T E M P S   DE   N A D A L : ABANS DE L'EPIFANIA

2 GENER
1 Jn 2,22-28
Jn 1,19-28

Introducció
            Tan sant Joan com sant Marc ignoren, en els respectius evangelis, els relats de la Infantesa de Jesús que ens donen sant Mateu i sant Lluc. Després del pròleg Mc i Jn, van directament al relat de ministeri públic de Jesús. Aquest serà el cas per als evangelis d’aquests dies (llevat dels dos darrers). Nosaltres re – aprendrem a esdevenir deixebles d’Aquell que ha vingut a portar la llum als homes d’aquest món. Demanem-li que esborri les foscors dels nostres pecats.
 
Per a l’homilia
            Heus aquí de quina manera Joan presenta el conjunt de perícopes per als evangelis d’aquesta setmana.

                              Dia 02.01 – 1,19-28 : Testimoniatge de Joan davant les autoritats (Escena 1)
                              Dia 03.01 – 1,29-34 : Joan designa Jesús (Escena 2)
                              Dia 04.01 – 1,35-42 : Dos deixebles de Joan segueixen Jesús (Escena 3)
                                                                  : Andreu testimonia prop del seu germà Simó (Escena 4)
                              Dia 05.01 – 1,43-51 : Jesús crida Felip (Escena 5)
                                                                 : Felip testifica prop de Natanael (Escena 6)
                              Dia 06.01 – 2,1-12 : Les noces de Canà (Escena 7)

            ◊ v. 19. Els Jueus. En Jn, la paraula Jueus, sense cap altra precisió, designa de vegades els membres del poble d’Israel (3,25: un “Jueu” discuteix amb les deixebles de Joan; 4,9.22: conversa de Jesús amb la Samaritana) però en la major part dels casos la paraula significa els representants del món engatjat en un procés d’incomprensió i, finalment, d’hostilitat contra l’enviat de Déu: en aquest sentit, al paraula designa particularment les autoritats constituïdes.

            ◊ v. 19-20.- Sacerdots i levites. Hom va d’entrada [Cal tenir en compte que es tracta del primer verset després del Pròleg] directament al testimoniatge essencial; és fet davant els representants de les autoritats supremes i situa el paper i la persona de Jesús en relació a Joan Baptista.

            ◊ v. 21. ¿Ets el Profeta ? No. Segons Ml 3,23 (Abans que arribi el dia del Senyor, dia gran i temible, jo us enviaré el profeta Elies);  Sir 48,10 (Tu – Elies – fores designat per a tornar en el temps futur i apaivagar l'enuig diví abans que esclatés, perquè els pares es reconciliessin de cor amb els fills i per a restablir les tribus de Jacob) i d’altres, el profeta Elies havia de venir per a una última exhortació penitencial, a la vigília del judici final (cf. Mt 11,14: I ni que no ho volguéssiu creure, ell és Elies, el qui havia de venir; Mt 17,10: Després els deixebles preguntaren a Jesús: ¿Com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies?). L’espera d’un profeta dels darrers temps era difusa en diversos medis i es recolzava, potser, en Dt 18,15 (El Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s'aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo). (Cf. Jn 6,14: Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir: Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.)

            ◊ v. 24.- Alguns dels enviats, que eren dels fariseus. Una altra traducció possible: La delegació comprenia Fariseus.

            ◊ v. 28.- Bet-Ània, a l’altra banda del Jordà. No es tracta del poble de Llàtzer, proper a Jerusalem, sinó d’un poblet situat al sud, al costat de la riba esquerra del Jordà, la localització del qual es incerta.

Pas al ritus
            “Tot i que no el coneixeu ja el teniu entre vosaltres” aquell que serà aterrat a la creu i soterrat al sepulcre per aixecar-se’n el mati de Pasqua. Nosaltres ens disposem a celebrar el Misteri per participar-hi: ser aterrats amb ell per posar-nos-en drets amb ell. I mantenir-nos drets per tota l’eternitat, gràcies a ell.

