|
|
|
|
DILLUNS
DINOVENA SETMANA
Mt 17,22-27
Introducció
A l’evangeli
se'ne donarà una mostra del que Jesús ha fet per nosaltres: donar-nos la
filiació divina. Donem-ne gràcies i demanem perdó dels nostres mancaments en
respondre.
PREGUNTA
¿Quin és el sentit de les tres perícopes, pròpies seves, en les quals Pere
hi té un paper ben protagonista?: Mt 16,17-19 (Tu ets Pere); 14,28-31 (Pere
salvat de les aigües); 17,24-27 (Pere i Jesús paguen conjuntament el tribut
del Temple).
Per a
l’homilia
Context. En la perícopa d’avui hi ha dos temes: *) Segon anunci de la
Passió i de la Resurrecció. **) Jesús i els impostos.
La primera
part (*) ens manté en la continuació de la Transfiguració i l’angoixosa
conversa (que no apareix en el leccionari litúrgic) que l’ha seguida, sobre
els sofriments imminents del Fill de l’home després dels d’Elies = Joan
Baptista. El verb principal lliurar (entregar, en el Leccionari)
(παραδίδωμι, paradídomi), apareix en el segon i el tercer anunci. Els
deixebles no poden comprendre la imminència de la passió; n’és la prova la
profunda tristesa que els aclapara fins i tot després de l’anunci de la
resurrecció. Que Jesús hagués vist molt aviat el final que l’esperava, ens
sembla la cosa més probable. Que n’hagués parlat amb els seus deixebles,
també; de la mateixa manera que la forma i el contingut teològic d’aquests
anuncis hagin sofert una estilització i una evolució.
◊ v. 22.- El
verb grec συστρεφομένον (sustrefomenon), reunir-se, significa:
*) que els
deixebles s’afanyen, ja inquiets, al voltant de Jesús;
**) ja sigui,
més aviat, que després de la separació a causa del relat de la
Transfiguració es tornen a trobar al voltant de Jesús.
El verb ser
lliurat (παραδίδωμι, paradídomi), sense la més mínima menció del
subjecte agent d’aquest passiu, indica bé que Déu no estarà absent d’aquest
sofriment. El verb lliurar pertany a la terminologia teològica de la Passió
des de les formulacions més arcaiques. La idea no és, doncs, des d’ara, que
Jesús ja no beneficia de la protecció divina, sinó que Déu serà present i
actiu d’una manera nova, en el seu destí.
◊ v. 23.-
El tercer dia. El terme que fa servir Mt és el tercer dia, i no al cap
de tres dies de Mc. El verb grec que Mt fa servir per dir ressuscitarà
significa que es tracta d’una acció de Déu que arranca Jesús del poder de
dimoni. La profunda tristesa dels deixebles mostra que no han entès res de
l’anunci de la resurrecció.
** Segon
context (24-27). Perícopa pròpia de Mt, molt original i interessant. Es
tracta d’un testimoni històric preciós de l’actitud de Jesús i dels primers
cristians davant, no solament de l’impost del Temple, sinó també del poder
polític i social en general. Jesús, sembla doncs assimilar l’impost del
Temple als nombrosos impostos amb els quals els reis (βασιλείς, basileis)
del seu temps aclaparaven els homes. Cal pagar, però en tant que homes
lliures (έλεύθεροι, eleuzeroi) és a dir, sotmesos solament a Déu. La
pregunta sobre l’impost imperial pertorbava profundament la consciència del
temps de Jesús abans i tot que la pregunta fos formulada a les Esglésies de
fora les fronteres de Palestina. (Veure en Mt 22,15-22, la pregunta sobre el
tribut al Cèsar).
◊ v. 24.-
El tribut del Temple (Leccionari i BCI). Els dos dracmes (Grec).
Era obligatori per a tots els jueus, des dels 20 anys, fins i tot fora de
Palestina. Estava autoritzat pels Romans i era uns dels principals signes de
la unitat i de la fidelitat religiosa en el si del poble jueu. La pregunta
tal com està feta a Pere te un caire acusador.
