DILLUNS VINT-I-TRESENA SETMANA
Lc 6,6-11

Introducció
            Sant Pau deia als Colossencs en què consisteix el misteri de l’Església que els predicava: El Crist, l’esperança de la glòria que ha de venir, sigui en vosaltres. Aquesta realitat s’acompleix meravellosament en la celebració eucarística. Demanem perdó dels nostres pecats per esdevenir menys indignes d’aquesta presència actual.

Per a l’homilia
            Context. Vet aquí la darrera (5ena) de les discussions que Jesús va tenir amb els fariseus i els escribes en relació a qüestions de disciplina jueva.

            ◊ v. 7.- A veure si curaria. Els casuistes fariseus miren la curació, fins i tot miraculosa, com un acte de medicina i, per tant, com un acte prohibit el dia del repòs sabàtic. (També passa en 13,14, el cas de la dona encorbada; en 14,1, l’hidròpic curat en un sopar a casa d’un fariseu).

            ◊ v. 8.- Coneixia el seus pensaments. Jesús anota conèixer els pensaments des fariseus, com en 9,47 coneix els dels deixebles (qui seria el més gran).

            ◊ v. 9.- Us pregunto... Jesús oposa l’acció que es disposa a fer (fer el bé; curar una vida disminuïda) a la dels seus adversaris que espien amb malvolença (fer el mal, matar; cf. v. 11). Una altra interpretació: estava admès que la llei de repòs sabàtic cessava quan una vida era amenaçada; aquest no és el cas; però Jesús estén aquest principi a tota curació i a tota bona acció acomplerta en dia de sàbat, ja que no curar equivaldria a matar, no fer el bé equivaldria a fer el mal. En els dos casos l’actitud de Jesús pel que fa al sàbat tendeix a posar-lo al servei del bé i de la vida.

           ◊ v. 11.- Però ells, ofuscats... fer contra Jesús (Leccionari i BCI), fer a Jesús (Grec). Mentre que Mt i Mc porten aquí els projectes assassins dels Fariseus (i Herodians) contra Jesús, Lc no precisa les seves intencions. Potser perquè considera que aquesta amenaça és massa prematura, i perquè ell no barreja mai el Fariseus en la mort de Jesús; n’atribueix la responsabilitat als grans sacerdots.

            Jesús, aquesta vegada, “ataca” fent servir la terminologia legalista dels Fariseus: Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre? Aquesta pregunta col·loca el debat en el seu sentit profund, generalitzant-ne els termes.

            És la primera vegada que apareix el verb salvar (σώσαι, sosai) el qual, durant tot el ministeri de Jesús a Galilea (potser amb una sola excepció), s’aplica a la pràctica de les curacions. La lluita victoriosa contra la malaltia forma part del combat alliberador de Jesús contra totes les formes de mal. Sense esperar la resposta dels seus adversaris, Jesús els adreça una mirada de desafiament, i cura aquell malalt, confirmant d’aquest manera la presa de posició precedent: curar una vida disminuïda és abans que les disposicions negatives de la llei del sàbat (v. 10).

             Quan, en el darrer verset, Lc diu solament que ells parlaven entre si sobre el que podrien fer a Jesús (segons el Grec), es segur que tractaven de fer-li mal mes que no pas fer-li el bé.

Pas al ritus
            Pere va parlar de Jesús a casa de Corneli sobre Jesús de Natzaret: Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va ungir amb l'Esperit Sant i amb poder, i com va passar fent el bé [benefactor] i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell (Ac 10,38). Aquest fer el bé el va dur a la mort... ... ... i a la glorificació; tant l’una com l’altra les fem presents ara sobre l’altar.

Per al Pare Nostre
            ¿Està permès? ¿Quina és la voluntat de Déu?: “Faci’s la vostra voluntat”! Preguem per saber-la acomplir, tot dient...    retorn



DIMARTS VINT-I-TRESENA SETMANA
Lc 6,12-19

Introducció
            Tal com la gentada vinguda de tot arreu es reunia al voltant de Jesús per escoltar les seves paraules i presentar-li les seves demandes, també nosaltres hem vingut a escoltar el Senyor i presentar-li les nostres intencions. Preguntem-nos, però, ¿què és el que Jesús vol per a nosaltres? ¿Què és el que espera que li demanem? Potser, per començar, el perdó dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            Context. Entrem en una nova secció de l’evangeli de Lc. Ve a ser com el paral·lel del Sermó de la Muntanya de Mt. Tindrem ocasió d’escoltar-lo sencer fins dissabte que ve inclòs. Ens adonarem, sens dubte de certes diferències entre el text de Lc i el de Mt, començant pel lloc on es fa aquest ensenyament de Jesús. No ens n’hem d’estranyar; es tracta de “geografia teològica”.