Per al Pare Nostre
            L’Esperit Sant ens ha ungit amb la seva gràcia per a poder dir en tota veritat la pregària dels fills de Déu. No tenim necessitat de res més. Aquesta unció ens basta. Diguem doncs el que sabem des del principi de la nostra vida cristiana:   Index
Index


3 DE GENER
1 Jn 2,29 – 3,6
Jn 1,29-34

Introducció
            Ens hem reunit per celebrar la festa de la fe. La fe de la qual Joan l’evangelista testimonia en el seu Llibre sobre Jesús, sobre Joan Baptista (el qual, curiosament, no hi bateja). Tant de bo que poguéssim adherir-nos als testimoniatges evangèlics des del fons de nosaltres mateixos i en el nostre fer de cada dia. Per les nostres incoherències, demanem perdó.

Per l’homilia
            Som al segon dia de la primera setmana de la vida pública de Jesús. El text comença amb l’expressió “l’endemà”, en relació al que va ser relatat ahir.

            ◊ v. 29.- Mireu l’anyell de Déu. El text evoca la mort expiatòria de Jesús amalgamant dues imatges tradicionals; per un banda la del “Servidor Sofrent” (Is 52,13 – 53,12: Quart càntic del Servidor) que assumeix els pecats de la multitud i que, innocent, s’ofereix com un anyell; per altra part, la de l’anyell pasqual, símbol de la redempció d’Israel (Ex 12,1-28: relat de la Pasqua).

            ◊ v. 29.- Que treu (Que pren damunt seu).- Aquest verb significa aixecar i, a partir d’aquí, ja sigui portar, prendre damunt seu, ja sigui endur-se, treure, fer desaparèixer. És en aquest sentit que Joan el fa servir habitualment (p. e. en Jn 10,18: Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare).

            ◊ v. 29.- El pecat del món. Aquesta fórmula en singular es refereix al conjunt dels pecats del món en tota la seva extensió i totes les seves implicacions.

            ◊ v. 30.- Abans que jo, ell ja existia.- (Cf. Jn 1,15: Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia). El testimoniatge de Joan Baptista conserva un valor permanent: subratlla que Jesús, que històricament va venir després d’ell, n’és radicalment superior en raó del seu origen i de la seva missió divina. (Cf. 1,27: El qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies.)

            ◊ v. 32.- He vist que l'Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d'ell. El do de l’Esperit és permanent i sense límits. (3,34: ...perquè l'enviat de Déu comunica les paraules de Déu, ja que ell dóna sense límits l'Esperit).

            ◊ v. 34.- Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu. Un manuscrit i algunes versions llegeixen: l’escollit o el fill escollit.

◊◊◊ Passatges de « Lecture de l’évangile selon Jean – I » de Xavier Léon-Dufour, p. 170-175 (Seuil, col. Parole de Dieu, Paris, 1988). Comentari a Jn 1,29.

            ¿Què entén l'evangelista per “anyell de Déu”? A partir del context immediat (Andreu a Simó: Hem trobat el Messies, Jn 1,41) cal guardar sense dubte un sentit messiànic a aquesta expressió. Però no es coneix en la tradició jueva un “títol” messiànic semblant. ¿Com es pot justificar, doncs, l’elecció d’aquest terme, d’ ”anyell”?

            1.- Segons una interpretació molt estesa, l’ ”anyell de Déu” s’ha d’identificar amb el Servidor de Déu anunciat en Is 52,13 – 53,12. Però la proximitat no s’imposa pas. En la profecia d’Isaïes l’anyell expia o “porta” el pecat, no el treu.

            2.- Segons Christian Harold Dodd, L’interprétation du 4e évangile, (p. 296-308) “l’Anyell de Déu”, és l’equivalent a l’Anyell vencedor de l’Apocalipsi la còlera del qual fa por (Ap 6,16: Tots ells deien a les muntanyes i a les roques: Caieu damunt nostre i amagueu-nos de la mirada d'aquell qui seu al tron, protegiu-nos de la indignació de l'Anyell) i que va triomfar dels set reis de la Bèstia (Ap 17,14: Tots ells combatran contra l'Anyell, però l'Anyell els vencerà, perquè és Senyor de senyors i Rei de reis, i tots els cridats, escollits i fidels venceran amb ell; Ap 7,17: Perquè l'Anyell que està en el tron els pasturarà i els conduirà a les fonts d'aigua viva. I Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls). Aquest és realment el Messies violent i vencedor en el qual somniava el Baptista segons la presentació sinòptica. Possible origen d’aquesta idea: el Llibre d’Henoc (entre 150 abans JC. i el III s. de la nostra era) compara la història d’Israel amb les vicissituds d’un combat que lluita un anyell (al qual li creix un corn) per protegir les ovelles contra els llops. Aquesta hipòtesi xoca amb la dificultat de justificar la seva existència abans de la fi del segle primer.

