|
|
|
|
DILLUNS VINTENA SETMANA
Mt 19,16-22
Introducció
Hem vingut a trobar-nos amb Jesús; no és la primera vegada, sortosament per
a nosaltres. ¿Que per casualitat hem respost sempre que “sí” a les
suggestions que ens ha fetes a través de la seva paraula i a través del seu
Esperit? Reconeguem, si cal, les nostres faltes de confiança.
Per a
l’homilia
Context. Els versets del nostre evangeli són la introducció a un
ensenyament de Jesús sobre les riqueses. L’ensenyament considera no solament
la persona estrangera a l’església (el nostre text) sinó principalment els
propis deixebles, és a dir els membres de les comunitats a les quals Mt
s’adreçava.
◊ v. 16.-
Un jove, el qualificatiu és propi de Mt, que en el Grec només apareix en
els vv. 20 i 22; en el v. 16 diu solament un anà a trobar. ¿Es tracta,
potser, d’una al•lusió al catecúmens de l’església de Mt? Mt subratlla més
l’aspecte de Mestre de Jesús, i Mc subratlla més l’aspecte “bon”.
La vida
eterna, tan freqüent en Jn, vol dir la vida aprovada per Déu; els rabins
preferien l’expressió “la vida de l’edat futura”. Per a un jueu la pregunta
decisiva és sempre el que cal fer i no tant el que cal ser, ja que el destí
de l’home depèn de la seva obediència a la Llei.
◊ v. 17.-
¿Per què em preguntes... El bé no existeix en si mateix; està bé el que
Déu vol; per a l’home, doncs, només li queda la qüestió de la seva
obediència. L’interlocutor de Jesús, al contrari, cercant revelacions més
altes o més secretes, fa pensar, per exemple, a algun esseni en recerca
d’una “coneixença” nova. Complir (Leccionari), Guardar (BCI i
Grec) els manaments, vol dir recordar-los per posar-los en pràctica.
◊◊ vv.
18-19.- La pregunta del jove Quins? Mostra, com en un llampec, la
inquietud religiosa que provocava la multitud dels manaments tradicionals.
Jesús cita alguns dels manaments tradicionals per recordar el conjunt del
Decàleg amb alguns exemples. Mt sols recorda el manament de l’amor al
proïsme.
◊ v. 20.-
El jove respon... fa notar que s’ha esforçat a ser fidel a la Llei.
Però, com tants d’altres del seu temps, cercava “una altra cosa”.
◊◊ vv.
21-22.- La interpretació del relat depèn de tres qüestions:
*) Ser
perfecte : seguint Jesús el jove té hic et nunc (aquí i ara) la possibilitat
d’obeir veritablement el Déu que ha volgut servir sempre.
**) ¿Quina
relació hi ha entre vendre tot el que tens i el segueix-me? El que és
decisiu és el seguir Jesús; renunciar a les riqueses només és una condició
ocasional; la caritat feta als pobres, aquí, només és una conseqüència
d’aquesta renúncia que, en ella mateixa, només té sentit feta en presència
del Crist.
***) Mateu,
¿comprèn l’ordre de la pobresa com una regla general vàlida per a tots els
que el vulguin seguir? No, sens dubte; ho confirmen tantes crides que Jesús
no les ha acompanyades d’aquest exigència prèvia. No obstant, en el
pensament evangèlic, la riquesa és una de les “possessions” més contràries a
la via cristiana.
Hom es pot
preguntar si la resposta del jove és sincera. Diu que ho practicat tot,
comprès doncs el manament d’estimar el proïsme. Però encara té tant de béns
que li impedeixen seguir Jesús. Si les hagués acomplert com deia, potser no
en tindria tants i aniria més “lleuger”...
Pas al ritus
Jesús ho ha venut tot (fins i tot la seva vida) i ho ha donat als pobres que
som nosaltres. Déu li ha donat aquest nom que està per damunt de tot altre
nom. Ara fem present aquest misteri. Si poguéssim seguir Jesús per poder
compartir també la seva glòria...
Per al Pare
Nostre
El jove vivia com un bon jueu la Llei Antiga – cosa que no està gens
malament – però li faltava seguir Jesús. Tant de bo poguéssim seguir-lo
recitant, però sobre tot vivint, la pregària del Pare Nostre.
retorn
DIMARTS
VINTENA SETMANA
Mt 19,23-30
Introducció
Preparem-nos a entrar en la celebració; és una entrada sacramental en el
Regne de Déu. Cal ser pobre... no solament de diners, sinó també de tot
pecat. Que el Senyor en concedeixi aquesta pobresa.
