|
|
|
|
DILLUNS DE LA DIVUITENA SETMANA
Mt 14,13-21
Introducció
Un principi litúrgic afirma que el que és proclamat en la Litúrgia de la
Paraula s’acompleix en la Litúrgia de l’Eucaristia. Es veu ben clarament a
la missa d’avui: per un cantó, la multiplicació dels pans; per l’altre,
l’acompliment del Darrer Sopar. Preparem-nos per entrar-hi, demanant perdó
dels nostres pecats.
Per a
l’homilia
Context.
Hi ha sis relats de multiplicació de pans: això deu voler significar el gran
valor donat a aquest relat per les primeres comunitats cristianes. Malgrat
el refús de la gent de Natzaret i el final tràgic del Precursor, la gent
s’aplega al voltant de Jesús, i ell se’n compadeix. Mt ha centrat el seu
relat sobre la gent i l’actitud de Jesús envers ella: un nou poble es
reuneix en el qual probablement no s’hi troben gaire gent de Natzaret, ni
cortesans d’Herodes. Jesús pren la iniciativa: doneu-los, v. 16;
Porteu-me’ls, v. 18; Ordenà a la gent, v. 19; també és ell qui se’n compadí,
v. 14; i qui digué la benedicció, v. 19.
Interpretacions.-
Racionalista:
Jesús va compartir, i els altres el van imitar. N’hi havia poc, però tots en
van menjar encara que fos poc.
Mitològica:
amplificació llegendària de la multiplicació del pa feta per Eliseu (2 Re
4,42-44).
Simbòlica:
representació simbòlica de l’ensenyament de Jesús.
Apocalíptica:
anticipació del banquet messiànic en el Regne imminent.
Social: Jesús
va ajudar els homes i vol que l’Església faci igual; vindrà un dia en què
els homes no passaran gana.
Eucarística: Jesús
preparava els deixebles a creure, un dia, que el seu cos i la seva sang
serien distribuïts com aliment.
Eclesiàstica:
Crist és qui congrega el Regne de Déu.
◊ vv. 13-14.- Se
n’anà (Leccionari). Se n’anà d’allí (BCI). Es retirà
(Grec) (άναχωρείν, anajorein) retirar-se prudentment cap a un lloc
despoblat (Leccionari i BCI), desert (Grec), és a dir apartat dels pobles,
cap a les muntanyes. Cal notar que segon Mt són les mateixes multituds, i no
una selecció, les que es reuniran i seran alimentades per Jesús. Hom es pot
demandar si algunes expressions no fan pas al•lusió a certes pràctiques
cristianes. Aquestes gentades es dispensaran i reapareixeran en contextos en
els que mostraran el seu desconeixement de Jesús.
◊ vv. 15-17.-
Els deixebles, veient que es feia tard... Ni els deixebles ni Jesús
no pensen en “saltar-se” l’àpat principal del dia (cap a les 5 de la tarda);
malgrat els ensenyaments rebuts i les curacions acomplertes, no estem en una
atmosfera ascètica o espiritualista. El pa i el peix són l’aliment de base
del poble senzill de Galilea. “Els pobres menjaven pa d’ordi, els rics,
de blat” (Daniel ROPS).
◊ vv. 18-21.-
Jesús s’ha fet portar els pans i els peixos, ha pregat i els ha fet
distribuir, etc. Cal recordar el gest que el pare d’una família piadosa feia
cada dia, al prendre el pa en les seves mans: hi pronunciava a sobre l’acció
de gràcies, el partia en tants trossos com participants hi havia i els els
donava. Possible al·lusió al darrer sopar. La idea de sadollament, fa
al·lusió a l’àpat en el Regne.
Sense
comptar-hi les dones i les criatures, és una preocupació jueva típica, però
que han pres part a l’àpat. Jesús reuneix poderosament el nou poble de Déu;
el fet de la multiplicació dels pans és secundari: el relat hauria tingut la
mateixa significació si Jesús hagués tingut prou provisions per a tothom.
Jesús no s’ha preocupat gens d’“escollir” les persones que menjarien juntes;
ni de rentar-se les mans abans de fer-ho. El fet que la gent tingués gana no
se senyala; al contrari, se subratlla la gent que estava dispersa, sofrint,
sense pastor, ara reunida i alimentada per Jesús tal com ho serà en el
Regne.
Pas al ritus
Jesús farà ara per a nosaltres el que va fer per als galileus, i més i tot.