            3.- La lectura més corrent reconeix en l’Anyell de Déu el verdader anyell pasqual. Aquesta identificació reposa sobre la presentació cristiana primitiva del Crist: Perquè Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat (1 Co 5,7), que 1 Pe 1,19 explicita: Sinó amb la sang preciosa de Crist, anyell sense tara ni defecte. Es fa difícil d’admetre que el text atribueixi al Precursor la comprensió anticipada del Misteri Pasqual. Hi ha una sortida possible: a l’evocar l’Anyell pasqual, el Baptista joànic anunciaria no el misteri de la Creu, sinó l’alliberament que Déu va obrar per aquest home – un alliberament el prototipus del qual seria la sortida d’Egipte. Hom es pot preguntar com, per quin mitjà, aquest anyell pasqual obté la llibertat del poble.

            Al nostre parer, cal comprendre el paper de l’Anyell de Déu segon la hipòtesi que, amb J. T. Forestell, nosaltres proposem.

            4.- El terme “anyell” evoca de per si els sacrificis d’Israel: ritus de comunió, de reconciliació; el sacrifici quotidià del Temple.

            Segons nosaltres (és a dir, X. L.-D.) Jesús és ben bé l’”anyell” de Déu pel fet que, per la seva sola vinguda, suprimeix, de part de Déu, la necessitat dels ritus pels quals, durant el temps d’espera, Israel havia de renovar sempre el lligam existencial amb el Senyor. Jesús no és aquí la nova víctima cultual, ell és aquell per qui Déu intervé oferint als homes la reconciliació perfecte amb ell mateix. Un detall joànic à propòsit dels venedors expulsats del santuari (2,15) podria confirmar aquesta lectura. Aquesta lectura podria ser enriquida per altres; però és indispensable, en el primer temps de lectura, de reconèixer amb el Precursor que, per la seva sola presència, Jesús inaugura una nova etapa en la relació que uneix Déu als homes o, segons un terme teològic, una nova economia de la salvació.◊◊◊

Pas al ritus
            Nosaltres acomplirem l’oferiment fet per Jesús, Anyell de Déu, “una vegada per sempre”, la sang del qual ha estat “vessada per vosaltres i per la multitud”. Que no sigui estèril per culpa nostra.

Per al Pare Nostre
            L’Esperit Sant ha permès a Joan de reconèixer el Fill de Déu en Jesús de Natzaret. Que ell ens permeti de fer la seva pròpia pregària segons el cor d’Aquell que en l’ha ensenyat.   Index


4 DE GENER
1 Jn 3,7-10
Jn 1,35-42

Introducció
            “Veniu i ho veureu”. A Pasqua Joan “va anar a veure – ell no va veure res més que el sepulcre buit – i va creure”. És el nostre cas. Hem vingut a veure en la fe el Ressuscitat després d’haver passat per la Creu, aquell del qual acabem de celebrar el naixement. Supliquem el perdó per les nostres faltes de fe, que hauria hagut d’actuar en l’amor.

Per a l’homilia
            Context. Una vegada més el text litúrgic ens ha privat de la referència cronològica L’endemà, que seria el tercer dia d’aquesta setmana, i que conté dues escenes.

