DILLUNS TRENTA-UNENA SETMANA
Lc 14,12-14

Introducció
            Tractem de mantenir fresca en el nostre esperit la veritat de la nostra condició de convidats. Hem respost, és cert; però la crida ha estat primera. L’acció de gràcies – l’Eucaristia – és la resposta normal. La repetició quotidiana de la crida i la resposta no hauria de treure’n l’originalitat, ni la seva frescor. Reconeguem les nostres reticències a respondre. Demanem perdó.

Per a l’homilia
            Context. El context de l’àpat evoca la invitació. Jesús en treu una crida a la generositat envers els pobres i a ser desinteressats.

            ◊ v. 13.- Més aviat, quan facis una festa... (Leccionari i BCI); Al contrari, quan... (Grec). El consell de Jesús va en sentit contrari de tots els costums. Tots els desgraciats enumerats en el verset són “pobres típics”.

            ◊ v. 14.- Feliç de tu, llavors: ells no tenen res... Jesús formula una promesa per a aquells que son desinteressats. (Cf. Lc 6,32-34: Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany.)

            ◊ v. 14.- ...quan ressuscitaran els justos. Recolzant-se en aquest text i en Lc 20,35 (però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit) alguns han pensat que Lc no admetia la resurrecció per als pecadors (aquesta concepció es trobava en alguns medis jueus de l’època). Però Lluc en Ac 24,15 (i tinc posada en Déu la mateixa esperança que ells tenen: que tant justos com injustos ressuscitaran) anuncia una resurrecció dels justos i dels pecadors. Les seves expressions aquí i en 20,35 s’expliquen pel fet que solament els justos arribaran a la vida veritable.

            Jesús exhorta el seu hoste, en tant que “el que convida”, a actuar d’una manera insòlita, tenint en compte que les relacions socials habituals es basen en la reciprocitat (6,32-34: Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany. Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents). L’oposició rics/pobres del Magníficat i de les Benaurances reapareix aquí amb tota claredat. El lector pot reconèixer que, el que Jesús convida a fer, és el que ell mateix practica, i que li serà retret al principi del capítol 15. Aquell que s’aventura en el camí que testimonia els nous valors del Regne, serà feliç: serà beneficiari d’una reciprocitat a tot un altre nivell que el de les conveniències de la bona societat. Jesús al·ludeix a “la resurrecció dels justos”, atesa la fe dels fariseus en la resurrecció.

Pas al ritus
          Nosaltres hem estat convidats pel Crist perquè nosaltres som veritables “pobres, coixos, cecs”. Unim la nostra pobresa a la riquesa de la seva vida en la seva ofrena que ens disposem a renovar sobre l’altar.

Per al Pare Nostre
            Resem el Pare Nostre perquè el seu Nom (la seva persona) sigui reconegut gràcies a la gratuïtat i a la generositat de la missió dels cristians, de l’Església, en la proclamació de la Bona Nova.    retorn





DIMARTS TRENTA-UNENA SETMANA
Lc 14,15-24

Introducció
          “Feliç de tu, llavors...”, deia Jesús ahir. “Feliç el qui podrà asseure’s a la taula en el Regne...” diu avui un dels convidats. Feliç, si respon a la crida. ¿Hem respost? Som aquí! Però en el cor, ¿quina mena de resposta hi ha? Que el Senyor ens digui la seva “sola paraula” de perdó.

Per a l’homilia
            Context. Aquesta paràbola es troba, en Mt, després de l‘arribada de Jesús a Jerusalem i en una forma bastant diferent. Lc en fa l’anunci de la crida del nou poble format per pobres, Jueus i pagans.

            ◊ v. 15.- Feliç el qui s’asseurà a taula (Leccionari i BCI); Benaurat el qui menjarà el pa... (Grec).
Aquesta benaurança com la d’Ap 19,9 (Feliços els convidats al banquet de les noces de l'Anyell) expressa l’esperança de participar al festí messiànic; vegeu la nota a 13,28, el dimecres de la 30a setmana.

            ◊ v. 17.- Veniu, és a punt. Nombrosos testimonis porten ...tot és a punt. (Mt 22,4: Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces.)

            Segons el costum oriental, els convidats han estat avisats des de molt de temps abans; al darrer moment, l’hoste envia un servidor a cercar-los i acompanyar-los. (Cf Est 5,8: Doncs, si gaudeixo del favor del rei, si al rei li sembla bé de donar-me el que demano i de concedir-me el que desitjo, que torni amb Aman al convit que els prepararé, i demà donaré una resposta al rei ; Est 6,14: Encara estaven parlant quan van arribar els eunucs del rei per acompanyar tot seguit Aman al convit que Ester havia preparat.)

