DILLUNS SETZENA SETMANA
Mt 12,38-42

Introducció
            Jonàs ha estat engolit pel gros peix. Els hebreus travessaran el Mar Roig sense mullar-se els peus. Jesús també ha estat engolit per la mort. En la celebració de l’Eucaristia deixem-nos engolir per la mort amb Jesús per ressuscitar amb ell, amb tots els pecats perdonats.

Per a l’homilia
            Context. Després que Jesús ha estat acusat d’estar posseït pel diable i d’haver respost l’acusació (que no ha estat proclamat en la lectura entre setmana), els seus adversaris sembla que li vulguin dir: “Si vols que no malparlem de tu” (12,36-37: I jo us dic que, de tota paraula inútil que diguin els homes, en donaran compte el dia del judici: per allò que hauràs dit et salvaràs, i per allò que hauràs dit et condemnaràs) fes-nos veure un senyal que testifiqui la teva messianitat”. “Aquesta generació” serà doblement culpable: no ha comprès ni el senyal de Jonàs, ni el de Jesús Crist.

            ◊ v. 38.- Voldríem veure ~ un senyal (Leccionari). Volem veure un senyal (BCI i Grec).
            1) Segons Bonnard. La demanda és polida i seriosa, probablement era una qüestió que estava en tots els esperits. En Mt el verb θέλειν (zelein), volem o voldríem, expressa tant un desig sincer com una exigència imperativa. La paraula senyal (σημείον, semeion), més que miracle (δυναμις, dynamis), era una noció catalogada per la tradició jueva; el Messies s’havia de fer conèixer per certs senyals precisos, variables segons les escoles.
            2) Segons la TOB (Nota g] a aquest verset). Aquesta demanada està feta d’acord amb la tradició jueva segons la qual el Messies havia d’operar senyals que l’acreditarien als ulls del poble, però amb un esperit torçat i sens dubte assimilant senyal-semeion a miracle-dynamis.

            ◊ v. 39.- Aquesta qüestió del senyal deuria haver trasbalsat profundament primer els contemporanis, i després els deixebles, de Jesús. La resposta de Jesús és negativa i acusadora.

            La generació té un sentit més teològic que cronològic: és el poble de Déu segons que respon, o no respon, als advertiments que Déu li envia en un temps donat. Una generació forma un tot solidari davant de Déu.

            “El senyal de Jonàs” és el senyal que caracteritza el destí de Jonàs i després del destí de Jonàs, el destí de Jesús, és a dir l’enfonsament dins la mort. ¡¡Atenció!! El text no conté cap al·lusió al deslliurament de Jonàs ni a la resurrecció de Jesús. Jesús només ofereix el contra-senyal de la seva mort propera. ¿Com pot ser possible creure en un Jutge i en un Alliberador que comparteix el destí ridícul de Jonàs en el ventre de la balena?

            ◊ v. 40.- Les paraules perquè així com volen dir que no hi haurà res de més significatiu, primer, en el destí de Jesús que el destí de Jonàs: ser engolit per la mort. Aquest verset no conté cap al•lusió a la resurrecció. N’hi hagués hagut prou en modificar lleugerament la cita de Jonàs 2,1 posar “el tercer dia”, en comptes de “tres dies i tres nits”. La finalitat dels vv. 39-40 és de posar en relleu el senyal paradoxal i desconcertant (contra el teòlegs jueus) de la mort del Fill de l’home.

            ◊◊ vv. 41-42.- Sense els senyals que ells demanen, els jueus no es convertiran i seran precedits (¿substituïts?) pel pagans en el Judici final. La frase i aquí teniu més que Jonàs (Leccionari), i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs (BCI i Grec), resumeix bé el pensament de tota la perícopa. Però cal entendre bé el “més que”: no “una aparició més alta”, no “més miracles que Jonàs o Salomó”; no hi ha raons humanes per creure més en Jesús que en Jonàs. Sinó que: Jesús és més que l’AT perquè ell és el Messies, però aquest més que es presenta en una humanitat engolida en la mort de la creu. Al més en dignitat davant de Déu, correspon un menys als ulls del homes, i era això que aquella generació no podia suportar.

