PEREGRINATGE a TAIZÉ
i altres MONESTIRS 

CRÒNICA DEL VIATGE,  HISTÒRIA DEL MONESTIRS  i  544  fotos

Amb motiu de les noces d’argent d’una germana, i de les meves noces d’or, se’ns va oferir l’ oportunitat d’ anar a Taizé. Un desig llargament somniat, per ser un lloc monàstic actual amb formes diferents. La visita podria obrir horitzons nous?

La veritat és que amb els 10 dies de vacances de què disposàvem, vam voler fer tota una ruta monàstica, amb tants intercanvis espirituals com fos possible.
A l’ avançada, doncs, no sols teníem el camí projectat, sinó també les visites concertades.
La peregrinació va resultar tan rica d’ experiències, i vam tornar tan contentes, que he pensat transcriure i completar les notes que vaig anar prenent a fi de compartir-ho, per si a algú pot interessar. 

Dilluns 14-- Viatge fins a Sénanque (i a Le Barrou) 

Cada dia vam voler que quedés il·luminat per la Paraula de Déu que se’ns dóna a l’ altar. És per això que al començament, hi ha un resum dels textos de les dues lectures de l’ Escriptura.

Eucaristia (Setmana XV de durant l’ any)
Mt. 10, 34-40: “Qui no m’ estima més que al pare, o a la mare, no és digne del Regne. Qui perdi la vida la trobarà. Qui doni un vas d' aigua a un deixeble en rebrà la recompensa.”
Is. 1,10: Estic cansat del vostre culte. Renteu-vos, deixeu de fer el mal.

Ens ensenyaràs, Senyor, un nou culte en l’ esperit? Volem estar atentes a renovar-lo amb tot el que aprendrem aquests dies. Mt. 10 diu que els enviats no han d’anar plens d’ ells mateixos sinó del teu AMOR més fort que qualsevol altra cosa. Nosaltres comencem amb Tu aquest pelegrinatge. Amb Tu, tot esdevé un donar-i-rebre. Tu ens acompanyes, com als apòstols. El teu Regne és el que portem entre mans, ara i sempre. A través de l’ Esperit, aquests dies volem que esdevinguin una nova adoració. 

Visita al monestir de Sénnanque (monjos cistercencs)

El camí fins a Sénnaque ens resulta ràpid i bonic. Dinem als afores, ja contemplant el Monestir, en una vall plena d’ espígol florit.  Ens sorprèn veure-hi tanta gent.

Frère Jean, amb barba blanca, un home de mirada penetrant i amable, ens atén sense pressa. El Pare Abat ens vol saludar, és molt jove. Ens dóna el primer consell, que ens acompanyarà durant tots els dies: “romandre obertes per acollir l’ Esperit”.
Frère Jean ens fa una esplèndida visita guiada. Finalment a l’ església diem junts el Parenostre. Inoblidable.
Al marxar sentim llaços de germanor monàstica. Li oferim un petit obsequi de ceràmica (un monjo pregant) que rep amb gest agraït, i els ulls espurnejants. El rostre d’ aquest home auster, però senzill, es fa difícil d’ oblidar. 

Història del monestir de Sénanque (monjos cistercencs)
Sénanque és un monestir cistercenc i com a tal es troba situat en una vall retirada. L’abadia està prop de la localitat de Gorda, al departament de la Valclusa, a la Provença.
Fou fundat l’any 1148 per monjos del cister procedents del monestir de Mazan al Vivarais, sota el patronantge d’Alfant, bisbe de Cavalhon, i el nostre Ramon Berenguer II, comte de la Provença. La seva construcció és d’un romànic pur.
Al 1178 es va dur a terme la consagració de l’ Església, preciosa. Els segles VIII i XIV són els de més esplendor, però al 1544, amb les guerres de religió, el monestir és devastat.
Recentment (1988), l' Abadia de Lerins hi envia l’ actual petita comunitat de 4 monjos.

L’església és extremadament austera. El claustre, lloc de pas que comunica les diferents parts del monestir, té gairebé tota la decoració de caràcter vegetal a excepció de la mènsula situada damunt el pilar que hi ha davant l’entrada de la sala capitular, que representa el cap del diable. La ubicació d’aquest element únic es creu que no és casual. Antigament, a l’ hora de Completes que ells resen a la sala capitular, als monestirs dèiem cada dia el text de 1 Pe 5:8:  “El vostre adversari, el diable, ronda cercant qui engolir”.
La bellesa dels edificis té rusticitat única. 

Visita al monestir de l'Anunciació de Le Barrou. (monges benedictines)

Trobar el monestir de monges de Le Barrou no ens resultà fàcil, però, després de resar Vespres amb elles (nosaltres a fora de les reixes) ens ensenya les habitacions per dormir la Gna. Anna, un hostatgera basca que parla espanyol. Com que l’ endemà hem de marxar de bon matí, tenim una entrevista amb l’ abadessa, molt jove, a darrera hora del dia.

És una comunitat d’estil “preconciliar”, que usen el permís de dir la Missa en llatí, i d’ esquena als fidels. Amb tot, l’ abadessa es desfà en amabilitat, i fins i tot ens demana de retardar una mica més la marxa. I amb un candor tot especial, ens explica que justament el privilegi de dir la missa segons St. Pius Vè els proporciona vocacions d’ arreu del món. Són noies que volen aquest estil de pregària i de vida. Junt amb els monjos, que tenen el monestir a quatre passes, durant un temps van estar units a l’ excomunicat bisbe Lefebre, però ara ja no hi tenen res a veure.

En dir-li el motiu del nostre pas pel seu monestir, puntualitza que elles també fan vacances: un sol dia a l’ any, i, evidentment sense sortir de la clausura. Són unes 40 monges, amb un promig d’ edat de 41 anys. Malgrat constatem que tenim mentalitats diferents, la trobada esdevé molt cordial, i ni tan sols ens volen cobrar l’ estada. 

Monestir de Le Barrou (monges benedictines) per veure les 9 fotos cliqueu la imatge

Història del monestir de Notre-Dame de l’ Annonciation. Le Barroux (monges benedictines)
La comunitat de monges benedictines de Notre-Dame de l’Annonciation va néixer l’any 1979 quan quatre joves es van agrupar amb la Mare Elisabeth i també amb Dom Gérard per dur a terme “l’experiència de la tradició”. Després de traslladar-se a diferents indrets van trobar una terra dins el municipi de Le Barroux.
Un cop realitzada una primera part del treball d’instal·lació, tot i que de manera molt precària, el monestir és reconegut canònicament depenent de la Santa Seu al 1989 i erigit en Abadia el 1992. La Mare Elisabeth rep la benedicció abacial de mans del cardenal Mayer.

L’any 2000 havent renunciat al seu càrrec la fundadora, la succeeix la Mare Placide, actual abadessa, que dur a bon terme l’acabament dels treballs de construcció, en especial l’església, que fou consagrada el 12 de maig de 2005 pel cardenal Medina com a enviat especial del Papa Benet XVI. El cardenal Ratzinguer, abans d’ esdevenir el cap de l’ església catòlica, feia aquí les seves vacances.
Les monges treballen en tallers d’enquadernació, en el teixit de la seda i en l’elaboració de confitures.

Dimarts 15 . Le Barrou  (monjos benedictins)

Eucaristia. St. Bonaventura
Mt. 11, 20-24 Jesús és rebutjat per Corazín i Cafarnaüm, ciutats que no han volgut acceptar la seva predicació.
Is. 7:1-10 : Els reis assetgen Jerusalem. Isaïes diu a Acaz que no perdi la calma, que allò que tramen NO és complirà. 

Aquesta trobada amb monestirs benedictins, Senyor, és un entrar en comunió amb la nostra orde tot pregant que sapiguem acceptar els teus ensenyaments amb radicalitat. Aparta’ns de l’ orgull de ser com aquestes ciutats on vas fer tants miracles, i malgrat tot no van creure. Que la nostra vida estigui marcada per la pau (“la calma”) que vol St. Benet.

Visita al monestir de Sta. Magdalena de Le Barrou. (monjos benedictins)

Assistim a la conventual dels monjos, tota en llatí i gregorià. Hi ha pocs monjos, perquè ells encara diuen misses individualment, en capelles particulars. L’ evangeli ens adverteix que ningú no pot pensar que ja té la santedat adquirida. Els de Cafarnaüm, com els qui vivim a Montserrat o a Le Barrou, hem de continuar convertint-nos cada dia. I encara que constatem diàriament la nostra debilitat, podem mantenir en Déu “una confiança tranquil·la” (Is).

Després de conventual anem a la porteria, ja que tenim previst un col·loqui amb l’ abat. La “desolació” del germà porter és gran en haver-nos de dir que l’ abat no apareix per enlloc, per això ens acomiadem seguint el nostre camí. Però després d’ haver fet amb cotxe un parell de revolts per la carretera, ens surt al pas un monjo molt jove, vestit de treball, que ens fa senyal que ens aturem. Jo li pregunto si és que té un encàrrec per nosaltres de part del P. Abat, i ens respon: l’ abat sóc jo. Ens fa passar a una cabana, on ens asseiem junts al voltant d’ una tauleta.

Després de demanar disculpes per no haver mirat l’ agenda, passem a parlar de les experiències monàstiques, amb una profunditat que ens deixa bocabadades.
L’ essencial, diu, és la fidelitat entesa com a intel·ligència del cor. No es tracta de ser fidels “aguantant les parets”, sinó practicant la paciència davant les febleses “físiques o morals” que tots tenim (Regla de St. Benet). Estem d’ acord en què és ara que hem de practicar la caritat, i visitar els malalts del monestir, no quan serem vells i ja no tindrem forces.
A ell li agrada resumir la doctrina de St. Benet en la frase tan coneguda de "No avantposar res a l' amor de Jesucrist” però continuant-la tal com l’ acaba St. Benet “a fi que tots junts arribem a la vida eterna”. La primacia de Crist queda així unida a l’ amor a la comunitat.
Aquella cabaneta tan senzilla, la petita taula i la conversa, evoquen una presència ben actual de Jesús, i dels Pares i Mares de la vida monàstica, que ens emportem com un gran tresor. ¿Serà veritat que Déu ens vol regalar sorpreses? 

Monestir de Le Barrou (monjos benedictins) per veure les 9 fotos cliqueu la imatge

Història del monestir de Sainte Madeleine de Le Barroux. (monjos benedictins)
Santa Magdalena és un monestir de monjos benedictins, que depèn directament de la Santa Seu. Ara, però, en tràmit d’ integrar-se a la congregació de Subiaco, a la que pertanyen també els monjos de Montserrat.

L’any 1970 un jove monjo benedictí, el pare Gérard Calvet va deixar l’abadia de Notre-Dame de Tournay i es va instal·lar a Bédoin, petit poble de Vaucluse. Estava decidit a viure la Regla de Sant Benet fidelment, segons les tradicions litúrgiques romanes. Ràpidament es va sentir recolzat pel seguiment d’alguns joves que volien viure com ell la vida benedictina.
Al 1974 s’uneix al moviment de Mn. Lefevre i es trenquen les relacions amb Tournay. Al 1978 veient el creixement de la jove comunitat adquireix un terreny de trenta hectàrees al municipi de Le Barroux. Comença aleshores la construcció d’un monestir neoromànic, amb tècniques modernes. Com les monges, trenquen els vincles amb el moviment de Mn. Lefevre quan aquest és excomunicat. És erigit en abadia, el juny de 1989. A l’octubre s’acaben les obres de l’abadia i és consagrada l’ església pel cardenal Edouard Gagnon.
Al 2002 la comunitat arriba a tenir 70 monjos, i fa una fundació. El novembre del 2003, el pare fundador deixa el càrrec i és elegit el pare Louis-Marie, l’ abat actual.
Gérard Calvet mor el 28 de febrer de 2008. La nostra visita esdevé el juliol del mateix any.
Transcric un text, que ells han redactat.