            ◊ v. 12.- A la muntanya a pregar. Lc menciona sovint la pregària de Jesús: 5,16: després de la curació del leprós; 9,18: abans de “la confessió de Pere”; 9,28-29: a la Transfiguració; 10,21: després del fracàs apostòlic a les ciutats de la Galilea; 11,1: abans de l’ensenyament del Pare Nostre; 22,32: pregària a favor de Pere; 22,40-46: a Getsemaní; 23,34: mentre el crucificaven; 23,46: en el moment de morir.
            Aquesta pregària és el “lloc” de trobada amb el Pare: 10,21 (En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra), 22,42 (Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa), 23,34.46 (Pare, perdona'ls, que no saben el que fan. Pare, confio el meu alè a les teves mans).

            ◊ v. 13.- Els donà el nom d’apòstols. Lc subratlla que els Dotze han estat escollits entre els deixebles i que reben el nom d’apòstols. Aquest títol designa els que Jesús envia a portar el seu missatge de salvació. Lluc la utilitza sis vegades aquest títol (aquí; 9,10; 11,49; 17,5; 22,14; 24,10); Mat i Jn, una vegada; Mc, dues vegades. Diferentment que Pau, Lc reserva aquest títol als Dotze (llevat d’Ac 14,4.14).

            ◊ v. 14.- Que ell anomenà Pere. Per al pensament bíblic aquell que dóna a un home un nom nou adquireix poder sobre seu (2 Re 23,34: Després el faraó Necó va fer rei Eliaquim, fill de Josies, perquè succeís el seu pare, i li va canviar el nom pel de Joiaquim ; 24,17: En lloc de Jeconies, el rei de Babilònia va fer rei l'oncle de Jeconies, que es deia Matanià, i li va canviar el nom pel de Sedecies), com ho fa un pare al naixement del seu fill; el nom nou defineix també un nou destí degut a l’eficàcia del nom, sobre tot si és Déu mateix qui imposa el nom nou (Ge 17,5: Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d'una multitud de pobles; Gn 17,15: Després, Déu digué a Abraham: A la teva esposa, no li diràs més Sarai, sinó Sara).
            L’atribució a Simó del nom de Pere és senyalat pels evangelistes en moments diferents: Mt 16,18 ho posa bastant tard, com resposta a la qüestió messiànica; Jn 1,42 ho posa en la primera trobada dels deixebles amb el Mestre; Mc 3,16 i Lc ho refereixen al moment d’escollir els Dotze; aquestos dos darrers subratllen aquesta dada nomenant-lo fins aquell moment Simó i després Pere (llevat de Lc 22,31 -Simó, Simó, mira que Satanàs...- i de 24,34 -Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó- que l’anomenen Simó deuen provenir de fonts particulars).

            ◊ v. 16.- Judes Iscariot. Altres maneres de dir aquest nom. Originari de Kérioth, poblet del sud de Palestina; mentider (segons un arrel aramea), epítet injuriós aplicada al traïdor “post factum”; transcripció semítica de sicari, equivalent llatí de zelota (qualificatiu de Simó, que fa parella amb Judes); aquesta darrera interpretació ajudaria a comprendre perquè Judes traeix Jesús que refusa la ideologia zelota.

            ◊ v. 17.- De tota Judea (Grec)... que per Lc vol designar tot el país dels jueus.

           ◊ v. 18.- Sortia d’ell un poder. El poder (δυναμις, dynamis) es mencionat per Lc per presentar els miracles de l’Altíssim, de Jesús, dels Apòstols, de Simó el Mag.

            Hipòtesi històrica.- L’elecció dels Dotze apòstols segueix immediatament els relats dels enfrontaments que s’havien acabat sobre la menció malvolent dels adversaris. Jesús té raons per estar preocupat per l’esdevenidor de la seva obra, i és aquest, sens dubte, el motiu de la seva pregària nocturna, que desemboca amb l’elecció dels Dotze, expressament anomenats apòstols (enviats) títol que Lc els reserva i els dóna freqüentment (vegeu comentari del v. 13).

