|
|
|
|
DILLUNS
QUINZENA SETMANA
Mt 10,34 – 11,1
Introducció
Per un cantó
Jesús ens va dir: “Us deixo la pau, us dono la meva pau”. Per un
altre cantó ens dirà tot seguit: “No us penseu que he vingut a portar la
pau a la terra. No he vingut a portar, sinó l’espasa (que divideix)”.
Cal, però, distingir entre “pau” i “pau”: Jo us dono la pau que el món no
dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. La pau de Jesús és el seu
perdó, a condició que ens adonem que el necessitem.
Per a
l’homilia
◊◊ vv. 34-36.- Quarta part del Sermó missioner. (Vegeu dimarts 14a
setmana). Jesús havia exhortat fins ara a seguir-lo, si calgués, fins al
martiri. ¿Ara ve a dividir, a separar? Res de res; les paraules del Jesús de
Mt tenen com finalitat exhortar els deixebles a testimoniar sense por, sobre
la base de la missió del mateix Crist. La idea essencial és doncs: per saber
sofrir com testimoni, cal armar-se, no solament de valor, sinó també d’una
exacta comprensió del destí del mateix Jesús.
No us
penseu... Tracta de corregir un malentès que deuria circular en el si de
la comunitat de Mt.
La pau
(la paraula hebrea [shalom] significa tota mena de prosperitat, d’èxit, de
benestar en el poble) que Jesús porta no es farà esclafant els adversaris,
ni tots els pobles, ni per una dominació humana i sense pietat. Es tracta de
la pau o la guerra desencadenades per la persona de Jesús i del testimoni
dels deixebles; la idea essencial és que els homes estaran dividits per
causa seva.
No se sap
exactament per quina raó els homes estaran dividits per causa del Crist:
¿per haver de deixar els parents? ¿per la incapacitat dels homes de posar-se
d’acord sobre la persona de Jesús? ¿per totes dues causes alhora?
◊◊ vv.
37-42.- Cinquena part del Sermó sobre la Plana. No hi ha adhesió al
Crist que no sigui una perillosa aventura pública; al mateix temps tampoc no
hi ha “compromís” públic a les ordres del Crist que no sigui l’acte més
íntim i personal (fins perdre la vida).
◊ v. 37.-
Qui estima. Mt fa servir aquí, no el verb άγαπαν (agapan) estimar
desinteressadament, sinó φιλειν (filein) estimar amistosament, però
que en Mt pren en general un matís pejoratiu, interessat, estimar algú o
alguna cosa per plaer o per aprofitar-se’n. Aquesta paraula denuncia lligams
naturals familiars, legítims, però que podrien ser obstacles per al servei
del Crist.
Aquest verset
no oposa sentiments o afectes interiors en si mateixos, sinó dues conductes
concretes; la d’aquell qui, en el moment de decidir-se a seguir Jesús, se’n
desdiria per causa de lligams familiars, aquest seria “indigne d’ell”. Jesús
diu que, si arriba el moment d’escollir, cal escollir seguir-lo a ell. “El
qui no és capaç de superar els lligams familiars es fa (ell mateix) indigne
de mi.”
◊ v. 38.-
Prendre la creu. L’essencial de l’ensenyament és que seguir el Crist, és
seguir-lo en un camí de sofriments violents i públics (i vergonyosos atès el
caràcter de la crucifixió). Jesús anuncia als deixebles la violència que
sofrirà ell mateix.
◊ v. 39.-
Perdre la vida, significa morir de mort violenta, no per una causa
qualsevol, sinó per causa de Jesús, seguint-lo. Només el Crist és capaç de
prometre (la retrobaran, futur) la vida eterna en el seu Regne als qui li
hauran estat fidels.
◊◊ vv. 10,40
– 11,1.- Qui us acull... Si el Crist de Mt dóna la seva autoritat als
apòstols, aquests el representen, el faran present entre els homes; no per
ells mateixos sinó en tant que testimonis del Regne, predicadors, ensenyants
i exorcistes “autoritzats” pel Crist.
Rebre,
acollir, s’ha de prendre en el sentit ben precís d’hospitalitat i en el
de l’acceptació de la paraula aportada per l’apòstol.