◊ v. 25.- La
resposta de Pere és afirmativa. Pere torna a casa i Jesús li pregunta
"Què te’n sembla?" que mostra un procés pedagògic en vista a
l’ensenyament important que seguirà. La resposta de Jesús generalitza sobre
tota mena d’impostos. Aquests fills dels reis són probablement els seus
congèneres, el conjunt del poble vencedor. En la Palestina del temps de
Jesús es pagaven tributs sobre l’aigua, sobre articles de primera
necessitat, sobre la sal, sobre la carn, etc.
◊ v. 26.-
Els fills n’estan lliures. En el món grecoromà estava molt ben marcada
l’excel•lència de la llibertat (de ser home lliure).
◊ v. 27.-
No escandalitzem... Essent-ne lliures (jo, Jesús; i tu, Pere) nosaltres
no estem obligats a pagar. ¿Lliures en relació a què?:
*) Lliures
per la llibertat dels fills de Déu (de deixebles) en relació al Temple;
**) Ja sigui
en relació al romans. El text significa que Jesús, i després els seus
deixebles, han volgut sotmetre’s a la llei, la llei religiosa del Temple o a
la llei política dels cens, tot i considerar-se’n lliures, en relació a tots
dos creditors.
Jesús
paga el tribut:
*) ja
sigui per evitar que el prenguin per un agitador, un zelota;
**) ja sigui
perquè un acte de llibertat pel que fa aquest import del Temple, hauria
xocat inútilment els jueus sincers;
***) ja sigui
per evitar una ruptura amb ells (els jueus sincers) sobre un punt secundari,
quan la ruptura s’havia d’operar a una profunditat més decisiva. L’estatera
valia 4 dracmes, i corresponia al muntant de l’impost de dues persones.
Pas al ritus
Quan hom no pot donar-se ell mateix, fa un do que el representa. Aquest gest
no té cap valor sense la intenció intima que ell voldria expressar. “Us
oferim el pa de la vida i el calze de la salvació”: ¿Quin esperit hauria
d’acompanyar aquestes paraules?
Per al Pare
Nostre
Per tal que puguem dir en tota veritat “Pare nostre”, hem de ser homes i
dones que només fan el bé: la voluntat de Déu sobre la terra.
retorn
DIMARTS
DINOVENA SETMANA
Mt 18,1-5.10.12-14
Introducció
De la mateixa manera que Yahvé va acompanyar el seu poble durant la travessa
del desert i a l’entrada de la Terra Promesa – de la mateixa manera Jesús
ens acompanya perquè ningú no es perdi... llevat d’aquell qui el volgués
abandonar. Ell, però, sempre està disposat a acollir-nos novament si mai
l’haguéssim deixat.
Per a
l’homilia
Context. Arribem al “quart discurs” de Jesús sobre la humilitat
activa davant Déu i els germans.
◊ v. 1.-
En una ocasió... El lligam amb el que precedeix és més lògic o
catequètic que no pas cronològic. Els deixebles: són abans que res el
membres de les Esglésies als quals Mt s’adreça. Digues-nos, doncs...: cal
relacionar-ho amb l’afirmació central de l’evangeli: Jesús disposa del Regne
per als seus deixebles, que ell ens digui doncs quins són els nostres llocs
en el Regne. La continuació del relat farà comprendre que en la pregunta
dels deixebles no es tracta d’una grandesa pròpia del Regne de Déu, sinó del
comportament actual del cristià sempre temptat de “fer de la gràcia de Déu
una grandesa humana”.
◊ v. 2.-
Cridà un nen (Leccionari). Un infant (BCI). Un nen petit
(παίδίον, paidion). Aquest noi que ha estat cridat no serà ni exemple
d’innocència, ni de puresa, ni de perfecció moral. El noi és un ésser feble,
sense pretensions, la humilitat del qual és més social que no pas
subjectiva. Igual que els pobres en Mt, no pot sinó “rebre” amb joia el que
se li ofereix. El text de Mt deixa comprendre que no es tracta ni d’un nadó
ni d’un adolescent.
