|
ÍNDEX |
|
|
DILLUNS DESENA SETMANA
Mt 5,1-12
Introducció
Entrem en una nova etapa de Durant l’Any, en els dies d’entre setmana.
Acabada la proclamació de Mc, comencem la de Mt durant 12 setmanes.
Igualment per a la primera lectura, obrim la lectura de la segona carta de
sant Pau als Corintis. Com de costum per aquest any, jo focalitzo els
comentaris solament sobre l’evangeli. Que el Senyor ens alliberi de
qualsevol impediment.
Per a
l’homilia
Introducció. El “Sermó de la muntanya” (el primer dels cinc “sermons” de
Jesús en Mt (2on, Missioner; 3er, Parabòlic; 4rt, Comunitari; 5è,
Escatològic) no és un resum de l’Evangeli; només n’és una part.
◊ v. 1.-
Les multituds, les que Jesús veu sovint des del capítol precedent.
Aquesta muntanya és probablement la regió muntanyosa dels voltants de
Cafarnaüm i del llac de Genesaret. Jesús assegut anuncia un ensenyament en
forma; la principal instrucció del dia.
◊ v. 2.-
Es posà a parlar (Leccionari). Prenent la paraula (BCI).
Obrint la boca (Grec). Fórmula tradicional per posar de relleu el que
serà dit tot seguit.
Les
Benaurances. Introducció. La benaurança del Salmaire és
ben diferent de la del savi grec: la d’aquell està feta de confiança
personal en Déu de la qual els altius se’n riuen, i d’adhesió als seus
projectes. Les benaurances, a més de les del nostre capítol, posen de relleu
quatres orientacions principals:
1) La
benaurança té com a font la presència i l’activitat de Jesús;
2) Aquesta
benaurança és escatològica, present, però amagada i promesa per quan el
Regne es manifesti definitivament;
3) Aquesta
benaurança no és una dada experimental, ni una dolça resignació a la sort
que li toca a cada mortal;
4) Aquesta
benaurança té un caràcter còsmic; el que alegra els deixebles és la creació
restaurada pel Crist.
◊ v. 3.- Els
pobres són aquells qui, per una llarga experiència de desemparança
econòmica i social, han après a no comptar amb ningú fora de Déu. Aquest
pobres són al mateix temps els humils, menys per temperament que per
necessitat; no poden esperar res de la societat. No són pobres ni de
l’Esperit Sant, ni d’intel·ligència, ni per una consciència de la seva
dignitat, etc. Són pobres en el seu esperit, és a dir en el més profund i en
el més concret de la seva condició, davant els homes i davant Déu.
◊ v. 4.-
Feliços els qui estan de dol. Les benaurances següents designen el
mateix petit poble d’humils creients al voltant de Jesús. Aquests afligits
en són concretament; no es tracta de gent melancòlica, ni de persones que
ploren pels seus pecats. Aquesta consolació esdevé actual, encara que no
manifestada universalment, en el ministeri de Jesús.
◊ v. 5.-
Posseiran el país (Leccionari i BCI). Heretaran la terra (Grec).
Expressió jueva clàssica; aquells a qui els havia faltat tot no mancaran de
res. Aquesta confiança pacífica en el Déu dels humiliats és ben diferent de
la dels preparatius de guerra santa que apareix en els Essenis. (Vegeu el
Salm 37/36, passim, Ofici de Lectures Dimarts II)
◊ v. 6.-
La fam i la set signifiquen el desig ardent, una necessitat del cor i
del cos. La justícia és el veredicte sobirà de Déu deslliurant els oprimits.
El sadollament fa al·lusió al Regne de Déu definitivament establert; Déu
respondrà així a tots els desigs legítims dels homes.
◊ v. 7.-
Ésser compassiu designa una activitat més que no pas un caràcter intern.
El qui se sap objecte de la compassió divina, no és compassiu, sinó que
n’esdevé; actua en conseqüència. El futur passiu (seran compadits) fa
al·lusió a la misericòrdia darrera de Déu.
