|
Dilluns cinquena
setmana |
|
|
DILLUNS CINQUENA SETMANA
Mc 6,53-56
Introducció
Igual que la gent de Genesaret, Jesús ens falta. Vet aquí la raó que ens ha
dut aquest matí aquí prop seu. Que ens vulgui perdonar els nostres pecats.
Per a
l’homilia
◊ v. 53.- Tocaren terra a Genesaret. Plana fèrtil al sud-oest de
Cafarnaüm. És difícil de posar d’acord aquesta precisió amb la del
◊ v. 55.-
Compareu amb Mc 1,32-34 (el vespre de la Jornada a Cafarnaüm), amb 3,7-12
(sumari de curacions de gens que l’esclafen) aquest quadre general de
curacions realitzades per Jesús i de l’entusiasme de la gent.
◊ v. 56.- La
borla del mantell (Leccionari i BCI). La vora del mantell (Grec). Vegeu la
nota del v. 5,28, Dimarts de la quarta setmana (La curació de l’hemorroïsa).
Aquest detall senyala que Jesús era un fidel observant de la Llei (Nb
15,38-39: Comunica aquesta ordre als israelites: "Que ells i els seus
descendents es facin un serrell a les vores dels mantells amb un fil de
porpra violeta. Així, en veure aquest serrell, us recordareu de tots els
meus manaments, els complireu i no us deixareu dominar pels desigs del
vostre cor o dels vostres ulls que us portarien a la idolatria” ; Dt
22,12: Fes-te serrells a les quatre vores del mantell amb què et
cobreixes.)
(Quesnel). És
la tercera i última vegada que Mc descriu la gent agrupant-se cap a Jesús
per obtenir-ne curacions col·lectives. La primera (1,32-34), era a
Cafarnaüm, el vespre de la primera jornada en la que el Mestre havia
manifestat la seva autoritat; i hi havia respost a les demandes. Una segona
vegada, a la vora de la mar, en un ambient de violència i d’hostilitat a
favor o en contra de Jesús; s’havia de defensar d’oposants de tota mena. A
partir d’aquest període la situació ha evolucionat: el grup dels deixebles
ha estat constituït i segueix el seu propi itinerari. Les gentades jueves
que s’apropen són presentades més aviat com un poble de pobres, desemparats,
abandonats a ells mateixos i als seus sofriments, més que no pas com un
perill real per a Jesús i per a la seva missió. Aleshores, atès que la força
que ell té pot alleujar les misèries, es deixa fer.
Pas al ritus
“Déu veié que això era bo”. La nova creació inaugurada a la Resurrecció del
Crist, “és millor”. Nosaltres som els testimonis d’aquesta nova creació cada
vegada que, com ara, fem present el Misteri Pasqual.
Per al Pare
Nostre
Com els petits i els pobres que s’acostaven a Jesús, ens apropem a Déu, com
fills que som del Pare, tot dient...
retorn
DIMARTS
CINQUENA SETMANA
Mc 7,1-13
Introducció
Un acte religiós no es pot acomplir de qualsevol manera. Això passava en els
àpats dels jueus. Amb més raó si es tracta de l’Eucaristia... “Vés primer a
fer les paus...” Demanem perdó dels nostres mancaments.
Per a
l’homilia
Mirada de conjunt.- Aquesta llarga discussió (7,1-23) amb els
fariseus sobre les tradicions i el pur i l’impur, contrasta amb la manera
com és rebut Jesús per la gent, i és col•locada aquí – no sense raó – abans
que Jesús deixi la Galilea per anar en terra pagana (v. 24). La nova
comprensió, més enllà de les tradicions jueves, de la voluntat divina (vv.
6-13) i de la puresa (vv. 14-23) fa possible la unitat de Jueus i Pagans en
el si de l’Església.
◊ v. 2.-
Menjaven (Leccionari). Prenien els aliments (BCI). Menjaven
els pans (Grec). Els pans són mencionats sovint en secció 6,30 – 8,21.