◊ v. 3.- La
crida a la conversió aquí s’adreça als deixebles: que acabin de tenir
pretensions sobre el Regne. L’amenaça és greu; fins i tot els deixebles, els
mateixos apòstols de Jesús, poden veure refusada la seva entrada al Regne de
Déu. El verb στρέφειν (strefein) no significa tornar al punt de
sortida, sinó girar-se allà mateix on hom és, canviar de direcció, canviar
de conducta; els deixebles han de fer mitja volta pel que fa a la manera de
concebre la grandesa. El “i” de si no uns gireu [convertiu] “i” no us feu,
és explicatiu: és precisament aquesta conversió la que farà d’ells, infants.
◊ v. 4.-
Fer-se petit designa el servei concret a fer tant a Déu com al proïsme.
◊ v. 5.-
Acollir un nen, constitueix un d’aquests actes d’humilitat activa demanats
per Jesús; darrera de la figura del petit, Mt pensa en el poble baix, potser
també gent negligida en les esglésies. Es tracta de problemes interiors de
l’Església, més que no pas una exhortació a acollir infants abandonats, el
que el nostre text tracta de fer-nos veure. La identificació misteriosa (en
nom meu) és d’ordre reial i jurídic: Jesús declara solemnement que el que es
farà a aquest petits, ell ho considerarà com fet a la seva pròpia persona;
se li n’haurà de donar comptes. No es tracta aquí ni d’una perfecció natural
de l’infant el que l’enlairaria al nivell del mateix Crist, ni d’una
presència de Crist en l’infant, la identitat del qual seria absorbida per
Jesús.
◊◊ vv.
10-14.- L’ovella perduda. La paràbola de Mt 18 insisteix sobre la
voluntat de Déu que no es perdi res del seu ramat i la pressa que té a
cercar l’ovella esgarriada. J. Jeremias reconeix en aquesta paràbola una de
tantes paraules de Jesús adreçades als seus adversaris però que la tradició
n’ha fet exhortacions als deixebles, és a dir als membres de les primeres
comunitats cristianes.
◊ v. 10.- El
verb menysprear (καταφρονέω, catafroneo): no és simplement un
sentiment de desafecció interior, sinó un gest visible i que fereix. No es
tracta doncs d’un consell de purificació interior, sinó d’una ordre
explícita.
Els seus
àngels... L’angelologia s’havia desenrotllat molt en el judaisme; però
mai, que sapiguem nosaltres (és a dir, Bonnard), no s’havia posat al servei
de la defensa dels febles i dels menyspreats.
Nota de la
TOB a 18,10 u). Literalment: Veuen contínuament la cara del meu Pare que
és al cel. Els àngels, aquí, estan posats al servei dels petits; aquesta
idea no es troba enlloc en el judaisme contemporani de Jesús. Els petits són
dignes del més gran respecte perquè els àngels que vetllen damunt d’ells són
els més elevats dins la jerarquia celeste: els és permès d’estar en
presència de Déu, cosa que no és permesa als altres.
◊ v. 12.-
Cent... una. Cal senyalar l’oposició que apareix entre les cent ovelles
que l’home posseeix i l’única (έν) que se’n va a cercar. L’únic
individualisme que autoritza l’evangeli, és el de l’ovella perduda.
◊ v. 13.-
Més alegria... El text no fa cap al·lusió a una certa participació de
l’ovella en el retorn a la cleta. El text de Mt, més encara que el de Lc,
insisteix solament en la iniciativa del Pastor, en la bona sort de trobar la
seva ovella.
◊ v. 14.-
Igualment el vostre Pare del cel. Igualment i, en conseqüència, és amb
diligència i perseverança que hom haurà de prendre cura, en els deixebles
del Crist, de tots els membres de la comunitat, i dels menors d’entre ells.
Podria ser que el fenomen de la concentració teològica que es troba en el
Quart Evangeli (el Pastor donant la vida per les seves ovelles) pugui
remuntar a Jesús mateix.
1) Si la
finalitat del text es de recordar el valor dels petits als ulls de Déu, ¿a
qui s’adreça la paràbola?: *) aquí, als apòstols i més tard als responsables
de l’Església. **) També al conjunt dels deixebles, en el sentit que té el
terme en Mt.