◊ v. 41.-
Perquè és profeta... perquè és just vol dir que és rebut amb el
mateix respecte que és degut a un profeta o a un just... fins els enviats
més insignificants (v. 42).
Pas al ritus
Al venir a missa “hem escollit”, “acollim el Senyor”, i també som acollits
per Ell mateix en el Misteri.
Per al Pare
Nostre
“Vingui a nosaltres el vostre Regne”: preguem per ser capaços d’estar
disponibles per col•laborar a fer-lo arribar com a bons segadors del seu
sembrat, tot dient...
retorn
DIMARTS
QUINZENA SETMANA
Mt 11,20-40
Introducció
En una ocasió Jesús va dir: Déu reclamarà més d'aquells a qui ha confiat
més (Lc 12,48). Deixem-nos interrogar per Jesús, que ens ha donat molt,
ja sigui per donar-li’n gràcies, ja sigui per demanar-li perdó de les
nostres negligències.
Per a
l’homilia
Context. El Leccionari ha “saltat” la pregunta del Baptista, a través
dels seus deixebles, sobre si Jesús era “el qui havia de venir o n’havien
d’esperar un altre”; la resposta de Jesús; i les lloances de Jesús sobre
Joan i el seu ministeri. El passatge acaba amb la frase que, a l’original,
diu: I la saviesa ha estat justificada per les seves [pròpies] obres
(11,19). Aquestes “obres” són el miracles i tota l’activitat de Jesús.
◊ v. 20.-
Jesús amenaçà les poblacions (Leccionari). Aleshores Jesús començà a
blasmar les poblacions (BCI). Començà a retreure (Grec). Amb un
cert matís d’amarguesa o de menyspreu. Jesús no els retreu misèria moral ni
desobediència en general, sinó el fet molt més precís que no s’hagin
convertit (és a dir, fet cas de Jesús) malgrat els nombrosos miracles.
Εγένετο (egéneto) estat fets, en passiu, vol dir “fets per Déu” per
l’intermedi de Jesús.
◊ v. 21.-
Ai de tu... Expressa sofriment i indignació. Bet-Saida = casa dels
peixos.
◊ v. 22.-
Tir i Sidó. Ciutats fenícies paganes, molt pròximes del lloc on, després
de la destrucció de Jerusalem l’any 70, molts jueus es van refugiar i van
ser testimonis i adversaris de la primera expansió del cristianisme. Elles
(Tir i Sidó) no seran culpables d’haver vist Jesús actuar enmig seu.
◊ v. 23.-
Cafarnaüm. “Enaltida”, “enlairada”, pels miracles fets en tu;
“enfonsada” el dia del judici.
◊ v. 24.-
La sort de Sodoma... Haver estat testimoni de l’activitat de Jesús
carrega d’una responsabilitat molt més gran que la ignorància de Déu que la
depravació moral [de Sodoma]
Pas al ritus
Se suposa que nosaltres tenim la fe; que som “testimonis de l’activitat” de
Jesús a favor nostre sobre l’altar. Que l’Esperit ens mantingui en la
unitat, sobre tot amb Jesús. (Que l’Esperit Sant uneixi en un sol cos els
qui participem del cos i de la sang de Crist).
Per al Pare
Nostre
No permeteu que caiguem... Deslliureu-nos del Mal... Preguem amb senzillesa
reconeixent que som febles; tot dient...
retorn
DIMECRES
QUINZENA SETMANA
Mt 11,25-27
Introducció
Davant de Déu no ens podem disfressar. Davant seu som tal com som. Potser
això pot estar significat dient que estem descalços davant seu (com Moisès
davant l’esbarzer incandescent). Del fons del nostre cor diguem-li la nostra
veritat i que perdoni el que sigui indigne d’ell.
Per a
l’homilia
Context. El conjunt dels capítols 11, 12 i 13 mostra una unitat
notable al voltant del tema del que està “amagat”. El cim estarà en les
paràboles del capítol 13. La punta d’aquest conjunt no cau tant sobre el
Fill de l’home com a tal, sinó més aviat sobre el que ell revela als homes i
la manera particular amb la qual Déu es revela pel ministeri de Jesús.
◊ v. 25.-
En aquell temps (Leccionari i BCI). En aquella ocasió (εν τω
καιρώ, en to kairó). Aquesta “ocasió” és un moment teològic: refús del uns,
acceptació dels altres.