Amb les
mans impures... sense rentar-se-les. No es tracta d’higiene sinó d’una
pràctica ritual.
Cuidadosament. Paraula difícil de traduir. Altres traduccions: fins el
colze; amb el puny.
◊ v. 4.- Sense haver-se banyat (Leccionari). Sense
haver fet ablucions (BCI). Sense ruixar-se (Aspergir-se) (Grec).
Són totes traduccions possibles.
Rentats
rituals.- En grec, banys, bateigs. Nota a Mc 1,4 h) (a rel del baptisme
de Joan): La paraula baptisme, que es fa servir en el Nou Testament per
designar el baptisme de Joan i el baptisme cristià, és com parenta de les
que serveixen per designar les ablucions practicades en el judaisme per la
purificació de les impureses rituals. No obstant, pel que fa al baptisme
cristià, hi ha diferències notables sobre tot en el sentit i en la manera de
celebrar-se. (Jdt 12,7: Holofernes va manar a la seva guàrdia personal
que no li posessin cap destorb. Els tres dies que va estar-se al campament
[Judit] sortia de nit cap al torrent de Betúlia i es banyava a la font en
ple camp.)
Fan passar
per l’aigua vasos i gerros i atuells d’aram (Leccionari). Purificar
amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen (BCI).
Copes, càntirs i atuells d’aram (Grec).
◊ v. 5.-
La tradició dels ancians (Leccionari i Grec). ...dels antics
(BCI). Eren el conjunt de pràctiques transmeses per tradició oral,
suposadament donades per Déu a Moisès al Sinaí.
◊ v.
6-7.- La referència d’Isaïes és de 29,13, literalment: El Senyor diu:
“Aquest poble se m'acosta de paraula, m'honora amb els llavis, però el seu
cor es manté lluny de mi. La veneració que em tenen és tan sols un precepte
humà, una rutina apresa”.
◊ v. 10.-
En efecte Moisès ha dit... Ex 21,17: Qui maleeixi el pare o la mare serà
condemnat a mort.
◊ v. 11.-
Si algú diu al pare o a la mare: "Declaro corban...” Paraula aramea que
significa ofrena feta a Déu. Hom estava dispensat d’haver d’assistir pare i
mare si feia el vot de donar al Tresor del Temple els béns necessaris per a
socórrer-los.
◊ v. 13.-
En nom de la tradició que us transmeteu els uns als altres (Leccionari).
...amb la tradició que us aneu transmetent (BCI). Els Fariseus i els
Escribes eren com anells de la cadena d’una tradició que ells havien rebut i
que transmetien al seu torn.
L’evangelista
vol mostrar que la impuresa verdadera no és ritual sinó moral.
Pas al ritus
Nosaltres ens unirem al Crist en l’ofrena de la seva vida. És el Misteri
Pasqual. Tractem de convertir-nos en el fons del cor per estar en veritable
comunió d’esperit amb Ell.
Per al Pare
Nostre
Perdoneu-nos... Purifiqueu-nos... com nosaltres... Que perdonem de tot cor
per tal que el Senyor pugui posar el seu perdó en el nostre cor.
retorn
DIMECRES
CINQUENA SETMANA
Mc 7,14-23
Introducció
No som nosaltres els qui decidim el que està bé o malament; és Déu. Ell ho
fa pel nostre bé; quan transgredim els preceptes desobeïm, però és a
nosaltres mateixos que ens fem mal. Demanem perdó dels nostres mancaments...
Per a
l’homilia
◊ v. 17.- Aquell proverbi (Leccionari i BCI). Paràbola (Grec).
A l’AT grec, aquesta paraula (paràbola) que traduïa l’hebreu mashal,
pot designar una sentència lapidària i enigmàtica. Mc hi veu un sentit
amagat, revelat solament als deixebles i relatiu a l’obra per a la qual
Jesús ha estat enviat; l’abrogació de les prohibicions alimentàries, v. 19,
s’explica per l’arribada del Regne de Déu i la victòria sobre Satan.