Nosaltres sabem en quin sentit. Tenint consciència de la nostra situació
privilegiada... però encara no en el Regne, on el Sagrament ja no existirà.
Per al Pare
Nostre
“El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui”. Un pa rebut de
la terra, ofert com el Cos del Crist, ens serà donat com aliment, per
sostenir-nos durant el camí... Diguem, doncs com ho hem après...
retorn
DIMARTS
DIVUITENA SETMANA
Mt 14,22-36
Introducció
Moisès intercedint pels seus germans Aaron i Míriam es imatge de Jesús que
salva Pere de les aigües espantoses i “la multitud, dels seus pecats”.
Nosaltres també pertanyem “a la multitud”, tenim necessitat de la
intercessió de l’únic Salvador per rebre el perdó dels nostres pecats.
Per a l’homilia
Context.
En aquesta perícopa, com en la precedent, els deixebles es troben sols i
desemparats amb Jesús. Jesús els socorre in extremis amb un gest de sobirana
autoritat sobre les coses; aquí, el vent (v. 32); allà, els cinc
pans i els dos peixos. Mt ha fet d’aquest relat una il·lustració de la
condició del deixeble del Crist, dividit entre el temor o el terror (v. 26:
s’esveraren...) i la fe (v. 28-29: Senyor, si sou vós...),
però una fe que continua amenaçada per les aigües del dubte (v. 30-32: I
quan pujaren a la barca...). Aquest relat de miracle també il·lustra la
situació difícil, i no obstant victoriosa, de la fe dels deixebles de Crist
en el món. El clam de Pere (Senyor, salveu-me) és crit de socors
provocat per l’ordre del Salvador (Ja pots venir [Leccionari],
Vine! [BCI i Grec]), no es tracta de cap manera ni de confiança en si
mateix, ni d’entusiasme.
◊◊ vv.
22-23.- El deixebles són clarament distingits de la gent sobre tot perquè el
Crist els manté a prop seu i en fa col·laboradors ocasionals. Jesús ha de
forçar els deixebles a anar-se’n sense ell. El Crist de Mt es manté mestre
absolut de tots els moviments dels actors. La pregària de Jesús segueix o
precedeix els seus actes importants, menys freqüentment que en Mc i, sobre
tot, molt menys que en Lc; aquesta pregària (ja personal, ja segons les
prescripcions jueves) queda inscrita en la vida de pregària del poble.
◊◊ vv.
24-27.- La barca s’allunya... Jesús hi anà... Cridaren de por... No
tingueu por. Malgrat les adaptacions de Mt sobre Mc, les paraules de
Jesús són exactament les mateixes en un lloc i en l’altre.
Allunyat
un bon tros... (Leccionari i BCI). Alguns estadis (Grec). Un
estadi són 185 m.
Passades
les tres de la matinada (Leccionari). A la matinada (BCI).
Durant la quarta vetlla de la nit (Grec), és a dir, de les 3 a les 6 de
la matinada. (Primera vetlla: de les 18h a les 21h; Segona vetlla: de les
21h a les 24h; Tercera vetlla: de les 24 h a les 3h). Mt ha concentrat el
relat sobre la persona del Crist, del qual els deixebles hauran de descobrir
novament, no sense penes ni dubtes, la sobirana autoritat i la veu
apaivagadora. Hi ha hagut exegetes que han pensat en un relat d’aparició del
Ressuscitat i/o la Transfiguració. Θαρσείν (zarsein): tornar-se a
animar, calmar-se, després d’un espant, d’una emoció, d’un desànim; també
prendre ànims en previsió de desgràcies, de persecucions, etc. L’home de
l’AT és una feble criatura que Déu i els germans han de sostenir.
◊◊ vv.
28-31.- Diàleg entre Pere i Jesús. Tres interpretacions:
1) Per
ressaltar la preeminència de Pere sobre els altres deixebles (del tot
inadmissible);
2) Pere és el
deixeble típic; tant en el seu amor per Jesús com per la insuficiència de la
seva fe;
3) Pere és
l’home que confon l’entusiasme una mica pretensiós amb la fe, i no deu la
seva salvació si no és al gest salvador de Jesús. Segons Pierre BONNARD,
caldria escollir entre la 2a. i 3a. interpretació.
◊◊ vv.
32-33.- Mt simplifica el relat però fa aparèixer que els deixebles es
prosternen davant Jesús i reconeixen que ell és verdaderament Fill de Déu.
