DILLUNS TRENTA-DOSENA SETMANA
Lc 17,1-6

Introducció
            “La Saviesa no pot entrar en cap ànima intrigant”. La verdadera Saviesa personificada, és Jesús mateix que ens ve a habitar en la celebració eucarística. Que ell mateix ens alliberi del mal que podria impedir la trobada.

Per a l’homilia
           Context. Lc reuneix diverses paraules de Jesús sobre la vida de la comunitat: les ocasions de caigudes, el perdó fratern, la fe.

            ◊ v. 1.- Sempre hi haurà algú que farà caure... Lc és més matisat que Mt que diu: És inevitable que...

            ◊ v. 1.- Algú que farà caure... (σκανδαλίζω, skandalitzo: fer caure). Nota a Mt 5,29 c): Si el teu ull t’escandalitza. L’escàndol (σκανδαλον, scandalon) no és un mal exemple ni un acte repugnant, sinó, etimològicament, un obstacle, una trampa (Sl 124,7: Hem salvat la vida com l'ocell que fuig del llaç dels caçadors: s'ha trencat el llaç i tots hem fugit); una pedra que fa ensopegar i caure (Is 8,14-15: Jo sóc el santuari, però també pedra d'ensopec i roc que fa caure les dues cases d'Israel. Sóc un parany i una trampa per als qui viuen a Jerusalem. Molts hi ensopegaran, cauran i es faran mal, quedaran agafats a la trampa i no en sortiran; Rm 9,33: tal com diu l'Escriptura: Poso a Sió una pedra d'ensopec, un roc que fa caure, però els qui creuen en ell no quedaran confosos.) Poden ser nombroses les ocasions o les causes de les caigudes: primer, Jesús mateix (p. e. Mt 11,6: Feliç el qui no caurà per causa meva ; però també, en un altre sentit, els homes, p. e.: Mt 16,23: Però Jesús es girà i digué a Pere: Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes. Mt 24,9-10: Us faran passar tribulacions i us mataran. Tots els pobles us odiaran per causa del meu nom. Llavors molts sucumbiran [seran fets caure], es denunciaran els uns als altres i s'odiaran entre ells.)

            ◊ v. 2.- ...Que el llacessin al mar amb una mola lligada al coll. Seria el càstig més temible: ofegat al mar; incapaç de pujar a la superfície; destinat a fer-se menjar pels peixos; sense tenir on poder reposar i ser enterrat: la desaparició total. No obstant, aquest càstig, seria menys greu que el que serà donat a aquell per culpa del qual vénen els escàndols.

            ◊ v. 3.- Si el teu germà peca (Leccionari); Si el teu germà et fa una ofensa (BCI). ...peca contra teu (Grec). Alguns testimonis ometen contra teu, però aquestes paraules semblen exigides pel final del verset i pel paral•lel del v. 4.

            ◊ v. 4.- Set vegades el dia. També es podria traduir per: el mateix dia.

            ◊ v. 5.- Els apòstols digueren. Nota a Lc 6,13 c) : Lc subratlla que els Dotze han estat escollits entre els deixebles i que reben el nom d’apòstols. Aquest títol designa els que Jesús envia a portar el seu missatge de salvació. Lluc utilitza sis vegades aquest títol (6,13; 9,10; 11,49; 17,5; 22,14; 24,10); Mt i Jn, una vegada; Mc, dues vegades. Diferentment que Pau, Lc reserva aquest títol als Dotze (llevat d’Ac 14,4.14).

            ◊ v. 5.- Doneu-nos més fe. També es podria traduir: Concediu-nos la fe.

            ◊ v. 6.- Un gra de mostassa. La més petites de totes les llavors. (Veure la paràbola: Mt 13,32; Mc 4,13).

            ◊ v. 6.- Vosaltres diríeu a aquesta morera (Leccionari i BCI); ...a aquest sicòmor (Grec). És habitualment el sentit del terme en l’A. T. grec; en el grec profà de l’època es podria traduir per morera, però el contrast seria menor amb la llavor de mostassa.