Jesús dóna
gràcies, o lloa, (έζομολογείν, ezomologein) el seu Pare pel seu
“fracàs”, més exactament pel seu fracàs de cara els savis i entesos; no és
que ell prefereixi, per simpatia natural, els petits per damunt de les
“élites”; però ell reconeix aquesta desfeta, i l’èxit que l’acompanya,
corresponent a l’essència mateixa de l’obra que ell està complint al servei
dels homes i del seu Pare: salvar els pobres, els que son menyspreats pels
poderosos.
Tot això
(Leccionari i BCI). Aquestes coses (ταΰτα, tauta), és el
conjunt de l’obra reveladora de Jesús.
◊ v. 27.-
El Pare ho ha posat tot a les meves mans (παραδιδόναι, paradidonai):
donar, lliurar. Jesús es diu investit d’un poder, d’una autoritat, que,
necessàriament, havia d’entrar en conflicte amb el dels rabins. De la
mateixa manera que Déu revela el seu Fill als homes, el Fill revela el Pare
als homes a través de tota la seva activitat.
El Fill
(υίος, uios) en el sentit de l’AT i del NT: fill únic o ben-estimat
del Pare que ell representa, i del qual acompleix l’obra sobre la terra com
un “servei”.
Joachim
JEREMIAS (“Abba. Jésus et son Père”, p. 56). “Quan Jesús acaba
d’enunciar el tema Tot m’ha estat transmès pel meu pare, ho explicita per la
comparació pare – fill; heus ací el que vol dir, sota el vel d’una imatge
familiar: tal com un pare parla amb el seu fill, de la mateixa manera que li
ensenya les lletres de la Tora, de la mateixa manera l’inicia als secrets de
l’ofici, així mateix m’ha donat el seu propi coneixement. Per això jo sóc
l’únic de poder transmetre a d’altres el verdader coneixement de Déu.”
Pas al ritus
Al presentar-se davant de Déu, Moisès tenia por de morir. Jesús, al
contrari, ens diu que Déu no fa por sinó que es fa estimar... N’està tan
segur, que gosa abandonar-se a les mans els homes que el crucifiquen. Ara
estem davant aquesta revelació. Lloem i donem gràcies.
Per al Pare
Nostre
Ningú no coneix veritablement el Pare fora del Fill... Per aquesta raó ens
ha estat permès de pregar en tota veritat, dient...
retorn
DIJOUS
QUINZENA SETMANA
Mt 11,28-30
Introducció
Jesús ens dirà tot seguit “Veniu a mi”. Però, per tal que la nostra anada
cap a ell no sigui un fracàs, primer ell ve cap a nosaltres tal com havia
anat a salvar els hebreus d’Egipte. Reconeguem que tenim necessitat de ser
alliberats.
Per a
l’homilia
Context. Jesús ha estat rebutjat per les ciutats, per les escoles
rabíniques del seu país (20-24), pels lletrats del seu poble, escribes i
fariseus (25-27); Jesús es gira ara cap “els pobres” (els pobres reben
l'anunci de la bona nova; Mt 11,5) cap a aquells que estan afeixugats sota
el farcell del legalisme jueu. El nostre text no afirma pas que la Saviesa
ensenyada per Jesús portarà el descans als homes, sinó que Jesús mateix és
benèvol i humil de cor: les exigències de Jesús són, per si mateixes, fàcils
de portar, perquè són inseparables de la salvació que ell ens porta.
◊ v. 28.- De
la mateixa manera que els savis d’Israel remetien els homes a la Saviesa, al
jou de la Tora (la Llei), del Regne del cel, del Sant o dels manaments >< el
Crist de Mt empeny els homes a unir-se a la seva pròpia persona (πρός με,
pros me). Tots els intermediaris entre Déu i els homes, molt nombrosos en el
pensament jueu de l’època de Jesús, estan com resumits per la sola presència
de Jesús.
El verb δεΰτε
(deute), veniu, és una invitació urgent i joiosa; característic del
vocabulari de Mt (p.e.: 4,19, Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes;
22,4, convidats a les noces; 25,34, els beneïts del Pare);
però és també una invitació a trencar amb altres mestres per adherir-se a
Jesús.
