PRIMER ETAPA DE L'ADVENT: Del primer dilluns el segon dimecres

DILLUNS DE LA PRIMERA SETMANA
Is 4,2-6 (De preferència els anys A)
Is 2,1-5 (De preferència els anys B i C)
Mt 8,5-11

Introducció
            D’aquí un moment, a l’oració d’obertura, demanarem que el Senyor Jesús, quan vindrà a trucar a la nostra porta, ens trobi vetllant en la pregària i joiosos de cantar les seves lloances. “Vetllant” i “joiosos”: heus ací el que ens és demanant al moment d’entrar en la celebració. Per les nostres possibles negligències, demanem perdó.

Per a l’homilia
            El tema proposat a Is 2,1-5.- Dues idees paral·leles. A) La muntanya de Sió, ha estat “elevada” al cap d’amunt de totes les muntanyes per tal d’aplegar totes les nacions en oposició a la Torre de Babel que divideix. B) Convocació universal a la litúrgia festiva que serà celebrada a la nova ciutat de Sió; amb l’accent posat en escoltar la Paraula del Senyor.

            Compliment del tema a l’evangeli.- La fe del Centurió consisteix a reconèixer Jesús com “el subordinat” de Déu; per tant, posseint la seva autoritat, essent el seu legítim enviat, per tal de dur a terme les curacions, en tant que amo de la natura.
De la mateixa manera que ell mateix, el Centurió, dóna ordres que s’acompleixen amb tota fidelitat pels seus subordinats, gràcies a l’autoritat que li ve de l’Emperador; igualment, Jesús dóna també ordres per l’autoritat que li ve de ser el missatger de Déu. La petició que la guarició sigui feta a distància, és per respecte a Jesús mateix: ell, jueu, no podia entrar a casa d’un pagà sense tacar-se d’una impuresa legal.

            Jesús declara que la fe del Centurió ve a ser com les primícies “de les nacions” anunciades per Isaïes, que vénen d’Orient i d’Occident (és a dir de tot arreu) per participar amb Abraham, Isaac i Jacob en el festí del Regne.

            “Els darrers temps”, és a dir els temps messiànics. És això que el temps d’Advent ens proposa d’esperar... i no solament el naixement a Betlem.

            Nosaltres pertanyem al grup d’aquells que han d’arribar d’Orient i d’Occident. Preguntem-nos sobre la nostra fe en Jesucrist. És aquesta fe, la que ens farà capaços d’asseure’ns a la taula del Regne.

Pas al ritus
            Malgrat el que Jesús havia dit als deixebles de no entrar en les ciutats de samaritans ni de pagans, ell es va interessar en aquest centurió pagà. Aquesta obertura de Jesús el va conduir, al cap i a la fi, a la creu. Nosaltres som testimonis, en el sagrament, del que Jesús ha fet per nosaltres, pagans d’origen.

Per al Pare Nostre
            Nosaltres tenim, potser, més raó que el Centurió de proclamar: “Senyor, no sóc digne...” Per això direm “perdoneu-nos... com nosaltres perdonem” per tal de podar asseure’ns a la taula del Senyor.    retorn



DIMARTS DE LA PRIMERA SETMANA
Is 11,1-10
Lc 10,21-24

Introducció
            La celebració litúrgica acompleix el “ja aquí, però encara no” del Misteri de Salvació. Nosaltres hi participem: “nosaltres celebrem la presència del qui ha de venir”, no solament a Nadal, sinó també a la fi dels temps... i també a cada eucaristia. Que el Senyor ens concedeixi la guarició en la qual ens ha submergit el pecat.

