T E M P S   DE   N A D A L : DESPRÉS DE L'EPIFANIA 

7 DE GENER O DILLUNS DESPRÉS DE L’EPIFANIA
1 Jn 3,22 – 4,6
Mt 4,12-17.23-25

Introducció
            Acabem de celebrar la gran festivitat de la Manifestació del Fill de Déu i Salvador entre nosaltres. És el gran astre que ha brillat en el firmament de la nostra fe. Aquesta setmana, astres menors vénen a il·luminar-nos en el mateix sentit: creure en Jesús Crist i estimar-nos els uns els altres. ¿Hi hem estat sempre fidels?

Per a l’homilia
            ◊ v. 12.- Joan havia estat empresonat [grec: lliurat]. “Lliurat” la mateixa paraula que dirà el que li passarà a Jesús (17,22: Es trobaven tots junts a Galilea, i Jesús digué als seus deixebles: El Fill de l'home ha de ser entregat [lliurat] en mans dels homes; 26,2; 27,2.18.26). L’elecció de la paraula i la forma del verb en passiu, suggereixen que, tot i que els homes siguin els autors del drama, no obstant és Déu qui els condueix segons el seu designi (cf. la pregària de la comunitat després que els apòstols fossin alliberats, Ac 4,28: han complert així tot allò que la teva decisió poderosa havia fixat per endavant).

            ◊ v. 12.- Jesús es retirà (BCI); ...se’n tornà (Leccionari). “Retirar-se”, aquest verb és ordinàriament utilitzat per Mt per indicar una retirada davant un perill (Mt 2,12: I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren [grec: es retiraren] al seu país per un altre camí. 2,13.14.22; 12,15; 14,13; 15,21).

            ◊ v. 13.- Nazara. Forma rara, aquí més ben atestada que Natzaret. Aquesta indicació suposa que la família de Jesús estava instal·lada en aquest llogaret. El profeta de Natzaret (cf. Mt 21,11, entrada messiànica de Jesús a Jerusalem: La multitud responia: Aquest és el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea) abandona la seva pàtria, tal com abandona els seus enemics (Mt 16,4: La gent d'aquesta generació dolenta i adúltera demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs. Llavors Jesús els deixà [els abandonà] i se'n va anar) o Jerusalem (llavors de l’entrada messiànica, Mt 21,16-17: I li digueren: ¿No sents què diuen, aquests? Jesús els contestà: Sí. ¿No heu llegit mai en l'Escriptura: Amb la paraula dels infants i dels nadons t'has fet cantar una lloança ? Llavors Jesús els deixà [abandonà], sortí de la ciutat i anà a Betània, on va passar la nit.)

            ◊ v. 13.- Vora del llac. Es tracta del llac de Genesaret. Hom situa generalment l’emplaçament de Cafarnaüm al N. O. del llac, avui Tell Houm.

            ◊ v. 14-16.- El que anunciava el profeta Isaïes... Per tal de precisar, no solament el lloc, sinó també la significació profètica del ministeri de Jesús des del començament, Mt, sol, cita Is 8,23 – 9,1, modificant-ne, per altra banda, bastant profundament el text. Aquestes paraules caracteritzen el conjunt de l’evangeli de Mt: a Galilea, Jesús s’adreça a les tribus del poble més amenaçades per la nit del paganisme, com ho havia estat el regne d’Israel per part dels Assiris. Per això, aquest ministeri entra en contacte amb totes les nacions. Quan n’hi ha d’altres que es retiren al desert (per exemple la gent del Qumrân o Joan Baptista), o bé concentren la seva activitat a Jerusalem, Jesús, l’Emmanuel anunciat pel profeta (Is 7,14), escull la Galilea dels pagans que Mt evoca al llarg del seu evangeli.

            ◊ v. 17.- Des d’aquell moment. Aquesta fórmula από τότε (apo tote) que només es torna a trobar en 16,21 (Des d'aleshores [από τότε] Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem...), vol marcar, no solament en el sentit feble, que Jesús es posà a..., sinó marca la solemne inauguració del ministeri de la seva predicació: Jesús serà presentat en paraules (5,1 – 7,29) i en obres (8,1 – 9,34).