            A la demanda “doneu-nos més fe” - que potser és l’eco retardat de sigueu fidels (“creients”) en les coses petites i en les coses grans (Lc 16,10: Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans) - es troben com contradits per repte paradoxal, amb la reaparició de la petita llavor de mostassa, com figura de la fe, d’aparença insignificant i, no obstant, de poderosos efectes.

Pas al ritus
            Set vegades el dia, és a dir, sempre; perquè cadascú de nosaltres és perdonat també sempre per Déu... gràcies a la fidelitat de Jesús, grossa com sicòmor. El misteri de la fe.

Per al Pare Nostre
            “Com nosaltres perdonem”. Que els nostres esperits vagin d’acord amb les nostres paraules.    retorn




DIMARTS TRENTA-DOSENA SETMANA
Lc 17,7-10

Introducció
             Si hom prengués massa el peu de la lletra l’escena descrita a l’evangeli, es podria pensar que caldria celebrar l’eucaristia al final de la jornada, al tornar de la feina. No cal; l’ “aquest mati” s’encadena amb el treball d’ “ahir al vespre”. Nosaltres som sempre servidors “sense cap mèrit”. Gràcies que l’Amo ens vulgui perdonar les nostres defallences al seu servei.

Per a l’homilia
            ◊ v. 8.- Que estigui a punt per servir-vos (Leccionari); Estigues a punt per a servir-me (BCI) ; Cenyeix-te per servir-me (Grec). Nota a Lc 12,35 (dimarts, 29a setmana: Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos): Cal aixecar-se el faldar del vestit i subjectar-lo a la cintura per poder treballar. És també la indumentària de viatger que usen els Jueus per celebrar la Pasqua (Ex 12,11: Per a menjar-lo, tingueu el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. Us l'heu de menjar a corre-cuita. És la Pasqua del Senyor) en la qual esperaven la vinguda del Messies.

            ◊ v. 9.- I quan l’esclau ha complert aquestes coses, ¿qui ho agraeix? (Leccionari); ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? (BCI i Grec). Un bon nombre de testimonis hi afegeixen: No ho penso pas.

            ◊ v. 10.- Som servents sense cap mèrit (Leccionari); Som uns servents que no mereixen recompensa (BCI); Som servidors inútils (Grec), com per al tercer servidor de la paràbola “dels talents”, Mt 25,30. El context, en el qual el servidor és, malgrat tot, útil, mostra que aquesta expressió és forçada; però s’aplica perfectament als deixebles: ningú no és indispensable el servei del Senyor.

            La relació amo/servidor ens és descrita segons els usos de l’època. Això posa encara més de relleu el caràcter extraordinari de l’amo que apareix en la paràbola del retorn, que es posa a servir els seus criats (12,37: Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los; dimarts 29a setmana). No hi ha contradicció, l’ensenyament es refereix sobre un aspecte diferent de les coses. Jesús aquí vol dir: quan es tracta del servei de Déu cal engatjar-s’hi totalment, en un servei prioritari davant de totes les necessitats personals (cf. Lc 12,31: Vosaltres, busqueu més aviat el seu Regne, i això us ho donarà de més a més) - sense creure’s, per això, digne d’una recompensa particular... Però, més endavant, Jesús dirà que ser servidor constitueix, als seus ulls, i segons el seu exemple, la veritable grandesa i l’honor suprem (Lc 22,24-27: Després hi hagué entre ells una discussió sobre quin havia de ser tingut pel més important. Jesús els digué: Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu d'actuar pas així: el més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix. Perquè, ¿qui és més important, el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No ho és el qui seu a taula? Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix.)

Pas al ritus
            Ara entrarem dins el misteri que fa present l’ “or – el Crist – passat pel gresol” de la passió, però també acollit a la glòria. El mateix misteri del mestre que ha vingut a servir i no a fer-se servir, amb altres paraules. Que el Senyor ens aculli per fer-nos compartir la seva purificació i ofrena.

