DILLUNS VINT-I-QUATRENA SETMANA
Lc 7,1-10

Introducció
            Encara que només fos d’una manera superficial, l’evangeli d’avui ens podria servir d’exemple de solidaritat i de col·laboració en les necessitats dels homes, fins i tot de diferent religió. Interroguem-nos sobre el que pensem dels “altres”.

Per a l’homilia
            Context. Canvi de lloc, canvi de tema. La salvació es fa present per la presència de Jesús, primer en forma de curació i, a la conclusió d’aquesta unitat (el dijous), en forma de perdó.

            ◊ Quan va acabar de dir aquestes paraules davant el poble que l’escoltava. El Sermó a la plana s’adreçava primer als deixebles (6,20: Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: Feliços els pobres...). El relat de la curació que segueix es refereix menys al miracle (v. 10: Quan els enviats tornaren a la casa van trobar que el criat estava restablert) que a la fe que l’ha obtingut. Igual que Mt, Lc també veu en aquest episodi el preludi de l’entrada dels pagans a l’Església; però és únic en insistir sobre les bones relacions d’un pagà amb els jueus (vv. 3-5) i sobre la humilitat (vv. 6-7): sap que és difícil per un pagà d’acollir a casa un jueu (Ac 10, 28; 11,3: L’anada de Pere a casa de Corneli, el centurió)

            ◊ v. 2.- Un centurió. Oficial de l’exèrcit romà manant un centenar d’homes. És pagà (cf. v. 9: ni en Israel he trobat tanta fe). Atès que és pagà, la TOB tradueix per esclau la mateixa paraula (δουλος, dulos) que en altres llocs dóna com servidor. A diferència de Mt, però igual que en Jn 4,49, el malalt està en perill de mort.

            ◊ v. 5.- És bon amic del nostre poble (Leccionari). Estima el nostre poble (BCI i Grec). Lc mostra els sentiments favorables envers el judaisme, com els del centurió Corneli en Ac 10,2 (...era un home piadós, que creia en l'únic Déu amb tota la seva família, feia moltes almoines als membres del poble jueu i sempre pregava).

            ◊ v. 9.- Ni dintre d’Israel no he trobat tanta fe. La fe del centurió consisteix en acceptar sense reserva l’autoritat de Jesús.
            [Nota de la TOB a Mt 8,10: La fe del centurió consisteix no pas senzillament en creure que Jesús pot guarir a distància (admiració comuna a l’època), en que Jesús posseeix un poder especial sobre la malaltia, sinó probablement en què pressent que Jesús està, també ell, sotmès a una autoritat. De la mateixa manera que la paraula del centurió deriva de la de l'Emperador, així mateix la de Jesús prové de Déu mateix.]
            La fórmula de Lc és menys dura per a Israel que la Mt (Lc no “ha suprimit”: I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els hereus del Regne seran llançats fora, Mt 8,10-12)

            Jesús interpreta el diàleg amb el centurió a través del concepte de fe. És la primera vegada que apareix aquesta paraula en la boca de Jesús mateix, i és per subratllar la fe d’un pagà : Ni dintre d’Israel no he trobat tanta fe (v. 9). Jesús comprova en aquesta experiència que l’obra salvadora de Déu arriba als no-jueus, cosa que havia deixat entendre en les seves paraules a la sinagoga de Natzaret.

            L’Església primitiva va tenir dificultats per comprendre aquesta entrada del no-jueus en ella; aquesta dificultat apareix aquí en germen. Jesús respecta aquí els escrúpols tardans del centurió: no entra personalment a casa d’un pagà, on, no obstant, és atesa la seva demanda de curació. Aquest esclau representa bé una nova figura dels destinataris privilegiats de la salvació; els petits, els pobres, els “sense dret”.

Pas al ritus
            Nosaltres repetim cada dia les paraules del Centurió. Hauríem de fer-les ressonar dins nostre no solament al moment d’anar a combregar, sinó també, com ara mateix, abans de dur a terme el memorial del Crist.