            ◊ v. 23.- La Bona Nova del Regne. Literalment ευανγγέλιον τής βασιλείας (euangelion tes basileias) Evangeli del Regne, expressió pròpia de Mt (9,35: Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena); 24,14: Aquesta bona nova del Regne serà anunciada per tota la terra, perquè tots els pobles en rebin un testimoni. I aleshores vindrà la fi). L’expressió designa, ja sigui l’anunci de l’arribada d’aquest reialme o Regne de Déu, ja sigui aquest anunci, amb totes les instruccions pràctiques de Jesús que l’evangelista hi relaciona, és a dir tot l’evangeli de Mt.

            ◊ v. 23.- Guarint entre la gent tota malaltia. A més a més de l’anunci de l’Evangeli, les curacions signifiquen que el Regne de Déu està actuant (cf. Mt 11,2-5: La pregunta de Joan des de la presó i la resposta de Jesús). Amb la paraula tota, Mt subratlla la significació universal del comportament de Jesús; potser fa al·lusió a Is 53,4 (De fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia) citat en Mt 8,17 (Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: Ell va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties).

            L’elecció d’aquest text ha estat feta en funció de l’expressió d’Is El poble... ha vist una gran llum... una llum ha resplendit. La presència de Jesús i de la seva paraula han estat aquesta llum, semblant a aquella que els Mags van veure i que els guià fins al seu Senyor. El galileus podran arribar fins a aquesta comunió si es deixen guiar per aquesta llum.

            És la primera mini-epifania d’aquesta setmana.

            Es podria insistir sobre les paraules de Joan l’evangelista a la primera lectura per a subratllar la capacitat de discernir a qui podem fer confiança en el moment d’escoltar algú que ens parli en nom de Déu.

Pas al ritus
            Damunt nostre també s’ha alçat aquesta llum. ¿Com l’hem acollit? ¿Amb els ulls tancats? ¿Amb el cor ben obert? Aquesta llum brilla encara sobre l’altar. Convertim-nos i creiem més encara en Ell, el nostre únic salvador.

Per al Pare Nostre
            Des del nostre Baptisme aquesta llum de la nostra fe cristiana s’ha instal•lat en els nostres cors. Il•luminats per aquesta fe/claror, gosem dir...    retorn




8 DE GENER O DIMARTS DESPRÉS D’EPIFANIA
1 Jn 4,7-10
Mc 6,34-44

Introducció
            Avui serem testimonis d’una nova manifestació de Jesús: l’emoció que sent en el fons de les seves entranyes a causa de la gent que anava com ovelles sense pastor. La misericòrdia del Crist no s’ha esgotat. Nosaltres també n’experimentarem els efectes, començant pel perdó del nostres pecats.

Per a l’homilia
            ◊ v. 34.- Se’n compadí.- (La mateixa paraula per dir l’emoció del pare al veure el retorn del seu fill en Lc 15; o del Samarità al veure l’home mig mort en Lc 10,33; o de Jesús mateix davant la comitiva fúnebre de Naïm, Lc 7,12). La compassió de Jesús està motivada per la situació d’abandó en què es troba el poble: la imatge del ramat sense pastor estigmatitza la incúria dels caps responsables. La imatge suggereix també que Jesús es comporta com el pastor messiànic (Ez 34,23: Jo els donaré un sol pastor que les pasturi: el meu servent David. Ell les pasturarà, serà el seu pastor), a semblança de Moisès (Nb 27,15-17: Llavors Moisès va parlar al Senyor. Li digué: Que el Senyor, el Déu que dóna l'alè a tots els vivents, designi un home que vagi al davant de la comunitat, un cap que els guiï en les seves campanyes: que la comunitat del Senyor no sigui com ovelles sense pastor) o de David, sinó de Déu mateix, pastor del seu poble en el desert (Sl 78,52-53: Tragué fora com un ramat el seu poble i els va guiar com ovelles pel desert. / Els conduí segurs. Què els podia fer por? La mar va sepultar els seus enemics!).