            ◊ v. 41.- Hem trobat el Messies. Jn és l’únic evangelista que cita la paraula hebrea (o aramea) i en dona la traducció: que vol dir l’Ungit.
            [N. B.- La traducció TOB/NT dona en francès “Messies”, com a traducció del grec Χριστός (Christós), quan són els jueus que parlen segons la seva mentalitat; en canvi, tradueix “Christ” quan són els cristians que parlen a l’interior de la seva fe en el Fill de Déu fet home].

            v. 42.- Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: « Tu ets Simó… ». Jesús coneix íntimament tots els que se li acosten (1,48: D'on em coneixes? Jesús li respon: Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera; 2,25: I no necessitava que ningú li digués què són els homes: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú; 4,16-19: Ell li diu: Vés a cridar el teu marit i torna. La dona li contesta: No en tinc, de marit. Li diu Jesús: Fas bé de dir que no en tens. N'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat. La dona li respon: Senyor, veig que ets un profeta.) Jesús anuncia un nom nou que serà imposat a Simó : el nom de Pere, ben conegut dels lectors, indica una vocació particular (Mt 16,18: I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar).

            ◊◊◊ (Charles L’Éplattanier, « L’évangile de Jean », Labor et Fides, Genève, 1993). Cal notar de quina manera Jn fa servir el verb μένεω (meneo) romandre [El Leccionari tradueix allotjar-se; la BCI, per estar-se i quedar-se]. Primer té el sentit d’habitar en un lloc, després pren un sentit temporal; els dos deixebles es queden durant un temps en el lloc on “roman” Jesús. No obstant les fortes connotacions que aquest verb tindrà sovint en endavant, igualment que el verb veure, inviten a donar, a més a més del sentit obvi, una significació més profunda a aquestes frases límpides. És a un veure en la fe que Jesús convida els deixebles, i aquesta primera trobada crea ja, entre ells i el Mestre, aquest lligam d’adhesió que caracteritza els verdaders deixebles. Que aquesta trobada hagi suscitat una primera empenta de fe, es manifestarà en l’escena següent (4a de la sèrie).

            Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué... Vet aquí la punta d’aquest breu episodi. La trobada amb Jesús, produïda pel testimoniatge de Joan Baptista, ha desvetllat immediatament en Andreu el desig de compartir aquesta descoberta trasbalsadora. Al principi, potser Andreu no sabia molt bé el que cercava (v. 38). Ara ja sap qui ha trobat. Senyalem el joc que fa el text amb aquest verb, que indica primer la iniciativa presa per Andreu d’anar a buscar el seu germà, per designar després la culminació d’una recerca espiritual. Dient “hem trobat” (plural), associa el seu company a aquesta descoberta sorprenent. S’expressa en temps passat, cosa que fa que la seva afirmació tingui un caràcter definitiu. ◊◊◊

Pas al ritus
            Hem vingut. Hem vist. Hem combregat amb el Misteri. « Fais que je sorte dans le soir où trop de miens sont sans nouvelles, et par ton Nom dans mon regard fais toi connaître » [Fes que jo surti el vespre allà on n’hi ha molts dels meus que ignoren la bona nova, i pel teu Nom en la meva mirada, fes-te conèixer.] (Himne de Pasqua).

Per al Pare Nostre
            “Tu et diràs... no Pere, sinó Fill estimat”. Per això nosaltres gosem dir...   Index




5 DE GENER
1 Jn 3,11-21
Jn 1,43-51

Introducció
            Germans estimats, mentre som a terra, vivim per morir; per passar “de la mort a la vida” ens cal estimar els germans. I primer que ningú, estimar el nostre Germà Gran, Jesús Crist. Ell també ha passat de la mort en creu a la vida de Pasqua, perquè ens ha estimat. Som aquí per fer el mateix pas amb ell. Reconeguem les nostres faltes d’amor.

Per a l’homilia
            Context. El text del Leccionari ens ha escamotejat la referència cronològica “l’endemà” que ens hauria conduit a 4rt dia de la setmana, i a la 5a escena del relat. Amb Andreu, amb l’altre deixeble, i altres dos deixebles que faran grup.

             ◊ v. 44.- Felip, que era de Bet-Saida. Bet-Saida Julias estava situada al Nord del llac de Tiberíades.

            ◊ v. 45.- Felip va trobar Natanael. Algunes tradicions l’identifiquen amb l’apòstol Bartomeu, però sense fonament (cf. 21,1-2: Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera: Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més).

