agrupant 30 o 40 monges. Elles teníen el costum de dormir en cadires baixes (no en llits), amb l’esquena molt inclinada. En canvi el treball, els àpads i la pregària els feien en comú. El silenci era rigurós, a fi de mantenir la pregària del cor repetint frases de l’Escriptura.
S’aixecaven a les 2 de la matinada, per començar la pregària.
Els àpats consistíen en pa, formatges, hortalisses, fruites i llet. Feien dos àpats al dia.
Cada monja tenia destinada una lletra de l’alfabet per a identificar-se. La lletra “iot” (la “i”) la guardaven per a les més humils.
Segons les habilitats, se les destinava a filar, cosir, fer cistells o sandàlies... El treball es feia dins el clos del monestir. Les muralles no sols salvaguardaven la solitud, sinó els assalts de bandes armades, propis dels segles V-IX.
La clausura és pròpia dels monestirs pacominans, però algunes vegades sortien per a passar dies pregant en la solitud del desert.
Només celebraven l’Eucaristia els diumenges, mentre que resaven l’Ofici al matí, migdia i vespre, i a mija nit feien la gran “sinaxi” de les vetlles. Recitaven els 150 salms en un sol dia.

Aquest és l’ideal monàstic que St Benet esmenta al cap.18 de la Regla, recomanant que es resin al menys els 150 salms en una setmana. Altrament demostraríem una gran deixadesa, ja que “llegim que els nostres pares (les nostres mares) ho resaven coratjosament en un sol dia”.

Als monestirs pacomians, devem no sols la vida cenobítica (en comú), sinó la institució del ritus de la “vestició”. Els ascetes dels segles II-III, homes i dones, no es distingien per la seva forma de vestir. El vel que vers l’any 200, el bisbe imposava a les monges, era el mateix que portaven les dones. La única distinció era la pobresa del vestit. Deien els Pares que el vestit d’un monjo havia de poder estar tres dies davant la porta, sense que cap pobre se l’emportés.
Dionís l’Areopagita ja parla de tres moments en la vida monàstica femenina:
La renúncia al món. El tallar el cabell. I la vestició, que consistia en canviar els seus vestits, per uns de més vells i ordinaris, propis dels qui seguien la vida monàstica.

Les monges pacomianes portaven una caputxa (kukol) que amagava el cap rapat, una túnica (kalovi), i a sobre una capa (mafori).
Les postulants eren admeses des dels 16 o 18 anys. Als primers temps la professió era acceptada pels bisbes. En aquesta època tan floreixent del monaquisme d’Egipte (sIV), monjos i monges tenien les mateixes Regles.

Hi ha autors com Rufí d’Aquileia o Paladi, que parlen d’haver trobat a Oxirinco unes 20.000 monges. El cert és que, al sV, el monacat femení egipci es va estendre molt.
Alexandria va quedar rodejada de monestirs amb milers de monjos i monges, a vegades vinguts de l’estranger, atrets per la fama de la vida monàstica.
Nitria va tenir uns 5.000 anacoretes dels dos sexes. Escete 3.000 monjos i monges, i a les Cel·les hi vivien un 600 ermitans i ermitanes. Alguns historiadors asseguren que al sV els monjos i monges d’Egipte arribaren als 500.000. És que l’ànima egípcia era molt inclinada a la meditació i a pensar en el més enllà. Ho demostren les seves piràmides, i els embalsamaments.

St. Ciril d’Alexandria va ser el darrer escriptor grec, d’aquesta època. Després, la ruptura amb la filosofía grega va empobrir molt el monaquisme copte, malgrat als nostres dies hi ha un cert ressorgiment promogut per l’Abbà Matta el Meskín. 

Shenute i les monges pacomianes
Cal tenir en compta l’obra de Shenute entre les monges (vers 334-434).
Shenute va prendre les regnes del monestir de Atripe d’unes mil monges, seguint la inspiració pacomiana, i el va fer independent. Va ser un monjo enèrgic, però amb poc tacte.
Va introduir una promesa d’obendiència, però a ell, a fi d’obligar les monges a romandre sota la seva direcció. Aquest fou el primer pas cap a la Professió Monàstica en la història del monaquisme. Va fer molt rigoroses les normes de la clausura i del silenci, igual que les altres observances monàstiques. Això va fer que els monestirs de Shenute no prosperessin al llarg dels segles, tot i haver donat un fort impuls al monacat femení. 

Shenute i la bilioteca de Nag Hammadi
En l’obra de R. Kuntzmann i J.D. Dubois (ed. Verbo Divino 1998), es veu la importància que té per a la història dels primers segles del cristianisme, la descoberta de la biblioteca de Nag Hammadi, que seria la del monjo Shenute.

En més de 1.100 papirs, escrits en copte que és la llengua de l’Egipte cristià, hi trobem la teologia cristiana dels segles II al IV.
Els primers còdexs foren descoberts al 1946 a la ciutat de Nag Hammadi, al Djebel el Tarif, a una 100 Kms de Luxor. I les traduccions a les llengues occidentals són dels anys 1958-1980.
La biblioteca recull papirs de fins els anys 340-350. Són escrits de tendència gnòstica, amb secretismes, i presentant la salvació per mitjà del coneixement dels misteris divins. És sabuda la influència del gnosticisme en l’Egipte monàstic.
Conté una 60ena de títols. Entre els evangelis el més conegut és el de Tomàs. S’hi han trobat també 6 Apocalipsi, algunes pregàries i varis tractats sobre el Baptisme i l’Eucaristia. Fins i tot obres paganes, com un fragment de la “República” de Plató.
Alguns textos són traduccions coptes d’escrits d’èpoques anteriors. Molts del sII.
L’evangeli de Tomàs ja es coneixia en grec, i Nag Hammadi ens el dóna en una versió copta, posterior.
Per l’interés que té aquest conjunt de còdexs, i per fer-nos càrrec de la teologia que presenta, diré 4 paraules del Tractat de la Resurrecció. El llibre diu que “com que la resurrecció pertany a la FE, no vulguis persuadir els altres a creure-hi, ja que la Fe no és fruit de la persuasió. Caminant cap a la unitat de tu mateix, i evitant les divisions, posseiràs ja la resurrecció. La resurrecció no és una il·lusió, sinó que la il·lusió està en el món que veus, mentre que la Resurrecció és la Novetat”. Teologia típica del gnosticisme, que no deixa de tenir intuïcions interessants.

