|
Dilluns segona
setmana |
|
Mc 2,21 Ningú no
cus a un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: la roba nova
estiraria la vella i es faria un esquinç més gros. |
DILLUNS SEGONA SETMANA
Mc 2,18-22
Introducció
Jesús és amb nosaltres. És impossible estar afligits. Impossible de fer el
dejuni que n’és l’expressió. Més aviat cal estar en la joia de la festa. Vet
aquí un aspecte de la nostra reunió matinal. Que el Senyor ens doni un cor
nou, com un bot ben nou.
Per a
l’homilia
◊ v. 18.- Els deixebles de Joan. Al voltant de Joan Baptista s’havia format
una comunitat de creients que va sobreviure la seva mort (Mt 11,2: Joan,
que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus
deixebles; Ac 19,1: Mentre Apol·ló era a Corint, Pau va recórrer les
regions de l'interior de l'Àsia i després va baixar a Efes. Allà va trobar
uns deixebles...), sens dubte fins el segle II (Jn 3,25: Alguns dels
deixebles de Joan es van posar a discutir amb un jueu sobre els ritus de
purificació).
◊ v. 19.-
Els convidats a un casament (Leccionari); Els convidats a noces
(BCI). Els fills de la sala nupcial (Grec) expressió semítica que
designa els amics que el nuvi convida al seu casament.
L’amic de
l’espòs (Jn 3,29: El qui té l'esposa és l'espòs, però l'amic de
l'espòs, que és present i l'escolta, té una gran joia quan sent la veu de
l'espòs. També jo tinc aquesta joia, i la meva joia és completa) era
l’home de confiança que assistia el nuvi i es cuidava de tot durant el
convit de noces. L’espòs, ordinàriament simbolitza Déu; de vegades, el
Rei-Messies que ha de venir; aquí, designa Jesús mateix.
◊ v. 20.-
Ja vindrà el dia (Leccionari); Ja vindrà el temps (BCI);
Vindran els dies (Grec). Probablement al·lusió a la mort de Jesús.
◊ El vi
nou s’ha de posar en bots nous. Cal escollir entre vell (sens dubte els
vells usos del judaisme) i el nou, l’Evangeli.
Les dues
comparacions amb les quals s’acaba el relat, la del vestit i la dels bots de
vi, inviten els oients à ser coherents. Jesús no sobrevalora ni el vell ni
el nou, sinó la homogeneïtat. Joan Baptista i els fariseus han pogut, en el
passat, predicar l’austeritat. No obstant, amb l’anunci del Regne de Déu,
s’instaura una situació nova que reclama el nou comportament.
Paraula de
Bona Nova.- ¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb
ells? Mentre el tenen amb ells no poden pas dejunar.
El dejuni
a Palestina a l’època de Jesús.- A Israel, al contrari d’altres
religions, el dejuni no és una proesa ascètica: els aliments, ¿no són do de
Déu? El dejuni és l’equivalent d’humiliar l’esperit; és també una actitud de
dependència en relació a Déu.
Així, doncs,
el dejuni es practica: per preparar-se a una trobada amb Déu; per
lamentar-se o per implorar tal favor o tal altre: el perdó col·lectiu o
individual, la claror divina; també abans d’acomplir una missió. Inseparable
de l’almoina i de la pregària, el dejuni implica també l’abstenció dels
banys, dels perfums, de les relacions sexuals, i requereix sobre tot l’amor
als pobres.
Després de la
ruïna de Jerusalem (587 a.J.C.) foren prescrits dies de dejuni per marcar-ne
el record: el del cinquè mes (juliol) per commemorar la presa de la ciutat;
el del setè mes en record de l’assassinat de Guedalià (2 Re 25,25; Jr
41,1-3); el del quart mes que commemorava la bretxa feta a les muralles de
Jerusalem; i el del desè mes recordava el principi del setge (Cf. 2 R
25,1-4). [Cf. «Diction-naire universel de la Bible » i notes TOB/AT à Za 7,3
e) f) et Za 8,19 v)].
Al temps de
Jesús, el dejuni estava prescrit per certes ocasions, principalment el dia
de les Expiacions – el Yom Kippur – anomenat també El Dejuni. Per devoció
els deixebles de Joan Baptista i els Fariseus el practicaven regularment dos
dies a la setmana – el dilluns i el dijous – no sense el risc d’una certa
ostentació.
Dejunar, per als Fariseus, era senyal d’aflicció, de tristesa, a causa de
l’espera encara no acomplerta del Regne de Déu.
