LLIC. ESPECIALITZADA EN TEOLOGIA FONAMENTAL (ITF St. Cugat)                       curs 2003-2004

                                                                                                                                                            Teresa Forcades

UTOPIA I HISTÒRIA. QÜESTIONS ACTUALS D’ESCATOLOGIA.

prof. J. Gimènez

DOLOR HUMÀ, REENCARNACIÓ, RESURRECCIÓ.

“Fins quan els injustos, Senyor,

fins quan els injustos s’alegraran del seu triomf,

i els amics de males arts es vantaran,

amuntegant paraules insolents?

...

Quan m’adono que estic a punt de caure,

vós m’aguanteu per l’amor que em teniu,

i quan creix el neguit dintre meu,

el vostre consol és la meva delícia”.

                                                      Salm 94 (93)

Al nostre món hi ha dolor. Hi ha injustícia. Cada dia moren i pateixen unes persones per satisfer els capricis d’unes altres. Hi ha esclavatge i tortura. Hi ha violència, molta violència estructural.

També hi ha experiències de sentit que desvetllen l’íntima convicció que una realitat diferent no només és possible sinó que és la que tindrà l’última paraula. Les experiències de sentit ens fan adonar que aquesta realitat diferent d’alguna manera ja ha començat, la fan present. En aquest sentit, el que habitualment anomenem “utopia” (allò que – almenys de moment – “no té lloc”), no neix ni pot subsistir en el nostre món com una pura idea, com una pura projecció de futur.  Ans al contrari, parteix d’una veritable experiència actual i es manté gràcies a la vivència repetida d’aquesta experiència, sempre nova i sempre la mateixa.

Allò que constitueix en concret aquestes experiències de sentit és diferent per a cadascú i és sovint força idiosincràtic. Està lligat a la trajectòria personal i posa de relleu la insondabilitat del misteri de cada persona. El seu fonament últim és la manifestació/revelació de la bellesa, la bondat i la veritat en la pròpia vida. La bellesa, la bondat i la veritat existeixen en el nostre món i són experimentables.

Així caracteritzada, l’esperança utòpica no és el fruit de la confrontació entre un desig i la realitat, sinó que neix de la confrontació d’una realitat amb una altra. Neix de la confrontació entre les experiències de sentit i les experiències de mort (experiències de lletjor, de maldat, de falsedat). Un cop hem tastat l’experiència de sentit, la mort se’ns presenta com un absurd. Totes les religions del món adrecen d’una manera o altra el tema de la mort i en totes elles l’actitud que s’adopta davant la mort és indissociable de l’actitud que s’adopta davant la vida i, en particular, davant de les experiències de mort, de límit i de contradicció inevitablement presents en tota vida.

En el nostre seminari hem tractat del tema de la reencarnació en relació a la seva formulació occidental contemporània i a la sorprenent popularitat que està assolint aquesta creença en països de tradició secular cristiana. Reencarnació versus resurrecció. Per què el cristià contemporani se sent atret per la creença en la reencarnació? Hi ha estadístiques fetes en països europeus que mostren que el percentatge de població (majoritàriament cristiana) que creu en la reencarnació supera el percentatge que creu en la resurrecció. Què vol dir això?

Per poder interpretar correctament l’actual popularitat de la creença en la reencarnació en països de matriu cultural cristiana, cal començar distingint la manera com es caracteritza la reencarnació a l’Occident contemporani i la manera com s’ha caracteritzat durant mil·lenis al si de les religions orientals.

El punt de partença de les tradicions orientals no ha estat mai la dignitat inalienable del subjecte individual i, encara menys, la dignitat inalienable de la seva vicissitud històrica, sinó precisament la relativització d’aquestes pretensions. Per a les tradicions orientals, l’ego, el jo i les seves exigències tenen connotacions negatives. L’afirmació de la pròpia individualitat és sovint considerada com un engany, com una il·lusió (maia) de la qual cal desempallegar-se per tal d’assolir la veritable realització, que no és mai “personal”, “individual”, sinó sempre una unió-fusió amb el tot, amb l’U. La diferenciació és il·lusòria. La identitat profunda és indiferenciada. La diferenciació és lluita i patiment, el cicle vital (samsara) és necessàriament un cicle de mort. La història és possible només perquè hi ha encara éssers que es resisteixen a la il·luminació. La història no té sentit en ella mateixa. No és una oportunitat de construir/rebre positivament una koinonia, una realitat “de Déu” (en termes cristians, el Regne). És només una oportunitat de percebre el caràcter il·lusori de tot allò – el meu “jo” inclòs – que necessita de l’espai i el temps per existir. La percepció d’aquesta veritat, quan penetra tot l’ésser i venç totes les resistències, porta a la il·luminació, al nirvana (la immutabilitat, el repòs etern). Des d’un punt de vista teòric, podríem dir que la reencarnació pertany a un horitzó religiós que valora negativament la història i que la resurrecció pertany a un horitzó religiós que valora positivamen la història.