◊◊ vv.
34-36.- La gent d’aquell indret... (els homes) reconeixen Jesús, no
però en el sentit de la fe. Sobre el fet de tocar Jesús, ell ho ha
autoritzat. Jesús no sempre ha exigit una fe explícita a aquells que ell
volia guarir.
Pas al ritus
M’imagino Jesús allargant el seu braç de dalt a baix per prendre la mà de
Pere. M’imagino també la celebració eucarística com un gest semblant de
Jesús envers la comunitat per salvar-nos.
Per al Pare
Nostre
Senyor, salveu-me! Va cridar Pere des del mar on havia anat perquè
Jesús li havia dit d’anar-hi. Ell ens diu de pregar amb les paraules de
Jesús que expressen el nostre reconeixement de la grandesa del Pare.
retorn
DIMECRES
DIVUITENA SETMANA
Mt 15,21-28
Introducció
La fe d’una dona d’origen pagà fa canviar el projectes de Jesús. Tant de bo
que nosaltres poguéssim, per la nostra fe, dur a compliment la seva voluntat
de salvar tot el món. Que ell ens salvi ara dels nostres pecats, amb el seu
perdó.
Per a l’homilia
Context.
El comportament de Jesús, resol una greu qüestió que preocupava l’església
de Mt dels anys 80. Les paraules i els gestos de Jesús són explicats per
guiar les comunitats cristianes en les seves opcions històriques, i no per
nodrir records sentimentals sobre Jesús. En aquesta perspectiva el sentit
d’aquest admirable relat podria ser el següent: els pagans no poden
pretendre tenir un accés immediat a la salvació (a la vida de l’Església, al
Regne); però si creuen, com aquesta dona ha cregut, aquest accés no els pot
ser refusat.
Observacions.
1) El crit de
la dona (Senyor, Fill de David) és una expressió netament jueva; Mt
s’adreça a judeo – cristians;
2) La fe
d’aquesta dona no resideix en la invocació de Jesús com Fill de David; sinó
en la seva humil insistència. “Humil” perquè reconeix que el primer lloc
correspon al poble jueu.
3) Mt
solament, fa intervenir els deixebles entre Jesús i la dona, senyal de
preocupació eclesial i pastoral.
4) El v. 24 (Únicament
he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel) no pot ser “la punta”
del relat, sinó una etapa, provisional, en el comportament de Jesús. (Vegeu
Joachim JEREMIAS, La promesa de Jesús a los paganos, Ediciones FAX,
Madrid, 1974). “De la mateixa manera que no es poden nodrir els gossets en
perjudici dels fills, igualment Jesús no pot donar avantatge als pagans en
perjudici d’Israel... Ell no accedeix a la demanda de la dona fins que ella
ha reconegut la separació ordenada per Déu entre el poble de Déu i els
altres pobles. Aquesta separació és sagrada”.
◊◊ vv.
21-22.- Es retirà a la regió de Tir. Aquestes localitzacions tenen
més aviat un sentit teològic: el Crist de Mt pren contacte amb els pagans
que poblaven aquestes contrades, on vivien nombrosos jueus (Vegeu Mt 11,21:
Ai de tu, Corozaïn...). Els Fenicis s’anomenaven a si mateixos
Cananeus. Aquesta dona no és doncs una israelita vivint en país pagà, sinó
que, com ho pressuposa la continuació del relat, una pagana que està al
corrent de l’activitat de Jesús cridant-lo fill de David. La fe que Jesús
admira en el v. 28 és més aviat la que s’expressa en la resposta humil del
v. 27: És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que
cauen de la taula dels seus amos.
◊◊ vv.
23-24.- Jesús no li contestà... Únicament he estat enviat...
Passatge propi de Mt. Per un cantó, Mt fa intervenir els deixebles figura
dels membres de l’església judeo – cristiana més aviat reticent pel que fa a
l’accessió dels pagans a la salvació; després col·loca en els llavis de
Jesús el v. 24, una declaració semblant a la 10,6 (Aneu més aviat a les
ovelles perdudes d'Israel). “L’autenticitat de Mt en 15,24 no pot ser
posada en dubte, una paraula tan particularista havia de ser profundament
xocant per a l’església que, des de l’època paulina, havia començat la seva
activitat missionera entre els pagans. Sens dubte no és per casualitat que
Mt 15,24 (igual que la paraula anàloga de 10,5s) falta en Mc i en Lc. Si Mt
porta aquest logion, malgrat el seu caràcter xocant, és que estava sostingut
per l’autoritat del Senyor” (J. JEREMIAS, Jésus et les païens, p. 22).