◊ v. 8.-
Els nets de cor (Leccionari i BCI); Els purs de cor (Grec). No es
tracta de persones que siguin pures de cor (pur). Es tracta de cor no
dividit, sincer, lleial, servint Déu i els homes “amb tot el cor” sense
càlculs interessats o simulacions piadoses. Veuran Déu : en el regne etern;
ser admès a la seva presència sense morir-ne.
◊ v. 9.-
Els qui posen pau (Leccionari). Els qui treballen per la pau
(BCI). Els pacificadors (Grec), no es tracta dels qui viuen (estan)
en pau, sinó els qui la fan possible. Seran declarats (Leccionari).
Déu els anomenarà (BCI). Seran anomenats fills de Déu (Grec),
és a dir declarats fills en el judici final.
◊ vv. 10-12.-
Les dues últimes benaurances, que potser només en formen una, mostren que
aquests humils i actius també son perseguits. Aquesta justícia [pel fet de
ser justos (Leccionari); per la justícia (Grec)] no és la justícia de Déu
sinó la fidelitat als preceptes de Déu. Totes les benaurances també són
declaratives, al mateix temps promeses i ordres, adreçades als oients. Els
sofriments dels testimonis no són ni noves, ni accidentals, ni absurdes. La
unitat entre el Primer (Antic) i el Segon (Nou) Testament apareix en la
perseverança de l’oposició humana als testimonis de Déu.
Pas al ritus
Jesús és la personificació del “benaurat”. Sobre tot a la creu; i en el
sagrament de l’altar. Tant de bo que poguéssim entrar en una comunió tan
perfecta amb ell, en la celebració eucarística, que estiguéssim sempre en la
seva pròpia “benaurança”.
Per al Pare
Nostre
Jesús obrí la boca per declarar “benaurats”; els qui siguin capaços de viure
el Pare Nostre, també n’esdevindran. No es pot contradir. Preguem tot dient
i tot demanant de complir...
retorn
DIMARTS DESENA
SETMANA
Mt 5,13-16
Introducció
Des d’ahir i durant molts dies (quasi tres setmanes) sentirem paraules de
Jesús en el “Sermó de la Muntanya”. Tal com nosaltres a la missa de cada
matí. Teníem set de les paraules del Mestre. Que ens perdoni les nostres
infidelitats.
Per a
l’homilia
Context. Plini l’Ancià (Història natural) : Nihil esse utilius sale
et sole. (Res no és més útil que la sal i el sol). Vosaltres sou són les
mateixes persones que els Benaurats! En tant que oients de la Paraula,
beneficiaris del Regne, perseguits “per causa meva”. “Vosaltres”, és a dir
tots alhora, no cadascú aïlladament, pel seu cantó. (Insistència eclesial.
Sal de la
terra. Llum del món. Cal entendre-ho com: Sal per a la terra.
Llum per al món.
El bé que
heu obrat (Leccionari). Les vostres bones obres (BCI i Grec).
Insistència en l’actuar del deixeble. En la Regla dels Essenis: llum per al
adeptes, tenebres per a aquells qui no en són. Mt al contrari: Llum per a
tots els homes d’aquest món i advertiment adreçat als propis deixebles.
◊ v. 13.-
Simbolisme de la sal: purifica; dóna gust; conserva; augmenta el valors
del que és salat. Els sacrificis eren salats; igual que els nadons;
compartir la sal és un senyal d’aliança i, com que la sal no es desnatura,
l’aliança de la sal és duradora. Els deixebles, fent les obres i testificant
de l’Evangeli faran que la terra tingui gust, potser no tant per als homes,
però sí per a Déu.
Dificultat.
La sal químicament no pot perdre la salabror. Aleshores ¿de quina sal es
tracta que el perd?:
1) ¿Es tracta
de la sal de la Mar Morta que era de mala qualitat?;
2) ¿La sal,
símbol del tresor que ha estat confiat als deixebles, que no pot perdre el
gust, però que pot ser perdut, negligit, o utilitzat amb fins egoistes per
l’Església, i, à causa de tot això, refusat al món?;
3) Els
deixebles mateixos només seran sal per a la terra a través de les seves
obres; si no les fan esdevindran inútils, perillosos, menyspreats dels
homes. El fet de la impossibilitat de la pèrdua de sabor posa més de relleu
la gravetat de la negligència dels deixebles.