Pas al ritus
La missa per nosaltres no pot ser sinó un àpat de festa, desbordant de joia.
Per al Pare
Nostre
No es pot estar en coherència amb el Pare Nostre sense tenir un cor nou,
sense ser un bot nou, que pugi guardar el vi nou: “Déu és el nostre Pare”.
retorn
DIMARTS SEGONA
SETMANA
Mc 2,23-28
Introducció
Reunir-nos per celebrar l’Eucaristia és afirmar la nostra seguretat de tenir
l’esdevenidor etern ancorat en el més enllà, com una àncora fixada en la
glòria. Que el Senyor ens perdoni les faltes d’esperança.
Per a
l’homilia
◊ v. 23.- Tornem a tenir el mateix model de relat destinat a posar de relleu
la resposta de Jesús (vv. 25-26), ampliada per l’afirmació afegida als vv.
27-28.
◊ v. 24.- Una feina que no és permesa. El retret es refereix no a
robar, ni sobre menjar, sinó sobre una feina prohibida; ja que, per als
casuistes jueus, arrancar espigues equivalia a segar (Ex 34,21: Tens sis
dies per a treballar, però el setè reposa, tant en temps de sembra com de
sega).
Complement
d’informació sobre l’assumpte de les espigues arrancades.- L’episodi de
les espigues espigolades en els camps, en Lc 6,1 és datat literalment :
“un dissabte segon – primer”, cosa que cal entendre com “el segon repòs
de dissabte del primer mes” (Nisan), és a dir en el moment precís en que ha
de començar la sega de l’ordi, del qual no se’n poden menjar grans abans
d’haver ofert la primera garba (primícies) l’endemà del dia de dissabte,
segons Lv 23,10-14. En realitat, la prescripció del Levític només es referia
a espigues rostides. Però Lluc ha estat atent a aquesta prescripció,
restringint-la més encara; amb això ha donat, al mateix temps, al seu relat
un sentit diferent del que apareix en una lectura superficial. El gest dels
deixebles esdevé discutible i criticable pels Fariseus no tant perquè violin
el repòs del sàbat sinó perquè s’apropien, menjant-ne, el que pertany a Déu
(les primícies). Al mateix temps, la resposta de Jesús, que fa referència a
David i els seus homes menjant els pans de la proposició, és més adequada i
més pertinent” (Jean-Pierre CHARLIER, « Jésus au milieu de son peuple »,
Tome III : Les jours et la vie, Cerf, Paris, 1989, Col. « Lire la Bible »,
n. 85, p. 78).
◊ v. 26.-
El gran sacerdot Abiatar. A 1 Sa 21,2-7, el sacerdot és Ahimèlec, pare
d’Abiatar. Mc cita aquest darrer, més cèlebre com a gran sacerdot en el
regnat de David, a no ser que segueixi una altra tradició que feia d’Abiatar
el pare d’Ahimèlec (2 Sa 8,17: Sadoc, fill d'Ahitub, i Ahimèlec, fill
d'Abiatar, eren sacerdots).
◊ v. 27.- El
repòs del dissabte està fet per a l’home, no l’home per al repòs del
dissabte. Aquest pensament no és ignorat en el judaisme de l’època:
l’obligació del dissabte cessa quan la seva observança suposa un greu dany
per a l’home: 1 Ma 2,39-41: Quan Mataties i els seus amics ho van saber,
els van plorar amargament. Però alhora es digueren entre ells: Si tots
plegats fem com aquests germans nostres, si no lluitem contra els pagans per
la nostra vida i les nostres lleis, ens exterminaran ben aviat del país. I
aquell mateix dia van prendre aquest determini: Lluitarem contra qualsevol
qui ens ataqui en dissabte. No hem de morir pas com han mort els nostres
germans en els seus amagatalls, i aquesta paraula d’un rabí a propòsit
del d’Ex31,14 (El dissabte serà sagrat per a vosaltres l'heu de
respectar. Qui el profani serà condemnat a mort: tothom qui treballi aquest
dia serà exclòs del poble): “El sàbat us ha estat donat a vosaltres,
però vosaltres no heu estat donats al dissabte”.
◊ v. 28.-
El Fill de l’home. Per a Mc, el Fill de l’home és evidentment Jesús, que
aquí afirma la seva autoritat sobre la institució divina del sàbat. Aquesta
paraula té la mateixa importància de la del v. 10 (Doncs ara sabreu que
el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra...).