El genitiu
de la casa d’Israel pot ser comprès, ja sigui com algunes ovelles
d’Israel (genitiu partitiu); ja sigui com totes les ovelles d’Israel
considerades aleshores perdudes en conjunt.
◊◊ vv.
25-27.- Ella vingué, es prosternà... taula dels seus amos. Jesús
només cedeix a la demanda d’aquesta dona pagana quan explícitament reconeix
la prioritat de dret d’Israel a la salvació; aquest reconeixement és el que
constitueix la seva fe : ha comprès que Jesús no és un taumaturg qualsevol
que actua individualment, sinó el ministre d’un designi de Déu que interessa
primer al poble escollit. Aquest diàleg no fa sinó posar en qüestió
l’essència de la revelació evangèlica:
* o bé Jesús
és una gran personalitat moral i religiosa que, per aquesta raó, no pot més
que aportar un reconfort a alguns admiradors;
** o bé, està
el servei d’un projecte històric que interessa l’aventura humana en conjunt.
El seu particularisme és penyora del seu universalisme.
*** Aquest
diàleg seria judaïtzant si imposés a la Siriofenícia condicions legals
jueves (purificació, baptisme de prosèlits, confessió de fe, etc.) com a
condició prèvia al gest salvador de Jesús; però no és així: a la humil
insistència de la fe (i solament a ella) respon tota la gràcia del Crist.
Hom pot
pensar en Rm 9 – 11; el privilegi històric d’Israel es manté contra tota
idealització o generalització de l’obra del Crist; per altra part, la gràcia
és concedida gratuïtament als pagans; l’oposició cadells / fills o amos no
descriu dues categories psicològiques o socials, sinó la prioritat històrica
i jurídica. El gest de Jesús per a aquesta dona mostra bastant bé que
aquests “cadells pagans” tindran part a la integritat de la salvació.
◊ v. 28.- Com
en el cas d Centurió (Mt 8,10) Jesús admira la fe, i res més que la fe,
d’aquesta pagana. Ha acomplert un gest sobirà i profètic ha anunciat l’accés
pròxim dels pagans a la salvació.
Pas al ritus
Si poguéssim tenir la fe, la senzillesa d’aquesta dona, el seu respecte per
al poble Jueu, el nostre cor podria rebre tot el que el Senyor ens dóna a
compartir en cada Eucaristia.
Per al Pare
nostre
El Baptisme ha fet de nosaltres, fills de casa asseguts al voltant de la
taula familiar de la comunitat cristiana. Cap mèrit per part nostra. A
Aquell que sap donar coses bones als seus fills gosem demanar-li el pa de
cada dia, com Jesús ens ho ha ensenyat.
retorn
DIJOUS
DIVUITENA SETMANA
Mt 16,13-23
Introducció
Fer sortir aigua de la roca; fer sortir la vida de la mort. Heus ací coses
impossibles per als homes... de cap manera per a Déu. Celebrar l’eucaristia
demana aquesta capacitat (aquesta fe) de creure en el Déu, sorprenent autor
de coses impossibles per a la salvació dels homes.
Per a
l’homilia
Context. * Un punt de vista. Centre i frontissa de la narració
evangèlica. Ja que, per primera vegada Jesús interroga els seus deixebles
sobre la seva persona; i Pere confessa explícitament la seva messianitat.
Per primera vegada, Jesús anuncia els seus sofriments i la seva resurrecció.
A partir d’aquest moment el relat es concentra en el tema de la Passió.
** Un altre
punt de vista. Des del punt de vista del pensament, el fet sens dubte més
impensat, i el més important, és la coincidència en una mateixa perícopa,
dels relats de la confessió de Pere i de l’anunci de la Passió fet per
Jesús. Aquesta perícopa forma part de la introducció narrativa del capítol
18. ¿Quin seria el tema comú a aquests dos relats introductius del capítol
18? Ja que els deixebles segueixen un Messies sofrent i no triomfant, han de
saber acollir els petits i perdonar-se mútuament.