◊ vv. 14-16.-
Les obres, ¿cal fer-les per elles mateixes, cal fer-les perquè ho
siguin davant els homes? Probablement es tracta d’aquesta segona hipòtesi.
Els deixebles són llum per al món. Possible al·lusió a la llàntia familiar
encesa per la mare de família i símbol de la Llei de Déu. La vostra llum és
la del conjunt de la vostra vida sencera com un conjunt d’obres.
Glorificar
Déu, és reconèixer-lo com l’únic i verdader Déu. El pensament jueu
ignora tot coneixement de Déu anterior a la seva glorificació. Conèixer-lo
verdaderament és glorificar-lo. Aquesta glorificació universal era una de
les esperances per als temps messiànics.
Pas al ritus
Jesús ha estat el primer en ser la sal per al món, el llum per al món. Ho ha
estat per tota la seva vida (per les seves obres) el cim de les quals va ser
el Calvari. Ara entrem en aquest misteri; unim-nos al do que Jesús fa de si;
serem “feliços” de fer com ell: tot honor i tota glòria per al Pare.
Per al Pare
Nostre
Santificat el vostre nom; vingui el vostre Regne; fer la vostra voluntat...
vet aquí la glòria de Déu. Feta per les obres: del pa compartit, del perdó
mutu, de la fidelitat en les temptacions. Preguem, doncs, com ho hem
après...
retorn
DIMECRES
DESENA SETMANA
Mt 5,17-19
Introducció
Continuem, com des de dilluns, prop de Jesús a la muntanya. Ens ensenya a
viure com deixebles. Deixem-nos sorprendre per les seves paraules... que
conduiran a la glòria passant per la Creu. Demanem-li que purifiqui els
nostres propis pensaments per adherir-nos als seus.
Per a
l‘homilia
Context. Després d’haver exhortat els deixebles a fer les obres que
glorificaran Déu (v. 16), el Crist de Mt els recorda que la norma d’aquestes
obres és l’Escriptura (v. 17), particularment la Llei (v. 18)... però no de
qualsevol manera.
◊ v. 17.-
No us penseu que... Al·lusió a un possible error que circularia sobre
l’ensenyament de Jesús, ja sigui en els Jueus, ja sigui en el deixebles, ja
sigui en l’església de Mt dels anys 80.
...que he vingut. Designa la missió encarregada pel Pare a Jesús.
A
desautoritzar (Leccionari). A anul·lar (Grec). A destruir,
demolir (Grec). Sentit molt fort negativament d’aquest verb grec.
Aquesta activitat hauria pogut explicar-se ja sigui per l’ardent espera de
la fi del món, ja sigui com a reacció contra el legalisme jurídic, ja sigui
degut a una concepció errònia del perdó gratuït o del do de l’Esperit.
Sinó a
completar-los (Leccionari). Sinó a dur-los a plenitud (BCI).
Sinó a completar (Grec). Sentit possible de completar:
*) Realitzar
les profecies i sotmetre’s a les prescripcions morals;
**) Acomplir
perfectament, portar a la més pura expressió la Llei de l’AT.;
***) Sotmetre’s
personalment a les exigències i també als profetes veterotestamentaris que
anunciaven les sofrences del servidor de Déu;
****) Revelar
el verdader sentit de les Escriptures amb l’ensenyament i amb la seva pròpia
vida. Aquesta darrera interpretació és la que convé millor al context de Mt.
◊ vv. 18-19.-
Mentre durin el cel i la terra... Conjunt literari i didàctic
independent. El v. 19 repeteix i intensifica el v. 18. La dificultat és que
el Crist de Mt no sembla haver observat gaire meticulosament la Llei. Cal
veure-hi una manera jueva, típicament rabínica, de subratllar l’autoritat
absoluta i permanent de la Llei, però de la Llei re interpretada per Jesús.
...fins
que tot es complirà (Leccionari). Tot arribarà a plenitud (BCI).
Fins que totes les coses es realitzin (Grec).
