DILLUNS VINT-I-VUITENA SETMANA
Lc 11,29-32

Introducció
            Com de costum però no per costum, hem vingut a trobar-nos amb Jesús el nostre Mestre i Salvador. Celebrar amb ell la victòria de l’amor sobre l’odi. Que ell, per la seva bondat, ens perdoni els pecats.

Per a l’homilia
            En l’evangeli de divendres passat Jesús havia estat acusat d’actuar amb el poder del mateix Satan i, a més a més, d'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. Jesús mateix, el divendres, va desmuntar la primera acusació; l’evangeli d’avui ens dóna la resposta de Jesús a la proposta “per posar-lo a prova”.

           ◊ v. 29.- Els oients de Jesús li havien demanat un senyal meravellós (v. 16), perquè ells concebien els senyals a l’estil dels prodigis de l’Èxode i dels d’Elies. Jesús es nega a fer tals meravelles: ell mateix és el senyal en la seva pròpia persona (v. 30: el Fill de l’home serà un senyal) i en la seva predicació (v. 32: i aquí teniu més que Salomó). Als seus contemporanis que refusen d’acollir-lo, els oposa els pagans que en altre temps van acceptar la paraula de Salomó i la de Jonàs.

         ◊ v. 29.- És com paradoxal dir que aquesta generació no tindrà més que un senyal (o, fins i tot, cap senyal com en Mc 8,12), després dels miracles que Jesús mateix presenta com senyals (Lc 7,22: Jesús, doncs, els respongué: Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten , els pobres reben l'anunci de la bona nova ; 11,20: Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu.) Però tots aquests no són sinó un sol senyal, el que constitueixen la seva persona i la seva acció.

            ◊ v. 30.- El Fill de l’home serà un senyal... El verset 32 explicarà que Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive per la seva predicació, és a dir pel seu anunci del Judici a venir i per la seva crida a la conversió (Jo 3,2-5). D’aquesta mateixa manera s’ha de concebre el paper de senyal del Fill de l’home. Tal ha de ser el sentit original d’aquestes paraules. Però quan Lc escriu, després ja de la Resurrecció, és en aquesta Resurrecció que cal veure el senyal per excel·lència de Jesús (vegeu el futur: serà un senyal; quan ja és ara que n’és per convidar a creure). Mt 12,40 anirà encara més lluny explicant que Jonàs ha estat un senyal pels tres dies passats dins el monstre marí, prefigurant els tres dies passats pel Fill de l’home “en el si" de la terra.

            ◊ v. 31.- En el judici de Déu. En Mt aquest verset (el 31) està posat darrere del següent (el 32). Sens dubte era el seu lloc original ja que ell posa l’exemple de la reina de Saba, mentre que els altres vv. presenten el senyal de Jonàs. Lc ha invertit probablement l’ordre d’aquests versets per acabar la perícopa amb la conversió com a conseqüència de la predicació.

            ◊ v. 31.- Salomó. Aquest rei és, en la Bíblia, el savi per excel•lència. Però Jesús és més savi que ell: Lc ha notat especialment la saviesa de Jesús (2,40-52, en el Temple entre els Doctors de la Llei; 21,15: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir), i evoca la consagració de Salomó en l’entrada messiànica de Jesús a Jerusalem.

           ◊ v. 32.- Es convertiren quan Jonàs predicà. Aquest terme (κήρυγμα, kerygma), que designa la proclamació pública a la manera d’un herald, pertany al llenguatge missioner del cristianisme primitiu. Lc l’aplica a la proclamació inicial de Jesús (4,8-19); a la predicació habitual (4,44; 8,1) a la dels apòstols (9,2; 12,3; 24,47).

           ◊ v. 32.- Més que Jonàs. Joan Baptista és més que un profeta pel seu paper escatològic (Lc 7,26-27: Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí.); Jesús, més encara.

            Lc insereix aquí un logion tradicional sobre el senyal de Jonàs. La interpretació que segueix no hi veu pas, com en Mt, una al·lusió als “tres dies en el ventre del monstre marí” figura de la mort i de la resurrecció de Jesús. Lc evoca solament la predicació de Jonàs, el seu kerigma eficaç: els Ninivites es convertiren escoltant-lo; cosa que no ha estat feta per aquesta generació, plantada davant del senyal del Fill de l’home, el qual, no obstant, és “més que Jonàs”.