◊ v. 19.-
Així declarava que, davant Déu, tots els aliments són purs (Leccionari i
BCI). Purificant tots els aliments (Grec). Es tracta probablement
d’una reflexió de Mc sobre la paraula de Jesús. L’abrogació de les
prohibicions alimentàries havia de treure tots els obstacles en la comunitat
de taula entre les cristians d’origen jueu i els cristians d’origen pagà (Ga
2,12: Abans que en vinguessin alguns de part de Jaume, [Pere] menjava amb
els qui eren pagans, però quan aquells van arribar, ho evitava i se
n'apartava, per por dels defensors de la circumcisió). “La secció dels
pans” fa també relació a l’admissió dels pagans a la taula del Crist.
(Michel
Quesnel). Una paràbola ha estat dirigida a la gent (vv. 14-15); explicacions
fetes als deixebles en particular (vv. 17-23). Mc és fidel a l’esquema de
predicació en dos temps que ell ha presentat altres vegades. ~ És la lliçó
principal d’aquest passatge: res del que és exterior a l’home no pot fer-lo
impur. En això Mc és revolucionari per als jueus del seu temps; senyala
netament que la pertinença al Crist, a l’Església, no depèn de cap manera de
l’observança de les regles israelites de puresa legal: tocar un cadàver o un
leprós, menjar amb pagans, menjar la sang dels animals, tots aquests actes
que per a un jueu engendraven impuresa ritual, no són capaços de separar-nos
realment de Déu. I Mc es pronuncia netament sobre un dels punts més
litigiosos: Així declarava que, davant Déu, tots els aliments són purs (v.
19). A llarg termini, Mc anuncia que l’Església és oberta a tothom sense cap
distinció de raça o d’origen. L’Evangeli és universal.
Pas al ritus
Celebrar l’Eucaristia és també asseure’s a taula. Però no de qualsevol
manera pel que fa al propi cor. És el mateix Senyor qui ens en fa menys
indignes: La meva sang vessada per vosaltres i per la multitud pel perdó
dels pecats. Donem gràcies al Senyor, Déu nostre!
Per al Pare
Nostre
Com ho deia sant Ambròs pel que fa a l’ “Amén” de la Comunió, pensem-ho
també tot dient el Pare nostre: “Que el teu cor cregui el que diuen els teus
llavis”. Aquesta seria, potser, una manera de ser pur als ulls de Déu.
retorn
DIJOUS
CINQUENA SETMANA
Mc 7,24-30
Introducció
Atès que res del que és exterior a l’home no el fa impur, Jesús ve a casa
nostra, d’origen pagà. Per part nostra, és a l’interior que podem, o no, ser
purs davant Déu. Demanem-li que ens purifiqui amb el seu perdó.
Per a
l’homilia
◊ v. 24.-
Al terme de Tir (Leccionari).
Al territori de Tir (BCI). A la regió de Tir (Grec). Aquesta
regió limítrofa amb Galilea pel nord, tenia una població barrejada, de
religió majoritàriament pagana. Mc no dóna cap motiu per a aquest viatge.
Aquesta ignorància contradiu tota intenció missionera. Però segons 7,1-23,
Mc comprèn el relat que segueix com un senyal anunciador de l’evangelització
dels pagans –
◊ v. 26:
La dona que no era jueva sinó sirofenícia (Leccionari). La dona, que
era pagana, siriofenícia d'origen (BCI). La dona que era gentil,
siriofenícia d’origen (Grec) – i de la seva admissió a l’àpat del Senyor
(vv. 27-28: Ell li va dir: Deixa que primer s'alimentin els fills. No
està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets. Ella li respon:
Senyor, també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que els fills
deixen caure). Noteu les mencions del pa: 6,41.52; 7,2; 8,6.14-21).