El Misteri dels Monjos
Els monjos han fet Europa.
La seva aventura és en principi, si no exclusivament, una aventura interior, de la qual l' únic mòbil és la set de l’absolut.
La set d' un altre món ple de veritat i bellesa, que la litúrgia aviva, orientant la mirada cap a les coses eternes.
El monjo és un home atent, amb tot el seu ésser, a la realitat que no passa.
Abans de ser acadèmies de ciència i cruïlles de la civilització, els monestirs són llocs de silenci adreçats vers el cel.
Una crida obstinada, innegociable, que existeix un altre món, del qual aquest no és més que la imatge, que anuncia i prefigura.

Visita a l’Abbaye de Notre Dame d’ Aiguebelle (monjos trapencs) 

Com que St. Bonaventura creiem que ens acompanya, sentim la "bona ventura" constant del Senyor durant  el camí. A mida que ens anem acostant a la Savoie el paisatge ens captiva. Els camps immensos d' espígol ens parlen de la gratuïtat de l' amor de Déu infinit en cada bri, ara alternant-se amb les vinyes. 

En una vall petita i frondosa, s’ amaga el monestir. Les "aigües boniques" (Aigue belle),  que brollen davant de l’ abadia, són signe d’aigües interiors, amagades, com veritable font que surt de dins. El somriure serè de l' Abat d’ Aquebelle que hem vist en un vídeo, molt ben fet, ens ho confirma. Els monjos de Thiberi­ne sacrificats a Algèria, han esdevingut fonament d' aquest edifici. Christian, el prior, junt amb altres, van sortir d’ aquesta comunitat per fundar al nord d’ Àfrica. El petit monument recordatori que els hi han dedicat, ens resulta proper per la coneixença que teníem amb ells. 

Dinem en plena frondositat de la natura, gairebé a les portes del monestir. Com que pertanyen a la Trapa, i practiquen una clausura estricte, ens diuen que no podem visitar més que l’ església, per cert preciosa, on amb una dotzena de monjos resem la pregària de Nona. 

història de l’ Orde cistercenca de l’ estircte Observança.
L' Ordre Cistercenc de l' Estricta Observança (dit normalment de “la Trapa” per ser el lloc on hi va haver el primer monestir) té la seva font en la tradició monàstica de vida evangèlica dels monestirs de sant Benet de Nòrsia. Els fundadors de Cîteaux (l’ orde del císter) van donar a aquesta tradició una forma particular de la qual certs aspectes van ser defensats amb força pels monestirs de l' Estreta Observança o de la Trapa.

El nostre Ordre, diuen ells, és un institut monàstic íntegrament contemplatiu; ja que els monjos, es dediquen al culte diví, i asseguren aquest l' humil i noble servei en la solitud i el silenci, en l' oració assídua i la joia penitencial de la vida monàstica. Busquen Déu i caminen seguint el Crist sota una regla i un abat, en una comunitat estable, escola de caritat fraterna, ja que els germans, formant un sol cor i una ànima, ho tenen tot en comú. Portant el feix els uns dels altres compleixen la llei del Crist, i participen dels seus sofriments, tot esperant entrar al regne dels cels. Per aquest camí de sant Benet, volen arribar a la pau interior, aquella pau que el nostre món tant necessita. 

En esperit de compunció i amb el fervor d' un desig intens, els monjos es dediquen freqüentment a l' oració. Romanent a la terra, viuen en esperit als cels, desitjant la vida eterna amb ardor espiritual. Entre els Cistercencs, la Mare de Déu Assumpta, no és mai lluny dels seus cors.
La principal funció del silenci monàstic és doncs de preservar aquesta memòria de Déu que és més que la simple memòria. És una atenció, un despertar total a Déu, que esdevé impossible sense el silenci, el recolliment, la solitud i un cert aïllament.

la lectura
Un valor important de la nostra vida és la lectura de les santes Escriptures, dita la "lectio divina". Consisteix a llegir i a rellegir atentament i lentament les Escriptures. A llegir els comentaris dels Pares o d' autors espirituals de l' Església (sobretot per a nosaltres els Pares cistercencs), per tal d' impregnar-nos-en poc a poc, convençuts que darrere el text, Déu hi és present.

el treball
El treball manual, prou senzill per poder-lo combinar amb l' oració interior, és un element molt important de la vida del monjo. El treball dóna als monjos l' ocasió de participar en l' obra de la creació i de la Redempció i  caminar seguint les petjades de Crist Jesús; en la tradició cistercenca el treball ha gaudit sempre d' una gran estima. Aquest treball difícil i redemptor procura el necessari als germans i a d’altres, especialment als pobres, i posa de manifest la solidaritat dels monjos amb la multitud dels treballadors. És també l' ocasió d' una ascesi profitosa, afavorint l' evolució i la maduresa personal, que manté la salut del cos i de l' esperit, i,  finalment, contribueix a la cohesió de la comunitat.

Una vida senzilla
Seguint l' exemple dels Pares de Cîteaux que buscaven una relació propera amb Déu, la nostra manera de viure és senzilla i frugal. La superficialitat no hi té lloc, de manera que la simplicitat mateixa pugui ser un ensenyament per a tots. Aquesta simplicitat ha d' aparèixer clarament als edificis i el mobiliari, als aliments i al vestit, i fins a la celebració litúrgica.

La secreta fecunditat dels monjos
Fidelitat a la vida monàstica, el zel pel Regne de Déu i la salvació de tota la humanitat estan íntimament  vinculats. Els monjos porten al seu cor aquesta preocupació apostòlica. Però la seva manera de participar en la missió del Crist i de la seva Església, així com d' inserir-se en una Església local, és a través de la seva mateixa vida contemplativa.

Naixement de l'Ordre cistercenc:
La història de la vida monàstica comença a primers del segle IV a Egipte amb sant  Antoni i els Pares del Desert que es retiren en la solitud per portar una vida d'oració i de treball consagrada a Déu. A Occident, sant Benet (480-547) escriu una Regla per als monjos que viuen en comunitat, proposant-los buscar Déu a través de l'obediència, la humilitat, la caritat fraterna i d’un estil de vida equilibrat que ajunta pregària, treball i lectura. Aquesta Regla serà  ràpidament adoptada per la gran majoria dels monestirs d'Occident: formant el que en diem els monestirs benedictins. 

El 21 De març de 1098
Un monjos benedictins de l'abadia de Molesme funden l'abadia de Cîteaux sota la direcció dels sants Robert, Albéric i Ésteve. Volen tornar a la puresa de la Regla de sant Benet, en una vida de simplicitat, de treball manual, de pobresa i solitud, en contrast amb el desplegament cultural de Cluny. A partir de 1112, la comunitat de Cîteaux funda d'altres monestirs i, sota l’ impuls de sant Bernat de Clairvaux, l'Ordre cistercenc es desenvolupa ràpidament per tota Europa. 

La família cistercenca fou després reformada per l’ Abat Rancé, que vivia al monestir de la Trapa, inicinant així  l'Ordre Cistercenc de l'Estricta Observança (OCSO) del qual forma part l'abadia d'Aiguebelle. Aquest Ordre agrupa 165 monestirs de monjos i de monges de tot del món, dels quals 30 són a França

Història de l’ abadia d'Aiguebelle
La comunitat de Notre-Dame d'Aiguebelle compta actualment amb 30 monjos de 36 a 92 anys i continua com sempre la seva vida monàstica intentant viure del treball de les seves mans (fan un licor contra l’ estrès que es ven amb èxit per tot França), i ajudant els pobres en la mesura de les seves possibilitats.
L’abadia va ser fundada el 1137, en els confins del Dauphiné i de Provence, pels monjos de Morimond, quarta filla de Cîteaux fundada el 1115 a la Champagne. El monestir és construït en un sot aïllat, com el volia la tradició cistercenca, en el  confluent de tres rierols, d’aquí el seu nom de "boniques aigües".

L’acollida
Seguint la Regla de Sant Benet, el monestir guarda la tradició d' acollir, com al Crist mateix, els hostes i els pobres. Tots els qui busquen un aprofundiment en la seva vida d' oració es poden beneficiar de l' ajuda de la comunitat passant alguns dies a la nostra hostatgeria, que pot rebre fins a 25 persones.

Itinerari vers Tamiè

Després de Grenoble pugem cims, i més cims, fins a arribar a l’ alçada del Mont Blanc, nevat, majestuós. En ple juliol veure els cims nevats esdevé una sorpresa inimaginable. El camí és enrabesat, i el GPS es nega a marcar-nos la direcció: “cuando pueda gire a la derecha” va repetint. Malgrat tot, finalment arribem a les portes del Monestir de Tamiè. 

Dimecres 16 Tamié 

Eucaristia

Mt 10, 25-27-  Jesús diu: t' enalteixo Pare perquè no t'has revelat als grans sinó als petits.  El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Pare, sinó el Fill i aquells a qui Ell s’ha revelat.
Is 10, 5-7.13-16 - Càstig dels Assiris  que havien oprimit Israel: ells han castigat el Poble de Síó, però després Déu els hi demanarà comptes.

T' enalteixo, Pare, perquè t’has revelat als SENZILLS, als qui t' estimen de cor, tot i saber-se ignorants de tantes coses. Sabem que les nostres actuacions no són perfectes, però Jesús ens ha acostat a TU, Pare, i aquesta confiança, més que la lluita sagnant, venç els enemics (Assiris) que ens volen sotmetre a esclavituds.
T' has revelat a tots els petits de Tamié, als ocells, les maduixes del bosc, els hostes que, malgrat el silenci, reparteixen somriures amables. T' has revelat, sobretot a aquests monjos, SENZILLS, una mica camperols, que et lloen amb una vida feta PREGARIA silenciosa, reposada, ferma. 

Visita al monestir de Tamié (monjos trapencs)

Ens acull Fr. Jean, l’hostatger. Tenen una hostatgeria nova amb habitacions ben condicionades, i un altre edifici més antic amb habitacions més senzilles. Està completament plena.

A les 4 de la matinada tenen les Matines que fan molt reposades i amb llargues pauses. La Missa és a les 7,30. Ens conviden a tots a posar-nos al voltant de l’ Altar. La pregària està feta amb dignitat.

Després de donar un volt pels contorns, tenim un col·loqui amb un monjo que havia estat prevere del Pradó. Ens explica la seva experiència de vida.
Ell pensa que és Déu el qui fa la feina, i que nosaltres vivim lluitant contra les innombrables temptacions que ens volen dominar : viure pendents dels nostres gustos enlloc d’ estar atents als altres, i moltes altres esclavituds conscients o inconscients que ens assetgen. Per això és bo llegir l’ evangeli seguint el mètode de : “veure, jutjar, i actuar”.
Després de dinar i d’un passeig, anem a veure un vídeo fantàstic que explica la vida i el treball de la comunitat. Actualment es mantenen gràcies a la confecció de formatges que són molt valorats. Per a aquesta tasca utilitzen 10.000 litres de llet diaris.

De feia anys coneixia l’ art de Tamié, d’un estil neoromànic molt original. Però malauradament fa 10 anys que el monjo artista ha sortit del monestir i s'ha fet ortodoxe. Malgrat no estan a la venta, el seu art es veu amb profusió a les estances monàstiques.
A l’ hostatgeria tenen un oratori amb un Crist entranayble, en actitud d’abraçar, amb els braços curvats cap a baix- Pregar-li recollidament esdevé un Do ben especial. Sopreses constants de Déu que ens acompanya de ben a prop. 

Monestir de Tamié (monjos trapencs) per veure les 25 fotos cliqueu la imatge

Història de l’ Abadia de Notre Dame de Tamié (monjos trapencs) 
La instal·lació dels monjos.
L' abadia trapenca de Tamié està a l’ alta Savoie. És l' arquebisbe de Tarentaise que va tenir la iniciativa d' aquesta fundació. Va buscar un emplaçament favorable i va demanar als senyors de Chevron que cedissin el sot de Tamié per implantar-hi un monestir. Els monjos van arribar el 16 de febrer de 1133 de l' abadia de Bonnevaux a Dauphiné. Els edificis se situen a 900 m d' altitud, al flanc duna muntanya, al veïnatge del coll de Tamié.