            Com passa sovint en Lc, la figura de Jonàs (masculí) es veu doblada per una figura paral·lela (femenina), la de la Reina de Sud, vinguda des de la fi del món per escoltar la saviesa de Salomó.

Pas al ritus
            Nosaltres estem en la mateixa situació que Lc: per a nosaltres, el senyal suficient, insuperable, és Jesús glorificat. Ara entrarem en aquest misteri, celebrant-lo. ¿Per què, de vegades, demanem altres senyals com els jueus d’altres temps?

Per al Pare Nostre
            “I aquí teniu més que Salomó”: és Jesús que ens ha ensenyat el Pare Nostre. Per això gosem dir...    retorn




DIMARTS VINT-I-VUITENA SETMANA
Lc 11,37-41

Introducció
            Jesús és convidat a casa d’un fariseu. Nosaltres també ens trobem amb ell aquest matí. ¿Qui és el convidat? ¿Qui és l’hoste? Ell i nosaltres recíprocament. Per la part que ens toca, sigui el que sigui el nostre paper, estiguem atents al Senyor. Demanem-li que perdoni els nostres pecats.

Per a l’homilia
            Context. La major part dels elements d’aquests retrets, que comencen avui i que seguiran demà i demà passat, es troben en Mt 23, que els adreça als Escribes i Fariseus. Lc distingeix l’atac contra els Fariseus (vv. 39-44), després el que va contra els Lletrats (vv. 46-52).

            ◊ v. 37.- Un fariseu el convidà a casa seva. Lc és l’únic evangelista que mostra els Fariseus bastant favorables envers Jesús tant com per convidar-lo a taula (11,37: quan li reprotxen de no rentar-se les mans abans d’asseure’s a taula; 14,1: sèrie d’ensenyament al voltant d’una taula) i per a avisar-lo d’una amenaça d’Herodes Antipes (13,31). En aquest punt, Lc és més a prop de la realitat històrica que Mc i sobre tot que Mt, per a qui els Fariseus esdevenen sistemàticament els adversaris de Jesús, com a conseqüèn- cia de les polèmiques de l’Església naixent. Aquest judici més matisat de Lc podria ser degut a la influència de Pau, que no va renunciar a l’orgull d’haver estat fariseu (Fl 3,5).

            ◊ v. 38.- ...S’estranyà que Jesús no s’hagués rentat abans de dinar (Leccionari i Grec); ...Es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment abans de dinar (BCI). Aquestes ablucions eren un ritual al qual el doctors jueus de l’època donaven molta importància (cf. 7,34: les ablucions al tornar del mercat). Jesús no en fa cas (Mt 15,19-20: Perquè del cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a assassinats, adulteris, relacions il·legítimes, robatoris, falsos testimonis, injúries. Això és el que fa impur l'home, però menjar sense rentar-se les mans ritualment no el fa pas impur), i els seus deixebles tampoc no les practiquen (Mt 15,2: Com és que els teus deixebles violen la tradició dels antics i no es renten les mans ritualment a l'hora de menjar.)

            ◊ v. 39.- Però per dintre... Segons Lc, Jesús oposa la religió exterior i formalista dels Fariseus a la religió interior del cor que és per a ell la primera exigència de Déu (cf. Lc 16,15: Ell els digué: Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu; 6,45: L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.)

            ◊ v. 40.- Necis! ¿Hi ha algú que netegi les coses per fora sense netejar-les també per dintre? (Leccionari); Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? (BCI i Grec). Aquest verset, propi de Lc, explica el perquè Déu no es pot satisfer de la religió exterior i del seu legalisme.

            ◊ v. 41.- Doneu a la gent necessitada... (Leccionari); Doneu com a almoina (BCI i Grec). Aquest tema és particularment estimat de Lc, que és l’únic en presentar-lo aquí com en 12,33 (Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res.) (Lc 19,8: Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més; 16,9: I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes.)

            ◊ v. 41.- El que hi ha a les plates i als vasos (Leccionari i BCI); Doneu com almoina el que teniu dins (Grec).