            ◊ v. 46.- Natanael que s’aplicava, sembla, a l’estudi de les Escriptures, mostra un cert escepticisme en relació a les indicacions que se li proporcionen. El coneixement de Jesús i de la seva missió naixeran de la trobada amb ell i d’escoltar la seva paraula.

            ◊ v. 48.- T'he vist sota la figuera. Probable al·lusió a l’estudi de l’Escriptura ; l’expressió és ben coneguda en la literatura rabínica on la figuera es compara a l’arbre de la ciència del bé i del mal.

            ◊ v. 51.- El Fill de l’home. De la mateixa manera que en els sinòptics, el Crist de Jn porta el títol de Fill de l’home. Però la visió escatològica evocada per Dn 7,9-15 (La visió de l’ancià i la figura del F. de l’h.) és promesa per Jesús durant el procés davant el Sanedrí (Mt 14,62: Sí, sóc jo; i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel ; Mt 26,64: Jesús li respon: Tu ho has dit. Us ho asseguro: des d'ara veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint sobre els núvols del cel), ja és inaugurada des d’ara. En funció de la presència de Jesús sobre la terra, els cels s’han esquinçat (Is 63,19: Oh, si esquincessis el cel i baixessis! Al teu davant es fondrien les muntanyes; Mc 1,10: I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell) i la comunicació amb Déu, que anunciava el somni de Jacob, esdevé realitat permanent per als creients.

             ◊◊◊ (L’Éplattanier, op. cit., pp. 54-58) ◊ v. 45.- Aquell de qui Moisès... Es pot pensar que és la fe pasqual la que ha determinat aquí la redacció joànica. No es impensable que un jueu de l’època de Jesús, davant les “figures” escatològiques disponibles, hagi pogut fer sevir una fórmula com aquesta, vaga i englobant : aquell que hom esperava i que nosaltres hem trobat, és aquell que totes les Escriptures anuncien. No obstant, les paraules de Felip corresponen essencialment a la convicció fonamental del cristianisme primitiu.◊◊◊

            ◊ v. 50.- Coses més grans veuràs! La formulació d’aquest anunci, en futur, sembla anar més enllà fins i tot de les Escriptures messiàniques, hauria pogut quedar en una indeterminació.

            ◊ v. 51.- Amen, amen, us ho dic (BCI: en veritat, en veritat; Leccionari: Us ho dic amb tota veritat). Aquí trobem per primera vegada aquesta fórmula pròpia de Jn: “Amen, amen, us ho dic”. Jn la posa 25 vegades en boca de Jesús, i d’ell solament. L’evangelista manté, una vegada més la paraula hebrea, l’arrel de la qual connota “el que és sòlid, digne de fe”. Es fa servir per confirmar una veritat, per testificar una veritat absoluta.

            ◊ v. 51.- Veureu el cel obert... El patriarca Jacob hi veia els àngels “pujar i baixar” per una escala que unia la terra i el cel: imatge simbòlica d’una comunicació duradora entre Jacob i el seu Déu, que li confirma la seva increïble promesa. Jesús acompleix aquesta comunicació d’una manera definitiva.

            ◊ v. 51.- Fill de l’home.- Expressió que Jesús, i solament ell, fa servir en els evangelis per parlar d’ell mateix. Aquesta expressió apareixerà en Jn 13 vegades. Jn l’associarà efectivament al concepte de judici (Jn 5,26-27: Perquè així com el Pare té vida en ell mateix, també ha concedit al Fill que tingui vida en ell mateix. I li ha donat poder de judicar, ja que és el Fill de l'home).


Pas al ritus
            “Coses més grans veuràs”. És el nostre cas: el Misteri Pasqual davant nostre, enmig nostre, englobant-nos... encara que sigui una senzilla missa de cada dia d’entre setmana. Que el Senyor se’ns vulgui endur en el seu impuls.

Per al Pare Nostre
            Certament va sortir de Natzaret, beneït sigui, el qui ens va ensenyar a resar dient el que ara gosem dir:   Index



6 DE GENER
1 Jn 5,5-13
Mc 1,7-11

Introducció
            “Qui té el Fill posseeix la vida”. Hem vingut a celebrar l’Eucaristia per continuar vivint. Per posseir la Vida, gràcies à la nostra comunió (posseir / ser posseïts) amb el Fill. Si de cas l’haguéssim abandonat, encara que fos per poc, demanem-ne perdó.