            ◊ v. 18.- Els convidats són nombrosos (cf. v. 16: ...convidà molta gent), però la paràbola només en presenta tres, seguint la regla usual. (P. e. nota a Lc 10,33 [paràbola del “bon” samarità] m) : Seguint un costum corrent en les paràboles, hom troba aquí tres personatges – sacerdot, levita, samarità –; com en el nostre text; en 19,16-24, paràbola de les mines (Lc); en 20,10-12, el vinyaters homicides). En el nostre cas, el darrer ni tan sols s’excusa.

            ◊ v. 20.- M’he casat fa poc. Lc potser farà al·lusió a aquest tret en 14,26 (Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu.)

            ◊ v. 21.- Fes venir els pobres... La llista dels desgraciats és la mateixa que en 14,13 (els convidats preferibles). Aquestos són recollits en la mateixa ciutat, i Lc hi deu veure en ells els pobres d’Israel.

            ◊ v. 23.- Ressegueix els camins i les tanques... A diferència de Mt 22,9-10, Lc presenta aquí una segona sèrie de “suplents” dels convidats que van refusar i se’ls fa venir de fora de la ciutat; deu pensar el els pagans.

            ◊ v. 23.- ...i obliga a venir... No es tracta de violència sinó d’un invitació pressionant. (Cf. 24,29: Però ells van insistir amb força dient-li: Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar...; Ac 16,15: Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar: Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi. I ens hi va fer anar per força.) Interpretacions tardanes han volgut legitimar amb aquest text conversions forçades. No tenen justificació en aquest tret parabòlic, i menys encara en l’esperit de l’evangeli.

            ◊ v. 24.- Ni un de sol dels qui jo havia convidat no tastarà... (Cf. 13,28-29: Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu.)

            La paràbola combina dues oposicions: fora/dins; primers/darrers: el primers convidats queden fora, s’exclouen ells mateixos, ofegats per la seves noves riqueses: per aquest detall, el catequista manté present el motiu que li importa, la trampa de la riquesa. A l’oposició dels exclosos els darrers, representats per la mateixa llista que en el v. 13 (els qui han de ser convidats), substitueixen els primers per entrar dins a la casa de l’Amo. Aquest amo de casa fa exactament el que Jesús proposava al seu hoste en el passatge precedent: convidar gent que no podrà tornar res. La menció, pròpia de Lc, d’una segona tramesa per omplir la casa, és certament una evocació anticipada de la missió envers els pagans, cosa que ve a recolzar la interpretació més universalista de l’anunci fet per Jesús en 13,29: I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu.

Pas al ritus
            “El meu cos que serà lliurat per vosaltres”, “La meva sang... per la multitud”: nosaltres formem part amb la resta de la humanitat, dels beneficiaris de l’ofrena de Jesús... deixem-nos prendre per ell.

Per al Pare Nostre
            El convidat que desitjava “menjar el pa en el Regne”, no sabia gaire el que deia. Demanem, al mateix temps que demanem “el pa de cada dia”, d’aprofundir el sentit d’aquestes paraules.    retorn





DIMECRES TRENTA-UNENA SETMANA
Lc 14,25-33

Introducció
            “Feu això que és el meu memorial”, és el desig de Jesús; és el que espera de nosaltres; és el deute d’amor del que som deutors. Una manera de “pagar-li” el deute – ¿l’única? ¿la millor? – és complir el que ens demana, no d’una manera mecànica, sinó de tot cor. Que ens perdoni les nostres faltes d’amor envers seu, envers als altres.

Per a l’homilia
            Context. Aquesta secció s’adreça a les multituds, és a dir els deixebles presents i posteriors de Jesús. S’hi reuneixen diversos ensenyaments de Jesús sobre la condició de deixeble, centrant-les sobre el tema de la renúncia ( vegeu vv. 25-26.33).

            ◊ v. 26.- Si no m’estima més que... (Leccionari i BCI); I no odia el seu pare... (Grec). Tal com la llengua de l’A. T., que no té comparatius, aquest verb (odiar) significa aquí estimar menys (per exemple: Gn 29,31-33: Quan el Senyor veié que Lia no era estimada, la va fer fecunda, mentre que Raquel era estèril. Lia va quedar embarassada i va donar a llum un fill, que anomenà Rubèn. Ella explicava: El Senyor ha vist la meva humiliació. Ara el meu marit m'estimarà. Va quedar encara embarassada i va donar a llum un segon fill. Deia: El Senyor ha sentit que jo no era estimada i m'ha donat un altre fill. El va anomenar Simeó ; Lc 16,13: Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner). Mt ho ha comprès d’aquesta manera en 10,37 (Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi). Lc 18,20 (Ja saps els manaments: No cometis adulteri, no matis, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare) recorda, per altra banda, el manament del Decàleg referent als deures envers al pares (Ex 20,12: Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu.)