La successió dels segles va aportar un seguit d’esdeveniments i de proves. La comunitat de Tamié va conèixer moments bons i baixos, entre incendis, calamitats naturals, o els trastorns a conseqüència de les guerres. L'impuls espiritual, la disciplina interna es van anar afluixant en certs períodes, l'ofici diví no va ser sempre convenientment cantat. Al 1486 la imatge de Tamié era poc brillant. Tanmateix, malgrat tots els esdeveniments i l’escàs nombre de monjos, la comunitat es va mantenir fins a la Revolució francesa...

1677 - La reforma
Nombrosos monestirs d’Europa, de totes les Ordres religioses, estaven en una situació similar a França. La necessitat de reforma es feia sentir, però el pes de les institucions posava el problema molt difícil. Entre altres  les abadies cistercenques van fer temptatives per posar-se al dia a començaments del segle XVII. Les més cèlebres van ser empreses per l'abat de Rancé, el 1664, a la Trapa, i per dom Eustache de Beaufort, el 1666, a Set-Fons. La introducció de la reforma de Rancé a Tamié, el 1677, va ser obra de dom Jean-Antoine de la Forest de Somont abat de 1659 a 1701, fortament ajudat per dom Jean-François Cornuty, fet abat fins a 1707. Aquest retorn a  la regularitat es va plasmar amb la construcció dels edificis actuals (1679-1703). Els antics estaven en tal estat de ruïna que era més econòmic en lloc de reparar-los, construir-los de nou recuperant i reutilitzant els materials, i situant la construcció  a 100 m al sud del seu lloc originari.   
Durant tot el segle XVIII Tamié coneix un augment de fervor que contrastava amb l'afluixament de les abadies cistercenques de la Savoie.

1792 - La revolució
El 1789 és elegit abat dom Gabet. Tres anys després, els exèrcits revolucionaris francesos van envair la Savoie, confiscant els béns de l'Església, i suprimint els Ordes religioses.
La comunitat de Tamié se sentia forta, i es va negar a dispersar-se. Va ser una de les poques a continuar la vida monàstica, exiliant-se, però, a la fi, en perdem el rastre. En tornem a tenir notícies el 1801 quan el govern francès els encomana de tenir cura de l'hospici de Mont-Genís. Els edificis de Tamié van ser venuts com a béns nacionals el 1800. Tot i no ser utilitzats, tampoc no van ser enderrocats.
Els membres de la família Favre, propietaris d'una antiga granja de l'abadia van vigilar  que no es cometés res d’irreparable ja que volien restituir els edificis als monjos. Després que la Savoie fos de nou unida al regne de Piémont-Sardaigne, els Favre van aconseguir convèncer el rei Charles-Félix que havia recomprat l'abadia d'Hautecombe el 1822, d'adquirir Tamié, i al 1828 la va cedir al bisbat de Chambéry. Un grup de monjos de l'abadia de la Gràcia-de-Déu va venir a prendre’n possessió al 1861.

1960 La història recent
Tamié va jugar un paper important en el renaixement litúrgic després del concili Vaticà II, sobretot per la composició de cants en francès.
La demanda de direcció espiritual, i de temps de recés per a persones de l' exterior, s’ha fet cada vegada més important, així com el pas de turistes. Tot això ha obligat a la comunitat a condicionar nous locals per facilitar aquests serveis tot preservant la solitud pels monjos. La Casa de Saint-Benoît està oberta per a joves que necessiten passar-hi diversos dies.
Tamié es defineix com una comunitat que vol estar prop de Déu i prop dels altres. 

Dijous 17 Tamié- Hautecombe- Tamié 

Eucaristia

Mt 11,28-30: Veniu a mi els cansats i afeixugats, que Jo sóc benèvol i humil de cor. En Mi trobareu el repòs, ja que el meu jou és suau i la meva carrega lleugera.
Is. 26,7-9,18-19   Càntic de Nadal- Vós aplaneu el camí del just. Nosaltres ens delim pel vostre nom i pel vostre record. De nit us desitjo amb tota l' ànima.  

Avui, Senyor, has estat més que BENÈVOL a través del paisatge que hem vist, aplanant-nos el camí, i reservant-nos una gran SORPRESA amorosa.

Jesús, el de l' abraçada mística i silenciosa de l’ oratori de Tamié. La vida és certament curta per a donar-te GRÀCIES. Senyor del repòs, des d’avui et porto al cor d' una manera nova. A missa he sentit sobre meu la teva mirada transparent.
Com que avui és un dia de "desert" pels monjos, ens diu la Missa un capellà que ara viu a Thiberine, Algèria, on van ser martiritzats els monjos trapencs. És un home extraordinàriament proper i pastoral. Per això vivim una Eucaristia única. 

Visita al monestir de Houtecambe (monjos/es del “Camí Nou”)

Com que ens ha costat de trobar l’ abadia vora el llac de Bourget, arribem que ja estan al final de la missa. Seguint la consigna de provocar contactes espiritualment enriquidors, m’ adreço a una noia jove de la Comunitat, demanant si en algun moment això seria possible. Se’n va a dir-ho a un dels responsables, i la resposta és que ens conviden a dinar amb ells. La comunitat actual es diu de “Camí nou”, i pel que es veu, no sols celebren molt dignament la litúrgia, sinó que també el agrada compartir la taula.
A més de la nombrosa comunitat, tenen uns 200 escoltes que els estan ajudant a preparar un curs de vida cristiana adreçat a matrimonis, que començarà la setmana vinent.

Les taules estan preparades a l’ aire lliure. Al costat nostra s’hi posen una mare de família que és de l’ equip responsable, i un noi de Costa d’ Ivori, en Jean Claude, que justament coneix el nostre amic Gregoire.
La conversa és realment interessant. Però la sorpresa ve al final, quan veiem sortir de la cuina alguns joves portant tres pastissos, i després de fer una volta, en mig de crits d’ animació, ens els posen al davant nostre a fi que els repartim entre els nombrosos comensals. Tots riem de gust.
Acabat l’àpat, em demanen que els digui algunes paraules sobre l’ experiència de la meva vida. El pregunto si disposen de 2 o 3 hores... I ho resumeixo dient que la meva vida gira a l’ entorn de la Paraula de Déu. I que d’ ella n’he rebut una joia molt més gran del que jo m’ hagués pogut imaginar. Uns aplaudiments plens de simpatia, posen fi a la nostra trobada festiva.
Després amb en Jean Claude visitem una mica l’ edifici. Sobretot l’ església que té una riquesa ben notable.

Monestir de Hautecombe (actualment del "Camí nou") per veure les 30 fotos cliqueu la imatge

Història del monestir de HAUTECOMBE
Prop de mil anys d’ història
A l’ inici de l’ any 1101, uns monjos benedictins s’ han instal·lat al nord del llac de Bourget. Esdevinguts cistercens després de la reforma de St. Bernat, els monjos canvien de costat del llac, en un terreny donat per la família Amadeu, parents del seu segon abat.
Del segle XII al XIV, l’abadia té un gran floriment espiritual. Durant els segles XV i XVI es confia la gestió a abats comendataris, més disposats a aprofitar-se dels béns de l’ abadia que procuarar el profit dels monjos. Així l’ abadia va a la ruïna. Al segle XVIII amb la revolució francesa el monestir és declarat monument nacional. Després cau sota el pillatge i finalment és abandonat durant 17 anys. Al segle XIX el rei de Piemont-Sardanya, Carles Fèlix, seduït per la bellesa del lloc, en fa un mausoleu a la memòria dels seus avantpassats. Ell confia la restauració de l’ església a una famòs arquitecte, i al 1826 crida a uns monjos cistercencs perquè hi portin una vida de pregària. Al 1922 s’hi instal·la una comunitat benedictina procedent de l’ abadia de Santa Magdalena de Marsella. 
La granja d’ Hautecombe ha estat construïda quan els primers membres de la família de la Savoia han estat enterrats a Hautecombe. Els reis van voler fer d’ aquesta església un gran mausoleu a la memòria dels avantpassats. És per això que tots els racons i pilars han estat transformats en monuments, cadascun amb l’ estàtua d’ un personatge i un baix relleu, representant una escena de la seva vida amb la inscripció del record del príncep sepultat. En conjunt hi són enterrats una quarantena de prínceps i princeses, amb una bellesa espectacular de sepulcres. El darrer rei d’Itàlia, Humbert II de Savoia, hi va rebre sepultura al 1983, alhora que la reina Maria Josep el 2001. En el conjunt hi ha més de 120 estàtues precioses dites de “ploraneres” com a signes de dol i de pregària.
Al 1992 la comunitat benedictina marxa al priorat de Ganagobie. Ells sentien que el turisme ofegava la seva vida de pregària. Però l’ abat i el bisbe de Chambery demanen a la comunitat del “Camí nou” de seguir la vocació de pregària i acolliment a l’ abadia.
Recentment l’església ha estat restaurada gràcies a una estreta col·laboració entre l’ Estat, el Consell General de la Savoia, la Unió europea, i la Comunitat del “Chemin Neuf”.  

Activitats de la comunitat actual
La Comunitat seglar del “Chemin Neuf” d' inspiració jesuítica i formada per persones cèlibes i casades, homes i dones, ofereix cicles de formació bíblica, teològica i comunitària durant l’ hivern (d’ octubre a juny).  Aquests cursos s’ adrecen a joves que es volen posar a l’ escolta de la Paraula de Déu i al servei de l’ església i del món. Cada any una quarantena de joves vinguts de diferents països i confessions cristianes, segueixen aquesta formació. També la vida en Comunitat o de família és compartida en fraternitat (amb 8 o 10 persones) que ajuden al servei de la casa i a la missió, aprenent a rebre els altres com a germans i a omplir-se de la pregària del Crist. “És per l’ amor que us teniu els uns pels altres, que us reconeixeran com a deixebles meus” (Jn 13,35) 

Retorn a Tamié 

El camí de retorn, amb el record de la trobada, i les meravelles de l’ arquitectura i del paisatge, se’ns fa curt.
Després de sopar, rebem la visita del pare Abat de Tamié. Segons ell la litúrgia marca el ritme de la nostra vida monàstica, si t’hi has de deixar portar, tant amb els gestos com amb les paraules. Cada mot ben pronunciat, et va entrant. Realment això és el que més impressiona de la seva pregària, lenta i fent ressonar cada mot en particular.

Ens explica la reunió comunitària que té preparada per a compartir l’ en demà amb els monjos: El tema és “La dinàmica de l’ amor en la Regla de Sant Benet”. Quan la Regla parla d’ estimar es refereix 12 vegades a Déu, 3 vegades a la "caritat fraterna". És que l’ amor és un moviment que domina tota la vida del monestir, si t'atures la vida s’ estanca. És un donar i rebre constant. La falsa mística t'atura externament,  però aleshores el pensament segueix corrent, i et fa males passades (i es dóna un cop al clatell, significant les imaginacions i complicacions que solen aparèixer). L’ amor no pot quedar mai estancat.
És evident que és un home pràctic i clar. 

Divendres 18 - Citeaux (i La Pierre qui vire) 

Eucaristia

Mt.12, 1-8  - Els fariseus critiquen als deixebles perquè mengen espigues en dissabte Jesús els diu que també David va menjar pans prohibits que pertanyien als sacerdots de Temple, quan va tenir necessitat. I Ell, és més gran que el temple. El que Déu vol és amor i no sacrificis, o crítiques.
Is. 38,1-6. 21-22. 7-8  -Ezequies, malalt, prega demanant la salut. Déu l'escolta i li allarga 15 anys més la vida. 

Tu, Senyor, vols amor i no sacrificis, perquè tu ets més gran que Salomó i que el temple. Tu ets el Senyor de la VIDA, que la dones a Ezequies, com a signe de la teva VIDA per SEMPRE, la RESURRECCIÓ.

