DILLUNS DE LA VINT-I-NOVENA SETMANA
Lc 12,13-21

Introducció
            Preparem-nos a celebrar – a fer present – el Misteri de la nostra salvació. És Déu Pare qui, per Jesús, ens el proposa una vegada més. Fem atenció a un cert joc de paraules: vida/VIDA; riqueses/ RIC. Que nostre Senyor ens vulgui perdonar les nostres desviacions en la recerca de la Vida que ell solament ens pot oferir.

Per a l’homilia
            Context. Els versets 13-34 (dels quals els vv. 22-34 no seran proclamats en la litúrgia setmanal) reuneixen diversos ensenyaments de Jesús sobre l’actitud que cal prendre enfront dels béns d’aquest món:
            advertiment general a propòsit d’una demanda particular (vv. 13-35),
            paràbola del ric desassenyat (vv. 16-21),
            advertiment als deixebles contra l’angúnia del menjar i vestir (vv. 22-32),
            exhortació a l’almoina (vv. 33-34).

            ◊ v. 13.- Convenceu al meu germà que es parteixi amb mi l’herència. Hom demanava de bona gana als rabins arbitratges d’aquesta mena.

            ◊ v. 14.- Home, ¿qui m’ha encomanat que fes de jutge... “Home” i no “Amic meu” o “Fill meu”, per tal de marcar distàncies. Hom demana aquí a Jesús que assumeixi una tasca temporal. Jesús refusa de fer-ho; es distingeix així de Moisès que s’establia com a cap i jutge (¿Qui t'ha nomenat cap o jutge nostre? ¿Que potser em vols matar tal com vas matar l'egipci? Llavors Moisès agafà por... Ex 2,14)

             ◊ v. 15.- Els seus béns no li poden assegurar la vida (Leccionari); La vida d'un home no prové pas dels seus béns (BCI i Grec). Aquesta afirmació general conclou l’episodi, explicant el perquè Jesús refusa d’ocupar-se d’assumptes de diners: aquestos no són font de vida.

             Context dels vv. 16-21.- Aquesta història no és una comparació, sinó un exemple que presenta una actitud a imitar o a evitar
            (cf. 14,28-32: calcular abans de posar-se a construir;
            16,1-8: la història de l’administrador espavilat;
           18,9-14: les pregàries del fariseu i del publicà).
           Aquest exemple fa ressortir en conclusió quina és la verdadera riquesa. És la mateixa mena d’invitació de fer-se un tresor en el cel que es troba a 12,33 (la continuació del nostre text); 18,22 (la resposta a l’home ric); 16,9 (què s’ha de fer amb els diners enganyosos).

            ◊ v. 17.- Tot rumiant, es va dir (Leccionari); Ell pensava: Què faré... (BCI); I parlant amb si mateix, es deia... (Grec). Ens les paràboles de Lc, els personatges expressen sovint el seu pensament per mitjà de monòlegs (15,17-19: el fill pròdig davant dels porcs; 16,3: l’administrador espavilat; 18,4: el jutge sense entranyes; 20,13: l’amo de la vinya en la paràbola dels vinyaters homicides.) Aquest procediment també es troba en Mt 21,38 (els vinyaters homicides quan decideixen matar l’hereu), 24,48 (el mal servidor quan decideix actuar malament atès que el seu amo tarda a venir).

            ◊ v. 19.- I em diré a mi mateix (Leccionari i BCI); I diré a la meva ànima: Ànima, tens molts béns... (Grec). La paraula ànima (ψυχή, psygé) significa aquí, com sovint en l’A. T., el ser viu tot sencer, la persona. Aleshores cal traduir-la per vida o per un pronom personal: a mi mateix (cf. 6,9: Salvar una vida o deixar-la perdre? ; 9,24: Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà ; 12,20.[22.23]: el nostre text; 14,26: Si algú ve a mi i no m'estima més... i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu ; 17,33: Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà ; 21,19: Amb la vostra perseverança salvareu la vida). En totes aquestes referències la paraula “vida” tradueix el grec ψυχή, psygé.

            ◊ v. 20.- Vas errat! (Leccionari); Insensat (BCI i Grec). (Cf. Lc 11,40: Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins?)

            ◊ v. 20.- Aquesta mateixa nit et reclamen... Aquest plural impersonal designa Déu: el Senyor crida el ric d’aquest món a través la mort.