Pas a ritus
            Encara que, des del punt de vista humà, ni els hebreus, ni Jonàs, ni Jesús no tenien sortida, lliurar-se a les mans de Déu generosament, gratuïtament, lliurement, no pot decebre de cap manera. És en aquest misteri de Jesús que ens disposem a entrar.

Per al Pare Nostre
            La saviesa molt més que la de Salomó, Jesús ens l’ha transmesa donant-nos la pregària del Pare Nostre. Que l’Esperit Sant ens ajudi a aprofundir-ne el sentit, tot dient...    retorn




DIMARTS SETZENA SETMANA
Mt 12,46-50

Introducció
            Preparem-nos per celebrar l’Eucaristia. Ja hem tingut una preparació, la verdadera, l’única legitimació: la nostra immersió en les aigües baptismals. Preguem el Senyor que renovi en nosaltres la gràcia del Baptisme per entrar ben bé en la celebració del Misteri de Crist.

Per a l’homilia
             Context. La intenció de Mt al col·locar aquesta perícopa al final dels conflictes amb el Fariseus, sembla voler mostrar la ruptura dramàtica de Jesús amb els més pròxims: els Fariseus i la pròpia família. Solament el mestre era superior al pare: Els pares es limiten a donar la vida d’aquest món a l’infant, mentre que el mestre el condueix a la vida futura. (Sentència rabínica). Però en general els rabins exalten la pietat filial amb un fervor increïble. S’arribava a ensenyar fins i tot que, en certs casos, l’honor dels pares passava davant del de Déu (Pea, 15)

            ◊ v. 46.- La seva mare i els seus familiars (Leccionari). La seva mare i els seus germans (BCI i Grec). Els “germans”: d’acord amb el dogma de la virginitat perpètua de Maria, els exegetes catòlics veuen en aquests “germans” ja sigui fills de Josep, però d’un matrimoni anterior, ja sigui parents pròxims o cosins, com ho podria autoritzar la traducció grega de la paraula hebrea corresponent.

            ◊ v. 47.- Tot aquest verset falta en manuscrits molt importants. Ni Mt ni Lc no diuen les raons per les quals la família el busca; contràriament al que diu Mc en 3,21 (...deien: Ha perdut el seny!)

            ◊ v. 48.- ¿Qui és la meva mare? ¿Qui són els meus parents? (Leccionari). ...els meus germans? (BCI i Grec). Adonem-nos de l’absència del “pare” tant aquí com al llarg del ministeri de Jesús. De totes maneres aquest verset no s’ha de comprendre com un renegar de la seva família, per part de Jesús.

            ◊ v. 50.- Tothom qui fa la voluntat... El Crist de Mt recorda molt sovint la importància de dur a la pràctica la voluntat de Déu. Adherir-se a Jesús no significa altra cosa que fer la voluntat del seu Pare: és a dir, l’obediència concreta a la llei interpretada pel Crist.

            Gràcies al Crist, que la revela i en fa possible i urgent el compliment, aquesta voluntat pot ser feta immediatament i joiosament. Yuda ben Tema deia: Sigues fort com un lleopard, àgil com l’àguila, ràpid com el cérvol, valent com el lleó per tal d’acomplir la voluntat del teu Pare que és al cel (Piké Abot, 20. [Sentències ètiques dels Pares, recopilades entre 250 i 275. Conjunt de cinc capítols de la Mishna: és a dir, la posada per escrit de la tradició oral]).

Pas al ritus
            En Jn, Jesús ens diu que el seu aliment és el compliment de la voluntat del seu Pare. Per tal que siguem capaços de fer com ell, es dóna com ofrena al Pare, i a nosaltres, en aliment.