Per al Pare Nostre
            “Vingui a nosaltres el vostre Regne”, que el món sencer en vagi ple: gent de tota llengua, poble, raça i nació.    retorn




DIMARTS VINT-I-QUATRENA SETMANA
Lc 7,11-17

Introducció
            La Seqüència del dia de Pasqua canta en la tercera estrofa: Lluitaren Vida i Mort / en lluita sense mida. / El Rei de vida, mort / ja regna amb nova vida. Som aquí per celebrar el memorial d’aquesta victòria. Si, per desgràcia, tinguéssim en nosaltres gèrmens de mort – el pecat – demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            ◊ v. 11.- Jesús se n’anà... Naín. Lc introdueix aquí aquest relat, propi seu, per preparar la paraula de Jesús en 7,22 (Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: ... els morts ressusciten...). Com passa sovint en Lc, el relat aplica a Jesús alguns trets de la història d’Elies (1 Re 17,10...24: el profeta ressuscita el filla de la vídua de Sarepta).

            ◊ v. 12.- Un mort, fill únic... Lc anotarà aquest tret en el relat de la filla de Jaire (8,42) i en el del fill epilèptic (9,38). Es tracta, sens dubte, d’una evocació del miracle d’Elies.

            ◊ v. 13.- Així que el Senyor la veié... Lc dóna aquest títol (que habitualment es fa servir per parlar del Senyor glorificat) al voltant de 22 vegades (sobre 77) a Jesús en seccions narratives del seu relat (és a dir en paraules pròpies de l’evangelista), sense parlar dels vocatius Senyor el sentit dels quals és més feble. D’aquesta manera subratlla la reialesa misteriosa de Jesús. [Mt i Mc només donen a Jesús títol de Senyor una vegada (Mt 21,3 = Mc 11,3) tots dos en el relat de l’entrada a Jerusalem, quan es va a buscar l’ase].

             ◊ v. 14.- S’acostà al fèretre... El cos mort es posava directament sobre el fèretre (llitera), sense caixa de mort.

             ◊ v. 14.- Jove, aixeca’t. (έγέρθητι, egerzeti) Aquest verb, el sentit original del qual és fer posar dret, aixecar-se i despertar-se, ha estat utilitzat per expressar la resurrecció dels morts des dels orígens d’aquesta creença (cf. Dn 12,2: Molts dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran, els uns per a la vida eterna, els altres per a l'oprobi, per a la reprovació eterna). Lc el fa servir, com els altres autors del N. T., per parlar de la resurrecció general el darrer dia (Lc 20,37, I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica, discussió amb els saduceus), però també en les resurreccions operades per Jesús (7,22, resposta als deixebles de Joan; 8,54, a la filleta de Jaire) i en la resurrecció del Mestre (Lc 9,22 primer anunci de la passió; 24,6.34, relats de la resurrecció). Aquest terme sovint és emprat en el missatge pasqual antic (Ac 3,15, ...però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts ; 4,10, ...que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d'entre els morts...) en paral·lel amb l’altre verb alçar-se que es troba en 8,55 (la sogra de Pere curada); 18,33 (tercer anunci de la passió); etc., i en el discurs de Pere a casa de Corneli (Ac 10,40).

            ◊ v. 15.- I el donà a sa mare. Lc evoca altra vegada el miracle de Elies (1 Re 17,23: Elies va prendre el nen i el baixà de la cambra de dalt. El retornà a la seva mare), tal com en 9,42 en la curació del noi epilèptic (va guarir el noi i el va tornar al seu pare).