Per l’homilia
            Context.- Em fa l’efecte que els organitzadors del Leccionari s’han vist obligats a inserir aquest passatge de Mc dins el conjunt de les lectures de Jn, per tal d’omplir els dies d’aquesta setmana abans de l’Epifania. Això trenca la sèrie dels “l’endemà” de Jn.

            ◊ v. 7.- Ell proclamava (Leccionari i BCI: predicava). Segons Mc, tota la predicació de Joan es refereix a aquell que ve després de mi (lit. Darrere meu). L’expressió indica el rang, la categoria, com en un seguici, fa ressaltar el contrast entre Joan i Jesús ; el qui ve darrere és en realitat el més poderós (BCI: fort). La força és un dels atributs del Messies (cf. per exemple, Is 11,2: L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor), es manifestarà en la lluita de Jesús contra Satan (Mc 3,27: Ningú no pot entrar a casa d'un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa. Nota b) de la TOB/NT: Jesús es designat aquí com el més fort, que desmantella el reialme de Satan, l’home fort). Aquell que ve davant no és res més que un servidor: posar les sandàlies o deslligar-les és tasca d’esclau. (Cf. Lc 1,17: [Gabriel a Zacaries] [Joan] Anirà al davant del Senyor amb l'esperit i el poder d'Elies: farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills i portarà els rebels pels camins dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat. Lc 1,76: [Zacaries al naixement de Joan] I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins).
 
            ◊ v. 8.- Jo us batejo ... però ell us batejarà... Aquesta paraula subratlla la distància entre l’obra de Joan, caracteritzada pel baptisme d’aigua, i la del Messies definida com baptisme d’Esperit Sant. Mc no menciona el foc. Més que Pentecostès o el baptisme cristià, es tracta de l’obra global de la salvació inaugurada per Jesús la que apareix aquí designada com purificació i santificació escatològica per l’Esperit Sant.

            ◊ v. 9.- Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret... L’entrada en escena de Jesús el fa aparèixer com aquell que havia estat anunciat per Joan. L’interès del relat va menys sobre el seu baptisme que sobre la revelació celeste que el succeeix (vv. 10-11). Mc no parla de cap testimoni fora de Jesús: el relat és ofert als lectors com una clau d’interpretació per tot el que seguirà en el llibre.

            ◊ v. 10.- [Jesús] veié que el cel s'esquinçava com un teixit (cf. 15,38: Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix), signe que Déu intervé per realitzar les seves promeses (cf. Is 63,19: Des de fa temps ja no ens governes, i nosaltres ja no portem el teu nom. Oh, si esquincessis el cel i baixessis! Al teu davant es fondrien les muntanyes!), aquí, per enviar l’Esperit Sant.

            ◊ v. 10.- L'Esperit, com un colom. [Nota a Mt 3,16 z) de la TOB/NT. Cap interpretació certa no ha pogut ser donada d’aquest símbol. Probablement no es tracta d’una al·lusió al colom que torna a l’arca de Noé. Alguns, recolzant-se en tradicions jueves, identifiquen a Israel. Per a d’altres, el colom suggereix l’amor de Déu – cf. Ct 2,14: Coloma meva, en les escletxes de la roca, en els amagatalls dels espadats, fes-me veure la teva cara, fes-me sentir la teva veu, perquè la teva veu és suau, i la teva cara, bonica; 5,2: Jo dormia, però el meu cor vetllava. Una veu! El meu estimat que truca: “Obre'm, germana meva, estimada meva, coloma meva, el meu tot; el meu cap és ple de rosada, els meus rulls, de la serena de la nit” – que descendeix a la terra].
            Finalment, d’acord amb altres tradicions jueves que veien un colom com l’Esperit de Déu que aletejava sobre les aigües (Gn 1,2: La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües), alguns evoquen que es tracta de la nova creació que esdevé en el baptisme de Jesús. Al baixar sobre Jesús, l’Esperit el designa com el salvador promès (cf. Is 11,2: vegeu la nota del v. 7; Is 42,1: Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc, el meu elegit, en qui m'he complagut. He posat damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions; Is 63,11: Llavors el poble es recordà dels primers temps de Moisès: “On és ara el qui els va treure del mar, amb els pastors del seu ramat? On és el qui va posar enmig d'ells el seu esperit sant?”)