Aquest monjo intel·ligent i dominador, és recordat no tant per les seves bones obres, sinó pel llegat de doctrina, de tendència gnòstica, igual que molts altres monjos d’Egipte, que va recollir i guardar curosament en la seva gran biblioteca, avui tan admirada pels historiadors cristians. S’ha arribat a dir que la importància de Nag Hammadi pel cristianime primitiu, és semblant a la de Qumram de cara al judaísme.

Figura de Shenute

Restes dels monestirs de Shenute

AMMA ISIDORA
Va viure entre les monges pacomianes al 365. La seva festa és el dia 1 de maig. La seva vida és molt particular. Desitjosa d’humiliacions  va fingir estar boja (el tema del “folls del Crist” és molt corrent entre el monaquisme antic), i les seves germanes s’ho van creure. Anava sempre descalça, amb el cap tapat, i s’alimentava de les sobres del menjar que donaven a les altres. Mai no va tenir un gest d’impaciència, ni va ferir ningú, ni murmurar, malgrat ser molt incompresa i maltractada, fins i tot amb cops. Deien les monges que “era com un xai portat continuament a l’escorxador”.

Es diu que un dia, mentre el venerable Pitero (un anacoreta que vivía a Porfiles prop del Mar Roig) estava en oració, se li va aparèixer un àngel que li va dir: ¿per què tens vanitat de la teva virtut? Vés al monestir de Tabennesis i veuràs una dona, amb un drap al cap, que és més virtuosa que tu. Pitero va anar al monestir, i totes les monges van sortir per veure aquell monjo que tenía tanta fama de santedat. En notar que faltava ella, Pitero la va demanar, però les monges van dir que estava boja, malgrat això, davant l’insistència de Pitero, la anaren a buscar.
La van haver de forçar molt, perquè ella s’hi negava. En veure-la, l’ancià li va demanar la benedicció. Llavors ella es va agenollar perquè fos ell qui la beneís. Les monges li van avisar que estava boja, però ell els va contestar: “vosaltres i jo sí que som bojos, però ella és una veritable Amma, i jo demano a Déu que el dia del judici sigui trobat tan digne com ella”. Aleshores a les monges se’ls van obrir els ulls del cor, i van demanar-li perdó per com l’havien tractat.
Després Isidora, no podent suportar les lloances, una nit es va escapar cap al desert, sense que mai ningú sapigués res més d’ella. 

AMMA TALIDA
Va ser abadessa del cèlebre monestir d’Antinol, on va acollir moltes noies de la noblesa egípcia. Deia: “la millor pregària és la comunió amb Crist, i voler fer en tot la seva voluntat”.

Per Pacomi, Basili, Jeroni i molts d’altres, el normal del monacat és la vida cenobítica, i quan els monjos demostren ja una virtut provada, poden passar a la vida anacorètica, molt més fàcil de ser enganyosa. De fet St. Joan Clímac va anar a la soledat després de 19 anys de vida cenobítica. 
El cenobitisme era anomenat “compromís” i la reclusió anacorètica, dins o fora del monestir, era el “matrimoni”. Els dos estats teníen dos professions. La primera amb el “petit hàbit” i la segona amb el “gran hàbit” (sXV-XVI). Diu l’antic el ritual: “que aquest dia TRANSFIGURI la teva vida a fi que t’acostis a Déu purificat”.
St. Joan Damascè va composar varis himnes per la professió.  

Ambient monàstic del Nil.
Segons Pòstum, amic de Sulpici Sever, la ciutat de Cànope dins d’una illa del Nil, era un lloc famòs d’idolatria que Teodosi va destruir fent-ne un centre monàstic.
En generals entre els Abbas i les Ammes no hi havia cap tipus de segregació, sinó molt respecte. Paladi diu en la història Lausíaca que “el record de les Ammes, posseídes per l’esperit de Déu i lluitant amb esforç, era un exemple per a tots.”
També la Tebaida, a uns 700 Kms del Caire actual, era un gran centre monàstic d’atracció de pelegrins.
Al 320 Pacomi fou el principal impulsor del moviment monàstic. En vida d’ell es fundaren 9 monestirs cenobítics. Un d’ells tenia 600 monjos. I per celebrar la Pasqua es reunien 2.000 monjos.

Diuen el Pares armenis que les dones amb el seu sentit del deure i la seva saviesa, han estat beneficioses pels monjos. La intució i delicadesa femenina, els va ajudar a avançar pel camí de la bondat.

Es diuen “menors” perquè de moltes d’elles ens n’ha arribat poca informació. Malgrat tot, sabem que algunes van ser “didascalos” o guies espirituals, i també diaconeses. Al començament algunes vivien la consagració a casa seva. Amb tot Paladi parla de 12 monestirs femenins a la Tebaida.   

Fora d'Egipte, entre les dones que portaven una vida retirada a casa seva, trobem la venerable i distingida Hòsia, a més de Basianilla, dona d’un comandant de l’exèrcit de Síria. I a Antioquía, la diaconessa Sabiniana tía de Joan Crisòsotom.
Paladi també parla de Juliana de Cesarea, que va hostatjar Orígenes durant 2 anys. 

AMMA TALIS
Es diu d’Amma Talis que havia aconseguit “l’apatheia”, o sigui la pau inalterable de l’esperit. Quan ja portava 80 anys d’ascetisme, vivíen amb ella quasi un centenar de joves. Va tenir una deixeble anomenada Taor, que va romandre durant 30 anys reclosa al monestir.
Acostumava a dir Amma Talis: “Tot el que passa de la mida justa és dolent. La perfecció es troba en la humilitat i el silenci. No vulguis adquirir la paciència abusant de la virtut d’un altre. La severitat, la intransigència i la duresa no cambien el proísme, ja que no és amb el dimoni que es treuen els dimonis”. 

AMMA ALEXANDRA
Nascuda al 350, és una antiga serventa d’una família rica. Segons Dídim “el cec”, ella va abandonar Alexandria a causa de la seva bellesa, i se’n va anar a viure a prop d’uns sepulcres que hi havia al desert.
Melània la vella la va visitar al 370. Va ser una veritable Amma, donant consells a tots els qui la visitaven. Passats 10 anys, Dídim, junt amb uns deixebles, en anar-la a visitar, la van trobar morta.
Deia Amma Alexandra: “Només Déu sap el que és bo. Per mantenir l’alegria, cal viure esperant la mort, amb confiança”.