◊ v. 27.-
Deixa que primer s'alimentin [mengin] els fills. Aquesta paraula
suggereix que l’Evangeli passarà dels Jueus als Grecs (Rm 1,16: Perquè no
m'avergonyeixo de l'evangeli, que és poder de Déu per a salvar tots els qui
creuen, primer els jueus, i després els dels altres pobles).
◊ v.
30.- Sense el dimoni (Leccionari). El dimoni l'havia deixada
(BCI). El dimoni n’havia sortit (Grec).
(Michel
Quesnel). Mc senyala que Jesús s’instal·la en una casa del país; no hi ha
res que indiqui que els propietaris siguin jueus. Un cert passat (3,7-8:
Jesús es retirà amb els seus deixebles cap al llac, i el va seguir una gran
gentada de Galilea. També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de
Jerusalem, d'Idumea, de l'altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de
Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia; dijous 2a
setmana) podria justificar la frase tan dura que la dona, que té la filla
malalta, sent que li és adreçada.
Jesús
s’expressa en imatges. Aparentment “els fills” són els jueus, els membres
del poble escollit; mentre que els pagans són anomenats “cadells”, amb una
forta tonalitat de menyspreu. ~ És cert que els termes fets servir són
severs. Però seria totalment fals pensar que Jesús és el personatge “dolç” i
“tou” que alguns escriptors, cristians o no, n’han fet. Al segle I de la
nostra era, la separació que existia entre jueus i pagans era una barrera
real, no podia ser eliminada sinó era progressivament.
Jesús, el
jueu, acaba de declarar que els pagans no són impurs; se’n va a casa seva;
els freqüenta; però no esborra totes les diferències. L’atracció que
nombrosos pagans senten per ell és ambigua, Mc ja ha tingut ocasió de fer-ho
notar. De manera que la primera reacció davant la demanda que li adreça la
siriofenícia és de refusar. Per a l’època, res de més normal.
És cert però
que és tota la bellesa de l’episodi: la dona oposa al refús de Jesús una
resposta admirable: ella accepta de no tenir altra cosa que les engrunes i,
per això, mesura tot el valor del pa destinat als fills! Davant de tanta
convicció plena de confiança, Jesús no té altre remei que accedir.
La seva filla
serà guarida: la dona ha ajudat Jesús a sortir del seu legítim
particularisme. Gràcies a ella, l’estada en terra estrangera continuarà i
els pagans rebran engrunes cada vegada més grosses; fins i tot pans sencers
(a la segona multiplicació dels pans, 8,1-9).
Aquest relat
no deixa de tenir relació amb els cristians de Roma, per als quals Mc
escriu, i per a l’Església de tots els temps que contínuament ha de fer
eixamplar les seves fronteres.
Pas al ritus
Queda clar que, el relat evangèlic, es refereix directament a nosaltres, ja
que tots som d’origen pagà. Tant de bo que fóssim capaços de ser agraïts als
nostres avantpassats jueus i a l’obertura a la seva taula que Jesús ens ha
ofert.
Per al Pare
Nostre
Demanar els pans, és com demanar la vida... la vida eterna. Doneu-nos,
Senyor, el dia d’avui...
retorn
DIVENDRES
CINQUENA SETMANA
Mc 7,31-37
Introducció
La primera lectura és el relat simbòlic de tots els nostres pecats. Tenim la
sort de saber, per la fe, la misericòrdia de Déu gràcies a Jesucrist. No ens
amaguem pas, al contrari, obrim-nos a la nostra veritat i al perdó de Déu.
Per a
l’homilia
◊ v. 31.- Tir, Sidó, etc. Aquesta nota geogràfica no vol descriure un
itinerari precís, només situar el relat que segueix en terra pagana.