            ◊ v. 16.- Tots glorificaven Déu. Lc anota sovint a continuació de les manifestacions divines, i sobre tot en els miracles, que els assistents donen glòria a Déu (5,25.26: A l'instant, ell s'aixecà davant d'ells, prengué la llitera on jeia i se'n va anar cap a casa seva donant glòria a Déu. 26 Tots quedaren molt sorpresos i donaven glòria a Déu. Plens de temor, deien: Avui hem vist coses extraordinàries. Vegeu també: 7,16; 13,13; 17,15.18; 18,43; Ac 4,21) i li adrecen lloances (18,43: A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu. També tot el poble, en veure-ho, va lloar Déu ; 19,37; Ac 3,8.9)

            ◊ v. 16.- Un gran profeta. El únics profetes als quals l’AT atribueix resurreccions són Elies i Eliseu (2 Re 4,18-37; 13,20-21).

            ◊ v. 16.- Déu ha visitat. L’A. T. parla sovint de la visita de Déu per dir les seves intervencions de gràcia. Lc és l’únic evangelista que fa servir aquesta imatge (1, 78, al Benedictus; 7,16, aquest evangeli; 19,44, anunci de la destrucció de Jerusalem).

            ◊ v. 17.- Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia (Leccionari). Per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes (BIC). Per tota la Judea i les regions veïnes (Grec). En el vocabulari de Lc la Judea designa sovint els país dels jueus i comprèn la Galilea a la qual pertany Naín; les regions pot designar els països pagans que la rodegen.

            Vet aquí ara una figura d’extrema indigència, social afectiva: una vídua, que després d’haver perdut el seu marit també perd el seu fill únic. Lc té un interès especial per les vídues (9 mencions) presentades com figures exemplars de la lloança inspirada (2,38, Anna, filla de Fanuel; 18,3: la que demanaven justícia en la paràbola sobre la pregària i el jutge injust; o de les dèbils vergonyosament explotades , 20,47; 21,2, la de l’almoina en el Temple).

            Aquesta dona provoca en Jesús els mateixos sentiments que el retorn del fill petit al seu Pare; o el ferit en el camí al Samarità que passava per allí. En el Benedictus Déu visita aquells que habiten les tenebres i les ombres de la mort.

            La comitiva de mort (la dona, el mort i molta gent) que surt de Naín cap al cementiri; la comitiva de vida (Jesús, els deixebles i molta gent) que van cap al poble (lloc del vivents). Topen, i la vida guanya l’encontre.

Pas al ritus
            Nosaltres portem en nosaltres mateixos el noi que som, destinat a morir de mort física. A missa ens trobem amb Aquell que ha vençut la mort per sembrar en nosaltres la llavor de la resurrecció... per tal que siguem capaços de creure en Ell, quan ens caldrà morir de qualsevol mena de mort.

Per al Pare Nostre
            El nostre evangeli confirmava la paraula de sant Joan: Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna (Jn 3,16). El Fill únic ens ha ensenyat a pregar Aquell que és el font de la vida, dient...    retorn




DIMECRES VINT-I-QUATRENA SETMANA
Lc 7,31-35

Introducció
            Sentirem tot seguit Jesús queixant-se dels seus contemporanis perquè eren incapaços d’escoltar els que els hi parlaven en nom de Nostre Senyor. Cada matí també nosaltres sentim que Déu ens parla, no pel capellà, sinó per la seva paraula proclamada incansablement. ¿Què diria Jesús de nosaltres?

Per a l’homilia
            Context. Des d’ahir el leccionari de l’evangeli ha saltat alguns episodis en els quals apareixien Jesús i Joan. Els versets d’avui són la conclusió d’aquesta part. Es veu ben clar que “no hi ha pitjor sord que el qui no vol escoltar”.

            ◊ v. 33.- Té un dimoni; és un possés; ha perdut el seny. Diferents maneres de dir la mateixa cosa en relació a Joan Baptista.

            ◊ v. 34.- Aquí teniu un golut i un bevedor. Aquesta calúmnia odiosa mostra que al menys als ulls dels seus contemporanis Jesús no apareixia com un asceta, a diferència de Joan. (Cf. Lv 1,80 per a Joan Baptista : L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel; i 2,40 per a Jesús: L'infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor).

