|
|
|
|
Mt 7,1-5
Introducció
En el moment d’entrar en la celebració, demanem al Senyor que ens faci veure-hi clar per reconèixer els nostres mancaments i sotmetre’ns al judici de Déu, ple d’amor i de misericòrdia.
Per a l’homilia
Aquests versets no són invectives contra els Jueus, sinó advertiments als “deixebles” (o als membres de l’Església de Mt dels anys 80).
Estructura d’aquesta perícopa: 1. La instrucció (v. 1); 2. Fonament teològic; és quelcom més que un consell (v. 2); 3. Dos exemples: Com és que veus...?; Com és que dius...? (vv. 3 i 4); 4. Afegitó no indispensable per a la significació total (v. 5)
◊ v. 1.- No judiqueu. El verb κρίνειν (crinein) significa més aviat condemnar que no pas apreciar. Jesús, doncs, no prohibeix d’apreciar les coses amb objectivitat, sinó el condemnar el proïsme, ja que això usurpa a Déu la seva autoritat exclusiva de jutge.
◊ v. 2.- Perquè tal com vosaltres... La prohibició de Jesús és radical: prohibició total; si us poseu a condemnar, us excloeu vosaltres mateixos del perdó de Déu.
◊ vv. 3-4.- ¿Per què veus la palla... ¿Com li podràs dir... Aquests versets exclouen tota condemna. La brossa i la biga són imatges hiperbòliques que figuren la falta o el deute pel que fa a Déu. Si l’ull simbolitzés les intencions, es tractaria d’impedir els judicis d’intencions.
◊ v. 5.- Treu primer la biga...¿És possible que hom es pugui treure ell mateix la biga, tenint en compte el que es diu en els vv. 1-4? Res no ho deixava pensar. Llavors tu podràs... Això contradiu explícitament el verset 1. Dues solucions possibles: 1. Considerar quest verset com una prolongació inadequada. 2. Entendre-ho de la manera irònica següent, com que tu no podràs mai treure’t la biga del teu ull, no judiquis la palla del teu germà.
Pas al ritus
Jesús no té ni palles ni bigues en els seus ulls. Ell pot judicar; ell pot condemnar... però no ho fa; espera pacientment la nostra conversió; perdona. “La meva sang vessada...” Entrem en el sagrament del nostre alliberament. No condemnem tampoc ningú.
Per al Pare Nostre
Hem de reconèixer els nostres pecats tot esperant el perdó de l’Altre (de Déu) i oferir el nostre “als altres”, els germans. Demanem de ser capaços de fer-ho. índex
Mt 7,6.12-14
Introducció
Ens disposem a entrar en la celebració de l’Eucaristia, camí que condueix a la vida. La porta que hi dóna pas és estreta. Demanem al Senyor d’alliberar-nos de tot el que ens enfarfega i faria dificultat... principalment dels nostres pecats.
Per a l’homilia
◊ v. 6.- No doneu als gossos... Aquest verset no enllaça solament amb el v. 5, sinó també amb el 1-4: no s’ha de condemnar, però tampoc no s’ha d’actuar sense discerniment i lliurar l’Evangeli a la incomprensió de persones irresponsables.
És interessant senyalar que la Dicaché aplicava aquesta paraula a l’Eucaristia: Que ningú no mengi ni begui de la vostra eucaristia, si no és batejat en el nom del Senyor. Ja que és a propòsit d’això que el Senyor va dir: “No doneu als gossos les coses santes”.
“Les coses santes” designa sovint en l’AT les carns ofertes en sacrifici i que els fidels, solament ells, podien consumir: Menjaran la porció que ha servit per a la seva expiació a l'hora d'investir-los i de consagrar-los. Però cap altra persona no en menjarà, perquè és cosa sagrada (Ex 29,33).
El paral·lelisme coses santes – perles mostra que la primera d’aquestes expressions ha de ser compresa com una imatge per designar el que és infinitament preciós i que pertany exclusivament a Déu.
“Les coses santes”, què serien? a) per als catòlics: la doctrina que el Mestre acaba d’ensenyar (el Sermó de la muntanya); b) per als protestants: ja sigui l’evangeli; ja sigui, més a prop del context, un paraula de correcció.