2) ¿A què fan
al·lusió el verb que descriu la perdició dels petits? Es tracta de
menyspreats que s’esgarrien, i corren el risc fins i tot de perdre’s. Aquí
es podria tractar, com en tot el capítol, d’una instrucció adreçada a
mestres, catequistes o escribes cristians. Els petits ¿estan dins o fora de
la comunitat messiànica?
3) Ni un
sol. L’accent està posat sobre aquest “ni un sol”; *) o bé el text
subratlla el valor d’una sola ovella per fer comprendre el valor de totes (o
de tots els petits), **) o bé, el text insisteix no solament sobre el valor
dels petits, cosa que de si ja és nova en el món del moment, sinó també
sobre el valor d’un sol petit.
Pas al ritus
Jesús es fa petit, no solament a Betlem, sinó també en la seva obstinada
fidelitat fins la creu. Déu l’ha enlairat... És el que ens disposem a
celebrar. Que el Senyor ens concedeixi de compartir el seu abaixament, per
poder compartir també el seu enlairament.
Per al Pare
Nostre
Fer-se petit davant de Déu no és res més que saber dir Abbâ com Jesús ho
deia, i com ell ens ho ha ensenyat. Així, doncs, gosem dir...
retorn
DIMECRES
DINOVENA SETMANA
Mt 18,15-20
Introducció
Per un cantó sentirem el relat de la mort de Moisès; per altre, l’exhortació
de Jesús a la correcció fraterna. Tractem sempre d’actuar per amor als
nostres germans i la nostra vida acabarà en pau com la de Moisès.
Demanem-nos perdó els uns als altres, Jesús ha promès escoltar-nos.
Per a
l’homilia
Context. El capítol 18 està dominat per la idea del suport pel que fa
als germans, particularment de cara els petits. Jesús i, després d’ell,
l’evangelista no institueixen regles; el text pressuposa més aviat que les
regles ja existeixen, que són certament vàlides, però que cal fer-ne un ús
prudent. Nosaltres pensem que tot el passatge (vv. 15-35) no comença pas
evocant el deure general del perdó per establir després regles de
disciplina, sinó que procedeix inversament, des de les regles a la
misericòrdia: exigència fonamental i decisiva per als deixebles del Crist.
Nosaltres pensem que aquests versets són una instrucció que fa referència
als usos disciplinaris a les esglésies siriopalestines dels anys 80.
◊ v. 15.-
Si el teu germà peca... Cal guardar-se d’excomunicar immediatament el
germà que peca (άμαρτήσε, amartese: en el sentit jueu corrent:
cometre una falta greu i patent). L’accent cau sobre el caràcter personal i
fratern d’aquesta correcció; fraterna, però no privada. Es tracta d’una
exhortació al penediment. Guanyar el germà: no tant com un amic personal, ni
com una víctima en un combat, sinó com un membre de l’Església.
◊ v. 16.-
Si no te’n fa cas... La finalitat d’aquesta regla és “protegir el
pecador”. La instrucció insisteix en la paciència que cal tenir amb el
pecador recalcitrant (cf. Dt 19,15: No n'hi ha prou amb el testimoni
d'una sola persona per a fer condemnar ningú, en qualsevol cas de culpa,
crim o falta. La qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres
testimonis).
◊ v. 17.-
Parla’n a la comunitat... (Leccionari i BCI). Parla’n a l’església
(Grec) ¿Quina és aquesta Església? S’ha pensat en la sinagoga del temps de
Jesús; en l’Església mare de Jerusalem... nosaltres (Bonnard) hi veiem una
comunitat cristiana siriopalestina dels anys 80; cosa que no exclou que es
tracti d’un eco precís de les instruccions de Jesús als seus deixebles.
L’expressió considera’l (Leccionari i BCI), Que sigui per a tu
(Grec), era corrent en el judaisme. La lletra del text no imposa una
expulsió de l’Església, sinó més aviat una posada en quarantena en el si de
l’Església; el text no diu pas “que sigui per a l’Església”, sinó “per a
tu“. En els llavis de Jesús, “l’amic dels publicans i pecadors” (11,19)
aquesta paraula no deixa de ser xocant; sens dubte fa servir una manera
d’expressar-se pròpia del medi ambient.