Per al Pare Nostre
            Nosaltres no som pas els servidors d’un amo despòtic, sinó els fills estimats d’algú que es vol fer dir “Abbâ”. Tal com ho hem après, gosem dir...    retorn




DIMECRES TRENTA-DOSENA SETMANA
Lc 17,11-19

Introducció
            Preparem-nos a celebrar la nostra salvació, nosaltres, “samaritans”, però també objecte de l’amor de Déu. Però, ell també “inspeccionarà la nostra conducta i les nostres intencions”; tant de bo que ens poguéssim fer petits, perquè “els petits obtenen fàcilment el perdó”.

Per a l’homilia
            ◊ v. 11.- ...passava entre Samaria i Galilea. Hom esperaria, més aviat, primer Galilea i després Samaria. Encara és menys indicat dir: entre Samaria i Galilea, ja que són dues regions limítrofes. La menció tot anant a Jerusalem, obre una nova secció del viatge (17,11 – 19,28), tal com en 9,51 i 13,22.

            ◊ v. 12.- S’aturaren un tros lluny (Leccionari i BCI); ...a distància (Grec). Observen la prescripció de Lv 13,45-46 (El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: "Impur, impur!" Mentre li duri el mal, serà ritualment impur. Com a impur, viurà aïllat fora del campament.)

            ◊ v. 13.- Jesús, mestre. És l’únic cas en què el terme έπιστάτης (epistates, mestre), freqüent en Lc, és pronunciat per un no deixeble. Nota a Lc 5,5 (Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit): Aquest terme només es troba en Lc en boca dels deixebles (8,24: Ells van anar a despertar-lo i li deien: Mestre, mestre, ens enfonsem! Així que ell es despertà, va increpar el vent i les onades; a l'instant es van calmar, i seguí la bonança ; 8,45: Jesús preguntà: Qui m'ha tocat? Tots negaven que ho haguessin fet, i Pere digué: Mestre, però si tota la gent t'envolta i t'empeny ; 9,33: Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué: Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies. No sabia què deia ; 9,49: Aleshores Joan li digué: Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.)

            ◊ v. 14.- Aneu a presentar-vos als sacerdots. Cf. Lv. 14,2-4: Aquesta és la llei per al qui ha estat declarat leprós, el dia que es presenti al sacerdot per ser purificat: El sacerdot sortirà fora del campament i procedirà a examinar-lo. Si comprova que la lepra ha desaparegut, ordenarà que prenguin, per al qui s'ha de purificar, dos ocells vius que siguin purs, un tronc de cedre, llana tenyida d'escarlata i hisop...

            ◊ v. 15.- Donant glòria a Déu amb grans crits. Lc anota sovint, després de les manifestacions divines, i sobre tot dels miracles, que els assistents donen glòria a Déu (5,25.26: amb ocasió del perdó i de la curació del paralític; 7,16: a Naïm, després d’haver tornat el noi mort a la seva mare; 13,13: la dona corbada i curada; 17,15.18: el nostre text; 18,43: en ocasió de la curació del cec de Jericó) i li adrecen les seves lloances (18,43: el cec de Jericó; 19,37: anant cap a Jerusalem per a l’entrada messiànica).

            Aquí, l’essencial és sobre tot el comportament del beneficiaris després de la seva curació. Lc aprofita l’ocasió per afegir un toc al seu quadre de la realitat complexa de la fe, en la reva relació amb l’acció salvadora del Crist.

            No hi ha ni gest ni tan sols paraula de curació. Jesús convida els leprosos a anar-se a mostrar als sacerdots, com si la seva curació ja s’hagués realitzat. Tindríem tendència a reconèixer-hi un notable “acte de fe” en el fet d’obeir aquesta paraula de Jesús. Però el relat no hi fa atenció i deixa llibertat d’interpretar el actes del leprosos: ¿autèntica confiança a un curador reputat? ¿o bé aposta sobre un fons d’escepticisme (“Sembla que es burli de nosaltres; però anem a veure què passa; no hi tenim res a perdre...”)