            ◊ v. 34.- I es posà a instruir-los llargament. Solament Mc dóna tant de relleu a l’ensenyament de Jesús, com a manifestació de la seva pietat i de la seva missió com a pastor.

            ◊ vv. 35-44.- Veient que s’havia fet tard... En aquests vv. els temes comuns amb 8,1-9 (la multiplicació dels pans en territori pagà) es multipliquen. La presència de sis relats semblants en els evangelis (dos en Mt, dos en Mc, un en Lc, un en Jn) és senyal del seu interès als ulls de l’Església primitiva. Aquest interès degué manifestar-se particularment en les assemblees eucarístiques, com ho suggereix la comparació del v. 41 (Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans i en donava als seus deixebles perquè els servissin a la gent) amb 14,22, relat d’origen litúrgic (Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué:Preneu: això és el meu cos). Per altra banda, algunes analogies impressionants semblen testimoniar que al fer aquest relat hom es recordava del miracle d’Eliseu (2 Re 4,42-44) i de l’aliment proporcionat per Déu al seu poble en el desert. Es mostrava així que en Jesús s’acomplien aquests textos rellegits en el judaisme de l’època com anuncis de les grans obres de Deu i del Messies a la fi dels temps.

            ◊ v. 37.- Doneu-los-en [de menjar] vosaltres mateixos. Mc subratlla particularment de quina manera Jesús obliga els seus deixebles a actuar (vv. 38.39.41), i els prepara a col·laborar a la seva obra (3,14-15: En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis).

            ◊ v. 37.- Dos cents denaris (Leccionari: Un dineral). Un denari representa el sou d’una jornada de treball d’un obrer agrícola segons Mt 20,2 (en la paràbola dels obrers de la darrera hora); segons la Mischnah, la ració diària de pa per a una persona costa una dotzena part d’un denari.
 
            ◊ v. 39.- En colles [grec: Per grups]. Literalment: fer-los ajeure tots per [grups de] taules.
 
            ◊ v. 39.- A l’herba verda. Única en tot l’evangeli, aquesta notació precisa en l’odre de la naturalesa pot no ser estrangera al desig de mostrar que Jesús es comporta com el Pastor del Salm 23/22, que condueix el seu ramat en un “prat deliciós”, prop de l’aigua, i li prepara una taula.
 
            ◊ v. 40.- Per grups de cent i de cinquanta. L’ordenament de la gentada difícil d’imaginar segons aquests sols detalls, forma l’antítesi del v. 34 i recorda l’organització d’Israel al desert (Ex 18,21: Però tria entre el poble homes de vàlua, que reverenciïn Déu, homes de confiança, que no es deixin subornar, i fes-los caps responsables de mil persones, de cent, de cinquanta o de deu) considerada com l’ordre ideal del poble de Déu (1 Ma 3,55: Després de tot això, Judes va designar els caps militars del poble: caps responsables de mil homes, de cent, de cinquanta i de deu).

            ◊ v. 41.- Digué la benedicció. Es tracta de la pregària de lloança i d’acció de gràcies que acompanya la fracció del pa en la litúrgia de la taula del judaisme de l’època, com a la litúrgia eucarística cristiana en la qual el ritus pren un sentit diferent. La benedicció proporciona l’ocasió de recordar els beneficis de Déu en favor del seu poble, tot expressant el sentit del pa compartit.

            ◊ v. 43.- Dotze coves. Es tracta de coves de vímet rígid en els quals els Jueus transportaven les seves provisions. Dotze coves: tants com apòstols, el paper actiu dels quals és subratllat durant el relat. El tema de les restes expressa la sobreabundància (2 R 4,43-44: el miracle d’Eliseu), i el fet que siguin recollits indica que per mitjà dels apòstols l’àpat resta obert també a d’altres participants.