Per a
l’homilia
Context. vv. 23-26: Intervenció de Pere i interpretació de Jesús; vv.
27-30: Paraula de Jesús sobre l’esdevenidor “dels primers i els darrers” pel
que fa al seu ensenyament sobre les riqueses.
◊ v. 23.-
Un ric difícilment... Resulta més difícil donar les pròpies riqueses als
pobres que donar-les a l’organització religiosa (cosa de regla en els
Essenis).
◊◊ v. 24-25.-
És més fàcil que un camell... Les expressions seguir Jesús (d’ahir),
entrar en el Regne, ser salvat són equivalents. En l’expressió “el camell i
l’agulla”: es tracta ben bé d’una agulla de cosir; la imatge era coneguda en
l’orient antic i designa quelcom absolutament impossible. No es tracta doncs
aquí d’un judici de valor general sobre els rics, que Jesús ha estimat
sovint, sinó d’una constatació i d’un advertiment.
◊ v. 26.-
Als homes és impossible... El que és impossible és la salvació dels
rics, no la salvació en general. La història evangèlica i la de les primeres
comunitats cristianes mostren bastant aquest poder de Déu en el ministeri de
Jesús i dels apòstols, per a la salvació dels pobres.
◊ v. 27.-
Mireu, nosaltres ho hem deixat tot... Aquesta intervenció de Pere obre
la darrera part de la perícopa, que és una aplicació als deixebles del tema
de l’ús de les riqueses.
◊ v. 28.-
Vosaltres... quan el món renaixerà (Leccionari i BCI); en el Grec:
παλιγγενεσία (palingenesia): quan el món sigui regenerat.
Aquesta “parauleta” apareix solament aquí i en Tt 3,5 (Ens ha salvat no
per les bones obres que podíem haver fet, sinó pel seu amor, mitjançant el
bany regenerador i el poder renovador de l'Esperit Sant); aquí no se li
pot donar el sentit regenerador personal del Baptisme. Es tracta de la nova
creació de la Palestina i de tot el món, en què confiava l’esperança jueva.
El nostre text aproxima intencionadament els dotze apòstols a les dotze
tribus. Menyspreat avui, el petit grup de Jesús i dels seus deixebles,
coneixerà ben aviat la joia d’una victòria definitiva. L’esperit de venjança
i de la pròpia justificació no apareix en les paraules de Jesús,
contràriament als textos essenis anàlegs.
◊ v. 29.-
I tothom qui haurà deixat... La promesa s’adreça ara a tothom qui haurà
deixat tot per seguir Jesús, o per confessar el seu nom. En relació a Mc, Mt
suprimeix les promeses relatives a la vida present.
◊ v. 30.-
Primers/darrers – Darrers/primers. L’accent cau sobre la paraula
πολλοί (pol·loi): Molt nombrosos seran els qui, privilegiats i
considerats avui, llavors seran jutjats diferentment. El nostre text afirma
sobre tot que moltes situacions que semblen adquirides definitivament seran
capgirades; l’amenaça pesa sobre tots indistintament, fins i tot sobre els
qui avui es glorien de ser els darrers.
Pas al ritus
És impossible fer un barem del que cal donar per seguir Jesús. Cadascú, allà
on és, li ha de donar “simplement” el seu cor. Com Jesús ens el va donar,
donant-lo al Pare.
Per al Pare
Nostre
“Vingui a nosaltres el vostre Regne” i que nosaltres hi puguem pertànyer.
Preguem doncs com Jesús ens va ensenyar...
retorn
DIMECRES
VINTENA SETMANA
Mt 20,1-16
Introducció
Tot just comencem la diada; encara no ens hem posat a treballar. No obstant
el Senyor ja ens vol donar el denari de la vida eterna. ¿És just? ¿És
injust? ¡És generós! Per totes les vegades que hem regatejat amb Déu,
demanem-ne perdó.
