TERCERA ETAPA DE L'ADVENT: del 17 al 24 de desembre

                                                                                        INTRODUCCIÓ A LA TERCERA ETAPA DE L’ADVENT
                                                                                                        (Dies que precedeixen Nadal)


             Els passatges evangèlics recullen els anuncis de Nadal que es troben en els “evangelis de la infantesa”, és a dir, en Mt 1-2 i en   Lc 1-2.

            Les primeres lectures, tretes de diversos llibres bíblics presenten passatges de l’Antic Testament que prefiguren aquests anuncis. (“Missel de l’Assemblée pour la semaine”, Brepols, 1981, p. 34).

            Els relats sobre la infantesa de Jesús, Mt i Lc no fan servir les mateixes fonts d’informació [que per a la resta de les  seves obres], de manera que els fets dels quals parlen són quasi bé tots diferents i la seva successió cronològica es fa difícil d’establir. Per tant, l’acord profund dels dos evangelis sobre les veritats doctrinals que els seus relats estan destinats a posar en clar, no és sinó més remarcable.

            En efecte, si Mateu i Lluc han parlat de la vida “oculta” de Jesús, quan el relat de Marc no en parla pas i comença amb la vida “pública” del Crist, la intenció de Mt i de Lc no és de portar un complement a la biografia de Jesús; la seva intenció és de redactar un pròleg teològic a l’evangeli de cadascú.

            Mateu vol mostrar que Jesús acompleix les Escriptures; també vol posar de relleu el fet que, des de la seva vinguda, Jesús és rebutjat per Israel i reconegut pels pagans. Lluc, pel seu cantó, vol reunir en el seu relat de la infantesa, tots les títols que defineixen la missió i la persona de Jesús i que mostren com ell és el salvador universal. Cal, doncs, anar més enllà del contingut anecdòtic d’aquests escrits per contemplar-hi el misteri que s’hi revela.  (“Missel de l’Assemblée”, p. 509) (El subratllat és meu).

            Em sembla interessant notar que les set antífones del Magnificat, previstes per aquestes fèries privilegiades, que el breviari de Pius X qualificava d’Antiphonæ Majores ad Magnificat, son també cantades en les traduccions en llengües vives de la Litúrgia de les Hores. També han estat represes, en paràfrasi, com verset de l’Al·leluia que precedeix l’evangeli de cada dia d'aquesta etapa. Aquestes antífones són d’una bellesa i d’una profunditat teològica que no cal demostrar. La versió llatina, amb la música gregoriana que les acompanyava, no feia sinó ressaltar la seva bellesa i la seva veritat.

            Curiositat.- La versió llatina permetia un acròstic amb les primeres lletres de cada una de les antífones – O Sapientia ; O Adonaï ; O radix Jesse ; O clavis David ; O Oriens ; O Rex géntium ; O Emmanuel – però llegint-les començant per la darrera: E – R – O – C – R – A – S = Ero cras = Seré (estaré) demà... un “demà” una mica “elàstic” ja que l‘última antífona (que és la primera antífona de l’acròstic) és cantada el 23 de desembre... Aquest “demà” – el 24 – podrien ser les Primeres Vespres de Nadal.



17 DE DESEMBRE
Gn 49,2.8-10
Mt 1,1-17

Introducció
            Celebrar l’Eucaristia és sempre – i anava a dir solament – fer present el Misteri Pasqual del Crist. Aquests dies que precedeixen Nadal, la Litúrgia de la Paraula – que sempre “ha de fer u” amb la Litúrgia de l’Eucaristia – corre el risc de polaritzar-nos vers el Misteri de l’Encarnació. Caldria tractar de contemplar aquests textos de tal manera que hi descobríssim el misteri de la persona de la qual farem presents la seva mort i resurrecció.

Per a l’homilia
            Recerca del tema en Mt 1,1-17.- ◊ v. 1.- Genealogia de Jesús, el Crist. Calcant aquest títol sobre el que comença la narració de la descendència del primer home (Gn 5,1: Llista genealògica dels descendents d'Adam...), Mt suggereix que Jesús, obrint el llibre d’una nova Gènesi, ocupa el lloc d’Adam. No obstant la historia que porta Mt no és la d’una descendència, sinó la d’una ascendència: en Jesús, la història passada d’Israel troba el seu sentit.
 
            ◊ v. 2.- Per presentar l’origen de l’home, que ell sap ressuscitat i present en la seva Església, Mt utilitza primer el gènere literari de les genealogies: Jesús està ben arrelat en el Poble escollit. Al citar els noms de quatre dones, Thamar, Rahab, Ruth, la dona d’Uries, Mt posa en relleu la presència de tres estrangeres (lliçó d’universalisme) i les condicions irregulars en les quals elles han infantat (lliçó de gràcia).