Per a l’homilia
            El tema proposat per Is 11,1-10.- Aquell dia, fórmula típica per anunciar els tems messiànics. El Rei Messies rebrot de la rel de Jessè (descendent de...) serà envaït per l’Esperit de Déu que li farà do de les sis virtuts, presentades de dues en dues, les unes relacionades amb el seus deures envers Déu, les altres, amb els seus deures envers els homes. Aquestes virtuts són també les dels avantpassats: el rebrot reial és alimentat de la mateixa saba que l’arbre ancestral, la intel·ligència i la saviesa de Salomó (Llavors Déu li digué: Ja que has demanat això, i no una llarga vida, o riqueses, o la mort dels teus enemics; ja que tan sols has demanat discerniment per a judicar, faré el que tu dius: et concedeixo saviesa i intel·ligència, tant, que ni abans ni després ningú no se't podrà igualar (1 R 3,11-12); la força de David; el temor de Déu dels Patriarques (Abraham va insistir: Goso parlar al Senyor, jo que sóc només pols i cendra. Suposem que, per a arribar a cinquanta justos, en faltessin cinc. ¿Per aquests cinc, destruiries tota la ciutat? (Gn 18,27-28); I [Jacob] ple de temor va exclamar: Que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel (Gn 28,17). (Maertens-Frisque, Guide I, 70). Una mena de retorn a la pau paradisíaca s’assegura abans que el pecat introdueixi la guerra i la mort entre els éssers creats.

            L’acompliment del tema a l’evangeli.- Sant Lluc ens presenta Jesús com acomplint la profecia d’Isaïes perquè “ple d’entusiasme de l’Esperit Sant”...

            No solament per aquesta expressió que diu la realitat del misteri personal de Jesús (ple de l’Esperit Sant), sinó també perquè ell mateix es proclama convocador d’un poble de petits, poble pacífic ja que és conscient de tenir Déu com Abbâ, gràcies a la revelació que solament Jesús té la possibilitat de fer. Al contrari, els savis i poderosos amb les seves ciències, estan més aviat inclinats a les diputes i querelles, tal com ha aparegut durant el ministeri de Jesús.

Pas al ritus
            “El que vosaltres veieu... sentiu” només tenia sentit en la fe. Per als deixebles històrics de Jesús i per nosaltres mateixos avui. Feliços de nosaltres ara de veure i escoltar, en la fe, el Misteri Pasqual en la nostra celebració eucarística.

Per al Pare Nostre
            “Ningú no coneix qui és el Pare”... Ningú no pot pregar al Pare, si no és el Fill i aquell a qui el Fill ho vulgui revelar i vulgui ensenyar-li a pregar. Com nosaltres ho hem après, gosem dir...    retorn



DIMECRES DE LA PRIMERA SETMANA
Is 25,6-10a
Mt 15,29-37

Introducció
            Com la gent de l’evangeli, també nosaltres seguim Jesús dia rere dia a la missa matinal. Ell mateix, ple de compassió per nosaltres, ens ensenya i ens nodreix. El que succeeix ara anticipa la felicitat “d’aquell dia”, quan els temps seran acomplerts perfectament. Que el Senyor vulgui guarir les ferides dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            El tema proposat per Is 25,6-10a.- Isaïes imagina l’arribada dels temps messiànics (aquell dia) com un dia de victòria de Yahvé sobre els seus enemics. L’enemic vençut és la mort. Aquesta victòria és celebrada amb un banquet suculent al qual són invitats els amics del rei victoriós; pel que fa al cas, tots els pobles de la terra. El banquet se celebra sobre la seva muntanya – ¿quina: la de Sió, la de les Benaurances, la del Calvari, la de “la cambra alta”? – ; però no es tracta d’un banquet amb amics sinó amb aliats. Es tracta d’un banquet per marcar una aliança.

            L’acompliment del tema a l’evangeli.- “Pujà a la muntanya”; no se sap quina; en tot cas “la seva”, com la d’Isaïes. Hi “eixugà les llàgrimes de totes les fesomies” causades per tota mena de sofriments; vencent la malaltia feia recular la mort... “fa desaparèixer el vel de dol que cobreix tots els pobles”.