Per a
l’homilia
Context. El darrer verset del nostre evangeli: Els darrers passaran a
primers, i els primers, a darrers, és més condensat i polèmic que el darrer
d’ahir: Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers
(19,30). Apareix clarament que els treballadors de l’onzena hora, cridats
els darrers, són els primers la tastar la sobirana bondat de l’Amo de la
vinya (15). Si els primers treballadors també s’haguessin alegrat d’aquesta
generositat reial, tots els treballadors haguessin estat en el primer lloc;
són les seves murmuracions de gelosia (έγόγγυζον, egongultzon)
(murmurar, rondinar) el que els ha fet recular al darrer lloc. Aquesta
paràbola està centrada doncs (per sobre de tota altra interpretació) sobre
l’afirmació de la sobirana bondat de Déu que acull, per Jesucrist, els
tardans en arribar al Regne de Déu.
◊ v. 1.-
Sortí de bon matí a llogar... A l’època de Jesús el país travessava una
greu crisi econòmica i el nombre de treballadors del camp, antics
propietaris arruïnats, s’havia multiplicat.
◊ v. 2.-
Per un jornal (Leccionari). Per un jornal d’un denari (BCI i
Grec). El denari era el jornal (a)normal d’una jornada de treball. L’amo es
posa d’acord (el mateix verb de 18,19, Si dos o tres es posen d’acord per
demanar...) amb els obrers, no els imposa el jornal.
◊◊ vv. 3-4.-
Sortí altra vegada a mig matí... Aquests versets insisteixen sobre la
iniciativa sobirana d’un propietari suficientment ric per a compartir.
◊◊ vv. 5-7.-
Pels volts de migdia...a mitja tarda... Una hora abans de pondre’s
el sol... Els treballadors contractats a la darrera hora són aquells
dels que ningú no se n’ocupa; a aquesta hora tardana, hom ni espera ser
llogat. Tals eren els “pecadors” del temps de Jesús, abandonats pels
fariseus tant com pels essenis.
◊ v. 8.-
Al capvespre... El final de la jornada (Hora dotzena = Les 6 de la
tarda) és una al·lusió al l’hora de judici. L’encarregat (έπίτροπος,
epítropos) esdevé probablement la figura del Crist. El relat està
construït expressament per provocar els murmuris dels altres obrers.
◊◊ vv. 9-10.-
Vingueren els que feia una hora... El veure el que cobren els darrers
arribats desvetlla la imaginació dels primers.
◊◊ vv.
11-12.- Aquest murmuri apareix sovint en el NT (Lc 5,30: es murmura
perquè Jesús menja amb publicans i pecadors; Jn 6,41.43: murmuris sobre el
pa de vida). És el que fan *)els adversaris de Jesús **) alguns membres de
les primeres esglésies. Resulta la protesta instintiva de l’home privilegiat
contra el favor concedit als qui no tenen res.
◊◊ vv.
13-15.- Els va respondre... Veus ací el que se’n podria dir el
“paulinisme de Mt”. Pel ministeri de Jesús, la bondat sobirana de Déu omple
els pagans i els pecadors que, cap els anys 80, aflueixen cap les esglésies
siriopalestines amb gran escàndol del judaisme rabínic ambient.
Tens
enveja (Leccionari i BCI); El teu ull és dolent (Grec), serveix
per designar el moviment de gelosia i de còlera de l’home sencer, segons
l’antropologia totalitzant de l’AT.
Pas al ritus
La paràbola posa en relació “l’ull dolent” dels primers treballadors amb la
bondat del Mestre (perquè jo sóc generós?). ¡ De quina manera ha estat
rebuda la bondat de Jesús ! Passem, amb ell, pel gresol de la passió abans
d’arribar al benestar del Regne.
Per al Pare
Nostre
“Doneu-nos”, “Perdoneu-nos”, “No ens permeteu que caiguem...” Sempre
“nosaltres”; mai “jo”. Resulta impossible de des-solidaritzar-se ni davant
de Jesús, ni davant del Pare, ni davant dels germans.
retorn
DIJOUS VINTENA
SETMANA
Mt 22,1-14
Introducció
Déu no és pas un jutge amb els ulls embenats. Judica amb amor segons les
circumstàncies de cadascú. Ara, nosaltres hem estat convidats i hem respost.
Si per desgràcia no estiguéssim vestits com cal, no es tracta d’anar-se’n
sinó de convertir-se. Som-hi!
Per l’homilia
Context. Aquesta paràbola ve després de la dels dos fills (Mt
21,28-32) i de la dels vinyaters homicides (Mt 21,33-46) que conclou el
capítol. Per comprendre bé el nostre text caldria llegir-lo com una
“superposició” de tres contextos:
*) el quadre
biogràfic de Jesús;
**) el
context eclesiàstic en el qual la paràbola es va fixar;
***) el
context literari de Mt.
