|
Dilluns tercera setmana |
|
|
DILLUNS TERCERA SETMANA
Mc 3,22-30
Introducció
La carta als Hebreus ens recorda la Nova Aliança signada una vegada per
sempre per Jesús a la Creu. Però també ens recorda que estem esperant el
retorn del Senyor. La missa ens avança aquesta vinguda.
Per a
l’homilia
Després de l’episodi de la incomprensió de la família de Jesús (dissabte),
heus ací la incomprensió malèvola dels escribes.
◊ v. 22.-
Beel-Zebul. Un dels noms del príncep dels dimonis. (Jb 1,6: Un dia es
va reunir la cort celestial a la presència del Senyor. Entre ells també hi
va anar l'Acusador). Nota a Mt 12,24 v): Beelzeboul o Beelzeboub, el
príncep dels dimonis. L’origen d’aquest nom és discutit: Beelzebub, déu
d’Ekron (2 Re 1,2: Ahazià havia caigut de la barana de la cambra alta del
seu palau, a Samaria, i estava greu. Llavors va enviar uns missatgers a
consultar Baal-Zebub, el déu d'Ecron, per preguntar si es restabliria
d'aquell mal); o senyor (Baal) del femer (aquesta darrera paraula per
designar el culte als ídols); o encara Baal de les mosques. Sigui el que
sigui, Jesús és acusat de no tenir el seu poder sobre els dimonis sinó rebut
del seu cap.
◊ v. 23.-
Paràboles. Primera vegada que Mc se serveix d’aquesta paraula, per al
qual les paràboles mig amaguen un misteri amagat als de fora, el Misteri del
Regne (vegeu la nota a 4,11, dimecres d’aquesta setmana). En l’A. T. grec,
aquesta paraula que tradueix l’hebreu mashal, pot designar una sentència
lapidària i enigmàtica. Mc hi veu un sentit amagat, revelat solament als
deixebles (Mc 4,10-12: Quan la gent se'n va anar i Jesús s'hagué quedat
sol, els qui eren al voltant d'ell juntament amb els Dotze li preguntaven
sobre les paràboles. Ell els digué: A vosaltres, Déu us confia el designi
secret del seu Regne; en canvi, als de fora, tot els arriba en paràboles,
per tal que “mirin bé, però no hi vegin; escoltin, però no entenguin, no fos
cas que es convertissin i fossin perdonats”) i relatiu a l’obra per a la
qual Jesús ha estat enviat. Les expressions de Jesús relatades aquí són
paràboles no solament pel seu caràcter ple d’imatges, sinó també perquè
manifesten, a qui és capaç d’entendre-les, que el Regne de Déu ja actua,
precipitant la fi del regne de Satan.
◊ v. 25.-
Una família. Literalment, Una casa. Aquesta paraula pot designar tant
una família, com una clan, com un edifici.
◊ La casa
d’un guerrer valent (Leccionari). ...Un home que és fort (BCI i
Grec). (Cf. Is 49,24-25: Qui pot prendre el botí a un bon guerrer? Quin
captiu pot escapar-se d'un home fort? Doncs això et diu el Senyor: Al bon
guerrer li prendran el captiu, l'home fort perdrà el seu botí. Jo mateix et
defensaré contra els teus adversaris i salvaré els teus fills). Jesús es
designa aquí com “el més fort”, que desmantellarà el reialme de Satan,
l”home fort”. Nota a Mc 1,7 l): El qui ve darrere és en realitat el més
fort. La força, un dels atributs del Messies (Is 11,2: L'Esperit del
Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de
consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor),
es manifestarà en la lluita de Jesús contra Satan.
◊ v. 28.-
Les blasfèmies. En sentit estricte, blasfemar és proferir paraules
ofensives contra Déu, contra el seu Nom directament o contra el seu poder o
els seus privilegis. La blasfèmia pot també fer-se contra una persona
revestida d’una missió divina, o contra una institució sagrada. Els
evangelis poden, doncs, parlar de blasfèmia a propòsit de les injúries
contra Jesús, enviat de Déu, revestit del seu poder.