            ◊ v. 17.- El nombre de les generacions.- Vàries explicacions han estat proposades a aquesta xifra de catorze repetida tres vegades: 1) seria la suma del valor numèric de les tres consonants que formen en hebreu el nom de David (D = 4; V = 6; d’on 4 + 6 + 4 = 14). 2) Segons els còmputs apocalíptics de la època, Jesús ve al final de la sisena setmana (d’on 3 vegades 14 = 6 vegades 7, sis setmanes) de la història santa que comença amb Abraham; és a dir, Jesús ve en la plenitud dels temps. Però aquesta explicació reposa sobre la xifra 7, que no és mencionada per Mt.

            Es podria dir que Mt expressa: la veritat de la humanitat de Jesús, aquesta veritat el posa en profunda comunió amb nosaltres, tal com Pau ho dirà en el seu càntic de Fl 2,7 (...sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol) cosa que ens posa en el cor del Misteri Pasqual del Crist. L’altre aspecte del misteri de la persona de Jesús serà expressat en el passatge de demà.

            Recerca del tema en Gn 49,2.8-10.- La raó de l’elecció d’aquests versets de la benedicció que Jacob, moribund en Egipte, dóna als seus fills, proposa el tema: la primogenitura serà acordada a Judà, com hereu de les promeses fetes a David i a la seva descendència; no solament en seran beneficiaris, sinó que, sobre tot, tindran la missió de dur-la a compliment. De fet, aquesta perícopa de Gn no fa res més que confirmar el v. 2b, de la genealogia proposada per Mt (Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans).

            Jesús de Natzaret ha de ser confessat verdader home d’Israel, verdaderament jueu, totalment arrelat al seu poble: la seva història, la seva llengua, la seva cultura. Tot això no pot ser ignorat si es volen comprendre els gestos i les paraules de Jesús... encara que ells puguin ser, després, compresos com tenint una significació universal.

Pas al ritus
            Jesús no ha vingut de cap manera per fer-se matar. Jesús “només” ha tractar de mostrar-se fidel sense condicions; solament arrelat en el coneixement de la fidelitat del Pare, apresa en les Escriptures. És aquesta fidelitat d’home la que fem present sobre l’altar. Que el Senyor Jesús en permeti de compartir-la.

Per al Pare Nostre
            De tots els qui formen les tres vegades catorze generacions, pocs n’hi ha hagut que hagin complert verdaderament la voluntat de Déu. Tant de bo que nosaltres la poguéssim portar verdadera- ment a la pràctica, com el Crist en ensenya a demanar-ho: “Faci’s la vostra voluntat...” Diguem doncs:     retorn



18 DESEMBRE
Jr 23,5-8
Mt 1,18-24

Introducció
            Cada dia més a prop de Nadal. La pregària d’obertura ens convida a aprofitar la solemnitat per alliberar-nos de “l’antic esclavatge del pecat”. Que l’ambient festiu nos en encegui en relació a la nostra realitat pecadora. Si hi ha d’haver festa, que sigui l’expressió del nostre verdader alliberament.

Per a l’homilia
            Recerca del tema en Jr 23,5-8.- En mig d’un requeriment contra els pastors del seu poble, Jeremies hi insereix aquest oracle en el qual diu que: quan els pastors falten als seus deures, el Senyor mateix pren les coses pel seu compte (Ez 34,23: Jo els donaré un sol pastor que les pasturi: el meu servent David. Ell les pasturarà, serà el seu pastor). Dòcil instrument del rei verdader (Yahvé), aquest [el pastor segons Déu] mantindrà l’ordre social perfecte, la justícia mateixa del Senyor, fent-se, gràcies a ell, proper de les dues faccions restaurades del poble, finalment reunides (Jr 31,27-28: Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que en el casal d'Israel i el de Judà faré que creixi una sembrada d'homes i de bestiar. I, tal com he vigilat per arrencar i enderrocar, per enrunar, per destruir i fer mal, també vigilaré per construir i plantar. Ho dic jo, el Senyor). En Jr 23,6 aquest nom tan evocador del monarca promès (“El-Senyor-és-el-nostre-bé”) és donat a la nova Jerusalem.

            Jeremies fa veure el canvi de situació quan Déu regnarà, pel canvi de vocabulari: ja no es parla més de l’alliberació d’Egipte, sinó de l’alliberament d’Assíria – Babilònia.
El tema seria, doncs, la reialesa de Déu que farà justícia en favor del seu poble.