Per al Pare nostre
            La voluntat del Pare és que el seu nom sigui santificat per tots els homes. Que és l’equivalent a dir que tots arribin a pertànyer al seu Regne. Com Jesús ens ho ha ensenyat, gosem dir...    retorn




DIMECRES SETZENA SETMANA
Mt 13,1-9

Introducció
            Preparem-nos a celebrar l’Eucaristia. Ella serà per a nosaltres, l’expressió de la preocupació de Déu per al seu poble: nosaltres hi serem nodrits com els hebreus en el desert; hi serem instruïts com la gent a la vora del llac. Que Déu mateix ens tregui de sobre els impediments.

Per a l’homilia
            Context.- Durant nou dies seguits llegirem sencer el capítol 13 de Mt : el discurs en paràboles.
            * Interlocutors a tenir en compte:
            1) els deixebles (l’església siriopalestina dels anys 80), a aquests les paràboles han d’explicar perquè el Regne, inaugurat per Jesús, no esclata encara en glòria;
            2) als Fariseus (o escribes i fariseus), de fora les paràboles han d’explicar, abans que res, el que ells poden veure del Regne, de l’exterior, que els confirma en el seu refús de creure en l’autoritat de Jesús, i que això forma part del “misteri”, és a dir, del designi de Déu per al seu Regne.
            ** Les paràboles aporten instruccions sobre una realitat eminentment contestada i particular del Regne de Déu inaugurat per Jesús; comprendre-les, és comprendre el paper i l’autoritat de Jesús en l’establiment actual i en l’esdevenidor d’aquest Regne.

            ◊ vv. 1-3a.- Aquell dia... moltes coses en paràboles. Fórmula pedagògica per unir al que precedeix. No es tracta de l’anunci o de la proclamació del Regne, sinó d’un ensenyament referent a ell. Aquest ensenyament és donat a molta gent, però solament els deixebles el comprenen. Παραβολή (parabolé) tradueix una paraula hebrea (mâchâl) que designa tota mena d’ensenyament en forma de comparacions, sovint enigmàtiques.

            ◊ v. 3b.- Va sortir... Es tracta d’un esdeveniment que ja ha succeït; tots els verbs estan en (passat).

            ◊◊ vv. 4-7.- Dels sis versets de la paràbola, quatre descriuen el fracàs de la sembra; és la punta del relat. Tots aquests fracassos són deguts a un element extern; l’accent no cau tant sobre els terrenys mateixos sinó sobre l’anorreament de les plantes joves degut a forces contràries.

            ¿Poden estar juntes aquestes dues idees: la de l’autoritat messiànica – la del fracàs? Aquesta sembla ser la qüestió que tracta de respondre la paràbola.

            ◊ v. 8.- Una part caigué a la bona terra. L’èxit excepcional explicat al final de la paràbola no té pas com finalitat fer oblidar les pèrdues del vv. 4-7. Per part del oients i de Mt, sobre tot, es pregunta ¿com es pot acceptar la idea que hi haurà una collita, però que serà a través de pèrdues considerables?

             ◊ v. 9.- Qui tingui orelles... ¿Què deurien haver pogut entendre els oients de Jesús si no tenien la fe, l’única que els hauria pogut fer comprendre?

             Sentit resumit de la paràbola: Tal com qualsevol sembrador palestí fa la seva feina a través de nombroses dificultats, sovint victorioses, el Regne de Déu inaugurat per Jesús no s’establirà sense que hi hagi nombrosos i impressionants fracassos. L’accent principal cau sobre el fet que Jesús i el Regne “havien de” ser “ofegats” abans de la victòria final a la fi dels temps.

Pas al ritus
            Ara farem present l’ “ofegament” del Gra de Blat (G majúscula) caigut a terra, mort, però que ha fructificat. Tant de bo que poguéssim formar part dels qui composen el cent per u.

Per al Pare Nostre
            “El nostre pa de cada dia” és el Cos de Crist sembrat en el nostre cor. Tal com ell ens ho ha ensenyat, gosem dir...    retorn




DIJOUS SETZENA SETMANA
Mt 13,10-17

Introducció
             Disposem-nos a celebrar l’Eucaristia. És la trobada amb el Senyor que ve. Però ens diu, com sempre ho ha dit: “Si tu vols...” Obrim els nostres cors perquè el mateix Jesús tregui els obstacles a aquesta trobada d’avui.