            ◊ v. 35.- Però l’autèntica saviesa... Lc ha senyalat diverses vegades els lligams de Jesús amb la Saviesa de Déu de la qual porta el missatge (11,34: la reina de Saba queda admirada de la Saviesa de Salomó, però... ; 21,15: en el discurs escatològic Jesús promet la saviesa per respondre davant els tribunals). Aquí, Jesús es refereix a la Saviesa com essent Déu mateix en el seu projecte; fórmula jueva.

            ◊ v. 35.- Però l’autèntica saviesa ha estat reconeguda per tots els seus fills (Leccionari). Però els fills de la saviesa acrediten tots que és justa (BCI). I la Saviesa ha estat justificada per tots els seus fills (Grec). Ha estat reconeguda i complerta la voluntat de Déu. Per a Lc tot el poble ha acollit la missió de Joan, fins i tot els pecadors. (Vegeu Lc 3,10-14, on l’evangelista mostra els diàlegs entre la gent que es fa batejar i el propi Baptista).

            ◊ v. 35.- Els seus fills (Mt 11,19 diu “les seves obres”). Aquí hi pot haver dues traduccions possibles de la mateixa paraula semítica. Per a Lc hi ha fills de la Saviesa: són el que acullen Jesús per la fe i responen d’aquest manera el designi de Déu. Aquests són de veritat fills de Déu. (Jn 1,12: Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu).

            La paràbola dels flautistes – o de ofertes menyspreades – (vv. 31-32) evoca més aviat una actitud d’incomprensió que Jesús retreu “a aquesta generació”, representada per la gent a la qual s’adreça novament interpel·lant-la : vosaltres dèieu que tenia el dimoni (vv.33-34). Hom va reaccionar de manera negativa a les pràctiques oposades del profeta del desert i del Fill de l’home. L’excés d’ascetisme del primer ha irritat, l’han titllat de bogeria. La pràctica festiva del Fill de l’home ha escandalitzat: Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors. Els qui fan aquestes afirmacions no són solament els fariseus, sinó també la mateixa gent (això apareixerà en el relat de Zaqueu, Lc 19,7).

            Tocar la flauta, joc alegre, jugar a casaments (al•lusió a la manera de fer de Jesús); cants fúnebres, jocs tristos, jugar a funerals (al·lusió a la manera de fer de Joan Baptista).

Pas al ritus
            Jesús anuncia el seu assassinat, perquè ell ha estat estúpidament mal comprès. Malgrat tot, no ha fet marxa enrere, i la Bona Nova ha estat anunciada fidelment i nosaltres n’hem estat salvats. Nosaltres celebrem ara el memorial de la nostra salvació.

Per al Pare Nostre
            L’esperit d’infantesa, del qual es parla a propòsit de santa Teresa de l’Infant Jesús, no és infantilisme estúpid com els de la paràbola; sinó l’esperit d’aquells que saben dir Abbâ. Així, doncs...     retorn





DIJOUS VINT-I-QUATRENA SETMANA
Lc 7,36-50

Introducció
            Jesús és convidat a taula. Nosaltres també n’hem estat. Tant de bo que poguéssim aprofitar espiritualment la nostra comunió amb aquell que ens convida. Entre altres beneficis, si tinguéssim prou fe, ens seria dit “Els teu pecats són perdonats”.

Per a l’homilia
            Context. Jesús ens porta la salvació. Ens en dóna proves: la curació de l’esclau del centurió (dilluns); el fill únic de la viuda tornat a la vida (dimarts); però també resulta contradit: com la canalla que juga a la plaça (ahir). Avui, altra vegada, dóna la salvació en forma de perdó; i rep contestació en forma d’acusació de blasfèmia.

           ◊ vv. 36-50.- Aquesta unció de Jesús a casa de Simó s’assembla a la de Betània que els altres evangelis relacionen amb la Passió (Mt 26,6-13; Mc 14,3-9; Jn 12,1-8). Aquesta unció té aquí tot un altre sentit: es tracta d’un relat de conversió i de perdó, col·locat aquí, probablement a causa del v. 7,34 (...ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i dieu: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors). Lc presenta aquí el seu tema favorit de la misericòrdia de Jesús envers els pecadors (Cf. cap. 15 [l’ovella, la moneda, els fills perduts]; 19,1-10 [Zaqueu]; 23,40-43 [el condemnat a mort penedit]).