Ho vivim intensament en la Conventual de Tamié. Monjos i hostes en semicercle al voltant de l’ Altar. Amor i no sacrificis, és el que estem rebent aquests dies, i una vida que sembla allargada, a causa de tants moments intensament viscuts.
El P. Abat ens ha vingut a acomiadar i ens ha donat el text sencer de la Reflexió comunitària que faran avui.
Gràcies, Déu nostre, del contacte amb aquesta comunitat tan senzilla i tan fraterna. Ens emportem la comunió i la pregària intensa que junts hem compartit. 

Itinerari vers Citeaux 

El camí cap a Citeaux és llarg, però bonic. El que primer van ser camps d’ espígol, ara, més cap al centre de França, són camps immensos de flors de girasol. La presència de les vaques segueix constant.
Tots els àpats de l’ itinerari els fem en àrees recreatives, amb menjar que ens hem portat de casa. A vegades en taules ben condicionades, a l’ aire lliure, vora algun estany artificial. 

Visita al monestir de Citeux (actualment monjos trapencs) 

No volem passar de llarg de Citeux per la importància que té dins la història monàstica.
Com que una germana coneix el P. Frederic el demanem, però i ens diuen que està delicat i no saben si podrem veure’l, però no tarda en complaure’ns per a fer-nos de guia en una visita inoblidable. Justament aquest dia és el seu “sant” i al final ens diu, molt content, que ha estat, per a ell, com la “visita del tres mags”.

Actualment viu a Citeaux, el bressol dels cistercencs, una comunitat de monjos trapencs. Així com els benedictins de França, per sortir, vesteixen una casaca amb caputxa, els de la Trapa van amb pantalons i camisa normals.

L’ Església és moderna i molt bonica, però el que realment és interessant són les restes dels edificis antics que queden. El P. Frederic ens els explica amb tot detall. 

De l’ església que va construir St. Bernat (segle XIII) només en queden uns rastres marcats a terra,  però la presència d’ aquest gran Sant i home de pregària es fa sentir. Del “Definitori” (lloc on es reuneixen per a “definir” les normes monàstiques) del segle XVI, només se’n conserva l’ estructura. Avui la planta baixa de l’ edifici està convertit en museu amb unes figures que imiten els monjos antics fent les tasques agrícoles. En el pis superior hi són representats els antics escriptoris amb figures de monjos decorant grans llibres miniats.
El monestir actual és del segle XVII-XVIII, segons l’ estil de l’ època (com Versalles).
En una de les grans estances de què disposen, hi han fet una exposició de tota l'ordre cistercenca, amb les diverses rames, i cadascun dels monestirs. Per descomptat que hi veiem els de Catalunya. 

Com que el P. Frederic és un dels millors monjos compositors de cítara de França, i potser del món, li demanem un petit concert que ens ofereix sense fer-se pregar gens.  En el seu estudi particular, com una cripta que convida a l’ oració, ens toca la composició que li agradava més a Cristian de Cergé, el prior de Thiberine màrtir d’ Algèria. És sobre el misteri de la Visitació.
Les notes ressonen per dins, amb tota la seva riquesa, evocant la Mare de Déu Visitant els camins de la nostra terra.
Per aquest vell monjo, recuperat d’una greu malaltia, i per nosaltres, la trobada ha estat un DO ben especial que portarem al cor. 

Monestir de Citeaux (actualment de la Trapa) per veure les 45 fotos cliqueu la imatge

Història de l’ Abadia de Nostra Senyora de Citeaux 
1098 Un grup de monjos arriba de l' Abadia de Molesmes, sota la direcció de Sant Robert amb el desig de buscar Déu en una major solitud i pobresa. S' instal·len en una vall, dos quilòmetres al nord del lloc actual de Cîteaux. Els començaments del "Nou Monestir" són difícils: molta pobresa i poques vocacions. El primer emplaçament és abandonat al cap de poc a conseqüència de la manca d' aigua corrent.
Alberic succeeix a Robert; el seu abadiat dura 9 anys. Se li deu la institució dels germans conversos. El 1108, l’anglès, Esteve Harding passa a ser l’abat de Cîteaux. A ell es deu la “Carta de Caritat” que estableix una relació de caritat i d' ajuda mútua entre els diferents monestirs.
1113 La primera fundació de "La Fortalesa" dóna impuls al desenvolupament de l'abadia. El mateix any, St. Bernat, acompanyat d’altres cavallers parents i amics, ve a donar esperança a Citeaux. A partir d’aquest moment les fundacions es multipliquen, i al 1115 Bernat marxa de Citeaux per a esdevenir el primer abat de Clairvaux. Pels seus escrits i la seva influència, Bernat és l'origen d'una veritable escola d'espiritualitat.
1198 Fa 5 anys de l’acabament de la construcció de la gran església començada cap el 1140, i que supleix aquella petita que va trobar St. Bernat, que despré va resultar insuficient. És allà que s'inhumarà els ducs de Bourgogne. L’anomenada de Cîteaux va augmentant ràpidament. Cîteaux esdevindrà per sempre un lloc de pau, un lloc en el que es duen a terme mediacions i reconciliacions.
1310 Al Començament del segle XIV, beneficiant-se de l'acció i de l’anomenada de sant Bernat, l'Abadia de Cîteaux és al capdavant d'una Ordre que compta amb prop de 500 cases. Grans personatges es fan monjos a Cîteaux, com Alain de Lille, un savi del temps, que pren el vestit de convers. Cîteaux és en aquesta època un dels centres de la cristiandat. Durant aquest segle comença la construcció del gran monestir. Cîteaux compta amb diversos centenars de monjos i conversos. L’anomenada de l'abadia va en augment. Dos anys més tard, comprarà el priorat de Gilly que posteriorment serà residència dels abats de Cîteaux.
En aquest temps el rei de França, Louis IX visita Cîteaux acompanyat de la seva mare, Blanca de Castella, de la seva esposa, la Reina, i dels seus germans.
1398 És l'època de la guerra dels Cent Anys. El monestir és saquejat. Els monjos es refugien a Dijon.
1498 Es construeix la biblioteca. De resultes d'un llegat, el castell de Fontaine on havia nascut sant Bernat passa a ser possessió de Cîteaux. I a l'abat de Cîteaux se’l reconeix com a responsable de l’Ordre per un gran nombre de monestirs.
Però aleshores les guerres de religió arruïnen França. L'abadia experimenta tres pillatges successius. Tots aquests esdeveniments juntament amb les pressions fiscals afecten fortament l'economia de l'abadia. Per aixecar les ruïnes, els monjos han de vendre algunes de les seves propietats, però tot i això, al començament del segle XVI, Cîteaux compta encara amb 200 persones, entre monjos i servents.
1598 En aquesta data, a Cîteaux, hi ha uns 70 monjos professos. L’órguen executiu del Capítol General  queda establert l’any següent.
Al segle XVII, de resultes del Concili de Trento, hi ha una nova alenada de renovació a glésia. Es crea una "Estreta Observança" (el que en diem la Trapa) que reagrupa alguns monestirs al voltant de personalitats eminents desitjoses de trobar l'esperit dels orígens de Cîteaux i de sant Bernat, però nous conflictes sorgeixen, és el que s'ha dit la "Guerra de les Observances". D'altra banda, la seu abacial va esdevenir una aposta política: el cardenal Richelieu havia continuat essent 7 anys abat comendatari de Cîteaux, però no va obtenir mai confirmació de Roma, ni va fer res per fer sortir l'abadia de les seves ruïnes.
Un dels abats de l'"Estreta Observança", el cèlebre abat de Rancé, es dedica a la reforma del seu únic monestir : a la Trapa. Alguns monestirs de França segueixen el seu exemple, però l'abadia de Cîteaux prefereix romandre a distància d'aquests corrents reformadors, i conservar la unitat de l'Ordre cistercenc, al preu d'una reforma moderada.
El "Segle de les Llums" fa créixer en certes capes socials, una hostilitat pronunciada en contra del monaquisme: es retreu als monjos llur inutilitat. La Revolució precipita aquest moviment de descrèdit. Confiscada l'abadia, és venuda al 1791 a especuladors que la saquejaran i la desmantellen per vendre'n les pedres. Del que en queda es fa, de manera successiva, un castell, una fàbrica, i una colònia per a nens, que continuarà explotant fins i tot les pedres de la fundació dels antics edificis. Durant els tristos esdeveniments de la Revolució, 24 monjos procedents de la Trapa, refugiats a la Valsainte, a Suïssa, són obligats a intentar una aventura prodigiosa que els condueix fins a Rússia. Aquesta odissea assegura la continuïtat de la vida cistercenca reformada, ja que des de la caiguda de Napoleó, la tornada s'organitza i noves abadies són fundades.
1898 L'abadia és recomprada, i monjos trapencs provinents de diferents monestirs vénen a repoblar-la. Els començaments són molt difícils.  Dels antics edificis, sols s’han escapat de la destrucció completa: una part de la biblioteca del segle XV, la Sala Capitular del segle XVII i el gran edifici del segle XVIII, edificat per l'arquitecte Lenoir, on s’allotgen actualment els monjos.
1998 L’any del novè Centenari de la fundació veu la reestructuració de l'església. El 21 de març, en la celebració del dia de l’aniversari de la fundació de Cîteaux, aquesta església ja renovada reuneix més de 700 monjos i monges de la Família Cistercenca.
Actualment
L' Abadia de Cîteaux, torna a ser la Casa-Mare de la Família Cistercenca, a través d’una comunitat de “la Trapa”, que compta aproximadament amb 35 membres. Els germans que la formen vénen d' horitzons ben diversos.
Per a nosaltres, la recerca s' ha plasmat en la crida de sant Benet al començament de la seva Regla : "¿Qui és l' home que vol la vida i desitja veure dies feliços? Heus aquí, que en la seva tendresa, el Senyor ens indica el camí de la vida". I afegeix: "Amb el progrés de la vida monàstica i de la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l' amor." És aquesta regla que els fundadors de Cîteaux tenen com a guia en la seva recerca de la felicitat. S' inspira directament en la Paraula de Déu de la qual el Crist n’és l' expressió. Una Regla que degut al seu equilibri encara resulta actual.
La pregària comunitària.
El conjunt dels oficis del dia i de la nit segueixen globalment els proposats per sant Benet. Al final de la nit, l' ofici de Vigílies posa el cor del monjo en vetlla, a l' espera del Senyor, segons el consell de Jesús: "Vetlleu i pregueu". El temps que va entre les Vigílies i les Laudes és particularment consagrat al silenci: Les activitats de la jornada es fan també en un ambient de silenci, favorable a la pregària personal.
La jornada comença per l' ofici de Laudes, al aixecar-se el dia. Laudes vol dir "lloança". Es lloa Déu per la seva grandesa, per la seva bellesa, pel seu amor. Les Laudes són seguides entre setmana per la missa concelebrada.
Després, al llarg del dia es resen puntualment les "hores menors": Tèrcia al començament de matí, Sexta al mig de la jornada, Nona al començament de tarda, abans de tornar al treball ja iniciat al matí. Aquests petits oficis creen un ritme que afavoreix en el monjo la memòria incessant de Déu en la seva vida més quotidiana. Després del treball, l' ofici de les Vespres, reuneix els germans per a una oració on, en unió amb els homes i dones del món sencer, presenten a Déu la jornada que s' acaba amb les seves alegries, les seves tristeses i els seus  fruits.
El treball manual 
És factor d' equilibri. Permet desenvolupar la personalitat, proveir al sosteniment de la comunitat i ajudar d' altres que en tenen necessitat. Els treballs són diversos. L' activitat principal del monestir és la fabricació d' un formatge propi. Alguns es dediquen més al treball manual, d' altres a l' estudi i a la formació, i d' altres a l’ acollida, tret important de la Regla benedictina.
La vida cistercenca es desenvolupa en un clima de silenci que afavoreix la pregària en totes les activitats. La comunicació no és però absent. S' expressa pel servei mutu, els detalls, les atencions dels uns pels altres, i també en els intercanvis comunitaris i la col·laboració en el treball.
En la intimitat del seu cor, el monjo se sap en comunió, a través de la pregària, amb "el cor de l' Església". També se sent constantment unit als seus germans del món que busquen Déu, potser d' una altra manera, o fins sense saber-ho, i dels qui sovint passen per proves.