Cansats i
afeixugats. ¿De qui cansament es tracta? Potser del pes de la vida; però
el terme jou dels vv. 29 i 30 fa pensar en el pes del legalisme jueu en
conjunt, el qual no donava pas l’alegria de la salvació. El verb jo us faré
reposar, de sentit escatològic, esdevé en Jesús una realitat actual.
◊ v. 29.-
Jesús no ha vingut pas a alliberar els homes de tota obligació moral;
substitueix les exigències legals jueves, per les seves pròpies (capítols 5
a 7, Sermó de la Muntanya) que fins i tot són més radicals. En canvi, el
mestre que les proposa comunica, al mateix temps, la joia del Regne de la
misericòrdia.
El “jou”
significa que l’home tot sencer està compromès en aquesta obediència, com un
esclau en el seu treball. Prendre el jou de Jesús és unir-se a ell,
seguir-lo i aprendre d’ell el verdader sentit de la Llei. Tot l’evangeli ens
mostra en Jesús el Servidor, humil davant de Déu i “benèvol” amb els homes,
al contrari dels moralistes. Segons Jeremies (6,16: Això us recomana el
Senyor: “Atureu-vos a mirar per on aneu, pregunteu, entre els camins
fressats, quin és el bo. Seguiu-lo i trobareu repòs”. Però ells responen:
"No el seguirem!") no hi ha repòs si no és tornant cap a Déu i en una
nova fidelitat a la Llei; aquesta fidelitat, Jesús la fa possible amb la
seva vida i el seu ensenyament.
◊ v. 30.-
Suau i lleuger. Aquesta suavitat i aquesta lleugeresa del jou o del
farcell de Jesús no signifiquen que ell exigeixi menys que els rabins;
exigeix més, però d’una altra manera.
Pas al ritus
La nit del darrer sopar, quan anava a sortir cap a la Muntanya de les
Oliveres, Jesús va donar “el perquè” de la passió que sofriria: Així el món
sabrà que jo estimo el Pare i que faig el que el Pare m'ha manat.
Aixequeu-vos, anem-nos-en d'aquí (Jn 14,31). Heus ací de quina manera Jesús
ha experimentat la duresa i la mansuetud al mateix temps, el jou de la creu,
el seu jou i el nostre.
Per al Pare
Nostre
Tot dient, una vegada més, la pregària del Senyor, demanem-li que ella sigui
per a nosaltres “el jou” que ens uneixi a ell per sempre. Diguem doncs...
retorn
DIVENDRES
QUINZENA SETMANA
Mt 12,1-8
Introducció
Cada celebració eucarística ens remet, primer que tot, al darrer sopar de
Jesús; i també al sopar pasqual dels Jueus, del qual ella és el perfecte
acompliment. Reconeguem que tenim força necessitat d’ésser alliberats i
perdonats dels nostres pecats.
Per a
l’homilia
Context.- El refús de reconèixer Jesús com instaurador del Regne de
Déu és el tema de totes les perícopes que formen el cap. 12 de Mt. Es fa
aparèixer una aparent contradicció: ¿Com pot ser que El Regne de Déu sigui,
al mateix temps, inaugurat a la terra i contradit o fins i tot ignorat pels
homes? A partir d’un cert nucli històric el relat ha rebut la seva forma
definitiva de l’església de Mt. Dels 63 tractats de la Mishnah (*), el que
tracta del sàbat el més important i el segon més llarg: “És signe de
l’aliança eterna, com la circumcisió”; però també: “El sàbat ha estat donat
a vosaltres, i no vosaltres al sàbat. El rabí Nathan recorda el text:
‘profana un sol sàbat per tal que en puguis guardar molts’.”
(*) La Mixnà
(en hebreu “repetició") és la primera compilació integral de les lleis orals
jueves i el document religiós més important després de la Bíblia. La paraula
hebrea mišnâ un derivat del verb šānâ que significa "repetir-se". Per
influència de l'arameu, el sentit d'aquest verb es modificà i prengué el
sentit d' "estudiar" o "aprendre", puix que la repetició constant duu a
aprendre de memòria. Posteriorment, el sentit del verb es restringí a
l'estudi de la llei oral.