            ◊ v. 21.- Ric als ulls de Déu (Leccionari); Ric davant de Déu (BCI); Ric per a Déu (Grec). Es tracta doncs aquí del tresor en el cel.

            La vida (v minúscula) en certa mesura sí que depèn de la riquesa: els països desenvolupats tenen una mitjana de vida més llarga que els països que no en són. Però la Vida (V majúscula) no depèn dels diners sinó d’una manera indirecta – segons la doctrina de Jesús en Lc –, és a dir, en la mesura en què hom se’n serveix per donar-los en almoina. Però la Vida (V majúscula) només en depèn en la mesura que aquesta riquesa ens és donada gratuïtament; si no els pobres, que no poden fer almoina, estarien en inferioritat de condicions. Jesús també diu que cal preocupar-se de les riqueses per viure (de la vida V majúscula), però demana de ser ric per a Déu per poder viure de la Vida (V majúscula). Hi ha, doncs, riqueses “r minúscula” i riqueses “R majúscula”.

            L’home ric havent resolt virtualment el seu problema (Ja sé el que faré), es complau evocant la seguretat que li proporcionen el béns abundants, i es disposa a fruir-ne egoísticament. Les expressions que Jesús li posa als llavis imiten els senyals de la joia del Regne de manera que manifesta millor la perversió dels dons de Déu que representa l’acaparament sense compartir res. (Cf. 5,30: Els fariseus i els seus mestres de la Llei ho retreien als deixebles de Jesús i els deien: Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors?; 14,16ss: Un home feia un gran banquet i va convidar-hi molta gent; 15,23: porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho.)

Pas al ritus
            Jesús ho va donar tot: nu i pobre al naixement; nu i pobre a la creu; però també enriquit pel Pare per a la salvació de tothom, a Pasqua. Aquest empobriment i aquest enriquiment els fem presents. Tant de bo que ens hi poguéssim identificar.

Per al Pare Nostre
            Jesús ens ha ensenyat a pregar demanant... en plural! Això exigeix compartir: “el nostre pa; el nostre perdó; la nostra deslliurança”. No podem restar indiferents a la sort dels altres. En aquest esperit, gosem dir...    retorn




DIMARTS VINT-I-NOVENA SETMANA
Lc 12,35-38

Introducció
            Nosaltres diem sovint “¡Veniu, Senyor Jesús!” Però també caldria dir: “Nosaltres venim a tu” i complir-ho en tota la nostra vida. En tot cas la celebració eucarística és la trobada entre Aquell qui ve, i nosaltres que anem cap a ell. Que l’abundància de la seva gràcia ens deslliuri de tot pecat.

Per a l’homilia
            Context. En els versets 35-48 (evangelis d’avui i de demà), Lc reuneix un sèrie de paràboles que exhorten els deixebles a la vigilància en l’espera del retorn del Senyor.

            ◊ v. 35.- Amb el cos cenyit i els llums encesos (Leccionari i BCI); Amb els lloms cenyits i els llums encesos (Grec). Com en el v. 37 i en 17,8 (...i estigues a punt [cenyit] per a servir-me fins que hauré acabat de menjar...) cal aixecar-se els faldars del vestit a la cintura per poder treballar. Aquest és també el vestit de viatgers que es posen els Jueus per celebrar la Pasqua (Ex 12,11: Per a menjar-lo, tingueu el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. Us l'heu de menjar a corre-cuita. És la Pasqua del Senyor) en la que ells esperaven la vinguda del Messies.

            ◊ v. 36.- ...tornarà el seu amo de la festa de noces. Aquest detall sembla que només vol senyalar una hora tardana i indeterminada, sense cap al•lusió simbòlica a les noces.

            La vigilància és activa, com ho demostren les variacions al voltant del tema dels servidors que esperen l’arribada del seu Amo del festí de noces. Aquesta vigilància no és una simple espera passiva en la nit “mantenint les llànties enceses”, figura de l’esperança creient que té per certa la vinguda del Fill de l’home, sense saber-ne l’hora. (Cal veure demà)

            La vigilància també és treball, i especialment per als apòstols, intendents encarregats d’assegurar la bona marxa de la casa de l’Amo (evangeli de demà): Sembla que hi ha un esbós d’eclesiologia, que es manifestarà en el llibre dels Actes.