Per a l’homilia
            ◊ vv. 10-15.- Context. Cap Fariseu no pot comprendre que el Messies pogués fracassar repetidament. Aquest ensenyament havia de desconcertar i provocar l’oposició dels que es pensaven posseir el sentit de les relacions històriques de Déu amb els homes. Aquí apareix la contestació de la suposada competència farisea en matèria religiosa.

            ◊ v. 10.- Els deixebles s’acostaren a Jesús... Són solament els deixebles els qui fan la pregunta a Jesús. Per què els parleu en paràboles... quan només els n’hi ha parlat una sola vegada. La pregunta dels deixebles té un matís de sorpresa i d’agressivitat. ¿“Per què els parles en paràboles, quan seria més fàcil ser més senzill, més directe?” “Els [parles]” són la tanta gent del verset 2.

            ◊ v. 11.- “Si els parlo en paràboles és perquè solament a vosaltres ha estat donat de conèixer els designis secrets [misteris, en Grec] del Regne". “Misteris del Regne”:
            1) Donats a conèixer solament per als deixebles; per als altres, doncs, “en paràboles”.
            2) És Jesús qui instaura el Regne; conèixer aquest misteri, és conèixer que Jesús és el Messies.
            3) Els misteris del Regne, és la manera segons la qual la inauguració del Regne s’acompleix a través dels fracassos i les proves que Jesús ha de sofrir.

            ◊ v. 12.- Als qui tenen... En la primera part del verset tenir (έχει) (ejei) significa “haver rebut de Déu” (el coneixement del Regne); en la segona, significa: trobar-se sorprès en estat de misèria total pel judici (aquí: trobar-se en la ignorància total del Regne instaurat per Jesús).

            ◊ v. 13.- Jo els parlo en paràboles... És el que passa “actualment”, en la confrontació dels homes amb el Crist; és ell qui omple els fills del Regne i que despatxa amb les mans buides els qui “es pensen tenir”. Les paràboles en Mt no fan sinó fer aparèixer l’enduriment (¿anterior? ¿simultani?) a l’ensenyament de les paràboles dels de “fora”.

            ◊◊ vv. 14-15.- La punta de la citació d’Is 6,9-10 cau sobre entendre que correspon al verb conèixer del v. 11.

            ◊◊ vv. 16-17.- Context. En context de Mt aquests dos verbs veure i sentir corresponen als verbs de la perícopa precedent; els deixebles són oposats als qui veuen i no comprenen; la idea es probablement la següent: vosaltres sou feliços no solament de veure i de sentir el que tots veuen i senten (és a dir la meva persona i les meves obres), sinó de veure-les i de comprendre-les.

            ◊ v. 16.- Aquí tots els verbs estan en present. Ara és el temps de la felicitat escatològica esperada pel poble de la Primera Aliança. Els vostres ulls... les vostres orelles... : vol dir les vostres persones en tant que elles veuen i escolten. L’home tot sencer està concentrat, no en la vida interior que se suposa que escapa als dolors de la vida concreta, ni tan sols en la contemplació d’una idea o d’una persona celestial, sinó en la descoberta visual i en l’escolta del ministeri terrenal de Jesús. Feliços (μακάριοι) (makarioi): Jo us dic (cosa que vosaltres potser no us n’adoneu) que sou feliços; al mateix temps que us permeto i us dono l’ordre de ser-ne.

            ◊ v. 17.- La felicitat bíblica no està en relació amb una eternitat intemporal; sinó que està en relació amb un passat i amb l’esdevenidor del Regne. La intensitat es mesura segons la proximitat de l’esdeveniment salvador.

Pas al ritus
            Vet ací que hem estat “provocats” a ser feliços – a condició que tinguem fe – per la “proximitat eucarística” del Misteri de Salvació acomplert per Jesús. Ell mateix ens convida a participar-hi.