*) No vol dir
fins que tot s’acompleixi a la creu;
**) ni fins
que tots els manaments siguin acomplerts pels meus deixebles;
***) sinó,
probablement, fins la fi del món.
Per al
pensament jueu practicar i ensenyar formen sempre una unitat indissoluble.
Les paraules el més
petit i el més gran no expressen la idea d’una jerarquia dins del Regne: es
tracta d’expressions jueves que designen l’exclusió o la participació en el
Regne.
Pas al ritus
Jesús ha vingut a complir... amb tota la fidelitat, malgrat els obstacles,
malgrat la creu. El Pare no ha quedat indiferent davant aquest compliment
fidel. L’ha glorificat. Aquest misteri d’acompliment és el que ens disposem
a celebrar; tant de bo en puguem impregnar.
Per al Pare
Nostre
Faci’s la vostra voluntat. El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha
enviat i dur a terme la seva obra (Jn 4,24). Doneu-nos avui pa d’aquest,
feu-nos complir la vostra voluntat. Gosem dir...
retorn
DIJOUS DESENA
SETMANA
Mt 5,20-26
Introducció
Sentirem una vegada més Quan estiguis a punt de presentar la teva ofrena...
És exactament el que estem fent. Ens caldria dir amb tota la veritat el Jo
confesso a Déu i a vosaltres, germans. Que el nostre cor vagi d’acord amb
les nostres paraules.
Per a
l’homilia
Context. El primer verset sobre justícia podria formar part de la
introducció a les sis antítesis. Sabrem el que Jesús volia dir quan afirmava
que havia vingut, no a abolir, sinó a complir... i fer complir per aquells
que volguessin ser els seus deixebles.
◊ v. 20.-
Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i
els fariseus... (Leccionari i BCI). Si la vostra justícia no és més
abundant que la dels... (Grec). Justícia. Fidelitat a la Llei, a
la Llei re-interpretada pel Crist de Mt. Més abundant. Més justos:
*)
sobrepassar per les exigències (al·lusió a la radicalització aportada per
Jesús);
**)
sobrepassar en obediència (al·lusió als Escribes i Fariseus que diuen però
que no fan). El Crist de Mt no preconitza solament més obediència que els
Escribes, sinó una obediència nova, radical.
◊ v. 21.-
Instrucció sobre l’assassinat. El judaisme del temps de Jesús, tant
oficial com sectari, era unànime per reprovar la còlera entre germans: “Que
l’honor de l’altre et sigui més estimat que el teu propi, no estiguis
inclinat a la còlera” (Abbot, 2,14); però també: “Jo seré sense
rancúnia i sense còlera amb aquell que s’ha convertit de la rebel•lió, però
seré sense misericòrdia per a tots aquells que s’han apartat del camí; jo no
consolaré els que s’han pegat fins que el seu camí sigui perfecte”
(Regla de Qumram, X, 20s).
Ja sabeu
que als antics es va dir... té un accent polèmic. Tribunal: o “petit
sanedrí”, local, compost de 23 membres, per al assumptes criminals.
◊ v. 22.-
Doncs jo us dic, serà repetit sis vegades, introduint la interpretació
del Crist de Mt. L’oposició possible no és tant sobre el fons sinó en la
radicalització (compliment més exigent, segons la intenció del “legislador”,
Déu). El moviment de còlera és condemnat per la ferida que infligeix al
germà. Aquest germà no és l’home en general, sinó el membre de la comunitat
(jueva i/o eclesial).
Ρακά (Raka),
probablement imbècil, boig, insensat. Condemnat al Sanedrí, tribunal suprem
de 71 membres, per oposició al tribunal local de 23 membres. Μωρέ (More):
Boig. Terme anodí al principi, esdevingut molt greu més tard (“incrèdul”?).
La gehenna (foc de l’infern segons Leccionari i BCI), era el
crematori de les escombraries de Jerusalem en la vall de Gion on havien
estat ofertes víctimes humanes al déu Moloc. El foc d’aquest crematori no
s’apagava mai.
La
interpretació de Jesús és donada en segona persona del plural (us dic); el
que és dit en segona del singular (tu) ha de ser entès com un exemple que no
esgota el sentit general.