             El Sermó de la Muntanya de Mt, és aquí un Sermó a la Plana. Hi ha un contrast sorprenent entre l’èxit popular de Jesús en aquesta etapa i l’hostilitat dels dirigents del poble envers ell.

             Els vv. 17-19 són un sumari molt generalitzant (molts, gentada, tot el país, etc.). Lc fa que Jesús s’adreci a la gent, mentre que en Mt ho fa als deixebles. En el v. 7,1, Lc diu: Quan Jesús hagué acabat de dir totes aquestes paraules davant [les orelles d] el poble... Jesús ja no utilitzarà més el verb “ensenyar”. El dir de Jesús que seguirà, serà de l’ordre de la proclamació profètica, més precisament d’un paraula que és actuació, que realitza el que diu.

Pas al ritus
            Al final de l’evangeli els deixebles són enviats a proclamar tot el que han vist i sentit. En aquest “tot”, ressalta la proclamació de la mort i la resurrecció. Ara hi entrem una vegada més. Som convidats a creure-hi per tal de poder acomplir després el manament del Senyor.

Per al Pare Nostre
            La contemplació de Jesús pregant va provocar una demanda, la resposta de la qual ha estat el Pare Nostre. Preguem com Jesús ho feia, encara que no sigui amb les mateixes paraules que ell feia servir. Nosaltres diem el que ens ha estat ensenyat.    retorn




DIMECRES VINT-I-TRESENA SETMANA
Lc 6,20-26

Introducció
            En l’evangeli de Lc, la muntanya és el lloc on el Senyor troba el Pare amb la pregària; la plana, el lloc de la trobada amb els homes per instruir-los. Heus ací que ara també obrirà la seva boca per instruir-nos a nosaltres. Obrim l’esperit per acollir el que Jesús ens dirà i farà per nosaltres. Perdonar-nos, per començar.

Per a l’homilia
            Context.- Versió segons Lc de les Benaurances. Probablement, tant Lc com Mt, han adaptat, cadascú al seu projecte evangèlic, les que la tradició els havia transmès de la boca de Jesús. No s’ha de posar Lc versus Mt; sinó interpretar-los dins de cada context global.

            Lc deu haver negligit de la seva font els elements pròpiament jueus que no tenien relació amb els seus lectors    (p. e. Mt 5,17-38, les “antítesis”; 6,1-6.16-18, ensenyament sobre l’almoina, la pregària i el dejuni). Lc presenta els seus versets com un discurs que s’adreça primer als deixebles per tal de definir la conducta perfecta del deixeble. S’hi pot distingir, després de les Benaurances i les Queixes, invitacions: a l’amor dels enemics (vv. 27-35), a la generositat envers el proïsme (vv. 36-42), al realisme eficaç del verdader deixeble (vv. 43-49). A la gràcia de la salvació que li anuncien les Benaurances, el deixeble hi ha de respondre amb un amor generós i concret.

            ◊ v. 20.- Feliços. Les benaurances són fórmules clàssiques en la tradició bíblica i jueva per a expressar: ja sigui l’anunci profètic d’una joia futura; ja sigui l’acció de gràcies per una joia present (Sl 32/31,1-2:Feliç el qui ha estat absolt de la falta i ha vist que un vel cobria el seu pecat! Feliç l'home a qui el Senyor no té en compte la culpa i que dintre seu ja no manté l'engany; Sl 33/32,12: Feliç la nació que té el Senyor per Déu, feliç el poble que ell ha escollit per heretat!); ja sigui, en les exhortacions dels savis, la promesa d’una recompensa (Feliç l'home que aconsegueix la saviesa, l'home que arriba a tenir enteniment!, Pr 3,13; Escolteu-me, doncs, fills: feliços els qui segueixen els meus camins! Feliç l'home que m'escolta, que vetlla cada dia al meu portal vigilant el llindar de casa meva Pr 8,32.34). Les benaurances es refereixen sempre a una joia atorgada per Déu.

            Les benaurances de Lc semblen referir-se sempre a situacions presents i concretes; les de Mt a actituds que constitueixen la justícia. No és impossible que Mt hagi accentuat la seva funció d’exhortació i Lc el seu caràcter social, en funció del seu interès per als pobres.