             ◊ v 11.- En tu m'he complagut. Lit. En tu he posat la meva benvolença. No es tracta d’una benvolença arbitrària, sinó d’una elecció en vistes d’una missió per a la qual Déu investeix Jesús declarant-lo Fill seu (Sl 2,7: Ara proclamo el decret del Senyor. Ell m'ha dit: «Tu ets el meu fill; avui jo t'he engendrat), el seu estimat (cf. Mc 12,6 [En la paràbola dels vinyaters homicides]: Tenia encara el seu fill estimat, i els l'envià en darrer lloc, tot dient-se: "Al meu fill, el respectaran”, que recorda probablement Gn 22,2: Déu li va dir: Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i vés-te'n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t'indicaré, ofereix-me'l en holocaust. Vegeu també Gn 22,12.16), objecte de la seva predilecció.

            ◊ Nota de la TOB/NT a Mt 3,17 a) : I una veu digué des del cel: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut. Aquestes paraules barregen la terminologia del Salm 2,7 reprenent la profecia de Natan a 2S 7,14 (tu ets el meu fill...) i la d’Is 42,1 (el meu estimat en qui m’he complagut). Aquest últim passatge encara no presenta el Servidor sofrent d’Is 53 sinó aquell que, si no crida ni alça la veu, no la fa sentir pels carrers (Is 42,2), en canvi Sense vacil·lar ni doblegar-se, fins que l'haurà [la justícia] implantada a la terra (Is 42,2). Amb la fusió d’aquestes dues cites escripturàries, Mt uneix les dues figures profètiques del fill reial i del Servidor.

Pas al ritus
             Jesús ha estat submergit en les aigües de la mort. I n’ha sortit glorificat. Ja que [si] Crist va morir i va tornar a la vida per ser Senyor de morts i de vius. Nosaltres ens disposem a entrar en aquest misteri, tant de bo que en poguéssim sortir vius per sempre, per l’eternitat.

Per al Pare Nostre
            Ja que som nascuts de l’Esperit ara podem dir en tota veritat la pregària que Jesús ens va ensenyar:   Index




7 DE GENER
1 Jn 5,14-21
Jn 2,1-12

Introducció
            Així manifestà la seva glòria. Nosaltres estem atrets pel resplendor de la glòria de Jesús. Heu-nos aquí per fer-ne la festa, per participar-ne a través de la celebració. Que el Senyor ens perdoni les manques de fidelitat i de coherència.

Per a l’homilia
            ◊ v. 1.- El tercer dia. Altra vegada el Leccionari ha escamotejat aquesta referència cronològica. Llàstima. Tres dies després de la promesa feta a Natanael i, com a conseqüència, set dies després de l’escena de Bet-Ània (el testimoniatge de Jn 1,28: Això va passar a Betània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava). L’evangeli de Jn s’obre, doncs, com el Gènesi, per una setmana que culmina, el setè dia, amb la primera manifestació de la glòria de Jesús (2,11)

            ◊ v. 4.- Què a mi i a tu, dona? (BCI: Dona, i jo què hi tinc a veure?; Leccionari: Mare, ¿per què m’ho dius a mi?) En certs contextos això pot significar: ¿En què t’emboliques? Així a Mc 1,24: Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? L’expressió era corrent tant en els medis de parla jueva com en els de parla grega. Marca un cert desnivell entre els interlocutors.

            Efectivament, l’acció de Jesús se situarà en un nivell que sobrepassa molt el que Maria normalment deuria considerar. L’ús de la paraula "dona" no significa cap falta de respecte (19,26: Dona, aquí tens el teu fill), està sobre tot d’acord amb els costums hel·lènics (vegeu també Jn 4,21: Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem; Jn 8,10: Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?; Jn 20,15: Jesús li diu: Dona, per què plores? Qui busques? Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré).
 