Trepitjar i girar-se per mossegar-vos (Leccionari). Es giraran per destrossar-vos (BCI i Grec). Il·lustra bé dues maneres de refusar l’Evangeli: la inconsciència dels qui no en pressenten ni per un instant el valor, i la violència perillosa d’aquells altres que, decebuts per no trobar-hi un aliment del seu gust, ataquen els qui els l’han proposat. (Bonnard).
[Rober CABIÉ, in L’Église en prière-II – L’EUCHARISTIE.
La création des formulaires et l’organisation des rites du s. IV aux environs de VIII ; p. 135]
“Les coses santes als sants”
“Totes les litúrgies orientals coneixen, des d’una època bastant antiga, el ritus que Les Constitucions Apostòliques descriuen d’aquest manera:
Que el diaca digui: ¡Estiguem atents!
i que el bisbe s’adreci al poble així: Ta agia tois agiois (Les coses santes al sants),
i que el poble respongui: Eis agiois, eis Kurios. Iesous Cristos eis doxan Theou Patros (Un sol és sant, un sol Senyor, Jesús Crist, a la glòria de Déu Pare).
“Quan es diu Les coses santes als sants, comenta sant Joan Crisòstom, és per dir: si algú no és sant, que no s’acosti. La resposta de l’assemblea calma el temor que podria suscitar aquesta exigència Un sol és sant, un sol Senyor, Jesús Crist.” Aquesta aclamació de vegades, com en el cas de Teodor de Mopsuèstia, pren una forma trinitària que en desvia el sentit: ‘Un sol Pare, un sol Fill...’ Aquestes paraules se situen generalment abans de la fracció i s’acompanyen sempre, llevat dels siris orientals, d’una elevació del pa i de la copa per presentar-los als fidels.
En les Esglésies d’Occident, no trobem en aquest període que estudiem, cap menció d’aquest ritus. No obstant, les fórmules llatines Sancta sanctis; Unus sanctus, unus Dominus Iesus Christus in gloria Dei Patris han estat trobades en documents del segle Vè; deurien fer-se servir en algunes comunitats.”
◊ v. 12.- Feu als altres... Aquesta “regla d’or” era coneguda en el món antic. Jesús la renova en dos punts: no es tracta de fer el bé per rebre’n en retorn, sinó de prendre la iniciativa de fer el bé, sense tenir en compte si en rebré o no recompensa. Per altra banda, la “regla” és presentada com un resum del pensament bíblic: la Llei i els Profetes.
Pas al ritus
Jesús ens ha fet confiança donant-nos “la perla” del seu memorial. Tant de bo el celebrem i hi participem com és mereix... i no com si fóssim gossos, o porcs... sinó com fills i germans.
Per al Pare Nostre
La nostra litúrgia no prescriu l’antiga aclamació “Les coses santes, als sants”. Però ens reconeixem pecadors i demanem que la paraula de Jesús ens santifiqui amb el seu perdó. índex
DIMECRES DOTZENA SETMANA
Mt 7,15-20
Introducció
La primera lectura ens recordarà l’Aliança feta per Déu amb Abraham. La iniciativa és divina. Igual que la Nova i Eterna, de la qual som beneficiaris. ¿Som fidels als compromisos presos en el nostre Baptisme? Demanem-ne perdó.
Per a l’homilia
Visió de conjunt. El v. 15, sobre els falsos profetes, no correspon gaire als vv. 16-20, que fa referència als falsos deixebles. El tema dels falsos profetes , d’origen veterotestamentari, apareix sovint en el NT perquè deuria haver preocupat bastant l’Església dels primers temps.
◊ v. 15.- El verb guardeu-vos (προσέχειν, prosejein) expressa sempre un cop d’atenció contra desviacions o perversions en la vida religiosa; tracta de redreçar una situació que s’està deteriorant. Aquest tema que s’explica bé en els llavis de Jesús degut a les seves arrels veterotestamentàries, podria també fer referència a situacions de les esglésies de la segona meitat del s. Ier. A la pregunta si aquests falsos profetes són gent de dins o de fora l’església, sembla que cal inclinar-se sobre la primera hipòtesi tenint en compte les referències del NT i de la Didaché.
Que vénen. Vol dir que es presenten, que es planten, que sorgeixen d’enmig vostre.
Disfressats d’ovelles pot significar dues coses que no s’exclouen: 1) que es fan passar per membres de l’església; 2) o per germans innocents i inofensius.