            ◊ v. 26.- ...que a la seva esposa. Diferentment de Mt 10,37 (Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi), Lc menciona aquí l’amor de l’espòs que també ha de passar després de l’amor del Crist. (Cf. Lc 18,28-29: Llavors Pere va dir: Mira, nosaltres hem deixat el que teníem i t'hem seguit. Jesús els digué: Us asseguro que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans, pares o fills.)

            ◊ v. 28.- El parell de paràboles dels vv. 28-30 i 31-32 és propi de Lc. Sembla que, a l’origen, hagi estat un exemple sobre la necessitat de reflexionar abans d’una empresa important, sens dubte el compromís de seguir Jesús. Afegint-hi com conclusió el v. 33 (Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té), Lc en fa una crida a la renúncia.

            ◊ v. 33.- Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot... Aquest verset que reprèn la conclusió dels vv. 26 i 27, fa una conclusió nova a les dues paràboles precedents. En fa una crida a renunciar a tots els seus béns. Es tracta d’un ensenyament estimat de Lc (12,13-34: Jesús sol·licitat per resoldre un problema d’herència; paràbola del qui ha tingut grans collites; hom no s’ha d’inquietar de què menjar ni com vestir-se; 18,24-30: dificultat per als rics d’entrar en el Regne (camell/agulla); deixar-ho tot per seguir Jesús (5,11: crida dels primers deixebles ; 5,28: la crida de Leví ; 18,12: la crida a l’home ric ; el nostre verset 33.)

            És ara que l’ “esforçar-vos per entrar per la porta estreta” rep el seu contingut explícit: consisteix a preferir Jesús, el pobre, al propi parentiu. Es l’estil de vida que renuncia al confort i a la rendibilitat.

            Si a l’origen les dues paràboles anaven dedicades als qui encara no s’havien decidit a seguir Jesús – ara, a la celebració, tots nosaltres som dels qui ja s’han decidit per seguir Jesús... Però, ¿amb quin grau de fidelitat? ¿amb quin grau de profunditat... de renúncia de manera que res no pugui disminuir “el seguiment” de Jesús?

Pas al ritus
            Jesús verdaderament ho ha donat tot , al llarg de tota la seva vida fins al cim de la creu. ¿D’on ha tret la generositat? A les nits de pregària... principalment a Getsemaní, “a l’hora de la veritat”. Nosaltres hauríem de treure la nostra força per donar-ho tot seguint-lo a ell, de la nostra participació sagramental al do de Crist. Tinguem els ànims d’entrar-hi sense restriccions prèvies.

Per al Pare Nostre
            En la “llista de renunciaments” que Jesús ha fet, no s’hi tracta mai de “renunciar al seu pare”. Amb major raó si hom posa Pare en majúscula: ell es la font de la nostra vida, renunciar a ell seria una mena de suïcidi... Al contrari, amb més força diguem seguint l’ensenyament de Jesús...    retorn





DIJOUS TRENTA-UNENA SETMANA
Lc 15,1-10

Introducció
            Al principi “Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia”. “El Crist va conèixer la mort” – va ser sobre la creu –, “després la vida” – va ser el matí de Pasqua: el primer dia de la Nova Creació. Nosaltres el fem present i podem entrar en aquest gran esdeveniment participant en el misteri de l’Eucaristia. Entrem-hi tot reconeixent que som pecadors.

Per a l’homilia
            Context. Aquest capítol constitueix una ferma unitat literària per la seva introducció i per les seves tres paràboles sobre la joia de retrobar el que havia estat perdut:
            v. 6: Veniu a celebrar-ho... (Leccionari i BCI); Alegreu-vos amb mi... (Grec).
            v. 9: Veniu a celebrar-ho... (Leccionari i BCI); Alegreu-vos amb mi... (Grec).
            v. 23: ...porteu el vedell gras per celebrar-ho... (Leccionari); ...porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho (BCI); ...porteu el vedell gras, mateu-lo i mengem alegres (Grec).
           v. 32: Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa... (Leccionari); Però calia celebrar-ho i alegrar-se (BCI i Grec).