            Aquest passatge evoca novament l’amplada d’esperit de Jesús que no obeeix a cap prejudici sistemàtic. Tal com en 7,36 (a casa del fariseu Simó on va entrar la dona pecadora), aquí també accepta la invitació d’un Fariseu. El seu hoste està sorprès en el sentit fort de la paraula pel fet que s’hagi saltat les ablucions d’abans de seure a taula. Lc hi posa, com resposta, d’una manera una mica “artificial”, un discurs molt dur, que Mt posa més tard. Aquest discurs comporta set advertiments, el primer qualificant els Fariseus d’insensats (afronès; sense seny), els altres sis són anti-benaurances; tres “Ai de vosaltres!” s’adrecen als mateixos Fariseus; altres tres als Mestres de la Llei, l’un dels quals se sent interpel•lat.

            El primer advertiment (vv. 39-41) tracta d’un diagnòstic general : la religió farisea està tota ella feta d’exterioritat (pràctiques rituals de purificació) mentre que el seu ser interior és “ple de cobdícia i de rapacitat”. Aquesta oposició elemental del que és exterior i del que és interior, reapareix més endavant amb una funció diferent i complementària. El v. 41 fa intervenir el tema de l’almoina, molt freqüent en Lc, com pràctica característica de la conversió, molt més important que qualsevol ritus religiós superficial.

Pas al ritus
            Jesús retreia als Fariseus que només es preocupessin de l’exterioritat. ¿Que som millors que ells? ¿En quina mesura el nostre interior està en comunió amb el Senyor per celebrar en veritat l’Eucaristia, sagrament d’unitat?

Per al Pare Nostre
            Cal ben recitar el Pare Nostre. Però això només és una ajuda perquè pugui ser ben dit des del nostre cor. Així, doncs, gosem dir...    retorn




DIMECRES VINT-I-VUITENA SETMANA
Lc 11,42-46

Introducció
            Hem vingut amb el cor obert per rebre-hi el Crist en Paraula i en Pa. Acceptem també de ser corregits per ell, a través dels fariseus corregits. Reconeguem per endavant que tenim necessitat de la misericòrdia de Déu.

Per a l’homilia
            Context. Tenim la primera part dels retrets que Jesús fa: hem escoltat els tres adreçats als Fariseus i el primer dels adreçats als Mestres de la Llei.

            ◊ v. 42.- La ruda. Planta herbàcia perenne. Per aplicar la llei del Dt 14,22 (Donaràs puntualment cada any la desena part de les teves collites), els rabins sotmetien al delme totes les plantes cultivades, però discutien aquesta obligació sobre les plantes feréstegues. Alguns dispensaven de pagar el delme de la ruda, que Lc és l’únic a mencionar.

            ◊ v. 42.- Però us passeu per alt... l’amor. Mt parla de misericòrdia, Lc d’amor.

            ◊ v. 43.- Això és el que havíeu de complir, sense passar per alt allò altre. Aquesta frase falta en alguns testimonis antics, sens dubte sorpresos que encara donés valor a les pràctiques legals.

            ◊ v. 44.- La gent, sense saber-ho, hi passa per damunt. Mt 23,27 (Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa) oposava la bellesa exterior de les tombes a la impuresa de l’interior. Lc insisteix sobre el fet que aquesta impuresa queda ignorada dels homes, i insinua així les dissimulacions dels Fariseus: però Déu coneix els seus cors (Lc 16,15: Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors.)

            ◊ v. 45.- Ens esteu ofenent també a nosaltres. Aquí el Doctor de la Llei (l’Escriba o el Legista) es solidaritza amb els Fariseus, tot i distingint-se’n. Jesús subratllarà aquesta diferència atacant els mestres de la Llei com a guies del pensament i dirigents religiosos del judaisme.

            ◊ v. 46.- Farcells. Expressió jueva que designa el conjunt de prescripcions legals, de les quals els escribes són guardians.

            El v. 42 oposa la paga minuciosa del delme a la pràctica de la justícia i de l’amor. El v. 43 va marcat per la vanitat (Lc 14,7: Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs; Lc 20,46: Aneu alerta amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, busquen que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets.) El v. 44, el tercer retret, uneix aquesta religiositat amb el tema de la mort i de la corrupció oculta.