Tanmateix, aquesta és una caracterització esquemàtica i incompleta. La tradició budista mahayana, per exemple, ha desenrotllat en el seu si la interessant creença en els boddisatves que resulta anàlogament equivalent a la creença cristiana-catòlica en els sants. Els boddisatves són persones que, havent copsat d’una manera plena el caràcter il·lusori de les realitats terrenes, renuncien no obstant això a entrar en el nirvana per tal de poder ajudar altres persones a assolir el seu mateix alliberament. Els boddisatves es caracteritzen per posseir la virtut de la karuna (la compassió universal). No només s’interessen d’una manera teòrica pel patiment de les persones, sinó que donen la seva vida per elles (ploren amb els qui ploren, guareixen malalts i acompanyen els moribunds i els afligits d’aquest món i viuen amb gran ascetisme al costat dels marginats i els exclosos de qualsevol classe), per alleujar-los aquest patiment espai-temporal que en el seu interior saben que és il·lusori, però que esdevé d’alguna manera real quan el “jo” de l’individu es deixa esclavitzar per ell. Així, en la seva vessant pràctica, certs corrents budistes acaben valorant la història i prenent-se-la més seriosament que molts corrents cristians.

Per altra banda, així com trobem pràctiques “encarnades” i solidàries en el context de la doctrina de la reencarnació, també trobem pràctiques “desencarnades” i espiritualistes en el context de la doctrina de la resurrecció. Hi ha corrents espirituals dins del cristianisme que interpreten insolidàriament allò “d’ocupar-se de les coses del cel i no de les de la terra”. Al meu monestir, per exemple, quan resem l’ofici d’una verge, encara que tinguem l’església plena de mares de família, surt una germana a l’ambó tota decidida (de vegades sóc jo) i entona tranquil·lament un responsori que diu “feliç la dona no casada perquè pot ocupar-se de les coses del Senyor”. I totes responem “perquè pot ocupar-se de les coses del Senyor”.

La versió occidental contemporània de la reencarnació sembla diferir de manera substancial de la versió oriental tradicional. En la versió oriental, la creença en la reencarnació és humil i resignada; no té a veure amb la promesa d’una realització futura, ni molt menys amb la creença d’un món ideal on seré i tindré tot el que desitgi, sinó amb l’esperança que el dolor i el cicle de la mort cessaran algun dia i podrem reposar per sempre de les nostres fatigues. La reencarnació en versió occidental és força diferent. No parteix de la manca de consistència de l’experiència present, històrica, espai-temporal, sinó que l’afirma radicalment i la projecta en el futur: algun dia, jo tindré i seré tot allò que desitjo i que ara i aquí no puc atènyer. És una versió contradictòria: sota el pressupòsit de la dissolució de la individualitat (reencarnació), projecta la seva afirmació màxima (plenitud no per fusió sinó per diferenciació). La consciència occidental contemporània (capitalista-consumista) concep la felicitat com a satisfacció dels propis desigs i la creença en la reencarnació fa possible viure en la il·lusió que tots els meus desigs de realització personal seran finalment satisfets. Tanmateix, no és aquesta la promesa cristiana? Els que intenten harmonitzar el missatge cristià amb la doctrina de la reencarnació opinen que sí, i no donen importància al fet que l’agent de la meva plenitud sigui en el primer cas jo mateixa, i en el segon un amor fidel i personal que ha donat la vida per mi. Substitueixen així com aquell qui res l’experiència de la gràcia per una continuïtat de progrés fonamentada en l’esforç humà. Amb aquesta substitució, la bona nova cristiana queda buida de Crist, queda absolutament buida de contingut.

Un altre atractiu de la doctrina de la reencarnació per a la mentalitat occidental contemporània és el seu aspecte retributiu, la llei del karma. Les experiències de dolor injustificat, d’absurd, de contradicció, troben la seva raó de ser en el mal ús que he fet de la meva llibertat en una altra vida. El dolor d’ara no és gratuït, és el preu a pagar per les transgressions passades. Si ara l’accepto i em comporto correctament, la meva propera vida serà, sens dubte, menys adolorida, més feliç. A igualtat de dificultat per “explicar” la resurrecció i la reencarnació, la reencarnació té l’avantatge d’estar associada a una llei kàrmica bastant més propera al capitalisme modern (qui la fa, la paga) que l’experiència de la gràcia (Déu fa ploure sobre justos i injustos).