            ◊ v. 36.- Lc és l’únic evangelista que mostra els Fariseus bastant favorables a Jesús com per convidar-lo a taula (11,38: on li és retret no haver fet les ablucions abans de posar-se a taula; 14,1: ocasió d’una sèrie d’ensenyaments al voltant de la taula) i per prevenir-lo d’una amenaça d’Herodes (13,31). En aquest sentit Lc està sens dubte més a prop de la realitat històrica que Mc i sobre tot de Mt, per qui el Fariseu esdevé sistemàticament l’adversari de Jesús, com a conseqüència de les polèmiques entre els Fariseus de Jàmnia i l’Església naixent. Aquest judici més matisat de Lc podria ser degut a la influència de Pau, que sempre estigué orgullós d’haver estat fariseu (Fl 3,5).

            ◊ v. 36.- Es posà a taula (Leccionari i BCI). Es recolzà a taula (Grec). En els àpats més solemnes hom s’ajeia sobre banquetes enlloc de cadires, i amb el colze esquerre se sostenia a taula.

            ◊ v. 37.- ...Hi anà amb un gerret... Hom pot entrar lliurement dins una casa on se celebra una festa. El clima de l’Orient explica l’ús abundant que es fa del perfums.

            ◊ v. 38.- ...Es quedà enrere plorant als peus de Jesús. Jesús estès sobre la banqueta està de cara a taula, els peus queden enrere, cap a fora, i la dona resta a l’exterior. El fet insòlit és la condició d’aquesta dona, més que els senyals d’afecte.

            ◊ v. 39.- Una pecadora. Per al fariseu, aquesta dona és legalment impura, i un verdader profeta se n’hauria d’apartar.

            ◊ v. 41.- Cinc-centes monedes de plata (Leccionari). Cinc-cents denaris (BCI i Grec). El denari era aleshores el sou d’un dia de treball d’un treballador agrícola. (Cf. la paràbola dels obrers de l’hora onzena, Mt 20,1-16).

            ◊ v. 44.- No m’has donat aigua per rentar-me els peus. Es tracta d’un costum d’hospitalitat oriental (Cf. Gn 18,4: els tres miseriosos visitants d’Abraham). Lc insistirà també en l’hospitalitat oferta a Jesús per Marta i Maria (10,38-42) i per Zaqueu (19,1-10).

            ◊ v. 47.- Per això et dic: Has vist que aquesta dona estima molt... (Leccionari). Els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt (BCI). L’amor és conseqüència i senyal del perdó rebut i no la causa posada pel pecador per “merèixer” el perdó. (Cf Lc 19,8-9: El gest de Zaqueu compartint els seus béns).

            ◊ v. 50.- Ves-te’n en pau. A l’anar a Jesús, la dona va mostrar públicament la seva fe que la va apartar del pecat. Lluny de comprometre Jesús, ella se’n troba purificada. Ella obté la pau (shalom), que en la Bíblia significa plenitud de vida, de salvació, més que no pas tranquil•litat psicològica.

            La pràctica de la comensalia de Jesús és molt oberta, sense exclusions, sempre a punt per a compartir el pa amb rics o pobres, religiosos o descreguts. Posarà en pràctica la seva pròpia paraula: No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors 55,32).

            La intensa emoció de la dona es tradueix pels plors (v. 38); plors de joia més que no pas de manifestació de penediment: havia vingut premeditadament “amb el flascó de perfum d’alabastre” per satisfer el deute d’agraïment envers aquell que acull els pecadors. Cosa que provoca l’escàndol del fariseu.