AMMA BASSA de Palestina
En parla Ciril d’Escitòpolis en la vida d’Eutimi, el mestre més venerat de les laures palestinenques. Bassa fou una abadessa molt piadosa d’un monestir de monges que va fundar prop de  Jerusalem. També fundà un monestir de monjos.
L’emperadriu Pulquèria, germana de Teodosi, va procurar la instrucció d’aquests monestirs, a fi que no caiguessin en l’arianisme, o el nestorianisme. L’emperadriu actuava aconsellada per St. Ciril de Jerusalem.
La saviesa i santedat de l’abadessa Bassa era comparada a la d’Eutimi.

Mentre els homes anacoretes van ser més donats als extremismes ascètics, les dones van mantenir-se més prudents.
Avui, acostumats a unes comoditats força sofisticades, pròpies de la societat del consum, ens resulta quasi incomprensible la forma de viure d’aquests homes i dones, però en el context dels costums dels anacoretes d’Egipte, elles resulten més assenyades que ells. 

AMMA DOMNINA de Síria
Era filla d’Antioquia (Síria), d’una família rica. Al jardí de casa seva va fer-se una petita cabana, on va viure dedicada a la penitència i a la contemplació. Teodoret de Cir l’anava a visitar. Anava vestida amb una túnica de pell de cabra que la cobria totalment, de manera que ningú li veia la cara. Era severa amb ella mateixa, però molt comprensiva amb els altres. Es celebra la seva festa el 5 de gener.

En les seves exhortacions deia: “En la pregària hem de fer com Moisès que entra en el núvol per parlar només amb Déu i després surt i parla al poble de part de Déu”.
Deia també Amma Domnina amb una confiança ilimitada: “Quan tancarem els ulls a les coses creades, els obrirem per contemplar les meravelles de Déu”. 

AMMES MAPANA I CIRA de Berea
Parlant de Mapana, Teodoret diu que hi va haver dones que no sols van igualar els grans personatges masculins, sinó que els van sobrepassar.
Mapana i Cira van néixer a Berea, on hi havia una de les esglésies fundades per Sant Pau, i eren de família il·lustre.
En fer-se grans, es van emmurallar totalment en un petit tancat sense taulada, deixant només una finestra per rebre l’aliment. Així, a l’intempèria, a mercè del sol o la pluja, visqueren com les plantes silvestres. Cobrien el seu cos amb una túnica. Teodoret les va conèixer quan ja feia 42 anys que hi vivien, i va assegurar que la seva virtut ultrapassava la dels homes. Només van sortir una sola vegada del seu clos, per anar a peu, en peregrinació fins a Jerusalem, passant també per Selèucia per venerar la tomba de Sta. Tecla.
Moriren cap al 440. L’església oriental celebra la festa de totes dues el dia 3 d’agost.

Ens han deixat una gran estima per l’austeritat, unida a la dolcesa de l’esperit.
Deien: “Guarda silenci i sentiràs la veu de Déu. Si dius el que convé i quan convé, no hauràs de sentir el que no convé”.
Elles portaven unes cadenes de ferro enrotllant el seu cos, i les consideraven el signe amb què fàcilment ens lliguem a l’orgull. I deien: “Jesús les trencarà el nostre darrer dia”. 

AMMA EUFRÀSIA de Constantinoble
Va néixer a Constantinoble, al sIV. Era filla del governador de Lícia.
Quan tenia 7 anys, morí el seu pare. Aleshores anà amb la seva mare a Egipte per visitar els monestirs, i la nena s’hi va voler quedar. Passats 5 anys, morí la seva mare. Llavors ella va donar tot el que li pertocava als pobres.
Aviat la gent va acudir a ella per demanar-li consell, malgrat la seva jovenesa, i Déu li concedí el do de fer miracles. Va morir quan tenia 30 anys.
Deia: “Tot té remei menys el rebutjar l’amor”.

Encara que el monacat i el diaconat femení són fenòmens diferents, en temps antics, abans que el diaconat femení quedés abolit, la majoria de diaconesses eren monges.
Fins al final del sXII, la superiora d’un monestir, dins la tradició siríaca, era diaconessa i podia presidir l’Ofici litúrgic comunitari. Per fer aquest servei rebia la benedicció del bisbe, igual que avui la reben les abadesses el dia de la seva “Benedicció abacial”.
Al sínode del Líban de 1888, finalment els bisbes donen per acabada la tradició antioquena de les diaconesses, que feia temps ja havia caigut en desús.
Els armenis gregorians han mantingut les diaconesses fins al 1915. A l’arxiu fotogràfic del Patriarcat Armeni de Jerusalem hi ha fotografies de diaconeses, del 1898, vestides amb dalmàtica, estola, i amb un llarg vel blanc.
Entre els bizantins les diaconeses duren fins al sXIV. 

LA DIACONESSA OLÍMPIA de Constantinoble
Poc després de la mort de Sant Basili (384) el monaquisme florí a Bizanzi amb l’abat Isaac, de manera que a la capital hi hagueren 80 monestirs on s’educaven els prínceps de l’imperi. Al costat dels monestirs de monjos, també abunden els de monges que es van unir als cercles de diaconesses, molt floreixents a la capital.

Després de fundats els primers monestirs per l’abat Isaac, hi va haver a la capital un casament ostentós. La novia es deia Olímpia, i tenia 16 anys. Orfe de pares, va ser educada pel seu oncle Procopi, amic íntim de Sant Gregori Naziancè. El nuvi era Nebridi, prefecte de Constantinoble, que va morir un any després. Llavors ella va donar llibertat als esclaus de casa seva i repartí els seus innombrables béns entre els pobres, aconsellada per St. Joan Crisòstom.
La generositat de Sta. Olímpia ha estat considerada una de les més excepcionals, entre les comunitats ecclesials de Síria, Turquia i Grècia. Va donar la seva casa, que era una de les més boniques de Constantinoble, per fer-ne una basílica, prop de la de Sta. Sofia, que encara avui es diu “la casa d’Olímpia”.
Necrati, patriarca de Constantinoble (381-397) va consagrar Olímpia com a diaconessa d’aquesta església, als 25 anys. Necrati seguia fidelment els consells d’Olímpia. Aquest apreci encara va augmentar amb el seguent patriarca: St. Joan Crisóstom, que la va fer administradora de la beneficència de l’església. Olímpia era per a ell una filla espiritual, una germana confident, i una mare que en tenia cura amb tendresa.
Al 404, junt amb altres diaconesses, va rebre d’ell la darrera benedicció, abans que ell marxès al desterro, on morí. Des d’allí, i pel seu consol, li va escriure 14 cartes que són un veritable tractat sobre com cal acceptar el dolor.
Després també ella va ser difamada i desterrada. Morí als 40 anys a Nicomèdia.