            Lc és l’únic que evoca, en el cor de les paràboles de la vigilància, el paradoxal retorn d’aquest amo extraordinari, que pren el vestit de feina, fa seure a taula els seus servidors i ell mateix es posa a servir-los. (v. 37).

Pas al ritus
            Nosaltres no ens podem identificar als servidors d’aquest evangeli. Els Senyor ha vingut a servir-nos, no solament al moment de combregar, sinó també a la Taula de la Paraula. Tant de bo estiguéssim prou desperts i atents per no perdre res de tot el que ell ha vingut a fer-nos compartir.

Per al Pare Nostre
          Vingui a nosaltres el vostre Regne. Que tu vinguis. Que la teva promesa es compleixi. Preguem doncs insistentment...    retorn





DIMECRES VINT-I-NOVENA SETMANA
Lc 12,39-48

Introducció
            Jesús mai no va voler dir quan tornaria; per tal que estiguéssim a punt de rebre’l joiosament a qualsevol moment. Però va oblidar (o encara no pensava en) la celebració eucarística: ell ve realment en el sagrament. Demanem-li que ens ben disposi a acollir-lo.

Per a l’homilia
            Vegeu el “Context” d’ahir.

            ◊ v. 39.- Que li entressin a casa (Leccionari i BCI); Que li foradessin la casa (Grec). Les primes parets de les cases de Palestina eren fàcils de perforar pels lladres (cf. Jb 24,16: De nit rebenten les cases, de dia s'hi tanquen a dins. Són enemics de la llum.)

            ◊ v. 41.- Per a nosaltres o per a tothom?. Aquesta pregunta pròpia de Lc marca en ell una transició entre l’exhortació als deixebles (vv. 35-40) i la que correspon als qui són responsables dels seus germans en tant que intendents (42-48).

            ◊ v. 42.- L’administrador. Aquest terme (οίκονόμοσ, oiconomos) és propi de Lc entre els evangelistes (cf. 16,1.3.8: la paràbola de l’administrador espavilat) i designa un personatge important. (1 Co 4,1-2: Així, doncs, tothom ens ha de considerar com a servidors de Crist i administradors dels designis de Déu. Ara bé, dels administradors, l'únic que n'esperem és que siguin fidels).

            ◊ v. 45.- ...servidor pensava (Leccionari); ...si aquell servent es deia (BCI); ...si aquell servent deia en el seu cor (Grec. Vegeu la nota a Lc 12,17, de dilluns darrer.

            ◊ v. 46.- ...i el condemnarà (Leccionari); ...el castigarà (BCI); el partirà en dos (Grec). Nota a la mateixa paraula en Mt 24,51: Al·lusió a un possible suplici de l’A. T. (Dn 13,55.59: Daniel va replicar: Has encertat la mentida que et costarà el cap. L'àngel de Déu ja ha rebut l'ordre d'esqueixar-te: et partirà pel mig... Daniel va replicar: També tu has encertat la mentida que et costarà el cap. L'àngel de Déu s'ha alzinat contra tu espasa en mà: et partirà pel mig i us exterminarà d'una vegada), però, més probablement, sigui un terme tècnic, testificat en els escrits de Qumrâm, que designa excomunicar o retirar en quarantena.

            ◊ v. 46.- ...a la pena dels traïdors (Leccionari). ...li farà compartir la pena dels infidels (BCI i Grec). El paral·lel de Mt parla de la pena dels hipòcrites.

            ◊◊ vv. 47-48 propis de Lc, i sobre tot el v. 48b (Déu demanarà molt d'aquells...), subratllen la responsabilitat dels caps d’Església i conclouen els vv. 41-48.

            Feliç el servidor. És sempre doncs la mateixa insistència sobre el fer (ποίηω, poieô) que té la promesa del benestar escatològic en una fórmula de Benaurança. També és el procediment que consisteix en reforçar una figura, per la seva oposada: l’administrador infidel abusa del poder que li ha estat delegat per servir els altres, i com el ric desassenyat “menja, beu...” – aquí una vegada més una caricatura de les imatges del Regne – “...i embriagar-se": alerta amb l’embriaguesa de poder! (v. 45).