            Recerca del tema en Mt 1,18-25.- Només senyalo algun aspecte més o menys en relació al tema descobert en la primera lectura. En relació amb la lectura d’ahir, la d’avui n’és el complement necessari perquè aparegui el segon aspecte del misteri (de la realitat) de Jesús: el seu origen diví... recolzat en la “no-intervenció” de Josep en l’engendrament de Jesús: El fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant (Mt 1,20).

            Per la referència a l’oracle d’Isaïes 7, aquest fill de Maria (que acompleix l’oracle de l’Emmanuel) ha de ser el rei legítim, i en perfecte acord amb la voluntat de Déu, per portar la justícia i la pau a aquest nou poble del que ell serà el rei. Acaz, sense descendència, sabrà que “Déu és amb ell” (Emmanuel) gràcies al fill que li naixerà de “la jove dona”, al seva esposa. Aquest serà el rei Ezequies (l’únic amb Josies, David i Salomó, que no és desqualificat pels autors bíblics degut a la seva manera de regnar). El fill de Maria, també serà la prova que “Déu és amb nosaltres” per molt més fortes raons.

            El rei – Emmanuel –, del qual celebrarem el naixement, és el millor que pugui existir. ¿Quina obediència li prestem? ¿Quina mena de súbdits som en relació a la bondat i a la justícia del nostre rei?

            Una vegada més, celebrar Nadal només tindrà sentit en la mesura que siguem fidels a seguint Jesús Crist.

Pas al ritus
             L’acció de l’Esperit Sant en l’acompliment del Misteri de l’Encarnació és de la mateixa grandesa que la seva acció en la celebració eucarística: Santifiqueu aquestes ofrenes fent que hi davalli el vostre Esperit, com la rosada, perquè es converteixin per a nosaltres el cos i la sang de Jesucrist, nostre Senyor (PE II). Mantinguem-nos en la contemplació.

Per al Pare Nostre
             Probablement Josep ignorava les paraules del Pare Nostre. De totes maneres ell les ha acomplert perfectament: ell va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat, és a dir el que Déu esperava d’ell, la voluntat de Déu.     retorn



19 DE DESEMBRE
Jt 13,2-7.24-25a
Lc 1,5-25

Introducció
            La pregària d’obertura orienta l’esperit amb el qual hem entrat a la celebració... i també en la vida de cada dia com a conseqüència: concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe ben plena. Ens acostem a la revelació de concepcions i naixements meravellosos. L’acció de Déu demana la nostra fe; la nostra col•laboració amb ell ens la demana ben plena. Reconeguem els nostres mancaments i demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            Els relats de l’anunciació del naixement de Samsó i de Joan fill de Zacaries són plens “de paral·lels”, però també de diferències. Alguna observació de detall abans d’entrar en aquesta comparació.

            En el Llibre dels Jutges.- En la gesta de Samsó (Jutges capítols 13-16) la força d’aquest home contrasta amb la seva feblesa pel que fa a les dones. Tots els relats són boniques històries populars en les quals no falten ni la ironia ni la sàtira pel que fa l’enemic filisteu. L’aspecte religiós també és ben marcat, perquè la força, a Samsó, li ve de Déu; el seu naixement ja és un verdader do de Déu.

            ◊ v. 5.- No es tallarà mai els cabells. Aquesta prescripció s’aplicava al nazir, és a dir aquell que ha estat consagrat a Déu. Aquí la prohibició al nazir, de beure begudes fermentades, és adreçada a la seva mare, sens dubte per subratllar que el noi és consagrat des del si maternal.

            ◊ v. 5.- Nazir de Déu. Aquesta consagració de Samsó està lligada a una missió, la de fer enrere els Filisteus, però els relats mostren que es tracta més de cops de mà realitzats per un home fort i astut, que d’un veritable alliberament del jou filisteu en favor d’una tribu determinada. En sentit estricte, Samsó no és ni jutge, ni tan sols un alliberador.

             ◊ v. 24.- Li va posar el nom de Samsó . Samsó és un nom propi derivat un terme hebreu que significa sol. La ciutat de Beth-Shèmesh, casa del sol, no és lluny de Çorea (la pàtria de Salomó) i es pot pensar que el nom de Samsó era corrent en la regió. (Totes les notes són de la TOB/AT).

            En Lc.- No entro en l’explicació del sistema pel qual els “petits” sacerdots (en oposició als “grans sacerdots”), tal com Zacaries, exercien el culte en el Temple. Copio la nota de la TOB/NT sobre la frase Déu ha escoltat la teva pregària (v. 13): Malgrat la continuació del verset, no era pas un fill el que Zacaries demanava en la seva pregària (vegeu la seva incredulitat en els vv. 18-20); aquesta pregària que el sacerdot presentava en nom del poble havia de referir-se més aviat sobre la salvació messiànica.
 