Per al Pare Nostre
            Cada vegada que preguem el Pare Nostre, ens cal “veure” i “escoltar”, en la fe, el que diem per ser verdaderament feliços. Que l’Esperit Sant vingui a confirmar-nos en la fe. Diguem, doncs, ...    retorn




DIVENDRES SETZENA SETMANA
Mt 13,18-23

Introducció
            Des dels temps més antics Déu no ha deixat de sembrar la seva paraula en el cor del homes. Les Deu Paraules (el Decàleg) en són un exemple. La paràbola del sembrador n’és un altre. Per totes les vegades que hem impedit que aquesta paraula donés fruit, demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            Context. La pregunta més important és de saber si aquests versets, amb la paràbola mateixa i amb tot el relat de Mt, identifiquen el Sembrador i la seva paraula decisiva amb la persona històrica de Jesús; pregunta que cal respondre positivament. D’aquí, la insistència de Mt sobre la necessitat de comprendre. Es tracta d’un combat el teatre del qual és el cor de l’home, un combat a favor o en contra la comprensió de la Paraula.

            ◊ v. 18.- Escolteu vosaltres... “Vosaltres” són els deixebles. Tot el context juga amb el doble sentit del verb escoltar // escoltar i comprendre. Mt fa comprendre que aquesta llavor és la seva Paraula. Queden encara pendents dues preguntes: ¿Qui pronuncia la Paraula? ¿Quan vindrà la collita?

            ◊ v. 19.- Primer fracàs de la Paraula. Però no l’entenen... és equivalent a [no]conèixer els misteris del Regne. La paraula ha estat sembrada en el cor (del qui escolta) no com un lloc favorable a la seva germinació, sinó com lloc de la decisió humana davant d’aquesta paraula. Les sembres no són altra cosa que els ensenyaments de Jesús. L’accent no cau ni sobre l’equivocació d’aquest home que hauria hagut de rebre la paraula en un altre lloc que no fos el camí (perquè es diu que està en el seu cor), ni sobre la poca traça del sembrador, sinó sobre la intervenció del Maligne.

            ◊ v. 20-21.- Segon fracàs de la Paraula. En un terreny rocós. Per un costat, “responsabilitat” de l’home a qui li falten arrels. Per altre costat, intervenció exterior: tribulació i persecució. La intervenció diabòlica consisteix en no deixar a la Paraula el temps de germinar. Adonem-nos que aquesta persecució no n’és una de qualsevol, ha estat desencadenada a causa de Paraula (¿Al·lusió a les persecucions imperials?)

            ◊ v. 22.- Tercer fracàs de la Paraula. Enmig dels cards. El impediments per a germinar son ben precisos: les preocupacions del món present (els interessos mundans). Altra vegada es tracta d’una intervenció externa. La Paraula no és ni treta ni anorreada: ella ha estat hàbilment tornada ineficaç, inofensiva, neutralitzada; és allí, però no passa res.

            ◊ v. 23.- L’èxit. El bon terreny es caracteritza pel fet que l’home entén la Paraula. No és pas dit que tal o qual qualitat psicològica o espiritual hagi permès de comprendre; és el fet de comprendre-la que permet d’afirmar que és un bon terreny.

Pas al ritus
            Els agents exteriors han tractat de fer callar la Paraula, Jesús. Però la Paraula ha tornat a parlar per dir: “La pau a vosaltres”: perdó i salvació. Mort i resurrecció que ens disposem a fer presents sobre l’altar.

Per al Pare Nostre
            Per tal que siguem capaços de complir la voluntat del Pare, com Jesús l’ha acomplerta, ell vindrà al nostre cor per la Comunió. Preparem-nos-hi dient una vegada més l’oració que ell mateix ens va ensenyar.    retorn




DISSABTE SETZENA SETMANA
Mt 13,24-30

Introducció
            Un dia o altre (p.e. a la Vetlla Pasqual) nosaltres també hem dit el que van dir els hebreus al peu del Sinaí: “Tot el que el Senyor ha dit, ho posarem en pràctica”. Per totes les vegades que no hem estat fidels a la paraula donada, demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            Context. Si la paràbola del sembrador es podia resumir dient: La germinació final del Regne no arribarà pas sense dolorosos fracassos; la del jull continua el tema posant la pregunta: aquests fracassos (aquesta resistència a acceptar el Regne; aquesta obra del Maligne) ¿no podrien ser eliminats immediatament? Una i altra paràbola combaten la impaciència messiànica (impaciència per les pèrdues (75%); impaciència de jutjar abans d’hora).