            El relat només parla explícitament de fe a propòsit del desè leprós curat, el Samarità que tornà enrere. [Nota de la meva collita: sobre deu curats, només n’hi ha hagut un de salvat]. La imatge donada de la fe és la de donar glòria a Déu ; adoració acompanyada d’agraïment. La breu exhortació final acosta el vocabulari de la resurrecció i el de tornar a fer caminar: Aixeca’t i ves-te’n! cosa que correspon a l’adéu final del culte cristià.

            Jesús constata amb sorpresa trista la ingratitud del nou leprosos curats, encara no han accedit a la plenitud de la fe, presentada aquí com fonamentalment “eucarística”

Pas el ritus
            Nosaltres hem estat curats al Baptisme; celebrem l’Eucaristia. Cal unir-les íntimament: fe i acció de gràcies van plegades. La nostra vida de fe ha de ser una contínua acció de gràcies. Jesús no ens ha enviat “als sacerdots”; ens ha presentat purificats al Pare com els membres del seu propi cos.

Per al Pare Nostre
            “Aixeca’t”. Batejats, ressuscitats, vius, drets, homes lliures, fills estimats... diguem humilment la pregària de la nostra llibertat, com Jesús ens ho ha ensenyat...    retorn




DIJOUS TRENTA-DOSENA SETMANA
Lc 17,20-25

Introducció
            Potser també a nosaltres ens agradaria fer a Jesús la pregunta sobre “quan” ha de venir el Regne de Déu. I Jesús ens podria respondre que ve cada vegada que és celebrada l’Eucaristia, el Regne és aquí: “ja aquí, i no del tot”, però “ja aquí”. ¿Ens calen senyals esclatants? Que el Senyor perdoni la feblesa de la nostra fe.

Per a l’homilia
            ◊ v. 20.- La data de l’arribada del Regne de Déu era la gran pregunta del judaisme d’aquell temps. Els rabins i els apocalipsis busquen senyals que permetin trobar la data.

            ◊ v. 20.- El moment en què... és imprevisible (Leccionari); ...no vindrà en un moment previsible (BCI); ...no ve de manera advertible (Grec). Per a Jesús els senyals de la vinguda del Regne de Déu no cauen sota l’observació sensible, sinó de la fe. N’hi ha prou d’acollir Jesús per trobar el Regne. (Cf. Lc 12,54-56: Jesús deia també a la gent: Quan veieu pujar un núvol cap a ponent, dieu tot seguit: "Ve pluja", i la pluja arriba. I quan bufa el vent de migjorn, dieu: "Farà calor", i en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?)

            ◊ v. 21.- El Regne de Déu ja és enmig vostre. De vegades es tradueix: en vosaltres, però aquesta traducció té l’inconvenient de fer del Regne de Déu una realitat íntima. Per a Jesús aquest Regne, que es refereix a tot el Poble de Déu, es fa present en la seva acció de salvació; (Cf. Lc 11,20: Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu.) És al vostre abast.

            ◊◊ vv.22-37.- Sobre el Dia del Fill de l’home. Després d’haver parlat de la presència del Regne en la missió de Jesús (v. 21), Lc presenta l’aspecte complementari d’aquest Regne: el seu compliment final imprevisible, en la vinguda del Fill de l’home quan arribi el seu dia.

            ◊ v. 22.- ...desitjareu veure ni que sigui un sol dia del Fill de l’home. Sovint s’ha entès aquesta expressió referida als dies que Jesús havia passat entre els seus. Però en sentit general del discurs, i el v. 26 (passarà com en el temps de Noé: evangeli de demà), inviten més aviat a veure-hi el temps de l’arribada final del Fill de l’home.

            ◊ v. 23.- És a tal lloc... a tal altre. Els testimonis del text inverteixen sovint aquest termes, i en presenten diversos afegitons.