            La paraula final (v. 48: Però el qui, sense saber què volia... Tothom exigeix molt...) és una de les sentències generalitzants de les quals s’ha anotat la freqüència. A aquells que han tingut el privilegi de rebre la promesa del Regne, i més particularment als qui tenen càrrecs de responsabilitat, Jesús els diu, en poques paraules: “Noblesse oblige!” Aquest final propi de Lc és una nova manera de mostrar que el deixeble aplicat ha de ser com el Mestre (cf. Lc 6,40: El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre.)

Pas al ritus
            Nosaltres som dels que han rebut molt... No solament una vegada per sempre, sinó cada dia. Que la trobada sacramental ens ajudi també a rebre-ho tot del Senyor, com a donar-ho tot a canvi, tal com ell ho va fer.

Per al Pare Nostre
            Servidors inútils, servidors “zero a l’esquerra”; però també fills estimats. Posem-nos a les mans del Pare tal com Jesús en ho va ensenyar...    retorn





DIJOUS VINT-I-NOVENA SETMANA
Lc 12,49-53

Introducció
            Nosaltres ens fem, en certa manera, “esclaus” del que fem. Esclaus del pecat i de la mort eterna, si pequem. Esclaus de Déu per a la vida, si complim la seva voluntat. És el llenguatge de Pau; dur, però real. Que la nostra celebració ens ensenyi a obeir Déu per amor, per al nostre bé; per l’honor que ell mereix.

Per a l’homilia
            Context. Lc reuneix aquí (vv. 49-53) diverses paraules de Jesús sobre la seva pròpia missió i prepara així la secció següent (12,54 – 13,9) sobre la urgència de decidir-se envers ell.

            ◊ v. 49.- Com voldria ja veure... Es podria també traduir per: ¿Què és el que desitjo, si ja està encès? Però, al costat del v. 50, es tracta sens dubte d’un esdeveniment encara a venir. El foc del qual es tracta ha de ser per Jesús el que acompanya el judici de Déu en els quadres escatològics (Is 66,15-16: El Senyor vindrà armat de foc, els seus carros seran com l'huracà. Abocarà el braser del seu furor, les flames i el foc de la seva condemna. El Senyor jutjarà tots els mortals armat amb l'espasa i amb foc. Seran moltes les seves víctimes; i d’altres). Lc pensa probablement en el baptisme de l’Esperit i de foc inaugurat a la Pentecosta (Lc 3,16: Joan respongué dient a tothom: Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc.)

            ◊ v. 50.- He de passar la prova d’un baptisme. Tant per a Jesús com per als seus oients, aquesta paraula (Baptisme) significa una ablució de purificació (Lc 11,38: El fariseu es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment [ébaptizen] abans de dinar). Jesús deu comprendre amb aquesta prova la seva mort (Mc 10,38: Jesús els contestà: No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?) com judici de purificació per al seu poble.

            El judici per l’aigua va lligat com aquí al judici pel foc en Lc 17,26-29 (Tal com va passar en els dies de Noè... Igualment va passar en els dies de Lot...; en 2 Pe 2,5-6: Tampoc no va perdonar el món antic: féu baixar el diluvi sobre aquell món d'impius i només en preservà vuit persones, la vuitena de les quals fou Noè, que proclamava la justícia. Igualment, va condemnar a la destrucció i reduí a cendres les ciutats de Sodoma i Gomorra, com a exemple per als impius dels temps que vindran; i 2 Pe 3,6-7: Per això el món d'aleshores va desaparèixer negat en l'aigua del diluvi. Doncs bé, la mateixa paraula té reservats per al foc el cel i la terra d'ara, els guarda per al dia del judici, quan arribarà la perdició de tots els impius.)

            Lc compren sens dubte que el baptisme del qual parla Jesús és l’origen del baptisme cristià per al perdó dels pecats (Ac 2,38: Pere els va respondre: Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l'Esperit Sant.)

            ◊ v. 50.- Com em sento el cor oprimit... (Leccionari); Com desitjo que això es compleixi... (BCI); Com passo angoixa... (Grec). El paral·lel amb el v. 49 – com voldria ja... – demana que, més que angoixa, es tradueixi per “tenir pressa” per arribar al terme de la seva missió de Salvador.