L’ escola cistercenca.
Sant Bernat entra a Cîteaux el 1113. Tres anys més tard, és enviat al cap davant dels monjos que fundaran Clairvaux, a la Campanya, del qual serà l' abat fins a la seva mort, el 1153. En els seus escrits s’hi transparenta la seva experiència íntima de Déu i per la influència que té sobre els seus contemporanis, aquest sant és font d' una veritable escola d' espiritualitat. Aquesta espiritualitat bernardina, amb les seves notes pròpies, influí en tota la resta de l' espiritualitat, fins al segle XVII. L' abat de Clairvaux marca tant el seu temps que se l’ha pogut anomenar : "el segle de sant Bernat". Tres altres autors contemporanis de sant Bernat són també assenyalats per la qualitat dels seus escrits. Dom Anselme Le Bail ha parlat dels "quatre evangelistes de Cîteaux": Sant Bernat,  Elred de Rievaulx, Guillem de saint-Thierry admirador i amic de Bernat, i Guerric d'Igny. Aquests quatre autors no són els únics que formen el que es pot dir "l' Escola cistercenca", en podríem citar d’altres entre els que cal destacar 2 monges : Beatriu de Nazareth (1200-1268) i Gertrudise d'Helfta (1256-1302) que van aportar la seva nota pròpia a l' experiència de llurs germans.

Diversos trets caracteritzen aquests diferents autors cistercencs i fan que es pugui parlar d'una escola d'espiritualitat. Un tret els és comú: a través de les seves obres apareix la relació quotidiana amb l' Escriptura Santa. Els seus escrits són majoritàriament un teixit de citacions explícites o implícites d’ ella.
  1- D' altra banda, no tots tenen una doctrina espiritual idèntica, però en tots hi ha quatre grans temes que, amb accents diferents, en marquen la tònica: Un ensenyament sobre la persona humana i les seves capacitats. Els Cistercencs de les primeres generacions han meditat molt particularment sobre el tema bíblic: l' home creat a imatge i semblança de Déu. Pel mal, aquesta semblança ha estat desfigurada, tanmateix roman sempre al fons del  cor de cadascú. Déu no abandona la persona en aquest estat, sinó que sense deixar de buscar-la, reforma en ella la seva imatge de Fill de Déu. La Imatge perfecta del Pare, es fa home per fer cos amb la humanitat i restaurar en nosaltres la semblança divina. Per això una ascesi i una conversió contínua tindran com a funció alliberar la persona de la seva tendència al pecat i restaurar la seva semblança original amb Déu. Pel fet que el Fill de Déu s' ha fet home per ser amb nosaltres, el misteri de l' Encarnació ocupa el lloc central en l' espiritualitat cistercenca.
  2- També els Pares cistercencs han comentat llargament els misteris de la vida del Crist al llarg de l' any litúrgic. La humanitat del Crist és el signe i el misteri de la Presència divina. És el gran mediador entre Déu i la persona humana, el model a  imitar. El "Crist terrè" és la via que condueix a l' amor del "Crist Verb" de Déu.
  3- Amb tot això es comprèn el lloc que ocupa la Mare de Déu en l' espiritualitat dels cistercencs, ella que ha engendrat el Crist, Fill de Déu, que ens l' ha donada com a Mare nostra.
  4 - L' experiència de Déu és el resultat d' aquest camí vers la recerca de Déu. Cadascun d' aquests autors ha experimentat l' acció de Déu en ell; intenta expressar aquesta experiència personal i ajudar i preparar els altres a desitjar-la. Experiència de Déu que esdevé en la foscor de la fe, i que està estretament vinculada a la caritat. Aquests autors la descriuen de maneres diverses: unió espiritual amb Déu, pau i descans en Déu, “shàbat”, joia en Déu i contemplació. Allò que han experimentat en la seva època, en el més profund del seu cor, supera els límits del temps i de l' espai. Per això també ens podem posar a nosaltres, a l’escolta de Déu i treure’n profit. Aquest patrimoni de la família cistercenca està a disposició de tots.
A aquests primers autors cistercencs se’ls anomena els "Pares de Cîteaux", com es parla dels "Pares de l' Església" a propòsit d' aquells que han format el pensament de l' Església durant els vuit primers segles de la seva història.

Itinerari vers el monestir de “La Pierre qui vire”

El camí fins a l’ abadia benedictina de “La Pierre qui vire” al si dels boscos de Morvan, més que llarg esdevé complicat per la mala indicació de les carreteres, però finalment ens trobem davant la gran abadia. Un dels pares hostatgers, ens espera a l’ entrada i ens porta, abans de tot, al lloc on tenen la “pedra que roda” segons una llegenda molt antiga, i que ara han convertit en un lloc de culte a la Mare de Déu. Hi cantem “Vostre altar olorós”, la cançó, preciosa, que Pau Casals va composar per la Mare de Déu de Montserrat, tot sentint “l’esguard serè de la Mare, que guarda la nostra vida”.
Seguidament ens instal·lem a Betània, una de les vàries hostatgeries que tenen. Aquesta amb cuina pròpia per a preparar-te tu mateix els àpats. Després de sopar anem a pregar les Completes amb la nombrosa comunitat i molts hostes. L’ambient silenciós del final del dia es fa sentir, també, entre els seglars que s’hostatgen fora de la clausura. 

Dissabte 19   Abbaye Sainte Marie de la Pierre-qui-Vire (monjos benedictins)

Eucaristia

Mt.12,14-21 : Aquí teniu el meu Servent, l'escollit .Posaré en Ell el meu Esperit. No disputarà, ni cridarà. No trencarà la canya esquerdada, ni apagarà el ble que fumeja. Les nacions esperaran en ell
Miq. 2,1-5 : Ai dels qui planegen el mal i roben. Quedaran espoliats. No tindran qui els doni una heretat 

El profeta Miquees ens dóna la visió humana del Déu de l'Antic Testament que amenaça i castiga. Però tu, Jesús, ets l'escollit que prega perquè l'Esperit ens comuniqui el Déu de la misericòrdia, que no disputa amb la generació dolenta, ni trenca les canyes febles que estan a punt de partir-se. Tu, Jesús ens comuniques l’ Esperit NOU en qui podem confiar. Gràcies, Jesús, pel do de tot el que ens comuniques aquests dies i sempre, a través de la natura i de les persones.

Si Tu no ens haguessis donat el teu Esperit, realment nosaltres no hauríem pogut endevinar tanta Vida i tanta Gràcia que estem rebent constantment. Sobretot avui a través de l'Abat Luke de la Pierre qui vire, i dels monjos de la comunitat. Ens hi espera realment una sorpresa mai imaginada. 

Visita al monestir de La Pierre qui vire

Com que sabem que un monjo cada dia prepara l’ Eucaristia amb un grup d’ hostes, ens hi sumem. És un monjo ja gran, que comenta les textos bíblics del dia amb una vintena de persones. Donant-nos la benvinguda, tot seguit s’ interessen per nosaltres, amb ganes que hi afegim els nostres comentaris. Pel que fa al fragment d’ evangeli, el monjo recorda que Jesús: “No crida per  les places", barallant-se amb els poderosos, però crida davant la tomba de Llàtzer al moment de la resurrecció, i crida a la Creu al moment de morir. L’ Home Jesús no disputa amb els homes, sinó amb el mal que domina al món. Tots estem d’ acord en què si Jesús no ens hagués revelat la tendresa de Déu davant els febles, “els blens que fumegen”, ben cert que nosaltres no ens l’ hauríem pogut inventar. 

L’ Eucaristia comença a les 9,15, després que l’ abat fa un senyal amb una mena de perol metàlic, que fa un so tot exòtic, ben especial.  Imposa veure els 80 monjos, entre joves i grans,  envoltant l’ altar. L’ església és plena de gom a gom, tothom pres per un silenci monàstic difícil d’ explicar. Tot i que la decoració moderna de l’ església a mi no em resulta especialment bonica, l’ ambient que es crea és corprenent de veritat.

Pel nostre pensament hi passen l’ abat Denis Houerre, l’ abat Tierry, el Pare de Vogüe i tants altres monjos d’ aquesta comunitat que amb els seus escrits han donat una doctrina monàstica molt sòlida.  Per no parlar dels 80 o 90 títols de la col·lecció d’ art romànic (inclòs el català) que van editar durant tant de temps. Potser aquest monestir és un dels que ha divulgat més la cultura i espiritualitat monàstiques. I això es palpa en la seva pregària. 

Sortint de missa el jove monjo responsable d’ atendre els hostes ens fa visitar la més nova i gran de les hostatgeries que tenen, a l’ estil d’un hotel de 5 estrelles. A nosaltres ens crida l’ atenció una escala amb una barana de fusta bellament treballada, les reproduccions de la qual des de fa anys ens havien inspirat creacions d’ estil “neo-romànic”. La biblioteca dels hostes és gran, i l’ oratori convida intensament a la pregària silenciosa. La veritat és que tot el complex d’ edificacions monàstiques, conté molts oratoris per qui vulgui trobar-se amb Déu, o pels diferents grups que desitgin pregar reunits en petites comunitats.

A la pregària del migdia hi afegeixen pregàries espontànies, sovint fent comunió universal, i al final, drets, escolten en silenci les campanades de “l’ Àngelus” que sonen pausadament.
Després de dinar hem concertat una visita amb el P. Abat. És un home jove i pausat. La seva mirada et penetra, com passa amb els homes i dones de Déu. En el col·loqui insisteix en l’ escolta espiritual, que cal practicar, sobretot quan ets jove, ja que quan et fas gran, no sols t’atrapa la sordesa material, sinó que sovint va unida a la sordesa de l’ esperit, i et resulta ­difícil estar atent al que passa al teu voltant. Sobretot escoltar la lectura que sempre demana un esforç. La litúrgia, amb els seus ritmes, ja et pren fàcilment, i costa menys esforç deixar-te portar, però la lectura si no te la fas tu, ningú
t’ ajuda. Per acabar diem junts el Parenostre. 

Després de la conversa, ens va fer visitar el refetor, els claustres i el jardí deIs monjos, a més de les 4 precioses criptes, relíquia dels altars que els 200 monjos necessitaven, abans del Concili, per a dir les Misses en particular. Abans d’ acomiadar-nos, ens fa una invitació ben inesperada: anar a la reunió comunitària d’ aquell vespre, just abans de resar les Completes. Proposta que acceptem amb sorpresa i agraïment. 

Aleshores anem a la botiga on, entre altres coses comprem una creu de gres, senzilla, però molt bonica. I mirem un audiovisual de la vida dels monjos, que, com tots els altres que hem vist, està molt ben fet, i és molt bonic.

Les Vespres dels dissabtes són especials: els monjos usen cogulles blanques significat la resurrecció del Crist, i comencen amb l’ església mig il·luminada per cantar el Lucernari, tot omplint l’ altar d’ encens. Un ritus que evoca ben de prop la Pasqua dominical. 

L’ anada a la reunió comunitària al vespre, ens té una mica a l’ expectativa. Ens hi trobarem encongides?
El Pare abat comença per presentar-nos com a monges de Sant Benet de Montserrat, i dóna el motiu del nostre pas per allà: de les nostres Noces d’ or i de plata, i enceta la trobada donant algunes notícies d’ordre intern de la comunitat. Després ens convida a prendre la paraula.
Una vuitantena de monjos vestits amb la cogulla negra posada, parant l’ orella tots disciplinats, ja que era la primera vegada que unes monges participaven de la seva reunió, ens intimida força, però trencant el glaç començo per dir que desitjo fer-los una “declaració amorosa”. No cal dir que l’ anunci és rebut amb rialles.
Els dic que encara que per la majoria d’ ells som unes desconegudes, en realitat nosaltres fa temps que els estimem a causa del contacte amb alguns dels seus abats, i sobretot de la doctrina de les seves publicacions que ens ha acompanyat en el creixement monàstic. La nostra germana Rosario d’ Alemany va traduir els comentaris a la Regla de Sant Benet del l’ abat Denis, molt apreciats per la nostra comunitat.