◊ v. 13.-
Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip. En aquestes regions poblades
majoritàriament per pagans, Jesús podia fer la pregunta sobre el seu
messianisme amb menys riscs d’agitació nacionalista que a Galilea. Aquesta
primera pregunta de Jesús, sobre l’opinió pública, hi es només per introduir
la que serà adreçada als deixebles. El Fill de l’home : Jesús és al mateix
temps el Revelador dels darrers dies (Fills de l’home, Crist, Fill de Déu) i
un home que avança cap a la solitud de la mort.
◊ v. 14.- La
resposta dels deixebles revesteix, malgrat la diversitat, una unitat
típicament jueva i bíblica: ningú no creu que Jesús sigui una personalitat
excepcional desarrelada de la història del poble d’Israel. Hom esperava un
Messies girat tant vers el passat com vers l’esdevenidor.
◊◊ vv.
15-16.- I vosaltres, ¿qui dieu que sóc? “Digueu” no el que sentiu, ni
el que la vostra intuïció us suggereix. [¿Es podria dir que Jesús demana:
Quina és la vostra “professió de fe” sobre la meva persona?] Qui sóc.
El pensament del text és probablement aquest: els homes hi veuen clar
prenent Jesús per un enviat de Déu, però desconeixen el caràcter
absolutament decisiu de la seva missió. I vosaltres, ¿no teniu res a afegir
sobre mi?
Amb l’afegit
de Mt al text de Mc, el Fill del Déu viu, es proposen diverses
interpretacions: Crist i Fill de Déu, en aquest context, són dos termes amb
valor equivalent que designen l’enviat escatològic de Déu per a la salvació
dels homes; i la suprema autoritat de Jesús. La menció del Deu viu,
igualment pròpia de Mt, designa Jesús com el representant (el qui fa
present) el Deu que intervé en la història per jutjar i salvar el seu poble.
Viu, per oposició a la impotència dels ídols muts.
◊ v. 17.-
Sortós tu... Caràcter semititzant d’aquestes paraules: Benaurats, de la
benaurances. Es tracta d’una revelació : perquè és d’iniciativa divina; ja
que aquesta revelació comporta un caràcter doctrinal. Barjona, podria
ser cananeu (anarquista, revolucionari, com també és dit de l’altre Simó),
més que “fill de Joan”. La continuació de les paraules de Pere manifesta
quina era la seva opinió sobre el Messies: molt nacionalista.
◊ v. 18.-
Pere, no era conegut com nom abans del cristianisme. Jesús construirà la
seva església sobre la persona de Pere en tant que confessor del Crist (no
sobre la seva fe, o la seva confessió).
Observacions:
1) El
Crist de Mt té la iniciativa d’aquesta construcció.
2) El
futur, és el temps que seguirà la seva mort i resurrecció.
3) Aquesta
església (qaal) es la comunitat messiànica ja reunida per Jesús, la
qual, després de la seva mort, anunciarà el seu nom als homes.
4) Aquesta
paraula del Crist correspon a la seva declaració de la construcció o
reconstrucció del Temple.
5) Aquesta
paraula del Crist només s’adreça a Pere; cap altra menció dels seus
successors.
6) Les últimes
paraules del Crist diuen que el poder de l’Hades (no l’infern) no podrà
retenir en la mort els qui pertanyen a la comunitat messiànica. Idea jueva:
els membres de la comunitat messiànica dels darrers dies no seran de cap
manera “retinguts” per la mort.
◊
Aquest futur, Et donaré, es refereix a la mateixa significació del
futur “edificaré”. Jo vull donar tantes vegades com calgui, i no una vegada
per sempre. La clau no fa al·lusió al porter, ni a pràctiques màgiques, sinó
a una autoritat, un poder fundat sobre un ensenyament. El Crist de Mt promet
a Pere l’exercici de l’autoritat sobre el poble de Déu, autoritat
d’ensenyament, de confessor i, com a conseqüència, el poder d’introduir o
d’excloure del Regne. Aquest poder en Jn 20,23 i Mt 18,18 és el d’absoldre
els pecats.
◊ v. 20.-
Després prohibí severament als deixebles... No és la primera vegada que
apareix aquest ordre de silenci. Aquí hi ha dues particularitats:
1) Jesús es
dirigeix als deixebles i no a malalts curats;
2) segueix la
confessió de Pere. Més profundament, segons els versets següents, el sentit
d’aquesta prohibició és que la comprensió d’aquesta messianitat no es podia
donar sinó als qui acceptessin de compartir els sofriments del Crist.
◊ v.
21.- Des d’aquell moment, començà... Algunes observacions sobre
l’anunci de la Passió.