            El compliment no s’acaba aquí. Jesús ofereix a la gentada – cal insistir no jueva, com no ho som nosaltres – un àpat festiu als quatre mil que s’havien reunit allí. En territori no jueu, per a gent no jueva, a partir de “set pans”, dels quals en restarà encara “set senalles plenes”. Tothom en menjà tant com volgué.
Amb Jesús, “aquell dia” va arribar realment... però també “l’encara no”. Ja que el pa que els fou donat només era pa terrenal; no era encara el pa “d’aquest dia”: del dia de l’eternitat; el pa que ens nodrirà per a l’eternitat: fe en la terra, visió cara a cara en la glòria.

Pas al ritus
            La celebració ens ha guarit en la preparació penitencial; la celebració ens ha instruït en la Litúrgia de la Paraula; la celebració ens nodrirà amb “el cos i la sang” – de vida – oferts per Jesús durant tot el seu ministeri.

Per al Pare Nostre
            No hauria calgut ensenyar-nos a demanar el pa per satisfer la nostra fam corporal. Jesús ens ensenya a pregar perquè ens adonem d’una necessitat que, potser, nosaltres ignoràvem: la de nodrir la nostra fe. Així doncs, com ens ha estat ensenyat, gosem dir...    retorn



DIJOUS DE LA PRIMERA SETMANA
Is 26,1-6
Mt 7,21.24-27

Introducció
            Com abans, a la muntanya de les Benaurances, ens hem reunit amb Jesús per celebrar el seu memorial i oferir-lo al Pare, a qui pertany tot honor i tota glòria. Però cal que les nostres obres corresponguin a les nostres lloances. Que el Senyor vulgui perdonar les nostres incoherències.

Per a l’homilia
            El tema proposat per Is 26,1-6.- Sempre encara “aquell dia”... cal travessar el temps fins el retorn del Crist en glòria. Una mica com sant Agustí en la “Ciutat de Déu”, Is 26 imagina dues ciutats simbòliques, una la del bé, l’altra la del mal, que s’han oposat entre elles. En el seu combat, la ciutat del bé n’ha sortit victoriosa. L’oracle proclama aquesta victòria: seguretat de pau; el Senyor mateix és la Roca i la Muralla. Res a témer dels enemics.

            Els qui havien estat esclafats pel poder del mal, trepitgen ara aquella que els havia turmentat. Hom té el dret de pensar en les ciutats apocalíptiques de Joan: “La Babilònia terrestre” i la “Jerusalem celestial”.

             L’acompliment del tema a l’evangeli.- Jesús és l’arquitecte de la Ciutat del Bé, de la Jerusalem que camina, en el temps, cap a la Jerusalem celeste. Urbs Jerusalem beata… vivis ex lapidibus. Benaurada ciutat de Jerusalem... construïda de pedres vives...

            Aquesta vida ens ha estat donada en el Baptisme, i s’ha de manifestar necessàriament per les bones obres. No solament per les bones paraules, o les belles celebracions litúrgiques. No solament, “Senyor, Senyor”, sinó que cal fer també la voluntat del Pare que és al cel.

             Construir sobre la pedra, resistir tempestes de tota mena, vol dir agafar-se sòlidament, inseparablement, a la Paraula del Crist, a la seva Persona, als seus exemples: i dur-los a terme.

            Jesús ens ofereix tot el que els cal perquè puguem pertànyer a la Ciutat del Bé; perquè puguem fer aparèixer la ciutat anunciada per Isaïes.

Pas al ritus
            Una ciutat victoriosa com la victòria del Crist a la Creu; però real. Fer el bé confiant-nos totalment a la justícia del Pare; sense cercar a justificar-se un mateix. És el model que la celebració eucarística en proposa de fer nostre.

Per al Pare Nostre
           “No n’hi ha prou de dir : Pare Nostre, Pare Nostre...” sinó que cal complir el que diem repetint la pregària que hem après. Senyor, veniu a ajudar-nos ja que, malgrat les nostres incoherències, gosem dir...    retorn



DIVENDRES DE LA PRIMERA SETMANA
Is 29,17-24
Mt 9,27-31

Introducció
            L’Advent és el temps de l’espera; el temps de l’esperança segura. Si l’esperança dels antics va ser acomplerta l’any primer de la nostra era; nosaltres també estem segurs que la nostra esperança no serà pas decebuda perquè es recolza en la paraula de Jesús mateix. L’Eucaristia fa present aquest compliment de la nostra espera. “Veniu, Senyor Jesús!” Que ell vulgui perdonar els nostres pecats.