Sabem que ella va fundar un gran monestir del que va ser abadessa, i que va arribar a tenir 250 monges, a més de 4 diaconesses. Després de la seva mort, Olímpia va ser considerada entre els “confessors”, ja que va sofrir moltes persecucions amb una caritat sense límits.
A més de St. Joan Crisóstom, va ser consellera de molts altres bisbes, entre ells del seu cosí St Gregori Naciancè, i dels germans: Basili, Macrina i Gregori de Nissa.
La va succeir com a abadessa la diaconesa Marina.

AMMA TAÍS
Neix al 290, a Alexandria, i es torna una prostituta d’ofici. En aquell moment aquesta professió era molt divulgada, sobretot a les grans capitals com Roma, Corint, Alexandria, Bizanci, Antioquia o Cartago. Taís era tan bonica que molts per tenir-la venien la seva fortuna, i entre els seus amants, sovint es vessava sang.
Quan Pafnufi ho va saber, la va anar a trobar, i li va donar una moneda d’or. Ella el va fer entrar a casa seva. Pafnufi li va demanar si no tenia una cambra més interior, i ella li va respondre que sí, que en tenia una de més oculta. Aleshores ell li va advertir no n’hi havia cap que ens pogués amagar als ulls de Déu. I li va dir pensés que ella seria castigada pel fet de saber que per causa seva tants altres serien condemnats.
Aleshores ella va sortir a la plaça pública on cremà tot el fruit dels seus pecats i va seguir Pafnufi que la va tancar en una cel·la, a l’interior d’un monestir de verges, recomanant-li que, de cara a l’orient, pregués Déu dient: “Tu que m’has creat, tingues pietat de mi”.
Al cap de tres anys Pafnufi va anar a trobar Antoni perquè li digués si creia que Taís ja havia estat perdonada. Sant Antoni va reunir tots els ermitans per dicernir-ho. Mentre pregaven, Abbà Pau va veure una estança preciosa, guardada per tres verges, i va creure que era la recompensa que tindria Abbà Antoni, però va sentir una veu que li deia que aquella estança estava preparada per a Taís, la prostituta. Aleshores Pafnufi va treure Taís de la reclusió, pero ella només va viure 15 dies fora, i va morir. 

AMMA MARIA EGÍPCIA
Sovint es confon amb Maria Magdalena. Sofroni, bisbe de Jerusalem, va escriure la vida de Maria Egípcia, i va ser traduïda per Pau, diaca de Niàpolis.
Zòzim era un mojo bo que vivia a Palestina. Un dia, mentre estava pregant, Déu li va dir que anes al Jordà, que hi havia una comunitat molt perfecta. I ell s’hi va ajuntar. Durant una quaresma, Zòzim, com els altres monjos, es va endinsar al desert per fer penitència, on va trobar una dona despullada que s’amagava. Ella li va demanar que la cobrís amb el seu mantell, i aleshores van demanar-se mútuament la benedicció. Després que ella beneís Zòzim, ell li demanà insistentment que li expliqués la seva vida. I ella hi accedí.

Egípcia de naixement, als 12 anys va donar-se a la prostitució a Alexandria. Durant 17 anys va viure-hi desenfrenadament. Però un dia va trobar-se amb un grup que anava cap a Jerusalem, i s’hi va afegir. En arribar el dia de l’Exaltació de la Sta. Creu, mentre feia la visita al St. Sepulcre amb els altres pelegrins, va sentir que ella n’era expulsada. Després de pregar a la Mare de Déu, i prometre no tornar a pecar, va poder entrar. Després de besar terra, va demanar a la Mare de Déu que la guiés, i Ella li va dir: “travessa el Jordà i trobaràs pau”. Ara feia 47 anys que estava al desert. Durant 17 anys va suportar moltes temptacions, i aleshores, en haver-se fet vell el seu vestit, va continuar nua i sola, la seva vida de penitent, alhora que les inclemències del temps. Abans de separar-se, Maria va prometre a Zòzim que tornarien a veure’s al cap d’un any. En tornar-hi Zòzim l’any següent, la va trobar morta, i ell la va enterrar.

En retornar al monestir, Zòzim ho va explicar tot a la seva comunitat. Així la història de Sta. Maria l’Egípcia va correr de veu en veu, fins al dia en què Sofroni, bisbe de Jerusalem, la va escriure.
A partir del joglars (1243) es fa famós el cant popular de la vida de Sta. Maria l’Egípcia. De França passa a Espanya aquesta història. 

AMMA MARIA SIRÍACA
És neboda d’Abraham l’ermità, i va ser St. Efrem (sIV) qui va escriure la seva vida.
Maria va quedar orfe als 7 anys, romanent sota la tutela del seu oncle, Abraham, que era ermità. Ella va seguir la vida de l’oncle durant 20 anys, però després el dimoni la temptà, i ella, després de pecar amb un monjo, se’n va anar a la ciutat per donar-se a una vida llibertina. El seu oncle la va plorar durant 2 anys. Després, informat d’on ella era, se’n va anar a buscar-la.
Ell hi va anar disfressat, de manera que ella no el va reconèixer. Van entrar a una habitació per dormir junts, i en aquell moment ell es va treure la disfressa i li va advertir que el dia del judici Déu li carregaria tots aquells pecats. Ella se’n tornà amb ell a la cel·la, i després de tres anys de sincera penitència, Déu li concedí el do de fer miracles.

Paladi explica que Déu un dia va dir a un solitari, parlant d’una prostituta arrepentida: “aquesta dona m’ha estat més plaent en la penitència que en la seva virginitat”. 