             ◊ v. 51.- És la divisió...; Mt 10,34 diu més concretament: ...sinó l’espasa; terme que deu ser primitiu. Lc ha senyalat sovint que la pau és el do messiànic per excel•lència. Aquí la negació paradoxal de Jesús proclama que aquesta pau no és la pau carnal i fàcil de la qual somniaven els falsos profetes (p. e. Jr 6,14: Aviat troben remei per a la ferida del meu poble. Li diuen: "Tot va bé, tot va bé", quan res no va bé! )

            v. 53.- D'ara endavant els cinc membres d'una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. Aquesta divisió de les famílies és, en la tradició profètica, un tret de la tribulació de la fi dels temps (p. e. Mi 7,6: Perquè el fill insultarà el pare, la filla es rebel•larà contra la mare, i la nora, contra la sogra: els enemics de cadascú seran la gent de casa seva.) Jesús hi tornarà en Lc 21,16 (i =): Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres.)

            Aquesta obra per a la qual Jesús declara haver vingut representa una crítica tan radical dels valors establerts, convida a anar en seguiment seu en una pràctica tan revolucionària de l’amor, que aquest missatge, fundador de la verdadera pau, és al mateix temps provocador d’una elecció decisiva que només pot provocar una divisió tràgica entre els membres més propers els uns dels altres. Vegeu els vv. 51-53 (El pare contra el fill...); cosa que recorda l’anunci del vell Simeó en 2,34 (Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda.)

Pas al ritus
            Hom podria pensar que ara Jesús descansa de la pressa que tenia perquè el foc estigués encès; que el baptisme l’hagués submergit. Hi ha passat i n’ha sortit vencedor, glorificat. ¿Què ha passat per nosaltres? ¿Com n’hem estat tocats? Que la nostra participació al Misteri ens faci participar de l’incendi i de la submersió per on Crist ha passat.

Per al Pare Nostre
            Feliços els afamats de la justícia... Demanem al Pare que en doni l’afany per la justícia per a nosaltres i per als altres, simultàniament. Que ens doni també el coratge per a no desertar.    retorn






DIVENDRES VINT-I-NOVENA SETMANA
Lc 12,54-59

Introducció
            Tot i que poguéssim ser persones dissortades, hauríem de donar gràcies a Déu per haver-nos donat Jesucrist, el nostre Senyor. Aquesta afirmació de Pau a la primera lectura podria ser la nostra intenció al moment de celebrar la nostra “Eucaristia”, la nostra “Acció de gràcies”. Reconeguem que les nostres “dissorts”, els nostres pecats, ens han estat perdonat gràcies a Jesús, Senyor nostre.

Per a l’homilia
            Context. De 12,24 a 13,9 (evangelis d’avui i de demà), Lc presenta un sèrie d’ensenyaments sobre la urgència de la conversió:
            crida a discernir els senyals presents (vv. 54-56, avui);
            una paràbola sobre la necessitat de posar-se en regla abans del judici (vv. 57-58, avui);
            un comentari sobre fets d’actualitat que conviden a convertir-se (13,1-5, demà);
            una paràbola sobre un darrer termini acordat per tal de donar fruits (vv. 6-9, demà).

            ◊ v. 56.- Hipòcrites, vosaltres sabeu... L’home “hipòcrita”. Aquesta paraula que no reapareix en Lc sinó en 12,56 (els qui preveuen el temps, però ignoren els signes dels temps) i en 13,15 (els qui deslliguen un bou per dur-lo a abeurar i impedeixen d’alliberar un malalt), té, en l’ús bíblic, un sentit més ampli que en el nostre vocabulari corrent. Si, de vegades, indica la dissimulació, d’altres marca el desacord entre la conducta exterior i el pensament profund, o encara com aquí, la falsedat, conscient o no; també designa sovint l’impiu, el pervers.
     
            ◊ v. 56.- Els moments que esteu vivint (Leccionari i BCI); ... aquest temps... (τον καιρον, ton kairon). Aquest temps, que és el de Jesús, és fàcil de reconèixer perquè els signes són clars (Lc 7,22: Jesús, doncs, els respongué: Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova); Lc 11,20: Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu.) Aquest punt de vista és diferent del de 11,29 (S'anava reunint encara més gent, i Jesús començà a dir: La gent d'aquesta generació és dolenta: demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el de Jonàs.)