◊ v. 18.-
Us ho dic amb tota veritat: Tot allò... Us ho dic... que lligareu. ¿A
qui es dirigeix? El sentit de “a cada fidel individualment” va ser condemnat
pel Concili de Trento. El context recomana de veure en el “us” el conjunt
dels “deixebles” o de la comunitat cristiana local. Lligar i deslligar
significa, en el context, pronunciar-se a favor o en contra d’una mesura
disciplinar proposada a l’Església contra un germà. En el seu conjunt,
aquest verset subratlla la gravetat i l’autoritat divina d’aquesta decisió
eclesiàstica que no admet recurs.
◊◊ vv.
19-20.- Us asseguro que si dos de vosaltres... De vegades s’ha pensat
en una declaració general de Jesús sobre la pregària, sense relació amb el
que precedeix immediatament. Aquests versets fan al•lusió a una pregària (v.
19) i a una presència del Crist en la seva Església (v. 20) que es
refereixen a les decisions evocades en els vv. 15-18. Aquesta decisió
fraterna s’acompleix en la pregària; aquesta pot comptar amb una assistència
i una ratificació miraculoses del Senyor Ressuscitat.
Raons:
1) La
introducció solemne del v. 19.
2) La doble
menció de dos o tres no pot referir-se ni als Dotze ni a tota l’Església,
sinó a una pregària pronunciada per dos o tres germans oficiant en el
conjunt de la comunitat.
3) Per
l’acord mencionat aquí, que s’oposa a una pregària individual pronunciada
“contra” un germà.
4) Pel terme
que designa l’objectiu de la pregària, que es fa servir per dir un desacord,
una acció jurídica a tal o qual.
5) Per la
menció de la reunió (avenir-se a), terme freqüent en Mt, on designa sovint
una assemblea de caràcter oficial.
6) Per la
invocació del nom de Crist.
Pas al ritus
Cada vegada que Jesús “renya” o “amenaça” ja sigui els deixebles, ja sigui
els adversaris, cal comprendre-ho en el sentit del nostre text. ¿Com li ha
estat agraït? Amb la mort... i la glorificació pel Pare. Ell no ens exclou
mai del seu cor.
Per al Pare
Nostre
Perdoneu-nos... no cap problema! Com nosaltres perdonem... vet ací el
problema. No obstant gosem dir...
retorn
DIJOUS
DINOVENA SETMANA
Mt 18,21 – 19,1
Introducció
Antany les
aigües del Mar Roig van ser la frontera entre l’esclavatge i la llibertat;
més tard, les del Jordà marcaren l’entrada en la Terra Promesa. Avui, les
aigües del Baptisme ens han permès entrar en la família de Déu. Per totes
les vegades que no hem viscut ni com fills de Deu, ni com germans,
demanem-ne perdó.
Per a
l’homilia
Context. Les dues “paraules de Jesús” d’avui han de comprendre’s com a
resultat de les mesures disciplinares que han estat temperades per una
exigència més fonamental que la de l’ordre o del benestar en l’Església.
◊ v. 21.- *)
Senyor, ¿quantes... Pere fa una pregunta al mateix temps natural i
fora de lloc, ja que en la casuística jueva es discutia sobre el nombre de
perdons que es podien concedir legítimament: la xifra de quatre era la que
s’acceptava més sovint com a màxima.
◊ v. 22.-
No et dic... En la seva resposta Jesús reprèn el càntic de venjança de
Lèmec (Gn 4,24): Caín serà venjat set vegades, però Lèmec ho serà
setanta-set, girant-lo en perdó. Aquesta venjança o perdó no s’acabaran
mai. Solament el perdó podrà salvar de la ruïna la nova comunitat.
◊ v. 23-25.-
**) La paràbola de l’home perdonat però despietat. Context. És la
conclusió de les instruccions sobre la vida comunitària. Tres vegades
apareix la paraula perdó. Aquesta paraula ha de ser compresa com un record,
dirigit a Pere i als altres deixebles, del perdó que els ha estat comunicat
pel Crist, i de les exigències fraternes que se’n desprenen (col•legues: vv.