Pas al ritus
            Zacaries dubte del que li ha estat dit; era massa extraordinari per al seu pensament. ¿Dubtarem nosaltres del que Jesús ens ha dit referent al pa i al vi en relació a la seva pròpia persona (el cos) i la seva pròpia vida (la sang) ofertes per tothom (la multitud)?

Per al Pare Nostre
            Joan havia de convertir els rebels a la saviesa dels homes justos. La verdadera saviesa dels homes rectes és la que es desprèn del contingut del Pare Nostre. Diguem-lo, interioritzem-lo, tal com ell ens ha ensenyat.      retorn

20 DE DESEMBRE
Is 7,10-16
Lc 1,26-38

Introducció
            Som a prop de la data de la celebració del naixement de Jesús. No obstant l’evangeli ens situa en el moment de la concepció. El Verb va ser rebut, primer, en el cor, després, en el si de Maria. Per quina raó no l’hauríem nosaltres d’acollir igualment també en el nostre cor i en el si de les nostres famílies, de les nostres comunitats... de les nostres existències. ¡Que ens habiti no solament nou mesos, sinó sempre!

Per a l’homilia
             Nota de la TOB/AT sobre “la dona jove” d’Is 7,14.- (Vegeu també les notes del 18 de desembre sobre l’evangeli de Mt). El signe que dóna el mateix Senyor és doncs el naixement d’un noi. La dona jove de la qual es tracta aquí és probablement la dona jove per excel·lència, és a dir, l’esposa reial, que és designada igualment en certs textos més antics d’Ugarit. Aquesta explicació sembla en tot cas preferible a les que hi veuen qualsevol dona aleshores embarassada del reialme de Judà o, fins i tot, l’esposa del mateix Isaïes. L’oracle s’adreça, efectivament, a la casa de David, en una situació en què la successió dinàstica és problemàtica: és doncs natural que el naixement anunciat sigui el de l’hereu dinàstic.- La versió grega de la Bíblia ha traduït jove dona per verge. Des del segle IIon abans de JC. (època de la traducció grega) i potser abans, una part de la tradició jueva ha vist en aquest naixement excepcional, encara esperat, el naixement virginal del messies. A partir de Mt 1,23 (evangeli del 18 de desembre) la tradició cristiana ha aplicat aquest oracle a Maria, mare de Jesús, que és l’hereu per excel·lència de la dinastia davídica.

            Notes referents a l’evangeli.- Extractes del capítol “La mère de Jésus”, en Études sur l’œuvre de Luc, del P. Augustin George, Mariste, Gabalda, Paris, 1978, pp.429-464. M’hauria agradat copiar tota la secció “Maria a l’Anunciació”. Ni l’espai ni l’objectiu no m’ho permeten. Algunes notes solament.

             La situació inicial (vv. 26-27).- Per anunciar Jesús, Gabriel s’adreça a Maria (i no a Josep, cosa que constitueix el primer indici de la concepció virginal). Gabriel no s’apareix en el marc solemne del Temple sinó en l’obscuritat i el secret de la casa de Natzaret. De Maria, la primera paraula que n’és dita és la de “verge” seguida tot seguit de “casada”. És a dir que és tracta d’un casament real, però no consumat. Un altre tret típicament jueu: Lluc diu l’origen de Josep “de la casa de David”, i no l’origen de Maria. Jesús només podrà ser fill de David gràcies a Josep.

             ◊ v. 34.- ¿Com podrà ser això, si jo sóc verge? (BCI) [¿Com pot ser això, si jo no tinc marit? (Leccionari)]. Maria respon amb aquesta pregunta a la primera descripció del qui serà el seu fill. Pregunta fàcil de traduir, delicada d’interpretar. Maria demana una explicació. Ella veu una dificultat en la maternitat que li és anunciada: ella “no coneix” (grec) home, és a dir, seguint el llenguatge de l’A. T., ella no té relacions sexuals. Per a ella és un fet, una realitat present. Ella no veu com relacionar aquesta realitat present amb la maternitat que l’àngel li anuncia. Però aquesta pregunta provoca un altre problema: si Maria ja està casada amb un “fill de la casa de David”, ¿per què té necessitat de demanar “de quina manera” es realitzarà l’anunci de Gabriel? Només ha d’esperar la consumació del casament amb Josep; casament que ja està realitzat. A aquesta dificultat han estat proposades diverses solucions: retocs al text, traducció interpretativa, sovint, avui dia, atribuir a la pregunta de Maria una funció purament literària: la pregunta no tindria sentit en si mateixa, sinó que solament serviria de transició per introduir la revelació que ve a continuació... La solució que ens sembla més fidel al text, i que té, a més a més, el mèrit d’acceptar que té sentit, és la que sovint ha estat atribuïda a Gaietà (Dominic, 1469-1534) i que ha estat seguida per diversos autors: Maria comprèn que l’anunci de l’àngel s’ha de complir tot seguit, tal com passarà al final de l’escena present. ¿De quina manera conciliar la maternitat immediata amb la present situació d’esposa encara verge? ¿Es pot donar altre sentit al motiu que ella fa valer: “Ja que (actualment) sóc verge”?