            ◊ vv. 57-59.- Mentre vas camí del jutjat... En Mt aquesta paràbola serveix per presentar el deure de la caritat fraterna. Aquí, insisteix sobre la urgència de reconciliar-se abans del judici. Aquest matís escatològic és, sens dubte, més proper de la intenció original de la paràbola.

            Reconèixer el caràcter decisiu del temps present, és a dir “convertir-se” – la paraula tornarà en el passatge de demà – seria concretament posar en ordre els propis assumptes, reconciliar-se amb els adversaris atesa la imminència del judici.

            Una certa manera de convertir-se seria no ser l’adversari de ningú. Si “l’altre” es fa adversari meu, és el seu problema (atès que jo no l’hagi provocat), jo no en vull ser de ningú.

Pas al ritus
            Jesús, al moment de fer el seu pas – la seva Pasqua – es va reconciliar amb els seus adversaris: Pare, perdoneu-los... Fins i tot s’ha reconciliat amb nosaltres al principi de la missa amb el seu perdó. La nostra comunió a la seva Pasqua, ens hauria de permetre fer com ell, habitualment.

Per al Pare Nostre
            Demanem des del fons del nostre cor el perdó i el saber perdonar: Perdoneu-nos com nosaltres perdonem. Així, doncs, gosem dir...    retorn





DISSABTE VINT-I-NOVENA SETMANA
Lc 13,1-9

Introducció
              ¿Perquè hem vingut a celebrar l’Eucaristia? Cadascú podria donar la seva resposta. Entre les quals, també aquesta: Per conèixer millor, per estimar millor, per viure millor en comunió amb el Crist. Fer això, també és convertir-se. Una tasca mai no acabada. Demanem perdó de les nostres negligèn-cies.

Per a l’homilia
            Context de 13,1-5. Dues declaracions paral·leles de Jesús treuen la lliçó de dos esdeveniments tràgics recents. Segons la concepció corrent de la retribució temporal, els seus oients hi veuen càstigs divins sobre gent pecadora; i, del fet que ells mateixos se n’han salvat, estan segurs de la pròpia justícia. Jesús refusa aquest punt de vista simplista (cf. Jn 9,2-3: Els seus deixebles li van preguntar: Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec: ell o els seus pares? Jesús respongué: No ha estat per cap pecat, ni d'ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu); i mostra que aquestes desgràcies són com advertiments adreçats a tothom: tots són pecadors, tots s’han de convertir. [Vegeu : Xavier Léon-Dufour, « Face à la mort Jésus et Paul », chapitre 1 « Jésus face à la mort des autres », Mort et culpabilité, pp. 32-38.]

            ◊ v. 1.- Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la dels animals oferts en sacrifici. La història relata diverses intervencions sagnants de Pilat a Jerusalem.

            Context de 13,6-9. Aquesta paràbola reprèn l’amenaça clàssica contra l’arbre improductiu (Lc 3,8-9: Doneu els fruits que demana la conversió, i no comenceu a dir-vos que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc ; Lc 6,43-44: No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses) però hi afegeix un darrer termini. En aquest context, la crida a la conversió és clara i urgent.

            ◊ v. 9.- D’ara endavant. Alguns tradueixen l’any que ve, sobreentenent l’any, citat en el verset precedent.

            ◊ v. 9.- Si no, ja el podeu tallar. Nombrosos testimonis llegeixen: ...donarà fruit? Altrament, en endavant...

            Gràcies a la intervenció de vinyater prop del propietari, ha estat donat el termini d’un any de vida a la figuera. Aquesta breu paràbola és en Lc una admirable imatge: de l’amor de Crist que no para d’adreçar a aquests incrèduls i a aquests impenitents que ell fustiga, per conduir-los a convertir-se; i de la paciència de Déu de la qual ell vol ser testimoni, corregint la severa teologia del judici que inspirava la predicació de Joan Baptista.

Pas al ritus
            El temps de la nostra vida és aquest any de termini que ens és concedit. El vinyater Crist cava en nosaltres i també ens adoba; però no amb qualsevol cosa, sinó amb la seva paraula i amb la seva pròpia vida donada en el Sagrament celebrat. Participem-hi de tal manera que ens en veiem transformats; convertits.

Per al Pare Nostre
            Deslliureu-nos del mal. Del mal de no voler-nos convertir; del mal de no progressar en l’amor i la fidelitat. Com ho hem après, gosem dir...    retorn