Llegint-la en
comparació amb Lc: la mateixa preparació del festí; la mateixa tramesa dels
servidors a anunciar; el mateix refús dels invitats; la mateixa còlera de
l’amo; la mateixa invitació a persones insòlites. Probablement aquests dos
textos paral·lels no provenen d’una font literària comuna; són massa
diferents per aquesta hipòtesi; en canvi no deixen de presentar-nos dues
versions d’una única història.
◊ v. 1.-
Els proposà, són els mateixos a qui ha dirigit les dues paraules
precedents: els grans sacerdots i els Fariseus.
◊ v. 2.-
Passa amb el Regne del cel. No és el Regne el que s’assembla al d’un
rei; sinó que, en el Regne inaugurat pel Crist, hi passa el que passa en la
paràbola que explicarà.
El
casament (Leccionari i BCI). Les noces (Grec), en plural, perquè
és una festa que dura més d’un dia. Del seu fill, potser els oients de Jesús
pensaven en Jesús.
◊ v. 3.-
Els seus servidors. La pluralitat dels servidors fa pensar en la
paràbola precedent (dels vinyaters). La resposta a la invitació és una
decisió voluntària.
◊ v. 4.-
Tinc preparat el banquet. Es tracta d’un festí reial que el mateix rei
s’ha cuidat de fer preparar. [Pel que fa a la paraula preparar: De Joan
parlava el profeta Isaïes quan deia: És la veu d'un que crida en el desert:
Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes (3,3); Veniu,
beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat
des de la creació del món (25,34); El primer dia dels Àzims, els
deixebles anaren a dir a Jesús: ¿On vols que fem els preparatius per al
sopar pasqual? ~ Els deixebles van complir el que Jesús els havia dit
i prepararen el sopar pasqual (26,17.19)]
◊ v. 5.-
No en feren cas. És negligència culpable; és indiferència en el sentit
fort de la paraula.
◊◊ vv. 6-7.-
...i els altres agafaren... El rei, en veure, s’indignà... Formen un
tot. Aporten una nota de violència inesperada. (¿Al•lusió a la revolta jueva
del 66-70?)
◊◊ vv. 8-9.-
No n’eren dignes: la seva indignitat, va ser el resultat del seu
refús. L’accent del verset cau sobre tothom que trobareu. Aquestes paraules
expressen el punt de vista universal i missioner de Mt.
◊ v. 10.-
Ells hi anaren... bons i dolents. Els novament cridats formen la
verdadera sinagoga (assemblea) de Déu. L’expressió fa pensar en la paràbola
de la xarxa de pescar. Els dolents ; el context de Mt fa pensar en els
dolents en sentit absolut que seran refusats el dia del judici. Aquesta idea
de la paràbola és radicalment oposada el pensament de Qumram, on ningú amb
el menor defecte físic, no podia participar als àpats comuns.
◊◊ vv.
11-14.- Paràbola afegida de l’home sense el vestit correcte. Aquests
versets, propis de Mt, esdevenen una correcció a una versió massa lliure
dels vv. 1-10. La gràcia de Déu és gratuïta, però la gràcia de Déu obliga.
¿Què pot ser
aquest vestit de noces o del Regne? Ni la fe (interpretació protestant), ni
les bones obres (interpretació catòlica), sinó la justícia de la qual donen
alguns exemples els capítols 5-7 (Sermó de la muntanya).
El v. 14,
Els cridats són molts, però no tant els elegits s’ha de referir als vv.
1-10 més que no pas als vv. 11-13. És doncs preferible de veure en els
κλητοί (kletoi, cridats) tot els que han entrat en l’església de Mt,
i en els έκλεκτοί (eklectoi, escollits) solament aquells que,
mostrant-se dignes de la gràcia que els ha estat feta, seran verdaders
“justos” del Regne.
Pas al ritus
El vestit que cal dur és de servidors a l’exemple de Jesús al rentament dels
peus; o nu, a la creu. No es tracta de cap model “de moda”.
Per al Pare
Nostre
Cada vegada que sentim dir el Pare Nostre caldria pensar en quin Pare i en
quins germans ens han estat donats. Que la nostra oració d’ara mateix ens
ajudi a viure de manera que hi estiguem sempre units.
retorn
DIVENDRES
VINTENA SETMANA
Mt 22,34-40
Introducció
Preparem-nos per a entrar a la celebració. Examinem la nostra consciència.