            ◊ v. 24.- Passa com amb un home... El que succeirà en el Regne pot comparar-se certament al que passa quan un home...

            ◊ v. 25.- Vingué el seu enemic... La paràbola explica la història de l’esdeveniment escatològic: el Messies ve a fer créixer la plantació per a glòria de Yahvé. Igual que en “el Sembrador” el Maligne ve de l’exterior. El món és el teatre de sembres oposades. El jull no és fruit de la mandra (Pr 24,30-31: He passat pel camp d'un gandul, per la vinya d'un estúpid: els cards creixien arreu; les males herbes ho tapaven tot; la tanca de pedres era a terra) o d’un càstig diví, sinó l’obra de l’Enemic (aquest dualisme, però, és lluny de ser absolut).

             ◊ vv. 26-27.- Quan el sembrat hagué crescut... els mossos... Va ser l’esbalaïment radical l’objecció més forta contra la fe cristiana en el segle Ier: si Jesús és el Messies, ¿com pot ser que la seva vinguda coincideixi amb tal desencadenament del mal? (*). El messianisme fariseu esperava dues purificacions immediates: la del món (per la conversió dels pagans), la d’Israel (per un judici equitatiu).

            ◊ v. 28.- Això ho ha fet... La resposta del propietari correspon exactament al pensament de la paràbola del sembrador: els fracassos o el mal en el món, en els dies messiànics, provenen de l’enemic. El jull sembrat en el món, què és?:
            1) el mal en general?;
            2) el sofriment en el si del poble escollit?;
            3) els pecadors en el món?;
            4) els pecadors dins l’Església?
            La penúltima opinió (3a) és la que correspon millor al context del capítol. La pregunta del obrers no és dubitativa: tenen ganes d’arrencar urgentment i immediata el jull.

            ◊◊. 29-30.- Ell els diu: No ho feu pas. La resposta de l’amo a les presses, és categòrica. Està absolutament segur del seu parer. El “dualisme” del v. 25 s’explica per un xoc d’autoritats en el camp del món, però no hi ha dubte de la victòria final de l’Amo. La coexistència entre el Bé i el Mal és escatològica. Les dues idees dominants de la resposta de l’Amo del sembrat, són: a) solament el propietari que ha sembrat té autoritat per realitzar la tria; b) l’hora de la tria no ha arribat encara, però arribarà. La sega és una imatge habitual del judici final.

Pas al ritus
            Des del nostre Baptisme hem estat sembrats; hem entrat en la Nova Aliança que ara farem present. Que el Senyor, que és, que era i que ve, ens jutgi (que faci la tria en cadascú de nosaltres) per tal que tinguem temps de convertir-nos.

Per al Pare Nostre
            Al dir altra vegada el Pare Nostre, demanem de ser veritablement fills de Déu en el camp del món per tal que la seva glòria sigui manifestada i el seu nom santificat.    retorn

(*) Complement d'informació sobre la impaciència messiànica
            Per fer-se una idea de la impaciència messiànica en el temps de Jesús caldria rellegir els textos del Qumram i els Salms de Salomó. Aquesta impaciència no consisteix solament en esperar i demanar la deslliurança del poble sant i l’aniquilació dels infidels; més precisament, ella (la impaciència) compta que la deslliurança serà instantània i que coincidirà amb una correcció o una purificació perfecta del veritable Israel; resistències eficaces al Salvador (paràbola del sembrador) i una coexistència prolongada amb el mal en els temps del Messies (paràbola del jull) eren impensables. “Aleshores [en els temps messiànics] Déu separarà el just del pecador” (Salm de Salomó 2,38); “que perdi els qui viuen en la hipocresia en companyia dels sants” (Salms de Salomó 4,7).