No treu solament una conseqüència del v. 27, sinó que dedueix de l’actitud
de Jesús en els vv. 23-27 el principi que la inspira.
Paraula de Bona Nova.- El Fill de l’home és amo fins i tot del dissabte.
Pas al ritus
Hem estat convidats a participar a la taula de la llibertat... en l’amor de
Déu. Entrem-hi en acció de gràcies.
Per al Pare
Nostre
Jesús ens ensenya a demanar el pa de cada dia; no serà arrancat d’amagat
sinó ofert pel Pare que ens estima. Diguem doncs confiadament:
retorn
DIMECRES SEGONA SETMANA
Mc 3,1-6
Introducció
L’autor de la carta als Hebreus presenta Melquisedec com un anunci vivent de
Jesús Crist. Nosaltres hem vingut a celebrar el seu verdader reialme de
justícia i de pau. Que l’exerceixi en nosaltres perdonant-nos els pecats.
Per a
l’homilia
◊ v. En una altra ocasió, fa referència a 1,21 (és a dir “la diada de
Cafarnaüm”). Aquest relat no segueix el model habitual del relats de
miracle: l’interès no recau aquí sobre la curació com a tal, sinó que
ofereix matèria de controvèrsia sobre el sàbat i constitueix la resposta de
Jesús a aquesta controvèrsia.
La
mà paralitzada. Literalment: seca.
◊ v. 2.- A
veure si curaria en dissabte. Segons els rabins, no es podia curar un
malalt durant el sàbat si no estava en perill de mort. El cas del paralitzat
oferia, doncs, un test per jutjar l’actitud de Jesús en aquest punt.
◊ v. 4.-
Què s’ha de fer en dissabte... (Leccionari). Què és permès en
dissabte (BCI i Grec).
* Jesús oposa
l’acció que farà (fer el bé, curar una vida disminuïda), a l’acció dels seus
adversaris que l’espien amb malevolència (fer el mal, matar, cf. v. 6). Una
altra interpretació:
** estava
admès que la llei del sàbat cessava quan una vida estava en perill; no és
aquest, el cas; però Jesús estén el principi a tota curació i a tota bona
acció feta en dia de dissabte, car no curar equivaldria a matar, no fer el
bé equivaldria a fer el mal. En els dos casos, l’actitud de Jesús pel que fa
al dissabte és de posar-lo al servei del bé i de la vida; (Jn 5,17-18:
Però Jesús els replicà: El meu Pare continua treballant, i jo també
treballo. Davant d'això, els jueus, amb més afany, buscaven de matar-lo,
perquè veien que, a més de violar el repòs del dissabte, afirmava que Déu
era el seu Pare i es feia així igual a Déu).
◊ v. 5.-
Llavors se’ls mira tots (Leccionari). Després de donar una mirada tot
al voltant (Grec). Mc nota sovint aquesta mirada de Jesús al seu
voltant. (3,34: Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu:
Aquests són la meva mare i els meus germans; 5,32: Però Jesús anava
mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet; 10,23: Llavors Jesús
mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: Que n'és, de difícil, per
als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!; 11,11: Jesús va
entrar a Jerusalem, al temple. Després de donar una mirada tot al voltant,
com que ja era el vespre, va sortir amb els Dotze cap a Betània).
◊ v. 6.-
Els partidaris d’Herodes (Leccionari i BCI). Herodians (Grec). Es
tracta dels amics o dels partidaris d’Herodes Antipes, Tetrarca de Galilea i
de Perea (del 4 abans J.C. al 39 després J.C.). No es podia prendre cap
acció contra Jesús sense el seu acord. Va ser ell qui va fer empresonar Joan
Baptista (6,17) i, segons Lc (13,31) era hostil a Jesús. (Cf. Mc 8,15:
Jesús els va fer aquesta advertència: Estigueu alerta, aneu amb compte amb
el llevat dels fariseus i el llevat d'Herodes). Els Herodians es
tornaran a trobar amb els Fariseus a 12,13 (Aleshores van enviar a Jesús
alguns fariseus i alguns partidaris d'Herodes per sorprendre'l en alguna
paraula comprome-tedora).
Per matar
Jesús (Leccionari). Per fer-lo morir (BCI). Com el farien
morir (Grec). Es tracta sens dubte d’un conciliàbul en el qual hom es
concerta; no es tracta de cap assemblea oficial. Aquest v. 6, que conclou el
conjunt 2,1 – 3,6, anuncia la Passió, i subratlla la gravetat de conflicte i
el sentit de les afirmacions de Jesús.