Mirada de
conjunt.- Els versets 7,32-37 ofereixen diverses semblances amb 8,22-26:
tots dos relats, propis de Mc, i situats cadascun al final d’una sèrie
d’episodis relacionats amb la multiplicació dels pans (vegeu la nota a Mc
6,30; dissabte de la 4a setmana) sembla que tenen per a Mc un valor de
senyals per recolzar una catequesi inspirada en Is 36,5-6, citada aquí al v.
37 (Llavors es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords
s'obriran. Llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut
cridarà de goig, perquè l'aigua ha brollat al desert, han nascut torrents a
l'estepa). El text d’Isaïes parla no solament de la curació dels muts,
il·lustrada aquí pel primer relat, sinó també de la dels cecs il•lustrada
pel segon (8,22s).
◊ v. 32.-
Que a penes sabia parlar. En l’AT aquesta expressió només es troba en Is
35,5 grec.
Li
demanaven que li imposés la mà. L’expressió habitual en el NT és:
imposar les mans. El singular la mà només apareix aquí i en Mt 9,18; no
suposa cap matís particular.
◊ v. 34.-
Efatà. Aquesta fórmula entrarà a formar part de l’antiga litúrgia
baptismal.
◊ v. 36.-
Més ho explicaven a tothom (Leccionari). Més ho pregonaven (BCI).
Més ho proclamaven (έκήρισσον; ekérisson) (Grec). El secret
messiànic és destinat a ser manifestat (4,21-22: És que algú porta una
llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la
en el portallànties? No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni
res de secret que no s'hagi de conèixer). El seu caràcter provisional
apareix sobre tot a propòsit dels miracles, la proclamació dels quals
anticipa la de l’Evangeli (el mateix verb proclamar en el dos casos; vegeu
la nota a Mc 1,45, dijous de la 1a. setmana). Igualment aquí, “el cor” final
de la gent, v. 37, anticipa el reconeixement en la comunitat cristiana de
l’obra escatològica de Déu per Jesús.
(Michel
Quesnel). El pobre home que Jesús condueix a part per guarir-lo esdevé la
figura simbòlica de tot deixeble que arriba a la comprensió de la paraula i
que gosa proclamar-la.
Per poder
parlar cal primer poder sentir-hi i escoltar. Jesús cura primer la sordesa
i, després, el mutisme. Sentir i escoltar la Paraula, i celebrar-la tot
seguit.
Pas al ritus
La iniciació cristiana ens ha curat de la sordesa per accedir a la fe (fides
ex auditu) i del mutisme per poder lloar i pregar Déu. Nosaltres escoltem la
proclamació del Misteri de la fe i proclamarem: Amén!
Per al Pare
Nostre
No solament podem parlar; sinó que també hem après el llenguatge de Déu.
Se’n diu: Pare Nostre. Per això gosem dir ...
retorn
DISSABTE
CINQUENA SETMANA
Mc 8,1-10
Introducció
Tot seguit escoltarem el “Proto evangeli” com resposta al “proto pecat”. Hem
estat solidaris en el segon, som convidats a ser-ne en el primer. Reconeguem
que tenim necessitat de la Bona Nova del perdó.
Per a
l’homilia
Mirada de conjunt.- Aquest relat, vv. 1-10, ofereix la mateixa
estructura i els mateixos temes que Mc 6,34-44 (misericòrdia en favor de la
gent, diàleg amb els deixebles, àpat de pans i peixos en el “desert”,
alimentació de tothom, restes, quantitat de gent) amb variants de detall
que, segons certs intèrprets, aquests dos relats serien testimonis de dos
esdeveniments diferents, però que també es poden explicar per la vida de la
mateixa tradició en comunitats diferents. Els dos relats han estat posats en
relació amb el de la institució eucarística, el primer en esglésies judeo –
cristianes, el segon en esglésies gregues (vegeu la nota al v. 6). En Mc,
formen part de dues sèries catequètiques paral·leles insistint sobre els
senyals de la missió i de l’autoritat de Jesús, sobre l’enduriment dels
Fariseus i la inintel·ligència dels deixebles. A més a més, situant el segon
relat en terra pagana, Mc subratlla l’extensió als pagans de l’obra de
Jesús.