◊ vv. 23-24.-
Ni que et trobis ja a l’altar... El tema de la reconciliació era
conegut en el judaisme ambient, però dominat pel temor d’esdevenir impur o
de d’impurificar el Temple i no, com aquí, per la idea de respectar el
germà.
vv. 25-26.-
Si algú et porta al jutjat... Aquests versets poden ser presos com
una petita paràbola al·legoritzada: el camí, és la vida; la presó, l’infern.
Agafats literalment poden significar una mena d’exhortació a fer acabar com
més aviat millor, a causa del judici imminent, els processos que devastaven
la societat palestina, o la comunitat primitiva. El temps del verb (enteneu-vos
[Leccionari], poseu-vos d’acord [BCI]) indica que es tracta d’una
acció, d’una mesura concreta que s’ha de prendre tot seguit, i no d’una
actitud general o de una bonhomia de caràcter.
Pas al ritus
Jesús practicava el que ensenyava. ¿Que s’ha enfadat contra els que el
crucificaven? No ha estat enemic de ningú. Ha perdonat tots els que li han
volgut mal. Era l’amor a la més intensa expressió... també per a nosaltres;
perquè ens en beneficiem; perquè el compartim.
Per al Pare
Nostre
“Nostre” i no “meu”; “perdoneu-nos” i no “perdoneu-me”; “com nosaltres
perdonem”. Jo formo part d’aquest “nosaltres”. Nosaltres, doncs, gosem dir:
...
retorn
DIVENDRES
DESENA SETMANA
Mt 5,27-32
Introducció
“Preneu i beveu-ne tots” perquè tots som coparticipants de l’Aliança Nova i
Eterna. És un aspecte, entre d’altres, del misteri de la missa. Demanem
perdó de les nostres infidelitats més o menys importants en les nostres
vides cristianes.
Per a
l’homilia
Context. Encara a la muntanya de les Benaurances: instrucció de Jesús
sobre l’adulteri; instrucció sobre la repudiació. No és la primera vegada
que Jesús posa l’adulteri a continuació de l’assassinat. ¿És per casualitat,
o es tracta d’una al·lusió a la gravetat d’aquest pecat al costat d’aquell
que és el més greu de tots?
◊ vv.
27-30.- Instrucció sobre l’adulteri. En els primers contactes del
cristianisme amb el món grecoromà, és potser sobre aquest punt que el xoc de
les concepcions ètiques, antropològiques i fins i tot soteriològiques era
més agut; n’hi ha prou de llegir les cartes al Corintis per convèncer-se’n.
El tema de l’adulteri no és tractat en les categories dualistes gregues de
l’ascesi o de la puresa personal, sinó en les categories típicament jueves,
de la relació envers altres. L’ull del v. 29 podria correspondre, en rigor,
a la mirada del v. 28, però la mà del v. 30 no té cap relació amb el tema
del v. 28.
Alguns
elements, potser tardans, ens poden informar sobre les concepcions jueves
del casament dels temps de Jesús: l’adulteri, per a l’home, no era
infidelitat a la pròpia esposa sinó rapte de l’esposa de l’altre. La
”llibertat” de la dona, en aquest sentit, era molt més limitada que la de
l’home/espòs. La idea del perdó a la dona adúltera no era ignorat (“El
marit pot perdonar l’esposa sospitosa d’adulteri”, Sifré sobre Deut. §
218); però les sancions sobre l’adulteri eren sempre terribles. “Aquell
qui comet adulteri amb una dona que va cap a casa del seu marit per al
casament, encara que no sigui consumat, és estrangulat” (Sanedrí 10.6).
“Vosaltres no seguireu els vostres ulls, és fornicació a l’exemple de
Samsó... els ulls són seguits pel cor, com ho mostra el cec que comet totes
les abominacions del món” (Sifré sobre Nombres, § 115).
◊ v. 27.-
Ja sabeu que està manat... La fórmula d’introducció no fa referència als
ancians, però té el mateix sentit. Cal tenir en l’esperit que la instrucció
és adreçada, primer que tot, a homes pel que fa al seu comportament amb
dones casades.