            ◊ v. 23.- No hi aneu pas a buscar-lo (Leccionari); No correu pas a buscar-lo (BCI); No hi aneu ni seguiu (Grec). Molts testimonis ometen una o altra d’aquestes proposicions. Com en Lc 19,11 (Mentre escoltaven tot això, Jesús continuà amb una paràbola, perquè eren a prop de Jerusalem i ells es pensaven que el Regne de Déu es manifestaria immediatament [paràbola de les mines]) i en 21,8-9 (Ell digué: Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida), Lc adverteix contra la creença a una vinguda imminent del Final.

            ◊ v. 24.- D’un cap a l’altre del cel (Leccionari i BCI); Des de sota el cel fins a sobre el cel (Grec). Es tracta dels punts on, segons la creença del temps, la cúpula del cel reposa sobre la terra, per tant de l’horitzó.

            Els vv. 23-24 (Us diran... no hi aneu pas) tenen com teló de fons la tradició jueva del Messies amagat, del qual alguns estarien temptats d’anunciar la seva presència aquí o allí. Quan vindrà “el Dia del Fill de l’home”, l’esdeveniment serà visible per tothom, lluminós com un llampec.

            Aquesta afirmació sembla contradir la del v. 20, on Jesús deia: El Regne de Déu no ve d’una manera observable; aleshores es tractava del regne inaugurat en la pràctica de Jesús, la percepció del qual pertany a la fe. Aquesta seria, potser, una altra manera d’expressar el “ja aquí, però no del tot”

            La inserció, pròpia de Lc, Però abans ha de patir molt, i la gent del nostre temps [d’aquesta generació] l’ha de rebutjar és un nou anunci de la passió. Aquesta afirmació elimina tota temptació d’il•luminisme.

Pas al ritus
            La nostra celebració fa present l’ofrena que Jesús ha fet de la seva vida, de la seva persona, al Pare i als germans. Tant de bo poguéssim contrarestar, amb la nostra fe i la nostra estimació, el rebuig que va sofrir per part de “la seva generació”. Nosaltres, “la nova generació”, siguem-li fidels del tot.

Per al Per Nostre
            Des del punt de vista de la fe, nosaltres som en els dies del Fill de l’home. Ens caldria estar-ne joiosos. El Regne ha arribat, el Nom ha estat santificat, la Voluntat acomplerta... pel Crist! Nosaltres demanem de saber seguir, tot dient...    retorn





DIVENDRES TRENTA-DOSENA SETMANA
Lc 17,26-37

Introducció
            Nosaltres som tots iguals aquí, al voltant de l’altar, per a la celebració de l’eucaristia d’aquest matí. ¿Tots iguals? Déu ho sap! Que cadascú de nosaltres pugui formar part dels qui “seran presos” per estar amb ell per l’eternitat. Que el mateix Senyor faci desaparèixer els impediments per a la trobada.

Per a l’homilia
            ◊ v. 29.- Va ploure del cel foc i sofre. En el text del Gènesi citat aquí (19,23-24: Quan el sol sortia, Lot va arribar a Sóar, i a l'instant el Senyor va fer ploure del cel sofre i foc sobre Sodoma i Gomorra) és Déu qui fa ploure. Seguint el costum palestí Jesús no l’anomena, bo i més que el text és conegut.

            ◊ v. 31.- Que no es girin enrere (Leccionari); que no torni enrere (BCI); no torni a buscar el que li queda (Grec). Aquestes invitacions a fugir són un tema clàssic dels quadres de Judici (Jr 4,6: Alceu l'estendard cap a Sió, refugieu-vos-hi, no us detureu! Perquè jo, el Senyor, des del nord, faig venir un desastre, una gran ruïna; Jr 6,1: Benjaminites, aneu a refugiar-vos lluny de Jerusalem! Toqueu el corn d'alarma a Tecoa, alceu un estendard a Betaquèrem: des del nord un desastre és a l'aguait, ve una gran ruïna ; etc.) les quals no signifiquen que es pugui escapar del Judici, però serveixen per senyalar el seu caràcter temible.