            En Lc les benaurances estan seguides per quatre antítesis que proclamen sistemàticament la desgràcia dels feliços d’aquest món. (Alguns exemples de l’AT: Maleïts siguin tots els qui parlin contra tu, maleïts tots els qui et destrueixin,els qui arrasin les teves muralles, tots els qui enderroquin les teves torres i calin foc a les teves cases! Però beneïts seran per sempre tots els qui et respectaran, Tb 13,14; Feliç l'home que sempre està alerta!; però l'obstinat caurà en la desgràcia, Pr 28,14. La duresa de les amenaces correspon malament a la dolcesa de Lc. Això pot confirmar l’originalitat d’aquest text)

            La idea general de les Benaurances de Lc és prometre la salvació als qui ara són pobres i afligits. El Regne de Déu hi apareix com el capgirament de les situacions presents (cf. 1,52-53, en el Magníficat ; 16,19-26, paràbola del ric [¿Epulò?] i de Llàtzer, el pobre).

            ◊ v. 21.- Els plors i els riures caracteritzen els malaurats i els benaurats d’aquest món. Tota la resta de l’evangeli mostra que no n’hi ha prou de ser feliç o desgraciat per obtenir la felicitat o la desgràcia, sinó que cal comprendre i acollir la pròpia situació a la llum de la salvació.

            ◊ v. 23.- Igual feien els seus pares amb els profetes. A partir de la persecució d’Antíoc IV Epífanes (167 a. JC) el judaisme ha insistit sovint en les persecucions sofertes pels profetes i els seus màrtirs. Jesús menciona igualment el martiri dels profetes (Lc 11,47-51: Ai de vosaltres, que construïu monuments sepulcrals als profetes...; Lc 13,33: Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem).

            ◊ v. 24.- Ai de vosaltres... Les quatre declaracions següents són estrictament paral·leles a les benaurances, i volen fer ressaltar les promeses i també les exigències. No són malediccions (Ai de vosaltres!), ni de condemnacions irrevocables, sinó queixes i amenaces, són crides vigoroses a la conversió (10,13: Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit; 11,42-52: Però ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l'amor de Déu! Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre...).

            La figura de proa de les benaurances és la dels pobres. El lector de Lc pot fer entrar en aquest àmplia designació moltes de les persones que hem trobat: els pastors, els malalts, els endimoniats, els leprosos, els deixebles obligats a arrencar espigues per poder menjar... Aquí, la imatge troba en el discurs de Jesús un contingut molt concret, sense la més petita espiritualització. Els pobres són gent amb mancances greus, en el pla econòmic : els qui tenen fam; en el pla afectiu : els qui ploren; en el pla social : els qui són menyspreats i que hom tira fora (v. 22). La difamació envers els qui han adherit a la causa del Fill de l’home sembla una anticipació dels riscos soferts pel lector cristià, més que una possibilitat de sofrir-los en aquest moment del ministeri de Jesús.

            Aquí “els rics” d’aquestes antítesis són els econòmicament “satisfets”; afectivament, com els qui poden “riure”; socialment, com aquells dels quals “es parla bé”, els benpensants objecte d’alta consideració.

            L’ús constant de la segona persona del plural, vosaltres, indica que Jesús no parla d’una manera teòrica sinó que ho fa interpel·lant.

Pas al ritus
             En certa mesura tot el ministeri de Jesús ha estat la proclamació pràctica de les benaurances fins al cim del Calvari i el jardí de Pasqua. Creguem-hi. Visquem-hi d’acord.

Per al Pare Nostre
            Tractem de descobrir en les demandes de la pregària del Senyor, com en filigrana, el missatge de les benaurances. Diguem, doncs, fent atenció a les paraules...    retorn
 

DIJOUS VINT-I-TRESENA SETMANA
Lc 6,27-38

Introducció
            Continuem estant asseguts al voltant de Jesús a la plana, escoltant el seus ensenyaments i fent-ne el memorial (no solament recordar-nos-en). L’amor, per damunt de tota diferència, és un dels principis que distingeix el deixeble del Senyor. ¿Què en fem nosaltres d’aquest principi, en la vida cristiana?

Per a l’homilia
            En les divisions que es poden distingir en l’ensenyament de Jesús en la plana, la d’avui està com polaritzada per l’amor als enemics. És certament un dels caràcters fonamentals del deixeble de Jesús.

            ◊ v. 27.- A vosaltres que escolteu... Després de les benaurances (és a dir, ara) Jesús s’adreça a tots els qui en la massa d’auditors, es col·loquen en situació de deixebles : A vosaltres que escolteu, jo us dic.

            ◊ v. 28.- Si algú et pega... Mentre que Mt, en el lloc paral·lel, pensa en un procés jurídic; Lc es mira l’assumpte com essent una agressió.