Paraula de
Bona Nova.- Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar
una vida o deixar-la perdre?
Pas al ritus
Estem a punt d’entrar en el bé que Jesús ha volgut fer per tots nosaltres,
tot i que l’hagi hagut de pagar amb la seva pròpia vida. Amb tot el nostre
cor: “Donem gràcies al Senyor, Déu nostre”.
Per al Pare
Nostre
La “vostra voluntat” és que fem el bé sigui el dia que sigui. Que sempre
estiguem en favor de la vida. Diguem doncs:
retorn
DIJOUS SEGONA
SETMANA
Mc 3,7-12
Introducció
La gentada s’aplega al voltant de Jesús. La gent troba en Jesús el bon
pastor que no troben enlloc més. Tant de bo que també nosaltres sapiguem
trobar Jesús font de vida.
Per a
l’homilia
Mirada de conjunt.- Al donar aquí una visió general del ministeri de
Jesús i de l’atracció que ell exercia sobre la gent, Mc presenta un contrast
amb l’hostilitat de la qual Jesús és objecte (2,1 – 3,6; 3,20-35), suggereix
la reunió de tot Israel (v. 7-8) al voltant del Fill de Déu (v. 11) i
prepara la institució dels Dotze (vv. 13-20).
◊ v. 8.-
...de Tir i de Sidó. La gent ve no solament de Galilea, sinó també de
totes les regions habitades pel Jueus. En comparació amb Mc 1,5: la gent
només va a Joan de la Judea i de Jerusalem.
◊ v. 11.-
Tu ets el Fill de Déu. Cf. 1,1: Comença l'evangeli de Jesús, el
Messies, Fill de Déu. Aquest títol no és atestat per tots els testimonis
del text. En tot cas expressa el pensament de Mc. Revelat per Déu (1,11:
I una veu digué des del cel: Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he
complagut; 9,7: Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del
núvol va sortir una veu: Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo)
ha de romandre secret. Però Jesús l’acceptarà durant el procés (Mc 14,61-62:
Però ell callava i no va respondre res. Novament, el gran sacerdot
l'interrogà i li digué: ¿Tu ets el Messies, el fill del Beneït? Jesús
respongué: Sí, sóc jo; i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del
Totpoderós i venint amb els núvols del cel), i un home, un pagà, el
pronuncia després de la seva mort (Mc 15,39: El centurió, que estava
enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: És veritat:
aquest home era Fill de Déu). Fins i tot els esperits dolents, però
Jesús no accepta aquestes manifestacions. Vegeu la nota a 1,34 (Dimecres de
la Primera setmana).
Aquesta
gentada estúpida que no entén res de la missió de Jesús s’ha de col·locar al
cantó dels qui s’oposen a ell. La seva oposició és menys raonada que la dels
Fariseus, però és igualment real. Vinguda de tot arreu, províncies jueves i
regions paganes (l’altre banda del Jordà, Tir i Sidó), només veu en Jesús el
que fa miracles del qual en vol treure profit; la seva actitud la tanca per
rebre la Bona Nova.
A mida que la
narració de Mc avança, el drama s’està tramant: els caps religiosos
plantegen, un projecte per matar-lo; la massa popular és tan tancada que es
torna hostil. Tota aquesta gent constitueix progressivament el front que
refusarà Jesús. Aviat no quedarà al voltant de Jesús sinó un petit grup
capaç de ser associat a l’aventura evangèlica; només seran un grapat.
Marc
els anomena “els deixebles”.
Pas al ritus
L’Eucaristia fa present l’ofrena de la vida de Jesús per tots els homes.
Tant de bo que fóssim dels qui el reconeixen, l’accepten i li donen gràcies.
Per al Pare
Nostre
Jesús es nodria del compliment de la voluntat del Pare. Al resar com Jesús
ens va ensenyar esforcem-nos per ser capaços de complir-la també com ell ho
va fer.
retorn
DIVENDRES
SEGONA SETMANA
Mc 3,13-19
Introducció
La carta als Hebreus cita Jeremies anunciant la Nova Aliança. La que
nosaltres fem present cada vegada que celebrem l’Eucaristia. Tant de bo que
hi puguem ser fidels en tot moment.
Per a
l’homilia
◊ v. 13.- A la muntanya. En Mc Jesús es troba amb la gent i l’ensenya a la
vora del mar (2,13; 3,7-8; 4,1-2; 5,21) i puja a la muntanya per actes
importants en relació als deixebles (3,13: Jesús pujà a la muntanya, va
cridar els qui va voler (avui); 9,2: Sis dies després, Jesús va prendre
amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una
muntanya alta i es transfigurà davant d'ells).