Per a l’homilia
            El tema proposat per Is 29,17-24.- Hi haurà capgirament de situacions, és l’anunci de l’oracle d’Isaïes, a partir d’un projecte d’aliança proposat per Egipte a Samaria i a Judà contra Assíria. Els jardins (els humils) esdevindran boscos (poderosos) al mateix temps que el poderós Líban esdevindrà un jardinet (humiliat).

            L’expressió característica dels anuncis messiànics, “aquell dia”, ens convida a anar més enllà de la verificació històrica per veure el compliment a la fi dels temps. Entre els petits, pobres i humils, la situació dels quals serà canviada, hi ha també els cecs.

            L’acompliment del tema a l’evangeli.- Els dos cecs proclamen la seva fe messiànica en Jesús. “Fill de David, ¡tingueu pietat de nosaltres!” pot fer al·lusió a l’oracle messiànic d’Isaïes; això pot ser la raó per la qual Jesús exigeix silenci – més o menys difícil de respectar – car la seva guarició significava l’acompliment d’aquesta profecia messiànica (igual que en Is 35,5) i el reconeixement de Jesús com el Messies.

            Sigui el que sigui, Jesús ha complert el que Isaïes havia anunciat. En certa mesura “aquell dia” ha arribat amb Jesús.
Si una de les raons del “silenci” imposat era que calia que Jesús Messies passés primer per la Creu i que ressuscités, atès que, per a nosaltres, aquesta condició ja ha estat posada, no hi ha res que ens obligui a privar-nos de proclamar la messianitat de Jesús. Certament, la seva i segons el seu pensament, i no pas segons el nostre pensament.

Pas al ritus
            Jesús no ha respost a la demanda dels cecs fins que ha arribat a la casa. El recorregut, ¿va ser llarg o curt? Sigui el que sigui, els nostres ulls seran ben oberts per veure Déu cara a cara quan serem “a casa seva”; llavors no hi haurà més fe, sinó visió. Mentrestant ens disposem a celebrar en la fe – potser obscura – la salvació que Jesús ens ha concedit. Que ell obri el ulls del nostre cor.

Per al Pare Nostre
            Al moment de recitar una vegada més la pregària del Senyor, sentim-nos dir de part seva: “¿Creieu que tinc poder per fer de vosaltres fills de Déu?” Si en atrevim a dir que “Sí”, tindrem dret a dir la pregària que ell ens va ensenyar.    retorn

 

DISSABTE DE LA PRIMERA SETMANA
Is 30,19-21.23-26
Mt 9,35 – 10,1.6-8

Introducció
            Sovint ens fem preguntes sobre la nostra llibertat. Ser lliure és reconèixer-se sense traves, sense impediments. Però el que ens qualifica és allò en què investim la nostra llibertat. A la pregària d’obertura demanarem “la veritable llibertat”, la d’estimar Déu lliurement. Que ell mateix ens perdoni les nostre negatives a estimar.

Per a l’homilia
            Tema proposat per Is 30,19-21.23-26.- Déu, ple de misericòrdia, anuncia pel profeta que donarà al seu poble allò que necessita per viure bé; que el guiarà en el camí de la fidelitat; l’abundància omplirà el camps de sembrats i els estables, de bestiar. L’aigua no faltarà. I la llum mateixa esdevindrà també font de guarició.

            L’acompliment del tema à l’evangeli.- Sant Mateu ens diu que la vista de les multituds va provocar que Jesús s’emocionés profundament (έσπλαγχνίσθη) (esplangnisze). És la mateixa paraula que es fa servir per dir l’emoció del pare al retorn del fill pròdig; la del samarità el veure el ferit a la vora del camí; la de Jesús davant la comitiva fúnebre de Naïm, i en d’altres. Perquè es compleixi el projecte de Déu expressant en Is 30, Jesús demana que es pregui el Pare, l’amo del sembrat, que enviï obrers a exercir la seva misericòrdia.