            Jesús, que endevina els pensaments del seu amfitrió, li respon amb una paràbola de gràcia presentada com “perdó de deutes”. Convida Simó a treure la conclusió natural del cas: el deutor beneficiari d’un perdó més gran, inesperat, estimarà amb un amor més agraït el seu creditor generós, molt més que no pas aquell a qui li ha estat perdonat un deute petit.

            D’aquesta manera, la manifestació desbordant d’amor de la pecadora té la seva font en la convicció que els seus nombrosos pecats li han estat perdonats. Aquest amor testifica la realitat d’aquest perdó esperat o ja rebut, que la paràbola de Jesús confirma en presència de tots els convidats.

            El fariseu i els amics, que Lc no ha presentat pas com hostils a priori, queden en una situació d’expectativa sospitosa pel que fa al convidat Jesús: Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?

Pas al ritus
            Una vegada més l’evangeli ens ha mostrat Jesús anunciant la Bona Nova als pobres. Encara que, en Lc, els Fariseus no intervenen en el complot mortal contra Jesús, ha estat aquesta pràctica la que l’ha conduit fins la creu... i la resurrecció. Ara fem present, per combregar-hi en el sentit més fort, aquest Misteri de la Fe. Creguem-hi doncs fermament.

Per al Pare Nostre al Pare Nostre
            Nosaltres diem correntment que “demanem perdó” dels nostres pecats, però en realitat és Déu que ens vol perdonar. Ell ha arribat a perdonar fins i tot abans que se li hagués demanat. El que se’ns demana és solament de reconèixer que en tenim necessitat. Per tant, com ho hem après de Jesús, diem:    retorn





DIVENDRES VINT-I-QUATRENA SETMANA
Lc 8,1-3

Introducció
            Els galileus i les galilees alliberats per Jesús dels esperits dolents el seguien pels camins de Galilea quan ell ensenyava. Per tal que també nosaltres el puguem seguir en l’Eucaristia, demanem-li que ens alliberi dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            Context. Aquests tres versets propis de Lc fan aparèixer un tret molt particular de la manera de fer de Jesús. Potser hi va haver influència recíproca, a partir de la pràctica de Jesús, entre Pau i Lc, quan l’apòstol escriu: Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist (Ga 3,28). Davant de Déu tota diferència de dignitat desapareix.

            ◊ v. 1.- Jesús passava per cada vila... anaven amb ell els Dotze. Jesús compleix la seva missió acompanyat d’un grup de deixebles, com ho faran més endavant els missioners de l’Església. Però els Dotze no rebran la responsabilitat de la missió fins 9,1-2.

            ◊ v. 2.- ...i algunes dones...- La presència d’aquestes dones acompanyant Jesús, confirmada per Mt 27,55 i Mc 15,40-41 (que contemplen la crucifixió), és un fet excepcional en el món palestí (cf. Jn 4,27: En aquell moment arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella.)

            Maria, coneguda amb el nom de Magdalena. Se la trobarà el peu de la creu (Mt 27,56 i =), a la sepultura de Jesús (Mt 27,61 i =), i en la tomba oberta (Lc 24,10 i =), on serà la primera en veure el Ressuscitat segons Jn 20,11-18.

            Set dimonis. La idea que més d’un dimoni poden posseir una sola persona es retroba en Lc 8,27.30 (l’episodi de l’endimoniat de Gerasa) i en 11,26 (...va a buscar set esperits pitjors que ell). Això deu ser una representació jueva per marcar el poder de la possessió de Satan sobre el posseït (sobre tot amb la xifra set que significa plenitud). Pel que fa a Maria de Magdala, Lc no precisa si es tracta de malaltia o de possessió; encara menys que ella sigui la pecadora de 7,36-50 (de casa de Simó), tal com, de vegades, s’ha pensat.

            ◊ v. 3.- L’administrador d’Herodes. El càrrec precís d’aquest funcionari i la seva importància estan mal definides, com també el paper de Manaèn a Ac 13,1. Alguns hi han vist una relació entre la menció feta per Lc d’aquests personatges de l’entorn d’Herodes i les dades que ell sol posseeix sobre el tetrarca i la seva família (Lc 3,1; 13,31; 19,12-14; 23,7-15; Ac 4,27; Ac 12).