◊ v. 29.-
El qui injuria l’Esperit Sant (Leccionari). El qui blasfema contra
l’Esperit Sant (BCI i Grec). Segons el context immediat, aquest pecat
consisteix en refusar de reconèixer el poder [de l’Esperit Sant] que actua
en Jesús, atribuint a Satan les obres que ell realitza per aquest poder de
l’Esperit. Un tal refús de conversió és negar-se la possibilitat de ser
perdonat. Nota a Mt 12,32 c): ...ni en aquest món ni en l’altre. No es
tracta d’una condemnació sense possibilitat de sortir-se’n, sinó d’una crida
a tenir compte per a no ser condemnat. L’home pot menysprear el Misteri del
Fill de l’home, però no té excusa d’interpretar malèvolament el senyal que
constitueix l’exorcisme realitzat per Jesús per la força de l’Esperit.
Aquest text també recorda que Déu es manté amo del seu perdó.
Pas al ritus
Jesús ha estat el més fort a la creu. Ens ha obert la casa del seu Regne.
Donem-ne gràcies al Senyor, Déu nostre.
Per al Pare
Nostre
Que a nosaltres, els febles, el Senyor ens faci forts: “Deslliureu-nos del
Mal”.
retorn
DIMARTS
TERCERA SETMANA
Mc 3,31-35
Introducció
La primera lectura fa parlar Jesús: “Aquí em teniu, vinc a fer la vostra
voluntat”. Aquest acompliment el fem present cada vegada que celebrem
l’Eucaristia. Que el Senyor vulgui perdonar les nostres desobediències.
Per a
l’homilia
Aquesta curta perícopa ve a ser com el paral•lel oposat de la dels vv. 20-21
on “els seu familiars” volin endur-se’l “perquè havia perdut el seny”. Heus
aquí ara “la verdadera família de Jesús”.
Si la família
de Jesús “volia endur-se’l” és un exemple de “família dividida” que no pot
mantenir-se dreta. Potser és això el que provoca una resposta més aviat
freda de part de Jesús a aquells que li anuncien la visita.
◊ v. 31.-
La seva mare amb els seus familiars (Leccionari). La seva mare i els
seus germans (BCI i Grec). A part de les respostes clàssiques a aquest
“problema” (“a favor” o “en contra” de quina classe de “fraternitat” es
tracta) aquesta és una pregunta que Mc no es posa. Li importa poc qui són
aquests germans i germanes (suposant que n’hi hagi). Tampoc no es preocupa
de tenir per Maria paraules piadoses. El que importa en el text, és una
certa forma de relació entre Jesús i el seu entorn: la família de sang, per
un cantó; auditors de la Paraula, per un altre.
◊ v. 34.-
Llavors, mirant els qui seien al seu voltant. ¿Que potser aquest conjunt
de persones engloba els escribes amb els quals Jesús acaba de discutir (text
d’ahir), no sense una certa violència, així com la gent que abans no li
deixaven ni temps per a menjar? Però ara, la situació a l’interior del grup
sembla més calmada. Jesús no té por de dir, d’aquells que el rodegen, que
són la seva mare i els seus germans, la seva verdadera família. Per a Mc
són, sens dubte, una imatge de l’Església.
Al contrari,
la família carnal queda fora. La seva actitud fa pensar en aquelles famílies
que, en temps de persecucions, volen convèncer els seus membres cristians de
no entrar dins l’Església (comunitat) perquè és perillós.
Només es pot
estar “dins” “fent la voluntat de Déu”. Maria i els altres també poden
ser-ne, dels de dins. Però s’exclouen de la verdadera família si es valen
del seu parentiu carnal per arrancar Jesús de la seva missió.