            El v. 46, porta el primer advertiment als Mestres de la Llei fent-los retret de la seva perversió en tant que ensenyants: Manar i no fer.

Pas al ritus
            Jesús havia dit d’ell mateix: Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem (Lc13,33). Jesús va morir a causa de la seva missió profètica... nosaltres sabem que deia la veritat. Entrem coratjosament en aquest misteri de mort i vida.

Per al Pare nostre
            Tractem d’interioritzar cada vegada més el sentit de les demandes del Pare Nostre; de manera que Jesús no ens hagi de retreure res. Com ell ens va ensenyar, gosem dir...    retorn




DIJOUS VINT-I-VUITENA SETMANA
Lc 11,47-54

Introducció
            ¿Qui seria tan insensat de voler matar el cirurgià que l’opera, perquè li fa mal? Alguns jueus actuaren d’aquesta manera amb Jesús. En relació a aquell que ens corregeix, ¿com reaccionem? Demanem perdó.

Per a l’homilia
            Context. Som a l’acabament del sopar de Jesús a casa d’un fariseu, que ha evolucionat malament. Tractem d’aplicar-nos a nosaltres la lliçó que Jesús va donar als doctors de la llei de la seva època.

            ◊ v. 47.- Monuments sepulcrals. Els estudis arqueològics recents han confirmat l’actualitat d’aquest retret: va ser a partir de l’època d’Herodes el Gran que varen ser edificades a Palestina les sepultures monumentals dels profetes.

            ◊ v. 48.- Us mostreu d’acord amb els vostres pares. Els dirigents del judaisme del temps de Jesús es mostren com els seus pares incapaços de reconèixer els profetes. (Cf. Lc 7,30: però els fariseus i els mestres de la Llei no es feren batejar [per Joan] i van rebutjar el designi de Déu sobre ells; Lc 13,33: Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem.)

            ◊ v. 49.- Per això la mateixa saviesa de Déu ha dit: "Els enviaré profetes i apòstols... En Mt 23,34 és Jesús mateix qui anuncia que enviarà profetes (Així, doncs, jo us envio profetes, savis i mestres: a uns els matareu i crucificareu, a d'altres els assotareu a les vostres sinagogues, i a d'altres els perseguireu de ciutat en ciutat). En Lc és la Saviesa de Déu, és a dir Déu mateix qui envia, i aquesta fórmula jueva podria ser primitiva.

            ◊ v. 49.- Els enviaré profetes i apòstols. Mt en 23,34 parla de savis i escribes, Lc parla d’apòstols; ell pensa evidentment en els missatgers de l’evangeli dels quals parla sovint. Cf. Lc 6,13: N’escollí dotze i els donà el nom d'apòstols. Lc subratlla que els Dotze han estat escollits entre els deixebles i que reben el nom d’apòstols. Aquest títol designa els que Jesús envia a portar el seu missatge de salvació. Lc l’utilitza sis vegades en el seu evangeli (en el nostre text; 9,10; 11,49; 17,5; 22,14; 24,10); Mt i Jn 1 vegada; Mc, 2 vegades. A diferència de Pau, Lc reserva aquest títol als Dotze (llevat d’Ac 14,4.14).

            ◊ v. 49.- A uns els mataran i als altres els perseguiran. Nota TOB/NT a Lc 6,23 (Els perseguits en les benaurances). A partir de la persecució d’Anticòs Epifanies (167 a. J.C.) el judaisme ha insistit sovint sobre les persecucions sofertes pels profetes i sobre els seus màrtirs. Jesús mateix menciona sovint el martiri dels profetes (Lc 11,47-51 [el nostre text]; 13,33.34: Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem. Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut.)