            El paral·lel de l’Anunciació amb l’anunci del naixement de Joan Baptista porta una mica de claror suplementària al problema del v. 34. Tal com Maria, Zacaries ha respost a l’anunci del naixement del seu fill amb una pregunta, però aquest demanava un senyal. L’àngel li retreu aquesta pregunta com expressió d’incredulitat i li fa saber que serà castigat, que no obstant també serà el senyal demanat. La pregunta de Maria, al contrari, obtindrà una resposta que serà una revelació suplementària, i a més a més tindrà un senyal que ella no havia demanat (vv. 35-37: L'àngel li respongué: L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible). Finalment el paral·lel entre Lc 1,20 (Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran) i Lc 1,45 (¡Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!) fa ressaltar la fe de Maria. La seva pregunta és doncs presentada com la d’una fe autèntica, un fe que cerca comprendre per millor respondre la crida de Déu.

            La imatge de Maria en el relat de l’Anunciació.- (Extrets) Pròpiament parlant, la tasca que li és proposada i la manera com ella l’assumeix , són el que manifesta qui és ella davant de Déu i dels homes. Déu li proposa ser la mare del Messies, que finalment li serà revelat com el propi Fill de Déu. De la seva acceptació depèn la salvació del poble de Déu. Ella accepta i implica el destí de tota la humanitat, que ella representa d’aquesta manera davant Déu. Aquest paper decisiu al centre de la història de la salvació, Lluc mostra que ella l’assumeix concretament, en verdadera dona: reflexionant sobre el favor diví que li és revelat, que la trasbalsa, preguntant per veure-hi clar en la tasca a complir, acceptant senzillament, sense protestes d’indignitat, ni exaltacions líriques. Assenyada i forta ella es veu en el seu lloc en el Designi de Déu. D’aquesta intel·ligència, d’aquest engatjament coratjós malgrat les dificultats, Lluc en fa la fe per excel·lència (1,45).

Pas al ritus
            L’Esperit Sant ha fet que el Verb existeixi en el si de Maria, verdaderament home. L’Esperit també actua en el Misteri Eucarístic. Que tot passi per a nosaltres segons la paraula del Crist feta present en la celebració.

Per al Pare Nostre
            En el moment de l’Anunciació Maria no podia saber el Pare Nostre. No obstant ella el va dur a la pràctica: Que es compleixin en mi les teves paraules. Faci’s la vostra voluntat...     retorn



21 DE DESEMBRE
Ct 2,8-14
Lc 1,39-45

Introducció
              Tant a la lectura dels Càntics com a l’evangeli es tracta d’anar cap a la muntanya amb joia. Venir per celebrar l’Eucaristia també és pujar a la muntanya de Pasqua (fins i tot a l’Advent!!!). Tant de bo, també nosaltres, hi anéssim de pressa i amb joia.

Per a l’homilia
            El text del Càntic.- Hom pot pensar que l’elecció del text ha estat feta pensant que el meu estimat del text és el Verb de Déu que ve a trobar la humanitat estimada, tancada a casa; presonera de tota mena de mancances. És una manera possible de comprendre l’Advent.

            Però a la meva manera d’entendre, no és possible trobar cap paral·lelisme amb l’evangeli. Maria amb Jesús en el seu si s’apressa cap a la muntanya de Judà a trobar Elisabet amb Joan en el seu si. Un home va a trobar una dona, en el Càntic ; dues dones embarassades (també, doncs, dos infants) es troben. No hi ha paral·lel possible.

            Lluc 1,39-45.- Em permeto imaginar que els organitzadors del Leccionari, per tal de poder omplir els dies d’aquesta setmana, s’han vist obligats a separar el Càntic de Maria (proclamat demà) de l’escena que l’enquadra.

             La trobada de les dues mares és, de fet, la trobada dels dos fills per a la missió dels quals elles estan al servei. Joan Baptista rep l’Esperit en el si de sa mare, com havia estat anunciat (Lc 1,15: Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques i quedarà ple de l'Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare); ell inaugura la seva missió designant el Messies per la boca de sa mare (v. 43: ¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?) (TOB/NT)

            ◊ v. 45.- Feliç tu que has cregut...- En contrast amb Zacaries (1,20: Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran), Maria és “la creient”.