Pas al ritus
La pertinença a la família de Jesús s’ha de fer sobre dos registres al
mateix temps: estar assegut al seu voltant (manifestació externa); i
(“necessàriament” també) complir la voluntat del Pare. Tant de bo que en
puguem formar part.
Per al Pare
Nostre
Jesús ens ha ensenyat a proclamar la nostra filiació divina invocant Déu com
“Pare nostre”... però també demanant de complir en la terra la seva voluntat
com s’acompleix en el cel. Diguem doncs: ...
retorn
DIMECRES
TERCERA SETMANA
Mc 4,1-20
Introducció
Per una part nosaltres som com la gent a la vora del llac per a escoltar: és
la Litúrgia de la Paraula. Per altra, entrem amb Jesús en el santuari
celestial; els nostres pecats estant perdonats. Donem gràcies a Déu.
Per a
l’homilia
Hi ha com tres parts en aquesta perícopa: * vv. 1-9: discurs dirigit a la
gent; ** vv. 10-13: pregunta dels deixebles i resposta de Jesús; *** vv.
14-20: discurs (¿a qui?) que interpreta la paràbola.
Aquesta sèrie
de quatre paràboles (vv. 1-34) proposada com exemple característic de
l’ensenyament de Jesús, il·lustra, segons Mc, la distinció d’un ensenyament
destinat a al gent i d’una explicació destinada als deixebles (vv.
10-25.33-34). Mc subratlla en les paràboles el seu aspecte enigmàtic (Qui
tingui orelles per a escoltar, que escolti, v. 9); el seu secret no és
revelat a tots els auditors (A vosaltres, Déu us confia el designi secret
del seu Regne; en canvi, als de fora, tot els arriba en paràboles, v. 11).
Primera
part.- L’accent és posat sobre la fecunditat (posada en relleu: 30, 60,
100) de la llavor, malgrat el 75% de fracassos provocats per agents
exteriors. ¿Es tracta d’un antídot contra el possible desànim dels deixebles
històrics o dels de Mc?
Segona part.- Possible resposta a la pregunta: ¿Per què aquest refús de
la Paraula per part dels Jueus? Refusen per tossuderia. La cita d’Isaïes cal
entendre-la sobre el registra del llenguatge familiar: “No et prenguessis
pas aquesta medicina... corres el perill de curar-te!” (Per significar
justament tot el contrari).
Tercera part.- L’accent en aquesta tercera part, està posat sobre la
terra que rep la llavor. Reflexió sobre la manera de viure en cristià. Hi
apareix la dialèctica: gràcia – llibertat; do de Déu – esforç humà, etc.
Complement necessari de la Primera part sobre la fecunditat de la Paraula.
L’explicació
de la paràbola del sembrador porta el senyal de la utilització de l’Església
primitiva (el sentit tècnic de la Paraula, equivalent à Evangeli; al·lusió a
les persecucions; exhortació contra les preocupacions mundanes). L’interès
que, en els primeres versets (Primera part), queia sobre la fecunditat de la
llavor, ara cau sobre les disposicions dels oients. En aquesta tercera part,
la paràbola és tractada com una al•legoria en la qual cada detall té un
sentit amagat que l’explicació posa al descobert.
Pas al ritus
Quan venim a missa som sembrats dues vegades: a la Litúrgia de la Paraula i
a la Comunió. Quina mena d’acolliment fem a la llavor que ens és donada?
Per al Pare
Nostre
Una manera de comprendre l’Aliança, és de portar-nos amb Déu com a fills. El
Pare Nostre ens ho recorda cada vegada que el diem.
retorn
DIJOUS TERCERA
SETMANA
Mc 4,21-25
Per a
l’homilia
Le paraules d’aquesta perícopa continuen adreçant-se, segons Mc, als
deixebles (I els deia, vv. 21 i 24) i aclarint el recurs de Jesús a les
paràboles. Després dels vv. 11-12 (de la citació d’Isaïes sobre el refús per
part dels Jueus), la imatge de la llàntia torna a insistir sobre el caràcter
amagat del que es revela en l’ensenyament de Jesús, i que, un dia, haurà de
fer-se públic. La imatge de la mesura subratlla la importància de les
disposicions dels auditors.