            La progressió és clara: una ovella sobre cent; una moneda sobre deu; un fill sobre dos. Davant els justos que s’indignen de l’acolliment que Jesús fa als pecadors, Jesús proclama la joia que Déu experimenta al retrobar els seus fills perduts, i convida els Fariseus a entrar en aquesta joia (d’una manera especial en l’escena final des vv. 25-32: El seu fill gran era al camp, etc.). Les dues primeres paràboles, estretament paral·leles suggereixen la recerca del pecador feta pel Pare; la tercera presenta l’acolliment fet pel Pare del pecador que torna cap a ell.

            ◊ v. 1.- Els cobradors d’impostos i els altres pecadors. Tal com en 5,30 i en 7,34 (Els fariseus i els seus mestres de la Llei ho retreien als deixebles de Jesús i els deien: Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors?; ~ ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i dieu: Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors) els cobradors d’impostos són citats juntament amb els pecadors públics, condemnats pel Fariseus. Veient que tots: aquest adjectiu és omès per alguns testimonis antics.

            ◊ vv. 3-7.- La imatge del pastor i del seu ramat és un tema clàssic en l’A. T. per expressar les relacions entre Deu i el seu poble (Lc 12,32: No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne ; p. e; Gn 48,15: Israel els va beneir així: Que el Déu davant el qual han viscut sempre els meus pares, Abraham i Isaac, el Déu que ha estat el meu pastor des que existeixo fins al dia d'avui) ; la imatge del retrobament de l’ovella perduda és una figura tradicional de la salvació (Jr 23,1-4: Ai dels pastors que malmenen i dispersen les ovelles del meu ramat. Ho dic jo, el Senyor. Això diu el Senyor, Déu d'Israel, als pastors que pasturen el meu poble: Vosaltres heu dispersat les meves ovelles, les heu escampades i no les heu tingudes en compte. Doncs ara jo us demanaré comptes de la vostra mala conducta. Ho dic jo, el Senyor. Després jo mateix aplegaré la resta de les meves ovelles de tots els països on les he escampades i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i es multiplicaran. Els posaré al davant pastors que les pasturin: no tindran por i ningú no les esfereirà. No en faltarà cap a la crida. Ho dic jo, el Senyor. Vegeu també Ez 34,11-16). Aquesta paràbola té un paral·lel en Mt 18,10-14; però mentre que aquesta en Mt s’aplica a la responsabilitat dels caps de l’Església pel que fa als petits de les seves comunitats, Lc hi posa de relleu la recerca del pecador per part de Déu; és sens dubte més a prop del sentit original de la paràbola.

            ◊ v. 4.- En el desert. Lloc de pasturatge usual dels ramats a Palestina; correspon a les muntanyes de Mt 18,12 (Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada?).

            ◊ v. 6.- Alegreu-vos amb mi. Aquesta invitació a compartir la joia, que es troba als vv. 23-24 i 32, és per a Lc un tret capital. Prepara la resposta final de Jesús a les murmuracions dels Fariseus (vv. 7.10; v. 32).

            ◊ v. 7.- Al cel, per dir Déu. El cel és per al jueus de l’època una manera de designar Déu sense haver de pronunciar el seu nom inefable. Hom troba aquest ús en 15,7.18.21 (del nostre evangeli), 20,4 (El baptisme de Joan, ¿venia del cel o dels homes?) .

            ◊ v. 7.- ...que no necessiten convertir-se. Si Lc pensa en verdaders justos, aquesta afirmació és una paradoxa que subratlla la joia de Déu davant la conversió del pecador i l’atenció que hi fa. El context que Lc dóna a aquesta paràbola i les seves crítiques contra la justícia dels Fariseus (5,32: No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors; 16,15: Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu; 18,9; 20,20), suggereixen que Lc pensa més aviat en falsos justos, que haurien de reconèixer la necessitat de convertir-se.

            Cf. Lc 5,32: No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors. Lc hi ha afegit “a convertir-se” per explicitar un tema sobre el qual insisteix. Insistirà encara més sobre la crida de Jesús a la conversió (13,1-5: l’assumpte dels galileus assassinats; dels homes de Jerusalem morts per la torre de Siloé; el nostre capítol 15; 16,30: la paràbola del ric i del pobre Llàtzer; 24,47: darreres paraules del Ressuscitat als deixebles) i sobre l’èxit d’aquesta crida (7,36-50: Jesús a casa de Simó amb la dona pecadora; 19,1-10: el cas de Zaqueu; 23,40-43: “el bon lladre” a la creu). Aquesta crida s’adreça a tots: no hi ha pas verdaders justos (la paradoxa del v. 7, de més amunt).