28. 29. 31. 33). Tot resulta enorme i inversemblant en aquest relat. Estem
en una decoració de cort oriental. Les violències parlen llargament dels
conflictes en la comunitat de Mt.
◊ v. 23.- El
Regne del cel no s’assembla pas a un Rei, sinó al que passa tal com ho
descriu la paràbola. La paraula que designa els comptes significa que es
tracta de comptes definitius i totals.
◊ v. 24.-
10.000 talents = 60.000.000 de denaris (ja que 1 talent = 6.000 denaris). Si
1 denari era el sou d’un dia de treball per tornar-ne 60 milions caldrien
164.383 anys de treball !
Si 1 talent
equival (+/-) a 35 kg., 10.000 talents = 350 tones d’or o de plata o del que
sigui... La situació del servent no té sortida.
◊ v. 25.-
Ésser venut com esclau, equival a ésser perdut sense remei.
◊ v. 26.-
Tingues paciència... El servent no demana perdó, demana temps per
tornar.
◊ v. 27.-
El rei se’n compadí. El rei dóna molt més del que se li demana.
“Compadit” en el més profund de les entranyes... com el pare de fill pròdig,
etc. Les entranyes essent la seu, tant de la voluntat com de l’emoció.
◊◊ vv.
28-38.- Quan sortia... El comportament del servidor graciat envers el
seu company és tant sorprenent com el del seu amo. L’agafà i l’escanyava...
va oblidar ràpidament!
◊ v. 31.-
Els altres col·legues... Aquest verset potser expressa la sorpresa dels
deixebles del Crist a la vista dels conflictes que sorgeixen entre ells.
Senyalem que tot el relat se situa en companyia del Crist; es tracta doncs
d’una instrucció.
◊◊ vv.
32-34.- El rei el cridà... ¿No t’havies de compadir...? Aquest “t’havies
de...” al servidor despietat està relacionat a una exigència general
d’humanitat; està estrictament relacionat a la gràcia de la qual acaba de
ser beneficiari. El com jo m’havia compadit és tant causatiu com comparatiu.
El v. 34 (Llavors el rei el posà en mans...) significa simplement que
el servidor despietat, per la seva conducta, s’exclou ell mateix de la
gràcia que havia rebut. És també el sentit del v. 35.
◊ v. 35.-
Conclusió de la paràbola i de tot el capítol. ...de tot cor el seu germà,
ho mostra clarament. L’amor fraternal no és una condició per a la salvació;
n’és la conseqüència exigida.
◊ v. 19,1.-
Se’n va a la Judea, per l’altre cantó del Jordà, per tal d’evitar la
Samaria.
Pas al ritus
A cada missa escoltem el do del gran perdó: La meva sang vessada per
vosaltres... en remissió dels pecats. Acollim-lo i no ho oblidem al deixar
la presència d’aquell que ens ha perdonat.
Per al Pare
Nostre
Heus ací el comentari més clar del “Perdoneu-nos com nosaltres perdonem”.
¿Quina relació hi ha entre la nostra pregària i els actes de la nostra vida
de cada dia?
retorn
DIVENDRES
DINOVENA SETMANA
Mt 19,3-12
Introducció
Déu s’ha compromès amorosament amb els homes. Per Jesús, ell ha signat amb
nosaltres l’Aliança Nova i eterna. La nostra celebració la fa present una
vegada més. Demanem-nos fins on hem estat fidels i demanem-ne perdó si ens
fa falta.
Per a
l’homilia
Context. Encetem el cinquè “llibret” en l’evangeli de Mt: 1) sermó de
la muntanya; 2) discurs missioner; 3) paràboles sobre el misteri del Regne;
4) discurs comunitari; 5) discurs escatològic: 19,1 – 25,46). Dues
perspectives complementàries dominen aquest relat que poden ajudar a
comprendre’n la unitat: 1) Jesús s’apropa a Jerusalem on sofrirà la Passió;
on els conflictes augmenten; 2) les instruccions als deixebles es concentren
sobre la vigilància tot esperant la fi.