◊ v. 21.-
És que algú porta una llàntia...? Literalment: És que una llàntia ve...?
Aquesta curiosa manera de servir-se del verb venir per parlar de la llàntia
pot evocar la vinguda del Crist (Mc 1,7: [Joan] predicava així: Després
de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a
deslligar-li les corretges de les sandàlies; 2,17: Jesús ho va sentir
i els digué: El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui
estan malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors;
10,45: ...com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a
servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom).
◊ v. 22.-
...que no s’hagi de descobrir (Leccionari i BCI). Manifestar
(Grec). El misteri amagat en les paràboles s’ha de manifestar, encara que,
per començar, només ho sigui als deixebles. Aquesta paraula, en aquest
context, suggereix que, segons Mc, el secret messiànic haurà de ser revelat.
◊ v. 24.-
Estigueu atents a això que sentiu (Leccionari). Mireu de quina manera
escolteu (BCI). Per Mc, és el mateix objecte de l’ensenyament de Jesús i
el secret que ell conté, el que exigeix l’atenció i les bones disposicions
del oients. (Cf. Lc 8,18: Mireu, doncs, com escolteu. Perquè al qui té,
li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que es pensa
que li queda).
Vet aquí el
mètode de l’ensenyament parabòlic de Jesús: Jesús explica primer una
paràbola, la de la llàntia (v. 21); després, en dona el sentit que comença
per dir Perquè (v. 22; Leccionari). Solament els deixebles són presents per
escoltar la paràbola i la seva explicació. Viuen una mena d’experiència de
laboratori destinada a ensenyar-los a fer el lligam entre la història
narrada en forma de paràbola i la situació real a la qual ella fa
referència.
Però, ¿quina
és la realitat amagada que s’ha de dur a la llum?
a) El
Regne de Déu. De moment és proper, però no pas visible encara. És
percebut com una realitat misteriosa, tot i estant destinat a què un dia
sigui manifestat a plena llum.
b) La
Paraula. Ella és sembrada en el secret dels cors com un gra colgat a
terra. No obstant està destinada a portar fruit en abundància com les
espigues de blat al cap de munt de les seves tiges.
c) El
propi Jesús. Ell també rodeja la seva identitat d’un cert secret. Fa
callar els dimonis, perquè en saben massa. Una discreció en relació a ell és
necessària perquè el creient progressi en la descoberta de la seva persona.
No obstant, cal que sigui més i més conegut per tal que el món pugui
obrir-se a la verdadera llum.
Pas al ritus
Nosaltres hem estat il·luminats en el Baptisme. Hem de resplendir. És de
Jesús mateix que hem de treure la nostra claror, sobre tot en el Misteri de
l’Eucaristia.
Per al Pare
Nostre
Fem atenció al que sentim (dit per nosaltres mateixos) tot resant el Pare
Nostre. Siguem generosos complint-lo en la terra, per rebre’n molt més en el
Regne.
retorn
DIVENDRES
TERCERA SETMANA
Mc 4,26-34
Introducció
Germans, si som aquí, és perquè tractem de ser homes de fe, de perseverança,
i no homes que es fan enrere. Que el Senyor ens sostingui, que ens perdoni
les nostres mancances.
Per a
l’homilia
Mirada de conjunt. Les dues paràboles que formen aquesta perícopa se
serveixen de la mateixa imatge de la sembra que la primera de les paràboles
(del sembrador), i s’apliquen com ella, segons Mc, al Misteri del Regne de
Déu amagat i revelat solament als deixebles durant el ministeri de Jesús. La
llavor que creix per ella mateixa, paràbola pròpia de Mc, il·lustra la força
secreta d’aquest misteri fins l’establiment definitiu del Regne de Déu
representat per la sega. Cal notar que, en aquesta paràbola, el sembrador
també és el segador.
