FESTES  DELS  SANTS

MAIG - JUNY

1.      Sant Josep, obrer
És una festa, segons sembla, instituïda per Pius XII fa uns cinquanta anys. Vol ser una cristianització del treball; la societat civil en fa un dia festiu com a paral·lel, però d’aquest dia en diu “festa del Treball”. L’Església proposa com a model aquell senzill obrer de Natzaret que treballava artesenalment, tot dignificat la vida dels treballadors i fins i tot el mateix treball. 

2.      Sant  Atanasi, bisbe  doctor
Bisbe d’Alexandria, on havia nascut i on va morir, l’any 373  És un insigne defensor de la fe de Nicea, al concili del qual havia assistit. Això li causà moltes lluites i exilis. En un del seus viatge a Roma, féu conèixer la vida monàstica, llavors desconeguda a l’occident, desvetllant admiradors. Sant Jeroni diu que amb el seu ardor, convertí la Roma pagana en una nova Jerusalem.

3.      Sant Felip i sant Jaume, apòstols
O hi h a gaire documentació històrica sobre aquests dos apòstols. Simplement sabem que els seus noms formen part integrant de la llista dels Dotze, nombre sagrat. Sembla que Felip morí crucificat, d’altres creuen que fou lapidat. Pel que fa a sant Jaume, s’ha creat una confusió, entre Jaume, el parent del Senyor, dit el menor, i l’apòstol. Tots dos se celebren en una festa. 

10. Sant Joan d’Àvila, prevere
Va néixer en un poblet de la província de Ciudad Real, l’any 1493. Ordenat prevere, es lliurà a sembrar la bona llavor en missions populars, al sud d’Espanya, mereixent el títol d’apòstol d’Andalusia. Es preocupà de la formació dels seminaristes, deixant establerts per a ells uns 15 col·legis Fou nomenat patró del clergat espanyol. Home espiritual i pràctic, ple de zel apostòlic. 

12. Sant Pancràç, màrtir
Hi ha documentació del seu martiri a Roma, sense especificar, però, de quina mena fou aquests martiri. La llegenda diu que procedia de Frígia ,encara que ben aviat es trasl·ladà a Roma, on fou instruït en la religió cristiana i on  vessà la sang, sota Dioclecià. Aquest sant ha assolit una devoció molt popular, sobretot pels qui l’invoquen com a advocat dels sense feina. 

14. Sant Maties, apòstol
Un dels primers deixebles de Jesús, possiblement del grup dels 72 enviats a predicar la bona nova de l’Evangeli. El cert és el que sabem pel llibre dels Fets dels apòstols. Havent fallat Judes, calia escollir un deixeble per ocupar el seu lloc, ho feren a sorts entre un tal Josep i Maties, i després de pregar, la sort caigué sobre Maties que completà  el nombre dels Dotze. 

15. Sant Isidre, llaurador
Ens ha arribat la seva vida, escrita 150 anys més tard, però ja es veu tot seguit que no pot ser massa verídica. En aquesta biografia, Isidre hi és presentat com un bon pagès, llaurador d’ofici, que feia del treball una noble ocupació. Quan sembrava deia:” Aquestes llavors per a Déu, aquestes per a nosaltres  (esposa i fill) i aquestes per les formigues”. És patró de Madrid.

17. Sant Pasqual Bailón, religiós
Li van imposar el nom de Pasqual, perquè va néixer la vigília de la Pentecosta del 1540. De família senzilla i no cristiana, passà bona par de l’adolescència fent de pastor. Més tard ingressà a l’Orde franciscana com a germà llec demostrant sempre una actitud humil i de mortificació. Devot del Santíssim sagrament. És patró d’associacions eucarístiques. 

18. Sant Joan I, papa i màrtir
Estudià a Roma, amb una pietat i saviesa remarcables. Va ser papa només uns tres anys (523-526), amb unes missions polítiques, delicades i no sempre  reeixides. No consta històricament que fos empresonat i que morís màrtir,. Més aviat el seu martiri, sense vessar la sang, consistí  en la lluita per la integritat de la fe. No va ser venerat per l’Església de Roma fins al segle XII. 

20. Sant Bernadí de Siena,  prevere
En la seva joventut vestí l’hàbit franciscà; ordenat prevere cultivà els estudis i  amb un bon bagatge cultural i teològic i es dedicà al servei de la predicació, recorrent la Itàlia central i septentrional, inflamant els esperits amb les seves prèdiques.. Un dels seus temes principals era el nom de Jesús, propagant la seva devoció. Contribuí a la reforma dels franciscans. 

2.Santa Joaquima de Vedruna, religiosa
Va néixer a Barcelona i ben jove, als setze anys, va contraure matrimoni, quedant vídua amb 9 fills a l’edat de trenta-tres anys. Coratjosa i emprenedora, es dedicà a l’administració del seu patrimoni i a les obres de caritat.. Enriquida amb una gran experiència, fundà la Congregació de les Carmelites de la Caritat, dites també “Vedrunes”, al servei dels malalts i educació de les noies. 