            En la seva compassió no es limita solament a pregar: Jesús envia els Dotze en un aprenentatge missioner. Jesús “guaria malalties i xacres de tota mena” ; els deixebles són enviats i “els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena” (exactament les mateixes paraules fetes servir per Jesús) i encara més amb l’odre: “Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis” .

          Jesús acompleix la profecia d’Isaïes i a més s’hi associa els Dotze.  

          Algú ha afirmat, no sense raó, que tota la vida de Jesús ha estat dirigida, guiada, tenint com objectiu: la compassió. És el que es dit amb aquella paraula grega complicada de pronunciar; però que expressa bé les emocions fondes que remouen les entranyes en la seva profunditat.

Pas al ritus
            La compassió de Jesús per nosaltres l’ha conduit a no refusar la creu, com a preu a pagar per anunciar l’amor de Déu per a tots nosaltres. Seria inimaginable quedar indiferent i fred, en el moment de fer present en el nostre altar la mort i la resurrecció del Crist en favor de tots.

Per al Pare
             Que la compassió paternal de la qual som beneficiaris, es tradueixi al nostre nivell en “compassió fraternal”, dit altrament seria dir en fals el “Pare Nostre”.    retorn

 

DILLUNS DE LA SEGONA SETMANA
Is 35,1-10
Lc 5,17-26

Introducció
            L’Advent també és el temps de caminar cap una trobada. Cal no errar el camí que ens ha de fer trobar Aquell que ve. Demanem que la nostra pregària aplani el camí. Tot seguit Isaïes ens dirà que l’impur (en el sentit d’incrèdul) no hi passarà pas. Que el Senyor mateix ens purifiqui per poder fer un bon camí.

Per a l’homilia
            Tema proposat per Is 35,1-10.- Aquest passatge, malgrat formar part del capítol 35, pertany al II Isaïes (és a dir, el conjunt dels cc. 40-55 que anuncien el retorn de l’exili). També forma part dels anuncis dels “signes messiànics” en les guaricions anunciades. Caldria mirar divendres passat.

            El retorn al Paradís n’és el tema. La vinguda del Salvador transformarà el desert en paradís (vv. 1-2; 6-7); totes les malalties seran guarides (vv. 5-6) el mateix cansament desapareixerà (v. 3). Aquests pocs versets proclamen la propera abolició de les malediccions atribuïdes al pecat d’Adam: la fatiga (Gn 3,19: Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret); el sofriment (Gn 3,16: Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors), les espines i els esbarzers del desert (Gn 3,18: La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps) no seran sinó mals records (Maertens-Frisque, Guide I, p. 103).

            Atès el passatge escollit per fer aparèixer l’acompliment de la profecia, cal posar l’accent sobre la guarició dels coixos; sobre el caminar per l’ ”avinguda sagrada” i les condicions per poder-hi passar.

            L’acompliment del tema a l’evangeli.- La guarició del paralític i el perdó dels seus pecats fan aparèixer Jesús com Aquell que ha vingut ha portar-nos els beneficis que caracteritzen l’arribada dels temps messiànics. Malgrat l’ “encara no”, un veritable “ja és aquí” ha arribat. Era present en els anys 30, al moment del ministeri públic de Jesús, per convidar els homes a creure en ell – cosa que queda expressada per “Tots quedaren molt sorpresos i donaven glòria a Déu” –, però refusat per aquells que acusen Jesús de dir “blasfèmies”.

            Amb el perdó Jesús ha fet que aquell home sigui capaç de caminar espiritualment pel “camí sagrat” que condueix a la Terra Promesa; i, a més a més, li ha guarit la paràlisi que li impedia fer-ho de manera física.

            ¿De quina manera la profecia s’acompleix encara avui? Sobre tot amb el perdó dels pecats. En tot cas aquest va ser el primer objectiu de Jesús... la guarició de la paràlisi només va ser feta perquè Jesús hi va ser com obligat per l’exigència de “demostrar” la veritat de la seva paraula de perdó. Si nosaltres tinguéssim prou fe per creure en el perdó que Jesús ens ofereix – la meva sang vessada per vosaltres i per tots els homes - ¿quina necessitat tindríem de guaricions físiques?