Mirem l’essencial: ¿què hi ha del nostre amor a Déu i al proïsme? Si
calgués, demanem perdó.
Per a
l’homilia
Context.
La lectura semi contínua ens ha fet saltar alguns passatges de l’evangeli de
Mt. Ara estem amb Jesús en el Temple de Jerusalem, escoltant els seus
ensenyaments i les discussions que ell ha tingut amb alguns dels seus
adversaris. [Tribut al Cèsar : amb Fariseus i Herodians; Resurrecció dels
morts : amb els Saduceus; el més gran manament (avui): amb un Fariseu mestre
de la Llei; el Fill de David : amb els Fariseus.]
El legalisme
imposat pel farisianisme engendrava tan aviat la joia sincera de
l’obediència, tan aviat la consciència de l’auto-justificació, tan aviat la
inquietud d’aquells que no arribaven a satisfer els innombrables manaments
tradicionals.
Segons la
tradició sinagogal la Llei comprenia 613 manaments positius: 365
prohibicions; 248 prescripcions. Si tot era Paraula de Déu, els 613
manaments, ¿tenien tots el mateix valor? Si no, ¿quin era el més important?
La originalitat de la resposta de Jesús no està en la citació del Shema
Israel més Lv, sinó en la seva unió i el lloc important que els dóna.
◊ v. 34.- Els
Fariseus, adversaris “titulars” de Jesús en Mt, també n’eren en alguns temes
dels Saduceus; p. e., sobre el tema de la vida més enllà de la mort. Aquí,
com en tots els relats de conflictes, cal pensar tant en els Fariseus
adversaris de l’Església de Mt com en els adversaris històrics de Jesús.
Es
tornaren a reunir... Aquestes reunions són freqüents en Mt, i no
acostumen a anunciar res de bo.
◊ v. 35.- Mc
i Lc parlen de: mestre de la llei. Mt, de fariseu. Cosa que cal comprendre
com un Mestre de la llei que pertanyia al partit dels Fariseus.
Per
provar-lo (Leccionari i BCI). Per fer-lo caure (Grec). La
“trampa” consistia en fer-lo entrar en una casuística sobre els 613
manaments que no acabaria mai.
◊ v. 36.-
Mestre (διδάσκαλε, didascale), freqüent en Mt, resulta curiós en
els llavis d’un adversari. La interpretació és particularment important ja
que es tracta d’una aplicació casuística particular sinó de l’aclariment de
l’exigència ètica en la seva essència. Deu ser també eco de discussions que
hi hauria en l’església de Mt.
Qui és el
gran (μεγάλη, megale) té valor de superlatiu: el més gran; en el
sentit de quina “cosa” manada és la més important.
◊ v. 37.-
Estimar el Senyor... Estima els altres... La originalitat del sumari de
la Llei (donat per Jesús) no consisteix solament en aportar una
simplificació en la casuística jueva, ni d’aproximar les dues parts del
Sumari per fer-ne un sol manament (cosa certament importantíssima) sinó en
“radicalitzar la llei” i en “excloure tota obediència legal que no sigui
submissió total a Déu i servei al proïsme”. Es tracta doncs, no tant d’una
simplificació per la supressió d’ordenaments secundaris (als quals Jesús i
els deixebles se sotmetien), com d’un recordatori del seu sentit i del seu
arrelament en la voluntat de Déu... De tot cor... aquest amor no pot ser
sinó total, és a dir, mobilitzant tota la persona. Per altra banda, atesa
l’antropologia global pressuposada aquí, una sola d’aquestes mencions (p. e.
el cor) hauria estat suficient per engatjar tota la persona; les altres
pertanyen a la retòrica.
◊◊ vv.
38-39.- El manament més gran i el primer. La conjunció “i” és
explicativa i no additiva. Aquest manament és el primer en importància
perquè és el més important pel seu contingut, i vice versa. L’adjectiu
primer πρώτος (protos) aquí no significa el primer entre molts, sinó el
primer de tots pel que fa a la significació, el que dóna a tots els altres
la seva verdadera significació.