            ◊ v. 50.- Però Déu demanarà comptes a la gent d’ara de la sang dels profetes vessada... Lc és l’únic autor del N. T. que fa servir aquest expressió (demanar comptes de la sang) de l’A. T. grec que expressa el judici per homicidi. (P. e.: Gn 9,5: Jo demanaré comptes de la vostra sang, de les vostres vides, a tots els animals. També als homes, a qualsevol qui en mati un altre, li demanaré comptes d'aquella vida; Gn 42,22: Rubèn els respongué: ¿No us ho vaig dir, que no féssiu aquell disbarat amb el noi? Però no me'n vau fer cas. I ara ens demanen comptes de la seva sang.)

            ◊ v. 51.- Que va morir entre l’altar i el santuari. Els assassinats d’Abel i de Zacaries són el primer i el darrer que porta la Bíblia hebrea (Gn 4,8-10; 2 Cr 20-22). Representen la totalitat dels crims de la Història Santa, sense que es tinguin en compte els més recents, com el de l’època dels Macabeus referits en l’A. T. grec. Es tracta doncs d’una perspectiva palestina.

            ◊ v. 51.- Déu en demanarà comptes a la gent del nostre temps (Leccionari); ...comptes a aquesta generació (BCI i Grec). Seguint la idea bíblica de la solidaritat hereditària, “aquesta generació” ha de carregar amb les penes de totes les faltes anteriors, de les quals es mostra còmplice (vv. 48-49, en el nostre text).

            ◊ v. 52.- Vosaltres reteniu la clau. Alguns testimonis llegeixen heu amagat la clau.

            ◊ v. 52.- La clau del coneixement de Déu (Leccionari i BCI); La clau del coneixement (Grec). (Cf. Mt 23,13: Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi.) Mt retreu als escribes i fariseus d’haver tancat amb clau el regne davant els homes que hi volen entrar. Lc retreu als mestres de la llei d’haver acaparat el coneixement ; aquest darrer és per a ell el camí d’accés al Regne.

            Els versets 47-51 són el més terribles acusadors: no solament la religió dels fariseus és un camuflatge d’una mort espiritual (v. 44: Ai de vosaltres, que sou com sepulcres que no es veuen, i la gent, sense saber-ho, hi passa pel damunt ) sinó que també està en oposició radical amb els verdaders porta-paraula de Déu. Sota una veneració hipòcrita – “bastir monuments sepulcrals als profetes” – són tan cecs i culpables d’assassinat com els seus pares. Aquest tema serà reprès en la paràbola dels vinyaters homicides, com aplicant-lo als antics profetes i al “fill estimat” (20,29ss). Però la menció dels apòstols al costat dels profetes, en el v. 49, deixa entreveure les persecucions dels caps jueus contra la primera generació apostòlica, persecucions que seran anunciades en els versets següents.

            El final d’aquest passatge mostra que la coherència dels textos, com de costum, és més temàtica que narrativa. Jesús, havia entrat a casa d’un fariseu, ha interpel·lat en plural a adversaris que el relat no n’havia mencionat la presència. Heu-los aquí globalment introduïts en el relat com a grup que, atacats d’aquesta manera en el que els és fonamental, contraatacarà acarnissant-se a parar-li trampes (vv. 53-54).

Pas al ritus
            La llista dels màrtirs no es va acabar amb Zacaries: hi ha encara Jesús. I, encara, els qui seguint-lo testimonien de la veritat i de la força rebuda de la comunió al seu Misteri Pasqual. Tant de bo hi poguéssim estar comptats.

Per al Pare Nostre
            Jesús no es va guardar per a ell sol la saviesa rebuda del Pare. Ens l’ha transmesa, condensada, en la pregària que ens disposa a combregar. Diguem, doncs...    retorn




DIVENDRES VINT-I-VUITENA SETMANA
Lc 12,1-7

Introducció
            Vinguts com cada matí a l’Eucaristia, en certa mesura, passem amb Jesús, per la Passió a la glorificació. Complim un acte de fe que s’hauria de prolongar durant tot el dia; cada dia. Per les nostres defallences, demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            Context. Lc presenta aquí vàries paraules de Jesús que es troben disperses en Mt. Tracten totes de definir el testimoniatge que els deixebles han de donar al seu Mestre.