            Mentre que Mt i Mc només parlen de les dones retrospectivament, Lc no dubta en subratllar-ho des d’ara, en la vida pública, amb detalls i noms. (¿Feminisme?)

            Algunes d’elles eren de condició social elevada i, com agraïment, posaven llurs béns materials a disposició de Jesús i dels seus amics. ¿Caldria acusar Lc de “materialista”? En tot cas no és “espiritualista” en el sentit donat a aquesta paraula en certs corrents religiosos...

Pas al ritus
            La llibertat d’actuació de Jesús no era de simple contestació (ganes de dur la contrària). Tractava de fer present l’amor de Déu per a tot home i tota dona fos quina fos la seva condició social. Això va conduir Jesús a la creu, i nosaltres fem present aquest Misteri per poder, també nosaltres, esdevenir homes i dones lliures.

Per al Pare Nostre
            “El nostre pa de cada dia doneu-nos...” com també nosaltres el donem als nostres germans. Preguem com Jesús en ha ensenyat amb les seves paraules i la seva manera de fer.    retorn




DISSABTE VINT-I-QUATRENA SETMANA
Lc 8,4-15

Introducció
            El discurs en paràboles de Lc queda reduït a la del sembrador (avui) i a la de la llum per a tothom (dilluns). En canvi, insisteix molt en l’escolta, de tal manera que Jesús dirà: Però ell [Jesús] va respondre: Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden (11,28). Que el Senyor ens deslliuri de tot el que pogués interposar-se, en els nostres cors, a l’escolta de la seva Paraula.

Per a l’homilia
            ◊ v. 4.- En el discurs en paràboles, molt més en Lc que en Mt i en Mc, l’evangelista sembla haver volgut centrar aquest discurs en temes complementaris: el misteri de Jesús reservat als deixebles durant la missió de Jesús (8,10), i després predicat a plena llum en la predicació pasqual (8,17.17, el dilluns que ve).

            Més que un ensenyament sobre el contrast entre l’inici i el final d’un procés, la paràbola fa referència al rendiment segons la qualitat dels terrenys: tres terrenys estèrils, un de bona terra que dóna tres rendiments. Jesús anuncia un esdeveniment escatològic: els darrers temps s’han inaugurat; la trobada entre el germen i la terra ja s’ha fet present. Vet ací dues interpretacions majors:
            *) l’una insisteix sobre la confiança en la fructificació final a desgrat dels fracassos actuals;
            **) l’altra insisteix sobre la crida a esdevenir una terra bona que faci fructificar la llavor sembrada.

            ◊ v. 6.- Caigué sobre la roca. En els paral•lels de Mt i Mc es tracta de llocs pedregosos on no hi ha gaire terra, cosa que fa que el quadre sigui més versemblant i ben palestí.

            ◊ v. 8.- Arribà a donar cent per u. Lc només conserva, de la paràbola segons Mt i Mc, el rendiment màxim.

           Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti. Aquesta crida a l’atenció, necessària per captar el sentit d’un ensenyament figurat, reforça la invitació a escoltar: la paràbola ha de fer reflexionar els auditors i s’acompleix per a ells en aquell mateix moment. (No és bona ni per a adobar la terra ni tan sols per al femer, i l'han de llençar. Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti, Lc 14,35)

            ◊◊ vv. 9-10.- Els deixebles li preguntaren. Igual que Mc, Lc presenta en aquests dos versets el sentit del parlar en paràboles; però ho fa d’una manera menys “dura” que ho fa Mc per a Israel.

           ◊ v. 10.- Déu us fa a vosaltres... (Leccionari); A vosaltres, Déu us dóna a conèixer (BCI); A vosaltres us ha estat donat... (Grec). El present del verb marca que el do no és una cosa posseïda, sinó que significa una relació que uneix el qui reb al donador.