            ◊ v. 8.- Deu monedes de plata. Literalment: 10 dracmes. Aquesta moneda grega equival a un denari romà. Per a la mestressa de cada que només en té deu, és una pèrdua important. (TOB)

            Segons Joachim Jeremias (« La parábolas de Jesús », Ed. Verbo Divino, p. 166) les deu dracmes recorden als coneixedors de la palestina àrab, el pentinat femení, adornat de monedes: aquest ornament forma part de la dot, i representa la possessió més preciosa que la dona no es treu ni per dormir. La dona deuria ser molt pobra, ja que deu monedes eren un ornament molt modest, en comparació amb els centenars de monedes d’or i de plata que es fan servir avui per moltes dones en Orient.

            ◊ v. 10.- Entre els àngels de Déu. Es tracta de la joia de Déu (Lc 12,8: I jo us dic: A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també el Fill de l'home el reconeixerà davant els àngels de Déu : es tracta del darrer judici exercit per Déu davant els seus àngels).

OBSERVACIONS
            La segona part del cap. 15 (vv. 11-32) no forma part del tex litúrgic d’avui. M’he permès de posar aquí les notes de la TOB/NT per la simple satisfacció de fer aparèixer el sentit sovint ignorat d’aquests versets.

            ◊◊ vv. 11-32.- Aquesta paràbola cèlebre és pròpia de Lc (nomé té una llunyana analogia amb aquella altra de Mt 21,28-32 (el pare dels dos fills: diu Sí / fa No; diu No / fa Sí; Pecadors / Fariseus). Aquesta paràbola té dues parts, fortament lligades entre si pel mateix personatge central del pare i per la seva actitud generosa, tant com per la mateixa invitació final (vv. 24.32: I es posaren a celebrar-ho; hem d’alegrar-nos i fer festa) a compartir la joia (cosa que hauria de conduir a evitar el títol habitual que hom dóna a aquesta paràbola: “el fill pròdig”). La segona part que acaba el relat respon al problema inicial del capítol (vv. 1-2), manifesta la lliçó essencial de la paràbola: invitar els Fariseus a entrar dins la joia de Déu, a tenir el cor tan ample com el seu, en l’acolliment dels pecadors que tornen a ell.

            ◊ v. 12.- Dóna’m la part d’herència que em toca. Aquesta demanda no és desconeguda (Si 33,20-24: En vida, no donis poder damunt teu ni al fill, ni a la dona, ni al germà, ni a l'amic. No facis donació dels teus béns a un altre, no fos cas que te'n penedissis i els hi haguessis de demanar. Mentre visquis i et quedi encara alè, no donis a ningú la teva persona. Més val que els fills t'hagin de demanar les coses que no pas que depenguis de les seves mans. En tot el que facis, mostra't superior, no deixis que el teu honor sofreixi un afront. Només quan la vida se t'acabi, a l'hora de la mort, reparteix l'herència, però la seva legitimitat és discutida pels historiadors. El jove reconeixerà més tard que ha pecat contra son pare (vv. 18-21), però la naturalesa de la seva falta no és precisada.

            ◊ v. 13.- Una vida dissoluta. El terme de Lc és imprecís. Se’l tradueix de vegades per disbauxa, sota la influència del v. 30 (després de consumir els teus béns amb dones públiques); però en aquest verset (30), ¿no serà que el fill gran exagera?

            ◊ v. 15.- Pasturar porcs. Per a un Jueu, és el súmmum de la degradació, ja que el porc és un animal impur (Dt 14,8: També el porc, que té la peülla partida però no és remugant, considereu-lo impur. No mengeu la carn d'aquests animals ni toqueu els seus cadàvers.)

            ◊ v. 16.- Però ningú no li’n donava. Segons J. Jeremias, op. cit. p. 160, ja que ningú no li’n donava es veia obligat a prendre’n d’amagat als porcs! El súmmum de la degradació: inferior als porcs.

            ◊ v. 17.- Reflexionà dintre seu (Leccionari); Reflexionà dintre seu i es digué (BCI i Grec). Manera habitual, en les paràboles, d’expressar el pensament per aquesta mena de diàleg amb si mateix.

            ◊ v. 17.- I aquí jo m’estic morint de fam. Jesús no idealitza els sentiments del desgraciat. La paràbola no està centrada en la conversió del fill (només busca satisfer la seva gana) sinó sobre l’amor del Pare.

            ◊ v. 18.- He pecat contra el cel. És a dir, contra Déu.