            ◊ v. 44.- Cinc mil homes. Aquesta xifra correspon a l’ordenament descrit en el v. 40 i evoca també, a la seva manera, la unitat del poble d’Israel.

N.B.- No hi ha hagut cap preocupació per “rentar-se les mans” abans de posar-se a taula.

            El tema “epifania” apareix en l’acció de Jesús de voler actuar en favor de la gent reunida al seu voltant, igual que el SENYOR havia actuat en el desert a favor del poble que ell havia fet sortir de l’esclavatge d’Egipte. I, a través de les al·lusions de Mc, es fa aparèixer l’acompliment dels temps messiànics definitius.

Pas al ritus
            Nosaltres ens disposem a participar plegats a un àpat. No hi ha multiplicació, però hi haurà ”pa que es guarda per a la vida eterna”, ja que aquest pa és Aquell mateix que ha travessat la mort i que ha estat glorificat. Per tal que puguem compartir, en tot i profundament, “el seu pas” per la mort de cada dia, cap a la glòria per sempre.

Per al Pare
            “Doneu-nos avui el nostra pa de cada dia”. De cada dia del calendari, però també del “dia de l’eternitat”. Preguem com ens ha estat prescrit, tot dient:    retorn




DIMECRES DESPRÉS DE L’EPIFANIA o 9 DE GENER
1 Jn 4,11-28
Mc 6,45-52

Introducció
            “L’amor no coneix la por”; “l’amor treu fora la por”. Hi ha cristians que viuen en la por: del que fan, del que no fan, per por del càstig... Això no és cristià. Nosaltres som aquí – a missa – per créixer en la fe en l’amor que Déu ens té, passi el que passi. Demanem perdó, si per casualitat, haguéssim tingut por de Déu, el nostre Pare.

Per a l’homilia
            ◊ v. 45.- ...que passessin al davant cap a l'altra riba, en direcció a Betsaida. Alguns manuscrits no precisen cap a l’altra riba, detall que alguns crítics consideren pres de Mt 14,22. La geografia d’aquest passatge és obscura i hom no pot precisar on Mc situa l’episodi precedent. Betsaida, ciutat situada a la riba esquerra del Jordà abans de desembocar en el llac de Tiberiades.
            ◊ v. 48.- Cap a la quarta vigília de la nit. (BCI, pels volts de la matinada; Leccionari: passades les tres de la matinada). La nit es dividia en quatre vigílies [per fer-ne la guàrdia]: Primera: de 18 à 21h; Segona: de 21 a 24 h; Tercera: de 24 a 03 h; Quarta: de 03 a 06 h.

            ◊ v. 48.- [Jesús] va cap a ells caminant sobre el mar. És propi de Déu trepitjar les profunditats del mar (Jb 9,8: Ell, tot sol, desplega el cel i camina per les ones de la mar ; Sl 77,2: Pel mig de la mar et vas obrir camí, i l'oceà es convertí en lloc de pas de les teves petjades invisibles), de dominar-lo (Sl 65,8: Apaivagues el bramul de la mar, el bramul de les onades i els avalots dels pobles; Sl 107,29: ...mudà el temporal en bonança, calmà les onades de la mar). Nota a Mc 4,41 k : Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen? Dominar el mar desencadenat, prototipus de les forces que s’oposen a Déu, és propi del poder diví (Sl 89,10: Domines l'arrogància de la mar, amanseixes les onades quan s'encrespen).

            ◊ v. 48.- Com si volgués passar davant [de llarg]. Aquest verb evoca el pas de la glòria de Déu davant Moisès i d’Elies (Ex 33,22: ...i, quan passarà la meva glòria, t'amagaré en una esquerda de la roca i et taparé amb la mà fins que jo hagi passat; 1 Re 19,11: El Senyor li digué [a Elies]: Surt i estigues dret davant meu dalt la muntanya, que hi passaré jo, el Senyor. Aleshores s'aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i...)