Els parlo després del treball de ceràmica i de la nostra pàgina web. I el P. Abat els ensenya el petit obsequi que els hi hem portat. Molt senzill, però fet exprés i amb molta devoció.
També expliquem que hem preparat amb molt interès la història dels monestirs que formen el recorregut d’ aquest viatge, i que això ens ha ajudat a viure’l amb més intensitat. A part de les “sorpreses” que Déu es prepara diàriament. Sorpreses, com la d’ aquell moment. 

Història de l’ Abbaye Sainte Marie de la Pierre-qui-Vire (monjos benedictins)
“A la fi dels temps es dibuixa el paisatge de les nostres vides. És així com ha estat  afaiçonat el nostre monestir per cadascun dels monjos, per les trobades amb els grups que hi vénen, i tot modificat pel dia a dia que hi transcorre.
Un dia hem obert la porta al qui ha dit : «Cal que vingui a romandre a casa teva», i la nostra vida ha rebut la seva presència. Que la teva visita d'avui pugui prendre el nom de trobada, de la que cadascú rebi el millor, sota la mirada de Déu.”
Amb aquestes paraules defineixen l’ acolliment als qui s’acosten al seu monestir els monjos de La Pierre-qui-Vire
el monestir
El nom del monestir “La Pierre-qui-Vire” ve d'un gran bloc granític esculpit per l’erosió, dit "el dolmen", situat ben a prop de la porta d’ entrada. La pedra superior va ser beneïda pel Pare Muard el 1853 per a posar-hi l'estàtua de "Sainte-Marie de la Pirre-qui-Vire ".
El monestir de la Pierre-qui-Vire va ser fundat el 1850 pel Pare Jean-Baptiste Muard (1809-1854), sacerdot de la diòcesi de Sens. Desitjós de fundar una comunitat religiosa, descobreix la Regla de sant Benet quan realitza un viatge a Subiaco (Itàlia). Se sent atrapat per l'equilibri de vida que proposa la Regla entre treball i pregària, i torna a França amb els seus dos primers companys. Fa el seu noviciat monàstic a la Trapa d'Aiguebelle i el 1850, instal·la la seva comunitat naixent als boscos de Morvan, al sud del Yonne, al lloc anomenat  "La Pierre-qui-Vire". El Pare Muard mor el 19 de juny de 1854, a l'edat de 45 anys.
Una vintena de germans formaven la comunitat en aquells moments en què viu una ràpida expansió. Obligada a exiliar-se al 1880, quan després hi volen retornar, no poden recuperar el seu monestir fins l’any 1921, quan ja no en quedava res.
"La Pierre-qui-Vire” ha donat a llum nombrosos monestirs tant a França com a
l' estranger (Estats Units, Anglaterra, Vietnam, Madagascar, Congo).
Quan el Pare Muard escull el lloc anomenat "La Pierre-qui-Vire” per a instal·lar-hi la seva fundació, no hi troba més que el bosc. Els germans han de dur a terme la construcció del monestir. Des de fa un segle i mig, amb talls més o menys llargs, els monjos han intentat regularment campanyes d' ampliació i de renovació dels edificis.
L’ Església
Consagrada el 1871, va ser molt renovada el 1992 per a augmentar la capacitat d' acollida. La comunitat s' hi reuneix set vegades per dia per celebrar el que sant Benet anomena l' Ofici Diví.
És oberta a tothom. Tots els oficis són cantats en francès. És a l' església, en la litúrgia, que es viu principalment la trobada entre la comunitat i els hostes.
Les criptes
Sota l' església, les criptes són un lloc de silenci i de recolliment. En una d' elles es troba la tomba del Pare Muard, el fundador.
El claustre
És alhora lloc de pas i de meditació, però sempre lloc de silenci i meditació. El claustre actual està format d' una part antiga (1871) i d' una part més recent (1992).
La sala capitular
La comunitat s' hi troba cada matí per escoltar les paraules del Pare Abat, comentant un capítol de la Regla de sant Benet. També a capítol es prenen les grans decisions de la vida comunitària: elecció d' un nou abat, admissió d' un germà a pronunciar els seus vots, treballs importants...etc.
La cel·la
Cada germà disposa d' una cel·la, nom tradicional de la cambra del monjo, on dorm o estudia. És també lloc de pregària més personal. Aquí fem la “lectio” al matí, i ens hi podem retirar durant els temps lliures. La cel·la és el lloc on ens trobem nosaltres mateixos sota la mirada de Déu. És un lloc de combat espiritual i de conversió.
La biblioteca
Consta aproximadament de 100.000 volums. Principalment per al nostre ús, però, si s' escau, acollim els investigadors o estudiants estrangers, quan ens ho demanen. Hi ha sis fons principals: Sagrada Escriptura, patrística (escrits cristians dels primers segles), filosofia, teologia i espiritualitat, monaquisme, i un fons important de literatura, arts i ciències humanes. Aquesta biblioteca ens ofereix l’ oportunitat d’ aprofundir la nostra fe per mitjà de la lectura d' autors cristians o no.
El bosc
Enmig dels boscos del Morvan, el monestir gaudeix d' una gran calma al marge dels sorolls que envaeixen la vida dels nostres contemporanis. Ens hi podem passejar i aprofitar la bellesa de l’ indret. Al mateix temps que motiu de pregària, ens proporciona també la bellesa i la pau que podem compartir.
El treball al monestir
Treballem per guanyar-nos la vida. Però hem fet la tria d'un horari de treball reduït (5 hores per dia) per donar-nos temps per l'ofici diví i la lectio. Els diners que guanyem ens permeten poder ajudar als més desproveïts.
Amb el treball cada germà es posa al servei de la comunitat. Uns es dediquen a tasques internes (cuina, manteniment de la casa, biblioteca, infermeria, comptabilitat...) Altres feines asseguren el finançament del monestir com: Edicions Zodíac, taller de fang i de porcellana, fàbrica hidroelèctrica, llibreria...etc. El monestir disposa també d' una granja en la qual, ja fa trenta anys la comunitat ha fet la tria d' una agricultura biològica. Actualment aquesta granja està administrada per laics, i disposa d' una formatgeria segons les normes europees. Produeix formatges elaborats a partir de la llet dels nostres ramats de vaques i de cabres.
Els dissabtes, diumenges i dies de festa, disposem de més temps per a la pregària, la meditació i les trobades fraternals. 
La nostra vida està organitzada per l' horari quotidià, però està també molt marcada pels diferents temps litúrgics al llarg de l' any. No fem vacances, en el sentit comú del terme, però disposem cada mes d' un dia de solitud i ens podem retirar una setmana a l'any per a fer recés.  

Diumenge 20,  Sant Benet sur-Loire

Eucaristia del Diumenge XVl any

Sav. 12,13-8. Vós, Senyor, tracteu tothom amb consideració. Sou moderat en les sentències. Els justos han de ser, com Vós, humans amb tothom. A tots doneu ocasió de penedir-se.
Rom. 8,26-27.  L’ Esperit, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. El deler de l'Esperit és intercedir pel poble sant  .
Mt.13,24-43 (Segueix el sermó de les paràboles) Els camps del món tenen bona llavor i jull, i cal que els deixem créixer junts. El darrer dia el jull serà llençat i els justos resplendiran en Déu. El Regne és com un gra de mostassa, que essent tan petit es fa un gran arbre. O com un llevat que fa fermentar tota la massa. Jesús exposa en paràboles les "coses que havien estat secretes des de la creació”.

Senyor, a Sant Benet sur Loire, entre aquelles esplèndides edificacions he compres que en tots els camps de la vida hi ha bona llavor i jull. Tot i viure en un lloc privilegiat, també hi ha monjos que senten la presència del jull. Viure guardant el sepulcre de St. Benet, envoltat d’ unes pedres mil·lenàries plenes de misteri pels benedictins, no priven de sentir que en la vida hi ha blat i el jull. Més aviat constatar això és una invitació a fer créixer el gra de mostassa i el llevat, a fi que aquesta vella soca dels benedictins es torni un gran arbre. Blat i jull, Senyor, formen part de cada vida i de cada situació. L’Esperit ens ho explica amb paraules que no es poden expressar, però que sentim vives en l’ interior.
Aquestes bellíssimes i entranyables construccions ens parlen de “ser humans amb tothom”.
La primera visita és per la cripta on la tradició diu que es guarden les relíquies del cos de St. Benet. Realment és un lloc recollit, on es respira desig de pregària. Hi ha gent agenollada davant l’arca que conté el cos. La foscor produïda per les amples columnes romàniques, les llànties cremant, omplen de “misteri” aquest lloc tan sagrat per nosaltres. 

La comunitat, formada per 35 monjos, comparteix l’ Eucaristia amb una multitud de fidels que omplen l’ església. Diuen que al bo i millor de la burgesia francesa els agrada la Litúrgia celebrada entre aquestes pedres venerables.
Sortint anem a saludar el Pare Lin, que tot seguit ens convida a dinar a l’ hostatgeria. 

La visita amb un guia tan excel·lent resulat magnífica.
El P. Lin, és un gran especialista en els Pares de l' Església, i comença regalant-nos una cita de St. Agustí: “Te ipsum tibi reddam, quando te mihi reddidero”, “Jo et retornaré a tu mateix, quan tu t’ hauràs donat a Mi”. Que és com dir: esdevindràs tu quan seràs Meu. Amb Tu, Senyor, sabem que esdevindrem bona llavor, malgrat tinguem molt jull dins nostre. 

Comencem la visita contemplant l’ atri en forma de torre davant la porta de l’ església, amb els capitells miniats, que dóna una magnificència única al romànic de St. Benet sur Loire. Ens diu que ens trobem a l’ época de l’Abat Oliva. El mosaic de terra del presbiteri de la magnífica església és carolingi, i també el d’un altar lateral (sVIII). El cadirat del Cor és del s XVIII, i la barana del presbiteri és donació del Cardenal Richelieu, que en fou abat comendatari.
Ens fa tornar a la Cripta, però aquesta vegada obre els llums adequats per a contemplar millor l’ arca amb les despulles de St. Benet, tot fent uns moments de pregaria silenciosa. Realment impressionant.
Jo desitjava veure el Pantocrator de la Portalada lateral, i malgrat no està molt bem conservat, disfrutem davant la serenitat d’ aquesta imatge. 

Monestir de St. Benet Sur Loire (monjos benedictins) per veure les 190 fotos cliqueu la imatge

Història del Monestir de Saint Benoït-Sur-Loire
Les primeres dades conegudes sobre el monestir benedictí de Sant Benoît-sur-Loire, situat en un turó a la vora del riu Loire, daten del 630 (poc abans de la mort de St. Benet, esdevinguda a Montcasino, Italia).
Al començament d’ aquest segle VII, dues comunitats religioses s'instal·len a la vora del Loire, prop de Fleury. Una, sota el patrocini de la Verge, l'altra sota el de Sant Pere. Totes dues es regeixen per la regla de St. Colombà, que después és substituïda per la regla benedictina. Les dues comunitats s' acaben fusionant.