Pas al ritus
            Per haver anunciat la Bona Nova del perdó ofert pel Pare a través del ministeri de Jesús, ell, Jesús, comença per fer-se acusar de blasfem. No en va ser lapidat... sinó crucificat. Nosaltres proclamem la seva mort, nosaltres celebrem la seva resurrecció... Jesús ens assegura el perdó dels nostres pecats. Donem-ne gràcies: “eucaristiem”!

Per al Pare Nostre
            El pecador paralític, ell i els seus amics, només pensaven en la malaltia corporal. Jesús li fa adonar i el cura de les seves malalties espirituals. Ensenyant-nos a demanar perdó dels nostres pecats, Jesús no ens acusa gratuïtament. Ens fa adonar de les nostres reals malalties per tal que puguem guarir-nos-en gràcies al seu perdó.    retorn
 

DIMARTS DE LA SEGONA SETMANA
Is 40,1-11
Mt 18,12-14

Introducció
            Nosaltres esperem l’arribada d’Aquell que ve a buscar el que li pertany i que s’havia esgarriat. Aquell que va venir ara fa vint segles. Aquell del qual celebrarem el naixement d’aquí uns dies. Aquell que vindrà a cercar cadascú de nosaltres un dia determinat de la pròpia història individual. Aquell que ve ara en la nostra Eucaristia. Que ell mateix vulgui perdonar els nostres esgarriaments.

Per a l’homilia
            El tema proposat per Is 40,1-11.- “Consoleu”, lit. Permeteu de fer sortir un profund sospir d’alleujament. Aquest terme dóna als poemes el seu títol (“Llibre de la Consolació”) i la seva tonalitat: apareix 9 vegades en els capítols 40-55 (IIon Isaïes) i 7 vegades en els capítols 56-66 (IIIer Isaïes) com per respondre als gemecs de les Lamentacions (per exemple 1,16: És per això que ploro, els ulls se'm fonen en llàgrimes; no tinc ningú que em consoli, no tinc ningú que em conforti: he perdut tots els meus fills. L'enemic ha vençut. (Ain); 1,9: Li taca tot el vestit la sang immunda de les regles; no esperava aquesta fi, però de sobte ha caigut i ningú no la consola. «Mira, Senyor, la meva misèria; l'enemic ara em domina.» (Tet); 1,17: Sió estén les mans suplicant i ningú no la consola; el Senyor envia enemics i encercla els de Jacob. Enmig d'ells, Jerusalem fa fàstic de mirar. (Pe).) Els onze primers versets del capítol del capítol 40 constitueixen un pròleg a vàries veus: * Veu del profeta als seus germans (1-2); ** Veu d’un herald (3-5); *** Veu d’altres missatgers (6-8); **** Veu de Jerusalem que rep el seu missatge i el transmet a les ciutats de Judà (9-11).

            El tema proposat per la litúrgia d’avui apareix en els dos darrers versets: El Senyor, Déu sobirà, arriba amb poder... Vetlla com un pastor pel seu ramat: l'aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien.

            L’acompliment del tema a l’evangeli.- La paràbola del pastor i de la seva ovella esgarriada, segons Mt, posa l’accent sobre la compassió del Pare en favor dels petits de la comunitat. Si el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits, i sóc aquí per complir la seva voluntat... vosaltres també, per la part que us toca, heu de prosseguir aquest projecte salvador de Déu.

            No hi ha lloc per al desesper malgrat els propis pecats, malgrat els propis esgarriaments. El nostre Pastor ha vingut de lluny per trobar-nos i donar-nos la joia.

            Però també, per altra banda ¿què n’hem fet de la correcció fraterna? O potser, ¿què n’hem fet de la crítica, de la murmuració, de la difamació o de la calúmnia? Celebrar el naixement del Pastor no pot anar acompanyat de l’assassinat, encara que només sigui verbal, de les ovelles germanes del ramat.

