|
|
|
|
DILLUNS CATORZENA SETMANA
Mt 9,18-26
Introducció
Aquest matí
hem vingut a missa, potser, com la dona malalta o el cap de la sinagoga, amb
les nostres pròpies preocupacions. No és dolent. Però tampoc no hem
d’oblidar el que el Senyor ens vol donar, com a Jacob, que sobrepassa les
nostres esperances, començant pel perdó dels nostres pecats.
Per a
l’homilia
Context immediat. Després de relats conflictius on apareix
l’autoritat de la Paraula de Jesús (curació i perdó del paralític; la crida
de Mateu; el problema del dejuni) vénen tres relats de curació que no són
polèmics. En el primer: fidelitat quasi al 100 % a les paraules de Jesús
(Mc, Talita qum; Lc, ho diu en grec Noia, aixeca’t; Mt no diu res), llevat
aquesta expressió (que és excepció) les paraules de Jesús són guardades
quasi paraula per paraula per tots tres evangelistes.
◊ vv. 18-19.-
Mentre Jesús parlava, pot significar que el relat enllaça amb el tema
del v. 17, sobre el vi nou. Ara, quan els malalts són curats i els morts
tornen a la vida (tema del relat) no hi valen discussions sobre dejunis o
no: queda clar que el Regne de Déu ha arribat.
Es va
prosternar (Leccionari i BCI). En grec προσκύνεσις (proskinesis),
gest d’adoració. Tot i que no s’hagi d’exagerar la importància d’aquest
gest, Mt li dóna un valor pròxim a l’adoració. Reacció immediata de Jesús.
Jesús s’aixecà... de la taula on estava menjant...?
Mt no
diu l’edat de la noia, però el terme que fa servir al v. 24 (noieta)
significa que és molt jove. El fet que Jaire segueix Jesús té un significat
simplement profà; no és el “seguir” d’un deixeble.
◊ vv. 20-21.-
La sobrietat de Mt només es podria explicar per exigències de l’ensenyament
i la memorització catequètiques. La dona pensava... La fe d’aquesta dona
s’expressa en categories de la màgia popular. Però, en la seva bondat, Jesús
no para en això. En aquesta dona tremolosa, hi veu la criatura torturada que
ha renunciat a tota pretensió; i la va curar.
◊ v. 22.- El
gest de la dona només és una introducció a la paraula sobirana de Jesús.
Ella el toca, Jesús es gira, la veu i li diu La teva fe t’ha salvat i va ser
curada en aquell moment. No en tocar el vestit!
¿Com es pot
comprendre “la teva fe”?
1) És la teva
mateixa fe que t’ha salvat (interpretació psicològica);
2) és la fe,
però solament en tant que ella t’ha posat en relació amb mi, el Crist, que
t’ha salvat (la fe és només el moviment cap aquell que és l’únic que salva);
3) la teva fe
és l’única obra que puc acceptar i exigir, és sobre tot confessió
d’impotència, jo hi responc acordant-te la curació (interpretació que manté
absolutament l’autoritat de Jesús sobre la fe i la persona curada). Penso
(Bonnard) que aquest tercer matís és el fonamental. Aquesta dona no ha estat
curada en el moment en què ha cregut, no quan ha tocat el vestit de Jesús;
ha estat salvada per la paraula de Jesús (matís particular de Mt).
◊◊ vv.
23-26.- La curació de la noieta és també d’extrema sobrietat. Mt suprimeix
fins i tot la paraula de Jesús donant-li l’ordre de posar-se dreta.
◊ v. 25.-
Va agafar la noia per la mà, i ella va aixecar-se (έγέρθη, eguerze).
Segons l’ús habitual d’aquest verb en el NT, va ser ressuscitada; en passiu,
sobreentès “per Déu”.
Les
flautes i l’aldarull de la gent. Escena típicament palestina;
immediatament agressiva i irònica envers Jesús (...però ells se’n burlaven).
Sinó
que dorm, no vol dir que no sigui morta, sinó que per a Déu no és res
absolutament irreparable.
Pas al ritus
Nosaltres no tocarem res; som aquí amb la nostra petita fe disposada; i
escoltarem i creurem les paraules de Jesús que poden salvar-nos.