◊ v. 1.-
En aquell temps. En aquella ocasió (καιρώ, kairó). A més de ser una
fórmula sense pretensions cronològiques, podria ser que tractés de posar en
relació amb 11,28-30, en el moment en què Jesús oposa el seu “jou lleuger”
al dels Fariseus.
Caminant per
senderes mal traçades es poden collir espigues tot caminant. La legislació
jueva era liberal en aquest tema: Si passes vora la vinya d'un altre,
pots menjar tot el raïm que vulguis fins a saciar-te; però no t'enduguis res
dins el cistell. Igualment, si passes pel sembrat d'un altre, pots arrencar
espigues amb la mà; però no seguis amb la falç res del seu sembrat (Dt
25,26-27).
◊ v. 2.-
El que no és permès. Els Fariseus no acusen els deixebles de robatori,
sinó d’infringir la reglamentació del sàbat: moldre i ventar el gra,
figuraven entre les 39 feines elementals prohibides en sàbat.
◊ v. 3-4.- El
gest de David no té res a veure amb el sàbat. El punt de comparació podria
ser: de la mateixa manera que els companys de David es van permetre
d’infringir la llei; amb molta més raó, els deixebles de Jesús poden
infringir-la perquè ells estan amb el Messies-Jesús. Aquest episodi pot
reflectir la situació de l’església de Mt en conflicte amb el representants
oficials del judaisme oficial. (**)
(**)
Complement d’informació sobre l’assumpte de les espigues arrancades.-
L’episodi de les espigues espigolades en els camps, en Lc 6,1 és datat
literalment : “un dissabte segon – primer”, cosa que cal entendre com “el
segon repòs de dissabte del primer mes” (Nisan), és a dir en el moment
precís en que ha de començar la sega de l’ordi, del qual no se’n poden
menjar grans abans d’haver ofert la primera garba (primícies) l’endemà del
dia de dissabte, segons Lv 23,10-14. En realitat, la prescripció del Levític
només es referia a espigues rostides. Però Lluc ha estat atent a aquesta
prescripció, restringint-la més encara; amb això ha donat, al mateix temps,
al seu relat un sentit diferent del que apareix en una lectura superficial.
El gest dels deixebles esdevé discutible i criticable pels Fariseus no tant
perquè violin el repòs del sàbat sinó perquè s’apropien, menjant-ne, el que
pertany a Déu (les primícies). Al mateix temps, la resposta de Jesús, que fa
referència a David i els seus homes menjant els pans de la proposició, és
més adequada i més pertinent” (Jean-Pierre CHARLIER, « Jésus au milieu de
son peuple », Tome III : Les jours et la vie, Cerf, Paris, 1989,
Col. « Lire la Bible », n. 85, p. 78).
◊◊ vv. 5-6.-
No heu llegit també en la Llei que el sacerdots... Si els sacerdots
poden violar el sàbat perquè estan adscrits al Temple, amb molta més raó els
deixebles ho poden fer perquè estan units al Messies; d’acord amb
l’escatologia jueva el Messies és l’Amo (el Mestre – o restaurador) del
Temple. El sàbat ha estat violat, però legítimament, à causa dels nous temps
inaugurats per Jesús.
◊ v.
7.- Si haguéssiu entès... La cita d’Os 6,6 (El que jo vull és amor
i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos) ja ha aparegut
a propòsit dels àpats amb els pecadors (9,13). La paraula sacrifici no
designa solament el que es feia en el Temple, sinó també l’observança de les
prescripcions religioses en general. Aquest verset oposa l’exercici pràctic
de la misericòrdia a la pietat orgullosa i menyspreant dels Fariseus sempre
preocupats de condemnar els que no feien com ells.
◊ v.
8.- Perquè el Fill de l’home és amo (Leccionari) ...és Senyor
(BCI i Grec). Si els deixebles han pogut violar innocentment el sàbat és
perquè el seu Mestre és el Senyor del sàbat. Fill de l’home en tant que
jutge i salvador dels últims temps. Ha estat la seva fe i la seva pertinença
a aquest Senyor que ha permès als deixebles i, ben aviat a tot el
cristianisme, la llibertat de transgredir la llei ritual jueva
particularment en els dos punts capitals del sàbat i de la circumcisió. Però
també gràcies a la misericòrdia que permet als pecadors i als pagans
d’accedir a la salvació.