            ◊ v. 33.- Qui miri de conservar la seva vida. Uns quants testimonis llegeixen: salvar com en Lc 9,24 (Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà) i llocs paral·lels. Lc fa servir aquí un terme de l’ A. T. que significa obtenir o deixar la vida salvada (Jos 6,17: La ciutat, amb tot el que hi ha a dins, serà consagrada a l'extermini com a ofrena al Senyor, llevat de Rahab, la prostituta, i els qui són a casa seva. La deixarem amb vida perquè va amagar els nostres espies ; Sl 79,11: Que el plany dels captius arribi fins a tu; amb el teu braç poderós preserva de la mort els condemnats.)

            ◊ v. 33.- El qui la perdi viurà (Leccionari); El qui la perdi la conservarà (BCI i Grec). En l’A. T. grec, aquest terme té el mateix sentit del de la nota precedent (p. e. Jt 8,19: Gedeó va exclamar: Eren els meus germans, fills de la meva mare! Per la vida del Senyor, us juro que, si els haguéssiu deixat vius, ara jo no us mataria.) En el grec profà significa engendrar a la vida. Lc, a l’escollir aquest terme, rar en el N. T., ha pogut pensar en la nova vida adquirida per aquell que sacrifica la seva vida terrenal.

            ◊ v. 34.- Potser l’un fóra pres i l’altre deixat. (Cf. 1 Te 4,17: Llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts juntament amb ells en els núvols, i pels aires anirem a l'encontre del Senyor. I així estarem amb ell per sempre.)

            ◊ v. 35.- L’altra deixada. Alguns testimonis afegeixen: Dos homes seran als camps: l’un serà pres i l’altre deixat. Aquesta frase, que constitueix el v. 36 de la numeració corrent, deu provenir de Mt 24,40 (Llavors hi haurà dos homes al camp: l'un serà pres i l'altre deixat.)

            ◊ v. 37.- ¿On aniran, Senyor? (Leccionari); ¿On serà això, Senyor? (BCI) La pregunta sobre el lloc de “trobada”, correspon a la de la data del v. 20 (Els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu.)

            ◊ v. 37.- S’hi reuneixen sens falta els voltors. Els ocells de presa apareixen sovint en els quadres de judici de l’A. T. (per exemple, Is 18,6: Així, tots els invasors quedaran a mercè dels voltors i dels animals feréstecs. Els voltors hi passaran l'estiu, i els animals feréstecs, tot l'hivern.) En el context present, aquesta imatge significa que ningú no escaparà del judici (mentre que en Mt 24,28: [On hi ha carronya, s'hi apleguen els voltors] es refereix sens dubte a la presència universal del Fill de l’home a la seva arribada).

            El Dia del Fill de l’home serà també el dia del gran Judici definitiu. És el motiu central del passatge. És la represa d’un tema clàssic de la tradició jueva en la qual el diluvi – “els dies de Noé” – es presenta com una imatge anticipada de la destrucció final dels impius, sorprenent-los al bell mig de la vida quotidiana i banal, oposada a la de Noé, fidel i vigilant. Segons la seva manera de fer, Lc afegeix a aquesta, una figura paral·lela que reforça l’advertiment: és l’evocació de la destrucció de Sodoma – “els dies de Lot” – on aquest darrer esdevé la figura de l’home salvat de la catàstrofe. Els trets que descriuen la salvació de l’home com una fugida, sense mirar enrere (com ho va fer la dona de Lot) semblen provenir dels logia que primitivament es deurien referir a la destrucció de Jerusalem.

Pas al ritus
            “On, Senyor?” “A la celebració eucarística”: espai de salvació, espai de judici. El “Misteri de la fe” fa present tant el que ja ha succeït – la Passió, la Mort, la Glorificació – com també el que encara ha d’arribar : “Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. Deixem-nos jutjar en el temps, per no haver-ne de ser a l’eternitat.