            ◊ v. 20.- Corregué a tirar-se-li al coll. Aquesta pressa és per a un oriental una actitud excepcional. Com tot el verset, i el que segueix, aquesta pressa expressa l’amor del pare. Els seus petons són el senyal del perdó [abans mateix que el fill hagi obert la boca]. (2 Sa 14,33: Joab anà a trobar el rei i li va transmetre aquest missatge. El rei va fer cridar Absalom, que va presentar-se al seu davant i es prosternà fins a tocar a terra amb el front. Aleshores el rei el va besar.)

            ◊ v. 21.- ...no mereixo que em diguin fill teu. Alguns testimonis afegeixen tracta’m com un dels teus jornalers com en el v. 19. Però el text curt, millor atestat, fa ressortir la pressa del pare i el fet que el seu acolliment impedeix al fill anar fins al final de la seva humiliació.

            ◊ v. 22.- El vestit millor (Leccionari i BCI); El vestit primer (Grec).

            ◊ v. 22.- L’anell és senyal d’autoritat (Gn 41,42: El faraó es va treure del dit el segell reial i el posà al dit de Josep; el va fer vestir de lli i li posà un collaret d'or); les sandàlies formen part del vestit de l’home lliure, per oposició al de l’esclau.

            ◊ v. 24.- La repetició dels temes dels versets 6 i 9 (l’alegria del retrobament) marca el final de la primera escena de la paràbola.

            ◊ v. 25.- El fill gran. L’actitud d’aquest personatge, el diàleg amb el qual constitueix la segona part de la paràbola, correspon exactament a la dels Fariseus del v. 2.

            ◊ v. 29.- Sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments. Aquesta afirmació és justa. Correspon a la seguretat que tenen els Fariseus de complir totes les exigències de la Llei.

            ◊ v. 30.- ...Aquest fill teu. El germà gran refusa reconèixer el petit com germà seu, i parla d’ell amb menyspreu. (Cf. la pregària del fariseu al Temple, Lc 18,9.11)

            ◊ v. 31.- Tu sempre ets amb mi. Aquí resideix la joia essencial, i la invitació a anar més enllà del juridisme per obrir-se a l’amor.

            ◊ v. 31.- Però ara hem d’alegrar-nos... Alguns testimonis afegeixen ara et cal alegrar-te...

            ◊ v. 32.- Perquè aquest germà teu... El pare rectifica el nom menyspreador del v. 30 (aquest fill teu): el fill que acaba d’arribar sempre serà germà del gran.

            ◊ v. 32.- Donàvem per mort... donàvem per perdut... Aquesta conclusió de la segona escena, preparada pels vv. 6, 9 i 24, és la resposta de Jesús a les murmuracions dels Fariseus. Quan ells veuen els pecadors anar a Jesús, que s’uneixin a la joia de Déu que retroba un dels seus fills.

            Si les dues primeres paràboles subratllen la gràcia (la gratuïtat de la recerca) d’aquell que busca, la tercera senyala la participació de la voluntat del pecador en el procés de la conversió i del perdó.

Pas al ritus
            Jesús ens ha buscat fins a morir. ¿Serem capaços de compartir la seva joia de la trobada? La festa de l’Eucaristia ja és una joia... que també en sigui per a nosaltres.

Per al Pare nostre
            Déu només busca perdonar. ¿Ens volem fer perdonar? Tractem de ser coherents al moment de demanar “perdoneu-nos com nosaltres perdonem”. Així, doncs, gosem dir...    retorn





DIVENDRES TRENTA-UNENA SETMANA
Lc 16,1-8

Introducció
            Sant Pau dirà tot seguit que ell ha rebut entre els no jueus la funció sagrada ~ perquè puguin ser presentats a Déu com una ofrena agradable, santificats per l’Esperit Sant. Es refereix a la vida tota sencera. Aquesta frase també es pot entendre de la participació a l’Eucaristia. El Cap i els membres: ofrena agradable a Déu. Demanem perdó de les nostres faltes.

Per a l’homilia
            Context. Aquesta paràbola sembla difícil d’entendrer perquè sembla posar com exemplar un trampós. Però tampoc no dubta, en altres paràboles, a comparar el judici de Déu al d’un jutge sense justícia (18,1-8), ni a invitar les seus deixebles a ser prudents com serps (Mt 10,16); és clar que no exhorta els seus a la injustícia ni a la dolenteria. En aquesta paràbola, es cuida prou de qualificar l’administrador de mentider (v. 8). Si resulta exemplar, només n’és en el sentit de la traça que ha tingut.