            ◊ v. 50.- No tingueu por, sóc jo. Confiança. Literalment: Εγώ είμι (Ego eimi = jo sóc) (Ex 3,14: Llavors Déu digué a Moisès: Jo sóc el qui sóc. I afegí: Digues als israelites: "Jo sóc" m'envia a vosaltres), que Jesús s’aplica a si mateix en Jn 8,24.28.58. Sense ser tan explícit, Mc comprèn aquest relat com la manifestació de l’ésser secret de Jesús, Fill de Déu; per això apareix la recomanació habitual en els relats de revelacions sobrenaturals: No tingueu por. Confiança (solament aquí en Mc) expressa l’efecte de la presència de Jesús enmig dels perills representats pel mar.

            ◊ v. 52.- No havien entès el miracle del pans. Mc lliga, doncs, estretament els dos relats precedents com signes carregats d’una revelació que encara s’escapa de la comprensió dels deixebles: en Jesús es manifesta el poder de Déu alimentant el seu poble en el desert i dominant el mar.

            ◊ v. 52.- Tenien el cor endurit. Retret adreçat els Fariseus en Mc 3,5 (Jesús se’ls anà mirant indignat i entristit per l’enduriment del seu cor i digué a aquell home: Estén la mà. Ell la va estendre i la mà recobrà el moviment.) El cor s’endureix a causa d’una disposició interior dolenta, i es tanca a la comprensió dels actes i dels projectes de Déu.

            L’acte epifànic del nostre relat és sens dubte la marxa de Jesús sobre el mar i l’apaivagament de la tempesta. No solament com a Senyor de la creació material; sinó també i sobre tot com vencedor de les forces hostils tant a Déu com a l’home. És com si hagués exorcitzat la mar dient Εγώ είμι.

Pas al ritus
            El Misteri de Pasqua que fem present, és aquesta victòria de Jesús sobre el mar. Ell ens convida a compartir-la, a condició que estiguem sempre íntimament units a Ell.

Per al Pare Nostre
            “No permeteu que caiguem en la temptació” de perdre la convicció que, amb el Crist, no hi ha res a témer... llevat de la nostra pròpia feblesa. Que la pregària apresa del Senyor ens enforteixi.    retorn




DIJOUS DESPRÉS DE L’EPIFANIA o 10 DE GENER
1 Jn 4,19 – 5,4
Lc 4,14-22a

Introducció
            “Com té per costum”, però també perquè ens ho ha promès, Jesús també és avui amb nosaltres, per manifestar-se en el misteri de la seva persona i de la seva missió. Tant de bo que l’acollíssim millor que els seus conciutadans de Natzaret. Per les vegades que no hem guardat els seus manaments, demanem-li perdó.

Per a l’homilia
            ◊ v. 14.- Ple del poder de l’Esperit. Tal com en Mt i en Mc, Jesús és conduit per l’Esperit que en el baptisme s’ha manifestat. Ell n’estava plenament ungit des de l’Encarnació. Lc insisteix en la iniciativa de Jesús que posseeix l’Esperit en tota plenitud per acomplir la seva missió.

            Context. Lc presenta la primera predicació de Jesús en una sinagoga, tal com també ho faran els missioners dels Actes. Aquest episodi està compost d’elements més tardans dels quals Lc se serveix per prefigurar l’acceptació per alguns dels seus compatriotes i el refús oposat a Jesús per una part d’Israel, tot i que aquesta segona part no apareix en la perícopa d’avui, tota centrada en l’aspecte positiu, “epifànic”.

            ◊ v. 16.- Sinagoga. Lloc de les reunions religioses dels Jueus, en les ciutats de la Palestina com també en les colònies jueves de món d’aleshores. S’hi celebra el sabbat per la lectura de la Llei i dels Profetes, seguida d’una homilia. Tot jueu adult hi pot prendre la paraula (a condició que tingui 30 anys complerts), però les autoritats de la sinagoga confien ordinàriament aquest servei a aquells que són entesos en les Escriptures.

