|
1.
Santa Maria, Mare de Déu
L’Orient heretà de l’Occident la solemnitat de Nadal, però la
seva capvuitada prové sobretot de l’església Oriental. Si per Nadal
posem l’atenció en el Fill, en aquesta solemnitat l’interès gira
entorn la maternitat de la Mare de Déu. I és que Maria és, abans que
res, mare, la Mare del Fill de Déu fet home. Per això aquesta festa té
actualment un marcat sentit marià.
2.
Sant Basili el Gran i sant Gregori Nazianzè, bisbes i doctors
Basili va néixer en una família que no sols era cristiana, sinó que
alguns dels seus membres eren sants. Es féu monjo. Tanmateix, les seves
qualitats i mèrits de vida l’elegiren bisbe de Capadòcia al s. IV.
Redactà Regles monàstiques i excel·lí en doctrina sobre l’Esperit
Sant. Semblantment a sant Benet que
és considerat pare del monjos d’Occident, sant Basili ho és
dels monjos d’Orient.
6.
Epifania del Senyor
Avui l’Església celebra la manifestació del Senyor al món. Si
per Nadal foren els pastors i gent senzilla els qui adoraren l’Infant
Jesús, per l’Epifania són els Mags o savis d’Orient que, seguint
la ruta marcada per una
estrella, oferiren els seus presents: or, encens i mirra, preludi de
l’homenatge i adoració de tots els pobles, com a signe de salvació
universal.
7.
Sant Ramon de Penyafort, prevere
El nom de Penyafort correspon al nom del Castell on va néixer el sant,
prop de Vilafranca del Penedès. Home de lleis, de gran rectitud i seny,
es dedicà primer a l’ensenyament, però més tard, ingressà a
l’Orde dels Predicadors. Va ser penitencier papal i confessor del rei
Jaume I a qui acompanyà en la seva conquesta de Mallorca. Morí a
Barcelona el dia dels Reis del 1275.
9.
Sant Eulogi de Còrdova, màrtir
Va néixer a Còrdova vers l’any 800. En un viatge per centres
culturals, li causà una gran admiració la ciutat de Toledo, on
s’interessà per l’església mossàrab, a la qual dedicà bells
escrits. En temps difícils, ajudava i acollia els perseguits. Visqué
la tensió entre cristians musulmans. Fou elegit bisbe de Toledo, però sofrí martiri
abans de la consagració i de prendre’n
possessió.
13.
Sant Hilari, bisbe i doctor
Estudiós de la filosofia neoplatònica, la lectura de la Bíblia el
convertí en un bon cristià. Quan rebé el baptisme estava casat i
tenia una filla, però arribà a ser bisbe de Poitiers, la seva ciutat
natal. Un dels autors preferits era Orígenes que influí en el seu
pensament. Lluità contra l’heretgia ariana i tastà l’exili. Els
seus escrits en un llatí acurat, són profunds però també difícils.
(+ 367).
17.
Sant Antoni, abat
Era un jove hisendat, que mogut per unes paraules de l’Evangeli per
anar a viure al desert. Tenim notícia de la seva vida per la biografia
que en va escriure sant Atanasi. Visqué al desert d’Egipte del 250 al
325. Fou ermità i pare de monjos. La memòria era el seu llibre.
Som a la prehistòria del monaquisme. Deia als deixebles: Viviu com si
cada dia comencéssiu de nou”.
20.
Sant Sebastià, màrtir
Era un jove fornit que formava part de l’escorta de l’emperador.
Alhora però, era un bon cristià que confortava els màrtirs a no
defallir. Acusat pel prefecte Fabià, fou condemnat a mort amb diferents
turments, i finalment apallissat, vers a principis del segle IV. És un
dels màrtirs més famosos, tot i que la narració de la seva vida, fou
una font de fantasies, sobretot per la seva mort.