◊ v. 28.-
Tothom qui mira. Doble sentit possible de “mirar”: *) mirar (veure); **)
prendre cura, poder sobre...; el sentit, aquí, és el de la primera accepció.
Ara bé, la mirada, és concebuda com un gest veritable animat per la intenció
precisa del cor; aquest home l’ha mirada d’una manera semblant a una
ganivetada en un assassinat. Mt s’interessa poc a la vida interior: que la
cobejança del cor hagi arribat a conduir aquesta mirada, heus ací el que és
greu. El NT fa servir el substantiu γυνή (dona) en tres sentits:
1) la dona en
general, casada o no;
2) l’esposa;
3) la promesa
(esposada). El que ha estat dit més amunt sobre els paral·lels rabínics
mostra que aquí es tracta de la dona/esposa, i no de qualsevol altra. En
aquesta mirada, el que és greu, és que mobilitza tota la persona cap
l’acompliment de l’acció projectada. L’home que cobeja la dona del seu
proïsme, la “cerca” i la “mira” per prendre-la-hi.
◊ vv. 29-30.-
Per això, si el teu ull... El pecat domina el cor de l’home, és a dir
tota la seva persona; però dels seus membres en fa els instruments.
Privant-se d’un membre (ull o mà), el deixeble no suprimirà l’arrel de la
cobejança; però el que és capital per a l’ètica de Mt, en suprimirà els
instruments, els mitjans d’acció contra el proïsme. No és el destí de
l’ànima o del cor el que interessa a Mt, sinó el del cos, és a dir de la
persona concreta i històrica, en relació amb el proïsme. Un cos privat d’un
membre encara és un cos, una persona; però un cor, una ànima o un esperit
sense cos, en la concepció bíblica, no són res més que paraules: val més que
es perdi un dels teus membres que no pas que vagi a parar a l'infern tot el
teu cos.(vv 29b i 30b)
◊ vv. 31-32.-
Instrucció sobre la repudiació. Aquests dos versets han de posar-se
en relació amb Mt 19,3-10, on es tracta de la indissolubilitat del
matrimoni.
◊ v. 31.-
La nostra tesi (Bonnard) és que Mt 5 – 7 no és solament un
reinterpretació de la Llei a la llum de l’AT, sinó una polèmica contra la
interpretació dels escribes del seu temps. Els rabins discutien sobre tot, a
partir de Dt 24,1 (Suposem que un home s'ha casat amb una dona i ha
conviscut amb ella, però un dia ja no se la mira amb bons ulls, perquè troba
en ella alguna cosa censurable, i llavors escriu un document de divorci,
l'hi dóna i la treu de casa) sobre el sentit
d’ “alguna cosa de censurable”, com sempre, hom en donava tan aviat una
interpretació estricta, restringint les possibilitats de repudiació; tan
aviat una interpretació àmplia, multiplicant-les. En els dos casos es
prescrivia la carta de repudiació.
◊ v. 32.-
Tothom qui es divorcia... Sense tenir en compte la restricció; Jesús
afirma no solament que en el cas en què hi ha repudiació no hi pot haver nou
casament, sinó que, tota repudiació condueix a l’adulteri; així doncs no
s’ha de repudiar de cap manera.
¿Quin sentit
s’ha de donar a la “restricció de Mt”? [Fora del cas d’una unió
il·legal (Leccionari). Fora del cas d'una relació il·legítima
(BCI). Fora del cas de fornicació (Grec).]
*) Sentit
general de mala conducta, aquí, doncs, d’adulteri de la dona;
** (H.
Baltensweiler) Πορνεία (porneia, fornicació) del text grec, segons el
Decret Apostòlic d’Ac 15,28.29, designa els casaments fets amb persones de
grau de parentiu prohibit.
El pensament
del nostre verset seria doncs el següent: prohibició de la repudiació,
llevat dels casos de casaments il•legals des del punt de vista de Lv 18
(però no des del punt de vista pagà, que tolerava àmpliament certs casaments
entre consanguinis). Nosaltres sabem que la casuística jueva autoritzava
certes unions prohibides per Lv 18 en el cas de pagans convertits a la fe
jueva. Seria contra aquestes autoritzacions que el nostre text protestaria
per restablir la posició dura d’Ac 15.