Pas al ritus
            Mt no parla de festa amb els amics i veïns del pastor. Això no és impediment per a la joia del retrobament amb el que estava perdut. L’Eucaristia és sempre un àpat festiu de trobada del Crist amb tots i cadascú de nosaltres... ¿Estem preocupats per la manca d’algun dels nostres germans?

Per al Pare Nostre
            Jesús és la icona del Pare. Veure actuar Jesús, escoltar Jesús, és veure actuar i escoltar el Pare. Ell també és el més gran Pastor. Adrecem-li la pregària que ell mateix ens ha donat a través de Jesús.    retorn
 

DIMECRES DE LA SEGONA SETMANA
Is 40,25-31
Mt 11,28-30

Introducció
            Quan Jesús deia : Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, ho deia a uns “cansats i afeixugats” molt particulars; no simplement malalts, o aturats, o pobres econòmics... ¿Serem nosaltres, per casualitat, d’aquells que Jesús ha vingut a consolar (Llibre de la Consolació)? Sigui el que sigui, demanem-li perdó perquè massa sovint els nostres mals són el fruit dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            El tema proposat per Is 40,25-30.- Paraules adreçades pel Segon Isaïes als exiliats a Babilònia en perill de creure que Marduk sigui superior a Yahvé. I, en conseqüència, en el seu yahvisme, creure’s afeblits i desesperats. Es tracta doncs d’encoratjaments per a la seva fe amb imatges tretes quasi bé del paganisme.

            L’acompliment del tema à l’evangeli.- “Els casats i afeixugats” a qui Jesús s’adreça són gent del poble baix jueu: ja siguin persones amb oficis considerats menyspreables (col•lectors d’impostos, pastors, blanquers, escombriaires, etc.); ja siguin persones normals però que desconeixen les subtilitats de la interpretació farisea de la Llei i, per conseqüència, condemnats per endavant. Persones considerades pels dirigents religiosos com marginals... quasi bé desesperats. Heus ací el pes que carrega les seves espatlles.

            Jesús els proposa d’anar cap a ell, d’esdevenir els seus deixebles, d’agafar el seu jou... la seva “moral”. Llàstima que la divisió litúrgica hagi saltat els vv. 11,25-27 on Jesús revela la paternitat de Déu; la que funda “la moral” que ell proposa. Moral d’amor, no menys exigent que la moral farisea, però sempre en relació amb algú que, per damunt de tot, ens estima. És en aquest sentit que “el seu jou és lleuger”... de cap manera perquè sigui menys exigent.

            El “repòs” que Jesús promet, no és un analgèsic qualsevol: és la seguretat que, passi el que passi: no es tracta mai d’un “càstig de Déu”; no es tracta mai d’un “oblit de Déu”; d’un “menyspreu de Déu”. Perquè el seu amor paternal està sempre amb nosaltres perquè tinguem la seguretat que mai no som abandonats... com ell mateix (malgrat el Salm 21 a la creu) mai no ha estat abandonat del Pare; ni tan sols sobre la Creu.

            “Benèvol i humil de cor” en relació a la fredor i a la distància que els doctors de la Llei mantenien en relació a la gent, a la qual ells mai no s’acostaven

Pas al ritus
            En el sagrament, però realment i amb el compromís seriós en la vida de cada dia, nosaltres prenem sobre nostre “el jou de Jesús”: prenem la seva creu... per travessar amb ell la mort i “passar a l’altre costat”. Ell ja ens n’havia previngut tot seguit després del primer anuncia de la passió. Ens havia dit: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Seguim-lo seriosament en la celebració de la seva Pasqua.

Per al Pare Nostre
            La voluntat del Pare ha estat l’aliment de Jesús durant la seva vida, fins la creu, fins la resurrecció. “El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui...” Doneu-nos de complir el que vos espereu de nosaltres com Jesús ho ha fet. (Da quod iubes et iube quod vis [Dóna el que manes i mana el que vulguis]. Sant Agustí)    retorn