1) La
declaració messiànica només seria una introducció a aquest anunci.
2) Jesús
començà. No es tracta de mostrar una progressió psicològica, sinó que mostra
les etapes de fer saber.
3) Jesús
mostra (Mc ensenya) la necessitat dels seus sofriments.
4) Aquesta
necessitat es refereix al designi de Déu, impenetrable per als no creients.
Els
evangelistes mostren de quina manera Jesús havia d’acabar a la creu, com el
seu destí d’una manera “natural”, ateses les condicions històriques i
psicològiques donades.
◊◊ vv.
22-23.- Cal observar la violència dels termes fets servir per renyar Pere.
L’evangelista fa comprendre que no est tracta d’un malentès passatger i
aviat dissipat. El context (confessió, anunci) li donen una gravetat
excepcional.
Hipòtesis:
1) Intenció
de combatre l’autoritat de Pere.
2) Mostrar el
caràcter ambigu de la confessió i la incapacitat de ser-hi conseqüent.
3) Mostrar la
gravetat de la temptació messiànica jueva que refusa la idea de la Passió.
Aquesta tercera, com la segona, interpretació convenen millor al context de
Mt. Hi pot haver també una al·lusió a les temptacions del desert (Mt 4,10),
amb la mateixa reacció per part de Jesús.
Pas al ritus
Disposem-nos a participar a entrar en aquesta part de la celebració amb un
esperit totalment oposat al de Pere.
Per al Pare
Nostre
No permeteu que caiguem en la temptació de no creure en el Messies
crucificat, primer, i ressuscitat, després.
retorn
DIVENDRES
DIVUITENA SETMANA
Mt 16,24-28
Introducció
Preparem-nos a celebrar les realitzacions del Senyor en favor dels homes,
començant pel poble escollit, per arribar al poble de la Nova Aliança.
Èxits, el major dels quals ha estat la resurrecció del Crist. Demanem-li
perdó de les nostres faltes de confiança.
Per a
l’homilia
Context. Tres paraules centrades sobre la idea de renúncia i de
sofriment amb el Crist (vv. 24, 25, 26); i dues declaracions de Jesús sobre
la seva glòria propera (vv. 27, 28). La coherència teològica de la perícopa
apareix en què les expressions negar-se a si mateix, prendre la seva creu,
perdre o guanyar la seva vida, i l’evocació final del judici són totes
posades al servei d’aquella que les resumeix i les introdueix: Seguir
Jesús (BCI), Acompanyar Jesús (Leccionari).
◊ v. 24.-
Si algú vol venir amb mi (Leccionari i BCI). Si algú em vol seguir
(Grec). Les condicions estan adreçades als deixebles; ni als apòstols sols,
ni a pretendents a la “perfecció”. El context general i l’observació
precedent mostren que les paraules si algú vol... no son dubitatives sinó
afirmatives de la significació que té seguir Jesús. Els tres verbs
(negar-se, prendre, seguir) poden ser compresos com:
* ja sigui
que descriuen condicions que Jesús posa per a esdevenir deixeble (pensament
catòlic);
** ja sigui
que descriuen en què consisteix aquesta vida de deixeble (pensament
protestant; i preferible).
Que es
negui... El qui vol seguir Jesús ha trobat un nou centre en la seva
pròpia vida; l’home resta ell mateix però ja no es pertany més. Portar la
seva creu, no fa al·lusió a la seva pròpia mort sinó al senyal que portaven
els jueus penedits, segons Ez 9,4ss. (El Senyor li digué: Travessa pel
mig de la ciutat de Jerusalem i marca una creu al front dels homes que es
planyen i gemeguen per totes les abominacions que es cometen enmig d'ella...).
Els deixebles que segueixen Jesús han d’estar atents al fet que el seu
Mestre va ser rebutjat i escarnit pel seu poble i que ells s’ho poden
esperar, si ells li volen ser fidels, a ser perillosament compromesos pel
seu destí dramàtic. El destí del Mestre esdevé més i mes inquietant per als
qui el segueixen.
◊ v. 25.-
Salvar la seva vida, és abandonar Jesús en el camí que el porta a la
creu i, per això mateix, no tenir ja part en la salvació que ell ens porta;
al contrari, perdre la seva vida, és a dir arriscar-la, potser fins
morir, per estar amb el Crist, és trobar-la. Aquesta paraula juga sobre el
doble sentit del mot ànima (en el sentit hebreu d’alè de vida, és a dir,
vida). Aquesta paraula designa primer la persona concreta que cerca de
salvar-se defugint el martiri; però també designa la vida eterna en el
sentit joànic; per guanyar la vida eterna cal gosar arriscar la pròpia vida,
el propi alè, la pròpia sang. Les dues vides són íntimament solidàries.