En
conseqüència el segon es molt semblant, significa un segon manament
tant important com el primer; el segon no es comparable ni anàleg al primer,
sinó igual en la gravetat del que prescriu; per altra banda, no és tampoc
idèntic en el sentit de ser intercanviable. (En el sentit que estimar el
proïsme és el mateix que estimar Déu, i al revés).
Com s’han de
comprendre les paraules com a tu mateix? En aquest context, tenen
probablement el mateix sentit que les expressions amb tot el cor, amb tota
l’ànima, amb tot el pensament del primer manament: l’amor al proïsme ha de
mobilitzar la persona tot sencera, tal com ho ha de fer el servei de Déu.
◊ v. 40.- El
Jesús de Mt, més encara que el de Mc o de Lc, resumeix tota la Llei i els
Profetes en aquests dos manaments. Jesús interpreta aquestes Escriptures tot
revelant-ne la significació fonamental. Tota la Llei i els Profetes estarien
com suspesos (penjant) d’aquests dos manaments. La voluntat divina hi troba
la seva expressió decisiva que dóna sentit a totes les altres ordenances.
Pas al ritus
Aquest amor total a Déu i al proïsme ha conduit Jesús a la glòria, passant
per la creu. Participant en aquesta eucaristia tractem d’assimilar el
coratge de Jesús en fer-ho tot per amor.
Per al Pare
nostre
La pregària de Jesús ens recorda, en les seves dues primeres paraules, el
manament doble: Pare (l’amor a Déu Pare); nostre, “el teu proïsme”, perquè
és en tant que germans, que preguem...
retorn
DISSABTE
VINTENA SETMANA
Mt 23,1-12
Introducció
Jesús va dir: El Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir
i a donar la seva vida com a rescat per tothom. Vet ací de quina manera
ha dut a compliment la seva pròpia paraula: El més important d'entre
vosaltres, que es faci el vostre servidor. Nosaltres fem present aquest
servei que Jesús ens ha fet. ¿Quin profit en traiem?
Per a
l’homilia
Context. Durant quatre dies, fins dimecres que ve inclòs, proclamarem quasi
bé sencer el capítol 23 de Mt. Des del capítol 21 (Entrada de Jesús a
Jerusalem) la tensió amb els caps del poble no para de créixer fins aquest
capítol 23, on la violència esclata finalment en retrets d’una força que
sempre ha sorprès els lectors i el comentaristes. Aquest capítol va ser
redactat en una Església encara en discussió amb els caps del judaisme;
potser s’hi podria afegir: en una església de judeo – cristians que encara
pensaven seguir simultàniament l’ensenyament dels escribes i el dels
catequistes cristians.
Aquests
versets 1-36 no exposen solament un tema únic:
1) Primer un
retrat polèmic dels escribes i dels Fariseus (vv. 1-12);
2) Una sèrie
de lamentacions a propòsit d’aquests personatges (vv. 13-31);
3) Retrets
d’una rara gravetat (vv. 32-33);
4) finalment
una mena de profecia terrorífica en la qual el Crist de Mt fa saber als seus
interlocutors que cauran en la trampa del seu propi furor (vv. 34-36).
◊ v. 1.-
Jesús no ataca la doctrina dels fariseus per ella mateixa; ell es col·loca
entre el poble i els seus caps tradicionals per contestar l’autoritat dels
segons sobre el primer. Ha estat aquesta contestació, sens dubte, més que no
pas els punts de la seva doctrina, el que va conduir Jesús a la mort. Ell
era un adversari directe que lluitava pel conjunt del poble de Déu. Mt havia
d’explicar als cristians per quina raó Jesús havia estat conduït a la mort
precisament per aquests fariseus que dominaven la vida sinagogal del seu
temps.
◊ v. 2.-
Els mestres de la llei i els fariseus... Mt menciona, gairebé sempre
junts, els escribes i els fariseus. Els escribes de l’època pertanyien el
més sovint al partit dels fariseus, però no tots els fariseus eren escribes,
ni molt menys. Jesús no ataca la institució del rabinisme en ella mateixa,
ni els homes que ell acusava de ser falsos escribes. Els seus retrets queien
sobre un altre punt, ja es veurà.
La càtedra
de Moisès és la dels rabins, encarregats d’explicar i de fer aplicar la
Llei de Moisès. (Les expressions Moisès i Llei de Moisès eren equivalents).