AMMA PAÏSA
Havent quedat orfe i amb molta fortuna, es va dedicar a la pregària i a la caritat. Però al cap d’un temps va caure en el vici. Joan “l’enano”, monjo d’escete, la va anar a buscar i ella el va seguir. Aquella nit Païsa va morir i Joan va sentir una veu interior que li deia: “la seva penitència d’una hora, plena d’amor, m’ha estat més plaent que la d’aquells que en fan tota la vida, però sense estimar-la”. 

AMMA PELAGIA
Era una dansarina de Síria, en una època en què es vivia una gran religiositat, però també una gran permisivitat a la que ella s’entregà.

Al 453, el bisbe Nonus d’Antioquia va convocar una concili provincial. El Sant bisbe predicava quan Pelagia va passar amb un grup de joves libidinoses. Aleshores el bisbe va exhortar als cristians a esforçar-se pel Regne, molt més del que aquelles joves es sacrificaven per acontentar el món. Pelagia va reaccionar per la predicació de Nonus i el Sant bisbe la va batejar. Al cap de 8 dies, en treure’s la túnica blanca, va posar-se els pantalons del bisbe, i se’n va anar cap a Jerusalem, a la muntanya de les Oliveres. Allà tothom parlava de la santedat del monjo Pelagi. Quan la va anar a visitar el secretari del bisbe Nonus d’Antioquia, ella acabava de morir. En amortallar-la van descobrir que era una dona. 

AMMA EUDOXIA o la darrera de les prostitutes
Santa Eudoxia volia que la seva vida fos explicada sempre en darrer lloc, per considerar-se la més pecadora.
A finals del sII, Eudòxia, que era samaritana, se’n va anar a viure a Heliópolis. Els seus escàndols sobrepassaven els de moltes altres prostitutes.
Germà, un monjo del desert, va hostatjar-se prop de la casa d’Eudòxia. A la nit es va posar a resar en veu alta, sobre la benaurança dels elegits, i la reprovació dels pecadors. Al matí ella li va demanar que li expliqués més coses d’allò que havia sentit que deia a la nit.
Aleshores ella es va fer batejar i va viure 7 dies en dejuni i penitència. Va explicar que al 7è dia va veure una llum esclatant que l’atreia cap al cel, per fruir de l’alegria de tots els benaurats. Aleshores va donar tots els seus béns als pobres i va viura en una gran penitència.
Estant al desert se li va presentar un admirador, demanant-li, amb engany, consells espirituals. Però Eudoxia el convertí. Després d’haver fet molts miracles, va ser degollada en la persecució de Vicenç, després de la d’Aurelià. 

Resum de les prostitutes.
Després de descobrir el fons de la pròpia misèria, troben la MISERICÒRDIA. I obrint-se a la humilitat, reben les gràcies més grans. Com la serp al desert, el Crist atreu a les que han estat ferides pel pecat, transformant-les en lloança i intercessió per la humanitat sencera. 

La majoria d’històries han estat escrites en grec, però trobem paral·lels en versions siríaques, coptes i bizantines. L’època d’aquestes dones abraça dels sIV al VII.
El motiu de la disfressa era per evitar el perill de la violació, o també l’incògnit, a més hi ha la por envers els homes, a causa de tot el que envolta el “femení”. 

AMMA EUFROSINA
Neix a Alexandria al sV. Orfe de mare als 12 anys, per evitar casar-se amb el noi que el seu pare li havia triat, es va disfressar de monjo i, marxant de casa seva, es va presentar al monestir del gran Teodosi on hi havia 350 monjos. L’abbà la va admetre pensant que era una adolescent. Quan tenia 18 anys un dia el seu pare va anar al monestir demanant algú que el consolés, i ella el va atendre, malgrat ell no la va reconèixer. Posant-se molt malalta, el seu pare va anar al monestir, dolent-se per la salut del seu conseller espiritual. Llavors ella li va dir la veritat, i li va demanar que fos ell qui la amortallés després de la mort. Aleshores el seu pare va ocupar la seva cel·la durant 10 anys. 

AMMA TEODORA
Neix a Alexandria al 480, el mateix any de St. Benet. De família noble, es va casar, però havent-se enamorat després d’un altre home, va pecar amb ell. Presa dels remordiment, al cap d’un temps va marxar vestida d’home. Va viure durant 8 anys a un monestir de monjos, fent les feines més desagradables. Un dia es va trobar al carrer amb el seu marit, desesperat, però no es van reconèixer. Ella era exemple de virtut pels monjos.

Un dia una dona pervertida que volia dormir amb ella, creient que era un monjo, com que ella no cedí, la va acusar d’haver tingut un fill amb ella. Aleshores l’abat la va treure del monestir. Ella va estar cuidant aquest noi en una cova, que hi havia a prop. Al cap de 7 anys l’abat la va tornar a admetre, fent-la tancar a una cel·la amb el nen.
Abans de morir, ella va demanar al nen que es fes monjo, recomanant-li que aguantés les calumnies per amor al Crist.
En morir es van adonar que era una dona. Llavors el seu marit es feu monjo, vivint a la cel·la d’ella. 

AMMA ANASTÀSIA
Va viure a la cort de l’emperador Justinià, al 510. Justinià admirava les seves qualitats, però la seva esposa Teodora no la volia. En saber-ho, Anastàsia es va allunyar de l’enveja de Teodora dient-se: “tu has nascut per a ser princesa celestial”. Va entrar en un monestir de monges a prop d’Alexandria, i va arribar a tenir tanta fama de santedat, que li deien la “Patrícia”. S’hi va quedar fins a la mort de Teodora. Llavors, com que Justinià la buscava perquè fos emperadriu, va fugir al desert d’Escete, on l’abat Daniel li va concedir un hàbit de monjo, a fi que visqués en una cova retirada, on hi estigué 25 anys. Morí i fou enterrada a la mateixa cova. 

AMMA MARINA
En morir la seva mare, el seu pare es va retirar a un monestir i s’emportà la seva filla, vestida de nen. Quan Marina tenia 17 anys va morir el seu pare, i ella va continuar al monestir en un cel·la retirada. 

AMMA APOLÒNIA
Filla del tutor de Teodosi el jove, desitjava la vida monàstica. Va abandonar Constantinoble disfressada de noi. Va viure uns anys al desert de Judà, però després se n’anà a trobar a Macari d’Alexandria, que, tot i sabent que era una dona, la va deixar viure a Escete. Morí a finals del sIV. 