            ◊ v. 31.- Feu al altres allò... “La Regla d’Or”. Mt diu que és la Llei i els Profetes, com resum de la revelació de l’AT. Per a Lc la Llei i els Profetes són essencialment les profecies sobre Jesús (24,28-44, el relat d’Emaüs).

            ◊ v. 32.- Qui us ho ha d’agrair? La idea jurídica de la recompensa (Mt 5,46: Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu?) Lc la substitueix per la de l’agraïment. Aquesta paraula evoca per a ell el favor de Déu. Lc en comptes de dir “publicans i pagans” (o desconegut o ofensiu per als lectors de Lc) diu “pecadors” (acceptable per ells.
 
            ◊ v. 33.- Si feu el bé... Aquest terme general i moral substitueix en Lc la salutació oriental de Mt 5,47: I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans?

            ◊ v. 35.- Sense esperar de rescabalar-vos. També es pot dir: sense desesperar en res. Alguns testimonis antics llegeixen: sense desesperar ningú, o de ningú.

            ◊ v. 36.- Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. Quan en Mt 5,48 diu perfecte (en comptes de compassiu), Lc defineix Déu com misericordiós. És una expressió tradicional en l’AT i que podria ser la paraula original de Jesús.

            ◊ v. 37.- No jutgeu i no sereu jutjats (Grec). En aquestes frases els verbs en passiva expressen Déu com subjecte de la frase. El leccionari ja tradueix : ...i Déu no us jutjarà.

Observacions:
            A la paradoxa del trasbals de situacions en el judici de Déu, correspon la paradoxa d’una pràctica dels deixebles que trasbalsa les relacions humanes habituals. Aquestes darreres es caracteritzen per la reciprocitat: estimar els qui us estimen, fer el bé als qui us en fan... és l’economia el que és la regla en el món pecador (vv. 32-34: Si estimeu... Si feu el bé... Si presteu...).

            Inversament, els qui escolten Jesús tindran un comportament mai no vist! El comble de la paradoxa és proclamat de bell antuvi: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien (vv. 27-28).

            És l’aspecte positiu, que implica correlativament l’exhortació a no jutjar ni condemnar (v. 37). Aquesta exigència equival a demanar la imitació de Déu : Sigueu compassius com ho és el vostre Pare (v. 36). La perfecció de Déu (en la versió de Mt) és essencialment per a Lc aquesta compassió (misericòrdia) que Lc ja havia subratllat cinc vegades en els càntics del primer capítol.

Pas al ritus
            El que Jesús demana als deixebles de complir, ho ha complert ell abans que ningú al llarg del seu ministeri, principalment al moment de la Passió. És el Misteri de Fe que ens disposem a fer present, oferir i combregar, per aprendre a practicar la misericòrdia de Déu.

Per al Pare Nostre
            “Perdoneu-nos... com nosaltres perdonem”. Fàcil de dir, difícil de fer. Per això, Jesús ens ha ensenyat a resar, tot dient...     retorn
 

DIVENDRES VINT-I-TRESENA SETMANA
Lc 6,39-42

Introducció
            Continuem estant a l’escola del Sermó de la plana. Hom diu que cap geperut no es veu el gep. Jesús ens ha ensenyat a ser clarividents. Demanem-li de deslliurar la nostra mirada del que pogués impedir-nos de veure-hi clar.

Per l’homilia
             Context. Continuació dels ensenyaments de Jesús en relació al comportament entre germans.

            ◊ v. 39.- ¿Un cec seria capaç...? Els dos cecs cauen en un clot. Mt 15,14 aplica aquesta imatge als fariseus que esgarrien el poble. Lc l’adreça als deixebles i convida especialment els seus responsables a la lucidesa.

            ◊ v. 42.- Hipòcrita. Aquesta paraula que no reapareix en Lc sinó en 12,56 (els qui preveuen el temps, però ignoren els signes dels temps) i en 13,15 (els qui deslliguen un bou per dur-lo a abeurar i impedeixen d’alliberar un malalt), té, en l’ús bíblic, un sentit més ampli que en el nostre vocabulari corrent. Si, de vegades, indica la dissimulació, d’altres marca el desacord entre la conducta exterior i el pensament profund, o encara com aquí, la falsedat, conscient o no; també designa sovint l’impiu, el pervers.