◊ v. 1.-
Jesús ~ els digué. En aquest relat ell té la iniciativa. El paper dels
deixebles no apareix fins els vv. 6-7 (distribució).
◊ v. 3.-
Alguns d’ells han vingut de lluny. Aquest termes recorden [una mica] Js
9,6.9: Es van presentar així al campament de Guilgal i digueren a Josuè i
als israelites: Venim d'un país llunyà a demanar-vos que feu una aliança amb
nosaltres. Ells li respongueren: Nosaltres, els teus servents, venim d'un
país molt llunyà; i Is 60,4: Alça els ulls i mira al teu entorn: tots
aquests s'han aplegat per venir cap a tu. Els teus fills arriben de lluny,
les teves filles són dutes als braços. Aquests apropaments deuen haver
estat apercebuts en comunitats on els pagans eren admesos al Sopar del
Senyor.
◊ v. 4.-
¿D’on traurem el pa que cal per alimentar-los? Som en un lloc despoblat
(Leccionari). ¿D'on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en
un lloc despoblat? (BCI). ¿D’on algú podria satisfer aquestos de pa
en el desert? (Grec).
◊ v. 6.-
Digué l’acció de gràcies (Leccionari i BCI). Després de donar gràcies
(Grec). [ευχαριστήσας, eujaristesas]. Es tracta del mateix acte que
la benedicció [εύλογηειν, euloguein] de 6,41; és la mateixa distinció
de vocabulari entre Mc 14,22-24 (“beneir” per al pa; “donar gràcies” per la
copa); Mt 24,26-28 (ídem), per un cantó, relat que ve d’una tradició
judeo–cristiana; i 1 Co 11,23-25; Lc 22,19-20 per altra part amb el verb
[ευχαριστήσας], de tradició hel·lenística.
◊ v. 8.-
Set senalles. Hom ha vist en la xifra set (ja en el v. 5: set pans) ja
sigui la xifra perfecta; ja sigui una al·lusió al col·legi dels set que
presidia el servei de les taules dels hel•lenistes segons Ac 61-6; ja sigui,
encara, una al·lusió a les setanta nacions en les quals estava dividit el
món pagà (cf.; Lc 10,1: Després d'això, el Senyor en designà uns altres
setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble
i a cada lloc per on ell mateix havia de passar.)
◊ v. 10.-
Dalmanuta. Localitat desconeguda.
(Michel
Quesnel). Amb el relat d’aquesta segona multiplicació dels pans, hom arriba
al cim de la relació de Jesús amb les poblacions paganes: primer ha accedit
a la demanda d’una dona que li reclamava les engrunes d’un banquet ofert al
poble jueu (7,24-30, dijous darrer); ha obert les orelles i la boca d’un
habitant de la Decàpolis (7,31-37, ahir). Ara ell mateix pren la iniciativa
d’oferir a la gent d’aquestes regions un àpat comparable a aquell del qual
s’ha beneficiat la multitud jueva a l’altra riba del llac (Mc 6,35-44;
evangeli del dimarts després de l’Epifania). ~ El multiplicar els pans una
segona vegada, Jesús celebra una mena de “missa sobre el món”. Les fronteres
d’Israel esclaten del tot. Tots els homes són convidats a l’Eucaristia,
l’acte central de la vida de l’Església.
Pas al ritus
Nosaltres formem part dels 4000 que van beneficiar-se del pa multiplicat.
Ells, “en figura”; nosaltres, “en realitat”.
Per al Pare
Nostre
Jesús ha tingut la iniciativa de la multiplicació; nosaltres l’hem de tenir
per aprendre a demanar, tot dient...
retorn