Aquesta
paraula pot remuntar difícilment a Jesús mateix, ja que ella fa referència a
circumstàncies locals que no són les de la vida de Jesús. Jesús havia dit:
que l’home no separi el que Déu ha unit; Mt afegeix: l’única excepció és la
dels casaments il·legals previstos per Lv 18.
Pas al ritus
Els casats cristians no es poden desfer, ja que són el sagrament d’aquesta
aliança nova i eterna la signatura de la qual ha estat feta amb la sang del
Crist vessada a la Creu.
Per al Pare
Nostre
Sense perdó és impossible que qualsevol grup de persones pugui durar. El
perdó és, potser, la demostració més profunda de l’amor. Déu ens perdona
sempre perquè no es cansa d’estimar-nos. Per això podem dir...
retorn
DISSABTE
DESENA SETMANA
Mt 5,33-37
Introducció
Déu ens ha donat el gran do de la paraula: poder expressar els nostres
pensaments, poder compatir amb d’altres. Quan les nostres paraules estan
d’acord amb els nostres pensaments, diem “la veritat” (la nostra); encara
que ens poguéssim equivocar. El que no es pot fer mai, és de dir
expressament el contrari del que pensem: això és mentir. Jesús, “camí,
veritat i vida”, ve per celebrar amb nosaltres el seu memorial. Demanem
perdó.
Per a
l’homilia
Context. El verset 34 (No jureu) per radicalitzar en v. 33 (No
trenquis) hauria d’insistir en el compliment del juraments o dels vots fets
a Déu. En canvi prohibeix tot jurament: tenim aquí una radicalització
negativa; l’única.
El jurament,
és a dir la promesa, acompanyada d’una invocació a la divinitat, o l’abús
dels juraments, eren prohibits per nombrosos grups religiosos o filosòfics
del món antic. El que preocupava sobre tot els rabins jueus, era la
reglamentació dels sacrificis expiatoris per als juraments no complerts i
les condicions en les quals un jurament era, o no, vàlid.
◊ v. 33.-
També sabeu que es va dir als antics: “No trenquis els juraments...”. No
se sap exactament a quin passatge de l’AT pot fer referència aquest verset.
◊ vv. 34-35.-
Doncs jo us dic: No juris mai; ni pel cel… Aquest verset sovint és
comprès en l’esperit d’Ex 20,7: No juris en fals pel nom del Senyor, el
teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel
meu nom, però res no s’hi refereix explícitament. El pensament del text és
que es tractava d’escapatòries; ja que la majestat de Déu, que ha creat
totes les coses, prohibeix que se n’usi tan fàcilment.
◊ v. 36.-
Ni pel teu cap . L’home no disposa en ell mateix de cap garantia d’un
jurament. En aquest verset apareix la concepció bíblica de l’home com humil
criatura responsable davant Déu.
◊ v. 37.-
Sí, sí; no, no. (Cf. Jm 5,12: Sobretot, germans meus, no jureu, ni
pel cel, ni per la terra, ni amb cap altra mena de jurament. Digueu sí, quan
és sí; no, quan és no. Així no caureu sota el judici de Déu). A causa
del Regne de Déu inaugurat pel Crist, tota paraula supèrflua esdevé
intolerable; cada paraula te sentit ple. Els homes han i poden viure en la
sobrietat del llenguatge. El Maligne o el Dolent, és un al•lusió à Satan
que, introduint la mentida, ha fet necessaris els juraments.
Pas al ritus
Pilat li digué: Per tant, tu ets rei? Jesús contestà: Tu ho dius: jo sóc
rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots
els qui són de la veritat escolten la meva veu (Jn 18,37). La veritat de
Jesús és la veritat “objectiva”: la real realitat de Déu i dels homes. Per
causa d’aquesta “veritat” va haver de morir. Però la Veritat no pot ser
destruïda: per això en va ser glorificat.
Per al Pare
Nostre
La Paraula de Déu és primera. És a ella que ens hem d’adaptar. L’Esperit
Sant està amb nosaltres per ajudar-nos en aquest treball de conversió. Amb
la seva ajuda, gosem dir...
retorn