AMMA MATRONA
Vivia a Constantinoble, era casada, i després de tenir una nena va avorrir el món i, amb permís del seu marit, es va retirar a un monestir de monjos. Al cap d’un temps, va decidir dir la veritat i anar a un monestir de monges on va atreure moltes vocacions. 

AMMA PIAMUN
La verge Piamun va ser profetessa i va viure la seva consagració prop de la seva mare. En un moment de violència per falta d’aigua, Piamun va posar pau entre els seus, i ells li demanaren que conduís el seu exèrcit. Amb la seva pregària, va aconseguir que l’exèrcit enemic quedés immobilitzat.

Degut a la influència de l’occident llatí, Palestina és un punt de convergència de la vida eremítica i cenobítica. A mig segle III ja hi comencen a haver monjos: St. Hilarió és el 1er. Al sIV Egèria diu que ha vist molts monjos i monges, sobretot al voltant de Jerusalem i de Betlem. Hi trobem, sobretot, grans matrones romanes. 

SANTA ELENA
Al 272 Dioclecià va enviar a Constantí Cloro (famòs militar romà) a les illes Britàniques. Ell es va casar amb Elena, la filla del rei. Però després de néixer Constantí, per política, Constantí Cloro va deixar Elena i es va casar amb Teodora, amb la qual va tenir 6 fills. Elena, que era encara pagana, va educar rectament al seu fill, de manera que al 306, Constantí va ser escollit per emperador. Santa Elena, que ja s’havia fet cristiana, convençuda que la victòria sobre Majenci va ser sota el signe de la Creu, va demanar al seu fill d’anar a Terra Santa, a fi de trobar la Creu de Jesús. Després del Concili de Nicea (314) va anar a Jerusalem, fent construir 4 grans temples: el del Calvari al lloc de la mort de Jesús, el de l’Anàstasis al lloc de la Resurrecció, el de Betlem al lloc del Pessebre, i el de la Eleona al lloc de l’Ascensió.
Va dur vida de monja, i va morir a Roma als 80 anys.
Quan les altres dames romanes van anar a Terra Santa, el record de Sta. Elena encara era viu. 

MELÀNIA LA VELLA a la Muntanya de les Oliveres
Les 3 fundacions monàstiques d’època precalcedoniana a Terra Santa, són obra de 3 matrones romanes, que hi participen amb el seu patrimoni: les dues Melànies i Paula.

Melània la vella (341), després de la mort prematura del seu marit, que era prefecte romà (361), i de 2 fills, quan ella tenia tan sols 22 anys, deixant un altre fill sota tutela, se’n va anar cap a Alexandria amb altres dames. Havent repartit la fortuna, va viure un any a Egipte, visitant els monestirs de Nítria. A Alexandria va conèixer Rufí, que era un monjo erudit i fervorós.
Rufí, que era company d’estudis de Jeroni a Roma, quan Jeroni anà a Betlem ell se n’anà cap a Egipte, on hi romangué 6 anys sota la direcció de Dídim el Cec.
A més de Rufí, Melània va visitar els Abbas Pambo, Arseni, Sisoes i Poimèn, famosos per les seves dites.

A causa de l’heretgia arriana dominant a Egipte, varis bisbes i preveres que seguien a Arri, van ser desterrats a Palestina, i Melània se’n va anar amb ells. Quan els exiliats van poder tornar a Egipte, Melània i Rufí es van quedar a Palestina, fundant 2 monestirs, un d’homes i un de dones,  a la Muntanya de les Oliveres on hi havia molts anacoretes (373). El cenobi de Melània va aplegar 60 monges.
Ella no va imposar les austeritats de Jeroni, sinó que preferí donar cultura a les seves monges. Adossada al monestir, hi va fer una hostatgeria per a indigents i peregrins. Segons Paladi, durant 37 anys van acollir-hi “tothom que passava”. Melània era cosina de St. Paulí de Nola, que li donà molts béns perquè ella els repartís.

L’espiritualitat d’Amma Melània és la de ser una gran MARE per a tothom. Ho va exercí al màxim amb Rufí, i sobretot amb Evagry Pòntic, a qui redreçà del mal camí aconseguint que es fes monjo.
Sabent les heretgies que assolaven Roma, Melània hi tornà per ajudar a la seva família. Allí va atreure la seva neta, Melània la Jove junt amb al seu marit, i altres membres de la família. Amb tot el grup, va anar a visitar Paulí i St. Agustí, al Nord d’Àfrica, i passant després per Egipte, se’n tornaren a la Muntanya de les Oliveres. Poc després, ella va morir. 

MARCEL·LA
A la muntanya de l’Aventí, Albina hi tenia una palau on vivia amb la seva filla Marcel·la. A casa seva va acudir St. Atanasi d’Alexandria, en un dels seus desterros, i ell els parlà del monaquisme Egipci.
Als 7 mesos de casada, Marcel·la quedà viuda, i començà a vestir l’austera túnica monàstica. Entorn d’ella no sols tingué la seva mare Albina, sinó altres dames com Sofrònia i Felícies (de les que només en sabem el nom), i Marcel·lina, germana d’Ambròs, el St. Bisbe de Milà. El Papa Liberi va imposar el vel a Marcel·lina la nit de Nadal del 352. A ella St. Ambròs li dedica el “De virgínibus” que serví de lectura espiritual a l’Aventí.

St. Jeroni, fill de Dalmàcia, que aleshores estava a Roma, donà cohesió a aquest primer grup de dones estudioses de la Bíblia. Ell tenia l’experiència de la seva germana, de vida lleugera, que en ser acollida pel grup de “dones consagrades” que va formà Julià, diaca d’Aquilèia, va canviar de vida. En aquest grup també hi havia la Santa mare de Cromaci, i les seves germanes. Aquilèia va ser la segona pàtria de Jeroni.
A Roma, el dàlmata va tenir una gran admiració per Marcel·la que, “en les estretors de la cel·la, fruïa del Paradís”. Ella va convertir la seva casa en un Monestir “soli Deo placere desiderans” (desitjosa de plaure només Déu, com es diu també de St. Benet).