25. Sant Beda el Venerable, prevere i doctor
De ben menut, quan tenia set anys, visqué a l’ombra de dos Monestirs d’Anglaterra, on rebé una sòlida formació. Home de Déu donat a la pregària i a l’estudi. La seva vida es pot sintetitzar en les seves paraules. “Les meves delícies foren aprendre, ensenyar o escriure. La seva saviesa era molt considerada . Els seus escrits eren els únics llibres pels estudiants (+ 735). 

26. Sant Felip Neri, prevere
Florentí de naixement (1515), era de temperament bo i pacífic. Fou educat pels dominics. Als disset anys tingué contacte amb els monjos de Montecassino que el marcaren espiritualment. L’alegria i el bon humor eren característics en ell, però també era gran el seu amor a Déu que expandia a l’entorn. Fundà la Congregació de l’Oratori per mantenir viva la fe del poble. 

27. Sant Agustí de Canterbury, bisbe
Els primers missioners que el papa sant Gregori va enviar a Anglaterra, per evangelitzar, anaven encapçalats pel monjo Agustí que en aquells moments prior d’u Monestir de Roma. S’hi establiren l’any 597. El temperament una mica indecís d’aquest monjo no s’adeia gaire amb el zel ardent del papa.  Amb tot, elegit primer arquebisbe de Canterbuty, , fou exemplar. 

30. Sant Ferran
Ferran III, anomenat “el  Sant”, era rei de Castella i de Lleó, per heretar  per part del pare , el regne de Lleó i per part materna, el de Castella.. Lluità amb èxit contra els àrabs del sud d’Espanya, mentre restablia els bisbe a les seves Seus. Intransigent amb els heretges, era tolerant amb  els jueus i els vençuts. Tenia fama de santedat. Edificà belles catedrals.

31. La Visitació de la Mare de Déu.
Després de rebre el missatge de l’Àngel, Maria se n’anà decididament vers les muntanyes de Judà per visitar la seva cosina Elisabet, que esperava un fill. No es quedà a Natzaret, contemplant el misteri de l’Encarnació que  germinava en ella, sinó que enduta per l’esperit de servei, s’afanyà a  ajudar la seva parenta. Aquest episodi ha inspirat diverses institucions.                                                                                                             

1.      Sant Justí, màrtir
Era filòsof, desenganyat de cercar debades la veritat en les diverses escoles filosòfiques. Descobrí en la Sagrada Escriptura aquella veritat que cercava fos on fos. Ja cristià fou interrogat pel prefecte de Roma, responent:” M’he adherit a la doctrina dels cristians, perquè conté la veritat”. Ell deia “Tots els qui han viscut segons Crist, són cristians”. Morí màrtir.

2.      Sant Marcel·lí i sant Pere, màrtirs
El seu martiri, sota Dioclecià, és testificat pel papa Damas, que se n’havia assabentat de llavis del mateix botxí. Marcel·li era prevere i  Pere exorcista. Els obligaren a cavar la pròpìa fossa, en un bosc amagat, perquè no es trobessin els seus cossos. Foren decapitats. Més tard es van trobar les seves despulles i es van traslladar, construint-se, a sobre, una basílica.

3.      Sant  Carles Luanga i companys, màrtirs
Durant un parell d’anys (18885-1887), els cristians d’Uganda foren perseguits i assassinats a causa de la seva fe, per ordre del rei, tot i  que alguns d’ells estaven al seu servei. Carles i els seus vint-i-un companys, són els primers màrtirs de l’Àfrica negra. Van morir a la foguera, Mentre les flames pujaven enlaire, se sentia un murmuri intens de pregària. 

5, Sant Bonifaci, bisbe i màrtir
Monjo evangelitzador d’Alemanya, encara que també expandí l’Evangeli en altres llocs.. No oblidava la seva condició de monjo, implantant  arreu la vida monàstica i fundant nous monestirs, Fou consagrat bisbe de Magúncia. Morí assassinat pels  mateixos que evangelitzava. Deia.” La veritat pot cansar-se,  però no pot ser enganyada.” 

6. Sant Norbert, bisbe
Havia viscut una vida lleugera, fins que un dia en alta mar sofrí una tempesta tan forta que el mogué a conversió. Esdevingut prevere, es lliurà de ple a la predicació. Reformà els clergues premonstratencs, del convent dels quals en brollaren nou monestirs. Fou bisbe de Magdeburg on morí (1134). És d’ell la  frase.” He constatat que la felicitat més gran és donar-se a Déu”. 

9. Sant Efrem, diaca i doctor
Havia nascut a Nísibis al segle IV, de família cristiana. És un autèntic artista: poeta, cantor, músic...Composà molts himnes plens de sentit contemplatiu. Hom li aplica el títol de “cítara de l’Esperit Sant, per la seva inspiració. És el peta més gran de l’escola siríaca, fins i tot els seus sermons tenien una  cadència musical.. Posà la seva cultura al servei de la contemplació. 

11. Sant Bernabé, apòstol
Tot i que no forma part dels Dotze, es guanyà l’epítet d’apòstol, per acompanyar sant Pau en els primers viatges apostòlics El llibre dels Fets dels Apòstols ens diu que era xipriota de naixement i levita, home bo, ple de l’Esperit sant i de fe. Tenia un camp que va vendre i portà els diners als apòstols per fer comunió de béns. Sembla que morí lapidat pels jueus. 