            ◊ v. 4.- Encara no ha arribat la meva hora. La paraula hora (ή ώρα) designa generalment el moment de la manifestació de la glòria divina de Jesús: es tracta, el més sovint, de l’hora de la creu que marca el pas a la glòria (per exemple, 12,23: Ha arribat l'hora que el Fill de l'home serà glorificat; 12,27; 13,1; 17,1; 7,30; 8,20). Es pot tractar també del moment fixat pel Pare per a la manifestació anticipada de la glòria a través dels signes. Jesús es distancia, doncs, de sa mare, i significa que el miracle que manifestarà la seva glòria s’acompleix en funció de la voluntat del Pare. Una altra traducció possible seria: ¿No ha arribat ja la meva hora?

            ◊◊◊ Una altra lectura possible. Atès que la meva hora – la de la creu i de la glorificació encara no ha arribat, aquella hora en què no faran més falta signes “demostratius”, ja que la Pasqua serà el signe definitiu — he de fer petits signes per atreure cap a mi els deixebles... estic doncs “obligat” a fer el que tu em demanes. ◊◊◊

            ◊ v. 6.- De dues o tres metretes. Mesures d’uns 35 litres. Leccionari: de quatre a sis galledes: BCI: d’uns cent litres cada una. Es tracta doncs d’una quantitat considerable.

            ◊ v. 11.- Així va començar Jesús els seus signes [BCI: senyals prodigiosos] [Leccionari: miracles]. Els evangelis sinòptics havien reservat la paraula signe (σημέιων, semeion) per als grans prodigis que havien de marcar la inauguració dels temps messiànics (p. e. Mt 12,38: Llavors alguns mestres de la Llei i fariseus digueren a Jesús: Mestre, volem veure un senyal); com per contrast, designen els miracles amb paraules com dynameis (actes de poder). Jn, enllaçant amb l’A. T. (Is 66,19: Alçaré enmig d'ells un estendard [senyal], i als qui sobrevisquin els enviaré als pobles de Tarsis, Pul, Lud —terra famosa pels seus arquers—, Tubal, Javan i a les illes més llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist la meva glòria. Ells l'anunciaran a tots aquests pobles),considera els miracles com esdeveniments escatològics que ja permeten als creients de percebre, en certa mesura, la glòria de Jesús.

            ◊ v. 12.- [La seva mare], els seus germans [i els seus deixebles]. L’expressió pot designar parents més o menys propers.

            ◊◊◊ L’abundància del do significa que els temps messiànics estan a punt d’acomplir-se en la persona de Jesús. Una mesura (metreta) feia al voltant de 40 litres; 40 X 3 X 6 = 720 litres d’aigua convertida en vi. L’al·lusió a les sis gerres destinades a les purificacions del jueus podria confirmar el sentit simbòlic. Les noces entre Israel i el seu Déu havien arribat a un atzucac (carreró sense sortida): la xifra 6 senyala la imperfecció (7 = perfecció; 6 = 7 – 1 = perfecció mancada). El miracle de Canà ha estat escrit per a creients que ja han fet l’experiència de la fe pasqual i que han trencat amb el judaisme. Tot això transparenta en la construcció del relat.

            L’obertura i la conclusió situen el lector en un context pasqual: el tercer dia (malauradament omès pel leccionari) evoca la Resurrecció, on s’ha manifestat la glòria de Jesús i on la fe dels deixebles ha esdevingut plena.

            La quantitat i la qualitat excepcional del vi signifiquen que la festa messiànica ha començat i que des d’ara el vi no podrà mancar. Se l’han begut tot? Es preguntava un Pare de l’Església. De cap manera: nosaltres encara en bevem. ◊◊◊

Pas al ritus
            Nosaltres celebrem conjuntament l’aflicció de l’absència de l’espòs i la joia del seu retorn glorificat: la seva mort i la seva resurrecció. No podem oblidar, i molt menys ignorar, els dos elements de la nostra salvació. Entrem-hi amb joia i acció de gràcies.

Per al Pare Nostre
            ¿Que seria herètic demanar “Doneu-nos Senyor el nostre pa i el nostre vi de cada dia”? ... Demanem que el Senyor ens continuï donant el que va donar als deixebles el dia del Darrer Sopar, tot dient:   Index