Per al Pare
Nostre
De la mort temporal ningú no se’n podrà salvar. De l’eterna, Déu Pare ens en
vol deslliurar. Anem plens de fe a nodrir-nos del pa de la vida; tot
dient...
retorn
DIMARTS
CATROZENA SETMANA
Mt 9,32-38
Introducció
Dos combats apareixen en la litúrgia de la Paraula: Déu i Jacob a la Primera
Lectura: Jacob guanya i es mereix la benedicció. Jesús i el Dimoni: Jesús
guanya i l’home pot parlar. ¿Nosaltres amb qui haurem de lluitar? ¿Qui en
sortirà vencedor? Per totes les vegades que ens hem deixat vèncer per la
temptació, reconeguem-nos pecadors.
Per a
l’homilia
El nostre evangeli té dues parts bastant ben diferenciades: 1a) Jesús
allibera el possés mut, que completa el conjunt de deu signes d’autoritat
messiànica (cf. Mt 11,2-6: resposta a la pregunta dels deixebles de Joan
sobre si Jesús és el qui ha de venir), com a paral·lel a l’autoritat de la
seva Paraula (cc. 5-7, Sermó de la muntanya). 2a) Introducció al “Discurs
missioner”.
◊ v. 32.-
Van portar a Jesús... La sordesa porta necessàriament a la
impossibilitat de parlar. És una evidència que aprenem a parlar escoltant.
El sord mut és incapaç de comunicar-se. La paraula grega κωφός (kofós)
significa primer sord, després mut i finalment sord mut. Aquest sord mut ens
és presentat com endimoniat, no solament perquè la malaltia en general és
atribuïda als dimonis, sinó perquè la seva malaltia fa d’ell un ésser
anormal i inquietant.
◊ vv. 33-34.-
Un sord que comença a poder escoltar hauria d’aprendre a parlar; Mt no para
en dificultats, fa parlar al sord mut tot seguit. La gent admira. Els
Fariseus acusen: primer anunci del conflicte mortal. Els Fariseus intervenen
quan veuen que la gent s’escapa de la seva influència.
Introducció general al “Discurs missioner” (9,35-11,1). Jesús hi “dóna”
la mateixa autoritat que ell ha rebut del Pare. La comunica a un grup
precís: “els deixebles” o “apòstols”. Subratllem tres caràcters de l’
“autorització” de Mt:
1)
Autoritzats primer que res a anunciar el Regne de Déu inaugurat per Jesús;
fet històric precís.
2) Hauran de
cridar els homes a la conversió; no a comunicar-los les seves riqueses
espirituals (això s’ho reserva, de moment, Jesús);
3) Segons el
nostre text, no hauran de governar cap comunitat (cosa que no apareixerà
fins el cap. 18).
◊ vv. 35-38.- Resum
de l’activitat missionera de Jesús, fidel a la assemblees sinagogals. Veu la
gent molt desgraciada: desgràcia que no consisteix en la seva impietat, o la
seva ignorància, o en els seus vicis, sinó en un fet molt més greu: no tenen
guies, no tenen pastors. A més d’aquesta desgràcia que Jesús veu, hi ha la
seva consciència de saber-se enviat a tot el poble que impulsa la seva
urgència missionera: Jesús recorria totes les viles i els pobles...
La feina dels
segadors consistirà en ser precursors del judici advertint als homes de la
proximitat del judici, cridant-los al penediment mentre hi són a temps.
Estructura
del discurs missioner
|
Estructura del Discurs segons Bonnard |
Distribució del leccionari |
||||
|
Part |
Referència |
Contingut |
Dia / setmana |
Referència |
Contingut |
|
Primera |
9,35 – 10,16 |
Jesús envia els deixebles a anunciar el Regne de Déu. |
Dima. / XIV |
9,32-38 |
Collita abundant, pocs segadors. |
|
Dime. / XIV |
10,1-7 |
Aneu a les ovelles perdudes d’Israel. |
|||
|
Dijo. / XIV |
10,7-15 |
Rebut gratuïtament, doneu gratuïtament. |
|||
|
Segona |
10,17-25 |
Jesús anuncia sofriments. |
Div. / XIV |
10,16-23 |
L’Esperit parlarà en vosaltres. |
|
Tercera |
10,26-33 |
Jesús exhorta a confessar-lo sense por. |
Diss. / XIV |
10,24-33 |
No tingueu por |
|
Quarta |
10,34-36 |
Compte amb el malentès irenista. |
Dill. / XV |
10,34-11,1 |
No he vingut a portar la pau sinó l’espasa |
|
Cinquena |
10,37 – 11,1 |
Jesús exhorta a seguir-lo fins la mort. |
|||
Pas al ritus
Cada petita pàgina proclamada en les lectures és com una peça del gran
trencaclosques que és el Misteri del Crist. Nosaltres ara el farem present
tot sencer, tot i que només mirem – sempre amb la deguda fe – una sola peça
del gran quadre: les lectures proclamades el dia de cada dia.