             ◊ [Augustin George, op. cit. 441-445] Tenint en compte tota la perícopa (1,39-56), Maria apareix aquí en primer pla d’aquest relat que s’obre amb la seva partença i es conclou amb el seu retorn. Maria està tota al servei del seu fill, que ella porta a Joan Baptista perquè el santifiqui i ella pot cantar ara que ja no és l’única a conèixer el misteri.

            La trobada amb Elisabet.- Tota l’escena està basada en la presència de Jesús en Maria. Si Maria “se n’anà de pressa cap a la Muntanya” en les primeres paraules del relat, és aparentment per fer aparèixer que ella es presta dòcilment a l’obra de Jesús, la presència del qual permetrà al precursor inaugurar la seva missió.

             A l’arribada de Jesús, Joan Baptista “va saltar” en el si de sa mare. Elisabet, inspirada, interpreta aquest senyal i presta la seva veu al seu fill profeta: ella beneeix Maria i el seu fill que ella proclama com “el seu Senyor”, el Rei-Messies. Ella felicita Maria per la seva fe. D’aquesta manera aquesta escena constitueix un comentari, una conclusió de la de l’Anunciació.

            La imatge de Maria en el relat de la Visitació.- Maria ocupa un gran espai en aquest episodi: l’únic del Nou Testament que li dóna la paraula durant deu versets seguits (Magníficat). Tot el relat caracteritza Maria mostrant de quina manera ella compleix la seva tasca: s’apressa dòcil a portar Jesús al seu precursor, la seva fe proclamada per Elisabet sota l’acció de l’Esperit, sobre tot la seva acció de gràcies, on ella passa molt aviat més enllà el seu cas personal per cantar la salvació dels pobres, la salvació d’Israel. De la mateixa manera que per acollir Jesús en l’Anunciació, ella és també aquí la veu del poble sencer, per a l’acció de gràcies i per a la lloança meravellada.

Pas al ritus
            Tot el que es pugui dir de Maria, es pot dir també de l’Església. Ella – i nosaltres – portem Jesús en el nostre si per oferir-lo al món. Si mai l’haguéssim adormit, que la celebració ens el faci més i més vivent.

Per al Pare Nostre
             Tant de bo que també nosaltres poguéssim creure les paraules que ens han estat dites, no “de part de Déu”, sinó per Déu mateix en Jesús Crist. Així, doncs, gosem dir:...
             * Veure la Lectura Patrística (S. Ambròs) en el Breviari d’avui: vol. I, pp. 319-321.     retorn

22 DE DESEMBRE
1 S 1,24 – 2,1a
Lc 1,46-56

Introducció
              Tant Anna d’Elcanà com Maria de Natzaret, reconeixen el favor de Déu. Per a elles era simplement evident. En la fe, també nosaltres hauríem de ser capaços de glorificar Déu per tots els favors amb què ens ha afavorit; i que l’eucaristia quotidiana sigui la nostra acció de gràcies continuada. El Senyor espera les nostres accions de gràcies... com en el cas dels deu leprosos curats; un de sol salvat, perquè un de sol ha estat agraït.

Per a l’homilia
            La recerca del tema en 1 S 1,24 – 2,1.- En aquesta ocasió el Càntic d’Anna (que fa de Salm responsorial) segueix immediatament la lectura precedent (en el text bíblic) tot i que en el salm litúrgic hi falten alguns versets de càntic bíblic.

            Segons Maertens-Frisque (Guide, I, p. 209) la descripció de la cerimònia de la lectura està feta sobre tot per fer d’introducció del “càntic” d’Anna. Segons aquests autors, es tracta d’un salm inspirat en fonts sapiencials, pauperistes i messiàniques. Un redactor ulterior ha posat aquest salm en els llavis d’Anna, sens dubte perquè s’hi tractava de guarició d’una esterilitat.

            La TOB/AT (nota a 1 S 2,1 p). Aquest himne de lloança que ha inspirat el càntic de Maria, celebra primer el capgirament de les condicions de les quals Anna, estèril, s’ha vist beneficiada (vv. 3-8). Samuel, després David, se n’aprofitaran al seu moment. El final de l’himne (vv. 9 y 10, que no han estat presos en el text litúrgic) s’assembla als salms reials.

            La recerca del tema en Lc 1,46-56.- (Segons Augustin George, op. cit. pp.442-446). El càntic de Maria és la part més important de la Visitació. No es tracta d’una resposta a Elisabet, sinó la reacció de Maria a la vinguda del Messies en ella, la conclusió lírica de les dues anunciacions que obren els relats de la infantesa (1,5-25; 26-38).