            ◊ v. 17.- ...i trobà. ¿Era la lectura d’aquell dissabte, o aquella que Jesús troba casualment? ¿O encara, aquella que Jesús ha cercat expressament? (El verb trobar suposa haver buscat anteriorment). De totes maneres Lc sembla voler indicar que el passatge li ha estat ofert providencial- ment: Jesús no l’ha escollit, sinó que el troba. [Però en pastor troba l’ovella després d’haver-la buscat].

            ◊ v. 18.- L’Esperit del Senyor... Is 61,1 evocava sens dubte la consagració d’un profeta (1 Re 19,16: [El Senyor digué a Elies] Després ungeix Jehú, fill de Nimxí, per rei d'Israel. Ungeix també Eliseu, fill de Xafat, d'Abel-Meholà, com a profeta successor teu). Jesús es refereix a l’Esperit que s’ha manifestat al Baptisme, i que esdevé la font del seu missatge i de la seva acció salvadora.

            ◊ v. 19.- Un any acceptable [de gràcia] del Senyor. La cita d’Isaïes s’acaba abans del final amenaçador: el dia que el nostre Déu farà justícia. L’any acceptable (de gràcia) designa l’any jubilar fixat per la Llei cada 50 anys (Lv 25,10-11: Declareu sant l'any que fa cinquanta i proclameu la llibertat a tots els habitants del país. Aquest any serà l'any del jubileu: els qui s'havien venut el patrimoni, el recobraran, i els qui s'havien venut ells mateixos, retornaran al seu clan. Cada cinquanta anys és un any jubilar: aquell any no sembrareu, ni segareu el que haurà crescut espontàniament, ni veremareu els raïms dels ceps que no haureu esporgat).

            ◊ v. 21.- Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar. [Literalment: Això que ha arribat a les vostres orelles]. Jesús presenta la seva vinguda com l’arribada de l’era de gràcia anunciada pel profeta. Lc marca sovint l’avui de la salvació (2,11: els àngels als pastors; 3,22: la veu en la teofania del Jordà; 5,26: la gent en la curació/perdó del paralític; 13,31: l’activitat de Jesús davant l’amenaça d’Herodes; 19,9: Jesús a casa de Zaqueu; 23,43: Jesús al bon lladre).

            ◊ v. 22.- Tots donaven testimoni d’ell [Leccionari: Tothom ho comentava estranyant-se. BCI: Tothom l'aprovava i es  meravellava]. Aquesta expressió (no la del Leccionari) indica en Lc les disposicions favorables dels oients.

            ◊ v. 22.- Aquelles paraules de gràcia. És a dir, sigui el missatge que ve de la gràcia, sigui el missatge que l’anuncia (per exemple en Ac 14,3: Així i tot, Pau i Bernabé s'hi van quedar molt de temps i parlaven amb valentia, confiats en el Senyor. El Senyor confirmava la predicació que ells feien de la seva gràcia, concedint-los d'obrar senyals i prodigis).

           ¿En quin sentit es pot considerar aquest passatge en relació amb l’Epifania? Jesús mateix ha fet saber a aquells que el volen escoltar que està investit pel mateix Senyor com a missatger de la Bona Nova per als pobres; que és el qui durà a terme un any jubilar... que encara no s’ha tancat!

Pas al ritus
            Jesús enviat per deixar en llibertat els oprimits perquè ell mateix ha fet aquesta experiència d’alliberament sorgint lliure de l’opressió del sepulcre. Nosaltres fem present, per poder-hi participar, aquest alliberament. Tant de bo que poguéssim mantenir-nos lliures en ell.

Per al Pare Nostre
            En la nostra iniciació cristiana hem estat ungits de l’Esperit Sant. És aquest Esperit el qui ens permet de dir en la fe la pregària que Jesús en va ensenyar.    retorn




DIVENDRES DESPRÉS DE L’EPIFANIA o 11 DE GENER
1 Jn 5,5-13
Lc 5,12-16

Introducció
            Celebrar l’Eucaristia és proclamar la nostra fe – doncs la nostra victòria sobre el món – en Jesús, la senyoria del qual és testificada per l’aigua – la teofania del Jordà -, per la sang – la passió i la creu –, i per l’Esperit que ens ha estat donat i que ens ensenya i guia. Pels nostres contra testimonis, demanem perdó.