Per al Pare
Nostre
Nosaltres també hem rebut el benefici del do de l’oïda i de la parla, el dia
del nostre Baptisme. Per això ara podem resar tot dient...
retorn
DIMECRES
CATORZENA SETMANA
Mt 10,1-7
Introducció
Josep no es vol venjar dels seus germans; els vol perdonar. Cosa que no treu
res a la gravetat de la seva falta. Déu també ens vol perdonar; tant de bo
no perdem mai el sentit de la gravetat del pecat.
Per a
l’homilia
Mirada de conjunt. Hi ha hagut una certa “evolució” en el llenguatge: els
qui en el v. 9,37 eren anomenats deixebles, en el v. 9,38 se’n diu
obrers/segadors ; ara, de cop, dels dotze deixebles se’n diu apòstols
(10,2).
◊ v. 1.-
Dotze (deixebles; v. 2, apòstols), perquè hauran de treballar prop de
les dotze tribus d’Israel.
Els donà
poder (Leccionari i BCI). Els donà autoritat (Grec, εξουσία,
exousia). És la mateixa autoritat reconeguda en la paraula de Jesús al
final del Sermó de la muntanya (7,29).
1) Autoritat
orientada solament cap al ministeri apostòlic (exorcismes, curacions); no
cap autoritat de direcció o de govern.
2) Autoritat
delegada per Jesús als apòstols, però de la qual Jesús no se’n desprèn. 3)
Autoritat que toparà, com la del Crist, al refús o a la indiferència dels
homes.
◊◊ vv. 2-4.-
La llista dels Dotze: Mc 3,16-19; Lc 6,13-16; Ac 1,13. Aquí encara no
es tracta de “succeir” Jesús en la seva tasca, sinó estendre i intensificar
la seva acció immediata enmig de la gent.
◊◊ vv. 5-7.-
No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana.
Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel. El pensament de l’època,
compartit probablement per Jesús, era que el poble jueu era el “primer” a
ser salvat; després, ell mateix seria el transmissor de la salvació a les
nacions. Al moment de redactar-se Mt, però, apareixen “excepcions”
(probablement “retroactives”): el centurió, la siro fenícia, els endimoniats
gadarencs i, sobre tot, el final de Mt (28,18-20: ... Aneu, doncs, a tots
els pobles i feu-los deixebles meus. (Leccionari i BCI). ...a totes
les nacions, (Grec: έθνη [ezné], nacions paganes).
Més aviat
a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. S’ha d’entendre en sentit
més tradicional i global que individual.
Pas al ritus
Nosaltres som deixebles de després de Pasqua. L’evangeli ja ens ha arribat.
Acabem de rebre i anem a fer present la Bona Nova. Fem-la arribar també als
altres.
Per al Pare
Nostre
Ja no som ni estrangers ni gent de pas, sinó “fills de la casa”. Per això
gosem dir...
retorn
DIJOUS
CATORZENA SETMANA
Mt 10,7-15
Introducció
Que Déu pugui servir-se d’alguna mala acció de part nostra per fer-ne sortir
un bé per a algú – això no justificarà mai els nostres pecats. El que Déu
espera de nosaltres sempre és el bé. Per totes les vegades que no sempre hem
actuat d’aquesta manera, demanem-ne perdó.
Per a
l’homilia
Continuen les normes per als missioners enviats per Jesús.
◊ v. 8.- A
les instruccions anteriors aquests versets afegeixen l’ordre de ressuscitar
els morts i de purificar els leprosos. Aquests miracles testificaran que el
Regne de Déu és a prop.