St. Jeroni enforteix el grup, de paraula i amb les seves cartes, que són llegides a “classe” de Bíblia. En una de les lletres parla d’Asel·la (potser germana de Marcel·la) que es consagrà a Déu als 12 anys i ara en té 73, diu: “el seu parlar és silenci, i el seu silenci eloqüent. En una ciutat com Roma, on la humilitat és vista com a ridiculesa, ella ha aconseguit que tothom l’admiri”. Jeroni exclama: “l’ardor de Marcel·la per les Escriptures és increïble, ella canta ininterrompudament, Senyor porto les teves paraules al fons del cor”.

De fet, amb la seva discreció, ella temperava a St. Jeroni, quan es posava a parlar mordaçment dels costums depravats dels clergues romans. Al final de la seva vida, Marcel·la va deixar l’Aventí, i va fundar un monestir a les afores de Roma, on morí.
La glòria de Marcel·la, morta a Roma a començaments del sV, és la d’haver trencat amb l’ambient de la noblesa romana, sense avergonyir-se del Crist.
Marcel·la era cosina de Pammaqui, el gendre de Paula, i també estava emparentada amb Melània la jove. 

FABIOLA
De la noble nissaga dels Fabios, Fabiola també va ser molt estimada per Jeroni, pel molt que patí a causa de la vida dissoluta del seu marit. Ella s’havia separat del primer marit, i va contraure noves noces, però en quedar viuda d’aquest segon, va fer penitència pública pel seu pecat. Amb ella ploraren el bisbe, els preveres i tot el poble, veient-la demacrada i penitent, al costat dels pecadors públics, abans de Pasqua.
Llavors el canvi de la seva vida va ser radical, convertint-se en una veritable apòstol de la caritat. Donant els seus béns als pobres, fundà el primer “Cottolengo” de la història, acollint els més malalts i marginats de la ciutat. 

PAULA
Amma paula va néixer al 347, durant el regnat dels fills de Constantí. La seva mare Blesila, era de la influent família dels Escipions. El nom de Paula li ve de l’antic cònsol Paulus Emili el macedoni (181aC). Era, doncs, de la més elevada condició social. El seu pare grec i la seva mare romana, la van educar cristianament.
Als 16 anys es va casar amb Juli Toxoqui (grec), descendent de Juli Cèsar. De la nissaga dels Julis. Malgrat el pare era pagà, Paula va educar cristianament els seus 5 fills:

- A la primera filla li van posar Blesila, com l’àvia. La nena tenia 15 anys quan morí el seu pare Toxoqui, i va morir als 20 anys, quan ja era viuda. Després d’haver dut una vida lleugera, va entrar a formar part del grup de l’Aventí. Perquè comprengués la vanitat de les coses d’aquest món, St. Jeroni li va dedicar un comentari al llibre del Cohèlet (“Vanitat de vanitats i tot és vanitat, diu el Cohèlet”).

- A la segona filla li posàren el nom de Paulina. Era dolça i pacífica, encara que no tan viva i ardent com Blesila (l’àvia). Als 16 anys la van casar amb Pammaqui, cosí de Marcel·la i company d’estudis de Jeroni, que tenia 40 anys. Un home immensament ric que lluità contra els donatistes, i a qui St. Agustí dedica la Carta 58. Ella morí també jove.

- La tercera filla fou Eustòquia, hereva espiritual de la seva mare. Era dolça, reservada i tímida. Segons els autors és “la perla de les filles de Paula”, i molt estimada per ella. Tenia una intel·ligència privilegiada i un aguant d’acer. Durant una temporada va viure a l’Aventí, amb les verges que tenia Marcel·la. Als 16 anys va fer vot de virginitat amb el Papa Damas. St. Jeroni li dedicà la carta 22, que és un tractat sobre la virginitat. Aquesta carta va ser tan mal considerada a Roma que, mort el Papa, va portar Jeroni al desterro. Els mateixos clergues que vivien una vida dissoluta, acusaven Jeroni d’induir amb engany a les matrones romanes, vers una vida de virginitat.

- La quarta filla és Rufina, que morí molt aviat.

-Toxoqui és el cinquè fill, a qui posaren el nom del pare. Es va casar amb Leta, filla d’Albí, que era també cosí de Marcel·la. Van tenir una filla (any 400) que portarà el nom de Paula, com l’àvia, a qui seguirà a Betlem. 

Projecte monàstic de Paula
Després de morta Blesila, Paula va donar-se a un projecte monàstic. Amb Eustòquia i algunes companyes, se’n va anar cap a Palestina. Va deixar la seva filla Paulina dedicada als pobres, al costat de Fabiola.
Van passar pel Pont, on van visitar les cel·les on havia estat Cesarea Flavia Domitila, desterrada per ser cristiana. A Salamina (Xipre), es van unir a Jeroni, amb qui arribaren a Palestina. Però abans d’instal·lar-s’hi, van voler anar a Egipte. A Alexandria van escoltar Dídim el cec, i van travessar Nítria, que estava plena d’anacoretes. Van recórrer Escete, visitant Macari i els grups de monjos i monges Pacomians. Al costat de Serapió, Paula va ser temptada de demanar ser admesa en un monestir de verges, però la terra de Jesús la va atreure més fortament.

Finalment, al 386, va construir els monestirs de Betlem. Un per Jeroni i els seus monjos, als afores, i un per les monges a la vall, al costat de la Basílica de la Nativitat. Després va construir una hostatgeria per peregrins. Quan Fabiola la va visitar, va imitar-la a Roma, ajudada per Pammaqui, vídu de Paulina, la segona filla de Paula. 

Els monestirs femenins d’ Amma Paula
Diu Paladi que: “cal citar algunes grans dones a qui Déu ha concedit una gran fortalesa, entre elles Paula, la Romana”.

Ella va fundar tres monestirs de monges, separats, però units per una tàpia, a fi de defensar-se dels àrabs. En cada monestir hi havia un grup de 50 monges. Tres Ammes, o Abadesses anaven al davant de les comunitats, totes dirigides per Paula. Les tres comunitats es reunien per la pregària a l’església, dedicada a Sta. Caterina d’Alexandria, que tenien en comú. Els diumenges anaven a missa a la Sta. Cova del Naixement. Recitaven tot el salteri en un dia. Cada salm era recitat per una verge que es posava dreta, mentre les altres romanien assegudes, tal com era costum en els monestirs egipcis. Totes se sabien els salms de memòria. St. Jeroni els hi ensenyava la Bíblia, i Paula rebia classes d’hebreu d’un jueu.