◊ v. 29.-
Se’n va a segar-lo (Leccionari). Fa córrer la falç (BCI i Grec).
Imatge del judici. (Jl 4,13: Empunyeu la falç, ja és el temps de segar;
trepitgeu el raïm, que el cup n'és ple: les tines sobreïxen. És enorme, la
maldat dels pobles; Ap 14,15: Un altre àngel va sortir del temple i
li digué cridant amb veu forta: Fes córrer la teva falç i sega. Ha arribat
el temps de segar; el sembrat de la terra ja és madur).
◊ v.
31.- Un gra de mostassa. El contrast entre la petitesa de la llavor
quan s’amaga en terra, i l’amplitud de la planta al final del seu
creixement, suggereix la força irresistible del Regne de Déu el poder del
qual actua en secret a través dels actes i de l’ensenyament de Jesús.
◊ v. 32.-
Els ocells es poden ajocar a la seva ombra (Leccionari); Els ocells
fan niu a la seva ombra (BCI i Grec). El Regne de Déu s’estendrà a totes
les nacions. (Ez 17,22-23: Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: També
jo trencaré el cimall del cedre altiu, n'esqueixaré el rebrot més alt i
tendre i el plantaré al cim d'una gran muntanya, a l'excelsa muntanya
d'Israel. Traurà branques ufanoses, donarà fruit i arribarà a ser un cedre
majestuós. S'hi ajocaran ocells de tota mena, viuran a l'ombra de les seves
branques).
◊ v. 34.-
En privat ho explicava tot als deixebles. Mentre que el v. 33 suposa que
les paràboles eren destinades a instruir la gent, hom reconeix en el v. 34
la reflexió de Mc sobre les paràboles. L’adhesió a Jesús permet d’anar més
enllà del que és accessible a la gent.
Assaig
d’interpretació. Si, com en les paràboles precedents la llavor és la
paraula, ¿qui és “l’home” que al final de relat fa la sega? Ara bé, la sega,
en les paràboles, representa sovint el judici al qual els homes seran
sotmesos a la fi dels temps. En la tradició evangèlica, és Jesús el qui
presideix el judici. Per altra banda, es pot subratllar el que diu el v. 27:
ell dorm (mor) i ell es lleva (ressuscita). “Alçar-se" (έγειρήται), és una
de les paraules que el Nou Testament fa servir per parlar de la resurrec-ció
de Jesús (el terme ”ressuscitar” no existeix en grec); els autors bíblics
diuen “s’ha aixecat” (“s’ha posat dret” o “ha estat despertat”). Pel que fa
a la imatge de la son, en la Bíblia és sovint feta servir per evocar la
mort.
Així doncs,
l’home que sembra és Jesús: ell ha sembrat la Paraula, després ha mort,
després ha ressuscitat; però la paraula continua creixent en el cor dels
homes i ella porta fruit. A la fi del temps, el mateix Jesús vindrà a jutjar
els homes, a recollir els fruits de la paraula com el pagès ho fa a la sega.
Pas al ritus
“Sense que ell sàpiga com”... Déu, sí que ho sap! No cal dur la
comptabilitat. Mantinguem-nos on som amb senzillesa i deixem a Déu la tasca
de fer créixer en nosaltres la seva pròpia vida.
Per al Pare
Nostre
Si l’arbre de la mostassa representa el Regne – en el temps, l’Església –
nosaltres som els ocells ajocat a les seves branques. Piulem com bons ocells
dient la pregària presa del Crist...
retorn
DISSABTE
TERCERA SETMANA
Mc 4,35-41
Introducció
Som aquí per celebrar el “Misteri de la Fe”. Gràcies a la fe que cadascú
posarà en acte, posseirem (o, més aviat, serem posseïts) pel misteri
celebrat: morts i glorificats amb el Crist. Que el Senyor vulgui
perdonar-nos els pecats.