No heu
pagat res... (Leccionari). De franc ho heu rebut (BCI). Gratis
(Grec, δωρεάν, dorean). ¿Què és el que els Dotze han rebut
gratuïtament?
1) Segons el
context: ser elegits apòstols; l’autoritat que Jesús els ha delegat.
2) Segons el
conjunt de Mt: la Bona Nova del Regne, i gràcies a Jesús, la seva
participació en el Regne. Els vv. següents mostraran que aquesta gratuïtat
no serà impediment per ser rebuts gratuïtament pels beneficiaris del seu
apostolat. Potser hi ha uns indicis de polèmica contra certs rabins massa
interessats; de cap manera tots!
◊◊ vv. 9-10.-
No porteu... no prengueu... No es tracta de recomanacions ascètiques
(bones en si mateixes) sinó de la disponibilitat necessària per a una
predicació ràpida i eficaç del Regne. Pel que fa als diners sembla que
s’hauria d’entendre de no fer-se pagar la predicació per omplir-se’n la
cintura.
Pel fa la
prohibició de sandàlies i bastó és sorprenent. Per llargues distàncies no
s’anava descalç ni sense bastó. El sentit podria ser: heu de presentar-vos
davant les homes amb el mateix despullament que ho feu davant Déu (al Temple
o a la sinagoga) sense calçat ni bastó. Pau treballa en el mateix sentit que
“la pobresa” d’aquí: disponibilitat total per a la Paraula, llibertat,
gratuïtat; sense reserves personals ni contractes. No es tracta d’ascesis
personal sinó d’urgència per anunciar el Regne.
◊◊ vv.
11-15.- Sobre la dignitat (que apareix tres vegades) de les
persones: es tracta de persones susceptibles de rebre la predicació del
Regne, sigui quin sigui el nivell moral i religiós; es tracta menys d’una
qualitat prèvia que no pas una disponibilitat per a escoltar i creure.
Si no us
acullen ni escolten les vostres paraules... Rebre un apòstol (v. 14) era
al mateix temps escoltar-li les seves paraules, és a dir fer-se-les seves i
creure-les. Aquesta hospitalitat no tenia res de cortesia sense compromís.
Espolsar-se la pols dels peus significa no voler tenir res en comú, no
endur-se res, d’aquella ciutat.
Pas al ritus
Jesús no ha vingut a fer-se matar, ni a provocar els jueus a fer-ho. La seva
mort ha estat el pecat dels homes. La disponibilitat total a la missió del
Pare, malgrat el pecat dels homes, salva els qui són capaços de creure en
ell i fer com ell va fer. La nostra missa fa present l’acte d’amor de Jesús
per al Pare i per als homes.
Per al Pare
Nostre
Tres vegades s’ha parlat de dignitat. Ara direm que no som dignes. Si ens
disposem a escoltar i creure el que el Pare Nostre ens fa dir,
n’esdevindrem. Per això, doncs, gosem dir...
retorn
DIVENDRES
CATORZENA SETMANA
Mt 10,16-23
Introducció
Jesús ens dirà que no es pot ser deixeble sense ser testimoni. Cap dels dos
aspectes no es pot realitzar sense la presència de l’Esperit Sant i el
nostre esforç. Per totes les vegades que ha mancat el nostre esforç,
demanem-ne perdó.
Per a
l’homilia
◊ v. 16.- Ovelles – llops ; serps – coloms ;
prudents (cautelosos) – senzills. Aquest verset fa com de
frontissa entre el que precedeix (ovelles; coloms; senzills) i el que
segueix (llops, serps, prudents). Els deixebles són enviats enmig
d’adversaris. ¿De qui es tracta? “Llops”: falsos profetes, probablement
adversaris jueus del medi siri palestí dels anys 80. La serp (tot i que
pugui ser imatge positiva de prudència i habilitat) ja que és oposada a la
senzillesa del colom, esdevé una imatge negativa. Així, doncs, els deixebles
hauran de mostrar-se prudents, espavilats, però no tramposos.
<< La punta
pedagògica d’aquesta perícopa és el v. 24: El deixeble no és més que el
seu mestre, ni el criat més que el seu amo, que proclamarem demà,
dissabte. >>
◊◊ vv.