            En l’estat actual, la paràbola va seguida d’una sèrie de sentències sobre l’ús dels diners (vv. 9-13). De vegades hom dubta a fixar el punt on acaba la paràbola i on comencen els comentaris. No obstant, sembla que en el text de Lc es pot posar aquest punt entre els versets 8 i 9: és en el v. 9 que Jesús pren efectivament la paraula i que hom passa de la qüestió de la traça a la dels diners. Així el v. 8 conclou la paràbola, convidant els deixebles a ser tan hàbils al servei del Regne com els tramposos d’aquest món en són en els seus negocis deshonestos.

            ◊ v. 1.- Un home ric tenia un administrador. Aquest terme (οικονόμος, oikonomos) és propi del Lc entre els evangelistes i designa un personatge important. (Cf. 1 Co 4,1-2: Així, doncs, tothom ens ha de considerar com a servidors de Crist i administradors dels designis de Déu. Ara bé, dels administradors, l'únic que n'esperem és que siguin fidels.)

            ◊ v. 3.- L’administrador va pensar (Leccionari i BCI); Es va dir a si mateix (Grec). Manera típica d’expressar el pensament els personatges parabòlics.

            ◊ v. 4.- Quan perdré l’administració... (Leccionari i BCI); Quan sigui expulsat... (Grec)

            ◊ v. 6.- Cent bidons (Leccionari); Cent barrils (BCI); Cent bats (Grec). El valor proposat actualment per a un bat va de 21 a 45 litres.

            ◊ v. 7.- Cent sacs (Leccionari); Cent korus. Un korus val deu bats, o sigui entre 210 et 450 litres.

            ◊ v. 8.- El Senyor lloà (Leccionari i BCI); Κυριος, Kyrios. Per a Lc, es tracta sens dubte de l’amo de l’administrador, perquè Jesús prendrà la paraula al v. 9. Però l’elogi que ell fa del seu lladre és sorprenent per ser tan desinteressat. És probable que en la paràbola original l’amo fos Jesús, qui trauria la lliçó del seu relat.

            ◊ v. 8.- L’administrador de la riquesa enganyosa (Leccionari i BCI); L’administrador de la injustícia (Grec). L’adjectiu indica la qualitat de l’administrador, pertanyent a la injustícia. Aquesta darrera paraula, en el context, s’hauria de traduir per mentida, perquè els vv. 10-12 l’oposaran al que és digne de confiança i verídic.

            ◊ v. 8.- Ha estat prudent (Leccionari i Grec); Havia actuat amb astúcia (BCI). En el llenguatge de l’A. T., aquesta paraula es fa servir molt per dir tot saber – fer , honest o mal honest (Gn 3,1: La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet.)

            ◊ v. 8.- Els homes del món (Leccionari i BCI); Els fills d’aquest món (Grec). És a dir les persones que només coneixen el món present i que només actuen per a ell.

            ◊ v. 8.- Amb els homes de la seva mena (Leccionari); En el tracte entre ells (BCI); De les seves generacions (Grec). Aquest hebraisme que es troba en els textos del Qumrâm, són els membres de la comunitat, oposats als fills de les tenebres que són els seus adversaris.

            Una altra possible interpretació. L’administrador no enganya el seu amo; ell renuncia “al percentatge” que li pertoca del conjunt d’operacions; era el seu sou; no en tenia de fix. Renuncia a unes entrades “presents” en vista d’una “seguretat” esdevenidora. Els diners presents donats en almoina, en vista de la vida eterna.

Pas al ritus
            Jesús ha administrat la seva vida donant-la totalment. La va recuperar glorificada... per a ell, i salvada per a tots nosaltres. Aquesta renúncia de Jesús la fem present sobre l’altar i nosaltres hi combreguem... verdaderament? ¿fins quin punt?

Per al Pare Nostre
            Nosaltres tenim grans deutes envers el Pare del cel; no els treu del seu cor; ens perdona. Reconeguem la seva misericòrdia dient una vegada més perdoneu-nos. Així doncs, gosem dir...    retorn
 

DISSABTE TRENTA-UNENA SETMANA
Lc 16,9-15

Introducció
            Hem vingut a celebrar l’Eucaristia; és “la gran cosa”, el Misteri Pasqual, amb tot el que vol dir per al Crist i per a nosaltres. Siguem-hi fidels a la mida de la grandesa del que és celebrat. En tot cas, que el Senyor perdoni les nostres infidelitats.