            ◊ v. 1.- El llevat dels fariseus, vull dir de la hipocresia. Cf. nota a Lc 6,42 [Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull] Aquesta paraula que només apareix en Lc a 12,56 (quan Jesús retreu als qui saben conèixer els senyals del temps meteorològic i no saben distingir “els signes dels temps”) i en 13,15 (els qui permeten deslligar el bou, en dissabte, per dur-lo a beure i critiquen Jesús perquè allibera del mal en dissabte) té en l’ús bíblic un sentit més ampli que en el nostre vocabulari corrent. Si, de vegades, indica una dissimulació voluntària, marca, altres vegades, un desacord entre la conducta externa i el pensament de fons o, com aquí, la falsedat, conscient o no; designa també sovint, l’impiu, el pervers.

            Com que aquesta sentència té en compte els Fariseus, alguns comentaristes l’uneixen a la secció precedent. Però el principi del verset ha introduït una nova escena i el passatge següent invita a interpretar aquest avís com una primera crida a parlar francament sense tenir en compte el que diran els homes. (Cf. Mt 16,6: Mt és l’únic que presenta el llevat com l’ensenyament dels Fariseus i Saduceus : la hipocresia, la falsedat. Aquesta significació era coneguda del judaisme, tant pel bon cantó com pel dolent [1 Co 5,6-8: No és bo que estigueu tan satisfets de vosaltres mateixos! ¿No sabeu que una mica de llevat fa pujar tota la pasta? Netegeu-vos bé del llevat vell i sigueu una pasta nova, vosaltres que no teniu llevat. Perquè Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat. Per això, celebrem la Pasqua, vivint no amb el vell llevat de la dolenteria i la malícia, sinó amb els pans sense llevat de la sinceritat i la veritat.] El “llevat del Fariseus i dels Saduceus” no designa, doncs, les seves persones sinó les seves funcions d’ensenyants i de dirigents del poble.)

            ◊ v. 3.- Ho diran a plena llum. Mt en 10,27 (Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats) oposa la paraula de Jesús d’avui, en secret, a la predicació pública dels deixebles; oposa la seva paraula sense ressonància en el passat a la proclamació pública dels deixebles en l’esdevenidor; marca d’aquesta manera el pas de la reserva d’abans de Pentecostès a la seva predicació posterior.

            ◊ v. 3.- Des dels terrats. A l’Orient és el lloc habitual per a les converses i la divulgació de les notícies.

            ◊ v. 5.- ...poder de tirar a l’infern (Leccionari i BCI); ...poder de tirar a la Gehenna (Grec). Solament Déu té aquest poder. Lc insisteix: és aquest que cal témer . Lc ha subratllat sovint aquest punt.

            ◊ v. 6.- Cinc pardals per pocs diners (Leccionari i BCI); Cinc pardals per dos quartos [asos]. Pel seu cantó Mt 10,29 diu que se’n venen dos per un “as”. Lc redueix el valor del ocells, tenint en compte el text grec, forçant la imatge.

            Per als deixebles, lluny de tenir vergonya del Fill de l’home, es tractarà de declarar-se a favor seu, de “confessar-lo” davant els homes. Aquesta serà la verdadera manera de ser “amics seus” i de manifestar l’autèntic temor de Déu, que deslliura de la por de les persecucions, encara que vagin fins a “matar el cos”.

Pas al ritus
            Jo no sé si es tracta d’un joc de paraules; però diria que Jesús va tenir “por” (a Getsemaní) però també “temor de Deu” quan deia “no com jo ho vull, sinó com tu vols”. El seu “temor de Déu” no va restar decebut; unim-nos a ell en la seva ofrena eucarística per poder participar del seu “temor de Déu”.

Per al Pare Nostre
            El qui compta els nostres cabells, aquell que sap el que valem, és aquell que Jesús ens ha ensenyat a invocar com Pare nostre; per això, sense por de cap mena, però amb el “temor” que ell mereix, gosem dir...    retorn




DISSABTE VINT-I-VUITENA SETMANA
Lc 12,8-12

Introducció
            Abraham esdevé pare dels “justos per la fe”, tal com ell va creure en la promesa de Déu. Tant de bo que poguéssim pertànyer “a la seva descendència” creient. L’Eucaristia és memòria, realitat actual, però també és promesa. Creiem-hi com “el nostre pare” va creure. Demanem perdó de les nostres faltes.