Pel que fa
als dotze primers versets, hi podem veure:
*)
Introducció narrativa;
**)
instrucció sobre la repudiació (vv. 2-9);
***) sobre
els eunucs i la continència (vv. 10-12). Els dos temes darrers no han de ser
considerats com en gradació de menys a més important; es tracta de temes
diferents.
◊◊ vv. 1-2.-
Jesús puja a Jerusalem. En Mc Jesús ensenya, aquí, cura. Es tracta de
fórmules estereotipades.
◊ v. 3.-
Per qualsevol motiu? Diu Mt. L’escola de Shammaï respon estrictament; la
de Hillel, àmpliament. Cap el 135, per al Rabbi Aquiba, "veure una dona mes
bonica que la pròpia, és suficient per repudiar la pròpia". La “trampa”
consistia en ficar Jesús en discussions casuístiques.
◊◊ vv. 4-5.-
No heu llegit...? A la recerca minuciosa de la voluntat de Déu en les
discussions, Jesús oposa la descoberta refrescant de la voluntat de Déu en
les Escriptures. Jesús fa veure en la institució del matrimoni la prioritat,
tant de dret com de fet, del projecte creador de Déu. En el relat de l’Antic
Testament, Jesús hi fa veure els elements que subratllen la indissolubilitat
del matrimoni.
◊ v. 6.-
Allò que Déu ha unit. En el casament, segons Jesús, és Deu qui ha unit
els esposos, sigui el que sigui el moment en què la unió es realitza.
◊ v. 7.-
Doncs, ¿com és que Moisès... Dt 24,1: Suposem que un home s'ha casat
amb una dona i ha conviscut amb ella, però un dia ja no se la mira amb bons
ulls, perquè troba en ella alguna cosa censurable, i llavors escriu un
document de divorci, l'hi dóna i la treu de casa.
◊ v. 8.-
Jesús va respondre: Moisès us va permetre... Jesús, fet capital, no
oposa a aquesta objecció bíblica una autoritat personal o espiritual; es
funda també en l’Escriptura, però l’Escriptura compresa en el seu sentit
fonamental. De la prescripció del Dt, del qual no contesta, en principi,
l’aplicació corrent, ell remunta al projecte creador de Déu.
Durs de
cor (σκληροκαρδια, sklerocardia) designa la revolta obstinada de
l’home contra Déu. No s’hauria de confondre la prescripció deuteronomista
amb el projecte de Déu: el seu projecte és que romanguin units.
◊ v. 9.- I
jo us dic... Aquest verset constitueix certament la paraula de Jesús que
tota la perícopa vol gravar en els esperits. La dificultat ve de la
restricció en les paraules fora del cas d’unió il·legal (Leccionari);
d’una relació il·legítima (BCI); del cas de fornicació (Grec).
La nostra (de Bonnard) conclusió seria la següent: l’afirmació fonamental de
la perícopa es llegeix fonamentalment en el v. 6b, que exclou tota forma de
repudiació, separació o divorci. El v. 9 no suposa cap estovament o una
correcció d’aquesta instrucció fonamental; com acostuma a passar en Mt, el
v. 9 reforça l’autoritat de la llei, contra els endolciments rabínics. A la
llum general d’aquesta perícopa, tota solució disciplinar que suposi la
ruptura del lligam conjugal es considerada desastrosa.
◊ v. 10.-
Els deixebles li diuen: Si la situació... Es una interpretació dolenta
el pensar que aquests versets (10-12) parlen d’una vocació diferent del
matrimoni. Els “deixebles” protesten contra la intransigència de la no –
repudiació.
◊ v. 11.-
Això no ho comprèn tothom... Jesús afirma que solament aquells a qui
serà donat, podran rebre i posar en pràctica el seu ensenyament sobre el
matrimoni. El matrimoni fidel no és doncs una dada natural; és un do que els
homes ignoren, però que els deixebles de Jesús coneixen.
◊ v. 12.-
N’hi ha que... n’hi ha també... Aquest verset enigmàtic podria ser
comprès: si alguns estan privats de les joies conjugals per un accident de
la natura; si d’altres, ho són per la violència dels homes; si d’altres se
n’han privat ells mateixos... – vosaltres, els meus deixebles, bé podeu
suportar aquesta altra disciplina que us acabo de prescriure.