Llops afamats (άρπαγες, arpagues) pot fer al·lusió a: 1) que cerquen aprofitar-se dels béns dels cristians (és el cas de la Didaché); 2) que cerquen d’arrancar les ovelles de l’autoritat del Pastor de l’Església (tema joànic).
vv. 16-20.- Fruits. Designa probablement, en el context de Mt, la conducta d’aquests profetes en conjunt. El fruit pot referir-se ja sigui a les paraules de l’home; ja sigui a tota la seva vida concreta. L’antropologia de Mt dóna la mateixa importància a aquests dos aspectes de la conducta humana: una paraula és tan greu com un gest.
Els coneixereu. No és absolutament objectiva; es tracta d’un discerniment al qual els deixebles s’hauran d’exercitar; el temps en futur té el valor d’exhortació.
vv. 16-19.- Davant Déu, és a dir en realitat, l’home és el que fa, i no el que pretén ser (un profeta, pel que fa al cas). Si fa bons fruits, és que és un arbre bo; car l’home és les seves obres.
v. 20.- Per tant...(Leccionari i Grec). Així doncs (BCI). Repeteix el v. 16. Al final cels capítols 5-7, no fa al·lusió a obres espirituals; els profetes no es reconeixen pels miracles que faran, sinó per les obres o fruits dels quals s’ha tractat constantment en aquests capítols: les obres de la “justícia” (5,20) i de l’amor (5,43-48).
Pas al ritus
Jesús ha afirmat ser el cep i nosaltres sarments que han de donar fruit. En el moment de fer present la seva ofrena, demanem de ser fidels a la saba que ens ve del tronc.
Per al Pare Nostre
Siguem coherents. La pregària del Pare Nostre és ja un bon fruit que ha de ser donat per un bon arbre. Tant de bo que el siguem. índex
Mt 7,21-29
Introducció
Sentirem Jesús que diu que no coneix els qui no fan pas la voluntat del Pare. Demanem perdó de les nostres faltes per poder ser reconeguts per Jesús com deixebles i compartir la seva taula.
Per a l’homilia
Visió de Jesús. Aquesta pàgina es pot considerar composta de tres instruccions: 1) Instrucció contra el verbalisme religiós (vv. 21-23); 2) Paràbola de les dues cases (vv. 24-27); 3) Conclusió del Sermó de la Muntanya.
◊◊ Instrucció sobre el verbalisme religiós
Ahir es tractava de desemmascarar els falsos profetes, avui es tracta de tot creient. Més exactament dels qui dins la comunitat messiànica estan revestits de certa autoritat espiritual i s’ho fan valer. Allà els seus fruits eren dolents, aquí cometen la iniquitat (és a dir la desobediència a la llei de Déu reinterpretada per Jesús); en aquest context les dues expressions són equivalents. Aquesta situació és paral·lela a la de 1 Co on Pau se les havia d’haver amb un espiritualisme pretensiós d’origen jueu; o d’un judaisme fortament hel·lenitzat.
◊ v. 22.- Senyor, Senyor. (Κυριε). El doble vocatiu podria ser un eco de la invocació al Crist celeste en el culte de la comunitat. Es tracta més aviat de deixebles que per atreure l’atenció damunt seu, tenen constantment el nom del Senyor a la boca; o que es valen del seu nom per fer miracles.
Entrar en el Regne del cel significa participar-hi definitivament per un veredicte favorable de part de Déu.
La voluntat del meu Pare. Dos sentits complementaris: la intenció o projecte de Déu; i la seva exigència pràctica per la conducta quotidiana.
Aquell dia. És el del judici final. És com una denúncia de l’activisme religiós que aparta l’home del que és essencial (9,13: Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis).
◊ v. 23.- No us he conegut mai. És una manera jueva d’expressar-se per dir, no que el qui parla no sap qui són aquestos, sinó per dir que no signifiquen res per a ell.
Obràveu el mal (Leccionari i BCI). Obradors de la iniquitat (Grec). “La iniquitat” és la desobediència a la Llei de Déu reinterpretada pel Crist de Mt.
◊◊ Paràbola de les dues cases
La llei nova és promulgada per a aquells que ja coneixen la benaurança messiànica; però que no deixa de ser un seriós advertiment; si no la posen en pràctica, aquí els és anunciada la ruïna. Es tracta d’un advertiment profètic dirigit a auditors amenaçat d’un cert quietisme espiritual. El destí de l’home i de la seva casa és el mateix: l’home és el que construeix. En Mt, la solidesa només és imaginable i possible sobre la doble base de la benaurança messiànica i del renovellament de la llei aportat per Jesús.