Per a l’homilia
            El nostre text d’aquest matí és la conclusió dels advertiments de Jesús referents al testimoniatge que els deixebles hauran de fer en favor del Fill de l’home.

            ◊ v.8.- Tot aquell qui em reconegui davant els homes (Leccionari i BCI); Que es declari a favor meu [em confessi] davant els homes (Grec).

            El fill de l’home... davant els àngels de Déu. Es tracta de judici final exercit per Déu en presència dels àngels (cf. 9,26: Si algú s'avergonyeix de mi i de les meves paraules, el Fill de l'home s'avergonyirà d'ell quan vindrà en la seva glòria i en la glòria del seu Pare i dels sants àngels). Déu només es designat implícitament, segons l’ús palestí (15,10: Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix), mentre que Mt ha explicitat la fórmula (A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel). Aquí, en el nostre text, el Fill de l’home no apareix com a jutge, sinó com testimoni a favor dels seus, diferentment que en Mt 25,31-46, la paràbola del judici final.

            ◊ v. 10.- Els qui injurien l’Esperit Sant, Déu no els perdonarà (Leccionari); El qui haurà blasfemat contra l'Esperit Sant no serà perdonat (BCI i Grec). Cf. nota a Mt 12,32 e) : No es tracta d’una condemna sense recurs, sinó d’un toc d’alerta per a no ser condemnat. L’home pot desconèixer el misteri del Fill de l’home, però no té excusa si interpreta malament el senyal que constitueix l’exorcisme realitzat per Jesús en l’Esperit. Cal notar el gir passiu (BCI i Grec) per dir que es tracta d’una acció divina. Finalment, aquest text recorda que Déu roman amo del seu perdó. Al distingir les ofenses perdonables contra el Fill de l’home i les imperdonables contra l’Esperit Sant, Lc oposa el temps de la missió terrestre de Jesús (fins i tot la seva mort es perdonable, (Lc 23,34: Pare, perdona'ls, que no saben el que fan) i el temps de la missió en què els Apòstols, inspirats per l’Esperit Sant, ofereixen a Israel la darrera possibilitat de conversió. Mt 12,32 i Mc 3,22-29 porten aquesta paraula en un altre context que li dóna un sentit diferent.

            ◊ v. 11.- Els magistrats o les autoritats. Lc deu veure aquí els magistrats pagans.

            ◊ v. 12.- L’Esperit Sant us ensenyarà... Per Mt (10,20: perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre) i per Mc (13,11: Quan us posin a les seves mans no us preocupeu del que haureu de dir: en aquell moment digueu allò que us sigui inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó l'Esperit Sant), és l’Esperit mateix qui parlarà per la boca dels deixebles. Lc dóna un paper més actiu als testimonis de Jesús dient que l’Esperit els ensenyarà. Ell mateix presenta aquesta promesa d’una manera diferent a 21,15 (Jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir) i mostra el seu compliment en els Actes (4,8: Llavors Pere, ple de l'Esperit Sant, els digué: Dirigents del poble i notables...; 5,32; 5,55).

            Al voltant l’eix (pivot) que és la benaurança Feliços els qui escolten la paraula de Déu i la duen a la pràctica, s’organitzen simètricament els elements positius que descriuen l’escolta verdadera i la pregària dels deixebles (10,38 à 11,13: dimecres, dijous, divendres de la 27a setmana); que permetrà de dir la seva paraula fidel (12,1-12: divendres i dissabte 28a setmana) – i els elements negatius que mostren, en contrast, la mala fe d’alguns (11,14-26, divendres de la 27a setmana), la no-conversió de les multituds i la perversió dels Adversaris del Regne (11,29-54: dilluns, dimarts, dimecres, dijous de la 28a setmana).
 

Pas al ritus
            L’Eucaristia ens fa entrar en comunió amb Jesús i amb l’Esperit. És la primera demanda que es fa després d’haver fet el memorial de la mort i resurrecció. Tant de bo que ara en tinguem consciència i durant tot el dia.

Per al Pare Nostre
            Testimoniem en favor de Jesús dient, en esperit i veritat, la pregària que ell ens ensenyà:    retorn