Per al Pare Nostre
            Vingui a nosaltres el vostre Regne: és demanar, al mateix temps, estar disposats a rebre’l. Plenament conscients, gosem dir:    retorn




DISSABTE TRENTA-DOSENA SETMANA
Lc 18,1-8

Introducció
             La Paraula de Déu va fer meravelles per al poble de la Primera Aliança. Encara en fa més per al de la Nova Aliança. Som aquí per fer-les presents sobre l’altar: a glòria del Pare, per la salvació dels pobres que som nosaltres. Donem-ne gràcies; demanem perdó.

Per a l’homilia
            Context. Els vv. 2-5 (fins “no podré aguantar més”) constitueixen la paràbola que hauria pogut fer, al principi, parella amb la de 11,5-8 (la paràbola dels tres amics). Vegeu la nota a Lc 11,5 h) del dijous de la 27a setmana. Lc introdueix aquesta paràbola amb el verset 1r i hi afegeix com aplicació els vv. 6-7, així com el v. 8.

            ◊ v. 1.- Que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança. Lc formula aquí el sentit que ell dóna a la paràbola, amb expressions característiques de Pau: pregar sempre (2 Te 1,11: Per tot això, sempre preguem per vosaltres, perquè el nostre Déu us faci dignes de la vocació que heu rebut; que amb el seu poder dugui a terme la vostra decisió d'obrar el bé i faci activa la vostra fe ; Fl 1,4: Sempre que prego, demano ple de goig per tots vosaltres ; Rm 1,10: en les meves pregàries: sempre li demano que em concedeixi finalment l'oportunitat de venir a veure-us ; 1 Te 5,16-18: Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist). Sense desanimar-se (2 Te 3,13: I vosaltres, germans, no us canseu de fer el bé ; 2 Co 4,1.16 : Per això, sabent que la misericòrdia de Déu ens ha confiat aquest servei, no ens acovardim... Per això no ens acovardim: encara que físicament ens anem consumint, interiorment ens renovellem cada dia més). A continuació del discurs precedent, i amb l’aplicació dels vv. 6-8, Lc centra aquesta pregària sobre l’adveniment escatològic de Jesús (cf. 21,36: Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu presentar sense temor davant el Fill de l'home.)

            ◊ v. 5.- Fins que no podré aguantar més (Leccionari i BCI). D’altres tradueixen: de por que ella no vingui finalment a pegar-me a la cara. Però aquesta traducció no convé ni al text, ni a la situació de la vídua. De totes maneres, el jutge es decideix per un motiu purament egoista, però la insistència de la vídua obté justícia.

            ◊ v. 6.- El Senyor digué. Es tracta de Jesús que introdueix l’aplicació de la paràbola. Lc dóna aquest títol, “Senyor” (que de costum es fa servir per parlar del Senyor glorificat) quasi vint vegades (sobre 77) a Jesús en les seccions narratives (és a dir paraules pròpies de l’evangelista) del seu relat, sense parlar dels vocatius Senyor els sentit dels quals és més feble. Amb això marca la reialesa misteriosa de Jesús. [Mt i Mc només apliquen una vegada a Jesús el títol de el Senyor (Mt 21,3; Mc 11,3) tots dos en el relat de l’entrada a Jerusalem, quan van a cercar l’ase.] (Dimarts de la 24a setmana).

            ◊ v. 7.- I... Déu... no farà justícia... Jesús no dubta a comparar Déu a un jutge sense justícia. És un raonament a fortiori. (Cf. 16,1, la paràbola de l’administrador espavilat; aquesta paràbola resulta sovint difícil perquè sembla que posa per exemple un trampós [18,1-8; el nostre text], i no dubta a convidar els deixebles a ser hàbils com serps [Mt 10,16]; està clar que no exhorta, amb això, els seus a la injustícia o a la dolenteria. En l’actual paràbola, es cuida de qualificar l’administrador com mentidor [v. 8]. Si aquest és exemplar, només ho és per la seva habilitat).