◊ v. 24.- Per això, tothom qui... Ningú no es pot desentendre de l’advertiment que seguirà.
L’home prudent (Leccionari i BCI; φρονιμως: fronimos). L’home assenyat (BCI). És el qui escolta i posa en pràctica: tots dos verbs tenen igual importància.
La instrucció ataca els qui escolten però no posen en pràctica. ¿Quin valor s’ha de donar al verb άκούει (akuei) sentir-escoltar? El context recomana comprendre’l com dels deixebles i cristians de l’Església de Mt, que escolten amb joia el Mestre però són negligents en posar en pràctica, no el seu ensenyament en general, sinó les paraules precises que acaba de pronunciar en aquest capítols 5 – 7 (τούσ λογουσ τούτους: tous logous toutous : totes aquestes paraules). Cal donar al verb escoltar el sentit fort que té regularment en Mt: escoltar – rebre la Paraula (per exemple: Si no us acullen ni escolten les vostres paraules, sortiu d’aquella casa..., Mt 10,14; Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten, Mt 13,16). Mt pensa en creients negligents en l’actuació.
L’adjectiu φρονιμως: fronimos: prudent, savi, espavilat, és característic del vocabulari de Mt; p. e., 10,16: Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts (φρονιμως: fronimos) com les serps i innocents com els coloms. L’home “savi” és el sap fer el que s’ha de fer en el bon moment.
Sobre la roca. Aquesta part de la imatge sovint és mal compresa: hom fa de la paraula de Jesús la roca sobre la qual cal edificar la vida. La punta del text és en un altre lloc: és el fet de posar en pràctica “aquestes paraules” el que fa de l’oient de Jesús un home sòlid.
◊ v. 25.- La casa no es va ensorrar. La punta de la paràbola subratlla la solidesa d’aquesta casa, solidesa que és la de l’home qui posa en pràctica les paraules de Jesús. La tempesta no és altra cosa que signe de la sola tempesta decisiva: la del judici.
◊ v. 26-27.- No cal forçar el sentit de la sorra, en el sentit de símbol de passions, desigs, voluntat fràgil, de la vida sense Déu. Aquesta segona casa estava perduda per endavant com la vida de l’home que no posa en pràctica “aquestes paraules de Jesús”.
Sense seny. Consisteix en haver escoltat sense posar en pràctica.
◊◊ Conclusió del Sermó de la muntanya
Primera de les cinc vegades que apareix la fórmula que conclou cada un dels cinc discursos que formen l’estructura del relat. Evocació de la sorpresa de la gent i sobre tot en relació a la manera d’ensenyar dels escribes.
◊ v. 28.- I va passar que (Grec). Ens recorda que Mt ens porta un relat històric, i no un conjunt de sentències intemporals.
Jesús hagué acabat aquestes paraules. No vol dir que hagués dit tot el que tenia per dir; sinó solament l’ensenyament de dia; la instrucció sobre un tema particular. El Sermó de la muntanya no és tot l’ensenyament de Jesús, només “la cinquena” part.
L’admiració – sorpresa de la gent perquè es fan la pregunta: En l’ensenyament de Jesús ¿no es pot percebre la mateixa autoritat de Déu feta sensible per als homes?
◊ v. 29.- El que sorprèn a la gent, en el sentit fort de la paraula, és la interpretació que Jesús fa de la llei de Déu. Exemple en què consistia l’autoritat dels escribes: “Moisès va rebre la Torah al Sinaí i la va transmetre a Josué, Josué als ancians, aquests als profetes, aquestos als homes de la Gran Sinagoga, aquestos van pronunciar tres sentències: sigueu mesurats i prudents en la interpretació de la justícia, feu molts deixebles, rodegeu d’una tanca la Torah” (Pirqué Abot, Sentències del Pares).
La figura dels escribes o Mestres de la llei és molt accentuada en Mt en els conflictes de Jesús amb aquests representants titulars del judaisme, probablement perquè aquest evangeli ha estat redactat en un temps en què les comunitats cristianes encara estaven en discussió constant amb el judaisme rabínic.