1. Sant Fructuós, bisbe i màrtir i
sants Auguri i Eulogi, diaques
Són una glòria de la ciutat de Tarragona, de la Tarraco imperial, que
veié sofrir el martiri al seu bisbe
i diaques a l’amfiteatre, vora el mar, a mig segle III. Preguntats els
diaques si adoraven Fructuós, respongueren: ”Adorem el mateix que
Fructuós adora”. Moriren cremats tos tres junts. La seva passió és
un document històric de gran valor testimonial i
de l’amor al seu bisbe.
22. Santa Agnès, verge i màrtir.
Tenim constància de les dades històriques de la seva vida i del seu
martiri. No és una faula per descriure l’ambient que es respirava a
Roma durant les persecucions, ni és pura ficció. Sinó una història
que testifica que santa Agnès fou verge i màrtir als 12 anys, durant
la persecució de Dioclecià (305). El seu record és viu
en la gran basílica romana sobre el seu sepulcre.
23. Sant Ildefons, bisbe
El seu nom original és visigòtic, encara que en la forma moderna i
actual és Alfons. Tot i la resistència paterna, ingressà en un
Monestir del qual arribà a ser-ne l’abat. Acceptà la proposta
d’ocupar la seu episcopal de Toledo. Escriptor i coneixedor de les
llengües visigòtiques, composà himnes litúrgics. Havia rebut
l’ensenyament d’Isidor de Sevilla. Morí l’any 667.
24. Sant Francesc de Sales, bisbe i doctor
Ben jove encara, als 32 anys fou elegit bisbe de Ginebra. Gran apòstol
i predicador incansable, acompanyà moltes persones en el seu camí
espiritual. Col·laborà amb sant Vicenç de Paül i junt amb J. de
Chantal fundà l’Orde de
la Visitació. De temperament era agradable; tenia una bonhomia notable
i un sà humanisme. Havia nascut al Castell de Sales (1567).
25. La conversió de sant Pau
Jueu de la branca dels fariseus, però també ciutadà romà, zelós
pel compliment de les seves lleis, perseguia aferrissadament els
cristians, fins que un dia, camí de Damasc, se li aparegué el Senyor.
Fou tan forta la visió que no la pogué
resistir, i de perseguidor es convertí en apòstol. L’Església,
un dia a l’any comença la seva pregària litúrgica lloant Déu per
la conversió de sant Pau.
26. Sant Timoteu i sant Titus, bisbes
Tots dos foren deixebles i col·laboradors de sant Pau, però amb la
diferència que el primer era pagà i de mare jueva , mentre que el
segon era d’origen pagà. Sant Pau els instruí en el amí de la fe i
en féu uns apòstols i companys de ruta en els seus viatges
evangelitzadors. Tots dos són destinataris de les corresponents cartes
del mestre. S’ignora la mort d’aquests grans deixebles.
27. Santa Àngela Mèrici, verge
Verge italiana que restà òrfena als 15 anys. Es lliurà a una vida de
pregària i de virtut, com a terciària franciscana, fins que fundà la
Congregació religiosa de les Ursulines per
atendre materialment i espiritualment les nenes pobres. El seu
programa educatiu era obert i simple. Deia: “Déu dóna a cadascú a
llibertat i no força mai.. És la precursora dels Instituts religiosos
moderns.
28. Sant Tomàs d’Aquino, prevere i doctor
Doctor insigne i mestre de teòlegs i filòsofs. Ben jove ingressà a
l’Orde de Predicadors, on sobresortí
pel seu amor al silenci i a la contemplació. V escriure grans
tractats de Teologia. Aquino és el lloc del seu naixement, no gaire
lluny de Montecassino, on d’infant entrà com
a postulant. El seu mestre i educador fou sant Albert. Hom li
atribueix el títol de “Doctor Angelicus”.
31. Sant Joan Bosco, prevere
Pare i fundador de la Societat de sant Frances de Sales; d’aquí que els seus membres siguin anomenats
salesians. És una Congregació dedicada sobretot a la promoció humana,
cristiana i professional
dels joves. Comença a Torí vers el 1864, sempre ajudat per la seva
mare. Arribà a tenir centenars de filials.. Recomanava la familiaritat
en el tracte, sinó, no hi ha afecte. |