            ◊ v. 7.- ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment... (Leccionari); ¿Creieu que els tindrà esperant? (BCI); ¿I Déu no serà pacient amb ells? (Grec) Alguns tradueixen: mentre que els fa esperar; o bé, encara que els faci esperar ; o bé, atès que ell és pacient envers ells. De totes maneres, es tracta de l’escàndol clàssic de la inacció aparent de Déu (Za 1,12: L'àngel del Senyor va exclamar: Senyor de l'univers, ja fa setanta anys que estàs irritat contra Jerusalem i contra les ciutats de Judà: quant de temps tardaràs encara a sentir-ne compassió? ), que es renova en els cristians pel retard de la parusia (2 Pe 3,9: No és que el Senyor retardi el compliment de la promesa, com alguns suposen que fa; més aviat és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió ; Ap 6,9-11: Després, quan l'Anyell va obrir el cinquè segell, vaig veure sota l'altar les ànimes dels qui havien estat immolats per causa de la paraula de Déu i del testimoni que n'havien donat. I cridaven amb veu forta: Senyor, sant i veraç, quant de temps trigaràs a fer justícia i a demanar comptes de la nostra sang als habitants de la terra? Llavors van donar un vestit blanc a cada un, però els van dir que esperessin encara una mica de temps, fins que quedés complet el nombre dels seus germans, que també eren servidors de Déu i que, com ells, havien de ser morts.)

            ◊ v. 8.- Els farà justícia molt aviat. Jesús anuncia aquí el judici a breu termini, com ho ha fet en altres llocs (Mc 9,1: I afegia: Us asseguro que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist arribar amb poder el Regne de Déu ; Mc 13,30: Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït.) Lc deu pensar com en 17,22-37 (dijous i divendres passats), en un judici inesperat en un esdevenidor immediat.

            ◊ v. 8.- Però quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu que trobarà fe a la terra? Aquesta sentència que, al principi, deuria ser independent de la paràbola precedent, presenta l’apostasia que ha produir-se a la fi dels temps, tema clàssic de l’apocalíptica; (Cf. 2 Te 2,3: No us deixeu enganyar per res ni per ningú, perquè abans ha de venir l'apostasia i ha d'aparèixer l'Home malvat, el Fill de la perdició ; Mt 24,9-11: Us faran passar tribulacions i us mataran. Tots els pobles us odiaran per causa del meu nom. Llavors molts sucumbiran, es denunciaran els uns als altres i s'odiaran entre ells. Sortiran molts falsos profetes i enganyaran molta gent.)

            Inclusió: v. 17,20 “¿Quan vindrà el Regne de Déu?” // v. 18,8 “Quan el Fill de l’home vindrà” .
            Jesús no ha pas respost la pregunta sobre el “quan”: ha explicat el que passarà. Entre el que ha de passar, hi ha d’haver la pregària per tal que “Vingui el Regne”, “perquè justícia sigui feta als elegits, com ha estat feta a la vídua” — pregària perseverant malgrat l’aparent “sordesa” de Déu. Però, el Fill de l’home, quan vindrà, ¿trobarà “perseverants” en la fe que s’expressa en la pregària i en la lluita perquè es faci justícia? ¿Trobarà verdaders “pregants” perquè vingui el Regne?

Pas al ritus
            El Senyor, ¿quina fe trobarà ara en el moment de fer-se present a la celebració del Misteri? Jesús va pregar i actuar perquè el Regne vingués, malgrat el rebuig, malgrat els fracassos, malgrat la mort. La seva fe va ser més forta. El Pare no el va decebre. Que ens concedeixi d’assemblar-nos-hi.

Per al Pare Nostre
            “El Fill de l’home quan vindrà...” Preguem i actuem perquè “vingui a nosaltres el vostre Regne”. Tot resant demanem no descoratjar-nos.    retorn