Per a l’homilia
            Context. Les sentències dels vv. 9-13 són elements dispersos, reunits aquí amb la finalitat d’interpretar la paràbola precedent com una lliçó sobre diversos aspectes dels diners. Aquestes sentències estan lligades entre elles per una sèrie de paraules semítiques sobre els Diners (mamôn: vv. 9.11.13) i de qui és fidel (vv. 10.11.12) i veritable (v. 11), dos termes que s’expressen a partir de la mateixa arrel hebraica (aman). Aquests vv. estan igualment units per l’antítesi entre l’engany i la fidelitat-veritat (vv. 10-12). Al principi d’aquesta secció, Jesús torna a prendre la paraula per comentar la paràbola.

            ◊ v. 9.- Amics a costa de la riquesa enganyosa (Leccionari); amics a costa del diner, que és enganyós (BCI); Mamôn (Grec; com en els vv. 11 i 13). Aquest terme pot provenir, a l’origen, de la idea d’un dipòsit confiat; designa els Diners, personificats com un poder que esclavitza aquest món.

            ◊ v. 9.- Quan desaparegui. Alguns testimonis llegeixen: quan haureu desaparegut.

           ◊ v. 9.- Trobeu qui us rebi. Aquest gir impersonal també es pot entendre com una manera de designar Déu sense haver-lo de citar. En les llegües semítiques aquest gir impersonal indica sovint l’acció de Déu.

            ◊ v. 9.- Eternament a casa seva (Leccionari); Us rebin a les estances eternes (BCI i Grec). Aquesta expressió no es troba, per indicar el lloc de la salvació, ni en l’A. T. ni en la literatura jueva, ni en el N. T. Es deu inspirar en l’imaginari de la Festa de les Tendes, on s’hi veia una prefiguració del temps de la salvació (Za 14,16.21: Tots els supervivents dels pobles que havien vingut a atacar Jerusalem hi pujaran cada any per adorar el Rei, el Senyor de l'univers, i per celebrar la festa dels Tabernacles. Totes les olles de Jerusalem i de Judà seran consagrades al Senyor de l'univers. Els qui vinguin a oferir sacrificis les faran servir per a coure-hi la carn de les víctimes. I aquell dia no hi haurà cap més negociant al temple del Senyor de l'univers). Tot el v. 9 està construït sobre el model del v. 4. És una invitació a fer-se tresors en el cel -vegeu les notes de la paràbola del ric desassenyat (12,16-21, dilluns 29 a setmana)- per mitjà de l’almoina. Tema particularment apreciat per Lc: 11,41: Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats ; 12,33: Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res ; 19,8: Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més ; 16,9: I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes.

            ◊ v. 10.- Fidel o Digne de confiança.

            ◊ v. 10.- Enganyós o Injust.

            ◊ v. 12.- El que de dret us correspon (Leccionari); Allò que us pertany (BCI); Allò que és vostre (Grec). Diversos testimonis llegeixen: allò que és nostre. Es tracta certament del Regne (i probablement, en la variant, de l’Església). En els vv. 10-12, els diners són, doncs, el test de la fidelitat dels deixebles.

            ◊ v. 13.- No podeu ser servidors. Aquí servir s’ha d’entendre en sentit cultual (religiós) corrent en la Bíblia. Davant Déu, el Diner és un déu fals. Segons aquest verset, el diner és un perill molt més greu que en els vv. precedents; se’n pot fer un ídol.

            ◊◊ vv. 14-15.- Les diverses sentències dels vv. 14-15 tenen una comuna finalitat: tracten de definir la posició de Jesús davant el judaisme i la Llei; també preparen la conclusió de la paràbola següent, del ric i el pobre Llàtzer (v. 31). El Fariseus apareixen aquí com els representants del pensament jueu.

            ◊ v. 14.- Anaven darrera els diners (Leccionari); Que eren amics dels diners (BCI); Que eren amants dels diners (Grec). Jesús adreçarà un retret semblant als escribes en 20,47 (Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.) Seria injust aplicar-ho a tots les Fariseus (Jesús convidat per ells; Jesús previngut per ells). Els vv. 14-15 semblen una transició entre els vv. 9-13 sobre el diner i les sentències que seguiran.


Pas al ritus
            Els nostres esforços s’expressen en la fidelitat en les coses petites. La “Gran Cosa” és la salvació concedida per Jesús. Les nostres petites fidelitats ens permeten d’acollir la “Gran Cosa” de Jesús en la celebració. Que la nostra acció de gràcies, la nostra Eucaristia, sigui fervent.

Per al Pare Nostre
            Els béns propis. El més gran, és de tenir Déu per Pare... tal com el Crist ens ho ha revelat. Tal com ell mateix ens ha ensenyat a pregar, amb fidelitat humil, gosem dir...    retorn