           Els secrets del seu Regne (Leccionari); Els designis secrets del seu Regne (BCI); Els misteris del Regne de Déu (Grec). Aquesta expressió els misteris del Regne era familiar a l’Apocalíptica del temps de Jesús, on designa les disposicions amagades de Déu per a la fi dels temps. En els evangelis, aquesta expressió només apareix aquí (i en els paral•lels), i es refereix al mateix Regne (als deixebles els és concedit de conèixer el Regne), ja sigui el misteri o secret de Jesús com el que inaugura el Regnat; ja sigui, segons el context immediat, els secrets que es refereixen al caràcter primer amagat i contestat del Regnat, segons el sentit de les paràboles del capítol 13 de Mt.

            Tot i sentir-hi, no entenguin. Lc no allarga tota la dura citació d’Is 6,10, però la donarà explícita i completa a Ac 28,26-27, quan el refús en massa d’Israel estarà consumat.

            ◊ v. 11.- La paràbola vol dir... Jesús respon ara la pregunta que els deixebles li feien al v. 9.

            ◊ v. 12.- ...s’enduu la paraula... perquè no es converteixin a la fe i se salvin. Lc és l’únic que precisa que la paraula s’ha d’acollir amb fe. I hi afegeix, com Pau, que aquesta fe dóna accés a la salvació.

            ◊ v. 13.- A l’hora de la prova. Mt i Mc parlen de tribulació escatològica (p. e. Mt 24,21: Perquè aleshores hi haurà una gran tribulació, com no n'hi ha haguda cap des de la creació del món fins ara ni tornarà a haver-n'hi cap més) i de persecució. Lc pensa en la vida cristiana de cada dia.

            ◊ v. 15.- Amb un cor bo i ben disposat (Leccionari); ...bo i generós (BCI). Bonic i bo (καλή και άγαθή, kalé kai agathé). En grec aquests dos adjectius associats designen l’home de qualitat.

            Sofrint amb constància (Leccionari); ...i amb perseverança... (BCI); ...amb paciència... (Grec: υπομονή, ypomoné). Aquesta paraula designa la resistència davant els perills que amenacen la paraula, és propi de Lc aquí i en Lc 21,19 (Amb la vostra perseverança salvareu la vida) i familiar a Pau.

            Heus ací la unitat catequètica organitzada per Lc: la paràbola del sembrador; la metàfora de la llàntia (dilluns que ve); el breu episodi de la verdadera família de Jesús (dimarts que ve). La conclusió manifesta la línia de força del conjunt: La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen (Lc 8,21). D’aquesta manera queda subratllat que l’ensenyament de Jesús fa néixer una nova comunitat, la característica de la qual és l’escolta de la Paraula de Déu, que s’identifica amb la paraula de Jesús.

            En 14 versets (del v. 8 al v. 21) el verb escoltar (de 66 casos en total) apareix no gens menys de 9 vegades. La recepció de la salvació té, com a primera condició, aquesta escolta de la Paraula. (D’aquí la dita: Fides ex auditu, “la fe ve de l’escolta”)

            L’anunci de la Bona Nova té quelcom d’enigmàtic: no tots poden rebre i guardar el seu missatge, però als deixebles, Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne de Déu, perquè han desitjat comprendre. La paraula té el paper de revelador de la incomprensió i de l’encegament dels “altres”.

Pas al ritus
            Harmònics. *) Si el gra de blat que cau a terra queda sol... El gra ha estat sembrat en nosaltres, després d’haver estat sembrat al Calvari. **) L’Eucaristia compleix la Paraula: hem escoltat la Paraula; serem sembrats del Gra Jesucrist. ***) El gra J. C. (Paraula i Pa) és prou poderós per vèncer tots els obstacles; però, ¿quina mena d’acolliment li donarem? ¿Quina mena de perseverança li oferirem?

Per al Pare Nostre
            El vostre Regne ve a nosaltres de tantes maneres...! Que el mateix Senyor ens concedeixi de rebre’l cada vegada millor com resposta a la nostra pregària, dient...    retorn