17-18.- Guardeu-vos de la gent (Leccionari). Aneu alerta amb la
gent (BCI). Guardeu-vos dels homes (Grec). El verb grec traduït
per “guardeu-vos” o “aneu alerta”, pot significar rebutjar
quelcom de negatiu; o bé estar atent davant una situació difícil o
compromesa. El context recomana el segon sentit. Jesús no aconsella els seus
deixebles de fugir de la societat dels homes sinó que, en les seves trobades
amb els homes, es guardin de tota il·lusió. No poden oblidar el que els
homes han fet al seu Mestre.
Tribunals:
sanedrins locals composats de 23 membres, en relació al Gran Sanedrí de
Jerusalem de 71 membres.
Us
assotaran... perquè sou deixebles meus. La flagel·lació jueva es feia
amb vares i només donaven “40 cops menys un”, per no passar de 40. El
romans, en canvi, flagel·laven amb un instrument format per un mànec curt de
fusta, al que s’unien tres corretges de cuiro d’uns 50 cm., a la punta dels
quals hi havia dues boles de plom allargades o bé ossos astràgals. El nombre
de cops no era fixat, era lliure.
◊◊ vv.
19-20.- Quan us hi portin no us preocupeu... “Preocupar-se” en el
sentit d’angoixar-se (com en 6,25 pel que fa al menjar i vestir-se). Aquesta
preocupació fa que l’home es privi ja sigui dels dons de Déu, ja sigui de
les paraules a dir en les sinagogues; no per a defensar-se sinó per
testimoniar de Jesús.
No sereu
vosaltres... No es cap mena d’inspiració mecànica del que caldrà dir. El
que els serà donat a dir no tindrà els apòstols com instruments passius sinó
que el do serà “a ells” i “en ells”. Segons l’antropologia proposada, l’home
no és mai tan ell mateix que com quan li és concedit el do de l’Esperit del
Pare.
◊◊ vv.
21-22.- Els qui sofriran amb constància (Leccionari). El qui es
mantindrà ferm (BCI). El qui hagi aguantat (Grec; el verb
ύπομένειν -hipomenein- no significa tan sols resistir sinó suportar,
sofrir amb paciència. El Crist de Mt exhorta els seus deixebles no solament
a “aguantar” físicament els mals tractes, sinó a no renegar del seu Mestre
fins i tot amenaçats de mort.
Fins a la
fi o el final. No fa referència al final de la persecució, ni de
l’interrogatori, ni a la fi dels temps, sinó fins la mort en el martiri.
Se salvarà
(Leccionari i BCI). Serà salvat (Grec). No vol dir: deslliurat dels
acusadors; ni curat dels mals; sinó que rebrà l’aprovació de Déu el dia del
Judici.
◊ v. 23.-
Les dues parts del verset són enigmàtiques. La primera – fugir
d’una ciutat a l’altra – posa més aviat l’accent sobre la rapidesa amb
què, degut a la persecució, l’evangeli s’escamparà. Tal com va passar.
La segona
part – Fins que vingui el Fill de l’home – és a dir el seu retorn
en glòria. No tracta de la proximitat del retorn de Jesús, sinó de totes les
possibilitats de testimoniar de Jesús a Israel. Un altre matís resoldria
molts problemes: “No haureu acabat d’evangelitzar, que el Fill de l’home
haurà tornat”, fent al·lusió a la llargada de la tasca que els espera.
Pas al ritus
Al cor de la missa ens és donat l’Esperit – els qui rebem el cos i la sang
del vostre Fill, siguem plens del seu Esperit Sant siguem en Crist un sol
cos i un sol esperit – la Unitat serà el gran testimoniatge. Jesús ens ve
amb l’Esperit per fer de nosaltres verdaders testimonis.
Per al Pare
Nostre
Si Déu va dir al vell Jacob “Jo baixaré amb tu a l’Egipte”, amb més raó
haurà baixat a nosaltres... en el ben entès que complim la seva voluntat.
Així doncs, demanem...
retorn
DISSABTE
CATORZENA SETMANA
Mt 10,24-33
Introducció
Quan els germans de Josep van, temorosos, a oferir-se com esclaus per tal
d’evitar la seva venjança, els va respondre: ¿És que m'haig de posar al lloc
de Déu? Ja que ell és l’únic que té el dret de castigar els pecats comesos.