Per mi : per donar-me testimoniatge; la trobarà, en sentit escatològic.
◊ v. 26.-
¿Què en trauria l’home... El sentit de vida (ψυχή, psigé), ànima,
és el mateix que en el verset precedent. No es tracta d’una distinció
dualista (béns materials / ànima espiritual), sinó de l’oposició temporal
entre aquest món destinat à desaparèixer i la vida al mateix temps actual i
eterna del creient. Aquests versets subratllen el poc de cas que s’ha de fer
d’aquesta vida quan es tracta de seguir el Crist, i la impotència de totes
les riqueses d’aquest món quan es tracta de generar la vida [eterna].
Guanyar
tot el món : el conjunt de les coses creades sense accent pejoratiu. En
el món no hi ha altra possibilitat de salvar, o perdre, la pròpia vida:
seguir, o no, el Crist.
◊ vv. 27-28.-
Perquè el Fill de l’home ha de venir... Confirmen el sentit
escatològic que hem donat als tres versets precedents. Atès que el Fill de
l’home (Jesús) ha de venir un dia en glòria, cal no recular avui davant cap
sacrifici, encara que es tractés de la mort, per seguir-lo. Seguir Jesús, és
no tenir vergonya ni d’ell ni de les seves paraules davant els homes.
Segons les
seves obres són les paraules a favor o en contra del Crist sofrent. Per
insistir sobre la crida a seguir el Crist sofrent, Mt insisteix sobre el
caràcter imminent de la seva vinguda gloriosa. Les variants dels text
paral·lels mostren els escrúpols dels primers catequistes a l’hora
d’ensenyar la imminència de la parusia després dels anys 70. L’exegesi
moderna veu en la paraula de Jesús un anunci, no de la Parusia, sinó de la
Transfiguració. Cal admirar el poder de conservació de la tradició primitiva
que ha aconseguit guardar el record d’una paraula de Jesús que era
desmentida pels fets en el moment de la fixació literària en l’evangeli.
Pas el ritus
Seguim Jesús durant la litúrgia de la Paraula, per tal de trobar-lo, a ell,
font de vida, en la Litúrgia eucarística: presència sagramental donada en
ofrena al Pare, en comunió als germans.
Per al Pare
Nostre
En certa mesura, la promesa de trobar Jesús en glòria s’acompleix per a
nosaltres, també en la comunió. Preparem-nos-hi amb la pregària que Jesús
ens ha ensenyat.
retorn
DISSABTE
DIVUITENA SETMANA
Mt 17,14-20
Introducció
Preparem-nos per a la celebració. Anem a trobar Jesús en la Paraula de Déu.
Sembla que avui estigui de mal humor. Res de res. Es plany del mal que ens
fem nosaltres mateixos. Diguem-li la nostra confiança en el perdó que el vol
concedir.
Per a
l’homilia
Context. A continuació de la Transfiguració (que ha estat saltada,
així com la pregunta sobre la vinguda d’Elies) Mt, més que no pas Mc, fixa
l’atenció sobre l’essencial: ho veu en la paraules de Jesús sobre la fe, o
més aviat, sobre l’absència de fe d’aquesta “generació” i dels deixebles.
◊ v. 14.-
Un home vingué a trobar Jesús. Polarització sobre les dues persones
principals del relat: Jesús i un home. En Mt, l’home és, ja sigui un home
concret trobat per Jesús; ja sigui, en plural, el món dels homes oposat al
de Déu. És una manera de parlar típicament jueva. El verb γονυπετείν (gonupetein)
significa suplicar algú agenollat a terra. Aquest gest, ¿testimonia la fe
d’aquest home en Jesús? La continuació del text sembla indicar que expressa
més aviat un súplica simplement humana i pagana.
◊ v. 15.-
Senyor, compadiu-vos... Les seves paraules s’assemblen a les de la dona
siriofenícia. Ελέησον (eleison) és, al mateix temps, confessar la
pròpia impotència i demanar un gest concret de socors. No es tracta tant de
ser compassiu, sinó de tenir compassió de.