Pas al ritus
De la mateixa manera que els deixebles (sense tenir-ne el dret) han pogut
fer el que van fer perquè estaven amb Jesús; nosaltres també, encara que “no
en siguem dignes”, gosem celebrar el memorial del Crist perquè, per la fe i
l’amor, volem romandre units a Ell. I solament a Ell.
Per al Pare
Nostre
L’anyell de la Pasqua jueva, les espigues de l’evangeli, ens són donats amb
“el nostre pa de cada dia”, tal com Jesús ens va ensenyar a demanar. Per
això gosem dir...
retorn
DISSABTE
QUINZENA SETMANA
Mt 12,14-21
Introducció
Ens hem reunit com cada matí per unir-nos a l’ofrena que Jesús fa de la seva
vida al Pare; el seu servei: fer de nosaltres fills d’adopció; lliures de
tot mal. Per tal que res no impedeixi la nostra unió amb ell, demanem perdó
dels nostres pecats.
Per a
l’homilia
Amb la decisió de fer morir Jesús, aquests versets mostren que entre Jesús i
el judaisme oficial no hi ha un conflicte, un simple xoc d’autoritats, sinó
un malentès molt més greu: es tracta de dues concepcions diferents sobre el
compliment de les Escriptures que s’enfronten.
◊ v. 15.-
Els fariseus planejaven... Jesús és ben conscient del complot dels
Fariseus contra seu. Per una banda, el Crist de Mt domina completament les
diverses situacions del seu ministeri; per altra banda, segueix un camí
obscur en el que sembla lliurat a l’odi cada vegada més eficaç dels seus
adversaris. El verb anar-se’n (άναχωρέω, anajoreo) significa
retirar-se, amagar-se de les mirades dels Fariseus. La cita d’Isaïes ho
explicita: cal que es retiri per acomplir en pau i en la solitud un
ministeri encara no determinat.
◊ v. 16.- El
verb que es fa servir per “ordenar el silenci” (έπιτιμάν, epitiman)
és molt fort: es tracta d’una ordre acompanyada d’una amenaça. No es pot
saber el que va passar a nivell històric, però podem saber el que Mt en
pensa amb la cita que ell fa d’Isaïes.
◊◊ vv.
17-21.- Per tal que es complís (ίνα, ina)... és tracta de
complir el designi de Déu al qual Jesús se sotmet humilment. Aquest designi,
segons Mt, es va haver de descobrir a través de certs textos de l’AT
ignorats o mal interpretats pel judaisme oficial. La voluntat de complir el
seu ministeri sense crits ni violències no està pas desproveïda de certes
bases escripturàries. Mt vol fer reflexionar “a la jueva”, no tracta de cap
manera de “demostrar”.
Observacions sobre la cita d’Isaïes 42,1-4.-
1) És la cita
més llarga d’Isaïes en Mt. Jesús “havia de” prohibir als beneficiaris de
miracles la propaganda “en els carrers”.
2) És una
referència bíblica ja elaborada per la comunitat de Mt.
3) Mt ha
escollit els versets que insisteixen més sobre el que el Servidor no farà;
en efecte, és justament el que Jesús no va fer que va decebre l’espera
messiànica del judaisme ortodox.
4) Malgrat
aquesta absència de violència, el Servidor no deixa de prosseguir fins al
final una obra de justícia (κρίσις, krisis) (vv. 18 i 20). La doble
menció de les nacions correspon al tema de l’evangeli escrit “contra” el
judaisme de la diàspora siri – palestinenca dels anys 80, que apareixia ja
en vida de Jesús.
Pas al ritus
Moisès ha estat servidor. Jesús també. Cadascú amb tota fidelitat a la seva
missió. Nosaltres també direm “us donem gràcies perquè ens heu fet dignes de
servir-vos a la vostra presència”. Unim-nos, també nosaltres, a l’ofrena i
al servei de Jesús.
Per al Pare
Nostre
“Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Aquest és el servei acomplert per
Jesús. Fent la pregària que ell mateix ens ha ensenyat ens volem engatjar a
servir com ell. Diguem, doncs...
retorn