Paula era molt dolça pels altres, i molt severa per ella mateixa. Estimava molt el bisbe Epifani. Al seu costat, les comunitats de Paula i Jeroni firmaren la condemna de les controvèrsies origenistes, i això els torbà la pau. Rufí, en canvi, i el bisbe Joan, defensaven Orígenes. Així els monestirs de Betlem que estaven sota el bisbe Joan s’hi van oposar, i ell els va excomunicar. Els monjos i monges de Betlem foren privats dels sagraments i la sepultura eclesiàstica. Per fi retrobaren la pau per mediació de Teòfil d’Alexandria, i van celebrar l’Eucaristia de la reconciliació a la basílica de la Resurrecció. Però la relació amb Rufí i els monestirs de les oliveres van quedar malmeses.

Melània i Paula van sofrir en silenci aquest trencament. Paula va morir sense veure acabats els afrontaments entre Rufí i Jeroni. Al 404 va ser enterrada a la cripta de l’Església de Betlem, al costat de la Cova. Era el 26 de gener i tenia 56 anys. N’havia passat 20 a Betlem. A les seves exèquies van ser recitats els salms en grec, llatí i siríac. Potser el que l’havia fet sofrir més a la vida, va ser el trencament amb Melània i Rufí. Però potser devem al fruit d’aquest sofriment, les bones relacions que hi va haver, anys més tard, entre Melània la jove i Paula la jove.

Arran de la mort de Paula escriu Jeroni: “Adéu, Paula, ajuda amb les teves pregàries la vellesa del que t’ha venerat tota la vida. La teva fe i les teves obres t’uneixen a Crist, i Ell et donarà tot el que li demanis. Jo t’he aixecat un monument més fort que el bronze, que ningú no aconseguirà destruir”. I el mateix Jeroni va deixar escrit en el seu epitafi: “Santa i digna mare, primera en la gran Roma, seguí Crist en la pobresa, bastint una casa a la petita Betlem”.

Després d’ella Eustàquia va continuar durant 15 anys la seva obra, i finalment la seva neta Paula la jove que arribà a Betlem al 415, convertint-se en la fidel deixeble de St. Jeroni. 

EUSTÒQUIA I PAULA LA JOVE
Paula la gran, va deixar una gran tradició bíblica, ja que ella corregia els escrits de Jeroni  i pagava totes les despeses. Per això Jeroni vol que hi hagi el nom de Paula en els seus escrits. També Eustòquia va dominar l’hebreu. St. Jeroni li adreça aquests consell: ”que la son t’agafi llegint la Bíblia, mentre reposes el cap sobre aquestes pàgines”.
En morir Eustòquia, és elegida abadessa Paula la jove, que té 15 anys. Jeroni mor a les seves mans, quan ella tenia 20 anys. Aleshores Jeroni, Paula i Eustòquia van ser enterrats junts. 

MELÀNIA LA JOVE
De família hispana, neix al 382, i fa possible el 3er monestir llatí a Jerusalem.
Als 14 anys s’havia casat amb Pimià, i la fortuna del matrimoni era una de les més grans de l’imperi. Després de 7 anys de matrimoni van anar a Tagaste on abraçaren la vida monàstica prop d’Agustí. Van donar llibertat a 8.000 esclaus de la seva propietat. Al 417 van anar a Jerusalem. Després d’11 anys de vida anacorètica, van aixecar de planta un monestir de monjos pel marit, a fi que tinguessin cura la basílica de l’Ascensió, i un per ella i les monges.

Ella era molt amant dels dejunis i de les vetlles, dormint tan sols unes 2 o 3 hores, recolçada en una manta. Va morir als 57 anys. Els seus monestirs més tard passaren a l’església grega ortodoxa. Encara avui es poden visitar les restes dels mosaics d’aquests monestirs, dins l’església ortodoxa de l’Ascensió, al cim de tot de la Muntanya de les Oliveres.
Melània cultivava l’amistat amb tothom. Àdhuc amb l’emperadriu Eudòxia de Constantinoble. Paula la jove va anar als seus funerals.

Fins aquí el resum ordenat i més o menys fidel, del llibre sobre LES MARES DEL DESERT, de M. Sira Carrasquer i Araceli de la Red.

En alguns moments el que s’explica pot semblar exagerat a la nostra mentalitat occidental. Cert que els costums i maneres de fer del segle XXI, són ben diversos, i també l’espiritualitat, però tots sabem l’esperit amb què cal llegir aquestes històries antigues, tant dels monjos com de les monges. Sovint la història, deixa pas al mite i a la llegenda. 

Però, per estrany que sigui, no sempre és impossible. Com a exemple real i curiós, vull fer constar una experiència viscuda al sXX. Encara que no sigui recomanable, ni molt menys imitable, fa evident que hi han decisions que, malgrat l'extravagància, mereixen respecte.

Una coneguda artista de cine nord americana, volent reprovar la seva vida anterior dissoluta, va “emparedar-se” dins l’església d’un monestir de Roma, i les monges s’hi van avenir. Li varen fer una petita cel·la sense porta, on per una finestra veia l’altar. Les germanes li portaven el menjar, i ella hi va viure reclosa més de 20 anys. Un vel cobria sempre el seu rostre, que ella només aixecava una mica a l’hora de combregar, però sense que mai més els ulls humans contemplessin aquella cara que durant anys havia atret tanta passió. I recordo que algun jove monjo ens havia explicat que, quan la vida monàstica li costava, pensava en la radicalitat de vida d’aquella pecadora convertida.

Cert que a vegades són estils de vida ben particulars, però l’inèdit de l’Esperit que parla al cor de cadascú, pren formes diverses segons la pròpia manera de ser i de pensar. 
I crec que val la pena descobrir l’existència de tantes Ammes desconegudes, d’entre el testimoni de tants i tants Abbas que la història ha tingut sempre molt més interès de recollir i transmetre.
I sobretot, tots podem admirar, en molts casos, la grandesa i el seny d’aquestes grans atletes de l’esperit.

Aquestes petites històries sovint desconegudes, volen ser, doncs, un impuls a  treballar per recuperar el passat, amb els altres ulls que el món femení es capaç de transmetre, i així tenir una visió més universal de la TRADICIÓ MONÀSTICA.