Pas al ritus
El matrimoni pels cristians és imatge significativa de l’amor de Déu per als
homes: l’Aliança. Nosaltres ens hem compromès en la fidelitat a aquesta
Aliança. L’anem a renovar. Unim-nos-hi de tot cor.
Per al Pare
Nostre
Déu ens ha adoptat com fills seus. Ell roman sempre fidel a aquest
compromís. Nosaltres repetim moltes vegades aquesta pregària que ens recorda
aquest compromís... tant de bo hi poguéssim ser fidels, dient en tota
veritat: ...
retorn
DISSABTE
DINOVENA SETMANA
Mt 19,13-15
Introducció
Preparem-nos a celebrar l’Eucaristia. Demanem perdó al Senyor per si mai
haguéssim estat obstacle a d’altres per a trobar-se amb Déu. ¿Com es podrien
reparar aquests torts?
Per a
l’homilia
Context. Caldria no confondre l’objectiu del passatge 18,1-5.6-9 (esdevenir
com infants i no escandalitzar) amb el d’avui que és un conflicte amb el
seu entorn; amb la major sorpresa per a tots, el Mestre es para, acull els
infants i els beneeix. (Vegeu també el que fa per als dos cecs en 20,29-34).
◊ v. 13.-
Portaren a Jesús uns nens... Passava sovint que nens petits eren duts
als rabins o a d’altres personatges importants perquè els beneïssin; sense
posar-hi la més mínima idea de màgia. La oposició dels deixebles es deguda a
una incomprensió fonamental del ministeri de Jesús.
◊ v. 14.-
Jesús digué: Deixeu venir els nens... Jesús, no solament es para, renya
els deixebles, sinó que, a més, fa del seu gest un ensenyament en relació a
tots els que s’assemblen als nens en general. La paraula de Jesús no és
solament una crida a esdevenir com els nens, sinó una declaració i una
promesa reial fetes a tots aquells qui som com ells.
El verb no
els impediu (BCI i Grec); no els exclogueu (Leccionari), sembla
haver tingut un paper en la litúrgia del Baptisme, cf. Ac 8,36: Aquí hi
ha aigua. Què impedeix que sigui batejat?
◊ v. 15.-
Els imposà les mans. El gest d’imposar les mans, aquí, indica sobre
tot que vol ocupar-se dels petits fins i tot en les hores més greus. Les
famílies jueves tenien un doble sentiment el relació als nens:
*) Per un
cantó, el noi era considerat com un dels senyals principals de benedicció
divina.
**) Per altre
cantó, el nen era considerant com una quantitat negligible en la vida
social: el seu paper era d’escolar i d’aprendre. Una de les primeres coses
que s’ensenyaven als nois era de saludar amb deferència els mestres o
rabins.
“L’infant és
la paràbola vivent de la petitesa, l’oposat a la grandesa i al prestigi. En
la societat, no té cap lloc, no "compta per a res. Per Jesús, l’infant és
també un persona humana, digna de consideració. És això el que explica la
seva "indignació quan els deixebles fan marxar els nens. Ell els crida cap a
si, els pren en els seus braços, els beneeix "imposant-los les mans. El
Regne del cel pertany als que s’hi assemblen. Aquest serà el Regne de
l’infant, o dels qui són "com infants, per l’única raó que en aquesta
societat són insignificants, que ells no tenen prestigi ni categoria”.
(Albert NOLAN, « Jésus avant le christianisme », Ed. Ouvrières, 1986.
– Le royaume et le prestige, p. 79)
Pas al ritus
Tant de bo que ens poguéssim assemblar als infants dient sincerament “No sóc
digne”, però sobre tot, descobrint i adherint-nos de tot cor al sentit de la
Paraula “Pare”, cada vegada que aparegui en el transcurs de la missa.
Per al Pare
Nostre
Des del nostre baptisme nosaltres no solament ens assemblem a nens: som
verdaderament fills. Diguem, doncs, amb joia i engatjament la pregària que
Jesús el nostre germà gran, ens va ensenyar.
retorn