Al contrari, tots nosaltres podem prendre el seu lloc per perdonar-nos:
Perdoneu-nos com nosaltres perdonem...
Per a
l’homilia
◊ vv. 24-25.- El deixeble no és més que el seu mestre… El deixeble en té
prou... Els deixebles no tenen perquè esperar un destí diferent del seu
Mestre crucificat.
En té prou.
Aquesta expressió no vol dir allò amb què el deixeble s’ha d’acontentar,
sinó allò que és suficient als ulls de Déu. Mestre i deixeble, Senyor i
servidor estan en la mateixa condició, és a dir en la mateixa situació
terrestre. Aquests dos destins s’assemblen en el seu desenvolupament extern,
però són ben diferents en la seva significació i en el seu contingut: el
sofriment de Jesús és el d’aquell en qui i per qui el Regne s’ha acostat; el
dels apòstols és el sofriment dels testimonis del Regne.
◊◊◊ vv.-
26-27 ; 28 ; 29-31 ; 32-33 : Aquestes quatre paraules de Jesús són d’origen
divers abans de ser reunides per la seva unitat de tema: la por-temor. No és
una por qualsevol sinó el temor o la por que pot tenir el testimoni cristià
en el moment en què haurà de confessar la seva fe. Aleshores la temptació
seria de guardar secretes les coses que necessàriament han de ser dutes al
coneixement de tots els homes. El verb grec que es fa servir no significa el
temor-confiança envers Déu, sinó el temor-por envers els homes, els
perseguidors en particular.
◊◊ vv.
26-27.- No tingueu por dels homes... Tot s’ha de témer dels
perseguidors, però la vostra por del homes, comprensible, no ha d’impedir el
vostre testimoniatge públic. Que res no us aturi en la vostra missió
apostòlica “proclameu-ho des dels terrats”.
◊ v. 28.-
...dels qui maten el cos... temeu més aviat... Al cap i a la fi
cal no témer passar per la mort. La idea d’aquest verset no és que el cos
tingui menys importància que l’ànima, sinó que solament Déu decideix el
destí de la persona sencera. El verb témer no té doncs el mateix sentit en
les dues parts del verset; primer significa tenir por dels perseguidors,
fins el punt de renegar el Crist; després, significa obeir i fer confiança a
Déu per la vida i per l’eternitat.
◊◊ vv.
29-31.- ¿No es venen dos ocells... De la mateixa manera que cap
ocellet no cau a terra sense que Deu ho vulgui; així tampoc la vostra mort
per l’Evangeli no us hauria d’espantar perquè té un sentit i perquè Déu no
n’és absent. Si no n’és absent ¿és que ell la vol, aquesta mort? Cal
precisar: no vol pas dir que Déu la vulgui d’una manera teòrica, general,
perquè Déu vol que l’home visqui i sigui salvat; però precisament perquè vol
que els homes escoltin l’Evangeli, vol que hi hagi testimonis (màrtirs), als
qual promet, al mateix temps, una mort violenta i la salvació.
◊◊ vv.
32-33.- Tothom qui em reconegui (Leccionari i BCI). Tothom qui em
confessi. Confessar per una mort sagnant, vol dir declarar-se solidari
d’algú. Ho fa el testimoni, ho farà també el Crist.
Qui em
negui... significa dessolidaritzar-se, declarar que no es coneix la
persona en causa. La confessió és “simplement” cristocèntrica; no es tracta
de proclamar els misteris del Regne sinó de declarar-se deixebles i apòstols
del Crist. El text no recomana la mort violenta per si mateixa, sinó en tant
que confessió del Crist, en tant que proclamació des dels terrats.
Pas al ritus
D’aquí un moment direm “Feu això que és el meu memorial”... Fer-ho, no
solament en la litúrgia de la missa, sinó també al sortir, en la vida de
cada dia... com deixebles del Mestre.
Per al Pare Nostre
“La
temptació”, “el Mal”, dels quals Jesús ens ha ensenyat a
demanar-ne l’alliberament, són l’apostasia -el negar-lo davant els homes-;
dit d’una altra manera, ens ha ensenyat a demanar la fidelitat. Diguem,
doncs...
retorn