Va cridar.
La iniciativa de Jesús és subratllada, igual que la disponibilitat dels
deixebles (recordeu la crida dels quatre primers: 1,16-20)
◊ v. 14.-
En designà dotze. Alguns testimonis llegeixen aquí: dotze que ell
anomenà apòstols. Aquest nom els és donat en tant que enviats de Jesús
(6,30: Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que
havien fet i ensenyat).
Perquè
estiguessin amb ell. Aquest aspecte de la vida dels deixebles és subratllat
per Mc.
◊ v. 17.-
El nom de Boanerges, que vol dir “fills del tro”. (Cf. Lc 9,54: Els
deixebles Jaume i Joan van dir-li: Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc
del cel i els consumeixi?).
◊ 18.-
Jaume, fill [o germà] d’Alfeu. Literalment: Jaume, el d’Alfeu.
Simó, el
zelota (Leccionari). Simó, el zelós, fervent. (BCI). Literalment:
el cananita, paraula aramea que significa zelós.
◊ v. 19.-
Judes Iscariot. En Jn 6, és el nom del pare de Judes. Diverses
interpretacions han estat proposades del nom “Isacriot”. Originari de
Kerioth, petit poblet del sud de Palestina; mentider (segons una rel
aramea), epítet injuriós aplicat al traïdor desprès dels fets; transcripció
semítica de sicarius, equivalent llatí de zelote (qualificatiu de Simó, que
fa parella amb Judes); aquesta darrera interpretació pot ajudar a comprendre
perquè Judes va trair Jesús que refusava la ideologia zelota (Mt 17,24-27:
en l’assumpte de la didracma).
La llista
dels dotze apòstols és ocasió per a Mc de recordar la passió de Jesús que
comença a dibuixar-se a l’horitzó.
Pas al ritus
Nosaltres no som apòstols en el sentit estricte de la paraula; però formem
part de l’Església Apostòlica i prolongadors de la seva tasca. Ara
esdevindrem testimonis – la mort i la resurrecció del Senyor – del que ens
cal proclamar.
Per al Pare
Nostre
El Dotze ens han transmès l’ensenyament de Jesús. Repetim-lo amb un cor
agraït envers els qui ens l’han ensenyat, dient una altra vegada...
retorn
DISSABTE
SEGONA SETMANA SENAR
Mc 3,20-21
Introducció
La carta als Hebreus posa de relleu l’eficàcia de la intercessió de Jesús
per obtenir-nos el perdó dels pecats. Acostem-nos-hi confiadament per
obtenir el dels nostres.
Per a
l’homilia
◊ A casa. Cal entendre, sens dubte, la casa de Simó en la qual Jesús es
troba, en certa manera, com a casa seva. Aquí, en 3,20, el sentit podria ser
en una casa.
◊ No els
quedava temps ni de menjar. L’afecció excessiva de la gent té alguna
cosa de mortífer: Jesús està en perill.
És ben bé
això el que comprèn la família. Reaccionant com ho farien totes les famílies
en el seu lloc, la seva hi va per treure’l d’allí. Solament que no és segur
que en tingui la manera: primer ella pensa que ha perdut el cap o, almenys,
que es comporta d’una manera totalment inconscient; a més a més, es proposa
de fer servir la força per arrancar-lo de les mans de la gent aclaparadora.
Per les
paraules que fa servir, l’evangelista deixa entendre que la família de Jesús
no sembla que tingui solament intencions rectes. Però, curiosament, no diu
si van aconseguir el seu objectiu. Una altra intervenció, menys benèvola
encara que aquesta, es produirà abans que s’arribi al desenllaç final.
(Vegeu les perícopes següents: dilluns i dimarts vinents).
Pas al ritus
En certa manera la família de Jesús tenia raó: calia menjar per viure. Li ho
han volgut fer possible. Per això justament Jesús ens ha ensenyat a demanar
el pa de cada dia. “Demanar”, perquè es tracta d’un aliment que ens ve del
més enllà.
Per al Pare
Nostre
Nosaltres envoltem Jesús com la gent que li impedia menjar. ¿Deixem a la
llibertat del Crist de decidir el que és bo per nosaltres? ¿Que l’ofeguem
amb les nostres demandes? ¿Per què no som capaços d’insistir de tot cor en
les demandes que ell mateix ens ha proposat de fer? Així, doncs, gosem dir...
retorn