L’any 670, quan els bàrbars assolen Itàlia i el mateix Montecassino, l' abat de Fleury a fi que les relíquies del cos del Sant de Nòrcia no es perdin enmig d’ aquella « barbàrie », se les emporta al seu monestir de França. Aleshores aquest cenobi canvia la titularitat anomenant-se de «St. Benet sur Loire ». L' arribada de les relíquies permet un esplendor mantingut per Teodulf, bisbe d' Orleans, que crea aquí dues escoles monàstiques.
Es diu que per tal de donar-los-hi culte els monjos de Fleury, van construir una església digna del sant. Aquesta obra artística data dels segles XI i XII. La comunitat d’aquest lloc continua pensant que les restes de Sant Benet romanen encara en aquest sant lloc malgrat a Montecasino se’n veneren unes altres. De fet el trasllat de les requíquies és el motiu decoratiu de diversos capitells antics.
Les invasions normandes interrompen aquest impuls, al segle IX, abans d'un altre renaixement al segle X. En aquesta data, una reforma de l'abadia és empresa per Ot de Cluny. L'abadia coneix el seu ple desplegament sota l’abadiat de Sant Abbon (988-1004) i de Gauzlin (1004-1030). Esdevé llavors un centre literari, i es beneficia d'una carta d'exempció.
El 1026, un incendi destrueix els edificis monàstics. Però són immediatament reconstruïts. A la mateixa època, es comença l'edificació de la torre-porxo. El 1067 comença la construcció de la basílica, de la qual el cor és consagrat el 1108. S’acaba el 1218.
Al 1486, l'abadia passa sota el règim de la comenda. Esdevenen aleshores les guerres de religió que afecten el seu funcionament i la degraden. L'abat Ot de Châtillon Coligny, germà de l' almirall, es converteix al protestantisme i permet el pillatge del monestir. Les obres de la biblioteca són venudes i són escampades per Europa, el tresor es fon. Al 1627, la Congregació de Sant Maur es fa càrrec de l' abadia. Un nou monestir és construït al segle XVIII. Però amb la Revolució els edificis monàstics són destruïts.
Al 1865, els germans de la Piere-qui-Vire fan reviure aquest monestir, tot i que, en resposta a la llei sobre les Congregacions, la comunitat escull exiliar-se. No tornen fins al 1920, recomprant llavors els terrenys propers a la basílica. La vida monàstica es recupera el 1944 i el monestir és llavors restaurat. Màxim Jacob, abans de ser detingut per la Gestapo, havia escollit St. Benoît- sur-Loire per a retirar-se.

Sant Benoît-sur-Loire és visitat anualment per milers de pelegrins per tal d’admirar la bellesa artística del lloc i per pregar a la cripta romànica de començaments del s. XI on es diu hi reposen les restes de Sant Benet.
La vida monàstica refeta al segle XIX, forma una comunitat de pregària, treball i acolliment actiu de pelegrins i visitants, com ho fou en els seus orígens. Actualment aquesta comunitat consta d’una quarantena de monjos. 

Els edificis
La cripta, situada al bell mig del cor de la construcció, conté el reliquiari amb les relíquies del sant patró del lloc, Sant Benet. Diuen que aquestes foren dipositades en aquest lloc de culte, quan es va consagrar l’altar major, l’any 1108. 
La imponent torre porxada és tota una fortalesa i el nombre de pilars que la composen fan veure  l’ambició d’aquest projecte.
L’arquitectura d’aquesta torre evoca la Jerusalem celestial descrita per sant Joan a l’ Ap, 21 “La seva llargada és igual a l' amplada... Tres de les portes miren a llevant, tres al nord, tres al sud i tres a ponent... Les seves portes no es tancaran en tot el dia, perquè allí, de nits no n' hi haurà.”
El cor consta de dos santuaris a diferents nivells, el més proper per la majestuositat, harmonia i noblesa, recorda les grans basíliques romanes. Darrera l’altar major hi ha el mur de les confessions que separa l’església de la cripta semi enterrada.
La nau central, de més sobrietat que el santuari, romànica en les parts més baixes, és coberta per una volta gòtica. L’arc de creuer descansa sobre capitells romànics.
El pas d’un estil a l’altre és harmoniós. Crist, Mestre, domina i presideix envoltat dels quatre evangelistes i els seus símbols.

Itinerari vers Taizé

Deixem el lloc amb nostàlgia, però amb el cor ple d’ emocions, a fi d’encaminar-nos al Carmel de Mazille, prop de Taizé, on les germanes carmelites ja ens esperen. En realitat hi arribem més tard del compte, ja que no sols suposa fer una pila de kilòmetres, sinó que trobar el Carmel és un trencaclosques. Entre els molts visitants, mengem una mica i ens retirem a les nostre minúscules habitacions.

L’ endemà, després de compartir la Pregària amb la comunitat de carmelites (la majoria joves)  marxem cap a Taizé. 

Dilluns 21 Taizé

Eucaristia

Mt 12,38-42. Mateu ens diu que aquesta generació polenta demana un senyal i només se li donarà el de Jonàs: la resurrecció despres de tres nits al cor de la terra.
Miq. 6,1-4 6-8 El fragment del profeta és el que diem als Improperis :” Poble meu, que t he fet? Jo que et vaig treure d'Egipte”. Per això ens preguntem : Què oferirem al Senyor? I Déu ens respon: “justícia, bondat, i caminar humilment davant seu”.

Avui viurem realment la RESURRECCIÓ a Taizé. Un lloc que ens convida a la justícia, la bondat, i a caminar humilment al costat de tants altres germans i germanes que hi pelegrinen. 

Estada a Taizé

La primera impressió, és la d’un immens caos on cadascú es busca l’ entorn adeqüat. Grans esplanades plenes de tendes de campanya, i estacionaments plens d’ autocars. Molta joventut i animació.

Després de passar per la casa d’ acollida i situar-nos als propis apartaments, anem a mirar la botiga on ens trobem amb el Gmà. Emmanuel, un jove mestre de novícis molt agradable. Concertem una visita amb el Gmà. Daniel, que és l’ artista de la ceràmica, per a aquella tarda.

Després me’n vaig a l’ església on vull estar sola: Senyor, et sento gran i proper. Tu ets més que Jonàs, més que Salomó, Tu ets la Vida i la Resurrecció. Tu ets UNIVERSAL. Jesús, Tu ets el que mou els cors, com demanava el profeta Miquees. El nostre camí, la nostra resposta és « la justícia, i la bondat. Ho sento al viu aquí a Taizé, enmig d’aquest jovent que et cerca amb el cor, i fins potser sense saber-ho massa. Estic vora la petita icona que et representa Ressuscitat amb Maria Magdalena. Demà justament serà la festa de Maria de Magdala. Ja en el monestir, preparant el viatge, se’m va fer present el Teu trobament amb ella. Ara esdevé en certa manera real. És com la teva resposta al desig d’ aquest viatge. Tu i jo ens trobem com quan miro el Bon Pastor i Maria, en el claustre de casa. Tu i jo, ara, aquí, en un moment ben esperat, inoblidable. 

A les 12’30 hi ha la pregaria de cada migdia. Quatre cants repetitius, lents, meditats, acompanyen alguns textos llegits amb unció. Tot molt meditatiu, calant dins el cor. Finalment pregàries per la pau. Aquí es toca en certa manera la Transcendència i la Humanitat. Ens sentim JUNTS, Senyor, al teu costat.

Després de dinar anem a veure el Germà Daniel que treballa a la ceràmica amb el Germà Ludovic. La visita esdevé molt simpàtica. Ens reben al seu taller d’artistes. Uns petits quartets plens de pintures, de peces empolsades, i de forns. El G. Daniel, ja ancià és dels fundadors de Taizé, i al començament va treballar amb el nostre ceramista Llorenç Artigues, que jo vaig tenir de professor a l’ Escola Massana de Barcelona. Mica a mica anem travant amistat fins que el Jove Ludovic se’n va a buscar la màquina de retratar per a mantenir el record de la trobada. I el més interessant és que acaba explicant-nos els “secrets” per a obtenir els efectes típics de la ceràmica que ell fa, i que evidentment nosaltres no imitarem. No cal dir que els hem convidat a venir al nostre monestir, però el G. Daniel no es veu pas en cor. En Ludovic diu que si pot un dia vindrà.

Ells mateixos ens acompanyen al taller del monestir on, amb més o menys regularitat hi treballen tots els monjos. En aquell moment n’hi han uns15, cadascun fent la seva tasca. Ho tenen molt industrialitzat. Per coure les peces les posen en uns grans carros que ja fa de base del forn. Ells mateixos es fan el fang i els esmalts.
Ens regalen unes peces tarades. Com a tot arreu, tenen muntanyes de deixalles a causa de petits desperfectes. Gangues de l’ ofici. 

Més tard anem a Cluny que és molt a la vora. Una altra fita també important en el nostre pelegrinatge. 

Visita a l’ Abadia de Cluny

El lloc que ocupava l’ abadia és immens. Avui hi ha diversos carrers i edificis. Travessar per aquests espais fa sentir un alè monàstic que cala per dins, ple de la història de les nostres arrels. De l’ església només en queda el campanar romànic, majestuós, que, en aquest moment està en obres. També es visita un claustre del Renaixement, i el palau de l'Abat d’un gòtic flamiger.
Més que decepció sentim desconcert davant unes restes tan minses, al costat del que deuria ser el Cluny dels 5 abats que foren sants (Sant Ot, Sant Maiol, Sant Odiló, Sant Hug i Pere el venerable).
Però abans de marxar ens conviden a veure un audiovisual en 3 dimensions, impressionant. S’ha reproduït virtualment l’ església, per on et sent passejar, tot escoltant les músiques gregorianes del temps. Déu també avui ens ha volgut sorprendre.

Monestir de Cluny (abans monjos benedictins) per veure les 42 fotos cliqueu la imatge

Història de l’ abadia de Cluny
L’ abadia fou fundada al 910 en una reserva forestal de cassa, a la zona del que més tard sería un municipi, quan Guillem I d’ Aquitania, compte d’ Auvernia, va instal·lar-hi l’abad Bernón de Baume, y posà l’ abadía sota l’ autoritat immediata del Papa Sergi III. L’ abadía y la seva constel·lació de dependèncias es van convertir aviat en l’ exemple del tipus de vida religiosa del segle XI. El poble va créixer al voltant del cenobi.
L’ orde benedictina fou clau en l’ estabilitat aconseguida per la societat europea d’ aquell temps, y en part degut a l’ adhesión a la reforma contra la investidura als càrrecs eclesiàstics (investir a laics com a bisbes, abats...), la simonia (compra de l'ofici) i la clerogàmia (incompliment del celibat entre els clergues i monjos). . Una sucesión d’ abats competents i sants, foren figures rellevants en el terreny internacional. Així Cluny es va convirtir en el més prestigiós monestir d’ Europa. Formant federacions, arriba a tenir 2.000 monestirs federats, amb centenars de monjos adscrits, dels quals l’ abat de Cluny era el superior.
El monestir va ser saquejat per una turba de revolucionaris al 1790.

Organització
El monestir de Cluny es diferenciava en tres aspectes de la resta de las casas de l’orde: en l’ organització de la seva estructura, en la prohibició de llogar les terres segons l’ us feudal, y en considerar la liturgia com a principal forma de treball. Mentre la majoria de monestirs benedictins eren autònoms i associats només de manera informal, Cluny va crear una extensa orde federada subordinada a l’ abat de Cluny.

Els costums de Cluny representen també l’ impuls del ideal del monestir benedictí com a una unitat autosuficient en la seva producció agrícola, similar a les masíes contemporánias supervivents en les parts más romanitzadas d’ Europa y als feudes, on cada membro exercia un treball físic a més de dedicarse a l’ oració. Sant Benet d’ Aniane, el "segon Benet", era conscient que els monjos negres (benedictins) no podían seguir alimentant-se a sí mateixos simplement amb el traball físic. Al 817 per a governar els monestirs carolingis calia l’ ajuda de LLuís el Piadós. Cluny, en canvi,  va acordar oferir "pregàries perpètuas" (laus perennis), als seus benefactors, significand això que també la pregària era una tasca a realitzar.

Les arts
A Cluny, les arts estaven centrades en la litúrgia, extensa y bella en un entorn inspirador, que reflexava el sentiment de pietat propi del siglo XI. La intercesión monàstica sembla indispensable per aconseguir un estat de gràcia, i els governants competíen per a ser recordats en les inacabables oracions de Cluny, cosa que per altra banda aseegurava el manteniment del monestir, i oferia la possibilitat de la creación artística en altres camps.
El ràpid creixement de la comunitat de Cluny necesitava edificios cada vegada més grans. Les construccions de Cluny afectaren profundamente les pràcticas arquitectòniques de l’ occident europeu des del s X al XII. Les tres esglésies sucesives són anomenades convencionalment Cluny I, Cluny II y Cluny III. En construir la tercera y definitiva església de Cluny, el monestir va conseguir també l’ edifici més gran d’ Europa, abans de la reconstrucció de la Basílica de Sant Pere de Roma al s XVI.