Per l’homilia
Mirada de conjunt. La reunió, en Mc, dins d’una mateixa jornada, de
les paràboles (vv. 1-34) i dels quatre miracles que segueixen (4,35 – 5,53)
posa de relleu que la força del Regne de Déu es manifesta tant en
l’ensenyament com en el actes de Jesús. Per altra banda, els capítols 4 i 5
mostren de quina manera Jesús s’emporta amb ell els deixebles (3,14: En
designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell)
per donar-los un ensenyament particular et desvelar-los, a part de la gent,
el seu poder.
◊ v. 37.-
Tot d'una es va aixecar un gran temporal de vent. El llac de Tiberíades
sofreix tempestes i remolins sobtats, quan es troba entre els vents que
vénen del Mediterrani i els que bufen del desert de Síria.
◊ v. 38.-
Coixí. El seient de darrere, ordinàriament reservat al timoner,
comportava un coixí. La paraula grega suggereix que Jesús se l’havia posat
sota el seu cap.
◊ v. 39.-
Calla i estigues quieta (Leccionari). Silenci! Calla! (BCI). Calla!
Calma’t! (Grec). L’agitació de la mar sembla suggerir un atac satànic,
que Jesús redueix a la impotència amb la seva paraula: en 1,25 (a la
sinagoga de Cafarnaüm) amenaça i imposa silenci a un esperit impur. La
travessia en l’obscuritat de la nit havia de fer que la situació fos més
temible.
◊ v. 40.-
¿Encara no teniu fe? Una altra lectura possible: ¿Què us passa que
encara no teniu fe? En Mc es tracta de la fe en Jesús i en el poder diví que
actua a través seu.
◊ v. 41.-
Qui deu ser aquest... (Leccionari). Qui és aquest? (BCI i Grec).
(Cf. 1,27: Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: Què
és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna
ordres als esperits malignes i l'obeeixen!). Els esperits impurs li
obeeixen. Dominar la mar embravida, tipus de les forces que s’oposen a Déu,
es propi del poder diví. (Salm 89/88,10: Domines l'arrogància de la mar,
amanseixes les onades quan s'encrespen ; Salm 93/92,3-4: Les fonts
abismals, Senyor, les fonts abismals fan sentir el seu bramul, les fonts
abismals fan sentir la remor. Més potent que el bramul dels oceans, més
potent que les onades del mar, és potent a les altures el Senyor!; Vegeu
també Salm 107/106,23-32, dissabte III, Ofici de Lectures).
Així que les
onades s’encrespen, els deixebles es creuen perduts i pensen fins i tot que
el seu Mestre els ha abandonat. Estan espantadíssims per la tempesta (vv.
39-40). I la por continua habitant-los quan Jesús manifesta la seva
autoritat sobre el mal, parlant al mar com parlava als dimonis: Calla!
Calma’t! Aquestes paraules recorden les que Jesús va pronunciar en el primer
exorcisme realitzat a Cafarmaüm: Calla i surt d’aquest home! (Mc 1,25).
Jesús exorcitza el mar, cau dels dimonis.
Pas al ritus
L’aparent “absconditat” de Jesús en el Misteri de la Fe, recorda el Jesús
adormit a la barca. Però ell és amb nosaltres de la mateixa manera que
estava a la barca... ens cal creure en aquesta presència. Si no, seríem
acusats per ell mateix de no tenir fe.
Per al Pare
Nostre
L’actuació de Jesús en el mar de Galilea ens dona l’assegurança de ser
escoltats quan demanem “Deslliureu-nos del Mal”. Preguem doncs com ell ens
ha ensenyat.
retorn