             El Magnificat pot ser considerat com l’acció de gràcies per la salvació escatològica inaugurada en la concepció de Jesús. Aquesta salvació anticipa i garanteix la salvació futura per als pobres d’Israel.

             *) La primera part del càntic de Maria (46-50) és un cant individual d’acció de gràcies de tipus clàssic, amb la seva exclamació inicial de joia i la seva motivació duplicada (48//49). La mirada divina que s’ha posat damunt seu li valdrà per sempre felicitacions semblants a les d’Elisabet. És l’acció de la iniciativa misteriosa del Senyor.

             **) La segona part comença proclamant la salvació concedida als humils i als pobres (vv. 51-53): Un tema particularment estimat de Lluc que és l’únic que presenta el mateix capgirament escatològic de les situacions d’aquest moment: en les Benaurances, en el pobre Llàtzer i el ric que l’ignorava. En aquest punt inicial de l’evangeli, els pobres encara no han estat “omplerts de béns”, Lluc ho sap: mostrarà Jesús naixent en la pobresa, l’obscuritat del Messies, però també el cant dels àngels i la glòria del Senyor. Els vv. 51-53 del Magníficat anuncien les Benaurances; anuncien la Bona Nova per als pobres (4,18).

             En l’origen del favor que li ha estat fet, Maria hi veia la santedat i la gràcia de Déu. També les veu en l’obra de la salvació d’Israel. Però quan ella pensa en el poble escollit, ella insisteix més aviat sobre la fidelitat de Déu a la seva promesa, i finalment en Ell mateix (vv. 54-55).

             L’Encarnació només és el moment inicial de la salvació que es completarà en la Parusia. L’Encarnació, amb la col·laboració de Maria, és el “ja aquí”... que reconeix també l’ “encara no”.

Pas al ritus
            Igual que ahir: el que diu Maria, també ho ha de dir l’Església – i, per tant, també nosaltres – ja que som Església. El misteri eucarístic és, en certa mesura, l’encarnació prolongada. Font d’acció de gràcies.

Per al Pare Nostre
            « Magnificat » dóna gràcies… « Pare Nostre » demana. Nosaltres hem d’agrair i demanar. Diguem, doncs...      retorn




23 DE DESEMBRE
Ml 3,1-4.23-24
Lc 1,57-66

Introducció
            La litúrgia de cada dia ens fa seguir de prop els esdeveniments que han precedit el naixement històric de Jesús. La litúrgia ens convida a un cert anacronisme per fer-nos sentir contemporanis d’aquests esdeveniments. Entrem en aquest joc i deixem-nos purificar per rebre bé Aquell que ha de venir.

Per a l’homilia
             La recerca del tema en Ml 3,1-4.23-24.- El text proclamat ens dóna els primers i darrers versets de l’últim capítol del profeta; que és, al mateix temps, l’últim Llibre del Primer (Antic) Testament. El tema general és la purificació dels sacerdoci i del poble el dia del judici.

            ◊ v. 1.- El terme traduït per tot seguit significa també la proximitat i la immediatesa (de sobte) .
El Sobirà que vosaltres cerqueu. El missatger [l’àngel] de l'aliança, que vosaltres desitgeu. Per respecte per a Déu (“respectar les distàncies”) se’l fa actuar per mitjà d’un intermediari. La seva acció directa, i la del seu intermediari, s’expressen sovint en un mateix text.

            ◊ v. 3.- Una oblació digna [en tota justícia], és a dir segons el ritual prescrit i amb les disposicions morals que corresponen a un culte autèntic

            ◊ v. 23.- Jo us enviaré el profeta Elies. En la literatura jueva d’a prop del N. T., el personatge d’Elies ocupa un gran lloc com precursor del Messies. Jesús testifica que aquest paper ha estat acomplert per Joan Baptista (Mt 17,9-13: responent a la pregunta dels deixebles tot baixant de la muntanya de la Transfiguració). L’aparició d’Elies al costat del Messies transfigurat subratlla la seva importància.

             ◊ v. 24.- Farà que els pares es reconciliïn... Ell afavorirà la conversió dels cors per tal de preparar l’arribada del Regne.

            La recerca del tema en Lc 1,57-66.- El relat de l’anunciació del naixement de Joan (vegeu els textos del 19 de desembre) ha posat de relleu l’essencial de la fesomia del Precursor. Les circumstàncies del seu naixement no aporten gaires elements nous: ni el naixement ni la circumcisió són descrites per elles mateixes; serveixen sobre tot de marc per a la imposició del nom, anunciat ja en el verset 1,13.