Per l’homilia
            ◊ v. 12.- En un poble [Leccionari i BCI]. En l’original: una d’aquestes ciutats, en les qual Jesús deia que calia anar a anunciar la Bona Nova desprès de “l’èxit” de la jornada de Cafarnaüm, i de l’interès dels seus habitants de quedar-se Jesús per ells tot sols.

            ◊ v. 12.- Un home ple de lepra. Nota a Mt 8,2 f): Curant un leprós, Jesús triomfa de la impuresa contagiosa, considerada com el càstig diví per excel·lència, aboleix la frontera entre el pur i l’impur, dóna a més un signe de la seva missió (cf. Mt 11,5:  Els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten , els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova). Segons els rabins de l’època, n’hi ha quatre que són considerats com morts: el paralític, el cec, el leprós i el que no té fills.

            ◊ v. 14.- I que certifiqués així que ja era pur (Leccionari). Això els servirà de prova (BCI i grec). Aquesta prova es refereix al mateix temps sobre el poder de Jesús i sobre la seva obediència a la Llei. Està adreçada probablement, més enllà del sacerdot que ha constatar la curació, a les autoritats jueves. N’hi ha d’altres que pensen que va dedicada al conjunt del poble.

            ◊ v. 15.- L'anomenada de Jesús s'estenia cada vegada més. Literalment: La paraula sobre ell s’escampava encara més.

            ◊ v. 16.- Però ell es retirava en llocs solitaris i pregava. Aquesta menció de la pregària de Jesús correspon a la que Mc porta en 1,35 (en la seqüència de la diada a Cafarnaüm) i que sens dubte és paral·lela en Lc, però Lc la presenta com un costum de Jesús. Jesús no pren la iniciativa de curar: respon a una demanda remarcablement confiada en el seu poder i en el seu voler: Senyor, si voleu, em podeu... Jesús assenteix subratllant: Sí que ho vull: queda pur. Però, toca el leprós; ell esdevé impur, quan l’altre queda purificat. Hi ha hagut un intercanvi... La seva anomenada s’escampava... ¿positiva? ¿negativa? “S’ha tornat impur” ¿de manera que s’ha de retirar com “els impurs”? ¿La pregària que Jesús fa en els llocs solitaris serà per assumir aquest intercanvi entre el que ell és, “el sant de Déu”, i el que som nosaltres “els impurs”?

            L’evangeli d’ahir anunciava que ell havia vingut a portar la Bona Nova als pobres, tornar la llibertat als oprimits... avui veiem que “manifesta” (epifaner) la seva missió. La paraula de Jesús no és una paraula buida, sense sortida, ineficaç; tot el contrari.

Pas al ritus
            « O admirabile commercium » cantàvem per Nadal. O admirable intercanvi: nosaltres l’acabem de veure entre el leprós i Jesús. La creu n’ha estat el signe més profund: Jesús mor com un home qualsevol. Pasqua és l’altra part de l’intercanvi: els homes esdevenen glorificats com el Senyor Crucificat. És la missa.

Per al Pare Nostre
            Si tu vols santifica el teu nom, fes venir el teu Regne, fes acomplir la teva voluntat. Si tu vols dóna’ns el pa, perdona’ns, fes-nos perdonar, allibera’ns. Ell ho vol perquè ens ha ensenyat a demanar-ho.    retorn




DISSABTE DESPRÉS D’EPIFANIA o 12 DE GENER
1 Jn 5,14-21
Jn 3,22-30

Introducció
            Hem arribat quasi al final del temps d’Advent – Nadal – Epifania. Demà, la festa del Baptisme del Senyor, clausura aquest temps meravellós; tan difícil d’explicar en poques paraules. Siguem com sant Joan: Cal que el Crist creixi en nosaltres; que nosaltres ens fem més petits davant seu. La celebració eucarística ens permet d’entrar en aquest sagrament, en aquest misteri. Entrem-hi amb tot el cor.