Pas al ritus
Jesús ha construït la seva vida sobre el fonament del compliment de la voluntat del Pare. El terratrèmol de la Passió no l’ha destruït. Que el Senyor ens concedeixi de participar-hi i mantenir-nos units fermament a la seva fidelitat.
Pare Nostre
No diem: “Senyor, Senyor”... sinó: “Pare nostre”, “Pare nostre... Faci’s la vostra voluntat”. Demanem de saber-la complir. índex
Mt 8,1-4
Introducció
Els dies precedents havíem acompanyat Jesús a la muntanya. Ell n’ha baixat i nosaltres, la gent, el tornem a trobar. Després de mostrar la seva autoritat en paraula – “Doncs jo us dic” – ara fa aparèixer la seva autoritat en actes – “jo ho vull” –. Demanem-li perdó dels nostres pecats.
Per l’homilia
Visió de conjunt. El qui ha proclamat la Llei nova és també el qui té poder sobre la lepra i, sobre tot, compleix les prescripcions legals a la seva manera, davant les autoritats d’Israel. El relat és molt més curt i concentrat que el de Mc.
◊ v. 1.- Mt farà d’aquesta curació un gest públic de Jesús, adreçat a les multituds (όχλοι, ojloi) i indirectament a les autoritats religioses d’Israel. Els relats que seguiran són presentats com signes de la mateixa “autoritat” amb la qual Jesús acabada d’interpretar la llei de Déu (cc. 5-7).
◊ v. 2.- Un leprós. Guarint un leprós, Jesús triomfa d’una impuresa contagiosa, considerada com el càstig diví per excel·lència, signe del pecat que exclou de la comunitat (cf. Lv cc. 13–14); abolint la frontera entre el pur i l’impur, dóna d’aquesta manera un senyal de la seva missió.
En relació a la purificació d’un leprós, es pot tenir en compte aquesta dita rabínica: N’hi ha quatre que es poden comparar a un mort [per tant absolutament impurs dels qual hom s’ha d’allunyar necessàriament]: el paralític, el cec, el leprós i el que no té fills[1]. Tal com ressuscitar un mort, doncs, la curació d’un leprós era considerada com un senyal messiànic.
Els leprosos estaven separats de la comunitat dels homes i no podien ser reintegrats a la comunitat religiosa sense haver passat per certes comprovacions minuciosament fixades. La curació que demana el leprós és bastant més que una curació física individual.
◊ v. 3.- Jesús el tocà amb la mà. Aquest gest, prohibit per la Llei (Lv 5,3: També en el cas que algú, sense adonar-se'n, toqui qualsevol de les impureses humanes que fan impur el qui hi té contacte, si després se n'adona, ha comès una falta) ha de ser entès aquí en relació a la imposició de les mans. El gest d’estendre la mà vol significar un gest d’autoritat.
La paraula ve després del gest no per explicar-lo sinó per fer-lo eficaç. Els tres Sinòptics porten en termes idèntics les paraules de Jesús.
Ho vull (θέλω, zelô). El “ho vull” de Jesús correspon al voler de Déu; d’aquí ve únicament la seva autoritat. La terminologia bíblica no coneix altra unió més profunda que la unió de les voluntats.
◊ v. 4.- ¿Hi ha contradicció entre l’odre de silenci i la de presentar-se al sacerdot?
L’ “odre de silenci” correspon a la voluntat de Jesús de no manifestar la seva messianitat fins que no hi hagi dubte de quina mena de messianitat es tracta: això no arribarà fins els dies de la Passió. L’ “ordre de presentar-se al sacerdot” és probablement “la punta” de relat. Mostra que Jesús vol sotmetre’s a les observances legals; legalitat que ell compleix tot essent-ne l’amo ja que ell opera la curació que la “presentació” ha d’autentificar.
Mt menciona que s’ha de fer l’ofrena que Moisès va prescriure, però sense dir que serà “un sacrifici pel pecat”. El testimoniatge serà el de la curació del leprós i el de l’autoritat de Jesús.
Pas al ritus
La humanitat sencera cridava Senyor, si ho voleu, podeu salvar-me. Ell va venir i ens va purificar sobre la creu. Ara farem present aquest misteri de salvació. Entrem-hi amb fe i agraïment.