La campanya de construcció de Cluny III fou financiada pel cens anual establert per Ferran I  de Castella - Lleó, el 1053 y el 1065. La suma es va fixar en 1.000 monedes d’ or per Ferran, quantitat doblada per Alfons VI al 1090. Per a Cluny, aquesta quantitat representava l’ anualitat més gran, mai rebuda per una orde religiosa i mai més superada. El cens del rei Alfons va permetre a l’ abat Hug (mort el 1109) fer la construcció de la gigantesca tercera esgésia de l’ abadía. Quan aquesta font es tancà, es va generar una crisi financera que afectà econòmicament a Cluny durant els mandats dels abats Pons (1109-1125) i Pere el Venerable (1122-1156). A Cluny, l’ or donat servia per donar publicitat als nous rics cristians d’ Espanya, i la va col·locar per primera vegada a l’ òrbita europea. 

Retorn a Taizé

Tornant per fi a Taizé, ens unim a la multitud per a la Pregària de la nit a les 8 del vespre.
El fet de girar-se tota l’ assamblea de cara al llibre, a vegades donant completament l’ esquena a l’ altar, a l’ hora de la lectura de l’ Escriptura, fa sentir al viu la importancia que té. Els salms i cants repetitius, van calant cor endins, fins que els moments de SILENCI sembla que et facin tocar Déu. Al final posen la creu al mig de l'Església i els joves s’hi acosten per a quedar-se en adoració, fins ben entrada la nit.

Sortint de la celebració Déu ens ha preparat una altra sorpresa. El germà Pere de Taizé, fill de Barcelona, ens atura per a saludar-nos. Per fi ens ha trobat. Savia que hi havien a Taizé unes monges de Montserrat i volia saludar-nos. Ell, juntament amb la Glòria, una noia també de Barcelona, des d’ ara esdevindran els nostres àngels ben propers. 

Dimarts 22- Taizé. Santa Magdalena

Eucaristia

Jn. 20, 11-18  Maria va al sepulcre quan encara era fosc. Es queda plorant. S’ han endut el meu Senyor... Maria! Rabuni!
Càntic 3,1-4 Cerco el qui estima la meva ànima. El crido. L'he trobat. L'he agafat, i no el deixaré anar. 

Providencialment a les 7,30 del matí, en una de les criptes trobem uma Eucaristia catòlica. Diuen els textos propis de Sta. Maria Magdalena. Els que jo m’havia preparat per a aquest dia, abans de començar el viatge. El Jesús de Taizé, per a mi, pren cos en la trobada amb la Magdalena al jardí de la resurrecció. La trobada amb Ell, tot i ser plural per la diversitat de l’ assamblea, esdevé fonda i personal. La sents en el propi cor i en cada rostre.
Potser hi ha 20 concelebrants i unes 300 persones. M’hi trobo ben bé “a casa”, tot i que també m’ hauria agradat l’ experiència d’ una eucaristia ecumènica. Però aquesta oportunitat es presenta tot seguit. 

A la celebració del matí que segueix, després dels cants i els salms, es reparteix Pa consagrat, però també altres signes de comunió d’ altres religions. La gran majoria acut al centre de l’ església per a rebre, amb els monjos, el Cos i la Sang de Crist. En aquest moment em decanto per prendre de les mans d’ un noi indú una pa beneït, i sobretot compartir amb ell un sincer somriure FRATERN.    

Després de l’ esmorzar acudim a la xerrada del G. Emili que comenta la carta de Cochabamba. En frueixo de debò:

“Déu s'ha fet semblant a nosaltres perquè nosaltres fossim com Ell", diu St. Irineu de Lió en una nota de la carta. A l'antic Testament se’ns parla del poder de Déu, però sobretot l’ evangeli de St. Joan ens diu que Déu, abaixant-se, s'ha fet carn, o sigui Vida nostra. St. Pau recalca que Ell per l’ abaixament "ha pres la forma d'esclau", i aquesta és la seva Glòria. Per això ara no preguem a un Déu del poder, sinó al Déu que es fa “petit” a fi de fer-se en tot com nosaltres. Compartint, ens fa ser veritablement persones. Aquesta, doncs, no és sols la seva Glòria, sinó que ha de ser, també,  la nostra glòria. Aquest compartir amb Déu i amb els altres ens fa lliures, semblants a Déu. Per això compartir fent diàleg de les experiències de cadascú ens enriqueix, fent-nos conèixer el millor de nosaltres mateixos ». 

Com que la nostra estada és tan breu, no entro en cap grup organitzat.

Tinc ganes de contemplar el paissatge tot intentant retenir la intensitat del moment. Però ben aviat Déu se’m presenta sota el rostre d’ una noia que em demana conversa. La Irene, ara forma part del record del meu Taizé, junt amb moltes altres persones de molts altres països. La jove Irene de 17 anys, és una francesa adoptada, que provè d’ Algèria. No sap res dels seus pares, sinó que la van abandonar, junt amb el seu germà bessó que és discapacitat, a causa de la pobresa. Em diu que la seva mare adoptiva és una gran persona, i que l’ estima molt, igual que als altres 7 germans també adoptats, de diferents països. Des d’ aquest moment la Irene no em deixa de petja. Està contenta de fer-me de “protectora” quan em sento perduda entre aquest caos de gent. Abans de separar-nos li dono petits obsequis sense importància que havia portat del monestir, no sols per a ella sinó per a la seva mare i germans. Ella els rep com un gran regal. Diu que em vindrà a veure a Montserrat. Jo la retrobo en Déu cada dia, fent present la seva visita. 

Compartim el dinar a l’ Abiodh no sols amb la Glòria, i altres catalans, sinó amb un matrimoni de Mos­cu, que són ortodoxes. Aprofitem per parlar de la situació del seu país: estan dolguts. Hi ha molta gent sense casa, ni seguretat social, a més de molta corrupció en el govern. Malgrat el canvi, Puting segueix manant, i hi ha una gran divisió de classes entre els molt rics i els molt po­bres. També entre els ortodoxes la pràctica religiosa ha minvat molt. 

A les 2,30 tenim concertada la trobada amb el germà Pere. La primera pregunta que ens fa és per saber: “què ens ha semblat Taizé?” Cadascuna de nosaltres hi diu la seva.Per a mi el més important és que han creat un ambient on la gent demostra que s’ ESTIMA.
També el facilitar el trobament amb un mateix, o, per a molts joves, el camí d’ iniciació al fet religiós. I sobretot el sentit d’universalitat.

També nosaltres li fem preguntes. Ens explica que entre ells no "volen saber" si són catòlics o d’ altres confessions. És la manera de no sentir que hi ha diferències per un fet que troben poc rellevant. Tots viuen com a germans. I ens recorda que quan el germà Roger va començar, als catòlics se’ls prohibia pregar amb els monjos de Taizé pel fet de ser protestants. Quan el Germà Pere li va dir que era catòlic, pensant que això seria un impediment, el Germà Roger li va respondre que n’ hi havia d’ altres, i que Joan XXIII ho savia. 
En preguntar-li sobre la branca femenina, ens diu que les monges que atenen l’ acollida de Taizé, els fan un servei molt útil, però que són les monges de Grandcham a Suïssa, les que van començar l’ experiència femenina amb el mateix esperit que el Germà Roger. De fet de tant en tant es reuneixen les dues comunitats. I ens fa notar que també elles fan una gran tasca ecumènica al seu país. 

Per acabar ens porta a l’ església del poble de Taizé, on va començar tot. Aquí, ens diu senyalant el cancell, pregaven els catòlics ja que els era prohibit fer-ho amb “protestants”. Fa impressió la tomba del G. Roger, senzilla com les altres.
Ens diu que en realitat el nunci Rocalli mai no va donar permís perquè els catòlics s’unissin a la comunitat de Taizé, sinó que va ser el bisbe de la seva diòcesi que després d’ esperar endebades la resposta, va tirar al dret. 

Monestir de Taizé (monjos) per veure les 25 fotos cliqueu la imatge

Història de Taizé
Va començar al 1940, quan el G. Roger tenia 25 anys. Deixant el seu país, Suïssa, va venir a França, el país de la seva mare. Enllitat per una tuberculosis pulmonar havia madurat el seu desig de formar una comunitat ecumènica. Durant la 2ª guerra mundial va voler anar a ajudar les persones que patien. Taizé es trobava proa de la frontera que dividia França, per tant era un bon lloc per a acollir refugiats. Va comprar una casa abandonada i va començar els serveis acompanyat d’ una germana seva. Entre els refugiats hi acudien també jueus i agnòstics, per això quan volia resar ho feia sol, fora de la casa, i recomanava el mateix als qui vivien amb ell. En ser descoberts pels militars, va haver de tornar-se’n a Suïssa. Va retornar a Taizé al 1944, quan la guerra havia acabat.
Al 1945, amb un petit grup de joves, va començar l’ acollida de nens orfes i presoners de guerra alemanys. Mica a mica altres joves se’ls van unir i el dia de Pasqua del 1949, set d’ells es van comprometre a guardar el celibat i a portar una vida en comú i amb una gran senzillesa.
Durant un llarg recés, a l’ hivern del 1952-53, el fundador de la comunitat va escriure la Regla. Un document que va ser molt ben acollit i valorat dins l’ església catòlica i sobre tot als monestirs.
Recordo que en el temps del meu noviciat el text de la Regla de Taizé va ser molt apreciat. “Viure l’ avui de Déu” va ser un pensament molt predicat per l’ abat Cassià Just. 

Dimecres 23- Taizé Toulouse

Eucaristia

Mt.13,1-9 Comencen les Paràboles sobre el Regne: El Sembrador surt a tirar les llavors i unes cauen arran del camí, altres entre cards.. La terra bona és la que dóna fruit, ja sigui el 60 o el 100 per u.
Jer. 1,14, 10 Explica la vocació de Jeremies: Abans de formar-te et vaig consagrar profeta. Ah sóc massa jove, i no sé parlar, diu ell. Jo seré al teu costat, posaré les meves paraules a la teva boca 

Itinerari

Passem pobles i ciutats, travessant mitja França. Déu ha sembrat generosament els camps d' aquest món. La bellesa exterior és misteri del DO interior. Gràcies Senyor, perquè ens has donat orelles per a escoltar tantes veus de la natura. Nosaltres sabem que som infants que no saben parlar. Posa les teves paraules a la nostra boca.

Per no fer una tirada tan llarga de viatge i arribar a casa més reposades, un matrimoni amic ens ha ofert passar per casa seva. Ens acullen amb un interès ben cordial. 

Dijous 24- Toulouse – Sant Benet 

Eucaristia
Mt 13,10-16 . A vosaltres us faig conèixer els secrets del Regne en paràboles. Feliços els vostres ulls que hi veuen. Molts van desitjar-ho i no pogueren.
Jer2,1-13 Recordo el teu amor de jove. Jo us vaig dur a un país ufanós, i vosaltres  profanàreu la terra. Heu fet un doble mal: abandonar Déu i fer-vos cisternes foradades.

Feliços els nostres ulls que veuen les teves meravelles. Senyor, fes que no t' abandonem mai per fer-nos cisternes foradades que no contenen aigua. 

Estada a Toulouse

La breu estada a casa dels amics esdevé veritablement de descans. Ens hi trobem tant com a casa que acordem que per unes hores aquesta torre dels afores de la ciutat esdevé un “monestir”. Resem Laudes junts, àdhuc amb pregàries espontànies que resumeixen les riques experiències del viatge. Discutim de temes de “filosofia religiosa” molt interessants. 

Arribada al monestir

Finalment arribem al monestir recordant-ho tot com un somni. Un llarg somni que compartim amb la comunitat, sense oblidar les SORPRESES de Déu. Un somni que formarà part del nostre caminar monàstic, mentre Déu vulgui.

I un somni que, per fi, he volgut compartir també amb tots vosaltres, els amics i germans internautes.