L’experiència de la gràcia sembla ser especialment difícil per al subjecte modern. Està especialment allunyada de tot el que aquest tendeix a concebre com a bo i just. ¿Salvats per gràcia? ¿No és millor concebre un ordre còsmic que obeeixi a unes lleis fixes iguals per a tothom, com les de la natura? ¿Què significa que el penediment, el fet de demanar perdó, pugui fer canviar el destí d’un home? El subjecte autònom prefereix (mil vegades?) viure sota una força impersonal que sota un Pare/Mare provident.

Del que hem dit fins ara pot deduir-se que el concepte de reencarnació occidental afirma els valors de l’individu i de la història. Pel que fa a l’individu, per més paradoxal que sembli, potser sí que aquest és el cas. Pel que fa a la història, la situació ja no és tan clara. Una història que “es repeteix”, pot anomenar-se veritablement “història”? Si jo he de tornar a ser infant, he de tornar a ser adolescent, he de tornar a enamorar-me per primer cop, ¿quina és la importància de la meva infantesa, de la meva adolescència, del meu primer amor? Si jo he estat “jo” abans en un context corporal, social i ecològic molt diferent, quina és la meva vinculació al meu cos, al meu grup humà, al meu entorn biològic? La reencarnació occidental pressuposa i afirma una noció del “jo” desencarnada, que persisteix més enllà de tot i amb independència de tot, particularment amb independència de les relacions humanes. Qui és el meu pare i qui és la meva mare? Qui són els meus fills i filles si n’he tingut uns quants en cada vida? Els referents de la vida personal tal com l’experimentem desapareixen. Per això, la reencarnació està essent una metàfora vàlida per a l’home d’avui, desvinculat, desarrelat, aïllat. Es tracta de l’escatologització de l’eslògan de la societat de consum: fins i tot “la vida” és “d’usar i llençar”. Quan ja no serveix, s’abandona i se n’obté una altra.

L’esperança en la resurrecció, en canvi, ens portaria més aviat a provar d’aprofitar al màxim allò que tenim, la vida, perquè sabem que no en podem obtenir una altra d’igual. La vida no té recanvi. La història no torna mai enrera. Ni tan sols Déu no ens pot obtenir una altra vida “com la que teníem”, no ens pot donar una segona oportunitat. Ens haurem d’acontentar amb que ens perdoni i ens ressusciti, és a dir, que ens faci viure per gràcia, per amor gratuït, i ens apedaci la vida que li hem ofert, l’única que hem tingut i tindrem mai, tal com és. Per això a Jesús ressuscitat se’l reconeix per les nafres. ¿No li podia donar Déu un cos “nou” de veritat? ¿Quin sentit té que el cos ressuscitat  conservi les nafres? Encara més, ¿quin sentit té que, en certs passatges evangèlics, a Jesús ressuscitat se’l reconegui precisament per les nafres? ¿Què vol dir això per a la meva vida? Parlar de “cos ressuscitat”, per problemàtic que sigui aquest concepte, significa afirmar una antropologia unitària (ni en el més ençà ni en el més enllà, no és possible la dissociació cos/ànima). Parlar de “cos ressuscitat amb nafres”, què significa? Crec que més aviat és una afirmació de la vida i la història tal com la coneixem. No és una justificació del mal sinó una integració del dolor sofert en un amor més gran. El dolor i les llàgrimes no s’obliden; es transformen en les mans de Déu (“en el vostre odre heu recollit les meves llàgrimes”, Ps 56). És a dir, que no existeix una vida ideal a la qual he d’aconseguir que s’assembli la meva vida real a base de repetir una i altra vegada el meu cicle vital. La vida que “val”, la que “compta” és la que he viscut fins ara en tots els seus detalls insignificants, amb totes les situacions que preferiria oblidar i amb tots els seus goigs. Però, si això és així, la felicitat plena no la puc assolir per les pròpies forces, mentre que si m’ofereixen suficients oportunitats (reencarnacions) potser sí que al final ho entendré i em comportaré com cal per assolir-la. Potser sí que al final em guanyaré el cel o el nirvana.

Reconèixer que “no em puc guanyar el cel” i estructurar la meva vida interior a l’entorn d’aquesta percepció és dur. O no. Per això ho entenen els senzills i no els savis. El reconeixement que tinc necessitat dels altres (lloc – no mitjà - privilegiat de trobada amb l’Altre) és una cosa òbvia per als pobres, però fastigueja la prepotència moderna i també la postmoderna que és més subtil però no menys pretensiosa. La prepotència moderna diu: “Jo (nosaltres, la societat, la raó, el progrés, l’educació) puc, així que es farà”. La postmoderna diu: “Jo no puc, així que no es farà”. La no-prepotència diria: “Jo no puc, però això no vol dir que no es faci” (cf. Lc 1,38).