13, Sant Antoni de Pàdua, prevere i doctor
Originari  de Portugal (Lisboa). Primer es féu canonge agustinià, però després entrà a l’Orde de Frares menors. En veure arribar del Marroc les despulles de cinc protomàrtirs, se li desvetllà el desig del martiri. Anà al Marroc però no li permeté la salut. Tenia  el do de la predicació.. Fou el primer professor de teologia de l’Orde. Li deien “Arca del Testament”. 

16. Santa Maria Miquela del Santíssim Sagrament, verge
Pertanyia a l’alta aristocràcia espanyola. Era filla de comtes i marquesos. Era una dama gentil. S’adonà  de la misèria moral de certes dones i fundà pera elles una escola a Madrid.  Tanmateix va ser a París on va tenir una forta vivència vers la devoció de l’Eucaristia, que donà lloc a una Congregació: “Les Adoratrius esclaves del Santíssim Sagrament i de la caritat. 

19. Sant Romuald, abat
Monjo reformador de molts monestirs, com el de sant Miquel de Cuixà. A Itàlia fundà la Camàldoli . Quan li proposaren de ser l’abat del seu monestir de sant Apol·linar, ho refusà i es retirà a una vida de solitud i pregària, endut pel seu zel eremític. Tot ho va viure amb una dedicació plena i una gran perfecció espiritual.. La seva obra reformadora tendeix a la solitud. 

21 Sant Lluís Gonzaga, religiós
Havia viscut en un ambient cortesà, però ja des de la infància se li notà la inclinació a una vida de pietat i mortificació que el portaven a fer una intensa pregària . Tot plegat feien d’aquell noi un “jove angèlic”. Ingressà a la Companyia de Jesús quan tenia disset anys. Morí als vint-i-tres víctima de la pesta, assistint els malalts de Roma. És patró de la joventut (+1591). 

22. Sant Paulí de Nola, bisbe
Era un veritable polític, amb càrrecs civils (cònsul i governador). Sant Ambròs l’inicià en el camí de la fe. Després d’haver contret matrimoni, a petició del poble, fou ordenat de prevere, malgrat la resistència personal. L’ordenació tingué lloc a Barcelona el dia de Nadal del394. És seu aquest pensament:” Hem ofès el Senyor per l’orgull, li som agradables per la humilitat”. 

24. El naixement de sant Joan Baptista
És el precursor del Senyor, el qui vingué a  preparar els seus camins. “Entre els nascuts de dona no n’hi ha cap de més gran que Joan Baptista”. Per això se celebra el seu naixement, diferentment dels altres sants, que es recorda el dia de la seva mort. La seva figura ascètica i profètica, coronada pel martiri, ho expressa en dir: ”Cal que jo minvi, perquè Ell creixi”. 

26. Sant Pelai, màrtir
Segons sembla, un  Califa s’endugué a Còrdova un noiet de Galícia com ostatge, després d’una batalla, (segle X). Als tretze anys, Pelai sofrí una mort violenta i ben aviat va ser venerat com a màrtir a tota la península Ibèrica. Diuen que les seves despulles foren traslladades a Lleó i uns anys més tard a  Oviedo, al Monestir de “San Pelayo”. 

27. Sant Ciril d’Alexandria
Patriarca d’Alexandria (+ 444), impetuós i hàbil en negocis humans i bon diplomàtic, sabia reconciliar-se amb els adversaris, tot i que era inflexible pel que fa a l’ortodòxia  Presidí el concili d’Efes, on es tractaren qüestions cristològiques i la maternitat divina de Maria. La seva doctrina i  el valor en defensar-la poden fer entendre el grau de la seva santedat.

28, Sant Ireneu, bisbe i doctor
Cristià des de la seva infància i deixeble de sant Policarp, es considera de la tradició apostòlica. Prevere i bisbe de Lió, lluità amb energia i valentia contra les heretgies. És un dels principals teòlegs del segle II. Dedicà la major part de la seva producció literària a la defensa i vigilància de la fe. És el pare de la teologia dogmàtica catòlica. 

29. Sant Pere i sant Pau, apòstols
Aquest dia, l’Església celebra la solemnitat dels dos prínceps dels apòstols, inseparablement units en un mateix culte i veneració, ja que les dues columnes de l’Església romana, no podien restar separats, ni em la vida ni en la mort, tot i les divergències.  Alguns, fins i tot opinen que van morir el mateix dia, però no consta. El cert és que van donar testimoni amb el martiri. 

30. Els sants protomàrtirs de l’Església de Roma
És una festa, escollida per recordar i homenatjar els nombrosos màrtirs anònims que lliuraren la seva vida per la fe en Jesucrist. Aquesta commemoració es fa escaure prop de la festa dels sants Apòstols Pere i Pau, per remarcar la relació entre deixebles i mestres. Molts d’aquests màrtirs desconeguts, no han prosperat per manca de documentació i d’històries llegendàries.