◊◊ vv. 3-4.-
Compliu i observeu... La primera acusació contra els seus adversaris
és la de la inconseqüència. El seu ensenyament és vàlid; han estat ordenats
per a ensenyar el poble; el que diuen no és fals. Els verbs compliu i
observeu (Leccionari); Feu i observeu (BCI); Feu i guardeu
(Grec); signifiquen el mateix. El que ells fan designa tota la conducta dels
fariseus, el conjunt dels seus actes. Els escribes i els fariseus no són els
models del ramat que haurien de ser. Aquí, els verbs preparar (lligar) i
carregar a les espatlles són una al•lusió a les col·leccions de
prescripcions rabíniques que són imposades als homes. La tradició rabínica
coneixia bé el tema del “Jou de la Tora” o del “Jou del Regne de Déu” el
qual, l’israelita fidel, es carregava amb joia. Aquest farcell no és pas
proposat per Déu als homes, sinó per un rabinisme indigne; no és ni la
impotència ni la feblesa dels fariseus la que és denunciada, sinó la mala
voluntat.
◊◊ vv. 5-7.-
En tot es fan veure... Aquests versets desenrotllen la segona
acusació: els fariseus ho fan tot “per fer-se veure dels homes”. (La mateixa
idea de 6,1-6: Quan es tracta de fer almoina).
Els
filacteris en la pietat jueva del temps de Jesús, son petites caixetes
quadrades de pergamí o de pell negra de vedell que tanquen cintes de pell
fina sobre les quals hi ha escrits quatre textos bíblics. L’home jueu en
porta una sobre el front una altra sobre el braç esquerre el mati dels dies
de treball a l’hora de la pregària. El nostre text fa al•lusió a un costum
dels jueus exageradament pietosos que portaven filacteris tot el dia
lliurant-se a l’estudi de la Tora, ampliant les bandes per fer-les més
visibles. En el judaisme de l’època de Mt no hi havia gaire persones més
importants que els membres de rabinisme.
Les
salutacions tenien una gran importància en orient: una de les primeres
coses que s’ensenyaven al nens jueus era: “¡Pau a tu, professor meu i mestre
meu!”
◊◊ vv. 8-10.-
Però vosaltres no us heu de fer dir... Amb aquests versets el to i els
interlocutors del Crist canvien completament. Aquests versets semblen
dirigir-se contra una tendència d’una forma de rabinisme cristià. Comparant
aquests versets amb les instruccions del capítol 18, s’hi podria veure un
embrió de la regla per a la vida comunitària descrivint un esperit general
de fraternitat, més que no pas excloent positivament tota mena de
responsabilitats jeràrquiques en l’Església.
Aquest
versets volen desemmascarar l’autoritarisme hipòcrita i la vanitat
religiosa. L’autoritarisme no és solament un defecte de caràcter sinó una
usurpació dels drets del Crist sobre la seva Església, ja que l’únic mestre
aquí és certament ell. El pensament sembla ser aquest: vosaltres no esteu
lligats per una adhesió humana a un rabí, ni tan sols per una submissió a
una doctrina nova, per sublim que sigui; vosaltres sou germans per la vostra
pertinença a l’únic i verdader Mestre. Adonem-nos que aquí l’accent cau
menys sobre la negació de tota autoritat en l’Església que no pas sobre el
perill de prendre’s per grans personatges que usurpin l’honor degut a Déu i
al Crist.
◊◊ vv.
11-12.- El més important de vosaltres ha de ser... Aquests versets no
tenen lligam clar amb el que precedeix. En aquest context solament el v. 11
està dirigit contra l’autoritarisme i la vanitat dels fariseus. En
l’evangeli el tema del servei revesteix un accent incomparable pel fet que
està unit al “servei” del Crist. La idea d’humiliar-se ha de ser
interpretada per la del servei. En el sentit de l’evangeli, ningú no és tan
actiu ni tan feliç de ser-ne com el qui serveix. El futur dels cinc verbs
són al mateix temps jussius (que manen) i escatològics. Els jueus de l’època
de Jesús no aplicaven la idea d’humilitat a la del servei.
Pas al ritus
La celebració de la missa no tindria sentit sense esperit de fraternitat i
de reconeixement de la presència de l’únic Mestre que presideix
sagramentalment. A cadascú li toca col·locar-se al lloc que li correspon.
Per al Pare
Nostre
Preguem al nostre Pare, l’Únic que mereix aquest nom, tal com Jesús ens ho
ha ensenyat, tot dient...
retorn