             De manera que, per veure de quina manera Joan acompleix la profecia de Malaquies, caldria adreçar-se més aviat al relat de la seva anunciació que no pas a aquest del seu naixement. Aquest relat està centrat en la revelació meravellosa del nom de Joan (El Senyor fa gràcia, v. 13). El relat es refereix menys al naixement que a la circumcisió. Esdeveniment que succeeix en la joia d’una àmplia reunió que té àmplia publicitat.

             ◊ v. 59.- Volien que es digués Zacaries, com el seu pare. En general rarament es dóna el nom del pare à un fill, el mes corrent és donar-li el nom de l’avi. Aquest tret podria voler significar l’avançada edat de Zacaries.

             ◊ vv. 62-63.- Aquestes versets fan veure que Elisabet no ha sabut aquest nom del seu marit. L’acord amb ell sobre el nom del fill apareix com inspirat. És un senyal. Si feren senyes a Zacaries per dir-li alguna cosa, significa que, a més d’haver perdut la parla, havia perdut també l’oïda.

             ◊ v. 63.- Zacaries ha obeït l’ordre de l’àngel i manifesta d’aquesta manera la seva fe. L’acord inesperat entre Zacaries i Elisabet sobre el nom no acostumat del fill és considerat com una intervenció de Déu mateix; Tots es van meravellar és la reacció habitual davant els miracles i les altres manifestacions divines.

            La pregunta ¿Què serà aquest noi? Pot ser resposta per la primera lectura.

Pas al ritus
             El Senyor de l’Aliança, precedit del seu Precursor, ja ha vingut: el Crist. Ens ha purificat per la seva mort i la seva resurrecció per tal que poguéssim fer sempre present la seva ofrena, feta un cop per sempre.

Per al Pare Nostre
            Joan, fill de Zacaries; nosaltres, fills de Déu. Així, doncs, gosem dir...     retorn



24 DE DESEMBRE
2 Sa 7,1-5.87b-12.14.16
Lc 1,67-79

Introducció
            Déu ha promès a David i al “seu successor”, per la paraula de Natan, una casa i una reialesa per sempre. Demà celebrarem la memòria del naixement d’aquest successor, però la seva reialesa i la seva casa som nosaltres. Preparem-nos reconeixent la nostra indignitat.

Per a l’homilia
             La recerca del tema en 2 Samuel.- El conjunt de 2 Sa 7,1-17 està construït sobre una doble antítesi: 1er. No és David qui construirà una Casa (el Temple) per al Senyor (vv. 5-7), sinó que és el Senyor qui farà una casa (una dinastia) per a David; 2on. No és David qui construirà el Temple, sinó el seu fill Salomó (v. 13). Col·locada en la frontissa de l’ascensió de David i de la seva successió, “la profecia de Natan” és el punt culminant dels Llibres de Samuel. Fent aparèixer l’elecció de la dinastia de David, aquesta profecia és una de les fonts de l’idea messiànica. (TOB/AT)

            Per altra part, hom diria que els vv. 12-14 (Quan t'arribarà l'hora d'adormir-te amb els teus pares, jo, el Senyor, posaré en el teu lloc un del teu llinatge, sortit de les teves entranyes, ~ i refermaré el seu regnat. ~ Jo faré que el seu tron reial es mantingui ferm per sempre. Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill) han inspirat les paraules de Gabriel a Maria a l’anunci del naixement de Jesús: Ell serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi (Lc 1,32-33).

            La recerca del tema en Lc 1,67-79.- Algú ha dit que aquest salm col·locat a la boca de Zacaries era, a l’origen, un càntic pasqual a l’interior del qual s’hi van inserir els vv. 76-77 per tal que aparegués la missió de Joan.

            Entre tots els beneficis dels quals es tracta, cal incloure, és natural, tot el que ha estat explicat durant el primer capítol de Lluc que clausura aquest salm (excepció feta del v. 80).

            Tot el que calia anunciar ha estat anunciat. Des d’ara, es tracta del temps del compliment. A nosaltres ens toca d’acollir bé i d’aprofitar el Do de Déu: el seu Fill Jesús.

Pas al ritus
             La casa edificada per a David per Déu mateix és la que s’enlaira sobre la pedra, rebutjada pels constructors, esdevinguda pedra angular. Nosaltres fem present aquest misteri de rebuig (mort) i d’elecció (resurrecció). Entrem-hi plens de fe.

Per al Pare Nostre
            El Regne arriba. Tant de bo que el poguéssim acollir en nosaltres mateixos, que poguéssim col•laborar perquè molts hi puguin entrar.      retorn