             Segons el v. 40 (El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu Mestre), paraula curiosament col·locada, però ben d’acord, en el fons, amb el context (la imitació del Fill després d’imitar el Pare), apareix per primera vegada la noció de la semblança entre el mestre i el deixeble (El deixeble no és més...). Segons el context, aquesta afirmació implica aquí identitat de comportament.

             Més endavant apareixerà fortament senyalada la idea de identitat en el destí.

Pas al ritus
            Jesús, l’únic que no té ni brossa ni biga en els ulls, estava autoritzat a denunciar els pecats dels altres. Ho ha fet en forma de crides a la conversió. Ha estat mal interpretat i li ha costat la vida. Tant de bo poguéssim acceptar les seves correccions i agrair-li d’haver arriscat la seva vida per nosaltres.

Per al Pare Nostre
             Dir “Pare Nostre” és dir que som germans. Responsables els uns del altres. Responsables d’exercir la correcció fraterna. Que el Senyor ens concedeixi coherència entre el que fem i el que diem.




DISSABTE VINT-I-TRESENA SETMANA
Lc 6,42-49

Introducció
             De nosaltres sols no poden sortir bons fruits. Hem vingut a empeltar-nos a Jesucrist per donar fruits com ell. Que ell mateix ens ajudi a treure el que és mort de les nostres branques.

Per a l’homilia
            Estem a l’acabament del Sermó de la plana. Tractem de no perdre cap paraula de l’ensenyament de Jesús.

            ◊ v. 45.- Perquè la seva boca [de l’home] parla d’allò que es desborda del cor (Leccionari). Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca (BCI i Grec). Aquest verset aplica a la paraula de l’home la paràbola precedent de l’arbre i el seu fruit, com en Mt 12,34 (Cria d'escurçons! Com podríeu dir coses bones, vosaltres que sou dolents? Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca) mentre que Mt 7,16-20 fa servir la mateixa imatge per dir que cadascú és jutjat segons les seus actes (Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels cards, o figues dels arços? Tot arbre bo dóna fruits bons, i l'arbre dolent dóna fruits dolents. Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons. Tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu ). Però el context de Mt 7,15-23 aplica la lliçó al discerniment dels falsos profetes.

            ◊ v. 48.- ...l’home cava i aprofundeix... Lluc adapta al món grec la imatge palestina de Mt 7,24-25 (Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca). Té present un país on cal cavar fondament per posar els fonaments, on els rius són permanents i no amenacen els edificis amb les seves crescudes. Jesús (i Mt) pensen en una riera que es tira sobre la casa d’una manera absolutament inesperada un dia de tempesta.

            La conclusió de tota aquesta instrucció ètica (des del v. 27: Però a vosaltres que escolteu, jo us dic:) és la paràbola ben coneguda de les dues cases, precedida per la forta interpel·lació: Per què em dieu "Senyor, Senyor", i no feu el que jo dic? (v. 46). El que és important no és tant de dir el que Jesús és, com el fer el que ell ha dit (!). Dir sense fer és impostura. Vet aquí el que mira cap a les generacions futures, segurament més temptades per una confessió de fe més conformista que els primers oients de Jesús. Cal advertir-les que atribuir a Jesús, fins i tot sincerament, el títol de “Senyor” (Κύριε), després d’haver escoltat les seves paraules, però sense “fer-les”, sense que siguin dutes a terme en un comportament renovat, no és construir sobre un fonament sòlid.

            El que la imatge d’una casa ben construïda serveixi per dir el que és l’oient autèntic de les paraules de Jesús, fonament d’una vida realment salvada, és a dir posant en pràctica els nous valors del Regne de Déu, no tindria per què sorprendre el lector que ha tingut i que tindrà encara més ocasions d’adonar-se del paper d’aquesta figura típica de la casa, tan sovint manifestada en el text del tercer evangeli. (Segons el CD-ROM “Bible Works-5” la paraula “casa” apareix 41 vegades en Lc).

Pas al ritus
            ¿Qui ha estat (el roc sòlid)? la roca sòlida sobre la qual Jesús ha construït la casa de la seva existència? “Pare, confio el meu alè a les teves mans”. Nosaltres fem present aquest misteri de confiança mútua entre el Pare i el Fill. Tant de bo que hi poguéssim participar.

Per al Pare Nostre
            Ens disposem a dir paraules molt boniques... ¿que corresponen al que hi ha en els nostres cors? Car dir “Pare nostre”, però també actuar en conseqüència. Malgrat tot, gosem dir...    retorn