Per a l’homilia
            ◊ v. 23.- També Joan batejava, a Enon, prop de Salim. Jn fa servir aquí una informació desconeguda dels sinòptics; la localització del lloc és incerta.

            ◊ v. 25.- Alguns dels deixebles de Joan es van posar a discutir amb un jueu. Diversos manuscrits diuen uns Jueus.

            ◊ v. 29.- El qui té l'esposa és l'espòs. En l’A.T., de vegades Israel és considerat com l’esposa del Senyor (Os 2,21: Et prendré com a esposa per sempre, et prendré com a esposa i pagaré per tu bondat i justícia, amor i misericòrdia; Ez 16,8: Passant de nou vora teu et vaig mirar: tenies l'edat de l'amor. Aleshores vaig estendre el meu mantell damunt teu i vaig cobrir la teva nuesa. Et vaig jurar fidelitat, vaig fer una aliança amb tu, i vas ser meva. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà; Is 62,4-5: No et diran més “Abandonada” ni anomenaran el teu país “Desolació”. A tu et diran “Me l'estimo”, i a la teva terra, “Té marit”, perquè el Senyor t'estimarà, i tindrà marit la teva terra. Els teus fills et posseiran com un jove posseeix la seva esposa. El teu Déu s'alegrarà de tenir-te, com el nuvi s'alegra de tenir la núvia). En el N. T. l’Església és l’esposa del Crist (2 Co 11,2: Estic gelós per vosaltres amb la mateixa gelosia de Déu. Us he promès a un sol espòs, vull presentar-vos al Crist com una verge pura; Ef 5,25-32: Marits, estimeu les vostres mullers, tal com el Crist ha estimat l'Església i s'ha entregat a la mort per ella ... Aquest misteri és gran: jo entenc que es refereix a Crist i l'Església.) Jn reconeix que Jesús és el cap del poble dels darrers temps.

            ◊ v. 29.- L’amic de l’espòs. La tradició jueva confiava un cert paper d’organitzador als amics de l’espòs, al moment de les noces.

            ◊ v. 29.- ...que és present i escolta. Joan es manté en l’actitud del servidor; escoltar implica atenció i obediència.

            Per a Joan Baptista, Jesús és verdaderament aquell que ve a complir l’aliança entre Déu i el seu poble. No hi ha cap raó d’ofuscar-se que el poble vagi a ell. El lloc d’honor que li ha estat reservat per a aquestes noces dels temps messiànics, el fet d’haver reconegut aquesta veu de l’espòs, més dolça que la seva pròpia veu cridant en el desert, és per a Joan font d’una joia perfecta, la mateixa que Jesús prometrà més tard a aquells que “romandran en el seu amor” (cf. Jn 15,11: Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa).

            L’aspecte “epifànic” del nostre evangeli apareix m és aviat com el testimoni de Joan Baptista a favor de Jesús en tant que espòs que signa la Nova i Eterna Aliança. Joan només fa que subratllar la superioritat de Jesús en relació a ell mateix... tot i que encara no es pugui parlar de “manifestació” de la divinitat de Jesús.

Pas al ritus
            Mateu ens ha recordat el que Jesús havia dit: El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit (23,12). Jesús ha acomplert la seva pròpia paraula, primer “abaixant-se” fins la creu; el Pare l’ha enlairat fins la seva dreta. Vet ací el misteri que estem celebrant per viure’l dia rere dia.

Per al Pare NostrePPer al Pare Nostre
            Joan havia confessat que no era el Crist. Nosaltres tampoc ho som; igual que ell. Però nosaltres, més petits que Joan, gràcies a la nostra pertinença al Regne podem dir el que ell no podia pas dir: la pregària de Jesús...    retorn