Per al Pare Nostre
Déu ens vol curar dels nostres pecats. Curar les malalties és un altre assumpte. L’home deia Si ho voleu… Déu vol perdonar-nos, nosaltres ¿volem ser perdonats?... com nosaltres perdonem... índex
Mt 8,5-17
Introducció
De la mateixa manera que el Senyor es va fer present a Abraham als roures de Mambré, igualment ara ve a trobar-nos nosaltres. Demanem al Senyor que ell mateix ens deslliuri de tot el que pogués fer nosa a la trobada.
Per a l’homilia
◊ v. 5.- El món antic i el jueu en particular, coneixia bé la súplica en favor d’un malalt; els grans rabins sovint se’ls sol·licitava per pregar en favor dels desgraciats. Cafarnaüm era una ciutat de guarnició i un important lloc de duana; segons els vv. 8 i 10 aquest centurió era pagà, no necessàriament romà.
◊ v. 7.- Traducció TOB: Jo, hauré d’anar-lo a curar? Bonnard: Com que Jesús en la resta del relat no va a casa del centurió, alguns autors proposen comprendre la resposta de Jesús en forma interrogativa: ¿Hauré d’anar, jo, un jueu, a casa teva, un pagà? Però el sentit positiu també convé al context; la decisió de Jesús, com sovint en Mt, és immediata i sobirana.
◊ v. 8.- Senyor, jo no sóc digne… La rèplica del pagà és comprensible: sap que Jesús no pot entrar a casa seva i ha sentit parlar de l’autoritat de la paraula del Crist. Fa confiança a Jesús. La seva experiència de soldat coincideix amb la idea jueva de poder miraculós i creador de la paraula.
◊ v. 9.- Perquè jo també sé… és un argument a fortiori si jo que només sóc un home em puc fer obeir per la sola autoritat d’estar sotmès a un cap, amb molta més raó tu…
◊ v. 10.- Tanta fe… La fe del centurió ha consistit no simplement en creure que Jesús pot curar a distància (admiració comuna a l’època), ni que Jesús posseeix un poder especial sobre la malaltia, sinó versemblantment en què pressent que Jesús també està sotmès a una autoritat. Igual que la paraula del centurió deriva de la de l’Emperador, així mateix la paraula de Jesús prové de Déu mateix. L’al·lusió polèmica al refús de creure d’Israel constitueix probablement la punta del relat; aquesta nota es repetirà sovint en Mt.
◊ v. 13.- Que es faci tal com has cregut. Aquesta expressió “com has cregut” no és comparativa; Jesús no concedeix el seu auxili proporcionat a la fe; el “com has cregut” és causatiu: ja que has cregut; pel fet que has cregut.
◊ vv. 14-15.- La curació de la sogra del Pere. Mt no precisa en res el moment de la curació. Es queda solament amb les dues figures indispensables: Jesús i la malalta. La febre era considerada com una malaltia en ella mateixa; i no, un símptoma. El gest de Jesús és simple i senyorial, (sense fer aixecar la malalta, sense amenaçar la febre), toca lleugerament la mà de la dona i aquesta s’aixeca i serveix. El verb διακονειν (diakonein) esdevindrà ric en la terminologia cristiana.
◊ vv. 16-17.- Sumari de guaricions. Mt simplifica molt el relat de Mc, tot detall anecdòtic és rigorosament apartat; generalitza com sovint, etc.
Les expressions “treure els esperits malignes” i “curar el malalts” són equivalents; la parauleta “i” [va curar] és explicativa i no additiva. Només amb la seva paraula: la mateixa que proclama la llei nova és la que cura.
◊ v. 17.- Segons Is 53,4: De fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Al canviar “porta” per “s’emporta” (treu), “pecats” per “dolors”, Mt mostra que Jesús no és solament el Servidor de Déu sofrent que expia els pecats dels homes, sinó també aquell que curant els malalts, es revela com el Salvador que havia de redimir els pecadors.
Pas al ritus
Jesús no refusa ser rebut. S’ha donat totalment al Pare amb tota fidelitat, per ser rebut “en comunió”, en el sentit més fort de la paraula, tant pel Pare com per nosaltres.
Per al Pare Nostre
Nosaltres tampoc “no som dignes”... però al mateix temps som fills perdonats, i que també volen perdonar. Que la nostra vida vagi d’acord amb les nostres paraules, tot dient... índex
[1] J. Jeremias, TEOLOGIA DEL NUEVO TESTEMENTO, Sígueme, Salamanca, 1974 [Col. Bilbioteca de Estudios Bíblicos, n° 2], p. 128)