Epilèptic
(Leccionari, BCI) Llunàtic (Grec). L’antiguitat establia un relació
entre els canvis (fases) de la lluna amb les crisis d’aquesta malaltia.
◊ v. 16.-
L’he portat... però no l’han pogut... Jesús havia donat als apòstols el
poder de curació i d’exorcisme (Mt 10,1: Jesús va cridar els seus dotze
deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir
malalties i xacres de tota mena). Els deixebles de Mt són sovint la
figura dels membres de l’església de Mt; la seva impotència s’explica aquí a
causa de la seva manca de fe.
◊ v. 17.-
Jesús exclamà: Gent descreguda... Aquest verset és el nus de la
perícopa. El context mostra que Jesús s’adreça al mateix temps al pare del
malalt, als seus deixebles i a la gent que el rodeja. Davant la impotència
de l’home enfront de la malaltia, Jesús descobreix una misèria més greu: la
seva impotència de creure, que afecta tota aquesta generació: els homes,
especialment els jueus del temps de Jesús, que res no impedeix de
considerar-los com una figura típica de la humanitat sencera. L’adjectiu
άπιστος (apistos), sense fe, amb el substantiu όλιγοπιστια (oligopistia)
designa no solament “poca fe”, sinó “contrari a la fe”, perquè en el NT el
contrari de la fe és el dubte; no hi ha possibilitat d’un entremig neutral
entre la fe i el dubte.
Generació
descreguda i poc sincera (Leccionari). Descreguda i esgarriada
(BCI). Incrèdula i perversa (Grec). Aquest “i” té sentit explicatiu:
la falta de fe dóna com a resultat la perversió. El pensament de Mt no
coneix una perversió humana pitjor que aquesta impossibilitat històrica de
creure en Aquell que salva mitjançant el Crist.
La fórmula
dues vegades repetida Fins quan? Significa ¿Per què durant tant de
temps? Les paraules del Crist de Mt expressen la indignació profètica de
l’home de Déu davant l’encegament dels qui neguen Déu i la seva salvació.
◊ v. 18.-
Aleshores Jesús el reprengué... Mt insisteix en l’autoritat del Crist
malgrat la impotència dels homes. La comparació amb els llocs paral·lels
mostra que la terminologia de la curació varia considerablement d’un
evangelista a l’altre mentre que les paraules del Crist concorden pel que és
essencial: és la prova que elles eren considerades més precioses i sagrades
per als primeres catequistes que el fet mateix del miracle.
◊◊ vv.
19-20.- Quan quedaren sols... Els deixebles reapareixen; prova que
les paraules no s’adreçaven a ells, o no solament a ells. Pregunta: ¿Però
nosaltres, que vas autoritzar i enviar a curar? En tant que representants
del Crist i testimonis del Regne de Déu ja inaugurat, els apòstols ¿no
haurien hagut de poder curar sempre? El Crist de Mt atribueix aquesta
impotència a la seva incredulitat. Més que una feblesa, la paraula significa
una absència de fe. Cal remarcar que en Mt, el fet que ells dubtin no els
impedeix de ser deixebles, no els exclou del cercle dels apòstols, no els
preserva de dubtar. La seva manca de fe no es refereix a “l’existència de
Déu” sinó a la persona històrica del Crist i del Regne que ell ha vingut a
inaugurar.
El gra de
mostassa il·lustra el mínimum de fe que els deixebles ni tenen.
La
muntanya que se’n vagi simbolitza la supressió escatològica de tots els
obstacles; però aquí no és més que una hipèrbole il·lustrant, no tant el
poder de la fe com a tal, sinó el poder de Déu desplegant-se en la feblesa
confiada del deixebles. La perícopa acaba amb una observació pedagògica
generalitzant: Res no us serà impossible. El pensament de Mt seria més aviat
el següent: la fe en el Crist no és mai general, sempre és viscuda en ocasió
d’un obstacle, d’una misèria a vèncer, d’un socors a rebre.
Pas al ritus
Tot seguit serem convidats a proclamar “el misteri de la fe”. Tant de bo que
la nostra fe pogués ser, al menys, com aquesta llavor de mostassa que ens
permetés de rebre la salvació que ens porta pel sagrament de la mort i la
resurrecció del Crist.
Per al Pare
Nostre
La possibilitat de creure és un do de Déu; l’acte de creure també és un
esforç a fer per part nostra. Demanem saber pregar amb fe, tot dient les
paraules que Jesús ens va ensenyar.
retorn